6 de set. 2019

Les estimades muses de la inspiració: hola i adéu

Les muses de la inspiració existeixen, i tant que existeixen! Són unes senyores una mica capricioses, venen i se’n van quan volen, sense normes, compromisos ni horaris. De vegades s’absenten una llarga temporada, en altres períodes no saps com dir-los prou. Les muses de la inspiració són d’alguna manera com les llegendàries meigas gallegues: “Haberlas haylas, y hay que saber besarlas”. Cal acollir-les quan arriben i no amoïnar-se en excés quan fugen. Així, vistes les característiques de la seva volatilitat, val més no dependre’n gaire. Cadascú ha de fer el seu camí, amb un cert grau d’independència de la companyia evanescent de les muses. En qualsevol feina, la creativitat està feta d’un 10% d’inspiració i un 90% de
transpiració. La part més escarrassada és la primera, encara que no ho sembli, perquè depèn de l’aparició voluble d’una sobtada claredat, després de donar-hi moltes voltes confuses.
Però les voltes confuses i aparentment estèrils s’han d’haver donat. Representen la part més voluminosa, desagraïda i opaca, però també l’autèntica base, els fonaments paradoxals dels moments solars. La inspiració no és més que un destil.lat de les gotes de suor, una depuració tenaç, disciplinada i molt cabrona. Les muses no regalen mai res.
La solitud que deixen les muses quan fugen no és l’eco sord del pou sec, sinó un buit en tensió. La vida té etapes amb marcades diferències. La collita sempre resulta incerta, al marge de l’esforç invertit, sotmesa als vaivens vel.leitosos de l’atzar. La nostàlgia no arregla res. De vegades s’ha d’avançar amb l’ànima als peus. Saber esperar només pot ser la resultant de l’activitat, no de la inactivitat. Les muses no han tingut mai un comportament coherent.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada