16 de gen. 2018

Michel de Montaigne i Josep Pla: tots dos ondulaven

Josep Pla creia citar textualment Montaigne quan repetia, amb freqüència i de memòria, aquella sentència que l’enlluernava: “La vie est ondoyante” (ondulant). Ho feia, per exemple, a la pàgina 282 de del seu dietari de vellesa Notes del capvesprol: “Algun cop recordo que monsieur de Montaigne, que no visqué pas a gaires quilòmetres d’on jo visc [de Palafrugell a Bordeus hi ha 500 km], escriví: La vie est ondoyante. És una frase escrita el segle XVII [en realitat el segle XVI, Montaigne va viure del 1533 al 1592]: mai ningú no havia escrit una cosa semblant. És l’observació més acurada que s’ha

15 de gen. 2018

El prodigi de les minves de gener i el destí incert de les garoines

Les minves de gener poden produir unes calmes insòlites de baixamar, un ressol hivernal càlid i una lluna plena resplendent. És el moment de l'exaltació continguda de la platja i la delícia de les garoines, les flors negres del mar menjades a l'hora de l'aperitiu amb un vinet blanc i els peus a la sorra. Eren un element socialitzador, un ritu primitiu del prodigi de les minves de gener. Un dels habitants més feréstecs del mar en el seu aspecte extern conté a l'interior la màxima suavitat, el més pur dels perfums a la polpa dels cinc filets d'una consistència trèmula i vellutada. Les garoines exigeixen

13 de gen. 2018

El conill a la rabiosa d’ahir, amb el punt perdut de gràcia i d’alegria

Ahir vam anar amb l’amic Quim Curbet a celebrar una de les nostres reunions de treball al restaurant Can Xifra de Cartellà, al bosc del municipi de Sant Gregori, en plena Vall de Llémena, a només 7 km de la ciutat de Girona. De passada vam fer els honors al pota-i-tripa de la casa i, de segon, al llegendari conill a la rabiosa de l’àvia cuinera Rosita Sureda. El conill d’ahir conservava el punt de gràcia i d’alegria dels grans mites culinaris del bosc, guisat com una exquisidesa, un plat de festa. Dir-ne conill de bosc equival a reconèixer que actualment són de granja, engreixats a la gàbia amb pinso ràpid. Alguns productors intenten retornar al conill de bosc a mitges: els crien amb herbes silvestres empacades i assecades, encara que amb aquest mètode necessitin

11 de gen. 2018

Tot Cyrano s'estremeix encara en la intraduïble paraula final

Ahir vaig anar a veure al teatre el gran clàssic popular del Cyrano, protagonitzat en nova traducció catalana rimada d’Albert Arribas per Lluís Homar, amb excel.lents actors secundaris com Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori, dirigits per Pau Miró. La majoria de batxillers francòfons i jo també vam aprendre a memoritzar i declamar alguna tirada dels versos alexandrins del Cyrano, com l’última de totes abans de caure el teló: “Oui, vous m’arrachez tout, le laurier et la rose…”. Encara sóc capaç de recitar-la en alguna sobretaula propícia i engrescada. Allò que caracteritza aquests últims versos de l’obra d’Edmond Rostand no és només la mort del protagonista en escena i la

10 de gen. 2018

La brasa no és un estadi primitiu de la cuina, al contrari

En una ocasió un amic de bon paladar, fins aleshores digne de tot el meu crèdit, va dir-me amb un rictus displicent: “Bah, no és més que una fonda de carn a la brasa”. Aquell dia va perdre tot el meu crèdit. Som un país de llarga tradició de cuina a la brasa, però encara no hem reconegut l’elevat prestigi que l'especialitat té a altres contrades, probablement influïts aquí pel vell mite de la cuina burgesa francesa de salses i guisats de més complexa elaboració. Josep Pla afirma amb contundència al llibre El meu país: “La cuina a la brasa és la més directa i gustosa que hi ha. No té rival”. L’afirmació és tan simple com el seu contingut conceptual. Potser el problema és aquest: saber

9 de gen. 2018

La vitalitat de Rio de Janeiro, per esperit de contradicció

Vaig fer una estada a Rio de Janeiro per escriure un llibre sobre la ciutat. El vaig escriure. No l'he publicat perquè l'estada se'm va fer curta. De tant en tant remiro el manuscrit adormit. Josep Pla explica com Prosper Merimée va visitar Còrsega durant dos curts mesos l’estiu del 1839 i hi va ambientar la seva narració Colomba: “És un cas de comprensió fulminant, d’intuïció genial, que farà arrufar el nas a les persones tocades i posades. Davant un fet així i atès el geni de Merimée, es podrà formular la paradoxa que Colomba hauria guanyat encara si l’estada del seu autor a l’illa hagués estat més curta” (Les illes, OC, vol. 15). És molt possible que, amb aquestes paraules, Pla s'estigués

8 de gen. 2018

La garnatxa és un món i Fabrici Rieu el seu profeta

El perpinyanès Juli Pams va ser diputat a París, senador, ministre i candidat fallit a la presidència de la República francesa el 1913 contra Raymond Poincaré. És el “pare” dels vins rossellonesos, per la llei que va concedir-los avantatges fiscals considerables. Sense el ministre Pams, aquests vins haurien conegut probablement una línia decadent similar als veïns empordanesos durant la primera meitat del segle XX. Avui no disposen d’un ministre de tanta influència, però compten amb una locomotora molt ben lubricada de producció de vins, d’idees i iniciatives en el sector novament emergent. Fabrici Rieu tenia 28 anys, el seu germà Alexandre 25 i el soci Laurent Besombes 26 quan el 2001 van crear a Perpinyà, amb un capital

5 de gen. 2018

Escenes de la carretera falsament secundària de Torrent a Torrentí

Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell o Pals acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa lenta la petita carretera secundària que discorre entre els pobles de Torrent i Torrentí com si em desplacés en carrossa, amb la intenció de beure amb els ulls un dels paisatges més bonics del país a un ritme propi, golut i pausat, dintre d’un travelling personal que encara em sorprèn a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament. Fa molts anys que recorro les petites carreteres de l’Empordà, les conec una mica, les estimo molt. Algunes d’aquestes carreteres secundàries són en realitat essencials, pura i autèntica essència. Ahir van enterrar a Torrent Jani Figueras Bassols, que

4 de gen. 2018

Elegia de l’hivern als camps adormits de Serra de Daró

Ahir vam sortir a caminar amb l’amic Josep Lloret pels voltants agraris del poble de Serra de Daró, al repeu del massís empordanès del Montgrí, moguts per la convicció que els camps de l’hivern no són una taula desparada en comparació amb les altres estacions del cicle anual. Primer vam satisfer el peatge cultural amb una visita al flamant Terracotta Museu de la Bisbal i al seu director Xavier Rocas. Tot seguit vam anar a la nostra. L’hivern presenta als camps una cremor interna segurament menys esclatant, menys aparent, però amb la mateixa fortalesa emocional. Les herbes dormen. No ofereixen el mateix perfum dolç i dens, el mateix relleu escabellat ni el mateix ritme efervescent que quan són a punt de tallar, però viuen i es fan notar igualment, en

3 de gen. 2018

Les pedres de Venècia, agraïdes amb John Ruskin i amb la passió

El sol de migdia a Venècia, que és un sol nòrdic i contingut, fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina. Malgrat el nom històric de l’establiment, avui és un hotel car, situat al moll de les Zattere. Estucada d'ocre terrós de xocolata, la façana es veu ennoblida per una placa de redactat evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix de vegades el toc d'inspiració sense perdre el punt  de grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Fa molts anys que, quan passo pel davant, m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa (1877). Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nel nostro San Marco quasi in ogno monumento d'Italia cercó insieme l'anima dell'artefice et l'anima del popolo. Ogni marmo ogni bronzo ogni tela

2 de gen. 2018

La música de Vivaldi sempre torna, igual que els seus altibaixos

La música del compositor europeu més famós del segle XVIII i que avui ven més discos arreu del món dintre del gènere de la música clàssica va caure en l'oblit absolut durant dos segles. Les partitures manuscrites d’Antonio Vivaldi, exhumades a la Biblioteca de Torí, només es van tocar de nou en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. No van ser catalogades fins el 1970. Ho va fer el musicòleg danès Peter Ryom-Verzeichis, per això cada obra porta com a número de catàleg la identificació RV, amb la xifra d'ordre corresponent. A partir d’aquell moment es va convertir en el compositor més enregistrat per la indústria discogràfica. El venecià Antonio Vivaldi, il prete rosso (el capellà panotxa), continua sent un filó, una mina. El segell discogràfic francès Naïve va emprendre l’any

30 de des. 2017

Feliç any nou, entesos, però aclarim què entenem per felicitat

Aquests dies tothom escampa al seu voltant afectuosos auguris de felicitat per l’any entrant. És molt amable, però valdria la pena aclarir què entenem per felicitat. El consumisme febrós voldria fer-nos creure que la felicitat es pot comprar i que no estarem mai sols si disposem d’una tarja de crèdit VIP. Però, en realitat, per acostar-se a la felicitat primer s’ha d’haver comprès el mecanisme de l’adversitat, el patiment, la fragilitat, la injustícia. No sóc adepte del mindfulness, els llibres sobre intel.ligència emocional em cauen dels dits, no tinc terapeuta ni tan sols coach. Però sento la curiositat d’entendre una mica per què passen les coses, la seva meteorologia interna. El món, les circumstàncies, no tenen res de permanent, canvien més que no

29 de des. 2017

La bella Lola no va néixer sota d’una col, és fruit d’una època

Napoleó Bonaparte va estar a punt de dominar Europa, però va ser vençut a Waterloo pels aliats anglo-prussians, els quals van redibuixar el mapa d’influències al Congrés de Viena del 1815. Espanya també havia estat ocupada per Napoleó, però en aquell congrés no li va tocar res, es va veure destinada per les grans potències europees a l’endarreriment i l’exotisme meridional. Aquest clixé faria furor arreu del món les dècades següents, quasi fins avui. El 1840 l’autor francès Téophile Gautier publicava el seu tòpic Voyage en Espagne. El 1845 Prosper Mérimée editava la novel.la Carmen, convertida en òpera pel compositor Georges Bizet per rematar la visió castissa i estereotípica, la construcció d’una imatge de cromo. El casament l’any 1853 a París de la noble dama granadina Eugenia de Montijo amb el futur emperador Napoleó III afegiria encara una mica més de coloret a l’opereta espanyola a Europa. Quan els liberals espanyols van reclamar una monarquia constitucional o fins i tot una república, les potències europees van jugar a favor del monarca Borbó per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, marginada del repartiment geoestratègic

28 de des. 2017

Posar nom a les tramuntanades més fortes, potser no cal

Les agències meteorològiques estatals d’Espanya, França i Portugal han decidit que a partir d’ara les borrasques atlàntiques que s’acostin a la categoria de cicló portaran un nom propi cadascuna, alternativament femení o masculí, com les recents “Ana” i "Bruno" al Cantàbric, amb vents de fins 140 km/h. Al Mediterrani la decisió no s’aplicarà, per considerar que rarament els temporals de vent i maregassa assoleixen aquí els nivells atlàntics. L'Atlàntic és un oceà, el Mediterrani un mar. Les tramuntanades, les llevantades o les ponentades com la d'ahir aquí es continuaran dient oficialment ciclogènesis explosives, que també son ganes de posar-se histriònics. La llegenda al voltant de la fúria de la tramuntana s’ha vist molt inflada. Se li

27 de des. 2017

La fruita prohibida dels banys termals a l’aire lliure de Jafre

La multinacional italiana FICSA de prospeccions subterrànies d’interès petrolier va obtenir el 1963 el permís de perforar a la finca can Quintana, entre els termes de Jafre, Garrigoles i Colomers (Baix Empordà). No va trobar petroli, però sí aigua termal sulfurosa i fumejant, la qual va omplir la bassa artificial amb parets de formigó abandonada pels exploradors el 1980. La piscina lliure, l’antic pou de la FICSA, es va convertir en focus d’atracció de visitants que li atribuïen propietats mineromedicinals, curatives. El propietari de la finca va llançar-hi dos camions de grava amb la intenció d’estroncar el pelegrinatge, però l’aigua termal

23 de des. 2017

Conte de Nadal a l’aeròdrom de la petita ciutat interior del país llunyà

Una persona amiga em repetia entre llàgrimes a les envistes de Nadal l’enyorament que sentia de la seva petita ciutat interior d’origen, a un país llunyà on havia deixat una part la família. Per ajudar-la a alleugerir el desconsol li vaig proposar de facilitar-li el viatge i acompanyar-la en l’anhelada visita. Ella va marxar abans i m’hi esperaria. La localitat disposava d’un petit aeròdrom. El dia de la meva arribada vaig travessar a peu la pista per cobrir la distància entre l’avió que m’acabava de transportar des de la capital del país llunyà i el reduït edifici de la terminal de la petita ciutat interior. El primer cop d’ull circular des de la pista de l’aeròdrom no em va proporcionar gaire informació sobre el lloc desconegut al qual desembarcava. La

22 de des. 2017

Astor Piazzolla torna –només a mitges— per aquestes festes

L’influent multinacional discogràfica alemanya de música clàssica Deutsche Grammophon acaba d’editar per aquestes festes un disc de la jove violinista madrilenya Leticia Moreno dedicat íntegrament a temes d’Astor Piazzolla, amb la London Philarmonic Orchestra dirigida per Andrés Orozco-Estrada. Com a piazzoller de vella data m’he afanyat a escoltar-lo amb calma. No m’ha agradat gaire. Els arranjaments dels grans temes ja clàssics del renovador autor argentí són excessivament llimats, esbravats, sense el mordent ravaler que els caracteritza. Les parts de guitarra han estat transcrites per a harpa, potser per fer-ho més mimós, més nadalenc. Astor Piazzolla era bandoneonista i en aquest disc el bandoneó, a càrrec de Pablo Mainetti, llueix poc. El piano del jove argentí José Gallardo acompanya tímidament la solista, igual com el contrabaix de Jan Saksala. La música de Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món, i això és bo recordar-ho amb qualsevol

21 de des. 2017

El nou llibre de memòries de Josep M. Bricall, una certa i deliciosa distància

No fer el ridícul és una feina escarrassada al llarg de tota la vida, només compensada pel sentiment de coherència amb un mateix. La mesura del sentit del ridícul varia molt segons cada persona. També és cert que vivim en la societat de l’espectacle, la qual fomenta el caràcter mediàtic i l’exhibició de qualsevol cosa, al marge del seu contingut real. El sentit del ridícul constitueix l’art personal de combinar el grau d’exhibició amb allò que es té a dir o no. Per això el sentit del ridícul no deixa de ser la forma més civilitzada i per tant més suportable de coqueteria. En les actuals circumstàncies, resulta comprensible que un dels

20 de des. 2017

Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

Joan Castelló Escudé és l’autor de la frase llegendària que dóna títol a aquest article, publicat inicialment al meu blog el 10 de maig del 2013. Ahir Joan Castelló es trobava assegut a primera fila de la concorreguda presentació per part de Jordi Casas Bedós a la llibreria barcelonina Bernat del llibre-cd de Ricard Balil Recull d’havaneres i cançons de taverna de l’Empordà. Per evocar el paisatge humà del qual deriva aquest llibre-cd, el presentador va tenir la gentilesa de recordar la frase i l’article. Els torno a publicar en reconeixement de la feina duta a terme per Ricard Balil (a la foto amb camisa blanca espitragada, fa uns quants anys). També ho faig per l’estona que ens va fer reviure ahir amb la guitarra,

19 de des. 2017

Les monges eremites de l’Albera ja no poden criar més mastins

El vessant nord del Pirineu acostuma a ser un gran desconegut per als catalans d’aquest cantó de la frontera implantada el 1659. La ignorància s’aplica fins i tot el segment més accessible de la serra de l’Albera, entre Portbou i el Pertús. La frontera terrestre més transitada d’Europa amaga en un curt radi de 5 o 6 quilòmetres endins secrets que només ho són per manca d’interès d’apartar-se una mica de la ruta principal. El meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya revelava algunes d’aquestes sorpreses, acompanyat per les fotografies de Jordi Gumí. Per exemple, la pròspera cria de gossos mastins