28 de març 2018

Fixeu-vos aquests dies en els circells naixents de la vinya

És una mica d’hora, el termòmetre primaveral no ha pujat gaire, però de seguida que els ceps de la vinya comencen a borronar m'hi acosto per admirar la forma dels pàmpols naixents, un dels perfils més esvelts que s’ha inventat mai la naturalesa. També paro atenció als circells, el delicat òrgan filamentós que creix amb les fulles i permet que els joves sarments s’enfilin, com per recordar-nos que aquesta planta tan civilitzada era a l’origen una simple liana. Els pàmpols representen, ja ho he dit, un prodigi de disseny natural. Els circells són un igual de necessaris i encara més tendres. Un dels estudis més detallats i precoços sobre els circells el va
publicar l’any 1865 Charles Darwin amb el títol On the Movements and Habits of Climbing Plants (Sobre els moviments i hàbits de les plantes enfiladisses).
La novel.lista francesa Colette va editar el 1908 el recull de breus narracions autobiogràfiques Les vrilles de la vigne (El circells de la vinya), proses poètiques d’amor per la naturalesa al poble de la seva infància a la Borgonya. Es troba actualment reeditat a la col.lecció francesa Livre de Poche al preu de 1,50 €. Aquesta última xifra no és cap error. 
Al poble de les Gunyoles, agregat a Avinyonet del Penedès, van inaugurar el 2014 l’invent dels miravinyes. El primer de tots va ser batejat Mirador del Circell. El nom no és pas innocent.
Fa referència a la forma espiral que els dissenyadors van donar a la miranda, habilitada al puig de la Mireta, sobre la pauta de l’òrgan prènsil, la tija prima que permet cada primavera les branques de la vinya cargolar-se com un hèlix al voltant dels suports per tal que els pàmpols deixin passar el sol i madurar el raïm. La vinya és una liana, els circells són els seus dits. 
La forma hel.licoidal del mirador les Gunyoles està destinada a què el visitant faci la volta completa a la vista que ofereix: la plana del Penedès, el massís del Garraf, el Mediterrani, Montserrat, el Pirineu nevat... L’impacte de la petita instal.lació és literalment espectacular, potser massa i tot. 
La visió panoràmica gaudeix d’un prestigi exagerat. L’infinit és un mite que permet veure poca cosa. La immensitat dilueix la riquesa dels detalls, el batec de la realitat concreta, el valor de les petites coses, la importància de cada peça. Els grans panorames indueixen a la vaguetat, mentre que la proximitat fa tocar de peus a terra. 
M’estimo més l’efecte lupa, el contacte tàctil amb els ceps, els circells, els pàmpols i els sarments. De vegades cal arremangar-se per posar-se a l’alçada de la terra i sintonitzar-hi una mica. Algunes coses importants necessiten ser vistes de prop, acariciades amb la mirada concentrada en la infinita saviesa dels replecs més íntims de la vida, com la d’un peu de vinya.

1 comentari: