3 de jul. 2018

Ni que fos només pels plecs de la túnica de la Victòria de Samotràcia

Jo tornaria a París ni que fos per remirar pausadament la Victòria de Samotràcia, amb això en tindria gairebé prou. L’escalinata Daru del museu del Louvre és la perspectiva majestuosa construïda per emmarcar aquesta escultura grega de grans dimensions, col.locada al centre del lluminós replà superior, entre el formigueig de visitants. Al Louvre hi deixen fer fotos, de manera que cada un intenta obtenir el millor angle del seu acompanyant als peus de la cèlebre peça, la qual cosa genera un ball de colzes, cames i braços que els vigilants del museu ja tenen per normal i se saben incapaços d’evitar. Encara que no m’agradin gaire les aglomeracionsm, em complau contemplar cada vegada durant llarga estona la Victòria de Samotràcia. He trobat la solució: als laterals de l’escalinata, a l’altre extrem del replà, hi han col.locat un modest banc de seure, sota la fornícula que alberga l’escultura romana de la deessa Hera, coneguda com a Hera Campana per procedir de
l’antiga col.lecció de Giampietro Campana. El meu punt d’observació permet una visió descansada.
L’escultura en marbre blanc de Paros mesura 5,57 m d’alçada.Va ser esculpida als voltants de l’any 190 aC i representa la deessa grega de la victòria Niké amb les ales desplegades, vestida amb túnica de plecs i alçada a la proa d’una nau pètria. La figura es troba escapçada. Va ser descoberta el 1863, a miques entre les runes d’un santuari de la petita illa grega de Samotràcia pel vice-cònsol francès Charles Champoiseau, el qual es va afanyar a enviar-la cap a París amb permís de l’ocupant turc. 
Cada cop que la remiro des del meu banc de seure recordo la més bella història de totes les que s’han escrit sobre aquesta peça. Es de María Kodama, ja vídua de Jorge Luis Borges: “En una ocasió vaig preguntar al meu pare què era la bellesa. Em va regalar un llibre de reproduccions d’escultures gregues i em va ensenyar la Victòria de Samotràcia. ‘Però no té cap’, li vaig dir. El pare em va contestar: ‘Qui ha dit que la bellesa sigui un cap, una cara. La bellesa és una altra cosa’. Va ser la primera lliçó d’estètica que vaig rebre: ‘Mira els plecs de la túnica: aturar els moviments de la brisa amb la túnica per a l’eternitat, això és la bellesa’. Li ho vaig explicar a Borges i tots dos vam plorar quan vam contemplar la Victòria de Samotràcia al capdamunt de l’escalinata del Louvre”.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada