29 d’abr. 2017

La bellesa imbatible de dues simples tórtores contemplades a Atenes

Prop de l’entrada del modern Museu Arqueològic d’Atenes, construït de nova planta al peu de l’Acròpolis, es troba aquest pi retort, a un costat de l’ampla avinguda peatonal de Dionís Areopagita. Arran de la meva última visita vaig sorprendre aturades damunt d’aquest tronc dues tórtores en ple festeig nupcial, diminutes i alhora pomposes, esveltes, momentàniament sospirants i ximpletes. Estaven enamorades. S’aparellaven amb una satisfacció juganera. Compartien amb una efusió tentinejant l'estat d’ànim coincident. Havien decidit que s’avenien amb aquell altre exemplar concret de l’espècie, temptades pels al.licients de la vida en comú malgrat la volatilitat de la relació sentimental, aliena a tota tota pretensió
empírica. Vaig frenar el pas per observar amb precisió les dues tórtores, situades per una vegada a l’altura exacta de la meva vista.
Es trobaven tan acostades que vam intercanviar la mirada. Em va semblar veure titil.lar en el puntet dels seus ulls vius una il.lusió, un batec afectuós, l’espurna d’un somni. Potser només era impressió meva, però la vaig trobar clara, d’una vivacitat precisa.
No va donar resultat el meu intent de treure la petita càmera fotogràfica de la butxaca amb un moviment molt lent per no espantar-les. Van emprendre el vol abans d’aconseguir-ho. No vaig poder fotografiar la imatge, però em va quedar gravada. 
L’elegant plomatge gris lluent de les tórtores, sumptuós i tebi, lluïa encara més contra el blau vehement del cel de l’Àtica, aquell esmalt de lluminositat tibant que genera unes ombres turgents i sucoses. Els humans sempre hem atorgat a la visió d’una parella de tórtores, ja sigui en ple vol o en momentània immobilitat, una càrrega romàntica que deriva de la silueta tan esvelta i el color finíssim d’aquests ocells. Potser també intervé en el subconscient la suculència de la seva carn guisada, associada a la de les guatlles, els colomins, els tudons o les perdius. 
Els humans mirem les tórtores amb una adorable candidesa. Les considerem animals molt més líriques que no els coloms, malgrat que els coloms també s’enamoren i que m’agrada tornar a escoltar de tant en tant la Danza de la paloma enamorada, una petita obra mestra per a guitarra sola, o rellegir el tractat amorós El collar de la coloma, escrit en prosa àrab a Xàtiva cap el 1023. Les tórtores estan idealitzades, això és tot. 
Els homes només hem après a volar embotits a l’interior de gegantins aparells metàl.lics, ataconats dintre d’autèntics diplodocus amb motor, sense cap parentiu amb l’agilitat gràcil de les tórtores i els ocells en general. L’home, en el fons de la seva ànima, se sap inferior als ocells en aquest aspecte. Se’ls mira amb una enveja funcional freudiana, s’hi embadoca amb una tendresa desconeguda, els admira com els àngels de la naturalesa real i, quan pot, se’ls menja amb una voluptat secreta. 
L’home només sap volar amb la imaginació. Tot i així es clava unes patacades monumentals, per això mitifica els ocells i la pràctica del sexe a bord dels avions. 
Aquelles dues tórtores vistes de prop damunt del tronc del pi ajagut a l’avinguda peatonal atenenca, sota mateix de l’Acròpolis, van girar el cap a batzegades durant uns instants per escrutar el cercle del món visible mentre parrupaven entre elles o potser per lluir encara més la característica taca zebrada de blanc i negre que les singularitza a cada banda del coll. Tot d’una van arrencar el vol amb una gràcia impossible d’adjectivar amb paraules, per tant encara més embadalidora de contemplar com una meravella elemental i alhora inefable. 
En aquelles dues tórtores ben avingudes hi vaig veure durant uns instants més bellesa i més art que a les cariàtides, els kouros, el Moscòfor i els preuats marbres de l’Antiguitat que acabava d’admirar a l’interior del museu.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada