19 de des. 2018

Gildas, l’home de les olives vora el mar

Fa vint anys que Gildas Girodeau i la seva dona Isabelle Piedallu van decidir treballar el vell olivar del Mas Boutet amb una vista sumptuosa damunt del mar de Cotlliure. Alhora, ell escriu novel.les negres i ella és urbanista i escultora. L’olivar de l’avi matern de Gildas, René Boutet, era més petit. Ara ja suma 12 hectàrees i una producció anual de 1.500 litres d’oli ecològic, que destil.len al trull de Cornellà de la Rivera. Disposa en complement d’un parell d’habitacions d’agroturisme, jardí de plantes aromàtiques i confitures de les seves figueres i llimoners. La mare, Odette Boutet, s’encamina amb peu ferm cap els 92 anys i acaba d’obrir una

17 de des. 2018

Gran exposició d’Antonello da Messina a Palerm, sobretot per l’escenari

El cartell de l’exposició és terrorífic, un primeríssim pla de la cara de Sant Benet procedent del tríptic al qual el pintor Antonello da Messina el va retratar de cos sencer. Terrorífic i enganyós, perquè aquell mestre del Quatrocento renaixentista italià va pintar altres cares infinitament més dolces, com la famosa Anunciació blava o el Retrat del mariner desconegut. Però si deixem a banda el cartell, l’exposició que oberta fins el 10 de febrer mereix el viatge a Palerm amb entusiasme. No només per veure reunida la producció d'Antonello da Messina, cedida per grans museus europeus, sinó per l’escenari. El Palazzo Abatellis de la capital siciliana és un edifici eminent del gòtic civil català que el mestre portolà Francesco Abatellis va encarregar el segle XV per a la seva muller d’origen barceloní Eleonora Soler, la dulcissima coniuge recordada encara avui a la làpida del portal. L’estil volgut pel propietari s'inspirava en els millors casals de Barcelona, ciutat a la qual havia de viatjar per resoldre afers burocràtics i poder comerciar. Les naus sicilianes exportaven gra, sucre, cotó, seda, corall i esclaus. Les naus catalanes portaven draps i manufactures de cuir, armes (ballestes, cuirasses, dagues) i productes agraris com mel de Tortosa, oli de

15 de des. 2018

No tot decau a Portbou, el restaurant Voramar ho demostra

La renaixença del restaurant Voramar de Portbou (no confondre amb el veí Miramar de Llançà) és també una història d’amor i superació. L’establiment regentat durant llargs anys davant la platja per Domingo Jamàs i Maria Josep Garbí havia de passar el relleu als fills Míriam i Pau. La Míriam es va enamorar del jove cuiner del restaurant Passatges situat al costat mateix i s’hi va casar. Ara Guillem Gavilan és el xef del Voramar, la Míriam la cap de sala i en Pau el xef dels postres. El relleu ha donat resultats esplèndids. Ahir hi vaig menjar un arròs de calamars i bolets insuperable (foto Quim Curbet). El poble de Portbou s'ha vist reduït a 1.100

11 de des. 2018

El deute que mantenim amb la titànica “Comèdia” de Dant

Traduir de nou tota la Comèdia de Dant és un esforç titànic que la política nadalenca d’objectes de regal afavoreix, enguany a l’editorial Acantilado pel professor José María Micó (944 pàgines, 49€). El 2013 es va editar l’última de les traduccions al català, de Joan F. Mira al segell Proa (1.309 pàgines, 44,95€). Les noves versions fan honor al gran poema, però no li resten ni un borrall de dificultat de lectura, per més que Micó hagi descartat la traducció rimada. Hi ha una altra manera d’entrar a l’obra de Dant: viatjar regularment a Itàlia o tenir bons amics italians aquí per comprovar amb sorpresa com reciten de memòria els fragments més emotius. Ho fan els escolars, els adults, els actors, fins i tot els humoristes. Les versions escèniques de l’obra acostumen a ser un èxit, com l’espectacle inoblidable “Gassman legge Dante” que va recórrer Itàlia i va ser editat en vídeo el 1996. L'oscaritzat actor i humorista Roberto Benigni també va dedicar un espectacle recitatiu a "Tutto Dante" l'estiu del 2006, amb un èxit ressonant arran de la presentació durant

8 de des. 2018

"El puente del mar azul”: una gran notícia que no hauria de ser-ho

S’acaba de traduir al castellà El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer. Que els grans llibres catalans es tradueixin al castellà no hauria de ser res d’estrany, però ho és. Aquest ha trigat noranta anys, d'ençà la primera edició del 1928. Parlo d’un dels llibres més fascinants de la literatura catalana, el viatge de l'hel.lenista, llatinista i polític Nicolau d’Olwer al llarg del Mediterrani per seguir al rastre de Ramon Llull durant l’expansió comercial catalana medieval i retratar l’actualitat d’aquells escenaris. Va fer-lo en condicions difícils, exiliat per la dictadura militar de Primo de Rivera, abans de ser-ho de nou per la de Franco. El professor de literatura llatina medieval de la Universitat de Barcelona també era regidor de l’Ajuntament per la Lliga, de la

5 de des. 2018

Tot Bach a 500€ contra el millor Bach a 2€

Els grans segells discogràfics internacionals s’han posat d’acord per comercialitzar aquest Nadal al preu de 500€ una capsa amb la nova edició completa en 222 CD de les obres de Johann Sebastian Bach, més completa que l’anterior i menys que la següent. La música de Bach val això i molt més, però aquest preu no deixa de ser escandalós i idiota de pagar, si no és com a gadget d’aquells a qui no els ve de 500€ i que probablement només n’escoltaran un o dos discos. La publicitat associada a l’edició promociona l’exhaustivitat, la varietat d’intèrprets de categoria, els comentaris escrits, el DVD incorporat i el sursum corda, però tenir tota l’obra enregistrada de Bach en una capsa no facilita per si sol la millor audició ni pot substituir el batec de la música en viu. Pel preu d’aquesta edició completa resulta més recomanable comprar un bitllet d’avió a Leipzig i assistir a un dels concerts que organitza cada setmana la Thomaskirsche, l’església de Sant Tomàs, on Bach va treballar com a director de cor i on es troba enterrat. El

3 de des. 2018

Mercè Managuerra o la necessitat vital d’un teatre lliure

L’actriu Mercè Managuerra, després d’una llarga carrera, va fundar i dirigir durant els últims deu anys la petita sala de teatre barcelonina Akademia. Quan va tenir la impressió que ja no complia les seves expectatives, va decidir crear-ne i dirigir-ne una altra. La nova sala acaba d’obrir aquest cap de setmana amb el nom de Dau al Sec, al carrer Salvà núm. 86 del Poble Sec, a una antiga fàbrica de joguines construïda el 1910. Vaig afanyar-me a acudir aquest dissabte a l’última representació de l’obra inaugural. No em va dir gran cosa, probablement per la llastimosa manca de modernitat de la meva cultura teatral. Però em va

1 de des. 2018

El castell i la fonda de Foixà: delícia recòndita, pura meravella

El país està sembrat d’altius castells medievals que tenen un problema: a més de restaurar-los cal mantenir-los, i l’actual noblesa dels poderosos té la fe perduda i prefereix invertir en altres coses, dintre de la misteriosa divinitat dels diners. N’hi ha un al “quadrat d’or” del Baix Empordà, a Foixà, que Josep Pla qualificava de “delícia recòndita, pura meravella”. L’arquitecte interiorista barceloní Antoni Bonamusa Homs i la seva dona Núria Mir Teixidor van comprar el castell de Foixà el 1979. Portava dècades tancat i era una ruïna espoliada (els sepulcres gòtics de tres cavallers del castell de Foixà

28 de nov. 2018

La Venus de Vélázquez que no veurem a l’exposició del CaixaForum

El Caixaforum barceloní dedica fins el 3 de març una àmplia exposició que ha titulat “Velázquez i el Segle d’Or” amb 59 quadres del Museu del Prado. Una exposició de Velázquez sempre és notícia, però aquesta conté un cert trucatge: els quadres exposats no són només de Velázquez, també de destacats pintors com Tiziano, Rubens, Rivera, Murillo o Zurbarán. El desplegament de noms de luxe redueix els quadres d'aquell que dóna títol a la mostra i planteja de nou la rivalitat entre ells. L’exposició presenta la famosa “Venus i la música” del Tiziano, però no diu que en aquest obligat tema mitològic del nu femení Velázquez va superar-lo amb la seva igualment famosa “Venus del mirall” (foto adjunta). La col.lecció més nodrida d'obres

26 de nov. 2018

Ni River Plate mereix aquesta victòria ni l’Argentina aquesta derrota

Ahir al vespre es va tornar a suspendre el “partit del segle dels segles”, la final de la copa Libertadores (la Champions llatinoamericana) entre els dos principals clubs de futbol de Buenos Aires i eterns rivals, River Plate i Boca Júniors. El dia anterior el match ja va haver de ser ajornat a l’últim moment, per la violència desfermada un cop més als voltants de l’estadi pels seguidors i, encara més, per la impunitat de la qual gaudeix aquesta violència i la ineficiència de les autoritats. El futbol és un gran negoci i s’hi mouen molts interessos, no només sentiments i passions. La ciutat de Buenos Aires és una cosmòpoli de 14 milions d’habitants, on tot es veu multiplicat i amplificat. Fa

19 de nov. 2018

Pudícia i domini de Josep Playà davant del seu biografiat Salvador Dalí

Avui dilluns es presenta al teatre-museu de Figueres la biografia escrita pel periodista Josep Playà Maset (a l’esquerra de la foto, fa pocs dies a Cotlliure) sobre Dalí esencial, el gran provocador del siglo XX. M’he entretingut a llegir-la per comprovar que l’autor ha estat capaç d’utilitzar una sola vegada al llarg de 310 pàgines la primera persona del singular i parlar d’ell mateix, quan escriu al començament: “No sé quants llibres s’han publicat sobre Salvador Dalí. Sé que a la meva biblioteca se n’apilen més de quatre-cents, raó per la qual em pregunto si en calia un més”. Entre confessió i disculpa, aquí s’acaba la presència personal de l’autor i comença la titànica biografia sintetitzada sobre Salvador Dalí, una de les més completes, documentades i

17 de nov. 2018

Oda petita als cargols de Campllong, l’endemà de la pluja

Els amants dels cargols pensem que és l’ostra de la terra i que el centre del món se situa a la petita localitat gironina de Campllong. Suma quatre o cinc restaurants especialitzats i una llarga anomenada, des que Josep Barris i la seva dona Nita Solench hi van obrir el primer l’any 1949. Ahir divendres, l’endemà de la pluja torrencial, vam anar-los a tastar al restaurant Local Social, obert a l’interior del flamant centre cívic del poble. A les nostres sortides amb dinar ens agrada fer una caminada pels voltants, ja sigui per obrir la gana o per fer baixar l'àpat. Ahir vam agafar el camí entre Campllong i Sant Andreu de Salou, un poblet de 150 habitants dispersos a quatre veïnats diferents, que

14 de nov. 2018

La poma d’Eva ara és d’Aida al Mas Saulot de Palau-sator

Aida Pujadas Mestres té 25 anys i la seva parella Pau Frigola Coll 26, però han capgirat la imatge de l’extensa plantació de pomeres de l’avi al Mas Saulot de Palau-sator. L’han convertida en el nou establiment de moda aquest últim estiu al Baix Empordà. És una de les poques productores de sidra a Catalunya i han sabut connectar amb el turisme. Es possible que la seva sidra (afruitada, de baixa graduació alcohòlica, filtrada i lleugerament gasificada), així com els sucs de quatre varietats de pomes i el vinagre de sidra de la casa, triguin una mica més a imposar-se en el consum majoritari que les noves instal.lacions de la plantació, a les qual el flux de visitants és constant. Malgrat que en temporada baixa el restaurant de plats relacionats amb

12 de nov. 2018

El confort d’un món de pluja fina, bicicletes i estudiants

La ciutat de Münster (310.000 habitants) no és de les més anomenades d'Alemanya. Això no obstant ostenta dos lideratges reconeguts: és la més plujosa del país i la que concentra proporcionalment més universitaris, entre els quals ara també el meu fill petit i la seva dona. Hi he anat aquest cap de setmana amb l’objectiu d’abraçar-los. Plovia, com per confirmar la vella dita popular: “O plou o toquen les campanes. Si les dues coses coincideixen, és diumenge”. Plovia a la manera discreta de Münster, una pluja lleu, venial, amiga fins allà on pot ser-ho. La xifra de dies de pluja concorda amb una

9 de nov. 2018

Centenari del final de la Primera Guerra Mundial o la indecència

Aquest diumenge s’escau el centenari del final de la Primera Guerra Mundial, Va conduir en només vint anys a la Segona, amb els mateixos protagonistes i una carnisseria augmentada: 30 milions de morts a una, cinquanta milions a l'altra. Les commemoracions oficials de reconciliació oculten aquests dies la realitat amb esforç. Els estrategs militars pensaven el 1914 que es tractaria d’un conflicte de pocs mesos, però les innovacions tècniques van transformar el “mode de producció” de la guerra en una matança sense precedents: artilleria pesada, carros de combat, bombardeigs aeris d’objectius civils, armes químiques... Només a la batalla de Verdun del 1916 s’hi van produir 300.000 soldats morts, a la del riu Somme el mateix any més de 400.000. La meitat de les víctimes mortals de la

7 de nov. 2018

Conversa amb la “Mediterrània” de Maillol damunt la seva tomba

L’escultor Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de la vila natal de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona, Maillol va imposar una nova estatuària monumental al precís instant en que l'art modern començava a "deconstruir-la". D’aquesta manera acabaria per ser reconegut arreu del món com el gran renovador de l'escultura del segle XX, gràcies a uns nus agraciats amb el do de la monumentalitat. Ja no eren nimfes místiques, fades llegendàries, divinitats mitològiques, Venus quimèriques,

5 de nov. 2018

Ahir al Coll de Banyuls com un retorn a Brideshead

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les nostres rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi i pel camí se’ns va aparèixer el Canigó enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor. Es tracta d’un dels passos més assentats d’aquest Pirineu mediterrani, des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal, tot i que ara només l’utilitzem els amants de les dreceres suposadament secundàries i de les vinyes verdes vora el mar. Fa temps que conec aquest camí, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, quan només era una pista de terra

1 de nov. 2018

La glòria física de J.S.Bach al bandoneó tanguista d’Almut Wellmann

La bandoneonista alemanya Almut Welmann i el seu marit Miguel Chimienti vivien fins fa poc a Barcelona i ara ho fan a la localitat alemanya de Sulzburg. L’Almut em va prometre que, si anava a visitar-los, tocaria Johann Sebastian Bach amb el seu bandoneó per a nosaltres sols a l’església de Sant Ciríac, una joia romànica del segle X restaurada fa poc, d’una sonoritat que les línies nues del romànic ennobleixen. Ella sabia que l’audició privada en aquest lloc em causaria una callada commoció, com amant de Bach i del tango. Es tracta d’una església luterana, igual que Bach, però la naturalesa de la música no té més limitacions ni classificacions que el talent expressiu de cada compositor i cada intèrpret. Per aquest motiu es pot

27 d’oct. 2018

Una altra manera d’administrar i consumir turisme, sisplau per força

La postura més insensata seria pensar que podem continuar vivim sense canvis en la nostra manera d’administrar i consumir turisme, vaig argumentar ahir a les Jornades sobre Turisme i Societat organitzades per Fundació Jordi Comas Matamala al CaixaForum de Girona. Després de tots els booms turístics coneguts, el concepte de decreixement resulta crucial, encara que no vulgui dir per força disminució d’activitat o de clientela, sinó una reorientació intel.ligent dels fluxos principals, les rutines i les malformacions comprovades. Un comentari editorial del diari La Vanguardia parlava el 23 d’octubre últim del canvi climàtic al Mediterrani i reiterava l’evidència científica de l’augment de la temperatura mitjana i la consegüent pujada del nivell del

26 d’oct. 2018

L’eternitat de l’ànec amb naps a Can Bonay de Peratallada

Un restaurant que des de l’1 de maig de l’any 1936, el dia que va obrir les portes, ofereix a la carta ànec amb naps no és pas qualsevol cosa. Només conec un precedent, els famosos “canard au sang” del restaurant parisenc La Tour d’Argent, obert el 1582 amb vista sobre el riu Sena i Nôtre-Dame. Actualment el plat costa allí 260€ per comensal, mentre que a Can Bonay de Peratallada vaig menjar ahir el seu llegendari ànec amb naps per 15,50€. Quan Enric Bonay Carrera i la seva dona Montserrat Riembau van comprar la casa vella de la plaça de les Voltes per obrir-hi una fonda, la clientela estava formada sobretot per treballadors. Després van arribar els turistes, quan l’establiment ja era regentat amb nova empenta pels fills Maria Lluïsa Bonay