Record de Desirée, la “splendide négresse”

Aquest conte va guanyar el concurs de narracions de la revista Vèlit i va ser publicat al número de Tardor 2005.

La casa dels amics que m'acollien els primers dies de viure a Brussel.les es trobava a un carrer de la Porte de Namur tapissat per mitja de dotzena puticlubs congolesos de luxe, arrenglerats porta per porta. Les finestres de casa s’abocaven a la filera de bars i m'embadalia contemplar el moviment d'entrades i sortides. El fet que un dels tuguris s'anomenés Le Bateau Ivre em va infondre la certesa d’haver arribat a un país seriós, capaç d’aprofitar el títol del poema de Rimbaud per batejar un club de cambreres. No es tractava de prostíbuls, eren bars per prendre copes en desinhibida companyia, acompanyada per alguna procacitat. Si el client allargava bitllets, potser li feien alguna francesilla soluble a l'instant. Vaig fer coneixença amb algunes de les noies, de vegades baixava al carrer i fèiem petar la xerrada o bé pujaven al meu pis a prendre un cafè, a canviar de tema entre dues obligacions, a relaxar-se amb una altra mena d'interlocutor. S'avorrien i la

Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

El número d’agost de la meva estimada revista Bell’Italia inclou un ampli reportatge amb desplegament infogràfic sobre els atractius de la Piazza Navona de Roma. M’ha fet recordar que alguns amants d’Itàlia no anem exactament a Roma, sinó a Navona. Només al moment de prendre possessió cutània d’aquesta plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat, percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar es troba compendiada aquí.  M’agrada pensar que la primacia de Navona no li ve donada només pel decorat magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter d’àgora, de lloc de confluència instintiva,

Quan convé desviem cadenes (humanes)

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La negativa dels organitzadors de la cadena humana de l’11 de Setembre vinent a la proposta del moviment Procés Constituent de fer passar el traçat oficial també al voltant de la seu central de la Caixa a Barcelona com a símbol de la flagrant responsabilitat dels bancs en la crisi financera i les retallades tradueix els límits ideològics del dret a decidir, reduïts per l’Assemblea Nacional Catalana a la qüestió de la consulta sobre la independència, al marge de l’orientació política i el contingut de govern d’aquesta independència. Formo part d’una generació en què ser “apolític” significava

L’autèntica cantada d’havaneres de Calella, la del barri de Sant Roc

Ahir vaig assistir amb la meva cadira plegable i el meu havà a la cantada de la platgeta calellenca de Sant Roc i em ratifico íntegrament amb el vaig escriure’n l’any passat, que és això que segueix:
Al meu entendre la veritable cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell no és la famosa de cada primer dissabte de juliol. Aquella és la de TV 3 i de la Caixa. Per al meu gust l’autèntica és la de Sant Roc al voltant de la festa patronal del 16 d’agost, una cantada gratuïta que organitza l’associació de veïns a la platgeta d’aquest barri calellenc i que conserva les essències del que havia estat la cantada grossa. L’escenari és un roca de la caleta i els cantaires hi actuen desinteressadament. Això no treu que sigui un

Estimo el silenci productiu de les biblioteques

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

En aquest món cada cop més malaltissament sorollós i vociferant, el silenci és una espècie en vies molt avançades d’extinció. S’ha convertit en un luxe utòpic, excepte a les biblioteques. A les biblioteques el silenci és un dret, un acte de respecte i un estat palpitant dels usuaris que hi estem descobrint alguna cosa i, adelerats, n’estem gaudint. No és un silenci místic, misantròpic ni autista, tampoc un silenci absolut ni primmirat, sinó una forma d’equilibri productiu. El silenci,

Ah, la musiqueta de Marcel Proust…

El centenari de la publicació de Pel cantó de Swan, el primer volum de l’obra A la recerca del temps perdut que Marcel Proust va haver d’imprimir a compte d’autor arran del refús de les principals editorials (“Està ple de duqueses, no és per a nosaltres”, va opinar el qualificat lector de l’editorial Gallimard, André Gide), propicia aquests dies un magnífic esplet de reedicions, noves traduccions i estudis al voltant d’aquesta gran, exquisida i lentíssima novel.la del segle XX.  En català apareix la traducció del segon volum A l’ombra de les noies en flor per part de Valèria Gaillard i se n’anuncia una altra de Josep M. Pinto, després de les clàssiques fetes per Jaume Bofill i Ferro, Maria Aurèlia Capmany,

Algunes postes de sol per aplaudir

El sol surt per a tothom. També dóna lloc per a tothom a crepuscles que, alguns dies, són el gran moment de l’espectacle sense taquilla del cel. A Barcelona el sol tramunta pel turó de Sant Pere Màrtir i, quan vivia a un pis alt acarat a ponent, deixava tot el que estigués fent per embadalir-me davant d’aquests instants de llum morent i alhora triomfal, quan el dia no es converteix en nit sinó en capvespre il.luminat, culminant, d’un palpitant color de carbassa. No aplaudia, perquè això queda reservat als crepuscles dels déus a algun dels indrets

Algunes dades bàsiques sobre la indecència bancària

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A un país amb 27 % de la població activa i 52 % dels joves a l’atur, immers en una severa crisi i sense cap perspectiva anunciada de millora fins el 2018, Catalunya Banc (ex Caixa de Catalunya) acaba d’informar oficialment que el seu president cobra 25.000 euros al mes, el màxim legal previst per a presidents d’antigues caixes nacionalitzades amb diners públics arran del seu estat de fallida. Aquesta caixa en concret ha rebut més de 13.000 milions d’euros d’ajudes públiques. Els seus quatre últims presidents i directors generals van comparèixer el mes de juliol davant la comissió del Parlament de Catalunya que indaga sobre el fiasco d’algunes caixes catalanes i la responsabilitat dels seus gestors, però cap no va admetre

Les ciutats poden morir, el cas de Detroit

La suspensió de pagaments de General Motors i Chrysler, la crisi d’un dels grans referents del somni americà com era la mirífica fabricació de cotxes, ha reduït la quarta ciutat dels Estats Units de 2 milions a 700.000 habitants. Només entre 2010 i 2012 la població va caure el 26 %. Prop de 80.000 edificis abandonats o malmenats no troben que tingui capacitat de rehabilitar-los. L’atur duplica la mitjana nacional i el 36 % dels habitants subsistents viuen per sota del llindar de pobresa. El fet de no trobar alternativa a la indústria del motor l’ha convertit en una ciutat morta, corcada per

La punteta del campanar de Cotlliure es veu pansida

El cèlebre campanar amfibi i fàl.lic de l’església parroquial de Cotlliure es troba plantat literalment al mar, arran de la platja, pel seu origen de torre-far de vigilància marinera, aixecada el segle XIII com a part de la muralla del port reial rossellonès. Més tard la torre de 30 metres d’alt va ser unida a l'església adjacent i cofada el 1810 amb la cúpula rosada que li dóna l'aspecte característic, tan pintat pels artistes que freqüenten la localitat, retratat pels visitants i interpretat pels comentaris de tota mena. És un dels pocs campanars del món que permet voltar-lo nedant als

El “paisito” legalitza la marihuana i dóna una lliçó

La majoria d’esquerres a la cambra de diputats del país del president José Mujica, el més petit d’Amèrica Llatina, acaba d’aprovar la legalització de la marihuana tot reconeixent l’evidència, que de vegades és una cosa que costa molt reconèixer. L’evidència l’ha subratllada amb paraules ajustades el diputat uruguaià Sebastián Sabatini: “Estamos dando un paso histórico para cambiar una política basada en la doble moral y la hipocresía, que perjudica a los que tienen menos acceso a la justicia, criminaliza la pobreza y fracasó en todos sus objetivos”. A l’Uruguai no només acaben de despenalitzar el consum de marihuana, com a alguns

Els parlaments convertits en salons d’esgrima

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El president Rajoy i el president Mas han comparegut als respectius parlaments al llarg de dos dies consecutius per donar explicacions sobre importants escàndols de corrupció que els volten presumptament. La compareixença no ha convençut més que els seus, els convençuts per endavant. Aquells que reclamaven les explicacions en tribuna parlamentària s’han declarat

Un cigar a l'ombra dels tamarius de Tamariu

Tinc comprovat que per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Per a més garanties, atès que l’ànima dels puros Partagàs pot ser voluble, els compro a can Nisso, la millor cava de cigars de l‘hemisferi nord, que és l’Estanc del Mercat, a Palafrugell, sota l’amable i avisat consell de Joan López o la seva filla Lina. Tot seguit em dirigeixo cap a Tamariu. Els tamarius del passeig de mar de Tamariu són uns arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al

Ricard Balil i la seva filla Tània, com una aparició

Cada tercer divendres de juliol s’acostuma a celebrar la petita cantada d’havaneres del port de Fornells (Begur), que els seus directius prefereixen anomenar port d’Aiguablava. La petita cantada del port de Fornells és una gran cantada. No pel tamany, sinó per l’originalitat. Alguns anys puja a l’escenari, com una aparició, el veterà cantaire begurenc Ricard Balil Forgas, refractari al circuit comercial i dipositari de les velles essències del gènere. Jo m’hi desplaço expressament per saludar-lo i escoltar-lo, per assaborir tan esporàdicament les velles essències del gènere.  L’any passat es va fer acompanyar dalt de l’escenari per la seva dona Isabel Muiños i pel fill petit Ricard Balil Muiños, els quals figuren entre els pupils més

El dret a tenir --i a mantenir!-- un habitatge

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El dret bàsic a un habitatge digne, reconegut explícitament a l’article 47 de la llei suprema com és la Constitució vigent, s’ha vist transformat per l’actual sistema econòmic en un dels principals detonants de la crisi a través de l’especulació financera, la bombolla immobiliària i la complicitat bancària. La Plataforma dels Afectats per la Hipoteca (PAH) ha posat damunt la taula el drama dels desnonats i els tripijocs de la lletra petita dels contractes hipotecaris per part de les entitats de crèdit. Encara ha fet curt, perquè el dret bàsic i constitucional a un habitatge digne presenta una segona cara igualment dramàtica: el cost en augment de mantenir aquests habitatges pel que fa als subministraments associats d’electricitat, gas, aigua, telèfon i transport públic. Es tracta d’una despesa

La diatriba del meu amic amputat, al voltant d’una taula de cafè

Ahir vaig trobar un antic amic pel carrer i, de manera ritual, li vaig preguntar com estava. Em va contestar amb naturalitat i sense ombra de retret: “Amputat”. Com que el seu aspecte extern no ho mostrava, vaig deduir que intentava expressar alguna cosa més elaborada i el vaig invitar a un cafè per xerrar. Em va aclarir que havia perdut la feina i la dona, que li havien amputat l’ocupació del temps, els ingressos econòmics, la col.locació social, la companyia més quotidiana i el suport afectiu més directe. M’ho va enumerar sense ombra de retret, un cop més. I em va preguntar amb serenitat, quasi amb tendresa: “Saps el que m’amoïna de tot plegat?”. Era una pregunta retòrica, és clar, una

Hauria d’estar prohibit banalitzar Chet Baker

En aquest món hi ha poques coses sagrades que reclamen un respecte sense fissura. Una d’elles és el llegat del trompetista i cantant Chet Baker, el qual acaba de ser banalitzat per la pianista i cantant brasilera Eliane Elias en el seu disc “A tribute to Chet”, en l’intent absurd d’establir un pont comercial entre el jazz cool més sublim i la bossa nova més edulcorada. El crim em dol especialment, perquè durant llarg temps la música de Chet Baker ha estat la meva preferida de les nits d’amor, alternativament amb la Simfonia núm. 2 de Sibelius, segons les circumstàncies canviants. Les líriques balades íntimes de Chet acaricien com una pell enamorada, en la veu i la trompeta del "James Dean del jazz" que va acabar rosegat per les drogues i els excessos. L’escultural i fotogènica brasilera les ha convertides en fil músical d’ascensor. No té perdó adulterar

La il.lusió que ahir em va portar de nou al festival de Torroella de Montgrí

Em va agradar ser present ahir al concert inaugural del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí. No només perquè fos el concert inaugural ni perquè el festival estrenés nova sala, nova directora adjunta i noves retallades pressupostàries... Em va fer il.lusió ser-hi present per celebrar la continuïtat, la veterania, l’estabilitat, la constància d’una iniciativa cultural “de poble” que ha arribat a la màxima qualitat, a un país assetjat pels quatre cantons per la manca de qualitat dels seus responsables. Els festivals musicals d’estiu són molt propensos al luxe de talonari, a la foguerada aparent d’unes poques dates. El festival de Torroella de Montgrí, en canvi, és una iniciativa cultural amb totes les lletres, vinculada a una Escola Municipal

La corrupció galopant d’un principi bàsic

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les classes dirigents tenen una responsabilitat augmentada en la seva missió de lideratge, que hauria de començar per una conducta socialment exemplar. Per això són dirigents, no per acumular beneficis de casta i fer recaure el pes de les desviacions en les classes mitjanes, els assalariats i els aturats. Els dirigents exerceixen càrrecs i cobren per dirigir, és a dir, per oferir alternatives viables. L’únic lideratge vàlid és el que sap treure el millor de la societat de cada moment i convertir-ho en eficàcia motora a força d’escoltar, cohesionar i decidir en favor del bé comú. Si això sembla massa abstracte o ingenu, estem condemnats a

El Mediterrani no es deixa definir, però ens defineix

A més d’una zona geogràfica, intuïm que el Mediterrani és una cultura, una manera d’entendre la vida. En aquest mar de la història, el llegat grecollatí va acabar per impregnar tota la cultura occidental, enfront de l’islàmica desplegada a l’altra riba. El mosaic de realitats superposades que abraça el vell mar entre terres (això significa el seu nom) ha fet sempre impossible una definició clara i general del concepte mediterrani, malgrat que múltiples autors ho intenten periòdicament amb fortuna variable. Jo ho vaig provar al meu llibre del 1986 El Mediterrani ciutat, destinat a descriure la personalitat urbana de les principals metròpolis de les dues ribes i matisar la visió “d’orinal turístic” que