Hi ha dues maneres molt diferents de llegir llibres: per extreure’n algun coneixement o bé pel simple i rar plaer de gaudir d’una llengua ben escrita. Aquest segon plaer el proporcionen amb més freqüència els autors que utilitzen llengües molt consolidades literàriament, com ara el francès, però encara crida l’atenció en idiomes de tradició literària més curta com el català. Les memòries del professor Narcís Garolera (a la foto adjunta amb el seu mestre Joan Coromines), titulades Galeries del record i acabades de publicar pel segell Edicions de 1984, destaquen com un prodigi de llengua ben escrita. És molt probable que amb aquest llibre el català modern de Pompeu Fabra, instaurat a partir del 1913, arribi ara a una naturalitat plena, radiant, assentada, admirable. La narració autobiogràfica de Narcís Garolera, catedràtic fa poc jubilat de filologia catalana, pot tenir un interès opinable segons els gustos i els interessos de cadascú. Per contra, el seu estil narratiu és indiscutiblement una culminació de qualsevol llengua literària, en aquest cas el català. Algú podria replicar
