19 de des. 2019

De jove sempre estava disposat a anar a Itàlia, ara també

Vaig escriure per primera vegada sobre Itàlia al llibre El Mediterrani ciutat (1984) per relatar l'actual caràcter urbà de les dues conques d’aquest mar. Totes les ciutats triades es trobaven al voltant del milió d’habitants o el superaven, excepte Venècia, la grandesa de la qual no depèn de les xifres. A Nàpols l'hospitalitat de la professora Alessandra Riccio, les trobades amb la novel.lista Fabrizia Ramondino i els sopars amb Giuseppe Grilli em van introduir als replecs de la gran capital del sud. A Gènova vaig basar-me en una imatge del poeta i premi Nobel genovès Eugenio Montale, el qual afirmava que la seva ciutat és "una llarga serp que ha ingurgitat un elefant", referint-se al paper històric del port ancorat al centre de l'amfiteatre de la badia urbana. El tombant de la meva producció sobre Itàlia es va produir el dia que a Roma vaig posar els peus a Stampa Estera, l'associació de corresponsals estrangers. El col.lega Rossend Domènech va acceptar la proposta d'escriure entre tots dos un llibre sobre aquesta ciutat, on ell vivia des de feia anys. Amb el títol Roma, passejar i civilitzar-se, es va editar a la col.lecció que dirigia Enric Badosa a l'editorial Plaza y Janés. Dos anys després vaig
publicar a la mateixa col.lecció el següent, Ofici d'amant a Florència, que en aquesta ocasió vaig escriure tot sol. El nucli del llibre era Florència, però vaig voler dedicar una atenció equiparable a Pisa, Siena, San Giminagno, Pienza, Volterra, Arezzo, Montepulciano...
Deu anys més tard els editors van arribar a la conclusió que aquells dos llibres seguien coneixent una demanda de nous lectors que viatjaven a Itàlia, literàriament o materialment. Ens van demanar que poséssim al dia el nostre text de Roma, passejar civilitzar-se i el meu d'Ofici d'amant a Florència
Més e3ndavant vaig publicar un llibre sobre Milà quan la meva filla  treballava a aquesta altra ciutat. Ja havia escrit llargs capítols sobre Milà a El Mediterrani ciutat i també a Les altres capitals, una narració de viatges amb el fotògraf Xavier Miserachs a ciutats europees. Sostenir ara un llibre sencer exigia un fil argumental més arriscat.
La meva admiració pel cul més ben tornejat de la història de l'escultura, el de l'al.legoria de Napoléo com a hercúlia divinitat nua esculpida per Antonio Canova al pati milanès de l’Acadèmia de Brera, es convertiria en l'entrellat narratiu d'El cul de Napoleó o la revelació de Milà. L'editor va posar a la portada del llibre una faixa de promoció que proclamava al costat de la meva foto: "La descoberta apassionada d'un gran escenari: Milà. Una nova síndrome de Stendhal”. (Foto Quim Curbet)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada