7 de des. 2017

El miol de tendresa de cada onada ahir a la platja lliure de Garbet

Potser només era un sentiment o una tradició, però en el cor dels vells habitants de l’Alt Empordà la platja de Garbet, entre Llançà i Colera, sempre va ser vista i utilitzada com un espai lliure sense més impost de luxe que el de la naturalesa sumptuosa, verge i gratuïta. Ahir vaig anar a caminar-hi per reviure la sensualitat que emana de cada onada com un miol de tendresa. El puig d’Esquers s’eixampla fins el mar i la comalada, entapissada de feixes de vinya abans de l’arribada de la fil.loxera, forma la badia closa de Garbet. Barrada pel terraplè de la via del tren de Figueres a França, no ha estat mai urbanitzada. A aquesta platja de còdols i pedrigolet agrisat, perfumada per la farigola silvestre,
s’hi anava l’estiu a passar el dia amb el para-sol, la truita de patates i la nevera portàtil. Hi havia el càmping Garbet de preus populars i un xiringuito de canyes que havien obert el 1948 Álvaro Boada i la seva dona Josefa Ferrús per servir amanides, calamars i paelles.
En aquest país algunes platges lliures eren temples populars, ateneus de represa de contacte amb la natura, propietats públiques utilitzades amb el criteri patrimonial corresponent, petits paradisos gratuïts per al gruix de la població que no pot pagar-se els paradisos tarifats. L’usdefruit plebeu molestava els amos de la terra, els magnats del joc i el tripijoc. 
Aquella intrepidesa de la justícia poètica no podia durar, sobretot si es té en compte que la muntanya de Garbet que davalla fins la platja és la “joia de la corona” de les propietats que acumula la família Mateu-Suqué. Després de comprar el castell de Peralada veí l’any 1923, va construir a mig aire de la vall de Garbet el seu esplèndid Xalet Garbet, format per múltiples cossos d’edificació cara al mar, reformat després de l’incendi parcial durant la Guerra Civil. 
L’usdefruit popular de la platja tenia un segell de distinció que els aristòcrates no poden compartir. Els amos de la terra volen ser també els amos del mar. La primera retallada la va aplicar la RENFE: els trens locals de Figueres a Portbou van deixar d’aturar-se al baixador de la platja de Garbet, avui de cos present. La Generalitat hi va contribuir amb la compra per part de l’Institut Català del Sòl l’any 2009 del càmping i de l’annex Mas Perdigot, enderrocats i convertits en estacionament de pagament durant l’estiu. 
El xiringuito de canyes ha estat transformat pels néts dels fundadors en tentacular restaurant de preus prohibitius, obert del 15 de març al 15 d’octubre. Disposa fins i tot d’un corredor balisat a la platja i al mar per servir les comandes efectuades des de les embarcacions d’esbarjo que fondegen a la badia, un corredor que limita i embruta l’espai dels banyistes. 
La platja lliure de Garbet ha anat perdent l’ànima, s’ha anat revestint d’un maquillatge sobrepintat. Algunes colles de jovenalla encara hi van de tant en tant a muntar una “garbetada” amb guitarres i cerveses de litre, però és com un memorial d’èpoques anteriors, un rastre desdibuixat, un halo, un record fora de l’ordinari, irrepetible. A l’hivern es nota menys, per això vaig anar-hi ahir a reviure-ho.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada