Ara Voltaire fa vendre, ves per on i qui ho diria

L’últim número de la revista mensual francesa Magazine Littéraire exhibeix a la portada l’efígie de Voltaire i el títol “Je suis Voltaire”, com per insinuar que dedica un dels seus dossiers a l’autor. En realitat la revista ha canviat d’orientació i ja no publica aquells antics dossiers tan nodrits sobre autors reconeguts. En aquest número es limita a un sol article sobre el filòsof i reprodueix a continuació setze pàgines del seu Tractat sobre la tolerància, publicat el 1763. En la reedició com a llibre de butxaca a la col.lecció Folio (en venda a les llibreries de França per 2 €) s’ha convertit en un best-seller massiu arran dels atemptats gihadistes a París de fa dos mesos. Avui el nom de Voltaire torna a fer vendre i tothom se n’aprofita, però fins ara no havia estat dels més llegits ni considerats entre els filòsofs de les Llums que van precedir o acompanyar la Revolució Francesa del 1789 i els valors republicans. No hi ha ni tan sols una edició moderna de les seves Obres Completes. La reaparició de Voltaire com autor de moda ha estat per sorpresa. Pel que fa a la tolerància que propugna al tractat ara reeditat, es referia a la transigència racional en matèria d’idees religioses a una època en què la intolerància era vista com una defensa obligatòria de l’ortodòxia contra

La mala qualitat de l’aire que respirem torna a ser notícia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El desenvolupament cognitiu disminueix entre els nens que van a l’escola a barris amb nivells alts de contaminació atmosfèrica, segons les conclusions d’un estudi comparatiu del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (Creal) divulgat aquesta setmana, el qual ha avaluat durant un any 2.715 alumnes d’escoles de primària a Barcelona i Sant Cugat dels Vallès. A Barcelona i la seva àrea metropolitana la Generalitat ha activat sis vegades els últims tres anys el

Als grans discursos de la història n’hi falta un, del president Azaña

La historiadora Nathalie Renault-Rodet acaba de publicar a l’editorial francesa Eyrolles una nova recopilació de 80 grans discursos que han passat a la història, aquest cop centrats en el segle XX. N’hi falta un de manera clamorosa, el pronunciat pel president de la II República espanyola Manuel Azaña el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona (on residia aleshores el govern de l’Estat) per exposar en plena Guerra Civil la seva proposta de “Pau, pietat, perdó” als dos bàndols enfrontats. El plantejament del president Azaña va relliscar del tot damunt la pell del general Franco i va seguir fent-ho durant els 37 anys següents del seu règim, fins que va morir de vell al llit. L’autora del llibre prefereix incorporar-hi el de Dolores Ibárruri, Pasionaria, pronunciat al balcó del ministeri de l’Interior a Madrid el 19 de juliol del 1936 i conegut per la consigna del “¡No pasarán!”. També és cert que la conducta del president Azaña durant els mesos posteriors al seu discurs va resultar controvertida, per la decisió d’abandonar el país –i la partida-- el 5 de febrer del

La senyora Clooney vol ser Melina i tornar els marbres del Partenó

L’advocada Amal Alamuddin no en té prou amb ser actualment Amal Clooney al registre civil. També vol ser Melina Mercouri, no només assemblar’s-hi físicament de lluny. La lletrada anglesa d’origen libanès i el despatx d’advocats londinenc Doughty Street Chambers al qual treballa van assumir l’octubre de l’any passat la vella reclamació del govern grec contra el Museu Britànic perquè retorni els marbres del Partenó que exhibeix, arrencats l’any 1803 en una operació de legalitat molt dubtosa. El nou govern d’Atenes va considerar el mes passat que els honoraris del despatx londinenc eren

Mallorca es veu des de Barcelona, al.legat contra els incrèduls

La majoria de persones fan cara de creure-ho educadament quan els ho asseguren, però en el fons es mantenen incrèdules davant l’entusiasme amb què alguns amants dels millors miradors del país afirmem que des del Tibidabo barceloní, el Turó de l’Home al Montseny, el massís de Montserrat, el cim de la Morella a Begues (Garraf), el Castell d’Escornalbou a Riudecanyes (Baix Camp) o el santuari de la Mare de Déu del Mont a Bassegoda (Alt Empordà) alguns dies propicis s’arriba a veure Mallorca, que es troba a 190 km de distància en línia recta. El meteoròleg Alfons

L’exposició del mediterrani Dufy s’ha d’anar a veure a Madrid

La magna exposició de 93 obres del pintor francès Raoul Dufy, tan vinculat al sud mediterrani i a alguns artistes catalans de l’època, acaba d’obrir al Museu Thyssen-Bornemisza madrileny i no a Barcelona, dintre del costum consolidat dels últims anys. Se’n diu muntar una exposició, no només acollir-la de passada dintre d’una gira organitzada per altres. Nascut el 1877 a Le Havre, a l’atlàntica Normandia, Dufy va freqüentar des del 1903 el sud per descobrir el color meridional damunt del rastre de Cézanne, de Matisse i del seu amic de París Arístides Maillol, el pintor i escultor català de Banyuls que passava la meitat de l’any a la capital francesa i l’altra meitat a la localitat natal. El 1911 Dufy

El diari Corriere della Sera, un vell amor

Les velles dames dignes no són immunes al pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo des de fa molts anys amb un interès intacte, vist com a peça integrant del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà de jovenet gràcies al tren (abans que els vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple) estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el modern gratacels del Pirellone, el Castello Sforzesco i els canals urbans dels Navigli, però de cap manera no pensava renunciar a dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a redós de l’obra culminant de

La tarifa elèctrica forma part sensible de la crisi i continua pujant

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La mateixa setmana de la inauguració oficial del tram fronterer de la nova línia de Molt Alta Tensió (MAT), Endesa ha divulgat el balanç del 2014, amb un benefici de 3.337 milions d’euros (+ 77,6% respecte a l’any anterior), la qual cosa va fer quadriplicar les seves accions a la borsa de 4,97 a 17,95 euros. Tot i que la presentació dels resultats econòmics anuals de les grans empreses per part d’elles mateixes acostuma a representar un exercici de malabarisme al qual exhibeixen la part que els convé de la manera com més

Reivindicació encongida i difusa dels populars caliquenyos

A Catalunya sempre hi ha hagut conreu de tabac en petites proporcions i sempre s’hi han elaborat cigars o puros artesanals, en particular els populars caliquenyos. Una part del conreu i de l’elaboració es feia al marge de la llei i dels canals comercials establerts. No per això es pot confinar a l’època de l’estraperlo ni associar-ho exclusivament al franquisme. El llibre de Francesc Canosa acabat de publicar amb el títol Fumar-se el franquisme. La Catalunya del caliquenyo (Ara Llibres) ofereix un tema i una portada atractius, però és poc descriptiu, s’entortolliga en un estil literari difús i es limita a un període determinat i a un espai geogràfic, el triangle lleidatà de Fondarella, Torregrossa i Juneda (“el clúster del caliquenyo”, “la Cuba catalana”), per bé que de caliquenyos se n’elaboraven i se n’elaboren també a altres punts i altres moments (el mes de gener d’enguany la Guàrdia Civil encara va comissar

El somni sense final de la col.lecció d’obres completes de la Pléiade

Són el somni de lectors, autors i editors. Tenen tot l’aspecte de missal i recorren sempre al paper bíblia (ara semibíblia, de 36 grams), en un format auster i alhora elegant, gairebé de butxaca. El 50% del cost de cada exemplar es destina a l’enquadernació. N’hi diuen el “livre de poche” dels rics. Els volums de la col.lecció Bibliothèque de la Pléiade, que publica des del 1931 l’editorial Gallimard, són la col.lecció literària d’obres completes (en francès) més prestigiosa del món, el patró or de la qualitat, el panteó dels grans escriptors i la garantia de la seva immortalitat, el monument imperial

Invitat a la columna que Quim Curbet ha ennoblit

Aquest article també s'ha publicat al blog de Quim Curbet: "Barretades"

Per celebrar els 10 anys del seu blog "Barretades", Quim Curbet ha invitat els amics a escriure-hi alguna cosa. Li he enviat això que segueix: “El fet que Quim Curbet em demani de treure el nas a les seves Barretades és com si un paisatge predilecte m’invités a formar-ne part, com ser admès una nit al camerino de la diva. Em tremolen una mica les cames. Quim i jo som matiners, solem penjar els nostres articles a la xarxa a primera hora. Acostumo a clickar el seu per admirar la capacitat de pinzellada, de síntesi que aboca a qualsevol tema, del qual ell sap aconseguir que no sigui

El Tribunal Suprem col.loca les illes Formigues al seu lloc

Després d’anys de litigi territorial, el Tribunal Suprem acaba de dictar sentència. Confirma la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual reconeixia el 2011 que les illes Formigues pertanyen de manera compartida a Palamós i a Palafrugell, en contra del recurs presentat pel primer d’aquests dos Ajuntaments per tal que li fos adjudicada la jurisdicció sobre la totalitat del petit arxipèlag. D'entrada, les illes Formigues presideixen l’horitzó de Calella de Palafrugell i no es veuen des de Palamós. Més secundàriament, jo em vaig fer gran amb aquestes illes com a referència visual i encara avui, de tant en tant, me les miro en silenci des de la platja durant una quantitat d'hores que

Repulsió moral i tracte exquisit del ciutadà Carles Sentís

Quan vaig debutar en el periodisme, abans de la transició democràtica, el senyor Carles Sentís ja gaudia d’una consolidada mala reputació de caragirat, que ell compaginava sense complexos amb tota mena de càrrecs. No m’imaginava que durant les dècades següents hauria de tractar-lo amb certa assiduïtat, com a president del Col.legi de Periodistes a Barcelona o com a convilatà a Calella de Palafrugell. No hi vaig simpatitzar mai, per una impossibilitat visceral. El tracte exquisit, limitat a les ocasions indispensables i alimentat per la dosi correcta d’impostació, no va llimar la meva repulsió moral envers el personatge. Tampoc la reducció ocasional de la distància social no va rebaixar el meu distanciament profund, l’antagonisme de mentalitat. Carles Sentís representava el contrapunt de la brillant generació periodística republicana (cronològicament parlant) de Manuel Chaves Nogales, Julio Camba, Augusto Assía, Gaziel, Josep Pla, Eugeni Xammar o Josep M. Planes, per no allargar la

La pròxima cimera internacional de Barcelona sona a escarni

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Barcelona acollirà el 13 d’abril vinent una cimera internacional contra el gihadisme dels ministres d’Afers Exteriors de la Unió Europea i els països mediterranis (Síria i Líbia, els més afectats, no estan invitats). Al marge de la dubtosa eficàcia mostrada fins ara per la política europea en la matèria, la cimera posa de relleu l’agonia del “procés de Barcelona”, engegat per la Unió Europea des del 1995 per impulsar el desenvolupament

L’excepció cultural francesa, una política d’Estat amb pressupost

Cada vegada que concedeixen el Premi Nobel de Literatura a un autor francès, més que guanyar-lo sembla que França el recuperi. Li han atorgat quinze vegades. Els francesos s’aferren a la cultura com a element encara destacat de l'antiga primera potència, tot i que les traduccions del francès no arriben avui a l’1% dels llibres publicats al món anglosaxó. Però a més a més dels llibres, el sector cultural engloba les arts escèniques i visuals, la indústria musical, la publicitat, la televisió, el cinema... Qualsevol cultura és per definició un signe d’identitat i la francesa vol ser-ho encara més. La grandeur de la política d’Estat en matèria cultural es

Lady Chatterley va haver de provar-ho tres vegades, com a mínim

Lady Chatterley era una provocadora, enfrontada a l’opressió moral del puritanisme imperant entre les classes dirigents angleses de l’època. Creia que l’amor carnal és un fruit natural i alegre de la vida, una força motivacional de rara intensitat que contrapesa el tedi de la rutina, una de les principals càrregues energètiques disponibles, una demostració que el poder del cos no es troba només a la ment, un valor de coneixement i una via d’experiència desvinculada tot sovint de les convencions socials i les normes estrictes. Creure-ho i relatar-ho representava, aleshores, una obscenitat. Ara sabem, a més a més, que el personatge literari creat per

La flota de cotxes oficials no hauria d’existir, senzillament

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, seccioó Catalunya Plural

Quasi cada matí veig entre els 8h i les 9h a la plaça Tetuan de Barcelona, prop de la cantonada del carrer Diputació i davant mateix de la boca del metro “Tetuan”, un cotxe oficial amb xofer que espera pacientment l’aparició del conseller de Sanitat de la Generalitat, Boi Ruiz, a la porta del domicili per conduir-lo a la feina en carrossa que paguem entre tots. Quasi cada matí m’indigna l’escena i em pregunto perquè el ciutadà Boi Ruiz no pot utilitzar la parada del metro o d’autobús que

Hem passat de la mula a l’AVE sense llegir llibres, un mal endèmic

Els índex de lectura per habitant a Catalunya i a Espanya fan vergonya en comparació amb els països europeus veïns. La crisi també ha empitjorat aquest mal endèmic. La caiguda acumulada de facturació de les editorials des del 2008 és avui del 40,6%, les tirades de cada títol editat s’han reduït alhora que augmentava el preu mitjà de venda al públic i que es produïen acomiadaments a un sector que és el primer en volum i el menys subvencionat de la raquítica indústria cultural. El nou president de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya (FGEE), el barceloní Daniel Fernández (Edhasa), acaba de proposar al govern central un pla integral de foment del llibre i de la lectura que no es redueixi a una campanya publicitària i que agafi per les banyes aquest dèficit estructural amb mesures de llarg abast en múltiples aspectes, de l’escola fins la pirateria. El llançament de la proposta ha donat peu a unes sucoses declaracions de Daniel Fernández: “Es tracta d’un dels fracassos de la nostra democràcia. Els nostres hàbits de lectura no han crescut de la mateixa manera com ho han fet la nostra riquesa i desenvolupament. La societat ha de prendre consciència pel que fa al llibre, convertir-lo en el centre del

Al mamut de la Ciutadella li ha sorgit competència inesperada

Quan de petit els meus pares volien fer una sortida dominical em portaven al parque, que era com designaven en perfecte català el recinte de la Ciutadella, convertit als meus ulls en el jardí de les meravelles per la il.lusió de passejar amb ells i per la varietat de racons exòtics que oferia aquell recinte. S’obstinaven a mostrar-me l’estàtua del Desconsol, de Josep Llimona, davant la qual quedaven extasiats com si es tractés de l'encarnació de la bellesa. A mi em semblava avorridíssima, igual com el llac tan lànguid i la cascada wagneriana que inspirava mitja por. La meva destinació predilecta, a corredisses, era el mamut, sobretot perquè podia tocar-lo (“Nen, tens la vista als dits!”) i enfilar’m-hi sense perill que el temible gegant

Alegria i caràcter dels ametllers en flor, ahir al matí a Llers

Ahir al matí vaig anar a voltar a Llers, prop de Figueres, pel plaer de contemplar el vestit de núvia dels ametllers florits en plena fredorada, com una amabilitat insolent de la naturalesa enfront del rictus dels altres arbres esfullats i la terra erta. Els vells i retorcits ametllers anuncien amb precocitat la primavera espurnejant quan l’hivern fa el ple, com un recordatori lluminós dels mecanismes interns del cicle biològic, de la reviviscència que cova dins l’aparent agonia hivernal. La neu vegetal de la seva flor desplega l’art d’anar contracorrent per avançar-se. L’ametller necessita el fred per tornar a florir, l’hivern li retorna la vida. La delicadesa dels pètals, del blanc més pur al rosat, contrapunteja els terrosos sementers muts. També és

Barcelona necessita editorials i llibreries amb glicina

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’any 2010 el grup editorial italià Feltrinelli va comprar el segell barceloní Anagrama i el 2011 el 40% de les accions de la cadena de llibreries barcelonines la Central. La primera de les llibreries Feltrinelli que va obrir a Itàlia va ser a la ciutat universitària de Pisa l’any 1957 (avui en té un centenar a la majoria de ciutats del país). La llibreria Feltrinelli de Pisa, al cèntric Corso Itàlia núm. 50, es caracteritza per un fet excepcional. El seu pati interior es troba presidit de forma majestuosa per una venerable glicina centenària, amantíssima i esponerosa. A aquest prodigi vegetal l’empresa li ha

Elegia del vi ranci, el vell i el nou, que s’expressa en versos octosíl.labs

El vi ranci portava un nom que semblava ranci i va caure en desús als circuits majoritaris. Ara torna per la porta gran i això és per a mi motiu de festa grossa. Els vins dolços naturals i els rancis secs deriven d’una alquímia pròpia del raïm sobremadurat. Alguns es deixen envellir en garrafa de vidre a sol i serena o a bótes de roure que dormen a la intempèrie perquè s’oxidin amb l’evaporació de l’estiu, perquè s’impregnin del caràcter de las bonances i el múscul dels temporals. Altres ho fan en alguna bóta arraconada sota l’escala del celler o a redós d’un teulada exterior, a la rebotiga dels corrents dominants. S’hi afegia cada any una part

Entendre Buenos Aires, un assumpte pendent

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Encara no he entès Buenos Aires. L’he estimada, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses, no sempre entendre-les. Potser hauria calgut una mica més d’estabilitat. Les pujades de sucre sentimentals gaudeixen de massa més crèdit que la seva decantació, els efluvis de massa més poesia que la calma i les exhalacions massa més que les inhalacions. L’amor ha estat moltes vegades una passió irrompent més que una arquitectura. El carrer Florida: Durant molts anys el carrer Florida va ser l’eix del

A Llafranc l’aigua que em festeja de què és feta, d’on és treta?

Ahir vaig anar a passejar a la platja deserta però vivíssima de Llafranc, violentada des del 1970 en la seva biografia moral per la construcció d’un port suposadament esportiu dissenyat amb els peus, cegat pels corriments de sorra que provoquen les llevantades després de rebotre contra la Punta d’Es Blanc i escombrar la platja. Amb els peus es poden fer coses meravelloses, per exemple caminar, no construir ports suposadament esportius. “Una obra per a rics amb mentalitat pobra”, escrivia el setmanari Destino el 6 de juny de 1970 a propòsit d’aquest pitafi llafranquí. Fa més de quaranta anys que hi és, potser m’hi acostumaré, no ho sé. La platja de Llafranc forma part de la meva ruta natural i tenaç per combatre la buidor

Escoltar el ritme lluminós dels versos de Hölderlin, no només llegir-los

El jove es dirigia un dia d'estiu a Biniali, a la costa sud de Menorca, amb el manuscrit sota el braç de la seva traducció al català de l'Hiperió de Friedrich Hölderlin. Anava a casa del mestre Santiago Olives a demanar consell. Es van acomodar amb un refresc de llimona al jardí, un hort voltat de parets baixes i puntejat per quatre arbrissons. El mestre, en comptes de disposar-se a rebre les preguntes del visitant, va demanar-li de llegir en veu alta alguns fragments de la traducció. I el visitant va dir: "La terra estimada de la pàtria torna a omplir-me de goig i de tristesa. M'enfilo cada matí als cimals de l'istme de Corint i, com l'abella entre les flors, la meva

La lliçó de Grècia: hi ha solució i es troba a les urnes

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Fa ben pocs mesos resultava poc imaginable que una força d’esquerra alternativa arribés per àmplia majoria electoral al govern d’un país europeu. S’acaba de produir precisament a Grècia, que no és un país tan perifèric, tan petit ni tan oriental com alguns voldrien pensar. El resultat electoral grec no és exclusivament grec, ni de bon tros. Aquest país va ser escollit a partir del 2008, arran de la crisi financera internacional, com a banc d’experimentació suposadament més fàcil per aplicar-hi la brutal, injusta i contraproduent política

El meu últim llibre relata sobre el terreny els motius de l'actualitat grega

El mes de juny es va publicar el meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis, publicat per Voliana Edicions, al qual la història, l’economia i també les relacions sentimentals serveixen per conversar al llarg dels escenaris de la capital hel.lena amb els personatges del relat, en un diàleg socràtic de plena actualitat. El país impulsor a l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha vist convertit per la crisi en el banc de proves de la laminació arreu d’Europa dels drets ciutadans i socials. Grècia és un símbol d’intensa capacitat evocadora també en aquest aspecte, el punt d’origen d’una civilització i alhora de les depreciacions més recents. El llibre trasllada l’ànsia de coneixement mostrada per la cultura clàssica grega a l’explicació del món d’avui, sota aquella mateixa llum enlluernadora. “El focus genètic del nostre sistema de valors malviu com un ancià marginat i alhora es revela com un dels llocs més experimentats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar-li l’ombra d’un sentit”, diu el pròleg. Es va presentar a la Llibreria 22 de Girona per Xavier Pla, a la Llibreria Altaïr de Barcelona per Rafel Nadal, a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú per Patrícia Gabancho i Bienve Moya, i a la Llibreria Dòria de Mataró per Manuel Cuyàs. Rafel Nadal va dir a la presentació: “Els que heu llegit

La poesia blanca trobada a Delfià, ahir amb tramuntana

Ahir vaig anar amb amics a voltar la poesia blanca de les basses de Delfià, veïnat de Rabós (Alt Empordà) que compta 18 habitants censats als voltant de l’església de Sant Romà, una d’aquelles capelles del romànic pirinenc supervivent des del segle XI, cofada amb un deliciós campanaret d’espadanya. Anava amb tres autoritats de primer rang: el biòleg divulgador Josep M. Dacosta, la mestra i exalcaldessa socialista de Rabós Rosa Maria Moret i el director de la revista Alberes, especialitzada en aquests topants, David Pujol. L’indret no té bar, restaurant ni cap mena d’establiment públic. Té una cosa millor: la làmina d’aigua de les basses de Delfià o del mas Faiet, la qual reflecteix l’ermita, el mas i el cel de tramuntana contra la tela pintada de la serra de l’Albera, més concretament del Puig d’Esquers, com una aquarel.la absolutament única en el sentit més gran, senzill i inusual, on la grandesa

Argentina: t’estimo molt, però “aflojá un poquito”

L’aparent suïcidi del fiscal argentí que l’endemà havia d’informar al Parlament sobre les seves indagacions a propòsit del grau d’implicació del govern en l’encobriment dels autors de l’atemptat terrorista que va costar 85 morts l’any 1994 a l’entitat jueva AMIA de Buenos Aires ha tornat a disparar les freqüents alarmes sobre la seguretat jurídica que ofereixen les institucions democràtiques argentines. Les alarmes poden ser justificadíssimes, però no són innocents. S’inscriuen en la lluita dels últims anys (dels últims segles) entre les poderoses forces oligàrquiques i les que no s’hi sotmeten del tot, com és el cas del govern peronista de

Els pressupostos del 2015 confirmen i mantenen les retallades socials

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sota un deliberat hermetisme tècnic, els pressupostos de l’administració autonòmica per al 2015, discutits aquests dies en comissió al Parlament de Catalunya, representen el principal instrument de govern d’un país i el mirall de les prioritats que cada força política defensa. L’acord previ entre CiU i ERC per aprovar els pressupostos ja permet saber que la partida destinada al departament de Benestar Social per al pla de lluita contra la pobresa només augmentarà el 2015 en un 2,3%, a un moment de crisi en què el risc de pobresa

Qui té criteri i duros, fuma puros (de tant en tant)

No dubto que fumar perjudica la salut i que deixar de fer-ho és una decisió sàvia i gratificant, per això crec que hem de restituir al tabac la condició de ritu excepcional, de celebració ocasional, de plaer assaborit esporàdicament, com qualsevol altre plaer no rutinari. Confondre l’addicció al tabac industrial del cigarret amb el fet de fumar de tant en tant un puro de qualitat (cigar enrotllat a mà amb fulla llarga, no amb picadura) seria com equiparar un alcohòlic amb un enòleg. Les campanyes de les autoritats sanitàries contra el consum de tabac tenen un fonament indiscutible, però també són escandalosament hipòcrites. Resulta evident que la millor opció per a la salut és no fumar, de la mateixa manera que ho seria renunciar a altres

Elogi breu i convençut d’un dia de color gris

Ahir feia un dia gris i vaig pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia o mediocritat, com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, a un to apesarat, sord, àton, indecís, macilent, desesmat, lívid i plomís. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major: del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i n’hi hauria

L’escassa contribució occidental a la modernització de l’islam

Ara ja sabem per què el president Obama no era present a la manifestació de París al costat dels altres caps d’Estat i de govern. Ho ha manifestat sense embuts pocs dies després amb un parell de frases carregades amb bala, al moment de rebre a la Casa Blanca el premier britànic David Cameron: “La nostra població musulmana se sent americana. A algunes parts d’Europa això no és el cas”. El primer ministre britànic no va deixar de replicar molt vagament: “Alguns ho tenien tot. Així que no perdem de vista la verinosa narrativa que això implica, no perdem mai de vista el veritable cor de l’assumpte”. L’enfrontament de

La tòfona i la vida mateixa tenen un sentit molt amagat a la terra

La tòfona és un fong boterut i carnós d’aspecte poc afortunat, el valor del qual se centra en l’intens aroma d’entranya de la terra que ofereix. Actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar, és una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. A ple hivern els senders humits d’algunes comarques es veuen transitats per homes solitaris, precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori de la terra, que ells ausculten com la palpitació d’una víscera viva. Les tòfones viuen en simbiosi parasitària amb les arrels dels roures, àlvers, til.lers i avellaners, de les quals en xuclen la limfa i n’extreuen el perfum. Només el musell dels gossos és capaç de detectar-les amb un instint molt

La "torre Eiffel" catalana oblidada al fons del mar

El far de l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, era una joia de l’enginyeria, la torre Eiffel dels fars. De fet encara ho és, però es troba miserablement enfonsat a deu metres de profunditat i cinc quilòmetres de l’actual línia de costa. Tot i enfonsat, continua sent un símbol, un testimoni mut i oblidat d’un do de pit de la tècnica, així com de la descurança posterior i de la pèrdua de terreny de delta per l’embat de les onades i la disminució del cabal de “lo riu”. Resulta incomprensible que l’aventura del far de l’illa de Buda encara no hagi estat objecte d’alguna iniciativa èpica, vist com a sentinella incomprès d’un sol.liloqui crepuscular. El 1860 ja es va construir a l’illa deltaica un primer far provisional amb torre de fusta, a l’espera d’inaugurar el definitiu d’estructura metàl.lica encarregat al fabricant anglès John Henderson Porter, sobre plànols de Lucio del Valle. Va ser el més alt llavors d’aquestes característiques (55 metres), aixecat el 1864 a la platja de l’illa de Buda, a l’embocadura del braç navegable de l’Ebre. L’estilitzada forma piramidal, esvelta i insòlita, es troba reproduïda fotogràficament a tots els llibres de l’especialitat. Va ser transportada per via marítima des del port de Gloucester, a través de l’estret de Gibraltar. Una escala interior de 365 graons conduïa al

La veritat de la Barcelona del barraquisme, no fa tant temps

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A la flamant platja olímpica de Barcelona, a tocar dels bars de moda arran de sorra i la moderna silueta dels parc biomèdic d’alta recerca científica, a l’ombra de la monumental sardina metàl.lica de l’arquitecte-escultor Frank Gehry, s’hi acaba d’inaugurar el primer dels onze plafons que seran col.locats a diversos punts de la ciutat per recordar que allà hi va haver durant llargs anys mísers barris d’habitatges de barraques que mereixen recuperar la dignitat dels que hi van créixer i la indignitat d’aquells que els van obligar a viure-hi, quan la

A Aiguablava fins i tot s’hi arriba a descobrir el Mediterrani

El mateix diari barceloní que l’any 2012 va anunciar amb honors de portada la descoberta a una finca privada de Palamós d’un ampli claustre romànic de procedència desconeguda que després va resultar fals, ara proclama a tota pàgina amb la mateixa lleugeresa que s’ha trobat “L’últim jaciment inèdit català” a la veïna platja d’Aiguablava (Begur), al turó de la Punta d’Es Mut actualment ocupat per un Parador Nacional. La lectura de la pàgina sencera fa sospitar un resultat similar a la primera de les exclusives sensacionals. Es pot entendre que un diari d’informació general no tingui coneixements arqueològics detallats, però n’ha de tenir sobre periodisme i contrastar les informacions abans de publicar-les a tota pàgina i de qualificar-les com ho fa al

La Revolució francesa d’ahir i la que espera per demà

El republicanisme francès, fill de la Il.lustració i de la Revolució del 1789, ha consolidat un règim al qual el laïcisme, la separació de la religió dels afers públics, ha estat un pilar constitutiu, avui assentat. La religió és una senya d’identitat privada, no de la vida civil democràtica. La llibertat d’expressió inclou el dret a la irreverència i la sàtira, inclosa la sàtira impia de les diferents religions. Algunes organitzacions islàmiques franceses van denunciar davant la justícia el setmanari Charlie Hebdo quan el 2006 va reproduir les caricatures de Mahoma publicades per la revista danesa Jyllands-Posten. El judici va tenir lloc al cap d’un any i el tribunal va absoldre el setmanari. L’afer va quedar entès, des d’un punt de vista democràtic. Al costat d’aquest fet,

Allò que enlluerna, en realitat, a la nova biblioteca més gran del país

A Girona s’acaba d’estrenar la biblioteca més gran del país en dimensions, una biblioteca amb afortunada alzina a la porta, salvada de les llargues obres de construcció, incòlume, orgullosa i guapíssima. Ahir dijous vaig tenir la sort d’assistir a la visita pública que hi encapçala cada dia la pròpia directora de l’equipament, Lourdes Reyes Camps (a la foto, feta per Jaume Fabre). Ara ja no sé què m’agrada més: el flamant equipament públic gratuït, la fortuna de l’alzina que presideix la porta d’entrada o el generós dinamisme bibliotecari, encarnat en aquest cas per la directora. La nova Biblioteca Carles Rahola de Girona enlluerna d’entrada per l’amplitud d’espais i per la claror natural que els arquitectes guanyadors del concurs de projectes (els argentins de Rosario residents aquí Mario "Pirulo" Corea i Sebastián Guerrico i el català Lluís Moran) han volgut que hi entri. Despunta igualment per la càlida accessibilitat que proposa a totes les sales, per les ganes de fer la vida més agradable a tothom mentre facilita la lectura. La manera de gestionar les biblioteques s’ha actualitzat molt, l’ús que en fa el públic també. Seria un error massa fàcil deixar-se enlluernar pels aspectes externs del

La política de “frau” Merkel es revela com l’autèntic frau

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gestió de l’actual crisi econòmica a Europa ha estat imposada per la política conservadora d’austeritat dels pressupostos públics i de retallades socials de la cancellera del país hegemònic a la Unió Europea (el més extens i més poblat de tots, després de la reunificació del 1990). La política dictada per Angela Merkel s’ha revelat errada. La seva fórmula no ha solucionat el problema candent de la recessió i ha estès la precarietat, però la doctrina alemanya imperant manté

El tango inèdit de Borges, de Jorge Sarraute i d’Elba Picó

La fundació madrilenya Casa del Lector i la Fundació Internacional Jorge Luis Borges anuncien que el 2015 editaran les quatre conferències que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el tango, un material inèdit recuperat imprevistament dècades després a partir de quatre velles cassettes. Ajuntar les dues paraules Borges i tango representa un atractiu assegurat, encara més tenint en compte que l’escriptor sostenia a contracorrent la particular teoria segons la qual l’autèntic tango dels barris populars portenys es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions

El gran error de l’AVE s’inflarà encara més el 2015, any electoral

El govern espanyol acaba d’anunciar que el 2015, any d’eleccions, invertirà 3.561 milions d’euros (dels quals només 285 milions procediran de la Unió Europea) per afegir un miler de quilòmetres a la xarxa de l’AVE i unir vuit capitals de província més amb Madrid (Zamora, Lleó, Palència, Burgos, Cadis, Granada, Castelló i Múrcia). Allò que no diu el govern és que la segona i la tercera ciutat (Barcelona i València) continuaran sense connexió ferroviària d’alta velocitat. Tampoc no diu que la inversió efectuada fins ara de 54.000 milions d’euros a la xarxa d’AVE la converteix a la més extensa del món (després de la Xina i sense comparació amb els països europeus veïns) i la de menys ocupació de viatgers i mercaderies. La principal obra pública espanyola de les últimes dècades continua marcada pel gran disbarat de marginar el corredor mediterrani, de la mateixa manera que el naixement de la xarxa ferroviària espanyola va

El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina

La sacralització embadalida del luxe delirant de l’antic palau reial de Versalles, símbol dels excessos de la monarquia, va ser obra de la pròpia Revolució del 1789. El juny del 1794 un acord de la Convenció revolucionària declarava Versalles palau nacional i estipulava que seria mantingut i conservat per l’erari públic. El mateix any s’hi va obrir un Museu de l’Escola Francesa, un Museu d’Història Natural i altres dependències similars, desallotjades per Napoleó per tornar-les a habilitar com a la seva residència particular. Les obres de rehabilitació serien continuades per Lluís XVIII, i encara no han acabat, eternes com un pou

Contagi de les eleccions anticipades a Grècia: temor o anhel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es (secció Catalunya Plural)

Els vaticinis s’han confirmat: la coalició formada per conservadors i socialistes al govern de Grècia no ha obtingut la majoria parlamentària que necessitava per elegir el nou president de la República (el rei Constatí de Grècia, germà de la reina Sofia d’Espanya, fa temps que va ser destronat per un referèndum, l’any 1973, arran de la connivència amb l’anterior dictadura dels coronels). El govern posat en minoria ha convocat el 25 de gener eleccions legislatives anticipades. Totes les enquestes preveuen una insòlita victòria de la coalició d’esquerra alternativa Syriza, com a resposta del país més castigat per les retallades socials imposades a canvi del rescat financer de la troica (Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional). Un país membre de la Unió Europea pot ser governat per primer cop per un govern d’esquerra oposat a les condicions draconianes del rescat financer i del retorn del deute, és a dir, a la manera com els conservadors i els socialistes han gestionat