Les coses tal com les barreja el riu entre Sobrànigues i Colomers

Ahir vam anar a recórrer el petit univers del riu Ter entre Sobràniques i Colomers. L’etimologia grega de la paraula kósmos no significa només univers, també ordre i bellesa (d’aquí “cosmètic”). Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat al municipi de Sant Jordi Desvalls, prop de Flaçà. La carretera secundària travessa el passallís de Sobrànigues (a la foto), una passarel.la de ciment bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua del riu sobre l’antiga passera de carros. L’indret és un flascó de les essències de la civilització de ribera, a l’últim tram del Ter quan penetra a l’Empordà. Aquí queda més embassat, gràcies a la resclosa de Colomers situada set quilòmetres en amunt, de manera que les regolfades
de l’aigua somnolent i cauta prescindeixen del traüt gutural i el vent les rissa amb un ímpetu apietat.

Des del transvasament d’una part de les seves aigües cap a Barcelona, el Ter desemboca a Santa Coloma de Gramenet més que no davant les illes Medes, a la gola de Torroella de Montgrí. Tot i així el tirant d’aigua encara balandreja, somort i temperat, als meandres de Bordils. A la plana del Baix Ter genera els camps de conreu, d’horta i de fruiterars que la caracteritzen, així com els boscos de ribera d’àlbers, pollancres, salzes, oms, verns i freixes que ahir vam recórrer. 

La destinació de la nostra caminada no era exactament Sobrànigues ni Colomers. En realitat hi vam anar per detectar a l’atzar l’atractiu de les coses del riu tal com les barreja la vida, ja sigui en la placidesa confiada d’alguns dies com ahir o en les periòdiques manotades de cruesa tosca i tèrbola. 

Davant dels imprevistos de la naturalesa només podem decidir com ens ho prenem. Només la dosi de bellesa i harmonia ens salva del caos. Només la necessitat de comprendre ens fa intuir algunes veritats. Només la memòria de l’amor ens permet estimar. Només l’arrel moral ens fa revoltar-nos davant la injustícia, la cobdícia, la corrosió. 

Els boscos, com és ben sabut, són una de les parts més abandonades del nostre entorn. Dues terceres parts de la superfície de Catalunya són bosc, però més del 80% de la fusta que consumeix el país és d’importació. La gestió dels boscos és generalment d’escàndol. 

En la seva soledat sonora, pendent encara de verdejar, les capçades dels arbres de ribera ballaven ahir entre Sobrànigues i Colomers una melodiosa samba, d’una elegància carregada de benignitat frondosa i humida. Brindaven al llarg dels ribassos un tou de frescor turgent. El vent generava un fregadissa ondulant que la nostra percepció avivava. L’èmbol del cor bombejava les forces sense altibaixos exagerats i la vida queia per una estona en una dolçor ingràvida, una placidesa momentània, una tendresa comprensiva. 

Ens vam deixar commoure. Un cop commoguts, vam anar a dinar al restaurant Xalet de Colomers un menú del dia perfectament conforme amb el que acabàvem de recórrer.