21 de gen. 2020

Les onades continuaran petant contra els vagons del tren de Mataró

Des del 1848 el tren de Barcelona a Mataró circula arran de platja. Tothom sap que això s’ha convertit en insostenible per la minva de terra de la franja costera. Els dies de temporal, al Maresme les onades peten contra els vagons en circulació de la concorreguda línia R1 de Renfe. A través de l’empresa responsable Adif, el ministeri de Foment inverteix en aquest moment 12,8 milions d’euros per reforçar l’escullera que sosté la via als 2,2 quilòmetres compresos entre Cabrera de Mar i Mataró, dintre d’un treball de Sísif igual d’inútil que els dragatges anuals de sorra per recuperar les franges de

20 de gen. 2020

El cara a cara genial i dubtós entre Georges Simenon i Josep Pla

L’escriptor en llengua francesa més divulgat arreu del món (500 milions d’exemplars de 500 títols diferents) no és francès, sinó belga. No va voler abandonar mai la nacionalitat, malgrat viure a França des dels 18 anys, abans de fer-ho als Estats Units durant una dècada i a Suïssa els 25 últims anys. Declarava Simenon: “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco; aleshores prefereixo ser belga, faute de mieux (en absència d’alternativa millor), perquè no significa res”. El país petit i mal avingut ha produït altres figures de talla com Maurice Maeterlinck, Henri Michaux, René

16 de gen. 2020

No tinc paraules per expressar aquell instant, ho reconec

Intento reproduir per escrit la descripció entusiasta que estava fent d’aquell paisatge al moment de la foto. Comprovo que no en sóc capaç. Recordo les paraules que pronunciava, però redactar-ho exigiria ajustar-les a unes normes més coixes que dir-les en viu. L’escriptura està sobrevalorada, no podrà mai contenir la vida i la carn del relat oral, el to i el ritme de la veu, la gestualitat corporal que l’acompanya. La transcripció de les paraules parlades és un mal menor, en el millor dels casos. Ja sé que, en general, es parla molt per no dir res. També s’escriu molt per no dir res, i això em sembla encara més culpable, per premeditat. L’art de la paraula

13 de gen. 2020

Vergonyes amagades de Carracci al Prado i al MNAC

El Prado i Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) van anunciar que presentarien en comú durant l’any 2017 una àmplia exposició del pintor italià del segle XVI Annibale Carracci, gràcies als destacats frescos murals de l’artista que posseeixen, procedents de la tristíssima peripècia de l’església romana de San Giacomo degli Spagnuoli o Santiago dels Espanyols. L’exposició no es va celebrar i ara la tornen a anunciar per a l’any que comença. Hauria de servir per recordar la desídia que va portar a abandonar el temple de la corona de castellana a Roma, en plena Piazza Navona, i l'apropiació des d’aleshores de l’església de la corona aragonesa a la veïna Via Montserrato. Potser els dos

11 de gen. 2020

El vi fa sang, i també fa unes quantes coses més

L’autor d’aquesta escultura metàl.lica col.locada el 2015 al costat de l’església de Capmany va tenir una intuïció fonamental. Es tracta d’un Monument als Donants de Sang que l’artista local Joan Gardell Ventura va voler associar als gotims de raïm, per la tradició vinícola de la localitat empordanesa. En efecte, el vi fa sang, hi ha una íntima relació. El vi és un miracle primigeni de la mateixa estatura que convertir el blat en farina de pa o les olives en oli. Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana silvestre en cep de vinya i va vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va entendre que la terra té una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Va

9 de gen. 2020

Posats a citar ara Manuel Azaña, fem-ho correctament

Durant el recent debat d’investidura quatre portaveus de grups parlamentaris han citat, en un sentit o un altre, paraules del president de la II República, Manuel Azaña. El reconeixement de la realitat històrica s’ha vist acompanyat per un flagrant desconeixement del paper d’Azaña com a cap de l’Estat, escamojetat durant dècades. El partit al qual representava (Izquierda Republicana) només podia donar-li un suport minoritari i va haver de practicar la cultura de coalició a contracor i amb joc brut contra els seus aliats del PSOE, majoritaris al govern. La principal potestat del president de la República era designar la persona encarregada de formar i presidir el govern. El 1937 va substituir el

7 de gen. 2020

Els amants de la boira o cal de tot per fer un món

Els visitants de determinades comarques interiors catalanes han experimentat aquests dies el fenomen de la boira amb una certa sorpresa. Pot ser molt bucòlic quan només dura una estona de bon matí, però altrament impertinent si s’allarga fins el migdia o no s’aixeca ni a la tarda. A Lleida ostenten el rècord de tres setmanes seguides sense veure un raig de sol per culpa de la boira persistent, per alguna cosa la ciutat i la seva comarca ocupen l’àrea geogràfica de la Depressió Central... Alguns diuen que aquest fenomen atmosfèric no s’ha de veure negativament. La condensació de la humitat ajuda a fortificar les plantes dels conreus i els fruiters... En qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades i divergents. Vaig viure alguns anys a una comarca on encara no han arribat a cap acord sobre la valoració del vent de tramuntana, dintre d’un litigi molt contrastat. Persones amb gustos diferents dels meus qualifiquen de bon temps els dies

5 de gen. 2020

Al cap de Creus hi havia una sirena i jo la vaig sentir

El far de cap de Creus va ser completat l’any 1959 amb aquest edifici annex d’una sirena acústica que emetia els dies i les nits de boira uns gemecs esquinçadors, uns mugits tremebunds per avisar els vaixells de la proximitat del coster. Amb els nous sistemes de transmissió, la sirena ja no era necessària. Va emmudir el 1981 i va ser enderrocada el 2006. La trobo a faltar a la punta del cap de Creus encara més prominent, més endinsada al mar que el far aixecat el 1853 a l’extrem més oriental de tota la Península Ibèrica. En aquest aspecte, la sirena guanyava clarament el far. Ha deixat un buit en el paisatge físic i en el paisatge sonor. Recordo la seva presència muda els dies ordinaris i els brams perfectament regulars els dies i les nits de boira,

2 de gen. 2020

Petits somnis desperts a les taules del Cafè de la Poste

A Perpinyà la meteorologia mediterrània permet que taules i cadires del Cafè de la Poste ocupin una cantó de la plaça del Castillet quasi tot l’any. És un dels escenaris del centre al qual el client pot estar segur de veure desfilar en algun moment del dia el conjunt d’elements de la vida ciutadana, igual com es produeix al veïns cafès de la rambla de la Llotja o de la plaça Aragó. No cal concretar cites, tothom passa per davant d’aquests tres observatoris a un moment o altre, per un motiu o altre. El Cafè de la Poste va estar regentat durant llargues dècades per la família Vila, el pare Salvador Vila des del 1952 i el fill Robert Vila i la seva dona Marieke fins la jubilació el 2016. La nova gerència de Julien Gerbaud (antic responsable del Cafè de la

30 de des. 2019

Una reedició, als seixanta anys de la mort d’Albert Camus

El 4 de gener vinent s’escau el seixanta aniversari de la mort d’Albert Camus en accident de carretera, dos anys després d’haver rebut el premi Nobel de Literatura. La col.lecció de llibres de butxaca Folio de l’editorial Gallimard, que declara haver venut vint milions d’exemplars de les seves obres, ho commemora amb una reedició. No ha triat cap de les novel.les, obres de teatre ni reculls de narracions de l’autor, sinó l’últim de tots: la correspondència amorosa amb l’actriu de teatre parisenca d’origen espanyol María Casares editada el 2017, setanta anys després de ser escrita, quan la filla de l’escriptor va donar finalment l’autorització. El llibre va ser rècord de vendes i la reedició en butxaca constarà de 1.472 pàgines. La qualitat literària espontània de les cartes de la parella és elevadíssima. La filla Catherine Camus tenia raó quan afirmava: “Les seves cartes fan que el món sigui més gran, l’espai més lluminós i l’aire més lleuger pel simple fet d’haver existit”. Al final tan prematur de la seva vida, als 47 anys, Camus mantenia

28 de des. 2019

La Universitat de Perpinyà torna amb retard al centre urbà

La Universitat de Perpinyà acaba de traslladar la facultat de Dret a un flamant edifici de nova construcció al barri vell, amb molt retard històric sobre la tendència general de retornar facultats universitàries al centre per contribuir a la renovació urbanística. La Universitat de Perpinyà sempre ha anat una mica tard en quasi tot, després de l’annexió de la ciutat a França pel Tractat dels Pirineus del 1659, desmembrada de l’antic flux d’estudiants procedents de Catalunya i sucursalitzada per les de Montpeller i Tolosa de Llenguadoc. L’operació urbanística ha tingut l’encert de salvar com annex l'atrotinat i desèrtic edifici neoclàssic de l’antiga universitat, al qual he viscut moltes hores fascinades com a seu de l’Arxiu Històric Municipal, que pocs

23 de des. 2019

Presència d’Indro Montanelli a Piazza Navona, amb molts matisos

Alguns col.legues citen amb freqüència als diaris d’aquí el nom del veterà periodista italià Indro Montanelli, potser en reconeixement d’una trajectòria ideològica camaleònica que no ha estat ni de lluny una especialitat exclusiva seva. A mi Montanelli em desperta una adhesió més matisada, excepte l’admiració absoluta que li professo per haver pogut residir tota la vida mitjançant un lloguer de favor a un àtic de 190 metres quadrats amb terrassa en plena Piazza Navona romana, propietat de l’Estat espanyol, el qual manté la titularitat per llunyanes raons històriques de 220 pisos a 28 edificis del centre de la capital italiana. Ara hi ha una placa al portal del núm. 93 d’aquesta plaça que ho recorda. Hi va deixar de viure a la mort de la seva dona

21 de des. 2019

Les set vides del cinema Castillet a Perpinyà

Molts catalans d’aquest cantó d’aquí de la ratlla de França recordem amb somriures maliciosos el cèntric cinema Castillet de Perpinyà. Va despatxar 200.000 entrades de la pel.lícula Emmanuelle subtitulada en castellà l’any 1974. La sala havia estat fundada el 1911 pels germans barcelonins Joan i Lluís Font al centre de la capital rossellonesa, en el pompós estil Segon Imperi francès o “mona de Pasqua” que el caracteritza just al costat del Castillet. Continua al mateix indret, externament intacte i en plena activitat. El fundador sempre va negar la sala principal a les flamarades eròtiques dels “espanyols”, però els fills van ensumar el

19 de des. 2019

De jove sempre estava disposat a anar a Itàlia, ara també

Vaig escriure per primera vegada sobre Itàlia al llibre El Mediterrani ciutat (1984) per relatar l'actual caràcter urbà de les dues conques d’aquest mar. Totes les ciutats triades es trobaven al voltant del milió d’habitants o el superaven, excepte Venècia, la grandesa de la qual no depèn de les xifres. A Nàpols l'hospitalitat de la professora Alessandra Riccio, les trobades amb la novel.lista Fabrizia Ramondino i els sopars amb Giuseppe Grilli em van introduir als replecs de la gran capital del sud. A Gènova vaig basar-me en una imatge del poeta i premi Nobel genovès Eugenio Montale, el qual afirmava que la seva ciutat és "una llarga serp que ha ingurgitat un elefant", referint-se al paper històric del port ancorat al centre de l'amfiteatre de la badia urbana. El tombant de la meva producció sobre Itàlia es va produir el dia que a Roma vaig posar els peus a Stampa Estera, l'associació de corresponsals estrangers. El col.lega Rossend Domènech va acceptar la proposta d'escriure entre tots dos un llibre sobre aquesta ciutat, on ell vivia des de feia anys. Amb el títol Roma, passejar i civilitzar-se, es va editar a la col.lecció que dirigia Enric Badosa a l'editorial Plaza y Janés. Dos anys després vaig

16 de des. 2019

Els taps dolços de Cadaqués, actuals després de dos segles

A l’hivern no és necessari, però de seguida que comença la temporada de forasters val més encarregar prèviament per telèfon els famosos taps de Cadaqués a la pastisseria La Mallorquina d’aquesta localitat, que els va inventar fa dos segles i els continua venent avui amb autèntica denominació d’origen i un èxit que arriba a tres mil unitats per dia al pic de l’estiu. Són una variant de l’universal babà al rom, menys emborratxada de licor. Es tracta d'un pa de pessic suauament esponjat per l’almívar que el fa finíssim, lleuger, únic. L’invent va ser del tot casual, quan el rebesavi va enfornar pa de pessic a un petit motlle individual cilíndric, la preparació va

14 de des. 2019

L’únic que queda clar a l’Argentina és que Perón sempre torna

Motius familiars em van portar a estimar l’Argentina, viatjar-hi amb freqüència i escriure’n alguns llibres. Ara els motius familiars ja no hi són, però observo de lluny que la situació general del país empitjora amb obstinació. L’únic factor que s’ha revelat d’una estabilitat massissa és que Perón torna. Perón sempre torna. A l’Argentina el gest de la lletra “V” amb els dos dits de la mà no significa només “Victòria” com a tot arreu, també deriva l’eslògan històric “Perón VUELVE”. Ningú no sap exactament de què serveix cada vegada que torna, però torna. Entremig de cada tornada es produeixen terratrèmols polítics de toitta mena, però Perón torna. La suma dels seus retorns ofereix un balanç tristíssim, però

12 de des. 2019

Una copa de vi al Pla de les Gates, amb la “gata” Anna Espelt

Ahir vam agafar el camí de Roses a cala Montjoi per meravellar-nos davant l’extensió de vinya nova del Mas Marés de la mà de la propietària, la viticultora de vuitena generació Anna Espelt. Un cop al cim del Pla de les Gates i amb la silueta del cap Norfeu al fons, va treure del cotxe una ampolla i unes copes per tastar en companyia un "Escumós Anna Espelt Cap de Creus" allà mateix d’on ve. En aquell instant de revelació vaig entendre el seu comentari: “Moltes coses les he fetes perquè no sabia que eren impossibles”. Quan es van casar els seus avis, els pares de la núvia els van oferir una parcel.la de vinya com a regal de noces, de manera que van ser dels fundadors de la Cooperativa del poble de Pau. Venien el raïm al gran fabricant de Peralada,

10 de des. 2019

Robespierre continuarà sense cap monument ni cap carrer a París

Les autoritats franceses han refusat repetidament de dedicar un monument o almenys un carrer a un dels principals protagonistes de la Revolució del 1789, el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre, dit l’Incorreuptible. El personatge continua estigmatitzat com a dirigent del període del Terror, malgrat haver estat un dels impulsors més destacats de la Revolució que determina els orígens de la República actual. El correligionari Danton té el seu altiu monument a la sortida del metro Odéon, en ple Barri Llatí. Saint-Just també compta amb un carrer a la capital francesa. Robespierre, no. Figura al nomenclàtor de múltiples localitats franceses, però a París, no. L’editorial Gallimard ha publicat el llibre de Marcel Gauchet amb

7 de des. 2019

L’estrany i indiscutible poder d’un bri de safrà

Tot és estrany i únic a l’espècie aromàtica més cara del món, l’autèntic or dels tres estigmes, estams o pistils filamentosos de la rosa del safrà venuts a preu fort com a condiment en capsetes de mig gram, per a cadascuna de les quals han calgut un centenar de flors. El conreu local havia davallat en picat per la quantitat de mà d’obra artesanal que requereix la collita. Ara es multiplica a comarques de secà com les Garrigues, la Conca de Barberà o el Palars Jussà, en complement de la fruita seca i l’olivera. La fira Safrània se celebra el mes novembre a Montblanc. La delicada flor del safrà esclata a la tardor i només dura un dia de vida plena. S’obre a l’alba i els estigmes es marceixen al vespre per la calor del sol. El bulb és de la mida d’una avellana. La

5 de des. 2019

Ahir ens vam fer els honors mútuament, el faisà i jo

Ahir plovia i bufava un incordiant vent de llevant. Vam dubtar si ajornar la cita per anar a dinar el faisà pendent al restaurant Can Bonay de Peratallada. Després de parlamentar, vam concloure que no ens sentíem prou intimidats per la pluja i el vent de tardor o, potser també, que el dinar previst ens atreia més que la inclemència meteorològica relativa. Correctament abrigats i proveïts amb el paraigua, vam presentar-nos a taula, i vam fer santament! La sala de Can Bonay acostuma a ser sorollosa quan s’omple el caps de setmana. Ahir, en canvi, era un cel de pau, amplitud i hospitalitat quasi per a nosaltres sols. La llar de foc era encesa i els tions crepitaven lentament, amb la mateixa calma que a l’exterior la pluja i el vent suportable