24 de maig 2017

L’estació central de Florència, el primer compàs d’una sintonia

Santa Maria Novella no és només l'església que reconeixem com a emblema de Florència per la policromia del marbre zebrat verd-i-blanc de la façana, les pilastres corínties i les monumentals volutes renaixentistes a cada costat. L’adjacent estació ferroviària central també es diu Florència-Santa Maria Novella. Va ser construïda el 1935, durant el període de l’anomenat feixisme arquitectònic mussolinià, dintre d’un repte de l’estil racionalista que volia dialogar sense complexos amb l’elegància històrica. L’arquitecte Giovanni Michellucci ho va aconseguir amb un mèrit admirable. És una de les estacions ferroviàries centrals més agraciades que conec. L’església veïna de Santa Maria Novella, amb la qual havia de compartir espai
urbà la nova estació, ja se’n deia per tal de conviure amb la catedral de la ciutat, la inigualable Santa Maria dei Fiore, obra mestra de l’arquitecte Brunelleschi.
Projectar al costat mateix de Santa Maria Novella una moderna estació ferroviària sense caure en la grolleria va ser el gran encert d’un arquitecte modern. Amb aquesta obra es va situar al mateix nivell que els seus il.lustres predecessors en la història de la ciutat.
No és casual que l’estació de nova planta fos batejada Florència-Santa Maria Novella. L’arquitecte va plantejar des del primer moment una convivència deliberada i arriscadíssima amb el monument renaixentista veí, un intent de diàleg només concebible des d’una postura genuïnament renaixentista, és a dir, de valoració del classicisme per crear-ne un de nou. Va aliar el racionalisme més funcional amb materials com la pedra vista i el vidre per establir sense mimetismes aquell valent diàleg.
Davant la internacionalització desbocada dels arquitectes moderns, un renovador com Michelucci defensava la virtut del localisme, l’arrelament a la identitat local, sense que això signifiqués cap visió estreta. Als seus 95 anys encara manifestava el 1998: “Vaig néixer a Pistoia entre oliveres i castanyers, entre pagesos i obrers. Això ha orientat el meu caràcter, el meu comportament, tot el que he fet. Però si algú es limita a la seva ciutat, mor amb ella. Cal abandonar-la per retrobar la imatge ideal, la més profunda que portem, la més religiosa. Espero que a totes les meves obres s’hi senti l’olivera i s’hi reconegui la Toscana”.
A Itàlia, el període de l’anomenat feixisme arquitectònic és una definició simplement cronològica, per situar les obres construïdes durant el llarg govern mussolinià del 1922 al 1943. Algunes, com aquesta, amb un estil plenament modern.
L’estació de Florència-Santa Maria Novella continua sent avui l’estació central de la ciutat. Cada vegada que hi arribo hi sento el primer compàs d’una sintonia, alguna cosa lligada, efectivament, a l’olivera i la Toscana.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada