3 d’ag. 2019

Torno a la pinacoteca milanesa de Brera amb un sol objectiu

La ciutat de Milà és una de les que suma més connexions aèries i més barates. Cada cop que hi vaig entro a la Pinacoteca de Brera amb un sol objectiu. Els visitants de museus acostumen a recorre’ls de manera maratoniana, jo prefereixo reveure una obra determinada. M’encamino de dret al que m’interessa, em concentro en una limitació assumida i la trobo més gratificant que el generalisme. La bulímia i la novetat ja els vaig passar al seu moment. A la milanesa Pinacoteca de Brera (segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència) la meva elecció és la Sala 24. Només conté tres quadres, tres grans obres mestres. La sala mateixa --les parets—n’és la quarta. La remodelació d’aquest espai va ser
encarregada el 1983 a l’arquitecte Vittorio Gregotti amb l’excusa del cinquè centenari de la naixença de Rafael, del qual s’hi exposa el famós quadre Les Esposalles de la Verge.
La nuesa de formes pures de la sala realça els tres quadres que conté, un de sol a cada paret. La quarta és el públic, com als teatres. Hi han disposat sis cadires, sis setials que m’hi fan tornar. Un cop assegut, contemplo a la dreta l’estimadíssima Pala de Brera, retaule de Piero dellà Francesa. Enfront hi veig Les Esposalles de la Verge. A l’esquerra, el flagel.lat i quasi amable Cristo alla colonna, de Bramante. 
Les altres sales del museu es mantenen dintre de la rutina, per més que exposin joies de valor incalculable. També s’hi mantenen els vigilants. És probable que la feina de vigilant de museu sigui mal pagada, tediosa i sense perspectives d’ascens professional, fastiguejats de veure sempre la mateixa bellesa sense tenir-ne ganes, incomodats per la desfilada de visitants empesos per una seducció que ells no senten, estabornits davant la vida que miren passar amb ulls llenganyosos i el perill d’encomanar la seva desgana. 
Per això procuro acudir a la Sala 24 de la Pinacoteca de Brera a l’hora exacta de l’obertura, a dos quarts de nou del matí. Molts dies encara no hi ha arribat el vigilant assignat i no ha pogut encomanar a la sala la seva presència inapetent. Acostuma a comparèixer a partir de les nou, em deixa mitja hora de coll per sentir-me en intimitat amb Piero, Rafael i Bramante. 
La sala només té un inconvenient: la remor sorda que emeten els aparells de refrigeració amagats al fals sostre. Es tracta d’un enuig venial, si s’hi posa la condescendència indispensable, aquella predisposició a deixar-se seduir que els visitants dels museus hem de portar sempre posada en entrar-hi.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada