Avui també podeu comprar el meu llibre “Breu història de França”

S’acaba de publicar el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, a Arpa Editors. El llibre no vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de les modes. L’afrancesament no és només una qüestió subjectiva. S’alimenta o es desnodreix amb les condicions de cada època. Tot sovint deixa un pòsit, ja sigui de llegenda o de fets viscuts. Als catalans la geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos, en un joc de contrastos. Ara que una proporció de catalans gira l’esquena a Espanya, s’adona que el nostre únic veí a escala internacional és França, la il.lusió o la desil.lusió de França. Amb un pròleg escrit per Josep M. Bricall, el llibre està estructurat en cinc capítols: Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa, Napoleó encara es pren per Napoleó, La neurona bloquejada del centralisme, La dèria de les fronteres naturals i, finalment, La Catalunya francesa i l’afrancesada. A casa meva, de petit, sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara

Versos de fulla perenne : “Veles e vents han mos desigs complir”

Des d’una postura renovadora dirigida a una nova generació de públic, Paco Ibáñez acabava de demostrar a París amb el seu primer disc del 1964 que es podia posar música als versos de grans poetes clàssics com Góngora, Quevedo o Garcilaso, igual com Georges Brassens havia fet amb François de Villon o Léo Ferré a Guillaume Apollinaire. El cantant Raimon va fer el mateix el 1969 amb Ausiàs March, Anselm Turmeda o Jordi de Sant Jordi. I va convertir el poema “Veles e vents” d’Ausiàs March en una de les melodies més conegudes de tota la seva obra, enriquida amb l’orquestració cambrística dels arranjadors Lleó Borrell, Enric Gispert i Josep Soler.  L’esforç de comprensió que demana la llengua utilitzada sis segles enrere no va

El claustre del monestir de Santa Maria de Lluçà com a excusa d’ahir

Ahir ens vam escapar amb Joan Anguera fins el monestir de Santa Maria de Lluçà perquè diu que un dia es va sentir feliç al seu petit i recollit claustre romànic. L’historiador i conservador que hi viu, Joan Vila, ens va ensenyar l’interior fil per randa, incloses les pintures murals narratives del segle XIV, que eren com el You Tube de l’època. A mi m'acostumen a agradar més els exteriors, sobretot a Lluçà, topònim que deriva del genitiu llatí lux-lucis (de la llum) perquè aquí dalt no hi domina la boira de la plana de Vic. En efecte, ahir el sol hi lluïa encara més que el Pantocràtor romànic, igual

En la mort sobtada de l’amic figuerenc Eduard Puig Vayreda

El 21 de març vaig saludar-lo efusivament a la presentació del seu últim llibre, El jardí de Dionís, a l’Institut d’Estudis Catalans. L’endemà ell es va desplaçar des de Figueres per assistir a la presentació del meu Breu història de França a la Llibreria 22 de Girona. Ahir moria sobtadament Eduard Puig Vayreda, als 76 anys. Per a mi era un goig ressenyar cada llibre que publicava i reivindicar la seva talla d’escriptor. De vegades ho celebràvem al temple laic del Motel Empordà al costat de Jaume Subirós, com el dia de la foto adjunta, amb una gloriosa Llebre a la royale i un vi de bordeus Croix de Beaucaillou 2005. Eduard Puig Vayreda ha estat moltes coses: enòleg, alcalde,

La llàgrima de cada matí, sense més importància que la natural

Al moment de sortir de casa de bon matí m’acostuma a aparèixer una tímida llàgrima a la comissura dels ulls. La pel.lícula lacrimal s’irrita pel fet d’entrar en contacte amb la fresca de l’exterior i reacciona. Em molesta, sempre havia d’anar amb kleenex a la butxaca. Em fa mitja vergonya que em vegin llagrimejar o que em prenguin per un ploricó. He visitat l’oculista. No li ha donat importància ni remei. M'ha informat que en oftalmologia el fenomen s’anomena epífora i que, entre els diferents canals excretors dels humans, el lacrimal és un misteriós i delicat sistema hidràulic. La glàndula lacrimal manté la producció interna constant, vessa ocasionalment a l’exterior per una reacció reflexa atmosfèrica, de dolor, lumínica o emocional. La hipersecreció supera la capacitat de drenatge de les fosses nassals i rodola per la galta en forma de

La muralla de Barcelona no hauria de ser muda com és

La plaça de Ramon Berenguer el Gran, alliberada de l’estacionament d’autocars turístics i pavimentada de nou, no està presidida com podria semblar per l’escarransida estàtua eqüestre del comte que li dóna nom, obra de l’escultor Josep Llimona quan encara era estudiant de l’especialitat. El monument important és la muralla que actua de teló de fons. No són unes pedres velles qualsevols, sinó la raó de ser d’aquest país, encara que es trobi tan mal explicat in situ. Catalunya (7,5 milions d’habitants) seria com Galícia (2,8 milions) si no hagués disposat durant els vint segles que van dels ibers i els romans fins avui d’una destacada metròpoli portuària i mercantil com Barcelona, en comptes d’una xarxa de ciutats mitjanes de

A l’ombra restaurada de la torre de l’Amstrong, a Palafrugell

L’Ajuntament de Palafrugell acaba d’adjudicar per 168.000 € la restauració del revestiment metàl.lic de la torre de l’Amstrong, tancada des del setembre pel deteriorament sofert. El dipòsit d’aigua de l’antiga fàbrica surera, construït en l’estil d’Eiffel el 1905, és l’emblema de la vila. Es troba a pocs metres del campanar inacabat de l’església i competeixen visiblement en allò que els cursis anomenen l’sky line, la silueta aèria del municipi, com un reflex històric del laicisme propi del republicanisme federal imperant a les viles sureres. El meu primer domicili palafrugellenc es trobava a l’ombra d’aquesta torre metàl.lica i no en vaig

La Bàrcino romana emergeix a cada ocasió: era un país de vinyes

La publicació dels resultats de l’excavació arqueològica realitzada sota les obres de reforma del Mercat de Sant Antoni no ha descobert grans novetats: un tram de 50 metres de la Via Augusta i la necròpolis romana als dos costats de la carretera, amb enterraments de la primera i segona generació d’habitants de Bàrcino. Va resultar més eloqüent l’excavació a la Sagrera amb motiu de les obres de l’AVE: una extensa vil.la o finca romana de dotze hectàrees, amb celler d’onze premses de vi. Demostrava que la Bàrcino romana del segle I era un país recobert de vinyes que comercialitzava 1.800 àmfores de 25 litres per mes, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos de terrissa de Baetulo (Badalona). Però cal posar les coses en el seu context, perquè Barcelona només va adquirir amb posterioritat la importància territorial que no tenia ni de lluny a l’època romana. Va ser fundada fins l’any 15 aC, dos segles després que els romans desembarquessin a través del

Les coses tal com les barreja el riu entre Sobrànigues i Colomers

Ahir vam anar a recórrer el petit univers del riu Ter entre Sobràniques i Colomers. L’etimologia grega de la paraula kósmos no significa només univers, també ordre i bellesa (d’aquí “cosmètic”). Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat al municipi de Sant Jordi Desvalls, prop de Flaçà. La carretera secundària travessa el passallís de Sobrànigues (a la foto), una passarel.la de ciment bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua del riu sobre l’antiga passera de carros. L’indret és un flascó de les essències de la civilització de ribera, a l’últim tram del Ter quan penetra a l’Empordà. Aquí queda més embassat, gràcies a la resclosa de Colomers situada set quilòmetres en amunt, de manera que les regolfades

Els onze mesos de guerra d’Antonio Machado a Barcelona

Just al costat de la pensió de Cotlliure on va morir el febrer del 1939 acaba d’obrir les portes la nova Mediateca o biblioteca pública que porta el seu nom i que acollirà igualment la seu de la Fundació Machado local. A la localitat valenciana de Rocafort, la Generalitat valenciana i l’Ajuntament negocien la compra del xalet Villa Amparo, on Machado va residir durant una part de la Guerra Civil. A Barcelona hi va viure els onze mesos finals, a la Torre Castañer del Passeig de Sant Gervasi, on cap placa no ho recorda. Al moment d'esclatar de la Guerra Civil Machado tenia el domicili familiar a Madrid, al costat de la mare i alguns dels germans. Va decidir quedar-se a la capital assetjada pels facciosos com a gest  de suport a la legalitat republicana. Va costar llargs

La història l’ha feta igual –o més-- l’amor que la guerra

Durant molt temps se’ns ha explicat la història com una encadenament de batalles i reis. Aquesta mitja veritat oculta l’altra mitja: al costat del protagonisme dels monarques hi havia el de la majoria social i entre cada batalla també es produïen esforços de pau, més importants i fructífers que no les guerres. Caldria adoptar una nova mirada històrica sobre la base dels períodes de pau cooperativa, igual que últimament s’ha reinterpretat a través de la vida privada de cada època, de la mirada de les dones, de les emocions, etc. (s’acaba de publicar a França el tercer volum de l’Histoire des émotions, dirigida per Alain Corbin). Dos

El temple de Venus no es veu a Cap Norfeu, però hi és

Quan vaig a Atenes allargo sempre la visita fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavísimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell”... Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig enrunat, modest, bellíssim, un dels que mereixen més aquest nom entre els incomptables temples de tota mida i confessió escampats pel món. Aquest és el temple del meu món. Quan el rodejo lentament i

Presentat a l’Ateneu el meu llibre “Breu historia de França”

El 3 d’abril es va presentar a l’Ateneu Barcelonès el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, publicat per Arpa Editors. La presentació va anar a càrrec de Josep M. Bricall, Amadeu Cuito, Joan Safont i l’autor. El llibre no vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de

Els mandariners del meu carrer i els giravolts tan estranys del destí

Els serveis municipals van plantar al carrer on visc mandariners en filera, de perenne fulla lluent i fruit acolorit, cromàtic, il.luminat. És un arbre melodiós, fins i tot en el nom. Més estilitzat i menys corpulent que el taronger, els he vist arrelar al meu carrer dia rere dia, com qui veu créixer els fills. El mandariner situat just davant del portal de casa és un dels que ha crescut amb més decisió. Alça la capçada gairebé fins el meu balcó, a un segon pis. Les precoces flors blanques que es convertiran en mandarines galtainflades engendren el miracle anual: la fragància fresca, l’essència pura de la tarongina penetra per la porta oberta del balcó del menjador. Aleshores comprovo que s’ha instal.lat la primavera un any més i enyoro intensament Sevilla. Jo

Fixeu-vos aquests dies en els circells naixents de la vinya

És una mica d’hora, el termòmetre primaveral no ha pujat gaire, però de seguida que els ceps de la vinya comencen a borronar m'hi acosto per admirar la forma dels pàmpols naixents, un dels perfils més esvelts que s’ha inventat mai la naturalesa. També paro atenció als circells, el delicat òrgan filamentós que creix amb les fulles i permet que els joves sarments s’enfilin, com per recordar-nos que aquesta planta tan civilitzada era a l’origen una simple liana. Els pàmpols representen, ja ho he dit, un prodigi de disseny natural. Els circells són un igual de necessaris i encara més tendres. Un dels estudis més detallats i precoços sobre els circells el va

Un premi Nobel de Literatura per una frase, el cas de Walcott

Si no hagués rebut el Nobel de Literatura l’any 1992, pocs haurien conegut Dereck Walcott, el poeta caribeny que escrivia en anglès. Inclús llorejat, no és avui dels més llegits, un any després de morir. La seva extensa obra ha estat traduïda, però va ser al discurs de recepció del Nobel quan va pronunciar les paraules que l’immortalitzen als meus ulls: “El destí de la poesia es enamorar-se del món malgrat la història". Pot semblar una frase senzilla, en canvi tinc la certesa que justifica un Nobel i una vida. Sempre he admirat el laboriós mèrit de la capacitat de síntesi, l’encert de condensar un món en una frase, una fulguració de poques paraules capaç

La flor de la pomera rebrota com una proclama a les plantacions

A finals de març m’agrada anar a veure com borronen les flors blanques i rosades dels pomerars de l’Armentera i Sant Pere Pescador, a la plana fèrtil que dibuixen els ribassos del Fluvià al voltant del vell molí reconstruït del comtat d’Empúries. Aquests camps em resultaven familiars i porten records furtius de la mà d’alguna deessa Pomona. En realitat ja no hi són. Han estat industrialitzats amb noves plantacions intensives de pomeres més rendibles i més lletges, recobertes per la túnica negra de les malles antipedregada, llancejades pels enormes pals com de telègraf que les sustenten. La pomera havien estat un arbre fruiter de copa frondosa, esvelta, robusta, rodona com la bola del món. Alguna arribava a centenària o almenys assolia una ancianitat venerable i mansament productiva. Les han convertides en fileres de plantació intensiva d’arbrissons escardalencs, rendibles per a la producció en sèrie. Ara les pomes es fabriquen com els ous de gallina a les

Ja podem posar la paraula “cul” en un títol, ho fa La Vanguardia

Un titular a quatre columnes del diari La Vanguardia proclamava ahir: “Els humans tenen un cul gran i bonic dissenyat per... córrer”. Es tractava d’una ressenya del llibre acabat de publicar pel redactor científic del diari, Josep Corbella, titulat La meravellosa història del teu cos. Les funcions musculars dels glutis ja eren ben conegudes, la notícia es troba més aviat en l’ús per escrit de la paraula “cul” al titular d’un diari benpensant i la reivindicació de la seva bellesa. Puc certificar que fa poc temps això encara es descartava. Quan l’any 2000 vaig publicar el meu llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62), alguns van criticar l’ús explícit d'aquesta paraula en un títol literari i també, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Ho van considerar d’un gust discutible. Al llarg del llibre exposava la fascinació exercida per la capital de la Llombardia a partir del detonant narratiu del cul del monumental nu al.legòric en bronze de Napoleó, una

La rivalitat entre Bernini i Borromini a la Roma d’avui

Ningú no discutia la preeminència de Miquel Àngel, però havia mort el 1564 i els papes de Roma i la cort cardenalícia continuaven encarregant obres a mans plenes per culminar la gran capital barroca destinada a enlluernar els fidels i els infidels. Va arribar el moment de Bernini i Borromini, enfrontats. Podria semblar que Bernini va guanyar el duel: la columnata de la plaça de Sant Pere, el baldaquí serpentí de la basílica, els àngels monumentals del pont sobre el riu Tíber que hi condueix, la font del Tritó i la dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a l’església de Santa Maria della Vittoria, titllada amb raó de “l’espectacle eròtic més sorprenent

Ahir vam tornar a recórrer amb ulls fascinats el camí de ronda del Golfet

Ahir vam anar a recórrer el camí de ronda de Calella de Palafrugell al Golfet sense els incisos de la canícula, vull dir sense la fanfàrria i el pastitx humà de ple estiu. Amb la humilitat abocada a la glòria del paisatge de marina que caracteritza aquests camins, serpentegen entre les sinuositats de la costa i permeten viure a ple pulmó el somni de la vida lliure per una estona. Són les petites engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic, convertides en joies del patrimoni natural. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense recança dels temps accelerats, en una mena de processó personal expiatòria, joiosa i sostinguda. L’any 2009 els vaig dedicar a les pàgines d’El Periódico una sèrie estiuenca en 14 capítols, de