26 d’ag. 2017

L’Atenes de Pèricles va unir democràcia i bellesa per prestigiar-se

Atenes no és només la de l’antiguitat. L’apogeu de Pèricles ocupa tres dècades d’un total de tres mil.lenis de la ciutat, però aquelles tres dècades del segle VI aC van quedar marcades pel seu invent de la democràcia. L’esforç dels atenencs per defensar-se i prosperar intentava evitar la guerra interna mitjançant les bones lleis posades al dia i fetes respectar. Entre els anys 621 i 508 aC van nomenar consecutivament tres àrbitres, mitjancers, legisladors, magistrats o arconts amb poders reguladors: Dracó --el de les lleis draconianes--, Soló i Clístenes. No sempre se’n sortien. Les tensions internes solien produir-se al si de l’aristocràcia dels eupàtrides o bé entre aquestes famílies propietàries de la terra i els pagesos, artesans i comerciants. En definitiva, entre rics i pobres. Els equilibris socials derivats de cada reforma

25 d’ag. 2017

Em llevo amb gana: vaig a esmorzar al mercat de la Boqueria

A la rehabilitada plaça de la Gardunya, darrere de la Boqueria, el bar-restaurant de sempre hi té  terrassa parada, amb horari matiner de cuina adaptat al del mercat. Ahir hi vaig esmorzar a primera hora uns ous ferrats ben fets: la clara voltada de la gargantilla daurada i cruixent, el rovell quasi cru, sense quallar. Els vaig acompanyar amb uns mongetes seques. No eren del ganxet ni de Santa Pau, però ho dissimulaven honestament amb el pensament maliciós de l’all i julivert del refregit. El pa era acabat de fer. A aquella hora, a la terrassa hi imperava a una pau difícil d’imaginar. El grau d’hospitalitat del lloc és important, determina la disposició a gaudir-ne. No es tracta de confort material ni encara menys de luxes (conec antres humilíssims,

23 d’ag. 2017

Tornar a riure amb aquell Grup de Bloomsbury empordanès, en homenatge

Els articles necrològics que va merèixer la mort de l’historiador de l’art Frederic-Pau Verrié el mes de febrer d’enguany, als 96 anys, em van semblar eixuts a l’hora de parlar d’una persona que recordo pel sentit de l’humor de savi xerraire, potser perquè el vaig tractar fora de les tribunes oficials, en l’esfera privada d’un tercet de jubilats brillants i divertits, una mena de petit Grup de Bloomsbury format al seu costat per l’arquitecte Enric Tous i la crítica d’art Maria-Lluïsa Borràs, tots tres divorciats i ara ajuntats pels caps de setmana que compartien a l’Empordà. Maria-Lluïsa Borràs tenia casa amb mirador al casc històric d’Ullastret, que Tous havia rehabilitat. En canvi la casa antiga que en aquell

22 d’ag. 2017

Editorial Gavarres: el localisme atractiu i de qualitat

Els dies més calorosos d’aquest mes d’agost m’he ofert unes tranquil.les vacances a la fresca de les espaioses i plàcides naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya. He volgut repassar pàgina a pàgina i prendre notes dels 31 números publicats fins ara de la revista semestral Gavarres, els 22 números de la seva germana Cadí-Pedraforca, els 19 números de les Garrotxes i els 17 d’Alberes. Són les quatre revistes que publica l’Editorial Gavarres de Cassà de la Selva, dedicades a temes locals amb un plantejament innovador i un disseny atractiu, fruit de la iniciativa del dissenyador i editor Àngel Madrià. Ho he volgut fer perquè representen una enormitat d’informació recent que no trobo enlloc més, una mina de descobertes sobre la realitat local del país d’avui que no apareix als diaris amb aquest detall, amb aquesta visió moderna del localisme. Cada número semestral de les quatre revistes, amb format de llibre il.lustrat, és una petita enciclopèdia viva de personatges anònims entrevistats, d’elements del patrimoni revisitats, de paisatges vistos amb ulls d’ara, de memòria oral i fotogràfica conservada, d’oficis reexplicats pels protagonistes. L’any 2009 ja van merèixer el premi a

21 d’ag. 2017

L’última llibertat, la grandesa nua de les aigües termals de Dorres

Pot semblar per la foto de crucificat aquàtic ajagut que m’han sorprès en una situació d’abandonament i placidesa immòbil. Però en realitat, estirat i en emulsió, em sentia més dret que mai. Impàvid en aparença, pletòric pell endins, més afermat que no estovat, assuavit i temperat que no prostrat, colpit i no gens tombat. "No-Tinc-Por". D’establiments d'aigües termals --que els romans ja van imposar com a costum civilitzat-- n’hi ha arreu d’aquest país i dels altres. Però banys termals espontanis a l’aire lliure com aquests de Dorres, a la Cerdanya, en queden ben pocs. La bassa termal de Jafre (Baix Empordà) s’ha vist violentada per un projecte immobiliari abandonat a mig construir, la de Fontcalda de Gandesa (Terra Alta), al congost del riu

19 d’ag. 2017

Tres places de Roma: ramblejar a l’escalinata de Piazza Spagna (i 2)

Roma deu ser la ciutat de fora que estimo des de fa més temps. De tant en tant hi torno per retrobar amics (si no estan ocupats), per ramblejar al llarg de la monumental escalinata barroca de Piazza di Spagna (si no està en obres) per seure a prendre un o dos amari a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) i mirar passar l’aire de la vida mentre jugo mentalment als daus amb els records: alguns fútils, altres exquisits i fragants com una ofrena als déus que no diuen mai res. Roma és una ciutat de places que se senten estimades, compreses, reconegudes, mentre es marceixen lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria contra el temps que ho voldria

17 d’ag. 2017

Tres places de Roma: l’Ara Pacis reviscuda (1)

El centre urbà de la Roma imperial es troba des de fa més de vint segles al mateix lloc que el centre urbà de la ciutat d’avui. L’encavallament, la manera de cohabitar entre la història i el present és un dels atractius de la Urbs. Un punt precís d’aquesta cohabitació és l’Ara Pacis, el cèntric monument dels segle I aC recobert l’any 2006 per l’arquitecte modern Richard Meier, l’autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. La victòria de Richard Meier ha estat que aquest racó apartat a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística densa i excloent, s’hagi convertit gràcies a la seva intervenció en una plaça agradable per a la gent. Davant d’això, les dades històriques del monument passen a un segon

16 d’ag. 2017

L’essència del vell camí d’Ermedàs contra vents, xalets i marees

Ara el meu fill petit és més alt que jo, ha acabat la carrera i el màster i ha trobat una feina mileurista com qui troba un tresor. Però quan encara aprenia a caminar i el portava en el seu cotxet a fer la passejada de la tarda des de Calella de Palafrugell, solíem anar a veure les vaques de can Tibau al camí vell d’Ermedàs. Ahir hi vaig tornar a passar i les vaques encara hi són, multiplicades. Deu ser l’última explotació ramadera en activitat en ple empori turístic, a un tir de pedra de la platja, al “triangle d’or” de l’Empordà Petit. Segons el recorregut del dia, també podíem anar a veure unes altres vaques que pasturaven a la pujada de l’alzinar de “sa carretera veia” entre Calella i Palafrugell, a tocar del recinte del càmping La Siesta. Aquests ja eren animals

15 d’ag. 2017

La inaudita sensualitat oriental de Cleòpatra, fantasia i realitat

L’any 2001 el Museu Britànic va dedicar una gran exposició a Cleòpatra, amb debat inclòs sobre el tema de la bellesa femenina, més concretament la mítica capacitat de seducció d’aquella reina egípcia sobre dos governants romans, Juli Cèsar i tot seguit Marc Antoni. L’egiptòleg francès Jean Yoyotte, autoritat mundial en la matèria, s’ha alçat contra la versió recollida pel novel.lista d’èxit Chistian Jacq sobre la lletjor de Cleòpatra, la qual permet alimentar fantasies més calentes sobre els seus altres elements inaudits de seducció. El debat continua. El catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, Joaquín Ruiz de Arbulo, manté en el recent i excel.lent llibre, malgrat el títol reductor de Roma explicada als joves (i als no tan

14 d’ag. 2017

No sabem on són l’illa de Guam ni les muntanyes del Rif

La fanfarronada del dictador de Corea del Nord d’amenaçar amb armament nuclear l’illa de Guam, petit territori dels Estats Units enmig del Pacífic, no només ha provocat l’escalada d’amenaces de represàlia. També ha permès comprovar que la majoria de ciutadans dels Estats Units no tenen ni idea d’on es troba aquesta seva possessió insular. Alguns la situen just per damunt del Canadà. Això no hauria d’alimentar més del compte l’habitual mofa sobre les limitacions en geografia general dels habitants de la primera superpotència. Aquí ens passa exactament igual amb els veïns que pretenem ignorar olímpicament, malgrat les

12 d’ag. 2017

Les velles havaneres de Ricard Balil són “ses seues”, amb els seus

Ahir divendres vaig tenir el plaer de presentar a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell el llibre de Ricard Balil (al centre de la foto) que avui dissabte ho serà a Begur pel professor Josep M. Fullola (a la dreta). És el tercer volum antològic d’unes Santes Escriptures, d’un autèntic Evangeli sobre velles havaneres i cançons de taverna, amb partitures i CD's de les 50 cançons incorporades aquesta vegada. L’autor hi ha dedicat tota una vida d’entusiasme constant. Ricard Balil és un dels fundadors de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que l’any passat celebrava la 50ena edició. Va cantar a totes les primeres edicions, primer en

11 d’ag. 2017

El molí de la Muga, l’eternitat en aquestes terres

Jaume Farcy Vila, en Met de la Muga, és l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes valls de la capçalera de la Muga, entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà. El 1963 es va poder assentar amb la seva dona, Nuri Naspleda Massanella, com a masover del molí de la Muga o Muga de Dalt, damunt mateix de la ratlla de França. Era l'últim habitat dels 26 masos veïns i exercia com a hostal. El riu de les temibles mugades brolla en aquest punt, abans de formar els aiguamolls de Castelló

8 d’ag. 2017

La temptació d’acariciar la calidesa carnal del marbre

Per alguna raó equivocada, el marbre arrossega una imatge de gelor insensible i refractària. En canvi jo sempre l’he trobat una de les pedres més càlides, potser perquè l’associo a ciutats que estimo intensament. Pujar al Partenó d’Atenes, voltar-lo de prop i tocar furtivament les columnes de nivi marbre blanc del Pentèlic, encara que estigui prohibit, em continua despertant una emoció corpòria, física, biològica. El centre urbà de la Roma barroca –el mateix de la Roma actual-- està protagonitzat pel marbre travertí, el qual absorbeix la llum solar canviant i daura les parets de la Urbs amb la diferent intensitat del torrat, el rogenc o el pallós, dintre d’una gamma de matisos cutanis convertits en sensualitat viva. A la Florència

7 d’ag. 2017

Les memòries d’Adrià reneixen a Tarragona, bona notícia

El gran emperador romà Adrià va néixer tres vegades. Primer l’any 76 dC a la colònia hispano-romana d'Itàlica, prop de Sevilla, d’on també era originari un altre gran emperador d’origen hispà, el seu antecessor i protector Trajà. Va tornar a néixer per segona vegada l’any 1951, amb l’èxit des de la primera edició de Memòries d’Adrià, la novel.la històrico-filosòfica escrita per Marguerite Yourcenar. La tercera vegada va ser dissabte passat a les pàgines de La Vanguardia. El diari anunciava amb desplegament informatiu i gràfic que les ruïnes de la vil.la romana dels Munts a Altafulla s'han d'atribuir a la residència construïda per allotjar l’emperador Adrià arran de la seva estada a Tàrraco l’hivern de l’any 121-122 dC, segons la nova interpretació argumentada

5 d’ag. 2017

Descrèdit del curt estiu de l’anarquia a Puigcerdà, l’any 1936

Puigcerdà ja era l’any 1936 una vila d’estiueig aristocràtic on els treballadors vivien en dures condicions al costat dels xalets alpins de la “Suïssa catalana”. La sublevació militar del 18 de juliol contra el govern de la República es va encaixar aquí com a tot arreu, amb la diferència que a Puigcerdà no hi havia guarnició militar. El Comitè Antifeixista va assumir-hi el poder i els anarquistes van protagonitzar la gestió dels afers públics, fins a ser esclafats l’abril del 1937 per les forces regulars dels governs de la Generalitat i de la República. La liquidació de l’anarquisme a Puigcerdà va ser el precedent immediat de la mateixa operació a escala de tot Catalunya, arran dels Fets de Maig del 1937 a Barcelona. La curta hegemonia anarquista a la

4 d’ag. 2017

L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir”

El dossier central de l’últim número d’agost de la revista Descobrir sobre el “Pirineu de Verdaguer” juga amb un as a la màniga: els col.laboradors que alimenten el dossier escriuen molt bé i parteixen de la base que l’epopeia poètica de mossèn Cinto al cèlebre llibre Canigó va anar acompanyada per una novel.la d’aventures: les pròpies excursions del capellà sobre el terreny, el seu treball de camp que donaria peu a l’extraordinària riquesa del poema. Les anades de Verdaguer al Pirineu ja van ser descrites al llibre del 1953 Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques, de Josep M. de Casacuberta, i a les múltiples biografies sobre l’autor, algunes ben recents. Però no sempre és fàcil posar en el seu context l’obra literària de mossèn Cinto, relatar-la amb llenguatge d’avui, com fan Torrents, Villaró,

3 d’ag. 2017

El Mas Cornet del coll de Banyuls, una rehabilitació militant


No queda cap mas habitat al llarg dels deu quilòmetres de carretera actualment asfaltada que separen el poble d’Espolla del Coll de Banyuls fronterer. En canvi proliferen al llarg dels altres deu kilòmetres que discorren, de l'altre cantó, entre vinyes des del Coll fins a la platja de Banyuls: el mas Atxer, el mas Parer, la masoveria de l’escultor Arístides Maillol convertida en petit museu, el mas Paroutet amb el celler Berta-Maillol, el mas Blanc, el mas Trouillet... La rendibilitat de la vinya i la proximitat del nucli urbà de Banyuls els ha donat una segona vida, productiva o residencial. D’aquest cantó de la ratlla de frontera, el mas Girarols

2 d’ag. 2017

Se’n diu tocar amb unció, ja sigui Bach o tango

La primera nota que anuncia el tema melòdic del tango Niebla del Riachuelo és un Re menor greu, cavernós i alhora cristal·lí. Aquesta primera nota se’m clava a l‘estómac perquè sé la bellesa commovedora que ve a continuació. El tema va ser escrit el 1937, en un moment d’alta inspiració lírica, amb  música de Juan Carlos Cobián i lletra d’Enrique Cadícamo. Evoca un dels boirosos ravals portuaris de Buenos Aires, el Riachuelo. Actualment s’ha convertit en una visita típica, però al moment de compondre’l era un lloc més incert i apartat. La primera nota vibrant del tango que porta el seu nom, lentament allargada, evoca aquella boira i sembla gairebé la sirena d’un vaixell en la tenebra. Durant una recent sobretaula el van interpretar amb unció Almut Welmann al bandoneó i Carlos Padula a la guitarra. Se’m va clavar a l’estómac, commogut. La definició d’unció al.ludeix a l’acció d’ungir amb alguna essència una persona o cosa per tal d’ennoblir-la o curar-la. Per analogia, assenyala també la dolçor amb que s’arriba a dignificar un moment especialment reeixit, fins acostar-lo al

1 d’ag. 2017

El món s’acaba: és una evidència científica, no un vaticini

Amb pocs dies de diferència dos reconeguts científics han recordat amb contundència allò que ja sabem sense voler-ho saber: el planeta Terra se’n va en orris pel mal ús creixent dels humans. Al cosmos hi ha milers de milions de planetes, però només en un s’hi ha desenvolupat la vida. Fa 3.500 milions d’anys les molècules van formar a la Terra estructures capaces de reproduir-se i fer néixer les primeres cèl.lules, les quals es convertirien en organismes cada cop més complexos que colonitzarien aquest planeta. Un mamífer vertebrat de la família dels micos va desenvolupar el cervell més que altres sers vivents i va donar peu a l’Homo sapiens fa tot just 100.000 anys. Aquest centenar de mil.lenis de vida intel.ligent de la Terra va transcórrer a un ritme que es veuria  alterat i accelerat per tres revolucions