14 de nov. 2018

La poma d’Eva ara és d’Aida al Mas Saulot de Palau-sator

Aida Pujadas Mestres té 25 anys i la seva parella Pau Frigola Coll 26, però han capgirat la imatge de l’extensa plantació de pomeres de l’avi al Mas Saulot de Palau-sator. L’han convertida en el nou establiment de moda aquest últim estiu al Baix Empordà. És una de les poques productores de sidra a Catalunya i han sabut connectar amb el turisme. Es possible que la seva sidra (afruitada, de baixa graduació alcohòlica, filtrada i lleugerament gasificada), així com els sucs de quatre varietats de pomes i el vinagre de sidra de la casa, triguin una mica més a imposar-se en el consum majoritari que les noves instal.lacions de la plantació, a les qual el flux de visitants és constant. Malgrat que en temporada baixa el restaurant de plats relacionats amb

12 de nov. 2018

El confort d’un món de pluja fina, bicicletes i estudiants

La ciutat de Münster (310.000 habitants) no és de les més anomenades d'Alemanya. Això no obstant ostenta dos lideratges reconeguts: és la més plujosa del país i la que concentra proporcionalment més universitaris, entre els quals ara també el meu fill petit i la seva dona. Hi he anat aquest cap de setmana amb l’objectiu d’abraçar-los. Plovia, com per confirmar la vella dita popular: “O plou o toquen les campanes. Si les dues coses coincideixen, és diumenge”. Plovia a la manera discreta de Münster, una pluja lleu, venial, amiga fins allà on pot ser-ho. La xifra de dies de pluja concorda amb una

9 de nov. 2018

Centenari del final de la Primera Guerra Mundial o la indecència

Aquest diumenge s’escau el centenari del final de la Primera Guerra Mundial, Va conduir en només vint anys a la Segona, amb els mateixos protagonistes i una carnisseria augmentada: 30 milions de morts a una, cinquanta milions a l'altra. Les commemoracions oficials de reconciliació oculten aquests dies la realitat amb esforç. Els estrategs militars pensaven el 1914 que es tractaria d’un conflicte de pocs mesos, però les innovacions tècniques van transformar el “mode de producció” de la guerra en una matança sense precedents: artilleria pesada, carros de combat, bombardeigs aeris d’objectius civils, armes químiques... Només a la batalla de Verdun del 1916 s’hi van produir 300.000 soldats morts, a la del riu Somme el mateix any més de 400.000. La meitat de les víctimes mortals de la

7 de nov. 2018

Conversa amb la “Mediterrània” de Maillol damunt la seva tomba

L’escultor Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de la vila natal de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona, Maillol va imposar una nova estatuària monumental al precís instant en que l'art modern començava a "deconstruir-la". D’aquesta manera acabaria per ser reconegut arreu del món com el gran renovador de l'escultura del segle XX, gràcies a uns nus agraciats amb el do de la monumentalitat. Ja no eren nimfes místiques, fades llegendàries, divinitats mitològiques, Venus quimèriques,

5 de nov. 2018

Ahir al Coll de Banyuls com un retorn a Brideshead

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les nostres rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi i pel camí se’ns va aparèixer el Canigó enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor. Es tracta d’un dels passos més assentats d’aquest Pirineu mediterrani, des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal, tot i que ara només l’utilitzem els amants de les dreceres suposadament secundàries i de les vinyes verdes vora el mar. Fa temps que conec aquest camí, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, quan només era una pista de terra

1 de nov. 2018

La glòria física de J.S.Bach al bandoneó tanguista d’Almut Wellmann

La bandoneonista alemanya Almut Welmann i el seu marit Miguel Chimienti vivien fins fa poc a Barcelona i ara ho fan a la localitat alemanya de Sulzburg. L’Almut em va prometre que, si anava a visitar-los, tocaria Johann Sebastian Bach amb el seu bandoneó per a nosaltres sols a l’església de Sant Ciríac, una joia romànica del segle X restaurada fa poc, d’una sonoritat que les línies nues del romànic ennobleixen. Ella sabia que l’audició privada en aquest lloc em causaria una callada commoció, com amant de Bach i del tango. Es tracta d’una església luterana, igual que Bach, però la naturalesa de la música no té més limitacions ni classificacions que el talent expressiu de cada compositor i cada intèrpret. Per aquest motiu es pot

27 d’oct. 2018

Una altra manera d’administrar i consumir turisme, sisplau per força

La postura més insensata seria pensar que podem continuar vivim sense canvis en la nostra manera d’administrar i consumir turisme, vaig argumentar ahir a les Jornades sobre Turisme i Societat organitzades per Fundació Jordi Comas Matamala al CaixaForum de Girona. Després de tots els booms turístics coneguts, el concepte de decreixement resulta crucial, encara que no vulgui dir per força disminució d’activitat o de clientela, sinó una reorientació intel.ligent dels fluxos principals, les rutines i les malformacions comprovades. Un comentari editorial del diari La Vanguardia parlava el 23 d’octubre últim del canvi climàtic al Mediterrani i reiterava l’evidència científica de l’augment de la temperatura mitjana i la consegüent pujada del nivell del

26 d’oct. 2018

L’eternitat de l’ànec amb naps a Can Bonay de Peratallada

Un restaurant que des de l’1 de maig de l’any 1936, el dia que va obrir les portes, ofereix a la carta ànec amb naps no és pas qualsevol cosa. Només conec un precedent, els famosos “canard au sang” del restaurant parisenc La Tour d’Argent, obert el 1582 amb vista sobre el riu Sena i Nôtre-Dame. Actualment el plat costa allí 260€ per comensal, mentre que a Can Bonay de Peratallada vaig menjar ahir el seu llegendari ànec amb naps per 15,50€. Quan Enric Bonay Carrera i la seva dona Montserrat Riembau van comprar la casa vella de la plaça de les Voltes per obrir-hi una fonda, la clientela estava formada sobretot per treballadors. Després van arribar els turistes, quan l’establiment ja era regentat amb nova empenta pels fills Maria Lluïsa Bonay

24 d’oct. 2018

No li sé veure la malenconia a la tardor

Un any em trobava a Nova York pels volts de Halloween i em va sorprendre la fal.lera dels meus parents que hi resideixen per portar-me a dinar i contemplar la caiguda de la fulla als boscos de Bear Mountain, baldament fos dia festiu i calgués suportar cues de carretera i llargues esperes als restaurants del concorregut parc. Amb el màxim respecte per l'entusiasme dels altres, vaig observar que la caiguda de la fulla i l'explosió de colors tardorals a aquells boscos resulten igual d'atractius com a tants altres boscos, parcs i jardins del meu país, fins i tot al reduït parc urbà de prop de casa, que és on segueixo el fenomen cada any. Els parents nord-americans s'obstinaven a considerar que m'havien conduït a un espectacle

22 d’oct. 2018

Els xuixos de Girona, una manera d’entrar a la ciutat

Una de les primeres coses que m’agrada fer quan arribo a Girona és entrar a alguna de les pastisseries del meu recorregut, comprar un xuixo barroc, voluptuós i lluent acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre camino xino-xano tot mirant aparadors i saludant algun amic o conegut que passa. Un cop menjat, em recomponc amb el tovallonet de paper els llavis ensucrats, faig un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i dono gràcies als gloriosos artesans pastissers de “les dulces” en general i del xuixo en particular. Observo durant uns instants els mil matisos de la manera de viure i m’entretinc a discernir els colors del cel i a fer-me confidències. Els famosos xuixos de crema de Girona perden gràcia i sabor fora d’aquesta ciutat (excepte en el cas de la pastisseria Girbal de Palafrugell o a Can Batlle de Torroella de Montgrí). Encara afegiria que hi guanyen si es mengen

19 d’oct. 2018

Sota la pluja encara s’esmorza més bé a Can Met de Mieres

Entre un xàfec i el següent, ahir vam anar a esmorzar a Can Met de Mieres. Va ser una excel.lent decisió. La Fina ens va preparar a la cuina unes botifarres de perol acompanyades amb primoroses mongetes seques de Santa Pau, un porronet de vi i els cafès corresponents. Plovia. Plovia bé, com cal, amb decisió i alguna intermitència. Els boscos i els sembrats d’aquesta part de la Garrotxa lluïen, quasi espurnejaven sota la pluja amb una eufòria visible. La riera de Merdançà baixava tèrbola pel mig del poble, molt per sota de la murada de pedra que la canalitza. Dels tres-cents habitants de Mieres, només en vam veure pel carrer un o dos. Vam saludar la jove cartera de Correus que repartia a corre-cuita en cotxe des de Banyoles als domicilis de diferents

17 d’oct. 2018

La saga intel.lectual francesa no sap baixar del miler de pàgines

Imaginava que el mercat de lectors havia quedat saturat del tema després de l’aparició el 1997 del llibre-totxo de l’historiador Michel Vinock Le siècle des intellectuels (referit als francesos, és clar), el qual tenia 900 pàgines fins i tot en l’edició de butxaca. Doncs no, ara acaba de publicar-se al país veí el nou treball de l’historiador François Dosse La saga des intellectuels français, en dos volums de 624 i 704 pàgines cadascun. Separats per només vint anys, tots dos títols ofereixen una panoràmica documentadíssima, mancada ostensiblement de l’alta virtut de la capacitat de síntesi. És cert que els filòsofs francesos –avui en diríem els intel.lectuals-- van convertir-se des del segle XVIII en un nou clergat, encarregat de renovar les cèl.lules de la

15 d’oct. 2018

Ningú no recorda la Guinea Equatorial, però alguns encara en viuen

Conec famílies catalanes que encara viuen còmodament gràcies a la fortuna acumulada pels seus avis a la Guinea Equatorial durant les dècades del 1940 al 1960 i a les rendes que se’n continuen derivant. A diferència de les possessions militars del Sàhara o d’Ifni, la petita colònia espanyola de Guinea, a l’Àfrica Negra, va ser objecte d’una forta colonització econòmica per part d’industrials i inversors catalans. Es basava en les finques de cacau i cafè, i l’explotació forestal de fusta noble. De la selva guineana va arribar al zoo de Barcelona el 1966 Floquet de Neu, gràcies al primatòleg Jordi Sabater Pi, que treballava des del 1940

10 d’oct. 2018

El Citroën 2CV compleix 70 anys, desnonat sense contemplacions

El meu primer cotxe, fa moltíssims anys, va ser un Citroën 2CV. Ara penso, després d’haver conduït tantes altres marques, que potser m’agradaria que un altre 2CV fos l’últim de la meva propietat. L’economia de mitjans d’aquell vehicle, avui quasi risible, es combinava a la perfecció amb un rendiment sense fissures, malgrat les nombroses escletxes. D’entre tots els utilitaris llançats durant la postguerra europea a cada país per democratitzar-ne l’adquisició i consagrar l’imperi del vehicle privat, el Citroën 2CV ha deixat el record més singular. Alemanya va popularitzar el Volkswagen Escarabat, Itàlia el Fiat 500, Espanya el Seat 600 (la provatura del Biscúter va fer curt). A França mateix li va sortir una dura competència amb el Renault 4L, que

8 d’oct. 2018

Brasil cau molt lluny, o potser és un efecte òptic

Mantinc un idil.li personal amb el Brasil i em dol que la primera volta de les eleccions presidencials d’ahir diumenge l'hagi guanyada el candidat de la ultradreta Jair Bolsonaro, qualificat sense embuts de violent, defensor de l’antiga dictadura militar, racista i masclista, fotocòpia viva i tropical de Donald Trump. “Ele não” (Ell no) ha estat el lema de les manifestacions contra el candidat favorit als sondeigs. L’onada de simpatia popular que va aixecar la presidència de Lula de Silva del 2003 al 2011 es va poder assentar damunt del creixement econòmic d’aquells anys, gràcies sobretot a l’augment del preu mundial de les exportacions

5 d’oct. 2018

Narcís Serra és una goteta d’aigua en l’oceà bancari

Després de cinc anys d’instrucció judicial, ahir va arrencar finalment a Barcelona el procés per administració deslleial contra els directius de Catalunya Caixa, encapçalats per Narcís Serra. Els acusats al.legaran la innocència més pura, com ja va avançar Serra a l’entrada al Palau de Justícia: “No me’n penedeixo perquè vaig fer el que havia de fer”. En realitat, això depèn de com es miri. L’entitat Catalunya Banc (nascuda el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa) va ser declarada en fallida i intervinguda el 2011 mitjançant una aportació de diners públics de 13.221 milions

28 de set. 2018

El pes de les condecoracions oficials, un exemple personal

Em va sorprendre que a l’última tongada de condecorats amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat hi figurés un amic poc amant d’aquesta mena de medalles. Naturalment, vaig aprofitar per burxar-lo una mica. Em va contestar amb una sentència exculpatòria que François Mauriac havia deixat anar en circumstàncies semblants: “La Légion d’honneur, ça ne se demande pas, ça ne se refuse pas et ça ne se porte pas”. Vaig trobar acceptable l’elegància esquiva de la frase, encara que fes passar bou per bèstia grossa, i no el vaig agullonar més. Potser perquè durant la conversa vaig recordar que jo també havia acceptat anys enrere,

25 de set. 2018

L‘illa de Porquerolles, Georges Simenon i Josep Pla, que diu que hi va anar

Els 300 censats de la petita illa francesa de Porquerolles, connectada a vint minuts de vaixell de línia amb la ciutat de Toló, en plena Costa Blava provençal, resideixen al paradís sense saber-ho. Viuen del turisme de temporada, com a tot el litoral del Mediterrani europeu i part de l’altre. La circulació motoritzada només està permesa als residents, mentre que els milers de visitants formen un eixam brunzent de bicicletes de lloguer tan bon punt hi desembarquen. Abunden hotels, allotjaments turístics i amarradors de vaixells d’esbarjo. Fins ara l’illa anava associada a la celebritat del prolífic i turmentat escriptor belga

23 de set. 2018

Elegia i revelació sota la parra del restaurant del Bisbe a Ceret

La vila de Ceret viu dintre d’un microclima privilegiat gràcies als baixants d’aigua del Canigó i ahir vam anar-hi amb una colla d’amics per dinar sota la parra sobrealimentada al cèntric restaurant del Bisbe. Un dels millors llocs per celebrar l’arribada de la tardor és sota d’una parra centenària, atapeïda i carregada de raïms com aquesta. Neix de tres peus de vinya diferents a la planta baixa i s’enfila frondosa per cobrir la terrassa del primer pis, on ahir dinàvem una trentena de comensals sense alterar ni mica la pau dionisíaca de l’indret, contagiats per la majestat vegetal del fenomen. El restaurant del Bisbe forma part de l’hotel Vidal, regentat

19 de set. 2018

El dispendi galopant de l’AVE ofereix una altra escena de vodevil

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (organisme estatal que el ministre Montilla va traslladar a Barcelona i només hi va durar el temps d’un sospir, abans de retornar a Madrid) acaba d’aprovar el projecte d’explotació privada d’una línia d’AVE entre Madrid i Montpeller, amb parada a Barcelona, a càrrec d’una empresa filial d’Air Nostrum, damunt del traçat ferroviari d’alta velocitat de propietat pública. Es tracta de l’enèsim despropòsit de l’AVE, començant per la trampa de presentar-lo com a línia internacional per ajustar-se a la normativa europea, quan en realitat el tràfic de viatgers entre Madrid i Montpeller és ínfim i pretén