L’amistós sol de tardor estimula, alguns dies, les millors converses

Conversar plàcidament al repetell del sol havent dinat amb l’autora d’un llibre acabat de publicar i fer-ho allà mateix on l’ha ambientat i viscut, ha estat el privilegi d’aquest últim cap de setmana amb Llúcia Oliva a la seva casa familiar del Mas Torroella, a Santa Eulàlia de Riuprimer, prop de Vic. El seu recent llibre es titula La revolució amb veu de dona (ed. L’Avenç) i recull el testimoni de set dones durant la Guerra Civil, entre les quals la seva mare i la seva tieta a aquesta casa. El casal fortificat del Mas Torroella està documentat des de l’any 1130, conserva elements arquitectònics medievals i una capella dedicada a sant Antoni Abat (sant Antoni del porquet), al voltant de la qual la gent del municipi

Ens quedem sense la 2ona simfonia de Mahler, l’OBC fa vaga

Sota l’atenta mirada del director general de l’Auditori, Víctor Medem, ahir divendres els músics de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) es van congregar –vestits de concert, però sense els instruments— a les portes de la sala per comunicar al públic que es declaraven en vaga i que no pujarien a l’escenari per interpretar la programada 2ona simfonia de Gustav Mahler, coneguda com a Resurrecció. Els responsables de l’Auditori van deixar que el nombrós públic d’aquesta obra simfònico-coral omplís les seves localitats i que els cantaires de l’Orfeó Català sortissin a escena. Un cop tothom instal.lat, excepte els músics que es mantenien a la porta, la megafonia va anunciar

Fascinació pels líquens, vistos com la flor més atractiva

Uns amics m’han sorprès en dir-me que una de les plantes que estimen més del seu jardí són els líquens arrapats al tronc dels pins i la sperfície de les pedres. Vistos amb una nova mirada, he entès que els líquens  poden ser tan atractius com qualsevol altra planta o flor. Es tracta dels organismes vius més resistents. La seva associació simbiòtica entre fong i alga colonitza la cara humida dels troncs i les pedres, amb gran capacitat d’adherència i una resistència a la dessecació que els permet sobreviure més que totes les altres plantes. És la senzillesa convertida en superioritat. La capacitat de fotosíntesi de l’alga aporta nutrients al fong. Sumada a l’alimentació aèria (minerals dissolts a l’aigua de pluja) i

Si els inques o els asteques haguessin conquistat Europa

Fa pocs anys una de les novel.les premiades de la rentrée literària francesa va ser la de Laurent Binet titulada Civilizations (traduïda al català a Edicions de 1984), que capgira la realitat de la història i descriu la conquesta d’Europa l’any 1531 per part del rei inca Atahualpa. Després de desembarcar-hi només hi troba guerres religioses i dinàstiques, poblacions afamades, barbaritats de la Inquisició i monarquies amenaçades per les incursions dels turcs. L’anterior novel.la de Laurent Binet, La setena funció del llenguatge, era un thriller politico-filosòfic al voltant de la mort en circumstàncies sospitoses del semiòleg Roland Barthes.

La joia de reveure el Canigó els dies de llum afortunada

Dimarts van caure cinc centímetres de la primera enfarinada al cims pirinencs, però la neu no ha pres i ahir divendres el cim del Canigó encara no lluïa l’edredó d’hivern. Sempre que deixo enrere el municipi del Voló camí de Ceret al volant del cotxe, m’aturo a l’apartador de la rotonda de la carretera local, al peu del cartell que indica l’entrada a la comarca del Vallespir. Aquest punt ofereix una vista majestuosa del massís del Canigó. Baixo del cotxe i m’hi encanto uns instants reverencials. L’atmosfera de cada dia varia i només el vent de tramuntana dibuixa amb claredat a l'horitzó la silueta de la muntanya sovint enteranyinada. Tant se val, la meva

Allò que no expliquen els mil.liaris de la Via Augusta romana

El Consell Comarcal de l’Alt Penedès va instal.lar el 2018 trenta mil.liaris explicatius sobre el pas de la Via Augusta romana per la comarca, per on discorria el traçat general entre Cadis i Roma. La romanització es veu avui magnificada en detriment dels anteriors ocupants ibers del territori, tot i que els romans signifiquessin una nova etapa de modernitat, l’aplicació del dret romà, l’aprenentatge de noves tècniques i un conjunt de beneficis, sempre acompanyats per la crueltat dels enfrontaments bèl·lics i la crua explotació de l’esclavatge. El bel.licós Imperi romà va demostrar una gran capacitat de subordinar altres pobles,

Les tres llibreries basilicals en ple centre de la ciutat de Milà

El centre de Milà manté tres grans llibreries en activitat dintre d’un curt radi de 50 metres de distància, obertes els set dies de la setmana. Sota les arcades de la plaça del Duomo, el megastore Mondadori de cinc pisos, obert el 2007, amb 100.000 llibres a la venda, bar, premsa discos, papereria i petita electrònica. A la veïna galeria Vittorio Emanuele II, la llibreria Feltrinelli va ampliar-se el 2015 amb l’espai de l’antiga botiga de discos Ricordi. A la mateixa galeria, la vella llibreria Rizzoli va ser reformada el 2014 per convertir-se en una de les més boniques del món (foto adjunta), dos anys abans que l’empresa editorial fos absorbida per la Mondadori de l’inevitable Silvio Berlusconi. Es tracta de tres llibreries basilicals, reflex de la potent indústria editorial italiana i dels índex de lectura del país. L'amplíssima oferta d'aquests establiments atabala amb facilitat i satura amb rapidesa. L’alternativa pràctica és buscar els racons menys massius de cadascuna de les tres llibreries, els petits cops amagats que també contenen. Fins fa poc la Feltrinelli oferia còmodes butaques entre les lleixes per descansar i fullejar a voluntat qualsevol dels llibres, ara les ha suprimides sense pietat. El megastore

Plega una altra institució històrica dels cafès de Perpinyà

Ahir divendres va tancar les portes per decisió judicial de suspensió de pagaments l’històric Cafè de la Poste, al peu del Castillet de Perpinyà. La capital rossellonesa sempre ha estat una ciutat de grans cafès amb terrasses afavorides per la meteorologia, convertits en cèntriques institucions de trobada. Als cafès de la Llotja, del Castillet, la plaça Aragó o la plaça de la República (abans del Mercat) s’hi podien veure desfilar a algun moment del dia tots els elements de la vida ciutadana. El venerable Cafè de la Poste va canviar de mans el 2022, amb els quarts gerents successius després de la jubilació el 2016 de la família Vila, que el regentava des de 1952 (el pare Salvador Vila i tot seguit el fill Robert i

Un llibre creix sota l’Arbre de la Llibertat a la plaça de Llançà

Ahir dissabte el periodista i escriptor Francesc Cruanyes (al centre de la foto) va encapçalar a la Casa de Cultura de Llançà la presentació número 20 del llibre Converses de sobretaula al Motel. Diàleg sobre l'Empordà i el país d'avui (editorial Gavarres), que hem escrit Joan Armangué i jo. A la sortida de l’acte vam voler fer-nos la foto al peu del venerable Arbre de la Llibertat que presideix la plaça major del municipi des de 1870. El fet de plantar un “arbre de la llibertat” amb vocació monumental a la plaça de múltiples localitats va ser el segle XIX una tradició procedent de la Revolució francesa, adoptada pels moviments republicans i federals. El plàtan de Llançà ha arrelat de manera

Hi ha noms adorables, al marge de l’interès del contingut

Confesso que no vaig entrar-hi, el producte que ofereix aquest establiment de la plaça Missori de Milà no m’interessava. En canvi, el nom em va semblar adorable. Es tracta de la fusió d’una anterior Llibreria Ecumènica fundada el 1968 amb una altra Llibreria Esotèrica. S’ha especialitzat en allò que el seu nom indica clarament. Al manifest fundacional l’establiment proclama que “va ser determinant per a l’apertura intel.lectual i l’evolució del seu pensament l’adhesió a la maçoneria, que va reforçar una visió fundada en el diàleg, la recerca simbòlica i el coneixement com experiència compartida. La recerca s’ha estès a filosofies orientals, simbolisme, misteri de les religions i

1906: Vaga històrica de transbordadores de taronges a la frontera

Dissabte vinent 24 d’octubre el municipi de Cervera de la Marenda commemora els 120 anys de la vaga de les colles de transbordadores de taronges dels vagons espanyols als francesos a l’estació fronterera, considerada com una de les primeres vagues femenines de la història moderna. Quan el 1878 es va obrir la connexió ferroviària internacional de passatgers i mercaderies, les principals importacions procedents de França eren de maquinària destinada a la indústria tèxtil catalana, mentre que l’exportació era quasi exclusivament de cítrics (taronges, llimones, mandarines), que viatjaven sense cap mena d'embalatge. Els vagons espanyols es col.locaven a Cervera al costat dels francesos i calia traspassar la càrrega a mà dels uns als altres, amb cabassos plens fins a pesar vint quilos. La mà d’obra masculina es trobava ocupada a altres feines i el transbord de les taronges a pes de braços va donar lloc a l’ofici femení de les transbordadores, organitzades pels transitaris que les contractaven. Van arribar a sumar 300 dones de tota la comarca. El febrer de 1906 protagonitzaven una de les primeres vagues femenines per reclamar l’augment que els havien promès tres anys abans de vint-i-cinc cèntims de franc per tona de cítrics que

Anar al supermercat Auchan de Perpinyà també ha canviat molt

Quan va obrir el desembre de 1997 el gran supermercat Auchan de Perpinyà es va produir un allau de compradors sud-catalans enlluernats per la seva extensió hollywoodiana. Les coses han canviat molt aquests últims trenta anys. Ara l’Auchan perpinyanès acaba d’estrenar una reforma de 10 milions d’euros per reduir l’espai de 14.000 a 12.000 metres quadrats, fer-lo més còmode, amb més producte fresc local i una atenció més personalitzada a carnisseria, xarcuteria, peixateria, formatgeria, pastisseria, etc. L’empresa és una multinacional familiar francesa amb 58 sucursals Alcampo a Catalunya-sud i 527 arreu d’Espanya. No es tracta del centre comercial més extens de Perpinyà. El guanya el Carrefour de 45.000 metres quadrats a la ruta de Canet, amb 40 botigues associades, però l’Auchan de la Porta d’Espanya, amb 60 botigues annexes, és el més conegut. La seva “reforma integral” marca tendència enfront de la rivalitat comercial de la Jonquera, concentrada en alcohol, tabac, benzina i algunes marques de roba per les clares diferències subsistents en matèria de fiscalitat i legislació

Què farem, ara, sense els taps de Cadaqués de can Cabrisas?

És una pèssima notícia que plega per jubilació la pastisseria Cabrisas de Cadaqués, la dels cèlebres taps dolços que va inventar fa dos segles i continuava venent amb èxit, com una variant del babà al rom, un pa de pessic esponjat per l’almívar que el fa lleuger, únic. El seu peix de nata era menys famós, però encara més fi. La pastisseria Cabrisas va obrir-la el rebesavi Joan Baptista Cabrisas prop de l’església de Cadaqués, posteriorment traslladada arran de la platja, a l’actual emplaçament de la plaça d'Es Portal (la del banc del Si no fos). A l’obrador i la botiga s’hi ha rellevat cada generació de la mateixa família: Sebastià Cabrisas

Ningú contempla avui els Trofeus de Pompeu al cim del Portús

El grec Estrabó diu al tractat Geographia que el temple d’Afrodita a l’extrem litoral pirinenc i els trofeus de Pompeu al Coll de Panissars del Portús (simulació adjunta) marcaven el límit entre Gàl.lia i Hispània. El general Gneu Pompeu Magne havia estat enviat pel Senat romà l’any 77 aC de procònsol a Hispània per lluitar contra el governador romà rebel de la província d’Hispània Ulterior, Quint Sertori, dintre de les habituals lluites entre faccions senatorials. En la seva marxa, Pompeu va fundar l’oppidum de Gerunda (Girona) per defensar la ruta amb la Gàl.lia i Roma. L’any 73 aC retornava triomfant a Roma i obtenia el càrrec de cònsol. Va voler glorificar la seva campanya a Hispània amb un monument dedicat a les  victòries obtingudes,

Un premi nacional llargament treballat a l'incansable Jaume Subirós

El Premi Nacional de Gastronomia concedit ahir a Jaume Subirós, l'ànima del Motel Empordà de Figueres, arriba 65 anys després que hi entrés a treballar als 11 anys i 47 anys després que n’assumís la direcció a la mort prematura del seu sogre, el fundador Josep Mercader. Malgrat aquesta llarga seqüència de temps, el premi el troba en plena activitat, als seus 77 anys. Els clients el saluden cada dia al menjador del Motel, en plena feina. Durant l’estiu es desdobla diàriament al segon establiment de la família, l’Almadraba Park Hotel de Roses, quasi com un miracle d’ubiqüitat. És un home desproveït de pompa, revestit amb la poètica dels detalls. Va tenir la gentilesa d’escriure el pròleg al llibre que li vaig dedicar: Motel Empordà, elogi de l’amor estable (ed. Gavarres 2024), representat a la coberta per la destresa de la mirada del dibuixant Àngel del Pozo (foto adjunta). La innovació dintre de la continuïtat és la seva gran aventura, l’amor estable del talent aplicat al luxe artesà, l’amabilitat com a conducta consolidada, la creativitat sense escarafalls, el pulcre confort i l’acollida hospitalària, la seguretat de veure’s sorprès positivament cada vegada a taula. Jaume Subirós dirigeix tant la cuina com la sala i

L'envejable vitalitat post-mortem del tren Talgo abolit

Els Talgo van suposar a partir de 1969 l’única modernitat de Renfe, que vergonyosament els va suprimir arran de la caríssima implantació de l’AVE. La patent del sistema Talgo (amplada variable d’eixos dels vagons a través d’una operació senzilla i ràpida als intercanviadors endegats a les estacions frontereres), va permetre no haver de canviar de tren per continuar viatge cap al continent europeu. Aquell any s’estrenava el Talgo diürn directe entre Barcelona, Ginebra i Zurich, el 1974 entre Barcelona i París, i el 1989 entre Barcelona i Milà. Van ser suprimits el 2010, arran de l’arribada de l’AVE, que no cobreix ni de lluny el mateix servei. La companyia Talgo continua fabricant material

Els temporals que fan mal són de llevant, no pas de tramuntana

Els temporals de llevant, les llevantades tardorals, són el rampell violent d’aquest mar. Escoltar-ne el bramul i contemplar-los inofensivament instal.lats a l’interior d’algun punt d’observació ben triat es converteix en un espectacle de cels turmentats i renegrits, pluges assotades pel vent, onades convertides en muntanyes roncadores que es rebolquen en un terrabastall sense escapatòria. Els temporals que fan mal són els de llevant, no pas de tramuntana. Els dies de tramuntana, lluminosa i energètica, tothom sap perfectament els racons redossats on no n’hi arribava ni una ramiola i hi domina la calidesa del sol malgrat el vent imperant. La llum límpida de tramuntana neteja l’aire, el deixa pur,

El “Corriere della Sera” envelleix com les dames dignes d'abans

Les velles dames dignes no són immunes al pas del temps, simplement ho porten amb elegància. És el cas del diari milanès Corriere della Sera, peça integrant del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà de jovenet estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el gratacels Pirellone, el Castello Sforzesco i els canals urbans dels Navigli, però de cap manera no pensava renunciar a visitar la seu del Corriere della Sera a Via Solferino núm. 28, ni que fos de fora. Encara mantinc el costum. L'edifici històric del diari no té externament res de particular, però m’hi aturo com davant d’un monument. La vitalitat de la premsa i les editorials italianes és un espectacle ofert per pocs diners cada dia al quiosc, com un dels atractius del viatge. L’edició internacional del Corriere della Sera que es compra fora d’Itàlia és d’un format reduït, la de debò ofereix cada dia un gruix massís de paper, en el format llençol original de les pàgines, com els bitllets de les lires d’abans. El Corriere envelleix amb elegància milanesa. L'edat l'afeixuga sense

La felicitat: un bicchierino de grappa a qualsevol osteria d'Itàlia

Passar uns dies a Milà ofereix atractius molt diversos, començant per assistir a la representació de La traviata de Verdi al temple de la Scala, però la principal satisfacció de totes ha estat aquest bicchierino de grappa blanca després d’uns excel.lents tagliatelle de la casa “ai fungui freschi” amb afegit de gambeta i tàperes a l’osteria Al Cantinone de Via Agnello. L’aroma, la finesa i el grau d’aquest aiguardent de brisa, destil.lat de les restes (pellofes i pinyols) de premsar el raïm, s’anomena marc en català i francès, grappa en italià i oruxo en gallec. El nom no fa la cosa, la finesa sí. Era un subproducte pobre i hauria decandit com una romanalla de l’antiga vida pagesa si la grappa italiana

L’última fita de frontera, entre Portbou i Cervera, no es mou de lloc

Els alcaldes dels municipis que toquen la frontera amb França estan obligats per la subdelegació del govern espanyol a procedir cada any a la revisió de les fites, mollons, mugues o pedres termeneres que marquen la ratlla divisòria estatal, acompanyats pels alcaldes de l’altre cantó limítrof i les policies respectives. La número 1 es troba a la riba del riu Bidasoa, l’última amb el número 602 és una creu a la paret de la Cova Foradada, entre la Punta de l’Ocell a Portbou i el Cap Cervera. Es tracta d’una cavitat natural de 20 metres de llarg que travessa el promontori litoral, amb un enllosat pissarrenc que a alguns moments de l’any permet el pas a peu sec. Té l’entrada per un Estat i la sortida per

Ardent espera de "La traviata" de Nadine Sierra a la Scala de Milà

Totes les entrades estan exhaurides per a les dotze funcions a la Scala de Milà, del 19 de setembre al 15 d’octubre, de La traviata de Verdi, l’òpera més representada arreu del món. El reclam és la soprano Nadine Sierra, que l’any passat ja va cantar aquest paper al Liceu amb bona nota. Fa tres o quatre mesos vaig aconseguir dues de les últimes entrades disponibles al loggione de la Scala, malgrat intuir que Nadine Sierra esgarraparà poc el mite de la Callas, la “prima donna assoluta” a aquest mateix paper i aquest mateix escenari. Dintre del voluble star-system de cada moment, Nadine Sierra ja és la soprano de moda abans

No serà que no hàgim vist arribar la ultradreta

Les eleccions d’abril vinent a França elegiran probablement la candidata d’ultradreta Marine Le Pen com a presidenta de la República per culpa de la desunió de l’esquerra que encapçala Jean-Luc-Melenchon (foto adjunta). Això vindrà a sumar-se als governs d’ultradreta d’Estats Units, Itàlia, potser Espanya després les eleccions previstes el setembre de 2027 o Catalunya amb l’ascens d’Aliança Catalana. Els governs democràtics de centre i d’esquerres han deixat rere seu uns països on la desigualtat social ha augmentat,  la classe mitjana laminada no pot accedir a un habitatge de compra ni de lloguer amb el seu salari i els serveis públics s'han vist precaritzats (trens, escoles,

Escapolir-se de l'escomesa: la lliçó de l’estimat mestre Puyal

Alguns s’estranyen que un periodista tan acreditat, estimat i ben plantat es vulgui mantenir al marge de la vida pública i no participi a les celebracions del 50 aniversari del primer partit del FC Barcelona que ell va retransmetre en català a la Cadena SER el 1976, i que va mantenir durant llargs anys al costat de recordats programes de televisió que dirigia i presentava. A mi no m’estranya, es tracta d’una actitud personal que va defensar des del primer dia, malgrat l’enorme popularitat i una simpatia comprovada. Vaig entrevistar-lo en alguna ocasió, vaig tractar-lo arran de l’elaboració d’un dels llibres de la col.lecció Diàlegs a Barcelona al costat del seu amic Sebastià Serrano, professor de Lingüística de la UB. Posteriorment em va convocar a algun dels seus programes televisius i conservo la petita escultura de marbre i ferro amb què obsequiava els invitats. Al costat del tracte amistós a cada ocasió que hi he tingut contacte, la quantitat dels seus col.laboradors, amics i coneguts al llarg d’una vida professional

Túnels que uneixen continents, si hi ha voluntat de fer-ho

Es feia difícil imaginar que algun dia França i Gran Bretanya estarien unides per tren directe de passatgers i mercaderies (inclosos camions i cotxes particulars) a través d’un túnel submarí de 40 quilòmetres sota el Canal de la Mànega, però aquest túnel és una realitat plenament operativa des de 1994. Cobreix el trajecte en 35 minuts, transporta cada any 11 milions de passatgers i 2 milions de vehicles. Això mateix seria perfectament viable entre Marroc i Espanya, entre l’Àfrica i Europa per sota l’Estret de Gibraltar. Se’n parla des de fa llargues dècades i disposa d’avantprojectes tècnics posats al dia per part de les societats estatals encarregades. La

Les figues que s’abasten de l’arbre amb la mà només aquests dies

El final de la calor extrema porta una victòria associada: les figues madures que s’abasten de l’arbre amb la mà (furtivament, si molt convé), no les importades de supermercat. Les figues pateixen un problema d’imatge: són barates i abundants. Tot i així, representen una rara delícia i formen part dels plaers de la cuina, tant la popular com la més refinada. L’ànec amb figues, per posar només un exemple, és una recepta del més alt pedigrí. Als plats del Motel Empordà de Figueres les figues apareixen puntuals aquests dies. Tenen l’inconvenient de l’escàs temps de conservació, excepte quan se’n fa confitura, pa de figues per a l’hivern o macerades en licor (el Domaine du Traginer del viticultor Jean-François Déu a Banyuls proposa unes figues al vi de Banyuls insuperables). També acompanyen els formatges i els pernils salats amb delicadesa. El pintor i cuiner del Restaurant del Bisbe de Ceret, Marc

Garbinada ahir a Cadaqués al costat de Pere Vehi Contos

Pere Vehi Contos, història viva de Cadaqués i del difunt Bar Boia, obert pel seu avi el 1946, va tenir l’amabilitat de presentar ahir dijous a la Societat l’Amistat el llibre Converses de sobretaula al Motel (editorial Gavarres), de Joan Armangué i jo mateix. Abans de començar l’acte vam sortir a la terrassa de l’edifici del casino i ens vam fer la foto adjunta, amb en Pere i el nostre editor Àngel Madrià. Bufava una garbinada impertinent, un vent de mar llardós que empastifava l’ambient amb un tel humit, tèrbol, covat. El garbí és l’antítesi, el germà Caín de la tramuntana radiant i energètica que neteja l’aire, el deixa pur, lleuger i tibant. La tramuntana desentumeix i tensa el múscul del cel, irisa els colors, perfil el llavi de les coses i incita a l’amor. Però ahir

El banc de seure a Ceret on no seu mai ningú, excepte ahir

Guardo una col.lecció de records de bancs de seure que he triat al llarg dels anys a espais públics de contrades molt diferents, per la seva capacitat d’acollida i comprensió. No necessito tenir-los en propietat, m’agrada compartir-los. El banc de la foto adjunta, feta ahir mateix, és als carrers de Ceret. Fa anys que l’utilitzo. Sota les capçades dels castanyers que filtren el miralleig de la llum solar, és un banc atrotinat, de fusta repintada de verd, construït amb dos taulons al seient i un altre al respatller damunt d’una ànima metàl.lica. Per a mi representa un setial, una butaca orellera, un observatori, un lloc al món al qual intento muntar un relat amb les peces disponibles, entendre l’experiència, trobar el gust de les coses i posar paraules al pensament, dintre d’un combat intern entre el desfici i l’ofici. A aquest banc no hi seu mai ningú. Ahir, diumenge a la tarda, vaig veure des d'una discreta distància que ho feia una parella gran. Vaig estar a punt d’abraçar-los. Qualsevol dia els serveis municipals renovaran el banc per un altre de modern i engegaran a rodar la seva saviesa acumulada. A la  primavera els castanyers presenten les branques florides, però la força del lloc serveix igualment durant l'estuba xafogosa de l'estiu o al ressol manyac de l’hivern. Potser el meu sentiment és pueril, una pulsió indulgent o tot just el

Arqueologia: ciència viva i canviant, no pas fòssil

Una recent troballa arqueològica durant les obres al subsol de l’Hotel Barcino del carrer Jaume I de Barcelona ha portat a replantejar el que s’havia cregut fins ara sobre la trama urbana del fòrum i el temple romans (simulació adjunta) de la ciutat fundada en temps de Crist, és a dir en temps de l'emperador August, entre els anys 15 i 10 aC. El fet demostra un cop més que l’arqueologia és una ciència que depèn més de la interpretació que es dona a cada moment als rastres que es troben que no a les peces localitzades per si soles. La interpretació deriva dels coneixements de cada època i pot variar amb el pas dels anys. Per

Reaparició descarada de l’escriptora Colette contra els detractors

Durant l'estiu relativament ociós se m'ha acudit rellegir l’escandalosa i avançada escriptora francesa Colette, prosa de la qual guardava un agradable record llunyà. He comprat una recopilació de les seves obres, 1.500 pàgines molt manejables de la col.lecció d’antologies Bouquins, que edita el segell Robert Laffont, amb una vintena de novel.les i relats. Imaginava que tard d’hora el volum em cauria fatalment dels dits, però m'he equivocat. Ha estat una redescoberta entusiasta. La Biblioteca Nacional parisenca li ha dedicat fa poc l’exposició “Les mondes de Colette”, dintre d’un revival editorial que coincideix amb el meu impuls de rellegir-la. A més de pionera literària d’allò que ara anomenen fluïdesa de gènere i autodeterminació de la dona, també va ser actriu, mim, periodista i corresponsal de guerra. No cal dir que es va veure sovint vilipendiada per

Plega el gran hotel del tren de França a Cervera de la Marenda

La injusta decadència de la línia ferroviària històrica del tren de França a les estacions de connexió internacional de Portbou i Cervera de la Marenda s’acaba de cobrar una altra peça de caça major. El gran hotel Belvédère du Rayon Vert, annex a l’estació de Cervera, acaba de tancar les portes per ordre governativa. No complia les condicions anti-incendis que havia d’aplicar des de fa dos anys. El director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, va encarregar l’espectacular construcció l'any 1928, a una parcel.la abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic. Es va anomenar Belvédère du Rayon Vert perquè El raig verd era el títol del viatge posat de moda per novel.la de Juli Verne. Oferia refinades instal.lacions als viatgers que, pels tràmits duaners o els transbords, havien de fer nit a Cervera. Tenia el seu propi cinema,

L’església de Cadaqués implora una mà urgent de pintura

L’església de Santa Maria de Cadaqués forma part destacada d’un paisatge eminent, això no treu que necessita de tant en tant una mà de pintura, com qualsevol altra construcció. Generalment la despesa va a càrrec del propietari, però els bisbats que es van afanyar a immatricular (inscriure per primer cop al Registre de la Propietat sense necessitat de prova documental) 3.722 finques a Catalunya entre 1946 i 2015 (fins la derogació de l’article de la Llei Hipotecària que ho permetia), ara diu que no consideren una prioritat repintar la icònica església cadaquesenca. L’última vegada que el bisbat ho va fer, trenta anys enrere, ja va ser gràcies al mecenatge de l’empresari Javier de la Rosa, estiuejant de la localitat implicat en diferents escàndols judicials. Ara l’Ajuntament de Cadaqués col.labora en una campanya de mecenatge amb la mateixa finalitat de pintar el que aquí anomenen “l’iglesi”. Com és sabut, el parlar de Cadaqués té atribucions per passar-se pels balcons les normes ortogràfiques generals. N'hi diguin com n'hi diquin, la qüestió és que la repintin en un futur raonable, que recuperi l'aspecte lluminós i que el bisbat de Girona no quedi

Per fi s'anima l'esplèndid castell de Sant Ferran a Figueres

L’estiu passat ja s’hi van muntar amb èxit tres sessions de cinema a la fresca amb més de 500 espectadors. Enguany l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres ofereix del 3 d’agost a l’1 de setembre unes inèdites Nits d’Art al Castell amb vuit vetllades de dansa, exposicions, concerts, teatre i cinema. La iniciativa se suma a la dinamització de les visites públiques durant tot l’any. Tradueix a la pràctica el desig tan repetit que aquest monumental recinte, antigament d’ús militar, actuï com a patrimoni viu de la ciutadania. L’associació d’Amics del Castell de Sant Ferran compta amb uns 300 adherents i celebra trenta

La veu solitària d’Antoni Puigverd davant el déu del futbol

Quan es desferma l’eufòria col.lectiva per un gran èxit futbolístic, aleshores s’alça la solitària veu d’Antoni Puigverd al seu article d’opinió del diari La Vanguardia per matisar l’exaltació amb arguments. L’any 2022 l’equip de futbol de la seva ciutat va pujar a primera divisió i Puigverd va presenciar sota el balcó de casa la desfilada de joves que saltaven, ballaven i cridaven: “Girona, ciutat de primera!”. Ell escrivia l'endemà: “Vaig estar a punt de contestar-los: serà ciutat de primera si aconsegueix que els joves us pugueu formar com si Girona fos Oxford, si genera prou treball qualificat perquè us hi pugueu quedar, si els vostres sous estan a l’alçada del preu dels pisos”... Ahir dilluns va tornar-hi arran de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i deia: “En poques dècades hem pasat de la 'fúria espanyola', un futbol mediocre, als èxits mundials de les nostres acadèmies de futbol. Espanya podria

El cim multiusos de la muntanya de Sant Sebastià, a Llafranc

La llegenda és capriciosa i ha situat tot sovint l’antiga ciutat enfonsada de Cípsela davant del cap de Sant Sebastià i la platja de Llafranc. El nom mític de Cípsela es fa present al rodal amb una certa freqüència. A la meva memòria continua associat a l’antic restaurant Cypsele, situat a una de les cantonades de la plaça de l’Ajuntament de Palafrugell, pioner en recuperar durant l’hivern el plat barroc d’es niu i les seves sobretaules igualment abarrocades. L’atractiu de Llafranc no se situa només arran de platja, també al cim de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Cadascú deu tenir el seu punt predilecte d’observació del paisatge del país, l’indret que li desperta una emoció, un íntim estat de trànsit. Per a mi, el cim panoràmic de la muntanya litoral

L’enigma persistent del faraònic teatre de l’Arxipèlag a Perpinyà

Fa quinze anys que es va inaugurar amb un faraònic pressupost de construcció de 48 milions d’euros confiat a l’arquitecte icònic Jean Nouvel. L’Ajuntament de Perpinyà li dedica cada any 4,4 milions d’euros i disposa de la condició d’escena nacional, però no ha aconseguit oferir una programació que resulti atractiva més enllà del públic local. El caràcter transfronterer va desaparèixer aviat i no fa promoció de la seva activitat d’aquest cantó de la frontera, malgrat ser dirigit de 2011 à 2016 per Domènec Reixach i de 2016 à 2022 per

L’eòlica marina ja és una realitat de l’altre cantó de la frontera

El 10 de juliol van començar a proporcionar energia elèctrica a la xarxa general els tres primers parcs eòlics flotants instal.lats 16 quilòmetres mar endins davant de Leucata i el Barcarés, a menys d’un centenar quilòmetres del mateix projecte empantanegat a Roses. La producció elèctrica de la nova iniciativa francesa equival al consum d’una població de 50.000 persones. Fins el 2030 preveuen instal.lar-ne 19 més de la mena a aquell litoral, on la productivitat duplica l’eòlica terrestre. Per contra, a l’Empordà fronterer, ”palau del vent”, no hi ha ni un sol moli d’energia eòlica, ni terrestre ni marí. El projectat parc eòlic marí Tramuntana situaria 33 turbines a 24 quilòmetres de distància del litoral de Roses, amb

Barcelona manté i renova 40 mercats de barri, és per celebrar-ho

Els barcelonins no sempre s’adonen del privilegi de disposar de 40 mercats de productes frescos al llarg de la ciutat, contínuament renovats (encara que sigui lentament) per la política adoptada el 1991 per l’Ajuntament. L’Institut Municipal de Mercats acaba de presentar el seu pla d’inversions de 100 milions d’euros els pròxims deu anys per enllestir la reforma de tots i cadascun. La xarxa de mercats municipals als barris barcelonins és una excepció, un acte de fe en el servei públic i també en l'esforç econòmic dels paradistes implicats. A la majoria d’altres ciutats els mercats han anat desapareixent en benefici dels supermercats, que ja concentren el 75% de les vendes d'alimentació. Al renovat mercat de cada barri no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi anem sobretot perquè ens fem la il.lusió que és més fresc, més bo i més sociable.  Cada barri, cada mercat i cada parada són un món. Viure i comprar equival a triar en funció dels gustos, les ganes i les possibilitats de cadascú, i això els mercats ho faciliten d'una manera singular. L'any 2020 vam escriure amb la col.lega Àngela Vinent el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats

El moll privat de la Barceloneta canvia de mans per tercer cop

Acaba de canviar de mans per tercera vegada en quinze anys la vergonyosa concessió privada que tanca amb barrots (foto adjunta) el moll de la Barceloneta més integrat a la ciutat, per dedicar-lo als iots de luxe. El fons d’inversió monegasc Mirazur Capital n’ha comprat el 52% de les accions a l’anterior fons d’inversió Quinvest, que les havia adquirides al primer promotor, la societat anglesa Salamanca Group. Aquest tram del moll portuari paral.lel al Passeig Joan de Borbó va ser obert al públic arran de les obres olímpiques de 1992. El va privatitzar el 2010 l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme, Antoni Vives, a continuació conseller d’inversions de la monarquia d’Aràbia Saudita. Al moment del pitafi, l’arquitecte Oriol Bohigas va dir:

El llibre "Els Rahola, una saga infinita", quasi una història del país

Dissabte es va presentar a de Cadaqués el meu nou llibre Els Rahola, una saga infinita (editorial Gavarres) al voltant d’una família amb nombroses branques escampades els últims segles a Roses, Girona i Barcelona, fins a dibuixar ella sola quasi una història del país. La descendent que sona en la societat mediàtica d’avui deu ser la periodista i escriptora Pilar Rahola, però la saga originària de Cadaqués és gairebé tan antiga i prolífica com la dinastia dels Habsburg i forma un arbre genealògic de rebrots insospitats. Tots els Rahola provenen de Cadaqués, amb branques implantades seguidament a altres llocs arran de la prosperitat generada per la navegació comercial a vela, a la qual s’havien abocat com armadors, capitans i consignataris de vaixells. Després esdevindrien advocats, polítics, arquitectes o editors. El cognom Rahola abunda menys que abans al Cadaqués d’avui. A més dels Rahola López i els Rahola Pallàs (Manuel Rahola Pallàs, actual tinent d’alcalde, va presentar del llibre), Nico Rahola López heretaria la botiga de diaris, la llibreria-papereria Rahola a l’entrada del poble. El petit restaurant Es Racó el dirigeix Juli Rahola Noguer, procedent d’una altra branca familiar. Pel

Els petons tan incòmodes a les noves butaques de cinema

El cinema barceloní Gran Sarrià, de la cadena Cinesa, ha remodelat les vuit sales amb butaques inclinables que permeten a l’espectador acarar-se a la pantalla gran gairebé en horitzontal. La iniciativa m’ha recordat els “love seats” implantats el cèntric cinema gironí Albéniz l’any 1998, quatre anys abans de tancar definitivament les portes. Eren butaques dobles per a parelles, sense reposa-braços intermedi. La innovació em va alegrar i vaig deixar-ne constància al meu dietari Alguns rastres marcats a la neu, en honor al plaer d'anar al cinema en parella, abraçar-se per darrere el coll sense necessitat de contorsions, acomodar-se junts,

Els devastadors focs previstos de cada estiu, i seguim

Abans cada generació guardava memòria del gran foc que havia cremat algun sector de la seva comarca, ara el termini s’ha escurçat. El foc de 1928 a les Gavarres ha passat als annals per la narració de Joaquin Ruyra “Entre flames”. Vint anys després, les flames van tornar el 1947 entre Romanyà i la Bisbal. Recordo la visió personal del foc de 1968 a les Costes de l’Alou, entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro. El juliol de 1983 tornava cremar el massís de les Gavarres. El 1986 van ser 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà (40% de la superfície de la comarca). El 2013 les flames van arrasar 30.000 hectàrees de l’Albera i va convertir en

Per començar, un aperitiu spritz-Suze abans de passar a taula de dinar

L’aperitiu spritz-suze amb el qual tenim costum de brindar abans de dinar al Motel Empordà és una peça de lluiment dintre de l’inventari de genialitats de Jaume Subirós, un combinat popular a les zones del nord d’Itàlia antigament ocupades pels austríacs. La paraula alemanya spritz deriva de spritzen, que significa ruixat o esquitxat, en aquest cas amb soda. La gràcia de l’spritz és que no té una sola recepta, encara que la base de partida sigui el vi blanc d’agulla prosecco (o xampany) amb Campari o un altre vermut amarg i soda. Hi ha centenars de spritzs diferents i aquí és on intervé el talent de cada autor. Jaume Subirós hi aplica el principi de proximitat i canvia el Campari per licor Suze, aperitiu

Llibres sobre la Guerra Civil espanyola, entre allau o compendi

  

El 18 de juliol vinent farà 80 anys de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra el govern electe de la Segona República per desencadenar una guerra d’aniquilació del teixit social republicà que va costar centenars de milers de morts. Les mentides dels vencedors van inculcar durant la llarga dictadura que valia més no tenir opinions polítiques. La majoria dels que van viure la guerra no van arribar mai a aclarir-ne les causes en detall, fora dels cercles més polititzats. El buit forçat de coneixement històric es va començar a omplir a partir dels primers anys 1970 amb un allau d’estudis que encara no ha parat. L’allau comporta escassa capacitat de síntesi, per això destaca entre els milers de

Diuen que han restaurat el Partenó d’Atenes, o potser no gaire

Per primera vegada en dos segles, el Partenó d’Atenes es podrà contemplar a partir d’ara sense bastides ni grues, un cop donada per conclosa la restauració duta a terme tan lentament, basada en l’antiga idea romàntica que les ruïnes han de semblar ruïnoses en comptes de tornar-les a l’estat original. S’hauria pogut reconstruir la teulada i els colors vius del revestiment polícrom original, però l’opció ha estat deixar-lo en l’aspecte escrostonat. Això no treu que sigui una de les construccions més belles i lluminoses que ha aixecat i malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el monument de l’Atenes democràtica, el símbol actual de Grècia i d’Europa, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell

El centenari de Josep M. Espinàs i la insospitada biografia pendent

El 7 de març de l’any vinent s’escau el centenari de la naixença de Josep M. Espìnàs, que va morir el 2023, als 95 anys. Suposo que les institucions i els amics recordaran com pertoca un dels fenòmens literaris catalans més colossals del segle XX, per l’amplitud de la seva obra i del seu públic lector. La sobreabundància i l’èxit l’equiparen a Josep Pla, en canvi la consideració de prestigi divergeix, com si Espìnàs s’hagués de fer perdonar l’extraordinària popularitat. Va fer esforços titànics per combinar aquella popularitat amb el grau de reserva personal que desitjava mantenir a cada moment. Era sociable i amable, fins el límit que ell decidia. L’any 1990 li vaig demanar que em permetés posar-me a escriure la seva biografia, convençut dels

A França també estan polaritzats i això anirà a més

França commemora aquests dies el 90 aniversari del tombant històric que va representar l’arribada al poder del primer govern d’esquerres del Front Populaire l'any 1936. Ho fa amb la vista posada a les eleccions presidencials d’abril de l’any vinent, a les quals el candidat d’esquerres Jean-Luc Mélenchon i de l’extrema dreta Marine Le Pen (o el seu delfí Jordan Bardella) poden passar a la segona volta, atesa la fragmentació del centristes. Allà també en diuen polarització. Fa 90 anys el govern del Front Populaire (aliança inèdita de socialistes i comunistes) va topar amb l’activa oposició no només de la dreta, també i sobretot de les estructures de l’Estat, els financers i l’exèrcit. Aquella experiència governamental va acabar el novembre de 1938. La gran diferència és que ara el Partit Socialista, que va portar François Mitterrand a la presidència de la República l’any 1981, es troba quasi desaparegut. Les

Centenari de Josep Mercader al Motel amb nets, besnets i rebesnets

Dijous el Motel Empordà de Figueres va invitar 200 d’amics a celebrar el centenari de la naixença del fundador Josep Mercader i els 65 anys de vida de l’establiment. Ho va fer amb un sopar que constituïa una mostra de lluïment de la capacitat d’innovació dintre de la llarga continuïtat de la cuina i l’hospitalitat de la casa, i també una expressió massiva de l’amor estable que li dispensa la clientela. Durant tots aquests 65 anys hi ha treballat Jaume Subirós, que va rellevar el seu sogre Mercader a la mort prematura del fundador. Ara hi treballen també fills i netes de Jaume Subirós i Anna M. Mercader. A l'hora del pastís monumental, també va

La Venus de casa meva que comparteixo amb el museu del Louvre

Arran d’un viatge a Itàlia vaig comprar el cartell de l'exposició “Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590”. Reprodueix quasi a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs situats a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). L’artista es va entretenir a pintar els detalls del luxós divan sobre el qual jau la Venus, el drapejat del cortinatge de fons i un horitzó amb elements arquitectònics i paisatgístics. Vaig enrotllar el cartell curosament al moment de comprar-lo i

Absort i poc quiet al Louvre davant del ballet de visitants

Als museus la decisió més recomanable és seure i mirar desfilar la fugacitat del món amb un posat absort que no s'ha de confondre amb la quietud. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però renovo l'itinerari. Remiro la Victòria de Samotràcia, i amb això en tindria gairebé prou. La glorieta amb claror natural que ocupa la Venus de Milo permet voltar la peça als mateixos nombrosos visitants que la Gioconda, i brinda els mateixos interrogants sobre la capacitat de seducció de l’art clàssic. De bon matí faig la cua d’entrada al Louvre, quan a l’estiu acaba de clarejar o a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre,