24 d’oct. 2018

No li sé veure la malenconia a la tardor

Un any em trobava a Nova York pels volts de Halloween i em va sorprendre la fal.lera dels meus parents que hi resideixen per portar-me a dinar i contemplar la caiguda de la fulla als boscos de Bear Mountain, baldament fos dia festiu i calgués suportar cues de carretera i llargues esperes als restaurants del concorregut parc. Amb el màxim respecte per l'entusiasme dels altres, vaig observar que la caiguda de la fulla i l'explosió de colors tardorals a aquells boscos resulten igual d'atractius com a tants altres boscos, parcs i jardins del meu país, fins i tot al reduït parc urbà de prop de casa, que és on segueixo el fenomen cada any. Els parents nord-americans s'obstinaven a considerar que m'havien conduït a un espectacle
natural únic, de reputació universal incomparable. No els podia defraudar, de manera que m'hi vaig extasiar educadament.
Els boscos de la Costa Est dels Estats Units i el Canadà són de dimensions superlatives, acostumats un estat de conservació envejable, afavorits per la reglamentació preservadora i la devoció dels usuaris. En canvi la meva unitat de mesura s'ha format a un país petit de minifundis i matisos locals. El gegantisme no m'admira per ell sol. Al contrari, em neguiteja. 
A l’arribada de la tardor veig cada any a les revistes il.lustrades reportatges exuberants sobre el cromatisme de l'indian summer o estiuet de Sant Martí als grans boscos nord-americans, amb les fotos de la caiguda de la fulla i la seva exhibició de colors. Recordo la il.lusió amb que m'ho van ensenyar sobre el terreny. 
Si no em desplaço al Montseny o a qualsevol altra comarca, surto de casa i baixo a mirar-me els arbres del petit parc proper, encaixonat entre edificis i escanyat per la circulació. Sec al banc, assisteixo embadalit a l'equivalent d'indian summer que es troba al meu abast i agraeixo als amfitrions nord-americans haver-me portat a Bear Mountain per inocular-me una de les il.lusions actives de la tardor. 
Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren, s’aquieten, s’aplaquen, es preparen a hivernar. Plou. Apareixen els millors bolets, el raïm madur, les figues, les confitures i els plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades, els dies propicis s’hi està millor que mai. 
No sento la tardor com un presagi trist, cendrós, refredat. M’estimula a fer les coses pròpies del moment. No li veig cap metàfora de la decadència, sinó més aviat una esplèndida metàfora del gaudi de la maduració.
És clar que s’hi donen decadències, com a qualsevol estació. És clar que les rebrotades generals són característiques de la primavera, però a la tardor i l’hivern també rebroten algunes coses. En el supòsit que la nostra civilització hagi entrat en una fase tardoral, cosa ben possible, això no significa la seva condemna a mort, sinó la necessitat d’acumular forces per reverdir.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada