24 d’abr. 2018

Els cop amagats, els racons predilectes de les carreteres secundàries

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà. Les conec una mica, les estimo molt. Tot sovint m’hi sorprenc a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent. Per exemple durant la curta estona de recórrer la que uneix el petit municipi de Torrent amb el veïnat de Torrentí i amb Sant Feliu de Boada. Semblen vies aparentment molt secundàries. Per a mi són essencialíssimes, pura i autèntica essència. Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell, Pals o Torroella de Montgrí, acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa
lenta la petita carretera deserta de Torrent a Torrentí com si em desplacés en carrossa. Absorbeixo amb els ulls un dels paisatges més bonics del món a un ritme propi, golut, pausat, dintre d’un travelling que em commou.
Si el cotxe que em transporta el condueix una altra persona i aquesta és de confiança, li confesso que tinc una petita predilecció en aquests topants i li demano com a favor que ens desviem uns minuts per tornar a recórrer pausadament la carretereta de Torrent a Torrentí i contemplar a l’horitzó immediat el pedró de Pals des de la seva cara més agraciada.
De vegades m’entenen i consenten, altres vegades m’engeguen a passeig amb l’excusa de la pressa en el nostre desplaçament. Quim Curbet ho va entendre perfectament i em va voler fer aquesta foto còmplice . La bellesa del paisatge (la bellesa en general) no és un rampell romàntic, és una inclinació quotidiana de l’esperit.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada