2 de març 2018

La fidelitat del poeta Joseph Brodsky a la ciutat de Venècia

Joseph Brodsky, nascut i criat a Sant Petersburg, va començar a practicar de jove la poesia i la traducció. Als 24 anys es va veure acusat pel règim soviètic de “parasitisme social” i condemnat a cinc anys de treballs forçats, dels quals només en va complir un i mig gràcies a la intervenció de Jean-Paul Sartre i altres intel.lectuals. Les autoritats li van “suggerir” que abandonés la URSS. Ho va fer amb una maleta que contenia la màquina d’escriure i un llibre de poemes de John Donne. Va trobar feina de professor a universitats nord-americanes, primer a la de Michigan i després a la Columbia de Nova York. Amb el primer sou de professor va adoptar el costum, des del 1972, de passar les
vacances acadèmiques de Nadal i Cap d’Any a Venècia. Ho va fer durant disset anys seguits. Se’n va derivar el magistral llibre en prosa Marca d’aigua i diversos poemes.
El 1987 li van concedir el premi Nobel de Literatura. Poc després va conèixer durant unes classes que impartia a la Sorbona la jove estudiant italiana Maria Sozzani, “d’ulls de color de mostassa i mel” (foto adjunta). Es van casar el 1990, van tenir una filla. 
Joseph Brodsky va morir d’un atac de cor el 1996, als 55 anys. Es troba enterrat al cementiri venecià de l’illa de San Michele. A la cara posterior de la làpida hi figura l’epitafi Letum non omnia finit (La mort no acaba amb tot).
De la llum hivernal de Venècia, ombra aviciada de vaguetat, sense atreviment ni clarividència, ell en va extreure lluminosos instants de justícia poètica tot orsant contra el vent, intentant avançar en ziga-zaga. Rellegeixo el so, el ritme, el relleu, la grandesa que corre per les venes de les paraules de Brodsky els dies que em canso de la brega llarga i aspra contra l’apogeu de l’estupidesa baladrera, el bluf ampul·lós de l’embrutiment, el mal gust bufat de la riquesa tramposa, l’allau d’ignoràncies del furor mediàtic, el vandalisme institucionalitzat, la picor dels estats flotants del drama romàntic, la vulgaritat envanida de l’absurd i la verborrea inherent als cecs que no saben que ho són.
Ningú amb el seny sencer deu pensar que el temps, l’amor ni la literatura ho curen tot, però de vegades calmen el nervi adolorit de la vida gràcies a un bri de d’amabilitat, de tendresa o de compassió, en una lliçó de lluita callada i esperança, dintre d’un silenci dolç capaç d’arribar al trèmolo amb una disposició antiretòrica àgil i exacta com el vol d’un ocell.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada