3 des. 2016

Ahir va fer un “dia peronista” pels camins del delta del Llobregat

Alguns amics meus d’origen argentí mantenen l'antic costum d’exclamar “Avui fa un dia peronista!” quan llueix el sol fora de l’estiu d’una manera tan radiant com ho feia ahir divendres, el dia que vam triar per recórrer plegats a peu els camins del delta del Llobregat i anar a dinar per allà després de la caminada. El seu costum qualificatiu se m’ha empeltat amb el pas dels anys i ara per a mi també són “dies peronistes” els de llum solar més esplendorosa, com ahir. Vam anar-hi en metro, fins la parada Cèntric de la nova línia L-9, al Prat de Llobregat. Poques travessies enllà de l’Avinguda Onze de Setembre s’entra de ple en els camins de terra que voregen els horts del Parc Agrari, la desembocadura del riu, el mar i les pistes de l’aeroport. Són camps

2 des. 2016

La casa del mag i la fada en ple centre de Ceret, avui tancada

Temps era temps hi havia en ple centre de la vila de Ceret, sota els plàtans centenaris tan ben alimentats per l’aigua del Canigó, una gran casa de nines d’estil alpí austríac. La regentaven un mag i una fada. Era el restaurant Les Feuillants. A la cuina Didier Banyols, nascut a la veïna Tuïr el 1948. A la sala la seva dona Marie-Louise Banyols, née Maria-Lluïsa Mons Noguer, originària de Vilafreser (Pla de l’Estany). El talent del matrimoni feia recomanable encomanar-se als seus consells, deixar-se guiar pel mercat i la inspiració del dia. Era un dels llocs on es menjava més agradablement d’aquest món, digne hereu i superador

1 des. 2016

Les fronteres oficials fan sovint el ridícul sobre el terreny

Els reis de Bèlgica i d’Holanda es van reunir fa pocs dies per escenificar en persona la rúbrica del tractat que modifica lleugerament els límits entre els dos països limítrofs. El desviament modern del riu Mosa havia deixat un trosset de territori belga a la riba holandesa i viceversa. El nou tractat cedeix 13 hectàrees d’una península fluvial fins ara belgues a Holanda i, en sentit contrari, Bèlgica passa a posseir 3 hectàrees de l’enclavament fluvial anomenat Petit Gravier. Les dimensions territorials irrisòries de l’intercanvi contrasten amb els llargs anys de negociacions que han calgut per arribar-hi i amb la solemnitat de la signatura

30 nov. 2016

Vaig sopar amb Roberto “El negro” Fontanarrosa a Barcelona, avui el recordem

Un dia de l’any 2001 vaig sopar amb altres amics i coneguts a un reservat del restaurant barceloní El Foro amb l’idolatrat dibuixant i escriptor argentí Roberto “El negro” Fontanarrosa, que aquí coneix poca gent i a l’Argentina és com un déu, creador de personatges de tires de còmic tan populars com el gautxo Inodoro Pereyra, Boogie el Aceitoso o el gos Mendieta. Va divulgar-los a partir de l’any 1973 a la contraportada del diari Clarín, de Buenos Aires. La llegenda afirma que des d’aquell dia el diari es va començar a llegir per l’última pàgina. L’editor Oriol Castanys acabava d’imprimir al segell barceloní RBA el seu llibre de contes El mundo está equivocado i va muntar el sopar, arran de

29 nov. 2016

L’indigent del portal de casa ja no hi és, la definició ha canviat

El portal de casa meva inclou una entrada de pàrquing de veïns que deixa un espai lateral lliure sota cobert. S’hi instal.laven els sense sostre. Hi dormien damunt de cartrons, parapetats amb les seves escasses pertinences. Alguns eren més resignats, altres més tocats pel desequilibri o la còlera. No demanaven res, més enllà del que la seva sola presència demanava a crits. Creuàvem la mirada més d’una vegada cada dia. El sense sostre resident a l’entrada del pàrquing de casa s’evaporava al cap d’uns dies o d'unes setmanes i el seu lloc era ocupat per un altre. Ara fa temps que no se n’hi instal.la cap. La política municipal d’assistència

27 nov. 2016

Cal insistir a Florència davant la nuesa de la Capella dei Pazzi

Ningú no ha superat la bellesa de forma de la cúpula del Duomo de Florència, il cupolone dissenyat per Filippo Brunelleschi. Ni tan sols Miquel Àngel quan ho va intentar a la de Sant Pere del Vaticà, “la sorella più grande ma non piu bella”... Alguns pensem secretament, com una sensació íntima que no necessita consens, que Brunelleschi encara es va superar a si mateix a una altra construcció seva de Florència, la Capella dei Pazzi, situada al recinte de la basílica de Santa Croce, gràcies a l’opció d’abraçar la nuesa en estat pur que no podia tenir la cúpula catedralícia. La percepció d’aquesta segona obra mestra de Brunelleschi, iniciada el 1443 i culminada a la seva mort amb el vestíbul porticat corinti de Giuliano da Maiano,

25 nov. 2016

El licor casolà de codony que m’oferien amb el toc decisiu de la generositat

Coneixia un últim avi que cada tardor elaborava el seu licor de codony i me’n regalava una ampolla. Li sortia una mica tèrbol, però això no tenia importància, era una prova de naturalitat. No he tastat mai més un licor tan bo com aquell, en recordo el gust amb exactitud. Totes les regions culturalment vinícoles, encara que les vinyes haguessin minvat ostensiblement, conservaven els seus particulars licors de maceració, begudes alcohòliques aromatitzades amb fruites o herbes, més l’afegit de sucre. Els obtenien mitjançant mètodes casolans, igual que els destil.lats, aiguardents o esperits de vi, si conservaven algun alambí al fons del celler. Avui subsisteix la ratafia, però la panòplia era molt més

23 nov. 2016

Ahir vaig dubtar a Can Roca entre el menú d’11 € i el de més de 300 €

Ahir vaig anar a Girona a dinar amb l’amic Quim Curbet (la foto és feta seva) l’arrelat menú d’11€ de Can Roca, la casa mare –literalment parlant—de l’establiment conegut arreu de l’orbe des de la designació l’any 2013 de l’annex Celler Can Roca com a millor restaurant del món per part d’una revista especialitzada. Era ple i vaig menjar molt bé: patates farcides de primer, sèpia guisada amb mandonguilles de segon i poma al forn de postres. Coincidia amb la trompeteria als principals mitjans informatius sobre l’aquelarre de grans cuiners d’alta cuina ditiràmbica —els de 300 € com a mínim per comensal— que té lloc avui dimecres a l’espai Mas Marroch de Vilablareix, l’establiment especialitzat en

22 nov. 2016

Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix

A la Menorca pagesa depauperada es va produir a partir del 1830 una emigració massiva cap a l’Algèria acabada d’ocupar pels francesos, a la qual oferien feina i futur als colons. Entre els milers de menorquins emigrats hi figuraven els besavis materns d’Albert Camus: Miquel Sintes (Ciutadella el 1817-Algèria 1863) i Margarida Cursach (Ciutadella 1823-Algèria 1878). El seu fill Esteve Sintes Cursach (Alger 1850-Cheragas 1907) es casaria amb Caterina Cardona Fedelich (Sant Lluís 1857-Alger 1931). Van tenir nou fills, entre els quals Caterina Sintes Cardona (Birkhadem 1882- Alger 1960). Casada el 1909 a Alger amb Lucien Camus, seria la

21 nov. 2016

El Nobel de Literatura acumula premiats que no van a recollir-lo

Al premi Nobel de Literatura se li acumulen últimament les negatives de guardonats per acudir a Estocolm a rebre’l: l’escriptora austríaca Elfriede Jelinek va al.legar el 2004 que patia fòbia als actes públics, Harold Pinter el 2005 que es trobava hospitalitzat, Doris Lessing el 2007 i Alice Munro el 2013 la seva avançada edat. Ara Bob Dylan diu que el 10 de desembre té altres compromisos. És probable que l’autèntica raó hagi estat en tots aquests casos l’enorme incomoditat que causa a algunes persones el cerimonial pompós que d’altres viuen com la culminació de la seva vida. Els primers els entenc perfectament, els segons els observo amb

19 nov. 2016

Aneu a veure el film sobre Unamuno desterrat a Fuerteventura

S’acaba d’estrenar la pel.lícula hispano-argentina La isla del viento, protagonitzada per José Luis Gómez en el paper de Miguel de Unamuno. Relata els mesos de desterrament a Fuerteventura del rector de la Universitat de Salamanca, destituït i confinat per la dictadura militar del general Primo de Rivera per les seves postures antigovernamentals. Hauria de ser una projecció recomanada a totes les escoles del país, en canvi a la cartellera barcelonina amb prou feines la programa el cinema Maldà, fins dijous vinent, una sola sessió al dia. Els misteris de la distribució cinematogràfica s’assemblen als de l’economia global. Em vaig afanyar a anar-la a veure ahir divendres, primer

18 nov. 2016

El brindis del president Obama al lluminós sol de Grècia

En la seva gira internacional de comiat, el president Barack Obama ha visitat Atenes aquesta setmana i tot seguit Berlín, on s’ha trobat amb els primers ministres de França, Gran Bretanya, Itàlia i Espanya, a part de la cancellera Merkel. La visita oficial a Atenes no té massa explicació (feia 17 anys que cap president dels Estats Units no visitava la castigada Grècia), si no és la de permetre’s el luxe simbòlic de donar una inútil lliçó magistral sobre democràcia al país que va inventar-la, un cop alliberat de la responsabilitat de governar-la en el futur. També va visitar el flamant Museu de l’Acròpolis. A continuació es va treure la corbata, va

17 nov. 2016

Inoperància, insolvència o indignitat de les companyies elèctriques


El servei bàsic del gas i l’electricitat domèstica no té un preu bàsic, sinó que alimenta en plena crisi beneficis multimilionaris de les companyies privades concessionàries. La subministradora Gas Natural va passar de declarar 642 milions d’euros de beneficis l’any 2004 a 1.502 milions el 2015. La distribuïdora Endesa va anunciar 870 milions de beneficis durant el primer semestre del 2015, un 17,1% més que en el mateix període de l’any anterior. Són les dues companyies implicades en el tall de subministrament a l’anciana de Reus que havia d’utilitzar espelmes i que

16 nov. 2016

Amb quin desvergonyiment plantegen un nou port esportiu a Tossa

La suspensió cautelar per ordre judicial del referèndum ciutadà previst el diumenge vinent a Tossa de Mar sobre el projecte urbanístic d’un nou port esportiu de 450 amarratges, locals comercials, hotel i xalets de luxe és una qüestió de procediment davant del veritable dilema: encara més esports esportius que desfiguren, alteren i privatitzen la costa? Tot el litoral català pateix els anòmals desplaçaments de sorra provocats per la proliferació de prop de 50 ports privats anomenats “esportius”, barreres artificials construïdes sense miraments cada 15 km en mitjana, dintre d’una de les

14 nov. 2016

Avui és lluna plena, pleniluni rodó, inclús superlluna

Avui és lluna plena, espectacle gratuït (si els núvols ho permeten) amb aforament il.limitat. En aquesta ocasió l’anomenen superlluna perquè sembla més grossa i lluent, atès que la seva òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra. La diferència pot ser més o menys apreciable, encara que qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en una superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació, el grau d’interès particular que hi aboqui cadascú aquella nit. A mi contemplar el cel les nits de lluna em desperta la vella inclinació de buscar un ordre a l’alineació dels astres, la

13 nov. 2016

Retorn al jaciment iber d’Ullastret com qui puja a l’Acròpolis

La ciutat ibera d’Ullastret tenia el segle VI aC uns 6.000 habitants. L’actual municipi d’Ullastret en té 300. Ahir dissabte els vaig recórrer tots dos i em va semblar que no hi ha tanta diferència entre el jaciment arqueològic i els carrers d’avui, units íntimament per un factor cohesionador: l’extraordinària bellesa del paisatge a aquest sector del Baix Empordà. Vaig arribar al recinte arqueològic abans de l’hora d’obertura i ho vaig aprofitar per perdre’m durant una estona xino-xano pels camins de terra dels voltants, en plena calma del matí somnolent. Des del peu de la muralla ibèrica, la vista del poblet de Llabià, enlairat com de puntetes a l’horitzó, em

12 nov. 2016

La col.lecció Quaderns de Palafrugell va presentar ahir el fill núm. 25

L’any 1994 vaig escriure el núm. 2 de la col.lecció de llibres Quaderns de Palafrugell, titulat Grans hores de la Costa Brava (Les finques d’Aiguablava, Cap Roig i Mas Juny). Ahir divendres em van fer presentar el seu núm. 25, Un passeig per Palafrugell, de Puri Abarca, el qual ve a culminar l’actual etapa de publicació anual. L’autora ha sabut escriure un passeig complet, suggeridor i de bon llegir. Un passeig no és el mateix que una exploració ni que una escalada a cap cim de la màxima dificultat. Moltes vegades passegem per enèsima vegada al llarg d’un camí que ja coneixem, perquè tornar-lo a recórrer ens brinda un plaer renovat, una descoberta repetida, una interpretació confirmada. El llibre de Puri Abarca no sembla contenir grans revelacions ni tampoc interpretacions inèdites. Aquest és precisament el seu mèrit: haver recopilat de manera detallada tot allò que fins ara crèiem saber sobre el municipi, recordar-nos-ho en detall, tornar-nos-ho a presentar de manera panoràmica i ordenada. I no ha deixat

9 nov. 2016

Trompada seca, ara es tracta de sortir-se’n sense més llàgrimes de les necessàries

Per més que unes ajustades majories votin Trump o Rajoy, mai no he pogut acabar de creure que la gent sigui estúpida. Probablement estupiditzada en grau i extensió variables, això sí, però no estúpida sense remei. L’electorat de Trump n’està tip de la continuïtat del liberalisme radical que representava Hillary Clinton i de les humiliacions acumulades des de la revolució conservadora de Ronald Reagan. Ha votat antisistema, encara que sigui un antisistema trampós, mesquí, barroer, xenòfob, masclista i insultant. La mentalitat, l’estil, la trajectòria i la victòria mínima de Donald Trump no tenen perdó, però tenen algun motiu. Les coses

8 nov. 2016

Un dels petits rituals que no s’han de perdre per res del món

Cada vegada que miro aquesta bella i sagaç foto recent --que no he fet jo però de la qual formo part-- sento el plaer que vaig experimentar l'altre dia al moment de brindar i beure la copa de “petit banyuls” al millor lloc per fer-ho. Alguns rituals no s’han de perdre per res del món, pertanyen al patrimoni genètic, a l’eternitat de la tradició pagana que indueix una levitació natural, a la dimensió mítica del temps i l’espai destinada a resistir, esperar, suavitzar, consolar amb unes gotes de realitat degudament valorades a la copa com a símbol d’una universalitat precisa i localitzada. Expressen el somriure de la cultura entesa com art de viure, reflexen l’or vell d’una moral civil impregnada de bellesa territorial, premien una recerca del sabor íntim de les coses

7 nov. 2016

La primera neu del Canigó, ahir diumenge, al camí del coll de Banyuls

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi. Pel camí es va produir un magnífic imprevist. El Canigó va aparèixer enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor, majestuosament alçat. Vam aturar el cotxe per fer la foto. L'aparició del Canigó a l’horitzó depèn de la tramuntana, la qual escombra els núvols i dóna a les coses un color enllustrat. Aleshores l’aire de tramuntana invita a palpar la turgència de les formes de la vida, almenys entre aquelles persones que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor de la tendresa. La lluor de la tramuntana revesteix el