El Grand Palais aposta sobre segur amb Henri Matisse

Tot aprofitant els fons abundants del Centre Pompidou, tancat per obres fins el 2030, l’exposició de lluïment del Grand Palais parisenc serà aquesta primavera, del 24 de març al 26 de juliol, una retrospectiva de la producció dels últims anys d’Henri Matisse, de 1941 fins la seva mort a Niça el 1954. Es tracta d’una aposta segura, amb poca aposta i molta seguretat d’elevada xifra de visitants. La primera gran retrospectiva de Matisse al seu país ja havia estat organitzada pel Grand Palais l’any 1970. L’opció d’ara a favor de l’última etapa de l’artista posarà el focus a les tècniques de dibuix, guaixos retallats, teles pintades i disseny de vitralls que va practicar quan les limitacions físiques imposades per la malaltia l’impedien pintar com abans. Per tant, n’estarà absent la brillant primera etapa del fauvisme que va iniciar l’any 1904 a Cotlliure, el poble rossellonès que va descobrir a través de la seva dona Amélie Parayre i on va entrar en contacte amb l’escultor i pintor nord-català Aristides Maillol. Aquella estada primerenca a Cotlliure i el naixement de l'estil fauvista sigficarien un tombant ressonant de la pintura del segle XX i la consagració del nom de Matisse a l'alçada del seu amic Pablo Picasso. A partir de 1950 va

El patrimoni d’art durant la Guerra Civil, infinitament estudiat

La foto adjunta és un document històric: l’arquitecte Pedro Muguruza Otaño (al centre) i el tinent coronel Luis Peral Saez, en nom del Servei de Recuperació del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN), es fan càrrec des del 8 de febrer de 1939 de tot el que el govern republicà, durant la seva marxa cap a França, havia abandonat a l’extens dipòsit del castell de Sant Ferran de Figueres. La intenció de tornar aquelles obres d’art als propietaris es va revelar difícil. Alguns havien mort, s’havien exiliat o preferien no reclamar. El Museu Nacional d’Art de Catalunya acaba d’obrir l’exposició “Recuperado del enemigo” amb 135 peces que no van ser reclamades i van quedar als seus magatzems. La

Les joves directores arriben al podi de les orquestres simfòniques

La tercera edició del concurs internacional de directores d’orquestres simfòniques La Maestra té lloc a la Philarmonie de París del 23 al 28 de febrer i compta entre les finalistes amb la catalana Noemí Pasquina (foto adjunta), nascuda a Cardona el 1987. El concurs La Maestra vol fomentar el llançament de dones directores i fins ara ho ha aconseguit amb escreix. L’actual principal directora invitada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), Stephanie Childress, de 27 anys, va quedar segona classificada de l’edició de 2020 de La Maestra i va ser fitxada per l’OBC. La presència de dones entre els músics d’orquestres simfòniques tendeix cada cop més a la paritat, en canvi es manté molt lluny d’aquest objectiu al podi de direcció. De les 35 orquestres simfòniques espanyoles, només 2 tenen directora titular: la mexicana Alondra de la Parra a l’Orquestra i Cor de la Comunitat de Madrid i Virginia Martínez (antiga assistent

Al túnel de l’AVE al Pertús aviat li sortiran teranyines

Els dos túnels transfronterers de l’AVE al Pertús (un per cada sentit de circulació) es van acabar fa quinze anys amb un pressupost de construcció de 3.500 milions d’euros, però continuen sent el tram d’alta velocitat menys utilitzat de França, segons l’últim balanç anual de l’Autoritat de Regulació de Transports francesa. Només hi circula la mísera xifra de 4 trens de passatgers per dia en cada direcció, mentre que pel túnel ferroviari submarí del Canal de Mànega n’hi passen 46. El fet es deu a la decisió francesa d’ajornar el traçat d’alta velocitat entre Nimes i Besiers, l’anomenat “tap francès”

La brevetat més brillant, als 10 anys de la mort d’Umberto Eco

Aquest dimecres dia 19 fa deu anys que ens va deixar Umberto Eco, innovador professor de semiòtica a la universitat de Bolonya, defensor de la necessitat de riure a l’aclamada novel.la El nom de la rosa i articulista constant de premsa sobre els temes més variats. Al setmanari L’Espresso hi escrivia des de 1955 i la seva rúbrica “La bustina di Minerva” hi va aparèixer de 1985 fins la seva mort. Aquesta setmana L’Espresso dedica la portada al seu il.lustre col.laborador, l'autor d’aquella mítica secció “breu, incisiva, irònica, mai banal, provocadora amb una frescor que desafia el pas del temps. La Bustina di Minerva ha estat una escola de llibertat intel.lectual, un exercici setmanal de pensament

Descoberta dels bancs de seure a la Piazza San Carlo de Torí

He passat uns dies a Torí i m’he encantat amb els bancs de seure de la cèntrica Piazza San Carlo. Els bancs del carrer poden arribar a ser una de les peces més eminents i civilitzades del mobiliari urbà, una element d’afecte i alfabetisme de la vida en societat. Aquests han estat el meu setial, el meu observatori, el meu lloc al món per uns dies. Els delits del mapa mental i els somnis de reparació hi han trobat un encaix just amb la realitat. El plaer de seure-hi ha estat més fondo que el simple fet de reposar i els pensaments s’hi han harmonitzat en un misteriós estat de pau. No sempre valorem prou la grandesa d’aquests taulons a la intempèrie de l’espai públic. El meu soliloqui s’hi ha sentit condecorat per la vida de cada dia. Si tancava els