1 oct. 2016

Els camins retrobats del delta del Llobregat, amb sensació de llunyania

Ahir divendres vam anar a caminar amb Rodolfo al llarg del recuperat i endreçat delta del Llobregat, la segona zona humida protegida (relativament protegida) més important de Catalunya després del delta de l’Ebre, amb la gran diferència de la seva proximitat a la conurbació barcelonina poblada per més de 4 milions d’habitants. Vam anar a tastar la sensació d’allunyament --potser vaga però alhora infinitament concreta i perceptible-- que procura sortir dels escenaris fets a màquina per entrar a les terres baixes pageses, compassades per la productivitat estacional. Em va semblar que l’aire lleuger, tònic i tibant de l’espai natural contrastava de molt a prop amb les pretensions desorbitades de la

30 set. 2016

Les coses del riu tal com les barreja la vida, entre Sobrànigues i Colomers

Ahir dijous vam anar amb en Miquel a recórrer a peu el petit univers del riu Ter al camí que discorre entre Sobràniques i Colomers. La cultura de riu, la prodigalitat de l’aigua, representa més aviat un plurivers, una personalitat diferent de l’immediat interior. Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat a l’ajuntament de Sant Jordi Desvalls, a mig camí de Flaçà. La carretera secundària travessa l’idíl.lic i de vegades rabiüt passallís de Sobrànigues (a la foto), la passarel.la bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua del Ter sobre l’antiga passera de carros. És un racó fluvial afortunat, un flascó de les essències de la civilització de ribera que crea l’últim tram del Ter quan penetra a l’Empordà per Sant Jordi Desvalls i es

27 set. 2016

Tot allò que pot passar i passa sota el ceibo transplantat

Hi ha molt pocs exemplars de ceibo aclimatats a Barcelona, malgrat la bellesa de la flor vermella d’aquest arbre sud-americà. Però alguns n’hi ha i els seus amants els comptem com a petits tresors desapercebuts. Per exemple el que ha arrelat en plena plaça de Catalunya (a la foto), davant del xamfrà amb la Ronda de Sant Pere. El servei municipal de Parcs i Jardins ha tingut la pensada d’alegrar alguns xamfrans amb arbres exòtics de floració ornamental, plantats de manera escadussera o unitària a determinades cantonades, no pas com a arbre de rengle. Arran de l’última reforma urbanística del tram inferior del Passeig de Sant Joan, van aparèixer quatre nous exemplars de ceibo als xamfrans d’aquest passeig amb el carrer

26 set. 2016

L’Hermitage de Sant Petersburg, la façana i els darreres

També publicat a Eldiario.es

En absència de notícies sobre el projecte d’instal.lar a Barcelona una franquícia del museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, com ja s’ha fet a Amsterdam, el principal museu del món per quantitat d’obres i segon en superfície (després de Louvre) acollirà del 28 d’octubre al 5 de febrer vinents una exposició de 70 pintures i escultures sobre “Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí”. La iniciativa ha costat cinc anys de negociacions molt fluctuants a la comissària Alícia Viñas, ex directora del Museu de l’Empordà figuerenc, però ha acabat per demostrar que de vegades els tractes amb l’Hermitage desemboquen

23 set. 2016

Algunes últimes cafeteries, vistes com autèntiques basíliques

Les grans cafeteries clàssiques de Barcelona i d'altres ciutats europees fa temps que van plegar. Tots els rèquiems i planys ja van ser escrits al seu moment, pel paper que jugaven de centres de trobada i sociabilitat. Ara hi ha moltíssims bars i poques cafeteries. No vol dir que no en subsisteixin, fins i tot algunes amb una vitalitat que voreja la plenitud. Cadascú deu tenir present la seva excepció pròpia i predilecta. Jo penso en el nervi, el vigor que continua oferint el Caffè dei Constanti al centre històric d’Arezzo, a la Toscana, obert el 1804 i reformat el 2007 amb un respecte poc freqüent per la decoració original a les seves grans sales de miralls murals, el paviment de mosaic, les arcades ribetejades de marbre. És un punt de trobada

21 set. 2016

Avui comença la tardor i ho fa per conveni

Avui dijous a les 14h21 hora solar comença la tardor i ho fa per conveni. L’inici astronòmic de les estacions ve marcat per la convenció internacional que l’assenyala, al moment en què la Terra passa per una determinada posició en la seva òrbita al voltant del Sol. S’escurcen les hores de claror solar i això provoca que el dia i la nit tinguin la mateixa durada (la paraula equinocci deriva del llatí aequinoctium o aequus nocte, "nit igual"). Potser per aquesta qüestió lumínica s’atribueix a la tardor una imatge malenconiosa i crepuscular exagerada. En realitat ofereix moments de l’any d’una vitalitat culminant, envernissats per la llum licorosa i amansida de després de la verema. Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren, s’aquieten,

19 set. 2016

El triomf de la música de Vivaldi contra els capricis de la moda

Ahir diumenge l’enèsima història de la música en còmodes fascicles setmanals oferia als quioscos un llibre-disc sobre Antonio Vivaldi, el gran compositor venecià completament oblidat durant dos segles i avui el més venut de la indústria discogràfica mundial. No vaig comprar el col.leccionable, però vaig recordar amb un somriure davant del quiosc que les partitures manuscrites de Vivaldi, conservades a la Biblioteca de Torí, només van tornar a ser tocades en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. La producció vivaldiana no va ser catalogada fins el 1970,

18 set. 2016

L’abadia de Montserrat deixa decaure la de Cuixà, 50 anys després

Un dels llocs més bonics i carregats d’història del país és la mil.lenària abadia de Sant Miquel de Cuixà al repeu del Canigó, al municipi de Codalet, pràcticament annexionat a Prada de Conflent, en terres catalanes de França. La grandesa, la bellesa i el bé hi habiten amb la màxima naturalitat. Ahir dissabte s’hi van aplegar més d’un centenar de persones per commemorar els cinquanta anys de la instal.lació de la petita comunitat benedictina procedent de Montserrat, que avui es troba en perill d’extinció. La descarnada nau de l’església de Cuixà és la joia més commovedora que conec d’art pre-romànic, el claustre un dels més extensos i agraciats del Pirineu, el campanar un dels més alterosos. Tot plegat no hi fa res, el Cuixà de les últimes

17 set. 2016

El compte enrere de la mort de Venècia a l’aparador de la farmàcia Morelli

La cèntrica farmàcia Morelli de Venècia ha deixat una petita franja del seu aparador perquè un moviment ciutadà hi col.loqui el comptador digital, actualitzat cada setmana amb l’estadística oficial del web de l’Ajuntament, sobre el degoteig fatídic d’habitants censats en aquesta ciutat incomparable, a la qual l’ocupació turística encareix fins a nivells prohibitius els habitatges dels residents. Van instal.lar-lo el 21 de març del 2006 i aleshores indicava la xifra de 60.704. L’última vegada que hi he passat s'havia reduït a 55.583. És una manera lacònica i pessimista de resumir el fenomen en plena cara dels milers de visitants que desfilen cada dia

16 set. 2016

La batalla de l’Ebre i la Guerra Civil encara supuren

La Fundació Juan Negrín ha obert aquesta setmana a Las Palmas de Gran Canària, ciutat natal de l’últim cap del govern de la II República, una exposició amb els mapes que va utilitzar l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre i altres documents, en alguns casos inèdits. Allò que crida més l’atenció és que l’actual president de la fundació declari amb motiu d’aquesta inauguració que reben contínues sol.licituds de familiars de les víctimes per saber si entre els seus fons es troba el nom i el lloc de la mort de les persones encara il.localitzades. L’última ferida escandalosament oberta de la Guerra Civil és l’escàs esforç de les actuals institucions democràtiques pel que fa als desapareguts en la

14 set. 2016

Ha plogut, la vida canvia de to i de vestuari

Avui han arribat, finalment, les anhelades pluges que marquen cada setembre el final de la xafogor de l’estiu. Vivim a un país de clima generalment benigne, comparat amb la pluviositat atlàntica, les gelors nòrdiques o els monsons asiàtics, però el borbolleig intern del nostre rellotge climàtic local és incapaç de renunciar als canvis d’estació, que enyorem i celebrem quatre cops l’any. Som un país de roba d’hivern i roba d’estiu perfectament diferenciada, un país de clima força estable que commemora malgrat tot cada equinocci com un tomb de l'any, un canvi de vida clar i net. De petit, a l’època que l’estiueig a la platja s’allargava fins mitjan setembre, sempre concloïa amb una pluja puntual, espectacular, torrencial i absurda, acompanyada per llamps i trons sobreactuats. El cel flamejant de l’estiu s’ennegria de cop, tenebrós com al

13 set. 2016

Quinze anys de les Torres Bessones: la guerra continua igual o pitjor


S’han complert l'últim 11 de setembre quinze anys de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York que va costar prop de 3.000 morts. Fa dos anys va obrir les portes el nou gratacels novaiorquès de 104 pisos que ocupa el lloc de les dues torres abatudes. No es va muntar cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Els primers 500 empleats de les oficines eren del grup editor Condé Nast, que publica revistes com The New Yorker, Vanity Fair i Vogue. L’edifici volia simbolitzar la capacitat de superació de la barbàrie terrorista, el repte del retorn a la normalitat, una mirada cap el futur. El passat mes de març obria al subsòl el nou

12 set. 2016

L’estranya, ridícula atracció que exerceixen les fites de frontera

Costa molt de creure la quantitat d’especialistes, per no dir fanàtics, que ha generat l’existència de les fites de frontera: pedres, mugues o mollons termeners que marquen sobre el terreny la divisòria oficial entre els Estats espanyol i francès al llarg de tot el Pirineu, des del confí basc del riu Bidasoa fins els penya-segats mediterranis de Cervera de la Marenda, numerades de la xifra 1 fins la 602. La de la foto adjunta correspon al Coll de Banyuls. El seu aspecte material acostuma a ser molt sumari i la seva utilitat més que dubtosa. Responen a la ingenuïtat pròpia d’altres èpoques de pretendre gravar sobre el terreny una demarcació que no existia. Potser les fites atreuen tant interès per l’obstinació a encarnar sobre la pell del territori una convenció

10 set. 2016

La bellesa imbatible de les dues simples tórtores contemplades a Atenes

Prop de l’entrada del modern Museu Arqueològic d’Atenes, construït de nova planta al peu de l’Acròpolis, es troba aquest pi retort, a un costat de l’ampla avinguda peatonal de Dionís Aeropagita. El dia de la meva última visita vaig sorprendre aturades damunt d’aquest tronc dues tórtores en ple festeig del ballet nupcial, diminutes i alhora pomposes, esveltes i momentàniament estovades i sospirants en la seva mansuetud enriolada. Estaven enamorades, visiblement enamorades. S’aparellaven amb una satisfacció juganera, compartien amb efusió tentinejant un estat d’ànim coincident. Havien decidit que s’avenien amb aquell altre exemplar concret de l’espècie, temptades pels al.licients acabats d’estrenar de la vida en comú

9 set. 2016

Peter Brook ens visita amb freqüència des de l’olimp teatral

El llegendari director de teatre Peter Brook, que el desembre vinent complirà 91 anys, torna per novena vegada al festival Temporada Alta, el 25 i 26 de novembre al Teatre Municipal de Girona, amb una versió de butxaca del Mahabharata que ha titulat Battlefield (Camp de batalla). La celebritat de Brook i la seva relació amb Catalunya no remunta només a la històrica posada en escena de la tragèdia Carmen, que va estrenar l’escenari barceloní del Mercat de les Flors l’any 1983, a l’època que aquí s’obrien nous teatres i els freqüentaven les companyies internacionals. Remunta molt més enllà. El 1949 era director del Covent Garden de Londres i va encarregar a Salvador Dalí

6 set. 2016

Les diferents mirades a les 24 hores de Barcelona, de nou


S’ha presentat a la Setmana del Llibre en Català un treball col.lectiu titulat Gira Barcelona, format per dotze narracions encarregades a dotze autors sobre les històries que poden passar al llarg d’un dia a la ciutat. Segons la ressenya que em crida l’atenció a la premsa de l’endemà, aquesta novetat editorial és un indicador que la narrativa catalana “s’està obrint a nous territoris i personatges fora del clixé: protagonista català de classe mitjana, que viu a l’Eixample o torna al seu poble, té amics intel.lectuals i li apareixen problemes sentimentals, dilemes morals o ressons arribats d’un passat no resolt. Gairebé sempre amb poca experiència directa del mal. Hi ha obrers polonesos, pianistes russos, escriptors argentins, marits a l’atur i immigrants

5 set. 2016

Empúries la van rescatar primer els enginyers del ministeri que els arqueòlegs

Els primers que van retornar Empúries a la superfície no van ser els arqueòlegs, com podria pensar-se, sinó els enginyers de Monts del Servei Hidrològic Forestal de l'Estat, científics de la nova era de la tècnica dotats amb responsabilitats pràctiques i obligats a resultats funcionals. A partir del 1896 van protagonitzar, en menys de dues dècades, una ràpida tasca de lluita contra les dunes mòbils de Sant Pere Pescador, Empúries, Torroella de Montgrí, Pals i Begur, les quals amenaçaven d'envair en la seva progressió cap a l'interior més camins, vinyes, terres fèrtils de conreu i nuclis habitats. Aquell estudiat moviment de terres va exhumar les restes de la ciutat greco-romana, abans

3 set. 2016

Esmorzar de forquilla entre dos o la felicitat fràgil i opinable

Els amics tenim costum d’invitar-nos a dinar o sopar a casa, no a esmorzar. És un error. L’esmorzar representa per als matiners un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, la remota artesania del menjar. Segons quins esmorzars, és clar. Tinc una amiga que disposa de casa amb terrassa i hem instituït, molt de tant en tant, els nostres esmorzars particulars, tant a l’estiu com a l’hivern. Els dinars i sopars els destinem a trobades més concorregudes. En canvi els esmorzars els reservem, molt de tant en tant, al ritu sapiencial entre dos. No cal dir que es tracta d’esmorzars de forquilla i ganivet, amb postres fets a casa, cafè, copa, puro i música de Chopin, sense que això signifiqui cap golafreria. Practiquem més aviat l’alta qualitat de la

2 set. 2016

Eduard Puig Vayreda: l’articulisme com a obra d’art

Durant llarg segles la poesia va ser considerada com el gènere protagonista de la literatura. Ara ho és la novel.la, la qual ven infinitament més exemplars a les llibreries que no pas els versos. Dintre d’aquestes fluctuacions de la cotització, encara passa per ser un gènere menor l’articulisme, la columna periodística, la crònica, el reportatge. Es tracta d’un error, una més de les equivocacions comuns, les arbitrarietats de la moda i les manipulacions de les llistes de més venuts. Fa temps que l’articulisme ha arribat una qualitat literària d’altura indiscutible, i de vegades superior a altres gèneres de la literatura. M’ha refermat de nou en aquesta convicció l’últim llibre Vuit i nous i cartes que no

1 set. 2016

A Marsella tot es compra i es ven amb una certa lleugeresa històrica

La compra consumada pel milionari especulador immobiliari nord-americà Frank McCourt del popular club de futbol Olympique de Marsella no és cap bagatel.la. Es tracta del club que representa la segona ciutat de França, el gran rival històric del París Saint-Germain i l’únic del país que ha guanyat una Copa d’Europa, encara que actualment es trobi a la cua de la classificació per la crisi sobrevinguda després de la mort de l’anterior propietari, un magnat suís. La sort empresarial de l’Olympique marsellès reflecteix la de la ciutat. La segona ciutat de França fa temps que té un problema: no ha volgut ser mai la capital de l’ampli sud