1 de febr. 2017

L’ametller bord del Coll de Banyuls ha florit com una proclama

El camí mil.lenari del Coll de Banyuls existeix des que el món és món, ben abans que els romans posessin el peu a Hispània per la platja d’Empúries l’any 218 abans de la nostra era. Enllaça les dues planes bessones de l’Empordà i el Rosselló per damunt del suau canvi de rasant que forma el Pirineu en aquest punt, molt endolcit just abans de capbussar-se al Mediterrani. Avui asfaltat, el camí surt del poble d’Espolla i arriba 20 km després a la platja de Banyuls. Damunt l’esquena d’ase del Coll de Banyuls, els governs de París i de Madrid hi van col.locar la seva frontera estatal arran del Tractat dels Pirineus del 1659. Els mapes s’han fet i refet moltes vegades, són més recents que els camins. Estimo el Coll de Banyuls, trobo que simbolitza un grapat de
coses amb una elegància admirable. Quan la carretera fa el cim, forma un mirador. Allà hi creix un ametller bord, aïllat, fill natural d’alguna llavor errívola portada pel vent. És un arbre casual, indesitjat, nàufrag d’algun driblatge de la natura, una modesta filigrana.
Ningú no l’ha esporgat ni l’ha educat mai. Les quatre branques que surten de la soca creixen com volen i li resten força i port arbori. És un ametller aferrat a l’orgull del supervivent malgrat la manca de carícies, la incomprensió del món davant del bastard desubicat, la cruesa del destí de la criatura desemparada que mossega la pols a la seva espontània peanya. La dignitat natural, l’autèntic rang, no té res a veure amb la noblesa comprada o heretada. 
Floreix cada hivern en un exercici de rigor i de tendresa damunt d’aquest terrer aspre, però airejat i clar, com una amabilitat insolent de la natura enfront de la terra erta, el rictus dels altres arbres esfullats i la coreografia cendrosa del món hivernal. Floreix precisament quan l’hivern fa el ple, com un recordatori lluminós dels mecanismes interns del cicle biològic, de la reviviscència que cova dins l’aparent ensopiment hivernal. Va contracorrent per avançar-se. 
La seva germinació sobtada contrapunteja els terrosos sementers muts. Les seves flors, despertes com pupil.les vives, són el resultat d’un petit miracle, el forceig d’un batec, l’embat d’un instant, la distensió d’una força biològica sorda, l’espurneig d’un desig burinat pel vent, una plàcida i fonedissa il.lusió. També poden pagar molt cara la seva bellesa impacient, si es produeixen gelades tardanes. Anar per lliure sempre ha tingut un preu. 
El físic alemany Werner Heisenberg, guardonat als 32 anys amb el premi Nobel, postulava al seu principi d’incertesa que el fet de mirar, d’observar per part d’una persona determinada provoca que s’apropiï de les variables d’allò que observa i en desviï el significat segons el seu punt de vista. La valoració de cada paisatge la modula el tipus de mirada que cadascú hi aboca, la seva lectura personal. La mentalitat de l’observador modela el paisatge, no a la inversa. 
A la narració titulada Els ametllers, deia Albert Camus: “Quan vivia a Alger, sentia tot l’hivern una frisança perquè sabia que, en una nit, una sola nit freda i pura de febrer, els ametllers de la vall dels Cònsols es cobririen de flors blanques. Em meravellava veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i els vents del mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit... Davant l’enormitat de la jugada en la qual ens trobem implicats, cal tenir molt present, sobretot, la força de caràcter. No parlo d’aquella que a les tribunes electorals acompanya les celles arrufades i les amenaces, sinó la que aguanta tots els vents del mar amb la seva blancor i la seva saba. La que, dins l’hivern del món, fa germinar el fruit”. 
Cada vegada que passo pel Coll de Banyuls saludo la vibració de l’ametller bord mentre em recalco, abstret, a la barana de fusta del mirador. Hi escolto els sons que no escolto mai. Li dedico uns instants de durada lenta, embeguts de l’essència de l’aire, arrelats al marge de la lògica de la pressa i molt ben correspostos per la tendresa pagana de la vall de Banyuls, vista de cop amb el dibuix, el color i la carn d’un quadre de Giorgione.

1 comentari: