Sobre la noblesa del vi agre, almenys en les millors ocasions

La vinya i el raïm s’associen a la producció de vi i la consideració general acostuma a menystenir l’elaboració paral.lela del vinagre, que també se’n deriva des del primer dia. La paraula mateixa de “vin-agre” arrossega un prejudici arrelat. Dir d’algú que té un caràcter avinagrat o que fa cara de pomes agres (encara que les pomes agres puguin ser excel.lents) no indica una idea positiva. Dels cinc gustos primaris (dolç, salat, amarg, umami i agre, també dit àcid), aquest últim té sempre les de perdre sense motiu. Pertanyen a la categoria dels agres tots els cítrics, la cervesa, el cafè o el iogurt, però immediatament es veuen edulcorats per dissimular-ne l’agror. El vinagre no és un vi espatllat,

Surt el meu últim llibre “Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues”

Edicions Cal.lígraf acaba de publicar el meu últim llibre Apologia de l’Empordà. De Banyuls a les illes Formigues. Arrenca amb un capítol sobre les comarques del Rosselló, perquè fa temps que intento convèncer amics i coneguts que alguns dels indrets més inspirats del país se situen a les terres catalanes de França. A continuació recorro els misteris de Cadaqués i el cap de Creus, la capitalitat de Figueres, els pobles de l’Alt Empordà, les terres i els mars del comtat d’Empúries, el quadrat d’or del Baix Empordà, les ombres del massís del Montgrí, els voltants de Palafrugell i els confins de Palamós i Sant Feliu de Guíxols. El fet de publicar aquests escrits sobre l’Empordà no em converteix en un autor monotemàtic, també n’he publicat en altres ocasions sobre França, Itàlia, Grècia o l’Argentina. Senzillament, m’agrada aquest tros de país, l’he recorregut amb deteniment i descabdello ara una història que encaixa totes les peces gràcies a una manera de mirar el món i invitar el lector a gaudir-lo. El primer bloc del sumari es titula Som un país de frontera, el segon Misteris de Cadaqués i el cap de Creus, el tercer Figueres, la capital, el quart bloc, es titula Pels pobles de l’Alt Empordà, el cinquè

Demà fa 80 anys, la República francesa també va canviar de règim

El govern i l'exèrcit de la República francesa que el gener/febrer del 1939 havien reservat una rebuda indigna al mig milió de refugiats de la República espanyola a la frontera catalana, van caure també de manera indigna només cinc mesos després davant l’ocupació alemanya. Demà el país veí commemora el vuitanta aniversari del cèlebre “Appel du 18 Juin” (la Crida del 18 de Juny), simbòlica al.locució radiofònica del general De Gaulle des de Londres per convocar a la resistència, molt més cèlebre després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial que no al moment mateix. En realitat l’al.locució radiofònica de més impacte va ser la del dia anterior en sentit contrari per part del mariscal Pétain, que cridava a la col.laboració amb els alemanys.

L’home que va posar portes privades al mar de tots

El tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’anterior govern municipal barceloní de CiU, Antoni Vives, ha pactat amb la Fiscalia una pena de dos anys de reclusió que evitaria la seva entrada a la presó, a canvi de declarar-se culpable de malversació de diners públics, prevaricació i falsedat documental arran de la contractació per a una feina fictícia d’un exalcalde del mateix partit. També es troba investigat en el cas del 3% pel presumpte pagament de comissions a Convergència a canvi d’adjudicacions d’obres públiques. Al moment de passar a l’oposició el seu equip de govern, Vives va abandonar l’acta de regidor per dedicar-se a l’empresa

Revisar “Allò que el vent s’endugué” i també les pel.lícules d’amor

Totes les èpoques replantegen en alguna mesura les pautes de conducta i els models culturals de l’anterior, d’això se’n diu evolució. Ara la plataforma televisiva HBO anuncia que retira temporalment de la programació el film clàssic Allò que el vent s’endugué fins que no l’acompanyi amb una explicació que denunciï el racisme d’aquell moment, dintre d’una decisió forçada per les mobilitzacions de carrer en curs. La discriminació racial històrica només és un dels paradigmes divulgats a escala universal per la indústria nord-americana del cinema. Un altre dels seus cànons ha estat el triomf sistemàtic de l’amor romàntic, gràcies al

La foto presa per l’amable cambrer, amb Molière de fons

Aquest últim cap de setmana han reobert al públic els cèntrics Jardins del Palais Royal a París, amb els magnoliers en flor. Un cambrer parisenc amable --algun n’hi ha-- em va fer aquesta foto al Café du Théatre, abocat a aquests Jardins del Palais Royal. El bar-restaurant ha estat decorat amb un plafó mural de Molière perquè l'autor va treballar a partir del 1641 a la sala de teatre que encara es manté en activitat als pisos superiors. Durant la Revolució del 1789 els  Jardins del Palais Royal es van dir Jardins Égalité, però alguns noms encertats duren poc. La plaça porxada al voltants dels jardins engloba diverses institucions com la Comédie Française, el Consell d’Estat i el ministeri de Cultura. En alguna ocasió vaig conèixer per dintre aquest ministeri. No recordo què m’hi va portar, tan sols

Nefast balanç del pujolisme, per més cataplasmes que li posin

El noranta aniversari del president Jordi Pujol demà dimarts arrossega molts a pronunciar-se sobre la seva gestió, que en realitat és el balanç de l’autonomia de Catalunya i de nosaltres mateixos com a nació. La incomoditat resulta per tant triple. La solució acomodatícia consisteix a posar cataplasmes tot jugant a contrapesar els punts a favor i en contra per no reconèixer la dura i crua realitat. L’administració autònoma dels catalans per part d’ells mateixos de les últimes dècades, modelada per la Generalitat pujoliana, ha quedat lluny de ser vista com a moderna, eficient i aglutinadora. S'ha vist marcada per la corrupció interna que Pujol no podia ignorar i pel gir independentista que manipula el sentiment nacional de la meitat com a mínim de ciutadans de Catalunya per conduir-lo cap a

Comptar els morts hauria de ser una meticulosa prova de respecte

Tots podem ser comprensius amb les dificultats sanitàries per combatre un virus inesperat, inclús la gestió de l’Organització Mundial de la Salut ha estat posada en tela de judici. Però resulta incomprensible que els països d’administració pública consolidada no hagin estat capaços de comptar els morts amb una aritmètica simple i oficial. Les xifres de defuncions s’han vist reajustades, desmentides o retocades d’un dia per l’altre, convertides en un dels aspectes més confusos --o potser més reveladors de la manca de rigor de les administracions públiques. S’ha produït aquí i a múltiples països diferents. El Registre Civil funciona des de fa prop de dos segles (naixements, matrimonis,

Als cinquanta anys de la mort de Carner: el tità i el senyor de cada dia

Avui fa cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel.les, el 4 de juny del 1970, als 86 anys. Jo residia a la capital belga com a jove periodista des del gener de l’any anterior i havia assistit un parell de vegades a la cerimònia del te amb pastes que la seva muller Emilie Noulet organitzava amb deferència per als estudiants catalans al domicili del matrimoni arran de cada aniversari del poeta, que s’esqueia el febrer, per tal que se sentís acompanyat per les noves generacions. El vaig entrevistar en dues ocasions (al setmanari Tele/estel del 14 de març del 1969 i a Oriflama de març del 1970), just abans del seu controvertit retorn a Catalunya per una curta estada. Va morir quinze dies després de reintegrar-se al domicili

Defensa del Talgo i ofensa persistent del dispendi de l’AVE

L’únic tren nocturn que mantenia RENFE amb sortida de Barcelona, l’anomenat Trenhotel Rosalía de Castro Barcelona-A Coruña, va ser suprimit el 17 de març per les mesures sanitàries en vigor i no té data de tornada. Els tres Talgos nocturns que unien Barcelona amb París, Zurich i Milà ja havien estat gradualment eliminats anteriorment, malgrat llargs anys de valuós servei, després de la implantació del més car AVE diürn. Tot el que fa referència a l’AVE s’ha convertit en un despropòsit monumental, començant pel fet que Espanya sigui el segon país del món (després del Japó) amb més extensió de nova xarxa duplicada d’alta velocitat ferroviària i la menys utilitzada, que encara no uneix la segona i la tercera ciutat del país (Barcelona i

Desig de tornar a París ni que sigui per reveure els castanyers en flor

Quan la reforma urbanística moderna de París va ser encarregada el 1860 al baró d’Haussmann, una de les seves decisions va ser plantar al llarg dels nous bulevards castanyers d’Índies, els quals han contribuït a l’elegància atribuïda a la capital francesa, amb les característiques fulles de cinc lòbuls, les castanyes bordes a la tardor i les espectaculars flors verticals en forma de raïm erecte de tonalitat blanca, rosada o blava a la primavera. Durant llargs anys he anat a París a aquesta època per contemplar de nou els marroniers en flor dels Jardins del Luxemburg o del Bulevard Hausmmann (al núm. 102 el pol.len dels castanyers que entrava per la finestra provocava crisis d’asma a Marcel Proust). Era el segon arbre més present als carrers de

L’escultor Arístides Maillol a la seva localitat natal de Banyuls

L'escultor rossellonès Arístides Maillol es va centrar de manera quasi monogràfica en nus femenins monumentals, gràcies als quals va ser reconegut internacionalment. Una de les poques excepcions és aquest alt-relleu del soldat caigut, dedicat als morts de la Primera Guerra Mundial a la seva localitat natal de Banyuls. Tot i així no va renunciar a l’opció escultòrica del nu. El plafó central representa un soldat ferit, de dues vegades la mida natural, reclinat sobre el colze dret, amb la mà esquerra damunt dels genolls plegats. La figura del soldat caigut o jacent és un clàssic de l'estatuària occidental (es troba des del segle V a.C. en una postura similar al frontó del temple d'Afaia a l'illa grega d'Egina). Era el do de pit de Maillol en matèria de

Algunes delícies poden ser amargues sense metàfora

Les idees generals tenen una tendència enfadosa a ser massa generals, per exemple la mala imatge de les coses qualificades d’amargues, amb un abusiu plec metafòric alimentat per la literatura romàntica. L’amargor representa un dels quatre gustos bàsics (dolç, salat, amarg, agre) i de vegades el més deliciós. Aquest és el cas dels amari italians, els tradicionals licors amargs. Un dels motius de la meva addició a Itàlia com a pàtria sentimental a temps parcial és poder entrar a qualsevol bar de portes obertes al carrer i demanar al taulell, sense necessitat de seure a taula: “Un amaro con ghiaccio, prego”. No preciso la marca, tant me fa (de costum serà un Averna, un Lucano o un Montenegro). L’acostumen a servir en un got característic, de mitjana

Només que millorin els geriàtrics, l'experiència haurà servit una mica

La pandèmia ha posat de relleu la situació escandalosa d’una part important de les residències de tercera edat, més encara que la manca de previsió epidemiològica al sistema general de salut o la insuficiència de les instal.lacions hospitalàries disponibles. Clama al cel la manca de respecte, l’afront a la dignitat que pateixen els ancians residents a una proporció intolerable d’aquests centres mal legalitzats, mal supervisats i mal finançats per l’administració pública, fins l’extrem que a Catalunya han hagut de canviar de tutela en plena crisi, de la conselleria d’Afers Socials a la de Salut. Les persones que des d’abans de la pandèmia hem conegut per dintre

Nima Simone no té descartats, tot és bo, tot és ella

Les multinacionals discogràfiques adoren remenar el fons del calaix i el segell Universal acaba de rellançar un dels discos menys coneguts de Nina Simone amb el mateix títol que el 1982, Fodder on my wings, enregistrat durant l’última etapa de la seva vida a França. Tant se val que no sigui el material més esplèndid, fins i tot els descartats de Nina Simone són de genialitat díscola i contradictòria, d’energia insolent i inestable. És ella. De petita es va veure marcada per la segregació racial. Quan als deu anys va oferir el primer concert al piano a la biblioteca de la ciutat natal de Carolina del Nord, els organitzadors van obligar els seus pares a abandonar les primeres files, reservades als blancs. Més endavant va cantar al funeral de Martin Luther King, va formar part de les Panteres Negres i va participar a les protestes contra la guerra del Vietnam. Aretha Franklin deia aleshores que Nina era la veu del moviment negre, la qual cosa li passaria factura. No va

Pregària perquè el Motel de Figueres mantingui les raspes d’anxova

Per arribar a tenir la lluminosa i simple idea de convertir les raspes d’anxova o de sardina en petita exquisidesa, un cop arrebossades i fregides, s’ha d’haver passat gana i tot seguit haver après molta alta cuina del peix. Fa dècades les va inventar Josep Mercader, el fundador del Motel Empordà de Figueres i l'Almadraba Park Hotel de Roses. S’hi continuen servint en tot l’esplendor, com una de les múltiples característiques de la personalitat de la casa. Seria excessiu pretendre que hi torno cada vegada per les raspes, però si algun dia no hi fossin em donarien un disgust sever. Abans del primer plat, el cambrer acostuma a servir sense demanar-ho, com a gentilesa de la casa, un amuse-gueule o petit aperitiu de cuina que moltes vegades és una proesa en miniatura,

L’actor Michel Piccoli va mantenir una estreta relació amb Barcelona

L’actor francès Michel Piccoli, acabat de traspassar als 94 anys, va mantenir una estreta relació amb Barcelona, on la germana de la seva dona s’havia casat amb Albert Puig Palau, un dels empresaris i mecenes més atípics i seductors de la Catalunya contemporània, popularitzat per la cançó que Joan Manuel Serrat li va dedicar el 1971 amb el títol de “Tío Alberto”, el nom que li donaven els seus amics gitanos, un dels cercles socials de tota mena en què va escampar la seva vida i la seva ajuda. Nascut a París el 1925, Michel Piccoli es va casar el 1968 amb la guionista Ludivine Clerc (abans ho havia estat amb l’actriu teatral Eleonore Hirt i tot seguit

La punta del cap de Creus concilia l’infinit i un balcó

El cap de Creus és ple Pirineu, un paisatge pirinenc arran de mar, l’extrem que estreny la serralada en un puny i la diposita damunt les onades, el bot impulsiu que fa la cadena al moment de capbussar-se al Mediterrani amb la intenció de nedar quatre braçades i de seguida posar-se a fer el mort damunt la superfície de l’aigua. La vastitud i la buidor cohabiten dintre del caràcter de la punta més oriental, més a l’est, de tota la Península Ibèrica. Oberta als quatre vents, proporciona paradoxalment una sensació de recolliment entre l’humà i la naturalesa, de conciliació entre l’infinit i un balcó. El nom de l’accident geogràfic designa dues coses diferents. Per un cantó, l’àmplia península en forma de

El miralleig prodigiós de les fulles de l’olivera mogudes pel vent

El mes de maig la floreta blanca del que seran olives morades i galtainflades al novembre omplen els olivars de borrallons de neu. Exactament igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra. Tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze, disputant-se el mateix tros de terra segons la cotització de cada moment. A l’obra de teatre Èdip a Colonos, que Sòfocles va escriure amb el nom de la seva vila natal després d’enllestir Édip rei i Antígona, deia: “Un arbre gloriós floreix a la nostra terra dòria, el nostre dolç, humit i platejat bressol: l’olivera. Nascuda d’ella mateixa, immortal i sense por als enemics, la seva força intemporal desafia els brètols, joves o vells, perquè Zeus i Atenea la vetllen amb ulls que no dormen

El tango ja no és (tan) masclita, arriben “les bandoneones”

El tango, com tantes altres coses, era masclista perquè l’època ho era. Avui Joan Manuel Serrat ja no sortiria a cantar el tango “Amablemente” com va fer al programa especial de la nit de Cap d’Any del 1986 a TVE, aquell que l’home sorprèn la seva dona al llit amb un altre, li clava a ella amablement “treinta y cuatro puñaladas” i deixa marxar l'amant perquè “el hombre no és culpable en estos casos”... Fins i tot l’instrument més típic del gènere, el bandoneó, s’ha convertit en bandoneona per la plèiade d’executants femenines que s’hi especialitzen, tant a l’Argentina com arreu del món. Sempre n’hi havia hagut algunes, com les històriques Paquita Bernardo, Fermina Maristany o Nélida Federico, però aleshores eren l’excepció i les d’ara ja no ho són. A l’Argentina despunten amb aquest instrument central Carla Algeri, Eleonora Ferreira, Eva Wolff, Florencia Amengual, Sofia Calvet; a França Louise Jallu i Carmela Delgado, a Holanda Simone van der Weerden, a