12 de febr. 2021

Els castanyers d´Índies viuen una vellesa esplèndida, segons on

La reforma urbanística moderna de París dissenyada el XIX pel baró d’Haussmann va posar de moda la plantació de castanyers d’Índies com a arbres de filera als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les espectaculars flors verticals en forma de raïm erecte de tonalitat blanca, rosada o blava a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. La moda parisenca va ser seguida a múltiples indrets, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a l’avinguda Michel Aribaud de Ceret, quasi

10 de febr. 2021

Fra Angelico no respira igual a Madrid que a Florència

El lluminós retaule de l’Anunciació pintat per Fra Angelico cap el 1450 a Florència que exhibeix el museu del Prado a la col.lecció permanent és més elaborat que el gran fresc d’aquest pintor sobre el mateix tema que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Ara bé, l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga. Es troba al mateix lloc on va ser pintada, a l’escala d’accés al primer pis del convent, que encara pugen els visitants d’avui. Hi topen materialment, després d’un sobtat colze de l’últim tram de l’escala. L’efecte sorpresa provoca un instant de vacil.lació davant la presència d’una obra tan coneguda a través de les reproduccions. El visitant no pot mantenir impertèrrit el pas. Dubta sobre la conveniència d’allargar

8 de febr. 2021

Algunes ruïnes es modernitzen a Roma, la Ciutat Eterna

Roma no se l’acaba ningú, per això és la Ciutat Eterna. El dia 1 de març vinent, després de llargs anys d’obres de restauració, obrirà al públic el mausoleu de l’emperador Octavi August, la tomba circular més gran del món (87 metres de diàmetre). Es troba en ple centre urbà, just al costat de l’Ara Pacis (foto adjunta) que ell mateix va fer construir i que va ser recobert l’any 2006 per l’arquitecte Richard Meier, també autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. Richard Meier ha aconseguit convertir aquest racó a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística esbojarrada, en una plaça

6 de febr. 2021

Joan Manté, el cap de sala del Motel de Figueres que ho sap tot

Quan arribo al Motel Empordà de Figueres m’agrada saludar Jaume Subirós o els seus fills, que patronegen la barca. Tot seguit busco amb la mirada la presència de Joan Manté, el cap de sala. Si aquell dia no hi és, em refio sense la més mínima recança dels seus col.legues, però m’agrada més quan hi és. Joan Manté representa al Motel com una assegurança a tot risc, la certesa que l’àpat rutllarà fins als detalls suposadament més secundaris, que en realitat són el toc culminant. Hi treballa des del 1979. Jaume Subirós sempre ha estat un patró afable, però dintre de la personalitat que ha imprès al Motel la discreció personal i les maneres contingudes juguen un paper constitutiu. Joan Manté ha portat aquestes virtuts al mateix grau acusat. Un cap de sala com ell ho veu tot, ho sap tot i coneix tothom, però

5 de febr. 2021

“Sei grande, grande come te, sei grande solamente tu”

Reclosa voluntàriament des del 1978 a Lugano (Suissa italiana), la cantant Mina farà vuitanta-un anys el 25 de març vinent i jo encara tal.larejo “Grande, grande, grande” amb el seu mateix entusiasme. El mèrit és tot d’ella, de la vitalitat de la seva veu de soprano i la decisió de retirar-se de la vida pública en ple èxit, sense deixar d’enregistrar des d’aleshores quasi un disc per any, l’últim el 2019 amb onze temes compartits amb el cantautor Ivano Fossati. La “tigressa de Cremona” porta quaranta tres anys sense concedir entrevistes ni aparèixer en públic, però treballant al seu gust i fent el que li canta. El 1959 ja es ballaven els seus primers èxits: el twist “Tintarella di luna”, “Un anno d’amore” o la melodramàtica “Il celo en un stanza”. Enregistraria 1.500 cançons més de múltiples gèneres. Al disc del 1971 apareixia “Grande, grande, grande”, tot seguit “Parole, parole” o “L’importante e finire” (que tothom va entendre referida a l’orgasme). El 1998 va sortir el disc

3 de febr. 2021

Escultures de Maillol llueixen igual a París que a Banyuls

Els jardins parisencs de les Tulleries són el privilegiat museu permanent a l’aire lliure de tota l’obra monumental (dinou figures femenines, generalment nues, de mida natural o superior) de l’escultor rossellonès Aristides Maillol, que sempre va viure la meitat de l’any a la capital francesa i l’altra meitat a la localitat natal de Banyuls. La de la foto adjunta és l’anomenada “La nit” (1909), que amaga la cara amb els braços abraçats als genolls, en un replegament que augmenta la sensació d’acollida d’aquest redós enjardinat amb doble filera de til.lers i bancs de seure, al qual s’accedeix per una curta escalinata. És un dels indrets més agradablement concebuts de París i dels més visitats del món. L’esplanada dels jardins de les

1 de febr. 2021

Robert Ruark, descobridor sense descobrir de la Costa Brava

Robert Ruark era un escriptor famós als Estats Units que amb la renda dels drets d’autor va poder portar una vida de milionari del 1953 fins a morir el 1965 a un  xalet de la platja de Sant Antoni de Calonge amb dues minyones (foto adjunta), secretari, jardiner i xofer per als seus dos cotxes Studebaker i Roll-Royce, per als quals va fer construir un garatge de disseny als arquitectes emergents Enric Tous i Josep M. Fargas. Havia descobert l’indret arran de l’amistat amb l’actriu anglesa Madeleine Carroll, residenciada al Castell Madeleine de la mateixa localitat quan no es trobava rodant a Hollywood. Ells dos van ser responsables dels estiueigs de Truman Capote a Palamós el 1960 i 1961, així com de les visites d’Ava Gardner (originària de Carolina del Nord com Ruark), David Niven, Robert Mitchum, John Wayne, Peter Sellers i Lee Radzivill, entre d’altres. El

30 de gen. 2021

El lideratge europeu de Catalunya en plantacions de marihuana

Els mossos d’esquadra fa temps que alerten que Catalunya s’ha convertit en la Silicon Valley del conreu clandestí de marihuana, per la seva situació geogràfica estratègica de distribució europea. Menys complicada d’obtenir que l’haixix, la cocaïna o l’heroïna, fomenta l’aparició de petits o grans emprenedors de plantacions cada cop més sofisticades, sobretot les d’interior que poden arribar a quatre collites anuals, a uns preus de venda que el mercat negre dispara. L’informe El mercat de la marihuana a Catalunya, elaborat pels mossos d'esquadra el setembre del 2020, avisa que les dimensió d’algunes màfies abocades a aquest negoci

28 de gen. 2021

Tornaré a Roma per placetes com aquesta

Entre els poderosos atractius que fan de Roma una ciutat per passejar i civilitzar-se hi figura el fet que el centre històric de l’antic imperi se situa exactament al mateix punt que el centre actual de la capital italiana, encavallats en estreta convivència. D’aquesta manera, a la Piazza di Pietra que acull les vuit altes columnes subsistents del temple de l’emperador Adrià s’hi troba igualment, davant per davant del monument, el petit bar Salotto 42 presidit per la majestuosa buguenvíl.lea d’un to morat cardenalici, la qual tornarà a florir puntual la primavera vinent perquè l’establiment pugui desplegar unes tauletes a l’aire lliure, com també  ho fa l’Enoteca Spiriti del costat a l’hora de dinar i de sopar. Torno sempre al caput mundi per placetes com aquesta. La

27 de gen. 2021

Bicentenari de les independències llatinoamericanes : balanç de discòrdies

Quan un europeu viatja al llarg d’Amèrica Llatina es veu sorprès per la quantitat de similituds que troba al mosaic de països veïns que s’autoconsideren tan diferents del país del costat, distanciats pel patriotisme nacional de cadascun. Enguany es commemora el bicentenari de la independència del Perú (focus de la plata i l’or de l’imperi espanyol) i dels països de d’Amèrica central (Panamà, Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica). El 2009 i 2010 ja es va celebrar el bicentenari de la independència de sis països com Argentina, Bolívia, Xile, Colòmbia, Equador, Mèxic i Venezuela. El principal balanç va ser la negativa absoluta a

26 de gen. 2021

La capella de Calonge predestinada a ser de l’església ortodoxa

Els edificis circulars amb cúpula semiesfèrica són típics de l’estil bizantí i poc habituals a les nostres latituds. La capella de Sant Jordi que l’arquitecte Guillem Cosp va aixecar el 1953 a la urbanització anomenada Comtat de Sant Jordi, al sector de Treumal del terme de Calonge, vaadoptavr aquesta forma per raons que s’ignoren, probablement sense més raó precisa que la decisió de l’arquitecte. Ha acabat sent propietat de l’església bizantina, venuda pel bisbat de Girona l’any 2014 a una branca ucraïnesa dels cristians ortodoxos, degut al volum creixent de residents russos a la zona. La capella, amb el seu peristil o galeria de columnes, és molt visible al peu de la carretera entre Platja d’Aro i Palamós. De la venda va quedar-ne exclosa una de les cèlebres escultures de Sant Jordi que contenia, obra de l’artista Joan Rebull, traslladada a l’església del Carme de Calonge. Altres Sant Jordis destacats de Rebull figuren avui a la façana de la casa barcelonina Tecla Sala de Pau Claris cantonada Casp i davant la façana de la Diputació, a la

25 de gen. 2021

La gendarmeria fa aquests dies el milhomes als passos de frontera

Durant els meus anys de periodista transfronterer com a corresponsal a Barcelona del diari L’Independant de Perpinyà m’hi desplaçava sovint i vaig intimar una mica amb la psicologia particular de les policies que vigilen la ratlla dels dos cantons. Més que vetllar per la seguretat de tots, semblava que els molestés que la gent passés lliurement d’un cantó a l’altre, com si això posés en qüestió la seva feina. S’acaba de produir una rebufada d’aquell esperit. El president Macron va visitar el post de frontera de La Jonquera-Pertús el 5 de novembre i va comprometre’s a reforçar la vigilància per qüestions

23 de gen. 2021

Portada per al pensador francès que “inspira el món”, modèstia a part

Tinc el mal costum de llegir Le Nouvel Observateur (ara L’Obs, amb la furiosa mania francesa de les contraccions). L’últim número sorprèn amb la portada dedicada a l’envellit Bruno Latour, un dels filòsofs francesos actuals que “inspira el planeta”, segons el titular immodest de la revista. Les catorze pàgines interiors sobre el personatge giren al voltant del lubricat malabarisme ideològic dels pensadors francesos, del qual sempre s’aprèn alguna cosa, encara que tot sovint per sota de l’expectativa. L’any 2012 vaig haver de passar uns mesos absorbit per la traducció de les seves Lecciones de sociología de las ciencias, editat aquí pel segell Arpa. L’encàrrec editorial no em va divertir gaire, però em va fer recordar intensivament aquell malabarisme. Al meu llibre Retrat de França amb francesos, publicat el 1998, ja intentava descriure el salt acrobàtic de la generació de Sartre, Camus, Levi-

22 de gen. 2021

Albert Boadella té un amic noble i li dedica un llibre

Albert Boadella acaba de publicar el llibre El duque sobre la seva vella amistat amb Ignacio Medina y Fernández de Córdoba, duc de Sogorb, tot i que a cap moment no el designa pel seu nom. El comediant ha trigat molts anys a parlar de la relació, nascuda casualment a un dels sopars de la bodeguiya de la Moncloa en època de Felipe González, amb un dels nobles espanyols més acreditats i visitant freqüent de Catalunya, entre d’altres motius perquè també era comte d’Empúries abans de traspassar aquest rang a la seva filla, entre més de cinquanta títols nobiliaris que acumula la Casa de Medinaceli, de la qual presideix la fundació privada de més llegat artístic i documental d’Espanya. La condició de duc és la més elevada de la

18 de gen. 2021

Coses que poden passar al metro, algunes magnífiques

A la xarxa de metro sempre hi passen coses i algunes de magnífiques. Ahir vaig anar a contemplar l'impressionant mural permanent de 90 m2 acabat de pintar per l'artista Philippe Stanton i els seus alumnes al vestíbul de l'estació barcelonina Guinardó-Sant Pau en homenatge als treballadors sanitaris. L'estació Ríos Rosas del metro de Madrid acaba de ser empaperada amb el text complet de la novel.la Fortunata y Jacinta, arran del centenari de la mort de Pérez Galdós. El metro de Londres, el mític “the tube” (foto adjunta d'abans de l'era de la mascareta), va ser el primer del món i avui és un dels més extensos. Ara vol associar el nom de patrocinadors comercials a algunes estacions per disminuir el dèficit d'explotació (els billets cobreixen el

15 de gen. 2021

Josefina Bonaparte, pell dura de la llegenda del vici i la virtut

Les llegendes tenen la pell dura, sobretot les falses. Per exemple la que pretén continuar presentant Josefina Bonaparte, primera consort de Napoleó i futura emperadriu al seu costat (abans de ser rellevada en el càrrec per una jove arxiduquessa d’Àustria), com la mitja virtut criolla irresistiblement viciosa que feia perdre el cap al gran general. La magnífica biografia sobre Josefina publicada per Françoise Wagener (escrita i datada a Fontanilles, Baix Empordà) posa les coses al seu lloc de manera documentada, però l’escriptor de moda Jean-Marie Rouart arriba a més lectors quan, amb napoleònic estil novel.lesc i delectança masclista,

14 de gen. 2021

Estranya maledicció tanca de nou la moderna biblioteca de Fort Pienc

La moderna biblioteca pública del barri barceloní de Fort Pienc, al costat de l’Estació del Nord, torna a estar tancada des d’abans de les festes nadalenques per obres de reparació de durada indefinida, malgrat tractar-se d’una de les joies de la corona de la xarxa. Va ser inaugurada el 2003 i guardonada aquell any amb el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura. Els tres pisos i la magnífica terrassa de la biblioteca ja van estar tancats el 2016 durant prop d’un any per la caiguda d’una part del fals sostre. Allò més incomprensible no és la reiterada necessitat de reparacions a una obra nova, sinó la lentitud d’aquestes reparacions a un centre

12 de gen. 2021

Adoldf Florensa, l’arquitecte principal amb carrer secundari

El que resulta més sorprenent de l’arquitecte Adolf Florensa és que fos capaç d’intervenir a totes les obres privades que porten la seva signatura mentre era arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona, del 1924 fins la jubilació el 1959. Aquelles obres van marcar una llarga època a la ciutat i arreu de Catalunya: la casa Cambó de la Via Laietana (1925), el palauet Abadal de la Diagonal (1927, ara banca Mediolanum), el Foment del Treball (en col·laboració amb Josep Goday, 1931), alguns edificis de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), la reforma del Barri Gòtic barceloní (1949), del claustre de la Catedral, de l’Ajuntament, del Palau de la Virreina, de l’antic Hospital de la Santa Creu com a Biblioteca de Catalunya, de la Capitania General (antic convent de la Mercè) i les Drassanes, així com la culminació de la urbanització de S’Agaró (1960) i la restauració del monestir de Poblet, la catedral de Vic i els castells de Peralada i de Mequinença, entre d’altres. És cert que va coincidir amb tres períodes d’especial embranzida: l’obertura de la Via Laietana, la reparació de les destrosses de la Guerra Civil i el

11 de gen. 2021

La forta minva de les platges no és culpa dels temporals

Un dels problemes al qual l’administració pública ha demostrat més incompetència les últimes dècades és la lluita contra la desaparició de la sorra de les platges després dels temporals. Cada any es llencen al mar milions d’euros del pressupost públic per abocar sorra de drenatge a les platges esmussades, que el temporal següent se’n tornarà a endur. No afecta només la comarca del Maresme, les platges de Barcelona, les de Sitges o el delta de l’Ebre. La incompetència se situa a la manca de coratge per reconèixer que la culpa no és dels temporals que sempre han existit, sinó del rosari de

9 de gen. 2021

Amb la “rosette” de la Legió d’Honor francesa al trau de la solapa

Un dels reconeixements que acumulava el metge gastroenteròleg Francesc Vilardell Viñas, que acaba de morir a Barcelona, era la de president de la Societat de Membres de la Legió d’Honor francesa a Catalunya. Es tracta d’un dels seus reconeixements menys reconeguts, atès que l’associació dels catalans guardonats amb la més prestigiosa distinció francesa porta actualment una vida quasi inexistent. Figura entre les entitats recollides a la pàgina web del Consolat de França a Barcelona, però l’enllaç no es pren la molèstia d’enumerar les persones d’aquí que han rebut