30 de des. 2017

Feliç any nou, entesos, però aclarim què entenem per felicitat

Aquests dies tothom escampa al seu voltant afectuosos auguris de felicitat per l’any entrant. És molt amable, però valdria la pena aclarir què entenem per felicitat. El consumisme febrós voldria fer-nos creure que la felicitat es pot comprar i que no estarem mai sols si disposem d’una tarja de crèdit VIP. Però, en realitat, per acostar-se a la felicitat primer s’ha d’haver comprès el mecanisme de l’adversitat, el patiment, la fragilitat, la injustícia. No sóc adepte del mindfulness, els llibres sobre intel.ligència emocional em cauen dels dits, no tinc terapeuta ni tan sols coach. Però sento la curiositat d’entendre una mica per què passen les coses, la seva meteorologia interna. El món, les circumstàncies, no tenen res de permanent, canvien més que no

29 de des. 2017

La bella Lola no va néixer sota d’una col, és fruit d’una època

Napoleó Bonaparte va estar a punt de dominar Europa, però va ser vençut a Waterloo pels aliats anglo-prussians, els quals van redibuixar el mapa d’influències al Congrés de Viena del 1815. Espanya també havia estat ocupada per Napoleó, però en aquell congrés no li va tocar res, es va veure destinada per les grans potències europees a l’endarreriment i l’exotisme meridional. Aquest clixé faria furor arreu del món les dècades següents, quasi fins avui. El 1840 l’autor francès Téophile Gautier publicava el seu tòpic Voyage en Espagne. El 1845 Prosper Mérimée editava la novel.la Carmen, convertida en òpera pel compositor Georges Bizet per rematar la visió castissa i estereotípica, la construcció d’una imatge de cromo. El casament l’any 1853 a París de la noble dama granadina Eugenia de Montijo amb el futur emperador Napoleó III afegiria encara una mica més de coloret a l’opereta espanyola a Europa. Quan els liberals espanyols van reclamar una monarquia constitucional o fins i tot una república, les potències europees van jugar a favor del monarca Borbó per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, marginada del repartiment geoestratègic

28 de des. 2017

Posar nom a les tramuntanades més fortes, potser no cal

Les agències meteorològiques estatals d’Espanya, França i Portugal han decidit que a partir d’ara les borrasques atlàntiques que s’acostin a la categoria de cicló portaran un nom propi cadascuna, alternativament femení o masculí, com les recents “Ana” i "Bruno" al Cantàbric, amb vents de fins 140 km/h. Al Mediterrani la decisió no s’aplicarà, per considerar que rarament els temporals de vent i maregassa assoleixen aquí els nivells atlàntics. L'Atlàntic és un oceà, el Mediterrani un mar. Les tramuntanades, les llevantades o les ponentades com la d'ahir aquí es continuaran dient oficialment ciclogènesis explosives, que també son ganes de posar-se histriònics. La llegenda al voltant de la fúria de la tramuntana s’ha vist molt inflada. Se li

27 de des. 2017

La fruita prohibida dels banys termals a l’aire lliure de Jafre

La multinacional italiana FICSA de prospeccions subterrànies d’interès petrolier va obtenir el 1963 el permís de perforar a la finca can Quintana, entre els termes de Jafre, Garrigoles i Colomers (Baix Empordà). No va trobar petroli, però sí aigua termal sulfurosa i fumejant, la qual va omplir la bassa artificial amb parets de formigó abandonada pels exploradors el 1980. La piscina lliure, l’antic pou de la FICSA, es va convertir en focus d’atracció de visitants que li atribuïen propietats mineromedicinals, curatives. El propietari de la finca va llançar-hi dos camions de grava amb la intenció d’estroncar el pelegrinatge, però l’aigua termal

23 de des. 2017

Conte de Nadal a l’aeròdrom de la petita ciutat interior del país llunyà

Una persona amiga em repetia entre llàgrimes a les envistes de Nadal l’enyorament que sentia de la seva petita ciutat interior d’origen, a un país llunyà on havia deixat una part la família. Per ajudar-la a alleugerir el desconsol li vaig proposar de facilitar-li el viatge i acompanyar-la en l’anhelada visita. Ella va marxar abans i m’hi esperaria. La localitat disposava d’un petit aeròdrom. El dia de la meva arribada vaig travessar a peu la pista per cobrir la distància entre l’avió que m’acabava de transportar des de la capital del país llunyà i el reduït edifici de la terminal de la petita ciutat interior. El primer cop d’ull circular des de la pista de l’aeròdrom no em va proporcionar gaire informació sobre el lloc desconegut al qual desembarcava. La

22 de des. 2017

Astor Piazzolla torna –només a mitges— per aquestes festes

L’influent multinacional discogràfica alemanya de música clàssica Deutsche Grammophon acaba d’editar per aquestes festes un disc de la jove violinista madrilenya Leticia Moreno dedicat íntegrament a temes d’Astor Piazzolla, amb la London Philarmonic Orchestra dirigida per Andrés Orozco-Estrada. Com a piazzoller de vella data m’he afanyat a escoltar-lo amb calma. No m’ha agradat gaire. Els grans temes ja clàssics del renovador autor argentí semblen excessivament llimats, esbravats, sense el mordent ravaler que els caracteritza. Les parts de guitarra han estat transcrites per a harpa, potser per fer-ho més mimós, més nadalenc. Astor Piazzolla era bandoneonista i en aquest disc el bandoneó, a càrrec de Pablo Mainetti, llueix poc. El piano del jove argentí José Gallardo acompanya tímidament la solista, igual com el contrabaix de Jan Saksala. La música de Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món, i això és bo recordar-ho amb qualsevol ocasió. Va ser una

21 de des. 2017

El nou llibre de memòries de Josep M. Bricall, una certa i deliciosa distància

No fer el ridícul és una feina escarrassada al llarg de tota la vida, només compensada pel sentiment de coherència amb un mateix. La mesura del sentit del ridícul varia molt segons cada persona. També és cert que vivim en la societat de l’espectacle, la qual fomenta el caràcter mediàtic i l’exhibició de qualsevol cosa, al marge del seu contingut real. El sentit del ridícul constitueix l’art personal de combinar el grau d’exhibició amb allò que es té a dir o no. Per això el sentit del ridícul no deixa de ser la forma més civilitzada i per tant més suportable de coqueteria. En les actuals circumstàncies, resulta comprensible que un dels

20 de des. 2017

Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

Joan Castelló Escudé és l’autor de la frase llegendària que dóna títol a aquest article, publicat inicialment al meu blog el 10 de maig del 2013. Ahir Joan Castelló es trobava assegut a primera fila de la concorreguda presentació per part de Jordi Casas Bedós a la llibreria barcelonina Bernat del llibre-cd de Ricard Balil Recull d’havaneres i cançons de taverna de l’Empordà. Per evocar el paisatge humà del qual deriva aquest llibre-cd, el presentador va tenir la gentilesa de recordar la frase i l’article. Els torno a publicar en reconeixement de la feina duta a terme per Ricard Balil (a la foto amb camisa blanca espitragada, fa uns quants anys). També ho faig per l’estona que ens va fer reviure ahir amb la guitarra,

19 de des. 2017

Les monges eremites de l’Albera ja no poden criar més mastins

El vessant nord del Pirineu acostuma a ser un gran desconegut per als catalans d’aquest cantó de la frontera implantada el 1659. La ignorància s’aplica fins i tot el segment més accessible de la serra de l’Albera, entre Portbou i el Pertús. La frontera terrestre més transitada d’Europa amaga en un curt radi de 5 o 6 quilòmetres endins secrets que només ho són per manca d’interès d’apartar-se una mica de la ruta principal. El meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya revelava algunes d’aquestes sorpreses, acompanyat per les fotografies de Jordi Gumí. Per exemple, la pròspera cria de gossos mastins

18 de des. 2017

Sí, no es pot pas discutir, som una mica fenicis

Encara s’utilitza de manera tendenciosa el qualificatiu de ”fenici” per designar alguns comerciants murris, fins i tot usurers. La llegenda i l’estereotip han encolomat de vegades el qualificatiu als catalans. La llegenda té en aquest cas un fonament real, encara que no sigui el que creuen els practicants dels prejudicis. Fenícia era la regió litoral de l'actual Síria, Líban i Palestina, habitada des del tercer mil.leni abans de la nostra era per tribus semites. Els grecs van anomenar aquella regió llevantina Phoiniké –d’on deriva Fenícia-- i els seus habitants fenicis o “gent de la porpra”, pel color roig porpra o phoinix del cotitzat tint que s’havien inventat a partir de la closca d’un crustaci. Més enllà del rosari d’actives ciutats portuàries (Tir, Sidó, Biblos, Ugarit), els

16 de des. 2017

Una visita, una història i un respecte per al semàfor del cap de Begur

Plantar-se al cim del cap de Begur és una experiència per ella mateixa, sense necessitat de gaires pretextos. Tot i així demà diumenge el pretext s’ho val: l’entitat Gent del Ter, que es dedica a la protecció del patrimoni, convoca una sortida col.lectiva fins el semàfor del cap de Begur, funcionalment difunt però amb l’edificació intacta, assetjada per la urbanització rampant. Es tracta d’un dels punts més orientals, més endinsats en mar, de tota la costa catalana: més que la veïna muntanya palafrugellenca de Sant Sebastià, menys que el Cap de Creus, indiscutit extrem oriental de la Península ibèrica. Al cap de Sant Sebastià s’hi va inaugurar el 1857 un dels fars més importants del país. A tall de compensació, el 1883 el govern va acordar al cap de

15 de des. 2017

Els inèdits de Josep Pla: quin doll d’aigua a la font!

Ahir dijous vaig participar a la llibreria Edison de Figueres (foto de Josep M. Dacosta) a la presentació del llibre inèdit de Josep Pla Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, fruit de les recerques efectuades pel professor Francesc Montero, dintre de la feina que realitza la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona entre els papers –publicats prèviament o no-- cedits anys enrere per l’editor Josep Vergés a la Fundació Josep Pla de Palafrugell. També participava a la presentació d’ahir el professor Xavier Pla, director d’aquesta càtedra i responsable de l’edició del penúltim

13 de des. 2017

Johann Sebastian Bach per sorpresa al poblet medieval de Palau-sator

Ahir al matí passejava sense rumb pels carrers del petit poble de traçat medieval de Palau-sator, d’un centenar d’habitants i quatre restaurants destinats a la populosa clientela de visitants. El municipi engloba tres altres diminutes joies del “quadrat d’or” de l’Empordanet: Fontclara, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada. Em vaig embadalir un cop més davant la font-abeurador plantada al mig de la plaça de Palau-sator, d’una forma constructiva a la qual ningú no ha donat explicació. A l’altura del carrer Fontanella em va semblar que d’una casa en sortia el so allunyat però nítid d’una guitarra sola. Polsava el Preludi de la Suite núm. 1 per a cello de Johann Sebastian Bach amb una convicció que no era la d’un simple exercici d’assaig. Ho feia amb una

12 de des. 2017

El xamfrà dels cignes desapareguts i el mal negoci de tots

Quan aquest edifici era la seu corporativa d’Aigües de Barcelona, al xamfrà del Passeig de Sant Joan amb Diputació, en lloc de l’actual reixa opaca i blindada hi havia un petit estany amb dos cignes majestuosos i quasi domèstics a peu de carrer, com un símbol promocional de l’empresa davant dels vianants i usuaris. Ho recordo molt bé, el meu pare hi va treballar durant llargs anys. Anar-lo a buscar a la sortida de l'oficina o passar-hi per davant un cop jubilat significava contemplar els moviments elegants dels dos cignes, decoratius però ben vius, colltorts amb tanta prestància natural. Una barrera metàl.lica molt baixa impedia endinsar-se a l’estany i molestar els cignes. De vegades desapareixia algun dels dos animals o tots dos alhora, potser víctimes de la contaminació o d’alguna bretolada

11 de des. 2017

La guerra dels arrossars de Pals i Torroella arriba a la gran pantalla

Dissabte vaig fer prop de Pals aquesta foto dels arrossars, amb el massís del Montgrí com a teló de fons. El mateix dia es presentava al cinema Montgrí de Torroella el documental de Jordi Bellapart “La guerra de l‘arròs”. Encara no l’he pogut veure, però evoca un episodi determinant de la història moderna de la comarca, una topada antifeudal i modernitzadora d’abans del turisme. El financer barceloní Robert Robert i Surís, ennoblit amb el títol de marqués de Robert i president de la Cambra de Comerç de Barcelona, va protagonitzar a les seves possessions de Torroella de Montgrí –-com també a Barcelona i a Madrid-- una resistència ferotge contra el canvi d’estructures agràries que significava la reintroducció del cultiu de l’arròs a

6 de des. 2017

Aquests dies no vaig a esquiar, sóc normal?

Aquests dies de pont festiu els mitjans de comunicació acorden una gran atenció a l’afluència a les estacions d’esquí, com si es tractés d’un desplaçament majoritari, d‘una situació d’interès col.lectiu. Potser alguns fins i tot s’ho arribaran a creure, per l’impacte insistent de les notícies. La realitat és que la immensa majoria dels ciutadans no anirem a esquiar durant aquest pont ni la resta de l’hivern, a un país al qual les estadístiques recents indiquen que el 31,9% de la població no pot fer vacances a cap moment de l‘any per manca de disponibilitat econòmicadesprés de les retallades econòmiques i laborals viscudes. Per alguna raó poc

5 de des. 2017

La poesia resulta vital, però es veu completament arraconada

Des de fa prop de trenta anys Antoni Clapés dirigeix l’editorial catalana de poesia Cafè Central. Diumenge passat manifestava a la premsa la seva comprovació: els llibres d’aquest gènere disposen a Catalunya d’un nucli estable d’uns 300 lectors, ampliable en alguns moments segons l’autor de cada volum. Més que alarmant, es tracta d’un balanç directament catastròfic. El mateix diumenge el concert d'Elton John al Palau Sant Jordi barceloní va vendre 15.000 entrades. La poesia no ha estat mai un vici solitari de quatre estetes, sinó una matèria bàsica de la vida col.lectiva, un art de primera necessitat, una expressió de vitalitat ciutadana. Quan se celebra cada any la Setmana de Poesia de Barcelona, amb un programa d’actes públics muntats amb un pressupost retallat, són els únics dies en que el gènere recupera temporalment el lloc que li pertoca, ocupa les places per demostrar-ho en viu i en

4 de des. 2017

La lluna d’ahir, la lluna de cada mesada, la lluna

Aquesta nit ha estat lluna plena, pleniluni rodó, amb el qualificatiu augmentatiu de superlluna, l’única de l’any 2017. Algunes vegades sembla més grossa i lluent, degut a que la seva òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra. La diferència pot ser més o menys apreciable, qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació o el grau d’interès personal que hi aboca cadascú aquella nit. No és ben bé una il.lusió òptica, però s’hi acosta. L’atractiu es troba precisament en la

1 de des. 2017

El licor de codony que m’oferien, amb el toc decisiu de la generositat

Coneixia un avi que cada tardor elaborava el seu licor de codony i me’n regalava una ampolla. Li sortia una mica tèrbol, però això no tenia importància, era una prova de naturalitat. En recordo el gust amb exactitud, no he tastat mai més un licor tan bo com aquell. Totes les regions vinícoles conserven els seus particulars licors de maceració, alcohols aromatitzats amb fruites o herbes, més l’afegit de sucre. Els obtenien amb mètodes casolans, igual que els destil.lats, aiguardents i esperits de vi, en cas de disposar d’algun alambí al fons del celler. Subsisteixen les ratafies, però la panòplia era molt més extensa i variada. Fins i tot dintre del ram farmacèutic, la miraculosa Aigua del Carme no era més

30 de nov. 2017

La follia de les finances mundials explicada raonablement

L’articulista del Financial Times John Kay no és cap agitador, és un economista britànic de llarga trajectòria a empreses, organismes públics i escoles de negocis. Al seu llibre acabat de traduir El dinero de los demás (RBA Economia) fa una radiografia de la cursa esbojarrada i nociva del món financer. Escriu des de la primera pàgina: “Els directius que treballen a aquests despatxos de luxe guanyen més en un mes que la majoria de la gent en tota la vida. Però, què fan? A una escala molt més enllà de l’imaginable, comercien entre ells”. La banca tradicional complia quatre funcions: assegurar el

29 de nov. 2017

Adéu, tanguista

Reprodueixo aquí l’article de Joan Josep Isern publicat al diari digital VilaWeb:
“La notícia de la mort de l’escriptora i activista cultural Patrícia Gabancho m’ha agafat per sorpresa. Com a gairebé tothom, suposo. No fa gaire encara llegia -tot preparant un article per Vilaweb sobre Tete Montoliu- la transcripció que va fer d’una conversa entre el nostre jazzman més universal i el periodista musical Miquel Jurado que es va publicar el 1992 en la col·lecció ‘Diàlegs a Barcelona’ que patrocinava l’Ajuntament. De resultes d’aquella relectura em vaig conjurar a enviar-li un missatge de felicitació per la feina feta en aquell

27 de nov. 2017

Lluís Pericot ja té una biografia monumental entre dues èpoques

L’avinguda Lluís Pericot s’ha convertit en una artèria molt transitada del nou eixample urbà de Girona. Actualment el nom del personatge potser sona més per aquesta raó que per la seva biografia de prehistoriador eminent, desaparegut el 1978. A partir d’ara aquesta excusa ja no valdrà. El professor de la Universitat de Barcelona Francisco Gracia Alonso acaba de publicar la biografia detalladíssima del personatge que porta el nom d’una transitada avinguda gironina. Es titula Lluís Pericot: un prehistoriador entre dos épocas (Urgoiti Editores, Pamplona 2017). Nascut a Girona el 1899, va ser als 28 anys catedràtic d’Història Antiga a la

25 de nov. 2017

Dinar amb un as a la màniga a la Fonda dels Àngels de Montblanc

Al llarg dels anys he dinat en diverses ocasions amb Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Tarradellas del monestir de Poblet, a les taules de la veïna Fonda dels Àngels de Montblanc, al cor de la vila vella medieval. Sempre hi he tingut la sensació que la directora de l’Arxiu Tarradellas i les taules de la Fonda dels Àngels eren tan importants –o més-- que el monestir de Poblet. Però ahir va ser diferent. Montserrat Catalán i jo estem ara jubilats de les feines anteriors i ahir vam anar a dinar a la Fonda dels Àngels tot just pel plaer de fer-ho, només per això. Aquest plaer també em sembla tan important –o més— que el monestir de Poblet. Enyoràvem la Teresa i el seu marit Pau a la cuina, les filles Margarida, Maite i Montse servint les taules, la

24 de nov. 2017

La muralla ibera d’Ullastret oferia ahir el color daurat de la mel

Fa 2.600 anys els ibers d’Ullastret (Baix Empordà) van construir la muralla al voltant del seu poblat amb aquests carreus de pedra, als quals el manyac sol de la primavera d'hivern imprimia ahir el color daurat del pa, el matís de la mel, la tonalitat viva del rovell d’ou, la suavitat de la pell de préssec, el rossejat de la crema cremada... Hi vam deambular amb el prehistoriador Josep M. Fullola Pericot (a la foto), sota el guiatge de l’actual director del jaciment, Gabriel de Prado, i de l'arqueòleg Ferran Codina. No sé per què l’anomenen "poblat" d’Ullastret. En realitat aquesta ciutat ibèrica tenia el segle VI aC uns 6.000 habitants i l’actual municipi d’Ullastret en té 300... Ahir els vam recórrer tots dos. Potser no hi ha tanta diferència entre el

21 de nov. 2017

Els plaers més intensos poden ser inexplicables: la tòfona

Procuro trobar el pretext per acudir alguns anys al Mercato Mondiale del Tartufo Bianco que se celebra cada dissabte i diumenge dels mesos d’octubre i novembre a la ciutat piemontesa d’Alba, entre les boirines tardorals de l’interior de la comarca i el penetrant aroma d’entranya de la terra que exhala el tubercle, estranyament identificable amb l’olor del gas. La cotitzada tòfona actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar, és una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. Els senders humits de la comarca es veuen transitats a aquesta època per homes solitaris, precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori d’una terra que ells ausculten com

20 de nov. 2017

Sobretot la curiositat, en el centenari del periodista Ibáñez Escofet

Fa pocs dies alguns deixebles del mestre de periodistes Manuel Ibáñez Escofet van celebrar un acte de record amb motiu del seu centenari (a la foto). El redactor del diari La Vanguardia Josep Playà encapçalava la crònica de l’acte amb les paraules següents: “El periodisme és un ofici estrany. Exigeix curiositat, imaginació, sensibilitat cultural, saber escriure, orgull i alhora humilitat, fins i tot un cert histrionisme”. De fet el cronista passava llista Amb aquestes paraules a la doctrina que Ibáñez Escofet va aplicar abans de la Guerra Civil a la redacció del diari El Matí i després a El Correo Catalán, Tele/exprés i La Vanguardia. L’última vegada que el vaig anar a visitar a la seva casa empordanesa de Capmany,

18 de nov. 2017

L'escriptor Peter Handke ha sortit a buscar bolets i no n’ha trobat

No he tingut paciència per esperar la traducció catalana o castellana, he comprat la francesa acabada d’editar de l’última narració de l’escriptor austríac Peter Handke Assaig sobre el boig dels bolets. L’autor viu a Chaville, als afores boscosos i residencials de París. De tant en tant surt de casa a caminar i, si és l’època, busca bolets. El seu últim llibre porta una faixa roja ostentosa que diu simplement, en lletres enormes: “Peter Handke”. Es tracta d’això més que de cap altra cosa. El relat s’ha convertit en un exercici d’estil, l’estil de Handke de prosa recargolada, obtusa i frigorífica que jo no sóc

17 de nov. 2017

L’ermita no es mai el principal objectiu, encara que ho sembli

Ahir vam anar a caminar i a dinar amb l’amic Josep Lloret al massís de les Gavarres, a l’ermita dels Metges de Sant Cebrià de Lledó i el seu restaurant de muntanya annex. Era antigament el centre d’una trentena de masos dissseminats, avui deshabitats, excepte can Cama al costat mateix de l’església, amb el seu lledoner centenari. Ara s’hi va pel restaurant i per la vista panoràmica, si fa bon dia i bufa una mica de tramuntana, sobre el Gironès i l’Empordà del cap Norfeu fins a Begur, el golf de Roses, la plana del Ter i del Daró, el Montgrí i les illes Medes. El nom tan poc usual dels Metges no és pas recent. Fa referència a sant Cosme i sant Damià, els Sants Metges, màrtirs de les persecucions de l’emperador romà Dioclecià el

16 de nov. 2017

L’anastilosi reapareix a Cuixà, no és cap bacteri infecciós

M’ha produït sorpresa i una rara satisfacció veure reaparèixer en públic la paraula “anastilosi”, en un comunicat de l’Associació Cultural de Cuixà. Celebra la donació per part d’uns veïns de poble de Taurinyà d’un fragment esculpit del segle XII procedent del meravellós monestir romànic pirinenc. Al moment de ser abandonat durant la Revolució francesa del 1789, va ser arrencat i reutilitzat a una casa de la localitat, com tantes altres pedres. Ara ha estat curosament extret de la paret d’adopció i retornat a l’abadia “a l’espera del projecte d’anastilosi de la tribuna del cor”. Anastilosi en grec significa reedificació. La paraula es va fer famosa internacionalment per l’anatilosi de l’arquitecte i arqueòleg grec Nicolaus Balanos, director de les

15 de nov. 2017

Li perdo el ritme a Nova York i no sé si l’enyoro

Charles Baudelaire diu al poema El cigne: “El vell París s’ha acabat: la forma d’una ciutat canvia més de pressa, ai las!, que el cor d’un mortal”. La ciutat que canvia més de pressa deu ser Nova York, per naturalesa. Capital del món al preu que sigui, capital del capital, capital de capitals habitada fa tot just 350 anys per una tribu d'indis en calçotets quan les metròpolis europees ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera quasi tot des del cim d'un Olimp compacte d'edificis que es defineixen per la pretensió de tocar el cel, més concretament de gratar-lo per desafiar no se sap ben bé qui, per superar no se sap ben bé què, per engrandir-se no se sap ben bé com. Les tres quartes parts de la població se'n surt d'una manera o d’una altra. L'última

13 de nov. 2017

Grans cartes d’amor entre Albert Camus i María Casares, tants anys després

Setanta anys després dels fets, acaben de publicar-se per primera vegada les 865 esplèndides cartes amoroses intercanviades entre l’escriptor Albert Camus i la seva amant i actriu d’origen espanyol María Casares. L’apassionada relació iniciada el 1944 a París, quan ell tenia 30 anys i ella 21, duraria fins que Casares va saber que Camus esperava bessons de la seva muller. Posteriorment mantindrien l’amistat i se seguirien veient, fins la mort de l’escriptor en accident de carretera el 1960, després de rebre el premi Nobel de Literatura. Ara un d’aquells bessons, la filla Catherine Camus, ha donat llum verda a la publicació de l’epistolari. Albert Camus sempre va col.lecionar amants en paral.lel als seus dos matrimonis. El 1958 escrivia a Maria Casares: “Gelosa? De què? Avui regnes tu i el que hi ha entre nosaltres no es pot comparar ni de lluny a res de tot allò que

10 de nov. 2017

Retrobada amb Ramon Parellada a la immortal Fonda Europa de Granollers

Feia temps que no disfrutava tant amb un bon plat de cap-i-pota com ahir al costat dels meus amics a l’esmorzar de forquilla dels dijous, dia de mercat, a la Fonda Europa de Granollers. Encara em va fer més il.lusió retrobar Ramon Parellada en la seva salsa, secundat ara per la filla Maria Antònia. La història oficial diu que la jove Maria Antònia Parellada Bordas, filla de Ramon Parellada i Inés Bordas (tots tres a la foto), és en aquest moment la vuitena generació de la mateixa família que regenta la Fonda Europa, l’hotel de 37 habitacions i el llegendari restaurant. L’hostal és el més antic del país, en activitat des del 1771. Els menjars s’hi van sumar a partir del 1852. La història oficial sempre resulta relativa. Al llarg de les vuit generacions hi ha

7 de nov. 2017

Puntual notícia i elogi de la primera neu al cim del Canigó

Amb la màxima puntualitat del món, cada inici de primavera el diari londinenc The Times anuncia la notícia de la primera nit comprovada del cant del rossinyol. Cada tardor el diari perpinyanès L’Indépendant fa el mateix amb la primera neu al cim del Canigó, amb la fotografia corresponent. La va publicar a l’edició d’aquest últim diumenge. Afegia que l'empolsinada no arrelarà, però la blancor ha estat perfectament visible i compleix la funció ritual de convertir-se en notícia. Per aquestes dates sempre estic pendent de la notícia de L’Indépendant i procuro anar a

6 de nov. 2017

El Pallars, un paradís mig despoblat, un desequilibri, una injustícia

Un matrimoni amic m’ha invitat aquest últim cap de setmana a la seva residència secundària d’Aramunt, al Pallars Jussà. Dècades enrere havia estat la casa familiar del marit, abans d’anar a estudiar a Barcelona i quedar-s’hi. Voltat ara de les comoditats interiors modernes i d’un paisatge meravellós, hi hem pogut amortir per un parell de dies el molinet de la inquietud, la suggestió esvalotada de l’acció, l’espiral expansiva de la novetat, la indigència avivada de les circumstàncies col.lectives. Hem intentat tenir, per un parell de dies, apetències tranquil.les, escoltar la música atenuada del fil de la llunyania, assaborir la petita poesia del bon sentit, acollir amb cordialitat el primer fred, recordar, esperar, somniar el somni de la vida, trobar-li el gust... i

2 de nov. 2017

El Sant Greal es troba al Motel Empordà de Figueres, no hi doneu més voltes

Quan la meva filla gran Helena em vol fer feliç, una de les maneres és anar a dinar plegats al Motel Empordà de Figueres, com vam fer ahir. És com trobar cada vegada el Sant Greal. Els novel.listes de best-sellers internacionals ens donen la tabarra, des de la literatura artúrica medieval, amb la recerca del Sant Greal i els miraculosos poders que se n’esperen en cas de trobar-lo. Jo el trobo a la cuina, la taula i les habitacions del Motel Empordà, al peu de la carretera de Figueres a França. En aquest país un dels temes insistents de debat ha estat si el Motel conserva o no el lideratge. Sempre he defensat que sí, i aquesta és una part del

31 d’oct. 2017

La meva primera sorpresa espanyola viscuda a Brussel.les

El primer viatge per marxar del país em va portar al domicili belga d’uns amics amb la intenció d’estudiar temporalment a la Universitat Lliure de Brussel.les. Només d’arribar al campus, el meu accent fonètic va fer que alguns companys em comentessin l’existència d’un monument espanyol a l’entrada. Fins i tot creien recordar que l’origen de la ULB tenia alguna motivació més o menys espanyola relacionada amb aquella estàtua. No podia ser, per l’època, la llegendària crueltat de les tropes del duc d’Alba, recordada de manera ostensible i molt crítica a una làpida de la Grande Place. Mogut per la curiositat, em vaig dirigir al monument. Es

30 d’oct. 2017

La nostra vida a la Borgonya, almenys la petita part nostra

El multimilionari francès François Pinault s’acaba de cruspir per 250 milions d’euros 7,5 hectàrees més del vinyer de la Borgonya, concretament la finca Clos de Tart al municipi de Morey-Saint-Denis, dintre de la mítica comarca vinícola de la Côte de Nuits. Al mateix moment s’estrena als cinemes d’aquí el film francès Nuestra vida en la Borgoña. Relata amb gran atractiu cinematogràfic el dilema dels fills que han de vendre les petites finques heretades per poder pagar els impostos de successió. Té l’encert de situar per una vegada el vinyer més valorat del món des de la perspectiva quotidiana

29 d’oct. 2017

Aquests dies he tornat a somniar en Islàndia, segurament en va

En aquest món sempre s’ha de tenir un país estranger de referència, sobretot si és simplement somniat, com un desig pietós, un whisfull thinking alimentat amb la nostra fantasia, sense efectes pràctics immediats. Últimament s’ha posat de moda Islàndia com a referent mental envejable. El petit i allunyadíssim país insular que sura al cercle polar Àrtic no arriba als 340.000 habitants (poc més que l’Hospitalet de Llobregat), és ple de gel i de volcans, a l’hivern té menys de quatre hores de claror natural per dia i a l’estiu no fa fosc ni de nit. El turisme s’ha convertit en la primera indústria nacional: hi creix un 40% anual (2 milions de visitants per any). Quasi tots els islandesos viuen a Reyjavík, però la

28 d’oct. 2017

El periodisme de Huertas Claveria i els dotze apòstols, ampliats

Dijous es va produir a l’església romànica del poble empordanès d’Albons un curiós, inusual aplec. Havien de ser dotze persones comptades, els dotze apòstols més acostats a la condició de “huertamaros”. Vam ser prop de vint. El pintor barceloní Ramon Pujolboira, que fa quaranta anys que viu a Albons, acaba de pintar un mural a l’absis de l’església de la localitat amb un Sant Sopar modern. Al moment de posar-s’hi va recordar el sopar durant el qual el periodista Josep M. Huertas Claveria va dir als col.laboradors de la revista Oriflama, com un nou Jesús bíblic: “Avui em veieu, demà no em veureu i després em tornareu a veure”. Més en concret,

24 d’oct. 2017

L’estil polític del president Tarradellas, oblidat quan més convindria

Aquest migdia ens hem reunit a un restaurant barceloní una trentena de persones que vam treballar amb el president Tarradellas al Palau de la Generalitat per commemorar els quaranta anys del seu retorn de l’exili en exercici del càrrec, encapçalats pel fill Josep Tarradellas Macià i per Josep M. Bricall, i organitzats com sempre per Montserrat Catalán. Alguns pensaran que la situació no està per commemoracions, quan la realitat és exactament a la inversa. La partida de billar entre l’Estat espanyol i la Generalitat republicana a l’exili va acabar en carambola per l’habilitat política i la conveniència d’entendre’s de les dues parts. La partida de billar continua quaranta anys després, ara amb un estil massa canviat. Vaig ser contractat de rebot casual

23 d’oct. 2017

La política cultural a Empúries i Tàrraco, una pura pena

Vagi per endavant que no és l’única ni la principal cosa que aquests dies provoca pena i ràbia, però el fet de no ser neutrals no significa que haguem de ser monotemàtics. La ciutat tinguda per somnolent i provinciana de Narbona ha a l’arquitecte Norman Foster un nou Museu Romà que obrirà a començaments del 2019, amb un pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat ha estat encarregat a l’arquitecta Elizabeth de Portzamparc i la inauguració fixada el 2 de juny del 2018, amb un pressupost de construcció de 59 milions d’euros. Junt

21 d’oct. 2017

Ahir vaig respirar fondo al Montseny jussà, amb dinar assegurat

L’endemà de les pluges acostuma a lluir un dia  radiant d'aire finíssim, xop però eixorivit, que invita a endinsar-se al bosc acabat d’enllustrar. Ahir vaig anar a fer la caminadeta al Montseny, més exactament al Baix Montseny o Montseny jussà, entre Campins i la ermita de Sant Guillem. És un camí de prats i bosc, d’una bellesa i una calma assegurades, i d’un dinar posterior igualment garantit. Quan fa pocs dies l’escriptora índia Arundhati Roy, la d’El déu de les coses petites, va presentar a Barcelona la seva nova novel.la El ministeri de la felicitat suprema, va dir al públic: “Recordeu això: quan passen coses importants és necessari parar i respirar”. Li vaig fer cas i la caminada va resultar profitosa. El Montseny té un aire de balada

20 d’oct. 2017

“Lumes nunca máis”: els incendis s’encenen i s’apaguen sobretot als despatxos

Els incendis forestals no han estat mai accidentals. Ho pot ser --o no-- l’espurna que els encén, però l’amplitud de  propagació té una sola causa: l’abandonament en què es troba el bosc per absència d’una política de fixació de la població rural amb mesures contra l’èxode a la ciutat davant l’absència de condicions de vida dignes als pobles petits. No es tracta només de política forestal, sinó de política a seques. Els enormes incendis forestals que acaben d’arrasar una part de Galícia (l’única comunitat autònoma governada en solitari pel PP) i Portugal (amb un govern d’esquerres) són la conseqüència d’haver abandonat el medi rural a la seva

19 d’oct. 2017

Primer les retallades socials, ara les polítiques

També publicat a Eldiario.es

L’ofensiva independentista ha estat l’oportunitat perquè el partit espanyol amb més casos judicials de corrupció d’Europa trobi el consens, dintre i fora del país, per implantar una involució democràtica, una democràcia autoritària. L’independentisme, tal com ha estat plantejat, no ha trobat suport de pes suficient. Pretén substituir amb mobilitzacions ciutadanes el fet de no tenir tampoc a Catalunya la majoria electoral ni social i li importa poc la fractura de la societat catalana en dues meitats. La política del PP no ha patit ni mica de la manca clamorosa de majoria parlamentària al Congrés de Diputats. El Pedro Sánchez combatiu del “No és no” ha corregut a arrenglerar-se amb l’ordre establert a

15 d’oct. 2017

Els millors restaurants de carretera no tenen rànquing

Després de cinc mesos d’obres de reforma, acaba d’obrir de nou el millor restaurant del món, segons el rànquing britànic The World’s 50 Best Restaurants, que anteriorment havia consagrat en aquest primer lloc El Bulli o el Celler de Can Roca gironins. Es tracta del restaurant Eleven Madison Park, del cuiner suec Daniel Humm, situat a la planta baixa del gratacels Metropolitan Life, al número 11 de Madison Avenue, en ple Manhattan novaiorquès. Per reservar taula la llista d’espera és d’un mes com a mínim. El menú degustació costa 295 dòlars (begudes a part, l’ampolla de vi més barata arrenca a partir de 175 dòlars), però també

14 d’oct. 2017

Les ostres de Leucata, sense estovalles ni miraments, en companyia

La foto adjunta no correspon a cap míser barri fluvial del sud-est asiàtic, sinó al confí català de Leucata, on serveixen les ostres acabades d’extreure del mar, als preus més assequibles de les guinguetes dels criadors mateixos que no arriben a la condició oficial de restaurants, encara que ho siguin. Si la dita sobre l’extensió dels Països Catalans fos exacta, hauria de dir: “De Leucata a Guardamar i de Fraga a Maó”. Leucata marca al litoral –igual com Guardamar a Alacant— el límit lingüístic que Salses defineix a l’immediat interior. A l’última comarca catalana de la Salanca, entre les àrides Corberes narboneses i el Mediterrani obert, les

12 d’oct. 2017

La reforma de l’estadi del Barça no pot afegir un nyap més a la ciutat

Els estadis de futbol ocupen el lloc simbòlic que segles enrere exercien les catedrals, l’edifici més ampli i més massivament concorregut de cada ciutat. Barcelona no va tenir sort amb la seva catedral, la façana neogòtica de la qual va haver de ser sobreposada molt tardanament, el 1890, per donar una mica de prestància urbanística al temple inacabat. Tampoc no ha tingut sort amb el bunyol desorbitat de la Sagrada Família, potser perquè l’autèntica catedral barcelonina no ha deixat mai de ser Santa Maria del Mar, la “catedral del mar”, aixecada entre 1329 i 1383 en un estil gòtic autèntic que

9 d’oct. 2017

A partir d’avui a la platja lliure de Polilles li falta una dona

Vaig descobrir fa molts anys la platja lliure de Polilles, oculta entre Banyuls i Portvendres, arredossada de tramuntana per la mola del cap de Biarra i fistonejada per les vinyes verdes vora el mar, dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. Una amiga del rodal m'hi va portar. Vaig experimentar-hi una sensació viva i crua, com els ostrons de roca que arrabassàvem d’una grapada sota l'aigua del penya-segat, quan sosteníem una relació carnal amb el territori. Hi torno amb freqüència, a l’estiu i encara més fora de temporada, per desentumir les cames i les competències emocionals, eixamplar els pulmons, oxigenar la mirada, enfortir el sistema immunitari i comprovar com a l’hivern hi floreix abans que enlloc l’argelaga groga i el romaní violeta.

8 d’oct. 2017

Una escapada incontenible fins el mar d’Empúries, no sé per què

No sé per què ahir em vaig escapar tot d’una, sense parar, fins a Empúries. Potser perquè em sentia pobre en bellesa, per fer una pausa o una follia, per fer-me confidències amb el ventre sonor del mar i sufocar davant seu un tremolor, un buit, un temps entenebrit. Potser va ser per ganes de tastar la força de gravetat del món a un nucli habitat des de fa 3.000 anys i sostreure’m d’aquesta manera a les obscenes cerimònies que lloen dia rere dia la impudícia del poder. I perquè sota la llum de l’indret encara em sembla percebre la koiné diàlektos grega i les pulsions fundadores del dret romà per damunt de les escomeses dels nous bàrbars, els nous usurers i els nous profetes. No sóc germànic, eslau ni otomà, sóc mediterrani