31 de gen. 2017

L’atracció dels nostres avions estavellats, potser macabra

A la muntanya del terme de Cantallops (Alt Empordà)  encara hi queda un vestigi gegantí del paorós incendi forestal que el juliol del 1986 va calcinar 30.000 hectàrees durant tres dies i tres nits de tramuntana a la ratlla de frontera del Pertús i la Jonquera, a la serra de l’Albera. La vegetació s’ha anat refent com ha pogut, però enmig del bosc hi continua, trenta anys després, la carcassa de l’avió francès que s’hi va estavellar mentre participava a l’extinció de les flames, amb un balanç de quatre tripulants morts. La ferralla no l’ha volguda ningú. S’ha convertit en la “Ruta de l‘avió” per a senderistes, boletaires, ciclistes de muntanya i practicants del joc de geocerca amb GPS, que s’hi fan la foto. El grinyol del timó de direcció, a la cua de l’avió, trenca el silenci del

30 de gen. 2017

As Dúas Marías de Santiago de Compostel.la: feminisme o barbarie

M’han portat a Santiago de Compostel.la de passeig, no pas en peregrinació. L’itinerari havia de començar per força a la plaça de l’Obradoiro, però a mi em refracten els monumentals edificis religiosos i civils pensats per impressionar i empetitir la gent comú, per postrar-la davant l’autoritat. De manera que hem recorregut els carrerons de l’animada ciutat vella per desembocar al parc de l’Alameda. Els parcs, la botànica ciutadana, acostumen a ser un termòmetre de la urbanitat, del grau de cultura urbana. El parc de l’Alameda santiagueny m’ha fet entrar més en calor que no pas l’Obradoiro. A un dels vorals enjardinats de l’entrada del recinte la gent s’atura a fer-se la foto al costat del senzill i virolat monument, arran de terra, d’As Dúas Marías. Els autòctons acostumen a recomanar no quedar-se només

29 de gen. 2017

Les zamburiñas de la Ria d’Arousa o l’absolució dels pecats

La colla d’amics hem convingut que ens trobem abocats a una època de precarietat i que, si volem sobreviure als abusos de l’oligarquia, cal que ens mobilitzem per preservar els principis, icones i tradicions que ens havien convertit en persones civilitzades. Per exemple, anar a passar uns dies a la Ria d’Arousa a menjar pop guisat amb fabes i gambots, així com marisc del més fresc i bé de preu. Ens hem instal.lat a la Pobra do Caramiñal, vila d’arenals fecunds en valors eterns com ara les zamburiñas carnoses i vibràtils, criatures bivalves de la més alta consideració que aquí s’alimenten del millor fitoplàncton. Abans de passar als plaers que encara no són prohibits ni prohibitius, m’han volgut fer conèixer una mica Galícia, l’única comunitat

28 de gen. 2017

En defensa de l’arabisme de la professora Dolors Bramon


No tinc el gust ni la necessitat de conèixer personalment la professora Bramon. Ignoro en quin entrejoc de capelletes, simpaties o antipaties es troba o deixa de trobar-se i si aquesta és la causa de les diatribes rebudes pel seu últim llibre L’islam avui, que acaba de publicar l’editorial barcelonina Fragmenta. En canvi, he llegit amb el màxim interès el llibre en qüestió i els anteriors seus. M’han semblat més instructius, treballats i equànimes que no pas altres d’autores merament libel·listes, com Pilar Rahola quan va publicar

23 de gen. 2017

La joia cèntrica i concorreguda de la Llotja de Perpinyà, segles després

L’edifici històric més valuós i més cèntric de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar, va ser convertit pel propietari municipal en cafeteria el 1927 i en hamburgueseria de la cadena Quick a partir del 1984, l’única del món on es podia menjar un cheese-burger sota ogives autèntiques, recalcats contra carreus de pedra procedents per via directa de l’esplendor medieval. L’actual cafeteria ha presentat expedient de fallida i l’Ajuntament ha decidit recuperar-la --per fi!-- com a equipament públic, probablement una oficina de de turisme. La ciutat de Perpinyà era la segona en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja

19 de gen. 2017

El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona s’ha tornat negre, negre

Passo amb certa freqüència per davant de l’edifici del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, inaugurat fa deu anys al costat de l’Hospital del Mar, arran de la platja de la Barceloneta. La ubicació d'aquest equipament punter venia a suggerir que es pot desplegar investigació científica d’alt nivell en un escenari rabiosament mediterrani. L’edifici crida l’atenció des del primer dia per la forma troncocònica, que disminueix d’alçada a mesura que avança cap a la platja, com per abraçar el mar amb l’estructura circular que s’obre a la part frontal acarada a les onades i al

18 de gen. 2017

La tècnica de la pedra seca contra l’abrasió del temps

A Mallorca acaben de crear un Gremi de Margers per reconèixer, transmetre i homologar el vell ofici dels constructors en pedra seca que caracteritza una part del paisatge patrimonial de l’illa. A Catalunya opera de fa anys la Coordinadora de la Pedra Seca amb el mateix esperit. Una de les edificacions més admirables i menys valorades de l’home són els marges de pedra seca, destinats a convertir els pendents rostos i abruptes de les muntanyes en bancals aprofitables de replans escalonats, fins esculpir el paisatge amb sentit utilitari i rehabilitador, convertir-lo en una trama territorial

17 de gen. 2017

Defensa sentimental dels pubs anglesos, potser una mica tard

Una empresa estatal xinesa acaba de comprar l’històric pub The Plough al poblet de Cadsden, comarca de Buckinghamshire, conegut per la proximitat a la residència de descans dels primers ministres britànics i per ser l’escenari al qual es fotografien amb els seus invitats estrangers quan aquests desitgen tastar l’ambient irrepetible de les tavernes tradicionals del país. La intenció dels compradors és clonar aquest pub i la seva ressonància al llarg de tota una cadena comercial a la Xina. A Gran Bretanya pleguen 1.500 pubs cada any per manca de posada al dia, d’adaptació al mercat actual. Jo creia que el popular bar de la cantonada a les ciutats i pobles anglesos era una

16 de gen. 2017

No ens acostumarem mai al despropòsit de la Sagrada Família


Vaig néixer i em vaig criar prop de la Sagrada Família, a l’ombra tenebrosa de les torres del temple “expiatori”, en construcció des del 1882. Tantes dècades desprès no només continua creixent en volum. També creix en el despropòsit de voler aixecar catedrals d’aquestes dimensions en ple segle XXI. Es tracta d’un despropòsit primordialment turístic, i per això enganyós. La Sagrada Família no l’aixequen els feligresos creients, sinó la recaptació a la taquilla de més de 20 milions d’euros anuals procedents de la venda d’entrades als 3,7 milions de visitants forasters, més del doble que la

13 de gen. 2017

La flor de la mimosa s’ha industrializat, però continua lluint igual

El microclima assolellat de la vall de Ceret i l’abundància d’aigua dels baixants del Canigó, a l’arredossada falda pirinenca nord-catalana de la comarca del Vallespir, hi han afavorit de sempre les flors, fruites i verdures més primerenques. Aquests dies hi esclata el lirisme hivernal de les mimoses, acabades de florir en poms d’un groc estrident, confiat, enlluernador. El mercat exterior dels productes de Ceret és París i l’Europa central, on les seves cireres tenen fama consolidada per ser les primeres que hi arriben, enrogides pel sol, dolces i lluents, quan allí encara hi predomina el fred i el cel baix. La floració de les mimoses no és només notícia puntual als diaris rossellonesos. També es converteix en toc de corneta

11 de gen. 2017

L’orgull del vell baret xarnego, la bodega i el celler

Les millors anxoves, les tapes més sorprenents i més bé de preu de tota la ciutat no les ofereix cap dels establiments rutilants de moda mediàtica, als quals cal reservar amb setmanes o mesos d’anticipació com si es tractés d’un privilegi. Ho fa un baret xarnego dels de tota la vida al barri del Besós, un dels més pobres de Barcelona que subsisteix al costat d’un dels més rics, el de la nova Diagonal Mar. Es diu Las Palmeras, a la plaça Jaume Huguet núm. 71, que no deixa de ser un vulgar eixamplament de la Rambla Prim, a tocar d’aquell extrem difús de la Granvia. Els entesos en tapes i vermuts d'aquest cantó de la ciutat el situen a la

9 de gen. 2017

El Partenó vist per un dia sota la neu, desert i en silenci

Encara que ens sembli difícil de creure del nostre cantó del Mediterrani, una onada de fred siberià afecta aquestes dies el Mediterrani oriental amb fortes nevades, fins a Grècia i Itàlia. En una ocasió em trobava a Atenes per aquestes dates, nevava i vaig suposar que això faria tancar al públic l’ascensió a peu dels nombrosos visitants fins al recinte del Partenó, al cim de l’Acròpolis, per evitar relliscades, caigudes, incidències. A mig matí va aparèixer un tímid raig de sol i vaig decidir provar-ho per pura curiositat. La joia del Partenó es recorre habitualment sota l’enlluernador sol de l’Àtica, una llum rutilant, pura, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser efusiva i la duresa marmòria tan dolça. Poder fer-ho per una vegada sota el cel somort de la neu valia l’intent, per l’excepcionalitat de la llum d’aquell dia. Em vaig presentar sense gaire esperances a les taquilles de l’entrada, situades al peu del turó. La curiositat impenitent de vegades es veu premiada: el recinte estava obert. No em van avisar que, a més a més, es trobava insòlitament solitari, desertat pels grumolls de milers de visitants diaris,

5 de gen. 2017

Cal de tot per fer un món, inclús partidaris del cel entelat

Ahir van batre a Lleida ciutat el propi rècord de tres setmanes sense veure un raig de sol per culpa de la boira persistent. Tot i així alguns sostenen que aquest fenomen atmosfèric tradicional no ha de ser vist negativament. La condensació de la humitat ajuda a fortificar les plantes dels conreus i els fruiters...  Admeto la llibertat de pensament, reconec que en qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades. Persones amb gustos diferents dels meus qualifiquen de bon temps els dies de cel llagrimós i ho fan amb una alegria eufòrica, mentre branden el paraigua a tall d'íntim trofeu i s'enfunden la gavardina

4 de gen. 2017

La llei del mercat contra el mercat de Sant Antoni


És una experiència dura arribar a la conclusió que invertir 70 milions d’euros i quasi deu llargs anys d’obres en restaurar l’estructura d’un dels mercats més amplis de la ciutat ha servit sobretot per posar de moda el popular barri de Sant Antoni i fer pujar els lloguers dels pisos fins a extrems que obliguen els seus residents a abandonar-lo. La dura experiència del mercat de Sant Antoni ha de servir sense excusa per insistir en la recerca de mecanismes que posin fre d’una vegada a l’especulació immobiliària desbocada, encara més per part d’un govern municipal amb experiència de lluita en la matèria. Si no ho fes amb la suficient claredat una

3 de gen. 2017

Què se n’ha fet dels ramets de violetes, on són?

Tres joves emprenedors sorgits de l’escola de negocis ESADE han creat a Barcelona una petita empresa de nova factura --ara se'n diu una start-up--, especialitzada en comercialitzar rams de flors. El comprador encarrega per Internet i porten el ram a l’adreça desitjada. Això ja ho feia Interflora a escala internacional, potser els joves emprenedors locals milloraran el circuit de proximitat. La qüestió no és el circuit, sinó les flors. De moment la nova empresa barcelonina The Colvin Co treballa amb rams preestablerts, entre els quals el comprador tria. Aquests rams prefabricats no em diuen res. La qüestió continua sent les flors, la seva pluralitat natural i la seva accessibilitat. Les parades de flors de la Rambla