9 de març 2019

Elegia del color de Roma, el pas del temps com a mèrit

La gamma d’ocres de l’intonaco o estucat que revesteix les façanes del centre urbà barroc de Roma s’acosta molt al to variable del bronzejat de la pell humana. Més que una tècnica de revestiment, és un maquillatge que palesa la relació treballada amb el bon gust, una mostra de la saviesa d’exercir l’encant des de la primera impressió aparent. L’encant s’ha de saber apreciar de prop i, si s’escau, des de dintre, perquè la bellesa de vegades es deixa posseir. Així, doncs, l’estucat romà dista molt de ser només una tècnica de revestiment. El color de la Roma barroca protagonitzat per l’intonaco de les façanes ha constituït un leitmotiv dels esforços descriptius d’alguns escriptors. Però escriure no pot descriure totes les sensacions, moltes vegedes representa un succedani coix d’allò vist, sentit, palpat. Per això el color de l’estucat de Roma és un símbol de la bellesa de la ciutat, perquè conserva amb orgull i eficàcia la riquesa comprovada de l’inexpressable, la supremacia del viscut sobre l’escrit. Algunes belleses es resisteixen a deixar-se escriure perquè el tracte que creuen merèixer ha de ser més intencionat que no una tècnica de revestiment, ja sigui l’estucat o la literatura. Contra l’esquematisme
d’aquells que pretenen que una imatge val més que mil paraules, les persones que escrivim per ofici sabem que una paraula pot suggerir mil imatges amb una mica de sort. Pot suggerir-les, però difícilment descriure-les.
Què vol dir suggerir? És una paraula massa literària, polivalent, aleatòria. Els professionals ens hem equipat de paraules comodí per als moments de dificultat, dintre d’un pendent abocat tot sovint a la quincalleria.
La gràcia de l’intonaco rau en la gamma de tons i en l’envelliment natural al contacte amb l’aire. És una matèria viva que digereix la humitat i la llum, incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, una progressió cap a la plenitud. De vegades sembla d’un groc hepàtic apagat, però més sovint és del color del sol, del color del pa, del rovell d’ou, de la pell de préssec, de la crema de Sant Josep, fins arribar al matís de la mostassa i el rossejat del safrà.
Resulta difícil trobar enlloc més que a Roma aquest savi ús de la volubilitat de l’ocre com atmosfera urbana, amb les diferents intensitats del torrat, matisats per la claror de cada segment del dia. L’ocre a Roma ha abandonat la noció empírica de color per convertir-se en una calidesa ambiental, la carn d’una ciutat bella i tramposa.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada