28 de febr. 2018

El Partenó sota la neu, amb una llum encara més pura

Em trobava a Atenes, havia nevat sobre la ciutat i vaig suposar que això faria tancar al públic la pujada fins el Partenó, al cim de l’Acròpolis, per evitar relliscades, caigudes, incidències. La nevada havia estat lleu, a mig matí va aparèixer un tímid raig de sol i vaig decidir provar-ho. El Partenó es recorre habitualment sota una enlluernadora llum solar rutilant, pura, crepitant, triomfal, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser efusiva i la duresa marmòria tan dolça. Fer-ho per una vegada sota l’atmosfera blana de la neu valia l’intent. Em vaig presentar sense gaire esperança a les taquilles de compra de l’entrada, al peu del turó. L’impuls de la curiositat de vegades es veu premiat. El recinte estava obert, insòlitament solitari, desertat pels grumolls de milers de visitants diaris, recorregut tan sols per comptats atrevits que avançàvem a petits passos vacil.lants, com de geisha japonesa, sobre el relliscós i costerut empedrat llepat pels segles i per la gentada habitual. El premi no era només veure per un dia el Partenó sota la capa nívea que el realçava, sinó poder-ho fer en solitud i en silenci, com només és concedit a alguns visitants de marca quan els tanquen el
recinte per a ells sols. L’excepció em trasbalsava, a unes ruïnes on l’emoció vibrant dels segles sembla garantida.
Però perquè l’emoció i el lirisme siguin autèntics demanen una mica d’esperit crític i respecte de la realitat. El Partenó és com és avui, tal com el veiem amb els nostres ulls segons l’ànim del dia, amb els sentiments contradictoris derivats d’allò que vivim a cada moment.
És un fet viu, no una trista ruïna, un enderroc inintel.ligible. Té una part sublim i una altra imprevisible, precisament perquè l’antiguitat no és una cosa decorativa, de fredor acadèmica, venerable, avorrida i definitivament morta. 
Representa una de les construccions més belles i lluminoses que ha aixecat --i ha malmenat-- l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el monument de l’Atenes democràtica, el símbol actual de Grècia i d’Europa, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell classicisme, una imatge viva de la llibertat, la bellesa i la cultura, lliurada a la mirada incansable i tot sovint atònita dels visitants. 
Sota la neu fulgia amb una llum insòlita, encara més pura i inoblidable.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada