Habermas: “La reacció freda i abrupta del govern alemany ha estat indigna”.

La posició assolida de principal filòsof alemany viu permet a Jürgen Habermas no concedir entrevistes, però defensar la posició l’obliga a fer algunes excepcions quan l’actualitat resulta imperiosa. La dura postura del govern alemany d’Angela Merkel a l’última negociació (o manca de negociació) amb Grècia ha portat Habermas a deixar-se entrevistar al diari anglès The Guardian i quinze dies després a l’últim número del setmanari francès Le Nouvel Observateur, ni que sigui amb contestes reflexionades a través del correu electrònic. Tan reflexionades que no ofereixen novetats en la seva postura. Qualifica l’actuació d’Angela Merkel enfront de Grècia de “brusca i teutònica”, i afegeix: “La reacció freda i abrupta del govern alemany ha estat indigna”. Al seu llibre del 2012 Zur Verfassung Europas (Sobre la Constitució d’Europa) ja sostenia que l’essència mateixa de la democràcia s’ha vist alterada per la pressió dels mercats, dintre d’un tàcit cop d’Estat tecnocràtic que ha conduït a allò que qualifica de post-democràcia, vista com una fallida de la política. Proposa com alternativa des d’aleshores la democratització de la Unió Europea: “Els Estats no tenen drets, els drets pertanyen als

Alguns beneficis es multipliquen amb alegria en plena crisi

També publicat a Eldiario.es

El món dels grans bancs i corporacions no té el més mínim pudor a l’hora de proclamar els seus beneficis rampants en plena crisi. Els balanços oficials del primer semestre declaren un augment del 34 % dels beneficis respecte al mateix període de l’any anterior entre els sis grans bancs (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Popular). Grans corporacions com Telefónica reconeix que ha duplicat beneficis (3.6793 milions d’euros) i la petroliera Repsol que els ha augmentat del 35 % (1.240 milions d’euros) durant el primer semestre d’enguany. Al mateix moment la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vila, declara sense embuts, amb una frase que hauria de fer tremolar: “La pobresa és el principal problema de la ciutat”. Segons

El tros de barri de Gràcia que comparteixo amb l’alcaldessa Colau

L’alcaldessa Ada Colau viu al carrer Còrsega, a l’altura del Camp d’en Grassot, que és on jo vaig néixer i em vaig criar, a l’ombra aleshores tan fosca i expiatòria de la Sagrada Família. És un tros del barri de Gràcia sense res de particular, limítrof amb l’Eixample. A la meva infantesa encara hi havia carboneries, vaqueries amb vaca i molts descampats per guardar els fustots vells de la foguera de Sant Joan. El balcó de casa es trobava davant per davant de la concorreguda bodega Termes, de la qual n’era fill l’historiador Josep Termes. Després vaig viure a altres ciutats i, un cop retornat a Barcelona,

A l’estiu la boira no aïlla prou Gran Bretanya del continent

El dilema psicològic dels britànics que continuen donant la majoria electoral al Partit Conservador és que Gran Bretanya no està sola al món ni és l’única realitat que compta. El problema s’agreuja pel fet de tenir un veí com la República francesa, origen de quasi tots els mals immorals. És ben conegut el titular de la premsa londinenca que expressava amb espontània sinceritat: "Fog in Channel, Continent Cut Off" (Boira al Canal, el continent aïllat). Segons alguns és apòcrif, segons d’altres va ser publicat a The London Times el 22

La demografia, una ciència alarmada amb les dades a la mà

Segons l’últim informe de l’ONU sobre la població mundial, som en aquests moments 7.349 milions d’habitants al planeta Terra. Els bruixots de la demografia calculen que serem 9.725 milions l’any 2050. Es tracta del creixement més vertiginós en tota la història de la humanitat. Es concentra primordialment a nou països, quasi tots pobres: Índia, Nigèria, República del Congo, Etiòpia, Tanzània, Estats Units, Indonèsia i Uganda. L’Àsia ja representa el 60% de la població mundial i l’Àfrica el continent que creix més de pressa en aquest aspecte. No cal ni dir que els europeus i els blancs en general som una ínfima minoria. A Europa

Demano la Medalla d’Or de Barcelona per a l’asado argentí dels dijous a “lo de Pepe”

Ahir vaig anar a l’asado argentí que prepara cada dijous per a una dotzena llarga d’amics des de fa 38 anys José Luis “Pepe” Deferr al seu taller mecànic del carrer Borgonya, al districte barceloní de Nou Barris. Fa dècades que sento a parlar com d’una llegenda, amb una admiració sostinguda, de l’asado a lo de Pepe (l’expressió argentina “lo de...” equival a “casa de...”). No és una admiració diferent de la que exhibeixen els clients dels restaurants més cars i sofisticats del món, però és d’una altra classe. Un asado argentí (o uruguaià) no serà mai exactament una barbacoa, ni

Per demostrar que a Catalunya Sí que Es Pot calen totes les peces

També publicat a Eldiario.es

Acabat de designar, Lluís Rabell és un bon cap de llista electoral de la confluència d’esquerres Catalunya Sí que es Pot, pel que representa com a president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i per la seva implicació a la plataforma Barcelona en Comú de l’alcaldessa Ada Colau. Ara bé, un cop reconegut això, aquesta alternativa d’esquerres enfrontada a l’altra confluència electoral formada per CDC, ERC i encapçalada per Raül Romeva (favorable al tercer mandat consecutiu d’Artur Mas i a la

La qualitat dels tomàquets, considerada com una estructura d’Estat

Els nombrosos amants de les discussions inútils i la frondositat verbal dubten de si el tomàquet és l’hortalissa més consumida al món d’avui en lloc de la patata. Discuteixen si es tracta d’una fruita destronada, una hortalissa orfe o una verdura paròdica. Els botànics aclareixen, des del punt de vista científic, que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Sigui com sigui, el tomàquet era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica, el seu nom deriva de la llengua asteca i significava fruita inflada. La implantació a Europa va ser lenta, sense adquirir protagonisme fins el segle XIX. Avui se’n comercialitzen centenars de varietats, que en general són cada vegada més insípides i manipulades. “Les pitjors tomates del món” es titulava el magnífic article que el periodista i novel·lista gironí Rafael Nadal va dedicar a aquest tema el 24 d’agost del 2012, dintre de la seva secció de crònica política d’actualitat a les pàgines d’Opinió del diari La Vanguardia. Com que a més de periodista i novel.lista també és hortolà amateur , escrivia: “En cap altre país mediterrani no es mengen unes tomates tan infames. És el primer fracàs d’una cadena

La guerra econòmica augmenta la compra d’illes privades, no només a Grècia

L’illa grega d’Agios Thomas (1,2 km2 d'extensiió), situada al golf Sarònic prop del port del Pireu, ha estat comprada aquest mes de juliol per 15 milions d’euros pel multimilionari nord-americà Warren Buffet en associació amb el financer Alessandro Proto, accionista del diari The New York Times i de l’agència immobiliària londinenca Proto Organization Ltd. Al mateix moment l’actor Johnny Depp ha pagat 4,2 milions d’euros per l’illot grec de Strongylo, al mar Egeu. El magnat Warren Buffet es va fer famós quan va declarar en una entrevista a la CNN, citada pel The New York Times el 26 de novembre del 2006: “Es clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, qui l’està fent i l’està guanyant”. És una sentència

Ahir vam homenatjar, a peu, la grandesa espontània dels camins de ronda

Sóc un fervent adepte hivernal dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos la seva espontaneïtat abocada a la glòria del paisatge de marina, la seva atmosfera ingràvida i arcaica per viure durant una estona el somni de la vida lliure. Serpentegen les sinuositats del litoral amb antigues funcions de vigilància i comunicació (i contraban), convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden arran de mar, com saboroses, humils i afortunades engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic circumdant. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense gota de nostàlgia dels temps accelerats. Malgrat la calor canicular i el bosc ressec (des del mes de maig que no plou), ahir

La decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà

Aquests dies ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris la decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà, situades a la zona comercial més concorreguda de tota Barcelona. Diuen que els propietaris del complex deixen morir el lloguer de les botigues a l’espera d’una colossal oferta en bloc d’alguna gran cadena per al conjunt de l’espai. Sempre m’ha cridat l’atenció el destí de les galeries Maldà, potser perquè la meva mare era nascuda al davant, a la casa cantonera del carrer del Pi amb el carrer de la Palla, on els meus avis es trobaven de lloguer, enfront del palau dels barons de Maldà. Ella sempre em deia que la cigonya s’havia equivocat de casa a l’últim moment, vistos els seus gustos aristocràtics insatisfets.

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En les meves èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals intern provocat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Hi vaig trobar una solució personal que no m’ha fallat mai, encara actualment. Llogo un cotxe i m’escapo a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria, a 150 km de Florència, no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de les emocions fortes, a

Avui és 14 Juillet: “le jour de gloire est arrivé”, més o menys

La festa nacional francesa del 14 Juillet celebra amb “bals popus” a cada municipi i proliferació de banderetes la presa de la Bastilla parisenca tal data com avui, la Revolució del 1789 que encara s’escriu en majúscula. A casa meva de petit sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. La intenció de les seves paraules no deixava dubte, ho deien amb un clar sentit d’oportunitat malaguanyada. No eren afrancesats per cap mena de destil.lació ideològica, sinó per simple inclinació. La dictadura franquista posava manifestament de relleu que França era un país més avançat. L’afrancesament

Res de nou sobre Sinatra i Ava Gardner: sexe, maraques i chihuahuas

Ara que Bob Dylan fa una gira internacional amb el seu nou disc Shadows in the night, basat en el repertori menys conegut de Frank Sinatra, acaba de publicar-se aquí el llibre escrit per Francisco Reyero Sinatra: Nunca volveré a este maldito país, una crònica sobre les aventures del personatge a Espanya darrere d’Ava Gardner. De fet és un llibre sobre Ava Gardner (queda clar des de la foto de portada). Posat en aquest terreny, era difícil igualar el de Marcos Ordoñez, publicat el 2006 amb el títol Beberse la vida. Los años de Ava Gardner en España. El fet que “l’animal més bell del món” verbalitzés sense embuts el principi “Jo crec que follar és un gran esport” i el practiqués amb fogositat artillera que no feia presoners dóna de si encara avui per a

La capacitat d’exemple de Grècia i de l’alegria contra la por

 També publicat a Eldiario.es

El poder institucional que fins ara ha pilotat, des dels governs i des dels bancs, la crisi de l’augment de les desigualtats ha actuat de manera particularment injusta i descarada amb Grècia. La condició de petit país perifèric, econòmicament parlant, va servir d’entrada com a banc de proves d’una política punitiva i insensata d'austeritat a ultrança, d’un ajust més dur que cap altre país: retallada massiva de drets socials i rescat financer dels bancs i els creditors, no pas dels ciutadans. Els

Allò que aplaudeixo quan aplaudeixo Serrat, a més de les seves cançons

Ahir vam anar amb la meva filla a sentir al teatre Grec el Nano que fa vint anys que diu que fa vint anys que té vint anys, tants anys i encara té força i no té l’ànima morta i ens fa bullir la sang. Aquesta, però, no la va cantar (foto de Quim Curbet, que es trobava darrere meu). Convertit en gran crooner dels seus propis temes, acompanyat a l’escenari per músics de qualitat i voltat de l’estima d’un públic incondicional amb motius, sentir en viu tot un concert de Joan Manuel Serrat continua oferint l‘intens plaer, íntim i col.lectiu alhora, del triomf d’un acte de justícia musical i poètica. Va arrencar amb l’estremidora primera estrofa a capella de “Cançó de bressol”, va compartir “Plany al mar” amb Sílvia Pérez Cruz a l’escenari, va desgranar la majoria dels seus èxits i va cloure amb els “Cantares” d’Antonio Machado com a últim dels bisos. Assistir a un concert de Joan Manuel Serrat també és un espectacle de connexió afectuosa amb el públic que s’ha guanyat al llarg de

Estic empatxat de banderes, de la meva i de la seva

 També publicat a Eldiario.es

Al mateix instant de travessar cada matí la porta del col.legi, els hermanos botonats dels peus fins al coll m’impedien parlar la llengua que parlava a casa. Per això, d’entrada, se’m feia impossible sentir-me identificat amb la bandera que aquells mateixos “pedagogs” hissaven amb solemnitat i himne davant dels escolars formats en silenci al pati abans de començar les classes. A casa hi havia una altra bandera, que els meus pares mantenien plegada i amagada des de feia

El silenci i el pes de l’última amant d’Albert Camus

Albert Camus no era exactament un Don Joan, més aviat un apassionat coronat amb el premi Nobel de Literatura. Al final tan prematur de la seva vida, mor en accident de cotxe el 1960, als 47 anys, mantenia sense amagar-se’n quatre relacions de parella intermitents però simultànies i estables: la seva segona muller Francine Faure, la cèlebre actriu de teatre María Casares, la també actriu teatral debutant Catherine Sellers i la jove i bellísima estudiant danesa de 22 anys resident a París, que ell anomena simplement Mi als dietaris, com a última incorporació de la llista durant els últims anys de vida. Estudiava dibuix, feia de model, compartia amb l’escriptor l’admiració pel pintor renaixentista Piero della Francesca i també era apassionada, amb més força encara que ell.  Sobre la

El desig correspost de les sardines fresques, ahir al port de Llançà

Les sardines fresques preparades a la brasa o a la planxa intueixen d’alguna manera, un cop col.locades al plat, en quin grau venen de gust a aquells que es disposen a menjar-les. Incorporen i gratifiquen el desig que hi posem els que les valorem com un dels peixos més exquisits a determinats moments de l’any com l’actual, en particular si ens trobem arran de mar. Ahir vam anar amb amics a visitar el pintor Carles Bros a la seva botiga-taller del port de Llançà, després de capbussar-nos i fer unes braçades a la platja de Gola. Una de les coses que li vam preguntar, entre altres qüestions sobre la seva obra, era on podíem dinar per aquells voltants unes bones sardines. El port de Llançà

Unes copes de malbec, per reveure la llum, la força i la franquesa dels Andes

Ahir vaig compartir una ampolla de vi negre malbec argentí i el sabor i l’aroma em van fer reveure amb una certa il.lusió la llum de la vinya privilegiada que creix al repeu dels Andes. La qualitat i la moda dels malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès constitueix un invent i una especialitat d’aquell país austral. No és ben bé així, hi ha altres bons malbecs arreu del món, però l’Argentina representa la superfície plantada més gran del món d’aquesta varietat (30.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza) i a mi el que m’emociona és associar-lo a la llum, la força i la franquesa de la serralada dels Andes que de tant en tant enyoro. La ciutat interior de Mendoza va ser fundada pels conquistadors espanyols el 1561 al