15 de jul. 2019

Un instant de torbació al moll venecià de les Zattere

A Venècia el moll de les Zattere, abocat al canal de la Giudecca, és més espaiós que la majoria d'altres i es troba acarat a migdia. Això l'ha convertit en indret preferit de passejades durant la major part de l'any en què es busca la carícia del sol a una ciutat atapeïda i humida. S'hi han multiplicat terrasses de bars i restaurants, hi han proliferat els amors dels punts suposadament secundaris, els monuments que les guies no subratllen. "Un viatger una mica experimentat sap que és l'indret més bell del món", va sentenciar Philippe Sollers a propòsit del moll de les Zattere. Jo fa temps que ho penso i ho expressaria igual, sense una paraula més ni una menys, però ell va arribar primer. El moll adopta el nom del fet que els troncs hi circulaven

8 de jul. 2019

De prop ningú no és del tot normal, un postulat bàsic

Vaig fer a Rio de Janeiro una estada laboral de vuit dies, dels quals me’n van sobrar set en l’aspecte concret de la feina que m’hi portava. Em vaig dedicar a passejar, a vagarejar sense rumb exacte. A unes petites galeries comercials vaig veure una botiga de moderns objectes de disseny brasiler. Un d’aquells objectes era un imant de nevera que em va cridar l’atenció per la capacitat de síntesi a l’hora de proclamar amb un grafisme atractiu: “De perto ninguém é normal” (De prop ningú no és normal). El vaig comprar per poques monedes i encara el conservo. La frase procedeix de la cançó de Caetano Veloso "Vaca profana". El cantant l'ha convertida en

4 de jul. 2019

Les palmeres que no volen créixer, adormides davant del mar

Els Jocs Olímpics de Barcelona van deixar pendents alguns serrells urbanístics. Al solar de la Barceloneta que antigament ocupaven els Banys de Sant Sebastià, la nova Plaça del Mar no va ser pavimentada i enjardinada fins l’any 2009, tot coincidint amb la inauguració del mastodòntic hotel Vela i la prolongació del Passeig Marítim peatonal als seus peus. Fins aleshores la sorra provinent de la platja arribava pràcticament a la calçada del carrer, amb un talús que ara és una escalinata sòbria i funcionarial. A la Plaça del Mar hi van plantar en atapeït rengle de formació joves palmeres de l’espècie washingtònia robusta, que els urbanistes consideren de creixement ràpid. Tots ens equivoquem alguna vegada. Les palmeres no han

28 de juny 2019

No em digueu que parlar del temps que fa és un tòpic

M’agrada trobar-me els veïns a l’escala i intercanviar unes paraules, generalment sobre el temps que fa aquell dia. Pot semblar repetitiu i banal, a mi no m’ho sembla gens. Catalunya suma 300 dies de sol per any i Holanda només 80. És un fet de primera importància en molts aspectes. Puc entendre que les clemències i les inclemències meteorològiques resulten avui més relatives que abans, quan no s’havia generalitzat la refrigeració ni la calefacció domèstica. Tot i així, parlar del temps que fa continua sense semblar-me trivial. No vivim igual un dia de xafogor o de xàfecs que un altre de clima temperat i amable. La part de la qualitat de vida que proporciona el confort climàtic també es paga amb diners, per exemple a la factura de l’electricitat i el gas. El confort climàtic no depèn només del clima. A l’interior

26 de juny 2019

El petó robat a la bellesa de cada dia, a força de mirar

A l’interior d’un museu acostumo a centrar-me més en el posat dels visitants o la vista dels finestrals que en la majoria d’obres exposades. A un vagó de metro hi trobo, alguns dies, Venus més vitals que als llibres d’art. De vegades entro als grans magatzems només per presenciar com els clients hi componen un virtuós ballet de mil cares. A algunes ciutats hi viatjo per lliurar-me al simple i sumptuós costum de mirar passar la gent. Ho he exposat a alguns llibres meus a propòsit de Milà, París, Buenos Aires o Atenes, però podria fer-ho extensiu a qualsevol indret. Mirar passar la gent no sempre és un gest maquinal, sinó que es pot convertir

22 de juny 2019

La bellesa imbatible de dues simples tórtores sota la llum d’Atenes

Damunt d'aquest pi retort prop de l’entrada del modern Museu Arqueològic d’Atenes, construït al peu de l’Acròpolis, vaig sorprendre aturades dues tórtores en ple festeig nupcial, diminutes i alhora pomposes, esveltes, momentàniament sospirants i ximpletes. S’aparellaven amb una satisfacció juganera, es deixaven temptar visiblement pels al.licients de la vida en comú malgrat la volatilitat dels sentiments. Vaig frenar el pas per observar-les, situades a l’altura exacta de la meva vista. Vam intercanviar la mirada i em va semblar veure titil.lar en el puntet dels seus ulls vius una il.lusió, l’espurna d’un somni. Potser només era una impressió meva, però la vaig trobar d’una vivacitat precisa i clara. No va donar resultat l’intent de treure el

17 de juny 2019

Defensa de la tramuntana i enyorança de la tramuntaneta

Un vent és, per definició, una cosa etèria, inaferrable, vaporosa, però les definicions de vegades s’equivoquen. La tramuntana és un vent local tremendament sòlid, corpori, present, carregat de conseqüències pràctiques en l’atmosfera del dia. Dedicar tot un treball a parlar materialment d’un vent, com vaig fer el 2015 al meu llibre Elogi i refutació de la tramuntana (Col.lecció Josep Pla, Diputació de Girona) requereix que el tema doni prou rendiment documental i interpretatiu, no només ganes de parlar-ne. En realitat era el meu segon llibre monotemàtic, després del que vam dedicar-li a quatre mans el biòleg figuerenc Josep M. Dacosta i jo mateix a la col.lecció Quaderns de la Revista de Girona el 1995, sota el títol

13 de juny 2019

Una visita herètica al taller d’artista de l’escultora Mar Arza

El fet de visitar ahir al barri barceloní de Prosperitat el taller de Mar Arza, escultora de paraules sobre paper, em va provocar la sensació pecaminosa d’entrar a una església cismàtica, separada de les meves creences sobre el recte ús de l’alfabet a l’hora d’enllaçar frases. Mar Arza s’ha especialitzat en transformar lletres, tires de paper escrit i retalls de pàgines impreses en composicions visuals que adopten forma escultòrica i plàstica poètica. Encara que ho faci dintre d’una reconeguda trajectòria artística, el seu treball em despertava d’entrada aquella sensació d’heretgia, de desviació, probablement perquè mantinc una antiga fe en les paraules que s’entenen i em refracta el prestigi de les que juguen a no deixar-se entendre. L’esforç que

11 de juny 2019

Un reflex de les causes perdudes als ulls humits de les vaques

Fa temps que la majoria de vaques no pasturen als prats. Viuen estabulades, tancades i alimentades sota perfusió de pinso compost. Només es desplacen per l’últim viatge en camió cap a l’escorxador. L’agricultura i la ramaderia són un dels sectors productius que s’ha robotitzat més, a desgrat de les imatges  que conservem de les antigues vaques domèstiques del minifundi. Fa poc vaig coincidir a l’àrea de descans de l’autopista amb un d’aquests fúnebres camions, la destinació del qual oferia pocs dubtes. Els animals treien el musell a través de la reixa de respiració practicada a la caixa del vehicle tot ensumant la il.lusió

7 de juny 2019

La reina Elionor d’Aquitània sempre es va dir d’Aquitània

El rei francès Lluís VII va cometre l’error de repudiar la seva muller Elionor d’Aquitània l’any 1152. Al ducat d’Aquitània (Bordeus) les dones de la noblesa tenien el dret d’heretar i administrar propietats. El pare d’Elionor havia especificat al testament que el ducat que pertocava a la seva filla només podia ser heretat pels fills d’aquesta, sense veure’s incorporat per cap concepte al domini reial. El matrimoni d’Elionor d’Aquitània amb Lluís VII va durar cinc anys. Dos mesos després de divorciar-se, Elionor va contraure noves noces. El segon marit era Enric Plantagenet, duc de Normandia i comte d’Anjou, abans de convertir-se dos anys després en rei d’Anglaterra (i senyor d'Aquitània). Serien els pares d’Elionor d’Anglaterra, la qual es va casar amb el rei Alfons VIII de Castella. La néta es va dir Elionor de Castella i reina consort d’Aragó, pel casament amb Jaume I el Conqueridor. Elionor

3 de juny 2019

Declaració d’amor comprensible a l’aeroport de Basilea

M’agradaria instal.lar el domicili, empadronar-me, viure i morir a l’aeroport de Basilea, l’únic del món que ha aconseguit pertànyer alhora a tres Estats limítrofs (Suïssa, França, Alemanya) i treure’n un còmode benefici. Sóc fill d’un país de frontera amb continus problemes d’Estat, per manca o per excés. És natural que l’ingràvid equilibri fronterer aconseguit per l’aeroport de Basilea em meravelli. Oficialment es diu de Basilea, Mulhouse i Friburg, sense més separació que un guionet entre les tres paraules. Quan s’hi arriba, es pot optar per sortir a qualsevol dels tres països. Es va edificar en territori francès amb capital suís. Una

1 de juny 2019

El piano Clementi, reviscut i compartit, d’Anna Cuatrecasas

Quan algú hereta el piano de la família pot fer tres coses: prescindir-ne, restaurar-lo com un moble o bé tornar-lo a fer néixer a la vida activa sense necessitat de treure’l de casa. Ahir divendres vaig assistir a la trobada d’amics amb concert que organitza periòdicament Anna Cuatrecasas Molero a casa d’ella al voltant del seu piano Clementi renascut, tocat per l’excel.lent pianista Marina Rodríguez Brià, amb peces del compositor i dissenyador de pianos Muzio Clementi i la deixebla vienesa Marianna Auenbrugger. L'amfitriona Anna Cuatrecasas no només va heretar i restaurar el piano de la família. Li ha muntat una nova vida com a instrument en actiu, a força d’invitar els amics a escoltar-lo i a

30 de maig 2019

El xe valencià i el che argentí, germans desconeguts

Les Facultats de Filologia expectoren cada any milers de graduats, cap dels quals no ha estat capaç fins ara de desentrellar la filiació entre l’exclamació tan típica del xe valencià i el che argentí, malgrat tenir usos col.loquials idèntics com a partícula lèxica onomatopeica i espontània que serveix per a tot, com un comodí. Imagino que els filòlegs ho deuen considerar una qüestió menor. De vegades admeten que l’origen etimològic de l’expressió és compartit a aquest hemisferi i a l’altre, sense que s’hagi vist documentat amb una explicació consensuada. Els valencians són anomenats amb el gentilici dels xes, igual com els argentins els ches (per això Ernesto Guevara és conegut com el Che), però no sabem per què. Proliferen teories sense demostrar i alguns exemples desaparellats. Els actuals diccionaris normatius assenten fràgil càtedra sobre la qüestió de manera lacònica i esquelètica. El de la llengua catalana ho defineix succintament: “Expressió usada per a demostrar admiració, alegria, entusiasme, enuig, etc.”. No figura a l’última edició del Diccionario de la Lengua Española ni tampoc al Diccionario panhispánico de dudas, mentre que el Diccionario de americanismos apunta amb aquella mateixa migradesa del resum: “Expresa asombro o desagradado,

28 de maig 2019

Els llibres dels grans clàssics són per llegir, no per col.leccionar

El meu pare arrenglerava ufà a una prestatgeria de casa els volums de la col.lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, que rebia periòdicament per subscripció. Li vaig preguntar quan pensava llegir-los i em va dir que ho faria un cop jubilat. A la seva mort, vint anys després de jubilar-se, la llarga col.lecció de lloms ocres continuava intacta, amb les pàgines intonses (sense tallar). La venerable col.lecció Bernat Metge, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó, ha traspassat el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la

24 de maig 2019

Acaba de sortir el meu nou llibre “Josep Pla: sis amics i una amant”

Editorial Empúries acaba de publicar el meu últim llibre Josep Pla: sis amics i una amant, una aproximació a l’escriptor a partir dels amics més decisius en diferents etapes de la seva vida. La biografia de Josep Pla i l’estudi de les seves obres ofereix contínues sorpreses sobre la trajectòria i els mecanismes narratius d’un autor que es manté entre els més seguits de la literatura catalana. A aquest llibre m’introdueixo al seu univers íntim a partir de sis amics i una amant, i ho entrellaço amb la meva pròpia experiència a l’escenari vital de l’homenot, que no es limita ni de lluny a Palafrugell encara que s’hi condensa obstinadament. El crític literari i amic de joventut Alexandre Plana va ser l’inductor directe de l’estil planer que convertiria Pla en un dels autors més llegits durant llargues dècades. L’Hermós va ser el pescador que li faria descobrir en viu la sensualitat del paisatge. Josep Martinell l’amic de la segona meitat de la vida dintre de l’esfera privada que començaria a apuntar les diferències entre la vida real i la seva literatura. Albert Puig Palau el mecenes indispensable durant l’època tan productiva com mal coneguda de la postguerra. Manuel Ortínez l’introductor al món que li resultava tan misteriós de l’alta

22 de maig 2019

Més de 50.000 anys per admetre que la Terra gira al voltant del Sol

El Vaticà va demanar perdó l’any 2000 per l’execució a la pira del frare Giordano Bruno, el qual disposa des del 1889 d’una estàtua al mateix punt on va ser cremat viu per la Inquisició l’any 1600, a la concorreguda plaça Campo dei Fiori de Roma, acusat d’heretgia per sostenir que la Terra girava al voltant del Sol i no a l’inrevés, com afirmava la doctrina oficial. El seu contemporani Galileu Galilei se’n va escapar pels pèls, després d’abjurar de la mateixa teoria tot murmurant “Eppur si muove”... Han hagut de passar mil.lenis abans que les explicacions científiques no s’imposessin a les sobrenaturals. El prehistòric home de Cromanyó mirava abans d’adormir-

20 de maig 2019

Encara topem, malgrat els progressos, amb el mur cec de la mort

Els progressos dels coneixements científics sobre l'evolució de la vida biològica al planeta Terra continuen topant amb un mur cec: per què el ser humà, el més estudiat de tots, mor amb tanta facilitat, per què la seva data de caducitat és tan curta i implacable. La medicina moderna ha allargat l’esperança de vida, però continua sent ridículament curta en comparació amb altres espècies menys complexes i més resistents. Totes es desintegren i moren en algun moment, però amb regularitat molt diferent. Els botànics es fan creus, per exemple, dels milers d’anys que pot arribar a sumar una mateixa planta de liquen (associació de fong i algues),

18 de maig 2019

El melic és un món, per alguns el centre del món

L’any 1981 vaig publicar a Edicions 62 el llibre d’entrevistes L’art de mirar-se el melic a Catalunya, quan a l’editor Josep M. Castellet li agradava fomentar l’ambient cultural. El debat insinuat al títol ha decaigut, en canvi el principi que enunciava s’ha inflamat. Me n’ha quedat com a pòsit un interès per aquesta delicada cicatriu en forma de zero que queda per sempre enmig de la panxa després de tallar el cordó umbilical al moment de néixer. Diuen que no serveix de res, que només és un inútil productor de borra. Tot i així li mantinc una simpatia, ja sigui cultural, genètica o estètica. A l’estiu les noies adolescents s’obstinen a utilitzar bruses curtes per ensenyar-lo amb orgull, amb pírcing o sense. La llegendària dansa àrab del ventre ha passat a la història com a espectacle, ara mimetitzat a la vida general. Les cultures antigues l’utilitzaven com a símbol del centre de gravetat del món. Algunes pedres venerables eren qualificades d’omphalos mundi (del grec omphalos, melic). El del santuari de Delfos era especialment venerat. L’historiador i geògraf grec Pausanias deia que aquests punts omfàlics

16 de maig 2019

La llibreria La Central del Raval ara té un jardí de premi Nobel

En aquest país el millor acostuma a viure d’esquitllentes al costat mateix del pitjor. Això s’aplica als paisatges, als racons urbans i a molts altres àmbits físics o mentals de la populosa vida en comú. El fenomen de cohabitació es veu recompensat de vegades per la troballa feliç, si s’inverteix un esforç de discerniment sistemàtic i cansat. Els petits tresors gratifiquen de tant en tant els afanys de la brega contra la barroeria del corrent majoritari. La llibreria La Central del Raval acaba d’obrir al costat mateix de la Rambla barcelonina una de les terrasses de bar més afortunades, enjardinades, tranquil.les i acollidores de tota la ciutat. L’establiment ocupa des del

14 de maig 2019

Fixeu-vos aquests dies en els circells naixents de la vinya

Quan els ceps de la vinya comencen a borronar no admiro només la forma dels pàmpol naixent, encara que sigui un dels perfils més esvelts que s’hagi inventat mai la naturalesa. També paro atenció també als circells, el delicat òrgan filamentós de la vinya que creix en paral.lel a les fulles i permet que les joves branques s’enfilin, com per recordar-nos que aquesta planta tan civilitzada era a l’origen una liana. Els pàmpols representen un prodigi de disseny natural, els circells un miracle igual de necessari. Un dels estudis més detallats i precoços sobre els circells el va publicar l’any 1865 Charles Darwin amb el títol On the Movements and Habits of Climbing Plants (Sobre els moviments i hàbits de les plantes enfiladisses). La novel.lista