9 de nov. 2017

Els grans avets es moren en silenci, massa silenci

No parlo dels avets de viver, destinats a ser immolats massivament en l’infanticidi de cada Nadal. Parlo dels boscos de grans avets, els que servien per construir el pal major de les naus de vela i les bigues de les cases més sòlides, els que creixen a les obagues humides de boscos mediterranis de Catalunya, Espanya, Itàlia, el Marroc, Líban, Turquia, Síria, els Balcans. Aquí gaudim del bosc d’avets situat més al sud d’Europa, al Montseny. Recents estudis científics alerten que aquestes nobles coníferes estan reduint el creixement a tot arreu per culpa de les variacions climàtiques, la pujada de temperatures, les sequeres. El fenomen té
especial incidència als boscos mediterranis, lògicament més exposats a l’esmentada tendència climàtica que no els nòrdics.
Els avets d’aquí havien nodrit llegendes i rondalles, són boscos que murmuren històries. També són el terreny privilegiat de fongs, líquens, molses, falgueres, ginebrons, grèvols, boixos, salamandres, tritons, lluerts, escurçons, pica-soques, mallerengues, pit-roigs, pinsans, merles, gaigs i alguna becada, així com mussols, òlibes, conills, guilles, toixons, mosteles, genetes o gats mesquers, algun cabirol i, últimament, molts boletaires. 
Ja no serveixen per produir carbó, llenya o fusta noble d’ebenisteria. Múltiples oficis i rendiments donaven al bosc una vitalitat i un trànsit no només vegetal. Avui la fusta procedeix dels països de l’Est, la llenya només se singularitza als forns de les pizzeries i les serradures als cultius industrials de bolets. 
Els avets s’aniran morint en silenci. Alguns hostals del Montseny, de sumptuosos plats bosquetans a taula, com l’Avet Plau a Santa Fe o Els Avets a Espinelves, potser conservaran un nom convertit en relíquia històrica boirosa, irreal, misteriosa, secreta, melancòlica, vaga. Ningú no sabrà recitar el sonet, també sumptuós, de Guerau de Liost:

El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.

Mentre el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu,
car és d’un gòtic floreixent.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl.lides, llunyanes.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada