26 de febr. 2018

Tinc afillat un ametller bord al cim del Coll de Banyuls

Damunt la suau esquena d’ase del Coll de Banyuls, els governs de París i de Madrid hi van col.locar la frontera estatal arran del Tractat dels Pirineus del 1659. Quan la carretera fa el cim, forma un mirador. Allà hi creix un ametller bord, aïllat, fill natural d’alguna llavor errívola portada pel vent. Estimo aquest arbre casual, indesitjat, nàufrag d’algun driblatge de la natura. Ningú no l’ha esporgat ni l’ha educat mai. Les quatre branques que surten de la soca creixen com volen, aferrades a l’orgull del supervivent malgrat la manca de carícies, la incomprensió del món, la cruesa del destí de la criatura desemparada que mossega la pols a la seva espontània peanya amb la dignitat natural, l’autèntic rang que no té res a veure amb la noblesa comprada o heretada.

Floreix cada hivern en un exercici de rigor i tendresa damunt d’aquell terrer aspre, però airejat i clar, enfront de la terra erta, del rictus dels altres arbres esfullats. Rebrota en plena fredorada com un recordatori lluminós dels mecanismes interns del cicle biològic, de la reviviscència que cova dins l’aparent ensopiment hivernal. Va contracorrent per avançar-se. 
La seva floració contrapunteja els sementers muts. Les flors de l’ametller bord, despertes com pupil.les vives, són el resultat d’un petit miracle, la distensió d’una força biològica sorda, l’espurneig d’un desig burinat pel vent.
Albert Camus deia a la narració Els ametllers: “Quan vivia a Alger, sentia tot l’hivern una frisança perquè sabia que, en una nit, una sola nit freda i pura de febrer, els ametllers de la vall dels Cònsols es cobririen de flors blanques. Em meravellava veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i els vents del mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit... Davant l’enormitat de la jugada en la qual ens trobem implicats, cal tenir molt present, sobretot, la força de caràcter. No parlo d’aquella que a les tribunes electorals acompanya les celles arrufades i les amenaces, sinó la que aguanta tots els vents del mar amb la seva blancor i la seva saba. La que, dins l’hivern del món, fa germinar el fruit”. 
Cada vegada que passo pel Coll de Banyuls beso amb la mirada el meu ametller bord mentre em recalco, abstret, a la barana de fusta del mirador. Hi escolto sons que no escolto mai. Li dedico uns instants lents. Veig de cop la vall de Banyuls amb el dibuix, el color i la carn d’un quadre de Giorgione.
Fa temps que conec aquest camí, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya quan només era una pista de terra en mal estat, barrada per la implantació de la frontera estatal i convertida en camí secret de contrabandistes. El pas del coll de Banyuls deu semblar apartat al volum de persones que circulen per la Jonquera i el Pertús. En canvi jo el veig com una proa exacta del meu món, un microcosmos que em fa violentament feliç. 
L’indret porta en germen una sang molt antiga, llunyana i fonda. Hi condueixo amb freqüència els amics i ens posem fàcilment d’acord sobre l’eminència del coll de Banyuls. També hi deu influir la grandiosa visió prèvia del Canigó nevat, la botifarra de l’esmorzar al bar de la cooperativa vinícola de Garriguella, el recorregut meravellat del vinyer de Banyuls, el tribut sentimental davant la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure i el dinar posterior a ca la Maria de Mollet de Peralada, amb el seu carretó de postres de tres pisos. Però, secretament, jo hi vaig sobretot per lametller bord que hi tinc afillat.

2 comentaris:

  1. Josep Lluís Bronchal26 de febrer, 2018 20:02

    Gràcies per la teva inesgotable curiositat i avui, especialment, per aquest excel·lent article, exercici magistral de prosa poètica. Gràcies per fer-nos compartir la teva emoció davant d'aquesta meravella florida en aquest enclavament tan allunyat i emblemàtic, sota el prisma de la teva tendresa, humanitat i amor per les coses fugisseres. És un veritable regal literari.

    ResponElimina
  2. Magnific escrit!
    Potser us pot interessar un altre antic escrit del grup GESEART sobre el coll de Banyuls: https://www.academia.edu/16407971/1986-Joan_Badia_i_Homs_Benjamí_Bofarull_i_Gallofre_Enric_Carreras_i_Vigorós_El_coll_dEspils_o_de_Banyuls_en_un_conveni_de_lany_1085_Dossier_lAlbera_Revista_de_Girona_nùm.117_Girona_1986

    ResponElimina