El “Corriere della Sera” envelleix com les dames dignes d'abans

Les velles dames dignes no són immunes al pas del temps, simplement ho porten amb elegància. És el cas del diari milanès Corriere della Sera, peça integrant del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà de jovenet estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el gratacels Pirellone, el Castello Sforzesco i els canals urbans dels Navigli, però de cap manera no pensava renunciar a visitar la seu del Corriere della Sera a Via Solferino núm. 28, ni que fos de fora. Encara mantinc el costum. L'edifici històric del diari no té externament res de particular, però m’hi aturo com davant d’un monument. La vitalitat de la premsa i les editorials italianes és un espectacle ofert per pocs diners cada dia al quiosc, com un dels atractius del viatge. L’edició internacional del Corriere della Sera que es compra fora d’Itàlia és d’un format reduït, la de debò ofereix cada dia un gruix massís de paper, en el format llençol original de les pàgines, com els bitllets de les lires d’abans. El Corriere envelleix amb elegància milanesa. L'edat l'afeixuga sense

La felicitat: un bicchierino de grappa a qualsevol osteria d'Itàlia

Passar uns dies a Milà ofereix atractius molt diversos, començant per assistir a la representació de La traviata de Verdi al temple de la Scala, però la principal satisfacció de totes ha estat aquest bicchierino de grappa blanca després d’uns excel.lents tagliatelle de la casa “ai fungui freschi” amb afegit de gambeta i tàperes a l’osteria Al Cantinone de Via Agnello. L’aroma, la finesa i el grau d’aquest aiguardent de brisa, destil.lat de les restes (pellofes i pinyols) de premsar el raïm, s’anomena marc en català i francès, grappa en italià i oruxo en gallec. El nom no fa la cosa, la finesa sí. Era un subproducte pobre i hauria decandit com una romanalla de l’antiga vida pagesa si la grappa italiana

L’última fita de frontera, entre Portbou i Cervera, no es mou de lloc

Els alcaldes dels municipis que toquen la frontera amb França estan obligats per la subdelegació del govern espanyol a procedir cada any a la revisió de les fites, mollons, mugues o pedres termeneres que marquen la ratlla divisòria estatal, acompanyats pels alcaldes de l’altre cantó limítrof i les policies respectives. La número 1 es troba a la riba del riu Bidasoa, l’última amb el número 602 és una creu a la paret de la Cova Foradada, entre la Punta de l’Ocell a Portbou i el Cap Cervera. Es tracta d’una cavitat natural de 20 metres de llarg que travessa el promontori litoral, amb un enllosat pissarrenc que a alguns moments de l’any permet el pas a peu sec. Té l’entrada per un Estat i la sortida per

Ardent espera de "La traviata" de Nadine Sierra a la Scala de Milà

Totes les entrades estan exhaurides per a les dotze funcions a la Scala de Milà, del 19 de setembre al 15 d’octubre, de La traviata de Verdi, l’òpera més representada arreu del món. El reclam és la soprano Nadine Sierra, que l’any passat ja va cantar aquest paper al Liceu amb bona nota. Fa tres o quatre mesos vaig aconseguir dues de les últimes entrades disponibles al loggione de la Scala, malgrat intuir que Nadine Sierra esgarraparà poc el mite de la Callas, la “prima donna assoluta” a aquest mateix paper i aquest mateix escenari. Dintre del voluble star-system de cada moment, Nadine Sierra ja és la soprano de moda abans

No serà que no hàgim vist arribar la ultradreta

Les eleccions d’abril vinent a França elegiran probablement la candidata d’ultradreta Marine Le Pen com a presidenta de la República per culpa de la desunió de l’esquerra que encapçala Jean-Luc-Melenchon (foto adjunta). Això vindrà a sumar-se als governs d’ultradreta d’Estats Units, Itàlia, potser Espanya després les eleccions previstes el setembre de 2027 o Catalunya amb l’ascens d’Aliança Catalana. Els governs democràtics de centre i d’esquerres han deixat rere seu uns països on la desigualtat social ha augmentat,  la classe mitjana laminada no pot accedir a un habitatge de compra ni de lloguer amb el seu salari i els serveis públics s'han vist precaritzats (trens, escoles,

Escapolir-se de l'escomesa: la lliçó de l’estimat mestre Puyal

Alguns s’estranyen que un periodista tan acreditat, estimat i ben plantat es vulgui mantenir al marge de la vida pública i no participi a les celebracions del 50 aniversari del primer partit del FC Barcelona que ell va retransmetre en català a la Cadena SER el 1976, i que va mantenir durant llargs anys al costat de recordats programes de televisió que dirigia i presentava. A mi no m’estranya, es tracta d’una actitud personal que va defensar des del primer dia, malgrat l’enorme popularitat i una simpatia comprovada. Vaig entrevistar-lo en alguna ocasió, vaig tractar-lo arran de l’elaboració d’un dels llibres de la col.lecció Diàlegs a Barcelona al costat del seu amic Sebastià Serrano, professor de Lingüística de la UB. Posteriorment em va convocar a algun dels seus programes televisius i conservo la petita escultura de marbre i ferro amb què obsequiava els invitats. Al costat del tracte amistós a cada ocasió que hi he tingut contacte, la quantitat dels seus col.laboradors, amics i coneguts al llarg d’una vida professional

Túnels que uneixen continents, si hi ha voluntat de fer-ho

Es feia difícil imaginar que algun dia França i Gran Bretanya estarien unides per tren directe de passatgers i mercaderies (inclosos camions i cotxes particulars) a través d’un túnel submarí de 40 quilòmetres sota el Canal de la Mànega, però aquest túnel és una realitat plenament operativa des de 1994. Cobreix el trajecte en 35 minuts, transporta cada any 11 milions de passatgers i 2 milions de vehicles. Això mateix seria perfectament viable entre Marroc i Espanya, entre l’Àfrica i Europa per sota l’Estret de Gibraltar. Se’n parla des de fa llargues dècades i disposa d’avantprojectes tècnics posats al dia per part de les societats estatals encarregades. La

Les figues que s’abasten de l’arbre amb la mà només aquests dies

El final de la calor extrema porta una victòria associada: les figues madures que s’abasten de l’arbre amb la mà (furtivament, si molt convé), no les importades de supermercat. Les figues pateixen un problema d’imatge: són barates i abundants. Tot i així, representen una rara delícia i formen part dels plaers de la cuina, tant la popular com la més refinada. L’ànec amb figues, per posar només un exemple, és una recepta del més alt pedigrí. Als plats del Motel Empordà de Figueres les figues apareixen puntuals aquests dies. Tenen l’inconvenient de l’escàs temps de conservació, excepte quan se’n fa confitura, pa de figues per a l’hivern o macerades en licor (el Domaine du Traginer del viticultor Jean-François Déu a Banyuls proposa unes figues al vi de Banyuls insuperables). També acompanyen els formatges i els pernils salats amb delicadesa. El pintor i cuiner del Restaurant del Bisbe de Ceret, Marc

Garbinada ahir a Cadaqués al costat de Pere Vehi Contos

Pere Vehi Contos, història viva de Cadaqués i del difunt Bar Boia, obert pel seu avi el 1946, va tenir l’amabilitat de presentar ahir dijous a la Societat l’Amistat el llibre Converses de sobretaula al Motel (editorial Gavarres), de Joan Armangué i jo mateix. Abans de començar l’acte vam sortir a la terrassa de l’edifici del casino i ens vam fer la foto adjunta, amb en Pere i el nostre editor Àngel Madrià. Bufava una garbinada impertinent, un vent de mar llardós que empastifava l’ambient amb un tel humit, tèrbol, covat. El garbí és l’antítesi, el germà Caín de la tramuntana radiant i energètica que neteja l’aire, el deixa pur, lleuger i tibant. La tramuntana desentumeix i tensa el múscul del cel, irisa els colors, perfil el llavi de les coses i incita a l’amor. Però ahir

El banc de seure a Ceret on no seu mai ningú, excepte ahir

Guardo una col.lecció de records de bancs de seure que he triat al llarg dels anys a espais públics de contrades molt diferents, per la seva capacitat d’acollida i comprensió. No necessito tenir-los en propietat, m’agrada compartir-los. El banc de la foto adjunta, feta ahir mateix, és als carrers de Ceret. Fa anys que l’utilitzo. Sota les capçades dels castanyers que filtren el miralleig de la llum solar, és un banc atrotinat, de fusta repintada de verd, construït amb dos taulons al seient i un altre al respatller damunt d’una ànima metàl.lica. Per a mi representa un setial, una butaca orellera, un observatori, un lloc al món al qual intento muntar un relat amb les peces disponibles, entendre l’experiència, trobar el gust de les coses i posar paraules al pensament, dintre d’un combat intern entre el desfici i l’ofici. A aquest banc no hi seu mai ningú. Ahir, diumenge a la tarda, vaig veure des d'una discreta distància que ho feia una parella gran. Vaig estar a punt d’abraçar-los. Qualsevol dia els serveis municipals renovaran el banc per un altre de modern i engegaran a rodar la seva saviesa acumulada. A la  primavera els castanyers presenten les branques florides, però la força del lloc serveix igualment durant l'estuba xafogosa de l'estiu o al ressol manyac de l’hivern. Potser el meu sentiment és pueril, una pulsió indulgent o tot just el

Arqueologia: ciència viva i canviant, no pas fòssil

Una recent troballa arqueològica durant les obres al subsol de l’Hotel Barcino del carrer Jaume I de Barcelona ha portat a replantejar el que s’havia cregut fins ara sobre la trama urbana del fòrum i el temple romans (simulació adjunta) de la ciutat fundada en temps de Crist, és a dir en temps de l'emperador August, entre els anys 15 i 10 aC. El fet demostra un cop més que l’arqueologia és una ciència que depèn més de la interpretació que es dona a cada moment als rastres que es troben que no a les peces localitzades per si soles. La interpretació deriva dels coneixements de cada època i pot variar amb el pas dels anys. Per

Reaparició descarada de l’escriptora Colette contra els detractors

Durant l'estiu relativament ociós se m'ha acudit rellegir l’escandalosa i avançada escriptora francesa Colette, prosa de la qual guardava un agradable record llunyà. He comprat una recopilació de les seves obres, 1.500 pàgines molt manejables de la col.lecció d’antologies Bouquins, que edita el segell Robert Laffont, amb una vintena de novel.les i relats. Imaginava que tard d’hora el volum em cauria fatalment dels dits, però m'he equivocat. Ha estat una redescoberta entusiasta. La Biblioteca Nacional parisenca li ha dedicat fa poc l’exposició “Les mondes de Colette”, dintre d’un revival editorial que coincideix amb el meu impuls de rellegir-la. A més de pionera literària d’allò que ara anomenen fluïdesa de gènere i autodeterminació de la dona, també va ser actriu, mim, periodista i corresponsal de guerra. No cal dir que es va veure sovint vilipendiada per

Plega el gran hotel del tren de França a Cervera de la Marenda

La injusta decadència de la línia ferroviària històrica del tren de França a les estacions de connexió internacional de Portbou i Cervera de la Marenda s’acaba de cobrar una altra peça de caça major. El gran hotel Belvédère du Rayon Vert, annex a l’estació de Cervera, acaba de tancar les portes per ordre governativa. No complia les condicions anti-incendis que havia d’aplicar des de fa dos anys. El director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, va encarregar l’espectacular construcció l'any 1928, a una parcel.la abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic. Es va anomenar Belvédère du Rayon Vert perquè El raig verd era el títol del viatge posat de moda per novel.la de Juli Verne. Oferia refinades instal.lacions als viatgers que, pels tràmits duaners o els transbords, havien de fer nit a Cervera. Tenia el seu propi cinema,

L’església de Cadaqués implora una mà urgent de pintura

L’església de Santa Maria de Cadaqués forma part destacada d’un paisatge eminent, això no treu que necessita de tant en tant una mà de pintura, com qualsevol altra construcció. Generalment la despesa va a càrrec del propietari, però els bisbats que es van afanyar a immatricular (inscriure per primer cop al Registre de la Propietat sense necessitat de prova documental) 3.722 finques a Catalunya entre 1946 i 2015 (fins la derogació de l’article de la Llei Hipotecària que ho permetia), ara diu que no consideren una prioritat repintar la icònica església cadaquesenca. L’última vegada que el bisbat ho va fer, trenta anys enrere, ja va ser gràcies al mecenatge de l’empresari Javier de la Rosa, estiuejant de la localitat implicat en diferents escàndols judicials. Ara l’Ajuntament de Cadaqués col.labora en una campanya de mecenatge amb la mateixa finalitat de pintar el que aquí anomenen “l’iglesi”. Com és sabut, el parlar de Cadaqués té atribucions per passar-se pels balcons les normes ortogràfiques generals. N'hi diguin com n'hi diquin, la qüestió és que la repintin en un futur raonable, que recuperi l'aspecte lluminós i que el bisbat de Girona no quedi

Per fi s'anima l'esplèndid castell de Sant Ferran a Figueres

L’estiu passat ja s’hi van muntar amb èxit tres sessions de cinema a la fresca amb més de 500 espectadors. Enguany l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres ofereix del 3 d’agost a l’1 de setembre unes inèdites Nits d’Art al Castell amb vuit vetllades de dansa, exposicions, concerts, teatre i cinema. La iniciativa se suma a la dinamització de les visites públiques durant tot l’any. Tradueix a la pràctica el desig tan repetit que aquest monumental recinte, antigament d’ús militar, actuï com a patrimoni viu de la ciutadania. L’associació d’Amics del Castell de Sant Ferran compta amb uns 300 adherents i celebra trenta

La veu solitària d’Antoni Puigverd davant el déu del futbol

Quan es desferma l’eufòria col.lectiva per un gran èxit futbolístic, aleshores s’alça la solitària veu d’Antoni Puigverd al seu article d’opinió del diari La Vanguardia per matisar l’exaltació amb arguments. L’any 2022 l’equip de futbol de la seva ciutat va pujar a primera divisió i Puigverd va presenciar sota el balcó de casa la desfilada de joves que saltaven, ballaven i cridaven: “Girona, ciutat de primera!”. Ell escrivia l'endemà: “Vaig estar a punt de contestar-los: serà ciutat de primera si aconsegueix que els joves us pugueu formar com si Girona fos Oxford, si genera prou treball qualificat perquè us hi pugueu quedar, si els vostres sous estan a l’alçada del preu dels pisos”... Ahir dilluns va tornar-hi arran de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i deia: “En poques dècades hem pasat de la 'fúria espanyola', un futbol mediocre, als èxits mundials de les nostres acadèmies de futbol. Espanya podria

El cim multiusos de la muntanya de Sant Sebastià, a Llafranc

La llegenda és capriciosa i ha situat tot sovint l’antiga ciutat enfonsada de Cípsela davant del cap de Sant Sebastià i la platja de Llafranc. El nom mític de Cípsela es fa present al rodal amb una certa freqüència. A la meva memòria continua associat a l’antic restaurant Cypsele, situat a una de les cantonades de la plaça de l’Ajuntament de Palafrugell, pioner en recuperar durant l’hivern el plat barroc d’es niu i les seves sobretaules igualment abarrocades. L’atractiu de Llafranc no se situa només arran de platja, també al cim de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Cadascú deu tenir el seu punt predilecte d’observació del paisatge del país, l’indret que li desperta una emoció, un íntim estat de trànsit. Per a mi, el cim panoràmic de la muntanya litoral

L’enigma persistent del faraònic teatre de l’Arxipèlag a Perpinyà

Fa quinze anys que es va inaugurar amb un faraònic pressupost de construcció de 48 milions d’euros confiat a l’arquitecte icònic Jean Nouvel. L’Ajuntament de Perpinyà li dedica cada any 4,4 milions d’euros i disposa de la condició d’escena nacional, però no ha aconseguit oferir una programació que resulti atractiva més enllà del públic local. El caràcter transfronterer va desaparèixer aviat i no fa promoció de la seva activitat d’aquest cantó de la frontera, malgrat ser dirigit de 2011 à 2016 per Domènec Reixach i de 2016 à 2022 per

L’eòlica marina ja és una realitat de l’altre cantó de la frontera

El 10 de juliol van començar a proporcionar energia elèctrica a la xarxa general els tres primers parcs eòlics flotants instal.lats 16 quilòmetres mar endins davant de Leucata i el Barcarés, a menys d’un centenar quilòmetres del mateix projecte empantanegat a Roses. La producció elèctrica de la nova iniciativa francesa equival al consum d’una població de 50.000 persones. Fins el 2030 preveuen instal.lar-ne 19 més de la mena a aquell litoral, on la productivitat duplica l’eòlica terrestre. Per contra, a l’Empordà fronterer, ”palau del vent”, no hi ha ni un sol moli d’energia eòlica, ni terrestre ni marí. El projectat parc eòlic marí Tramuntana situaria 33 turbines a 24 quilòmetres de distància del litoral de Roses, amb

Barcelona manté i renova 40 mercats de barri, és per celebrar-ho

Els barcelonins no sempre s’adonen del privilegi de disposar de 40 mercats de productes frescos al llarg de la ciutat, contínuament renovats (encara que sigui lentament) per la política adoptada el 1991 per l’Ajuntament. L’Institut Municipal de Mercats acaba de presentar el seu pla d’inversions de 100 milions d’euros els pròxims deu anys per enllestir la reforma de tots i cadascun. La xarxa de mercats municipals als barris barcelonins és una excepció, un acte de fe en el servei públic i també en l'esforç econòmic dels paradistes implicats. A la majoria d’altres ciutats els mercats han anat desapareixent en benefici dels supermercats, que ja concentren el 75% de les vendes d'alimentació. Al renovat mercat de cada barri no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi anem sobretot perquè ens fem la il.lusió que és més fresc, més bo i més sociable.  Cada barri, cada mercat i cada parada són un món. Viure i comprar equival a triar en funció dels gustos, les ganes i les possibilitats de cadascú, i això els mercats ho faciliten d'una manera singular. L'any 2020 vam escriure amb la col.lega Àngela Vinent el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats

El moll privat de la Barceloneta canvia de mans per tercer cop

Acaba de canviar de mans per tercera vegada en quinze anys la vergonyosa concessió privada que tanca amb barrots (foto adjunta) el moll de la Barceloneta més integrat a la ciutat, per dedicar-lo als iots de luxe. El fons d’inversió monegasc Mirazur Capital n’ha comprat el 52% de les accions a l’anterior fons d’inversió Quinvest, que les havia adquirides al primer promotor, la societat anglesa Salamanca Group. Aquest tram del moll portuari paral.lel al Passeig Joan de Borbó va ser obert al públic arran de les obres olímpiques de 1992. El va privatitzar el 2010 l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme, Antoni Vives, a continuació conseller d’inversions de la monarquia d’Aràbia Saudita. Al moment del pitafi, l’arquitecte Oriol Bohigas va dir:

El llibre "Els Rahola, una saga infinita", quasi una història del país

Dissabte es va presentar a de Cadaqués el meu nou llibre Els Rahola, una saga infinita (editorial Gavarres) al voltant d’una família amb nombroses branques escampades els últims segles a Roses, Girona i Barcelona, fins a dibuixar ella sola quasi una història del país. La descendent que sona en la societat mediàtica d’avui deu ser la periodista i escriptora Pilar Rahola, però la saga originària de Cadaqués és gairebé tan antiga i prolífica com la dinastia dels Habsburg i forma un arbre genealògic de rebrots insospitats. Tots els Rahola provenen de Cadaqués, amb branques implantades seguidament a altres llocs arran de la prosperitat generada per la navegació comercial a vela, a la qual s’havien abocat com armadors, capitans i consignataris de vaixells. Després esdevindrien advocats, polítics, arquitectes o editors. El cognom Rahola abunda menys que abans al Cadaqués d’avui. A més dels Rahola López i els Rahola Pallàs (Manuel Rahola Pallàs, actual tinent d’alcalde, va presentar del llibre), Nico Rahola López heretaria la botiga de diaris, la llibreria-papereria Rahola a l’entrada del poble. El petit restaurant Es Racó el dirigeix Juli Rahola Noguer, procedent d’una altra branca familiar. Pel

Els petons tan incòmodes a les noves butaques de cinema

El cinema barceloní Gran Sarrià, de la cadena Cinesa, ha remodelat les vuit sales amb butaques inclinables que permeten a l’espectador acarar-se a la pantalla gran gairebé en horitzontal. La iniciativa m’ha recordat els “love seats” implantats el cèntric cinema gironí Albéniz l’any 1998, quatre anys abans de tancar definitivament les portes. Eren butaques dobles per a parelles, sense reposa-braços intermedi. La innovació em va alegrar i vaig deixar-ne constància al meu dietari Alguns rastres marcats a la neu, en honor al plaer d'anar al cinema en parella, abraçar-se per darrere el coll sense necessitat de contorsions, acomodar-se junts,

Els devastadors focs previstos de cada estiu, i seguim

Abans cada generació guardava memòria del gran foc que havia cremat algun sector de la seva comarca, ara el termini s’ha escurçat. El foc de 1928 a les Gavarres ha passat als annals per la narració de Joaquin Ruyra “Entre flames”. Vint anys després, les flames van tornar el 1947 entre Romanyà i la Bisbal. Recordo la visió personal del foc de 1968 a les Costes de l’Alou, entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro. El juliol de 1983 tornava cremar el massís de les Gavarres. El 1986 van ser 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà (40% de la superfície de la comarca). El 2013 les flames van arrasar 30.000 hectàrees de l’Albera i va convertir en

Per començar, un aperitiu spritz-Suze abans de passar a taula de dinar

L’aperitiu spritz-suze amb el qual tenim costum de brindar abans de dinar al Motel Empordà és una peça de lluiment dintre de l’inventari de genialitats de Jaume Subirós, un combinat popular a les zones del nord d’Itàlia antigament ocupades pels austríacs. La paraula alemanya spritz deriva de spritzen, que significa ruixat o esquitxat, en aquest cas amb soda. La gràcia de l’spritz és que no té una sola recepta, encara que la base de partida sigui el vi blanc d’agulla prosecco (o xampany) amb Campari o un altre vermut amarg i soda. Hi ha centenars de spritzs diferents i aquí és on intervé el talent de cada autor. Jaume Subirós hi aplica el principi de proximitat i canvia el Campari per licor Suze, aperitiu

Llibres sobre la Guerra Civil espanyola, entre allau o compendi

  

El 18 de juliol vinent farà 80 anys de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra el govern electe de la Segona República per desencadenar una guerra d’aniquilació del teixit social republicà que va costar centenars de milers de morts. Les mentides dels vencedors van inculcar durant la llarga dictadura que valia més no tenir opinions polítiques. La majoria dels que van viure la guerra no van arribar mai a aclarir-ne les causes en detall, fora dels cercles més polititzats. El buit forçat de coneixement històric es va començar a omplir a partir dels primers anys 1970 amb un allau d’estudis que encara no ha parat. L’allau comporta escassa capacitat de síntesi, per això destaca entre els milers de

Diuen que han restaurat el Partenó d’Atenes, o potser no gaire

Per primera vegada en dos segles, el Partenó d’Atenes es podrà contemplar a partir d’ara sense bastides ni grues, un cop donada per conclosa la restauració duta a terme tan lentament, basada en l’antiga idea romàntica que les ruïnes han de semblar ruïnoses en comptes de tornar-les a l’estat original. S’hauria pogut reconstruir la teulada i els colors vius del revestiment polícrom original, però l’opció ha estat deixar-lo en l’aspecte escrostonat. Això no treu que sigui una de les construccions més belles i lluminoses que ha aixecat i malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el monument de l’Atenes democràtica, el símbol actual de Grècia i d’Europa, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell

El centenari de Josep M. Espinàs i la insospitada biografia pendent

El 7 de març de l’any vinent s’escau el centenari de la naixença de Josep M. Espìnàs, que va morir el 2023, als 95 anys. Suposo que les institucions i els amics recordaran com pertoca un dels fenòmens literaris catalans més colossals del segle XX, per l’amplitud de la seva obra i del seu públic lector. La sobreabundància i l’èxit l’equiparen a Josep Pla, en canvi la consideració de prestigi divergeix, com si Espìnàs s’hagués de fer perdonar l’extraordinària popularitat. Va fer esforços titànics per combinar aquella popularitat amb el grau de reserva personal que desitjava mantenir a cada moment. Era sociable i amable, fins el límit que ell decidia. L’any 1990 li vaig demanar que em permetés posar-me a escriure la seva biografia, convençut dels

A França també estan polaritzats i això anirà a més

França commemora aquests dies el 90 aniversari del tombant històric que va representar l’arribada al poder del primer govern d’esquerres del Front Populaire l'any 1936. Ho fa amb la vista posada a les eleccions presidencials d’abril de l’any vinent, a les quals el candidat d’esquerres Jean-Luc Mélenchon i de l’extrema dreta Marine Le Pen (o el seu delfí Jordan Bardella) poden passar a la segona volta, atesa la fragmentació del centristes. Allà també en diuen polarització. Fa 90 anys el govern del Front Populaire (aliança inèdita de socialistes i comunistes) va topar amb l’activa oposició no només de la dreta, també i sobretot de les estructures de l’Estat, els financers i l’exèrcit. Aquella experiència governamental va acabar el novembre de 1938. La gran diferència és que ara el Partit Socialista, que va portar François Mitterrand a la presidència de la República l’any 1981, es troba quasi desaparegut. Les

Centenari de Josep Mercader al Motel amb nets, besnets i rebesnets

Dijous el Motel Empordà de Figueres va invitar 200 d’amics a celebrar el centenari de la naixença del fundador Josep Mercader i els 65 anys de vida de l’establiment. Ho va fer amb un sopar que constituïa una mostra de lluïment de la capacitat d’innovació dintre de la llarga continuïtat de la cuina i l’hospitalitat de la casa, i també una expressió massiva de l’amor estable que li dispensa la clientela. Durant tots aquests 65 anys hi ha treballat Jaume Subirós, que va rellevar el seu sogre Mercader a la mort prematura del fundador. Ara hi treballen també fills i netes de Jaume Subirós i Anna M. Mercader. A l'hora del pastís monumental, també va

La Venus de casa meva que comparteixo amb el museu del Louvre

Arran d’un viatge a Itàlia vaig comprar el cartell de l'exposició “Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590”. Reprodueix quasi a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs situats a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). L’artista es va entretenir a pintar els detalls del luxós divan sobre el qual jau la Venus, el drapejat del cortinatge de fons i un horitzó amb elements arquitectònics i paisatgístics. Vaig enrotllar el cartell curosament al moment de comprar-lo i

Absort i poc quiet al Louvre davant del ballet de visitants

Als museus la decisió més recomanable és seure i mirar desfilar la fugacitat del món amb un posat absort que no s'ha de confondre amb la quietud. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però renovo l'itinerari. Remiro la Victòria de Samotràcia, i amb això en tindria gairebé prou. La glorieta amb claror natural que ocupa la Venus de Milo permet voltar la peça als mateixos nombrosos visitants que la Gioconda, i brinda els mateixos interrogants sobre la capacitat de seducció de l’art clàssic. De bon matí faig la cua d’entrada al Louvre, quan a l’estiu acaba de clarejar o a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre,

L’aventura de creure que arribarem a nonagenaris

Diuen que els nascuts a partir de 2007 viuran més de 100 anys i arribaran al segle XXII. Les estadístiques asseguren que tots arribarem cada vegada més a la condició d'octogenaris i nonagenaris. Per tant, ens convé valorar la part excitant de la pèrdua gradual d'energia atlètica i de bellesa convencional per passar a col.locar l’accent en altres coses menys aparents però més consolidades i útils. Madur no significa a punt de descompondre’s, si sabem valorar la processó dels anys sense repapiejar. Algunes satisfaccions fan més 

El Canigó nevat parla clar al pont del Palmarium de Perpìnyà

La previsió meteorològica actualitzada confirma el costum de cada any. Tindrem un curt i últim rebrot de pluja i fred relatiu en ple mes de maig, cosa comprovable de manera visual al massís del Canigó completament nevat aquests dies, abans del desgel imminent. Fa temps que sóc un observador atent de la majestat del Canigó a l’horitzó, des de diferents punts estudiats de la meva geografia, els dies que la tramuntana esbandeix l’atmosfera i obre la cortina del paisatge de fons. Entre les talaies del massís del Canigó que col.lecciono, la preferida és el pont del Palmarium al centre de Perpinyà (foto adjunta). Deu ser perquè es tracta d’una inusual visió plenament urbana, emmarcada .per una vegada dintre dels edificis i la botànica de la ciutat. Puc recórrer a altres punts de contemplació igualment predilectes, però aquest em commou de manera especial. Passo estones recalcat a la barana del pont circulatori, com si esperés que la muntanya em parli. De fet, em parla, però això és més aventurat d’expressar de manera breu i comprensible. La meva mirada li reserva un afecte inexplicable i correspost. A ple estiu els colors grisosos,blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada

La trampa tan atractiva d’empaitar sempre la bellesa

Resulta trampós dedicar una magna exposició a “El culte a la bellesa” per passar revista a l’evolució del concepte, com anuncia que farà el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) de maig a novembre, tot adaptant la idea presentada el 2023 a la Wellcome Collection de Londres. Resulta trampós i molt atractiu, és clar. Trampós en el sentit que la idea de bellesa han canviat molt al llarg de les èpoques i s’ha revelat indefinible. Alhora, ha exercit sempre un atractiu poderós, un anhel recalcitrant. A tots ens agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la, lliurar-nos a la temeritat d’empaitar-la i al dolor de posseir-la només per un instant fugitiu. La bellesa depèn molt de la mirada de cadascú. S’ha de saber mirar, si es vol detectar el principi actiu i imprevist de la bellesa, tan aleatòria. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat, però aquest culte no s’extingeix mai. En una ocasió vaig veure passar pels carrers anònims de la

Al Cap de Creus hi havia una sirena, jo la sentia i la trobo a faltar

El far de cap de Creus va ser completat l’any 1959 amb aquest edifici de la foto adjunta: una sirena acústica. Emetia els dies i les nits de boira gemecs esquinçadors per avisar les embarcacions de la proximitat del coster. La sirena va ser construïda a la punta encara més prominent, més endinsada al mar que el far, aixecat el 1853 a l’extrem més oriental de tota la Península Ibèrica. Amb els nous sistemes de transmissió, ara la sirena ja no és necessària. Va emmudir el 1981 i va ser enderrocada el 2006. La trobo a faltar. Ha deixat un buit en el paisatge físic i el sonor.  Belava com una ovella mitològica, feia el seu fet sense molestar ningú. El veí hostal i restaurant Cap de Creus, habilitat a l’antiga caserna de carrabiners a partir del 1991 per l’anglès

La reina Blanca d'Anjou no va tornar a l'altar de noces de Vilabertran

Diuen els historiadors que un dels fets històrics més destacats viscuts per la magnífica canònica de Vilabertran, prop de Figueres, va ser el casament del rei Jaume II de Catalunya-Aragó amb Blanca d’Anjou, filla del germà del rei de França, celebrat el 29 octubre de 1295 amb grans fastos. Allò que no diuen tan sovint és que la núvia tenia 12 anys i que el rei li va fer deu fills gairebé seguits des de l’any següent de la noça. Blanca d’Anjou va morir de part del desè, als 27 anys. El rei Jaume II, dit el Just, ja s’havia casat anteriorment amb la infanta Isabel de Castella, quan ella tenia 8 anys, però aquell primer matrimoni va ser anul.lat pel papa. Després de la mort de Blanca d’Anjou, encara es va casar dos cops més, amb Maria de Xipre i amb Elisenda

El Bulli és una cosa i Cala Montjoi una altra diferent

Francesc Galí acaba de retratar al llibre Zenobia Camprubí i els secrets de Cala Montjoi (editorial Cal.lígraf) l’aventura biogràfica de la muller catalana del poeta i premi Nobel Juan Ramón Jiménez, propietària d’una casa familiar d’estiueig a aquesta platja que més endavant es faria famosa internacionalment per l’existència del restaurant El Bulli de Ferran Adrià. El llibre de Francesc Galí torna a posar de relleu que Cala Montjoi és una cosa i El Bulli una altra diferent al mateix punt afortunat. No vaig ser client del Bulli, en canvi ho sóc de Cala Montjoi. Era un restaurant de preu prohibitiu, la cala és una de les més boniques del país

En qüestió les grans creus dels cims a l’Aneto i el Canigó

La creu de grans dimensions en alumini aixecada al pic de l’Aneto, el més alt del Pirineu, torna ser notícia aquets dies perquè mans anònimes l’han segada i han reobert el debat sobre la necessitat, al món d'avui,  de coronar els grans cims amb aquesta mena de símbols. L’any 2013 ja va circular una petició perquè la monumental creu en ferro forjat que senyoreja al pic del Canigó fos alliberada de la quantitat de banderoles i rècords tèxtils de tota mena que la gent hi deixa penjats, a un pic mític que arriba a congregar 500 excursionistes cada dia festiu de bonança. La creu del Canigó s'ha convertit en una mena d'espantaocells virolat, que la tramuntana esparraca sense misericòrdia. Algunes veus tornen a recordar que les creus de grans dimensions plantades als pics de les muntanyes recorden excessivament l’època de la preponderància de la religió sobre la societat en general. Les muntanyes, fins i tot els pics més destacats, no necessiten creus monumentals per coronar el seu caràcter simbòlic. La majestat del paisatge

La campanya "No a la MAT" mereix un llibre acabat de publicar

La construcció de la línia elèctrica de Molt Alta Tensió (MAT), amb un traçat aeri sustentat per enormes torres metàl.liques de 70 metres d’alt, desfigura el paisatge de les comarques de Girona, excepte al tram fronterer entre Santa Llogaia (Figueres) i Baixàs (Rosselló), on la mobilització ciutadana va aconseguir que fos soterrat. Arran de la diada de Sant Jordi s’acaba de presentar a Perpinyà el llibre al qual l’historiador i periodista Lluís Dagues relata aquella mobilització, sota el títol Non à la THT. Icil on enterre les géants (Ed. Trabucaire). Dels 64,5 quilòmetres de la MAT gironina i rossellonesa,

Avui fa cent anys que va néixer el cuiner Josep Mercader

No és freqüent que es recordi el centenari d’un cuiner i hoteler, però avui s’escau el de Josep Mercader i Brugués, nascut a Cadaqués el 14 d’abril de 1926, fundador de dos establiments de plena actualitat: el Motel Empordà de Figueres des de 1961 i l’Almadraba Park Hotel de Roses des de 1970. Va morir als 53 anys d’un infart. El “segon acte” de la seva trajectòria ha anat a càrrec d’un jove ingressat com a grum al Motel al moment d’inaugurar-se, que es convertiria amb el pas dels anys en gendre i mà dreta de Mercader. El fundador va dirigir el Motel durant 18 anys. Jaume Subirós n’hi porta 65, dels quals 47 com a director. Tres dels quatre nets s’han incorporat al negoci familiar. La quarta, Sílvia, prepara una biografia sobre l'avi. Per cert,

Els 50 anys del film “Novecento” i les maneres de celebrar-ho

La ciutat italiana de Parma celebra fins el mes de juliol el 50 aniversari de la pel.lícula Novecento, inoblidable història de lluita de classes rodada pel parmesà Bernardo Bertolucci (a la foto al costat de Dominique Sanda durant el rodatge) als bellíssims escenaris rurals de la comarca. Ho fa amb una exposició “immersiva” que recorre localitzacions, protagonistes i girs del guió. Més que la “immersió” muntada al Palau del Governador, es pot reviure Novecento al seu entorn natural, per exemple des de la terrassa de l’osteria I Tri Siochètt als afores de la ciutat. És el paisatge del poeta Attilio Bertolucci i del seu fill director de cinema. La

L’amic rossellonès Jordi Barre i la nit on va fugir ara fa 15 anys

El 1982 vam publicar amb René Grando i Jaume Queralt, col.legues del diari perpinyanès L’Indépendant, el llibre Vous avez la mémoire courte sobre la Retirada republicana de 1939, de la qual encara se’n parlava ben poc. Ho vam celebrar amb una festa d'amics al poble de Fenolleda i ens va sorprendre veure-hi arribar un camió. Era el voluminós equip  de so de l'estimadíssim cantant rossellonès Jordi Barre i el seu grup. Ens volia cantar en perfectes condicions “La nit on vam fugir” (lletra de Joan Cayrol). D’aquella festa fa molts anys, però no l’oblido. Vaig gaudir de l’hospitalitat a casa de Jordi Barre i la

El Passeig de Mar de Palamós es renta la cara com el gats

La badia de Palamós i Santa Antoni de Calonge és una de les més boniques del país i té la fortuna de disposar d’un Passeig de Mar de tres quilòmetres que fan molt goig quan se’ls recorre a peu, sobretot si la passejada és conversada. Ara el Passeig de Mar s’acaba de rentar la cara com els gats al tram comprès entres els carrers Aragó i Carmel, amb alguns elements nous (enllumenat, mobiliari urbà, carril bici) i la preservació de la doble filera de plàtans, el terra de sauló i les arcades decoratives davant la Platja Gran, amb els antics canons de guerra més o menys decoratius. Rentar-se la cara com els gats significa fer-ho de manera superficial però eficaç i sense excessos. El passeig va ser traçat el 1904 i ha conegut diverses reformes, sobretot al

L’avançat forn solar d’Odelló, el gran desconegut

Un dels centres científics més espectaculars i menys coneguts és el Forn Solar d’Odelló a l’Alta Cerdanya francesa, dels més grans del món, implantat pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) gràcies a la durada de la llum solar i la qualitat de l’atmosfera cerdana. Concentra els raigs solars als miralls reflectors orientables desplegats als pendent de la muntanya i els projecta a l’enorme pantalla parabòlica de 40 metres d’alt i 2.000 m2 de superfície. La recerca a altes temperatures té aplicacions a la indústria aeronàutica i aeroespacial, entre d’altres.  El forn solar d’Odelló treballa ara en simulació de condicions de vida a la Lluna, a força de concentrar una temperatura de 3.000 graus sobre regolita (fragments de roca i pols lunar) per

El plaer ciutadà d’anar a estrenar un mercat de barri

Estrenar la reforma d’un dels 40 mercats municipals escampats al llarg dels barris de Barcelona sempre és un plaer ciutadà, per això ahir vam anar a esmorzar a l'acabat d’estrenar mercat de Montserrat Àngela Vinent i jo, els dos autors del llibre Cuines amagades, ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (Ed. Cossetània, 2020). Aquest mercat en concret va obrir l'any 1960 per donar servei als veïns de Roquetes, Verdum, La Prosperitat i Trinitat Nova, al districte de Nou Barris. La reforma d'ara encara fa olor de nou i vam poder esmorzar a la terrassa assolellada del seu bar, després d’admirar parades flamants com la de Menuts Ramells. Els mercats de Barcelona són una realitat viva

El jaciment arqueològic de Pompeia no para d’oferir novetats

El pioner centre barceloní d’arts digitals Ideal Montjuïc (al pavelló Victòria Eugènia de la Fira) acaba d’obrir fins el mes de setembre l’exposició immersiva “Els últims dies de Pompeia”, guardonada com a Millor Exposició 2024 per National Geographic, després del seu èxit a Londres i Madrid. Pel seu cantó, la realitat del jaciment de Pompeia no para d’oferir novetats. Sepultat pel volcà Vesuvi l’any 79 dC, ja tenia 2,6 milions de visitants anuals quan el 2014 el govern italià va decidir invertir-hi 105 milions d’euros per dinamitzar les excavacions i frenar la “segona destrucció” del pas del temps. Tarragona està agermanada amb Pompeia, però els

Perpinyà es manté a l’extrema dreta com una fatalitat

Vaig pensar que es parlaria una mica més entre nosaltres de la ciutat de Perpinyà quan l’any 2020 va ser la més gran de França (120.000 habitants, 450.000 amb l’àrea metropolitana que engloba de facto) a elegir un alcalde d’extrema dreta en la persona de Louis Aliot. Em vaig equivocar. Ahir diumenge Louis Aliot va ser reelegit, sense ni tan sols necessitar segona volta (participació electoral de només 48%), i quasi ningú s’ha pres la molèstia d’intentar entendre'n les causes. La capital del Rosselló nord-català, tan a prop i tan lluny! El periodista Antoine Gasquez, redactor en cap de La Semaine du Roussillon, fa a l’última edició un eloqüent balanç de la inactivitat, l’immobilisme d’Aliot com a

Escanyar amb sadisme Cuba és un fet indigne, roí, inacceptable

L’embargo comercial aplicat pel govern dels Estats Units contra Cuba data de 1960, després que el castrisme nacionalitzés les empreses nord-americanes. Fins ara l’havia pogut esquivar, amb dificultat creixent, per l'ajuda soviètica i veneçolana. Ara la penúria és dramàtica, insostenible i propícia a la revenja nord-americana i de la populosa colònia de cubans expatriats. El castrisme residual al govern repeteix que vol negociar amb Washintgon, sempre que es respecti la sobirania de l’illa. Això és una condició que fa riure el president Donald Trump, convençut que pot forçar el canvi de regim cubà amb un simple sospir, com no havia aconseguit Estats Units durant les set dècades anteriors. Però últimament ha comprovat a Veneçuela o

La crítica musical ben tocada també existeix, però poc

A les pàgines de Cultura del setmanari parisenc Le Nouvel Observateur (ara l’Obs a seques) hi busco com una delícia les curtes crítiques de música clàssica sense pèls a la llengua de Philippe Cassard, veterà concertista de piano i comentarista radiofònic de l’emissora France Musique. Són una delícia perquè estan molt ben escrites i diuen sense embuts quan un concert o un enregistrament no li han agradat. L’altre dia escrivia a la titulada “Dret de fuga”: “Els funàmbuls narcisistes s’atreveixen a tot, això se’ls ha de reconèixer. Vikingur Olafsson ha guanyat un públic i es complau en la provocació de pacotilla. La seva sonoritat és d’una lletjor