Les fotos de Xavier Miserachs repareixen al MACBA per peteneres

L’any 2011 la família de l’enyorat fotògraf Xavier Miserachs va cedir gratuïtament en dipòsit al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després, el MACBA obre la temporada amb una primera exposició de les fotos de Miserachs, concretament les del seu primer llibre del 1969 Barcelona en blanc i negre, i la mostra es converteix en una altra polèmica marca de la casa. El comissari de l’exposició ha retallat i descontextualitzat les cèlebres fotos, en el marc d’una escenografia expositiva passada de rosca. La

Ahir em va semblar que Carcassona no és només el que sembla

Ahir passejava al costat d’uns amics a la ciutat històrica de Carcassona, acompanyat per una estranya però clara sensació ambivalent. No acabava de decidir si no hi entenia res o bé si ho entenia massa. El dia ennuvolat hi posava una llum gris d’emocions perdudes, en comptes de la claror solar anhelant. Vaig donar-li unes quantes voltes amb els peus, amb la mirada, amb la curiositat. La doble sensació no em va abandonar, aferrada al pessigolleig del cuc de l’enigma. Al capdavall vaig adornar-me’n. Es tractava de dues històries paral.leles damunt del mateix escenari, la fricció de les quals originava aquella sensació d’estranyesa, de

De vegades el cul del món és, més aviat, el melic del món

Ahir vaig anar a dinar al restaurant El cul del món i em va semblar més aviat el melic del món, per la situació privilegiada a la vall de Sant Daniel dels afores de Girona, per l’amable disposició externa i interna de l’establiment habilitat a una antiga casa restaurada i pel suculent menú a un preu raonable. La foto adjunta la va fer Quim Curbet. Hi vam anar a peu, perquè la vall de Sant Daniel representa una privilegiada reserva natural de la ciutat, a un quart d’hora de caminada de la plaça de la Lleona, sota el campanar de Sant Fèlix. La passejada permet recórrer l’ombrosa vall del riu Galligants, que sempre havia representat l’inici del camí cap a Madremanya i la Bisbal, cap a l’Empordà, a través del massís de les Gavarres. Vam passar pel monestir de Sant Daniel, visiblement orgullós del claustre restaurat el 2013 arran del mil.lenari de la fundació del convent. La monja de la porteria em va comunicar que estava tancat per no sé quina raó. Es tracta de l'únic monestir benedictí femení de Catalunya, juntament amb el de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona, que ha persistit des de l'època medieval al mateix solar on va ser fundat el segle XI. A

Els mestres d’escola mereixen un monument no només honorífic

Des de l’època que portava els meus fills a l’escola, l’ofici de mestre m’ha semblat senzillament heroic, a més de decisiu a qualsevol societat civilitzada o aspirant a ser-ho. Ara ja no porto els fills a l’escola, però la meva admiració de l’ofici de mestre ha crescut encara més, des que la Generalitat ha retallat la inversió per cada estudiant no universitari a Catalunya a partir del 2011 en un 27 % i hi dedica el mateix pressupost que el 2007, quan hi havia 400.000 alumnes menys escolaritzats. Es parla massa poc –i massa poc en detall— de les destralades dels governs d’Artur Mas contra la sanitat, l’educació i el serveis públics en general. A aquest

No estic enamorat de Diane Keaton, però quasi

L’únic que m’impedeix estar enamorat de l’actriu Diane Keaton és que només m’agraden els enamoraments correspostos. Els platònics els deixo a la teòrica exquisidesa de la ficció, a la plastilina angelical de la fantasia. Si algun dia canvio d’idea, la primera dona que podria fer-me sucumbir a la mitomania seria fàcilment ella. L’acabo de veure a l’última pel.lícula estrenada aquí, Atico sin ascensor, i la fascinació del seu treball actoral m’ha durat del primer minut fins a l‘últim. Diane Keaton, que confessa 69 anys en la vida real, coprotagonitza el film al costat d’un altre actor

Publicar un article cada dia hauria d’estar prohibit, inclòs a aquest blog

Alguns col.legues escriuen a la premsa un article cada dia o opinen a les tertúlies amb aquesta freqüència quotidiana. Jo mateix, a aquest blog m’acosto perillosament a l’article diari. Publicar o opinar públicament amb tal cadència hauria d’estar prohibit pel codi deontològic. No només perquè et ritme de l’article quotidià resulta ferotge, sinó per la dificultat d’omplir-lo de contingut amb un mínim de substància original cada dia. Els mitjans de comunicació volen lluir els seus col.laboradors més valorats, als quals paguen (no sempre) per això, encara que allò que escriguin o diguin dia rere dia sigui de vegades d’una vaguetat expeditiva. Un cop per setmana es pot arribar a dir alguna cosa amb sentit mínimament elaborat, un cop al dia no ho crec. És clar que tots els que publiquem amb regularitat

El tricentenari de la mort del rei Sol no és només una qüestió francesa

També publicat a Eldiario.es

Aquest dimarts 1 de setembre s’escau el tricentenari de la mort de Lluís XIV, el rei Sol que va marcar la grandeur monàrquica de França i d’una gran part d’Europa amb la seva megalomania versallesca. L’avui República francesa ho commemora fascinada, però el tricentenari no és ni de lluny una qüestió francesa exclusivament. El rei Sol va ser qui va col.locar al tron d’Espanya el primer Borbó, el seu nét Felip V, al preu d’una terrible Guerra de Successió, una guerra mundial a escala de les principals corts europees que significaria la implantació a Madrid d’un nou model de govern absolutista i centralista. El nét Felip V era el successor pactat per una part de les cases reials a la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre les primeres potències (Àustria, Anglaterra, França, el

El llegat de l’arquitecte Le Corbusier, reduït a una casa de la Costa Brava

Aquest dijous 27 d’agost s’escau el 50 aniversari de la mort de l‘avantguardista arquitecte, pintor i escriptor francès d’origen suís Le Corbusier. Va estar molt vinculat professionalment a Barcelona a partir del 1928, malgrat que no prosperessin els seus projectes dintre del Pla Macià, impulsat pels joves col.legues catalans del GATPAC. Dels 400 projectes coneguts de Le Corbusier al llarg de la seva vida, només 75 van ser construïts. L’expansió urbanística de Barcelona i de Catalunya va ser imaginada i preparada sobre principis racionals. La Guerra Civil i la manca de principis de la febre del totxo durant el franquisme –i també durant la democràcia següent-- girarien la realitat com un guant, amb els resultats coneguts sobre el terreny. Avui el

Les carreteres secundàries no són gens secundàries ni s’han de convertir en autovies

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà, les conec una mica, les estimo molt. L’altre dia encara em vaig tornar a sorprendre a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent durant l’estona de recórrer amb placidesa al volant la que uneix el municipi de Torrent i Torrentí amb Sant Feliu de Boada, i tot seguit de la que porta de Sant Sadurní de l’Heura a la Pera i Púbol. Són vies aparentment molt secundàries, però per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Per això no m’estranya que alguns habitants de la contrada hagin tornat a posar el crit al cel davant l’anunci que la Diputació de Girona pensa eixamplar la que va de Palau-Saverdera a Castelló d’Empúries, coneguda popularment com la carretera dels tres ponts. Estan escaldats, després de la faraònica ampliació duta a terme fa pocs anys de la carretera que uneix en línia recta la Tallada d’Empordà amb Torroella de Fluvià, durant el mandat del conseller socialista

Els sabers inútils i l’eficàcia del nou ministre de Cultura com a criador de cavalls

El nou ministre d’Educació, Cultura i Esports del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, novè baró de Claret, ha aconseguit en poques setmanes arribar a un acord entre federacions hípiques, companyies d’apostes, hipòdroms, genets i entrenadors per reprendre les curses aturades des de fa vuit mesos arreu d’Espanya per un conflicte entre les diferents parts implicades. De retruc, el jove poltre “Alaraz” de la seva propietat va guanyar el 3 d’agost la cursa de l’hipòdrom de Sant Sebastià. No he posat mai els peus a un hipòdrom. Les curses hípiques em deixen indiferent, però experimento

Els locals de música en viu esperen una reparació de l’ascensor

També publicat a Eldiario.es

La recent notícia de portada del diari El Periódico sobre la decisió de les noves autoritats municipals de Barcelona “d’obrir l’aixeta” a la música en directe als locals afectats fins ara per una legislació restrictiva que els abocava a la semi-clandestinitat, ha provocat la lògica emoció a un sector estès de manera capil.lar al llarg de la ciutat, malgrat l’escàs ressò públic habitual als grans mitjans de comunicació. El circuit off de les diferents expressions culturals representa l’humus fecund, el caldo de cultiu indispensable de la creativitat. El correcte funcionament de l’ascensor entre aquesta base de la piràmide i les sales d’actuació més

Un bon resum escrit a la contraportada val quasi la meitat d’un llibre

Fa mesos que l’editor del meu pròxim llibre em reclama que li proposi un curt resum de l’obra per publicar-lo a la contraportada, al costat de les meves dades biogràfiques bàsiques. No he estat capaç de redactar-lo fins ara, tot esperant que la seva generosa comprensió me n’alliberi i acabi per escriure’l ell mateix. Resumir un llibre propi en quatre ratlles que resultin estimulants al lector potencial és un subgènere literari que se’m resisteix per impúdic, un art al qual acostumen a descollar alguns redactors editorials per damunt de l’autor mateix. Gràcies als textos de contraportada o de solapa escrits per col.laboradors benèvols m’he assabentat en repetides ocasions d’aspectes dels meus llibres que jo no havia discernit prou clarament o que

La vitalitat i les arrugues de la poesia d’Homer, trenta segles després

Magnífica síntesi (pel contingut i per la brevetat) publicada per Guillermo Altares a l’últim suplement Babelia del diari El País sobre l’onada de novetats editorials al voltant del personatge d’Homer, el poeta grec de l’Odissea i la Ilíada sobre el qual encara no sabem ni tan sols si va existir com a individu durant el segle VIII aC. Els últims trenta segles i els incomptables estudis no han estat suficients per aclarir-ho, com tampoc per marcir l’interès que continuen desvetllant les seves dues epopeies poètiques de l’antiguitat. Els aedes com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois antics, del passat llunyà i mitíc. La Ilíada (o poema d’Ilió, és a dir, de Troia)

El Mediterrani, fossa comuna dels refugiats i vergonya dels governs

 També publicat a Eldiario.es

L’allau de refugiats que travessen el Mediterrani a la desesperada, dintre d’un caos absolut, s’ha situat durant el primer semestre d’enguany a 224.479 persones, de les quals 2.100 hi han trobat la mort i l’han convertit en una nova fossa comuna. Les xifres es troben en augment en comparació amb l’any anterior, segons els comptes de l’agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). El mateix organisme ha reiterat la seva petició d’un pla d’emergència amb mesures “urgents, globals i duradores” als governs europeus implicats, els quals han contestat que tenen previst celebrar una cimera sobre el tema el mes de novembre a la Valeta (Malta) i descarten una trobada d’urgència, que és com dir que no pensen fer res. L’agència de control de fronteres de la Unió Europea (Frontex) declara haver rebut només un 16 % dels recursos materials i humans que els 28 governs de la UE es van comprometre a facilitar-li arran de la cimera extraordinària sobre la qüestió celebrada el mes d’abril. Els tres vaixells amb personal de

Pompeia: la ciutat inert del passat vivent, sobre el terreny

La fascinació que exerceix el jaciment arqueològic de Pompeia no és estranya, potser només una mica morbosa. La ciutat romana més ben conservada, morta i alhora intacta, permet recórrer la vida quotidiana de la gent de vint segles enrere sense el més mínim afegit ni reconstrucció, tal com la va sepultar en poques hores la pluja de lava i cendra del Vesubi el 24 d’agost de l’any 79 dC. Cap altre jaciment arqueològic ha aportat tanta informació directa sobre el seu passat. Més de 2 milions de visitants anuals senten bategar la Pompeia inert sobre el terreny, sobretot ara que les excavacions i restauracions han reprès amb una mica més

Una discutida, però estratègica, imperfecció anatòmica del David de Miquel Àngel

Sota el titular “La mida sí que importa”, l’autoritzat periodista científic Josep Corbella em va sorprendre un bon dia a les pàgines del diari La Vanguardia amb els resultats d’una investigació: "El penis dels goril.les mesura un centímetre i mig, encara que pot arribar als quatre en moments de màxima erecció. El dels ximpanzés és el doble de gros. Però el dels humans bat rècords. Amb una longitud mitjana d’uns 9 centímetres quan està flàccid i d’entre 13 i 14 quan està erecte, és amb diferència el rei dels penis entre els primats. Què va portar els humans a dotar-se d’una càrrega tan poc pràctica per córrer a la sabana o per moure’s a la selva és, per als biòlegs evolutius, un dels grans enigmes de

Algunes últimes cafeteries, vistes com autèntiques basíliques

Fa pocs dies ha tancat les portes un reliquiari com era el gran Café Comercial de Madrid. La notícia no ha provocat emocions commogudes, més que res per acostumada. Les grans cafeteries clàssiques de Barcelona i de moltes altres ciutats europees fa temps que van plegar. Tots els rèquiems i planys ja van ser escrits al seu moment, sobretot pel paper que jugaven a una altra època de centres de trobada i sociabilitat. Ara hi ha moltíssims bars a tot arreu i poques cafeteries. Que n’hi hagi poques no vol dir que no en subsisteixin, fins i tot algunes amb una vitalitat que voreja la plenitud. Cadascú deu tenir present la seva excepció pròpia i predilecta. A mi el tancament del Café Comercial madrileny m’ha fet pensar en el nervi i el vigor que

Habermas: “La reacció freda i abrupta del govern alemany ha estat indigna”.

La posició assolida de principal filòsof alemany viu permet a Jürgen Habermas no concedir entrevistes, però defensar la posició l’obliga a fer algunes excepcions quan l’actualitat resulta imperiosa. La dura postura del govern alemany d’Angela Merkel a l’última negociació (o manca de negociació) amb Grècia ha portat Habermas a deixar-se entrevistar al diari anglès The Guardian i quinze dies després a l’últim número del setmanari francès Le Nouvel Observateur, ni que sigui amb contestes reflexionades a través del correu electrònic. Tan reflexionades que no ofereixen novetats en la seva postura. Qualifica l’actuació d’Angela Merkel enfront de Grècia de “brusca i teutònica”, i afegeix: “La reacció freda i abrupta del govern alemany ha estat indigna”. Al seu llibre del 2012 Zur Verfassung Europas (Sobre la Constitució d’Europa) ja sostenia que l’essència mateixa de la democràcia s’ha vist alterada per la pressió dels mercats, dintre d’un tàcit cop d’Estat tecnocràtic que ha conduït a allò que qualifica de post-democràcia, vista com una fallida de la política. Proposa com alternativa des d’aleshores la democratització de la Unió Europea: “Els Estats no tenen drets, els drets pertanyen als

Alguns beneficis es multipliquen amb alegria en plena crisi

També publicat a Eldiario.es

El món dels grans bancs i corporacions no té el més mínim pudor a l’hora de proclamar els seus beneficis rampants en plena crisi. Els balanços oficials del primer semestre declaren un augment del 34 % dels beneficis respecte al mateix període de l’any anterior entre els sis grans bancs (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Popular). Grans corporacions com Telefónica reconeix que ha duplicat beneficis (3.6793 milions d’euros) i la petroliera Repsol que els ha augmentat del 35 % (1.240 milions d’euros) durant el primer semestre d’enguany. Al mateix moment la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vila, declara sense embuts, amb una frase que hauria de fer tremolar: “La pobresa és el principal problema de la ciutat”. Segons

El tros de barri de Gràcia que comparteixo amb l’alcaldessa Colau

L’alcaldessa Ada Colau viu al carrer Còrsega, a l’altura del Camp d’en Grassot, que és on jo vaig néixer i em vaig criar, a l’ombra aleshores tan fosca i expiatòria de la Sagrada Família. És un tros del barri de Gràcia sense res de particular, limítrof amb l’Eixample. A la meva infantesa encara hi havia carboneries, vaqueries amb vaca i molts descampats per guardar els fustots vells de la foguera de Sant Joan. El balcó de casa es trobava davant per davant de la concorreguda bodega Termes, de la qual n’era fill l’historiador Josep Termes. Després vaig viure a altres ciutats i, un cop retornat a Barcelona,