19 de febr. 2018

La nostra vella “osteria” milanesa no traeix ni ens abandona

Durant el temps que la meva filla gran Helena treballava a Milà, vaig aprofitar per conèixer una mica la ciutat per dintre i publicar el llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62, 2000). Hi narrava la fascinació exercida per la capital llombarda a partir del detonant del nu al.legòric de Napoleó, modelat pel cèlebre escultor Antonio Canova al centre del pati del palau de Brera. Era un fil conductor narratiu del protagonisme de la bellesa en les nostres vides sentimentals, els nostres impulsos estètics i alguns altres. La meva filla va fer la petita foto de portada del llibre, i així consta als crèdits. Aleshores el restaurant milanès Posto di Conversazione (Osteria con cucina) ja ens atreia. Ara procurem tornar-hi sempre que se’ns presenta l’ocasió, com dissabte

16 de febr. 2018

La carxofa a ple rendiment del Llobregat, un jardí monumental

Ahir va deixar de fer el fred impertinent dels últims dies i es va imposar un càlid sol hivernal, de manera que vaig agafar el metro per anar a passejar a un dels millors jardins de la Barcelona metropolitana: els camps de carxofes estesos fins l’horitzó al delta del Llobregat. La parada “Cèntric” de la nova Línia 9 deixa a quatre passes del prodigi. Els camins de senderisme habilitats al Parc Agrari del Baix Llobregat faciliten una sensació d’allunyament al costat mateix de l’estació de metro. Permeten sortir dels escenaris fets a màquina i entrar a les clorofíl.liques terres baixes pageses, on l’aire lleuger, tònic i tibant de l’espai natural contrasta amb les pretensions desorbitades de la urbs. Caminar per aquest delta hortícola exulta el benestar actiu, estimula la gana, dilueix la migranya, higienitza l’esperit i tempera els neguits. La carxofa és una flor, la millor flor de l’hivern. Més exactament una poncella que encara no ha obert els pètals. Si els obrís contemplaríem una flor

15 de febr. 2018

Alguns cercles culturals encara no han descobert el Mediterrani

Em vaig alegrar en veure dissabte passat que el suplement cultural Babelia del diari El País dedicava dues pàgines a l’historiador anglès John Julius Norwich arran de la traducció al castellà de dos llibres seus. Després de llegir aquelles pàgines, no m’ho podia creure. El presentaven, lògicament, com a destacat divulgador sobre Bizanci i Venècia, però ometien  la seva condició d’historiador del Mediterrani en conjunt a través de la magna obra El Mediterráneo. Un mar de encuentros y conflictos entre civilizaciones, publicada el 2006 i traduïda al castellà el 2008, malgrat que el llibre va ser objecte d’una elogiosa ressenya al mateix

14 de febr. 2018

La Banyera de la Russa, melic secret del castell de Cap Roig

A les grans finques de la Costa Brava les diminutes construccions annexes dels embarcadors a flor d’aigua, inspirades en les antigues barraques per guardar els atuells de pesca, han assolit de vegades la gràcia natural, la modèstia orgullosa, l’elegància instintiva, la fortuna de l’emplaçament que els luxosos xalets de la casa mare no han sabut modelar. Dintre del fiord de la cala d’en Massoni, a la paret rocosa de llevant oposada a l’embarcador, hi subsisteix el prodigi natural de la Banyera de la Russa, un curt túnel del rocam que

12 de febr. 2018

Uns tangos de diumenge a la tarda amb la cantant Sandra Rehder

Dintre de la programació del festival Barnasants, ahir vaig anar a escoltar al Casinet d’Hostafrancs la cantant de tangos Sandra Rehder, acompanyada per Gustavo Battaglia (guitarra), Horacio Fumero (contrabaix) i Marcelo Mercadante (bandoneó). Presentava temes del seu últim disc Canción maleva, amb algunes aportacions de pròpia autoria. Un concert de tangos no és mai una experiència inofensiva, si estan ben interpretats. El gènere manté compromisos genètics amb els instruments expressius de precisió sobre la meteorologia humana, de manera que les figuracions sentimentals del tango s’estimen més la veritat nua i despentinada, encara que tremoli de fred, que no la banalitat transparent del clixé. Sandra Rehder els interpreta d’una manera acarnissada, turbulenta, quasi

10 de febr. 2018

Les novel.les que es venen per milions, el cas de Fred Vargas

Anys enrere, a Bèlgica, em va sorprendre l’èxit que tenien en la vida quotidiana del meu voltant les novel.les policíaques  del comissari Saint-Antonio. Tothom les llegia, contínuament. Tothom reia durant la lectura. M’hi vaig iniciar i ho vaig entendre. El llenguatge argòtic del comissari era divertit i comportava un punt de picant irreverència que aleshores no era tan habitual. L’autor francès, Frederic Dard, va publicar 175 títols de la sèrie entre 1949 i la seva mort l’any 2000. Va vendre’n 200 milions d’exemplars. Contemporanis seus de gènere literari com Agatha Christie i Georges Simenon van vendre 1.000 milions i 550 milions de les respectives

8 de febr. 2018

Al bosc del castell de Requesens només hi queda la cantina

Per aprofitar que aquí havia deixat de ploure i de nevar, ahir vam pujar a caminar i dinar a la misteriosa boscúria de Requesens, sota el cim emblanquinat del Puig Neulós. Feia fred i bufava tramuntana, però lluïa el sol. El veïnat de Requesens i el seu castell pertanyen al terme municipal de la Jonquera, però es troben allunyats d’aquest nucli urbà i només s'hi accedeix en cotxe des de Cantallops, a través dels 8 km d’una pista de terra en bones condicions. L’espectacular silueta neomedieval del castell és fruit de la reconstrucció del 1893 i de les obres de manteniment iniciades el 2014. Es tracta d’una carcassa buida, igual com tots els altres castells d’aquesta zona fronterera o de més enllà. El rendiment dels oficis bosquetans s’ha extingit. Del

7 de febr. 2018

Dia de l'Exili: al Coll d’Ares la Guerra Civil va durar tres dies més

L'any passat el govern de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l'Exili i la Deportació i va convocar una concentració al municipi fronterer de la Vajol, des d'on van marxar cap el desterrament aquest dia precís del calendari els presidents de la República, de la Generalitat i del govern basc. Enguany la concentració serà aquest diumenge 11 de febrer a Prats de Molló, un altre municipi fronterer que va veure passar un dels èxodes humans més dramàtics de l’Europa contemporània, després que Franco guanyés la batalla de l’Ebre i entrés a Barcelona sense resistència el 26 de gener. La majoria dels 450.000 refugiats republicans en marxa cap a França (la meitat soldats, l’altra meitat civils) van passar per la via principal de la Jonquera i el

6 de febr. 2018

Els Jocs del Mediterrani a Tarragona no poden cometre més errors

La 28 edició dels Jocs del Mediterrani el juny vinent a Tarragona i les seves comarques, amb 4.000 esportistes internacionals, mereix tota la sort que fins ara no ha tingut, però el comitè organitzador no pot cometre més errors evitables. El seu president i alhora alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, escrivia dissabte passat al diari La Vanguardia un article per afirmar: “Han de ser i seran els Jocs de Tarragona, els Jocs del pont de la mar blava que evocava el poeta”. No, senyor Ballesteros, s’equivoca i ho fa per incultura. El pont de la mar blava no l’evocava cap poeta. És el títol de l’excel.lent llibre de viatges històrics damunt del rastre

3 de febr. 2018

El servei ferroviari fa figa, l'orgullós viaducte de Colera no

De vegades agafo el tren i baixo a l’estació de Colera, entre Llançà i Portbou, per anar a seure una estona a la filera d’humils bancs que s'entreveuen a escala diminuta a la part inferior de la foto. Són el mirador de l’obra d’enginyeria del viaducte del tren de França. Els bancs han estat col.locats pels serveis municipals sota mateix del ventre sonor del pont, sotmesos a la seva força de gravetat i al retruny del pas dels combois. El problema és que el trens que hi passen són cada dia més escassos. El servei ferroviari entre els petits municipis es troba miserablement condemnat a l’abandó. La manca progressiva de connexions horàries entre

1 de febr. 2018

Un parc de xicrandes, una bona elecció a la plaça de les Glòries

La notícia ha arribat acompanyada per la simulació fotogràfica adjunta, que ja ho diu tot. Predominaran les xicrandes de flor violeta al parc urbà que aquest mes de març es comença a construir a la banda de muntanya de la martiritzada plaça de les Glòries, abans ocupada pels vells Encants. Amb un pressupost de 20 milions d’euros, les obres duraran un any. El disseny de nous parcs a la Barcelona durant els últims temps ha donat fruits molt diversos i caldrà veure el resultat d’aquest. L’elecció de les xicrandes és, de moment sobre el paper, un encert. No podrà ocultar tanmateix que la

30 de gen. 2018

Ha sortit el meu nou llibre “Breu historia de França”

Acaba d’arribar a les llibreries el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, publicat per Arpa Editorial. No vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. L’afrancesament no és només una qüestió subjectiva. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de les modes. L’afrancesament s’alimenta o es desnodreix amb les condicions de cada època. Tot sovint deixa un pòsit, ja sigui de llegenda o de fets viscuts. Als catalans la geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos en un joc de contrastos. Ara que una proporció de catalans gira l’esquena a Espanya, s’adona que el nostre únic veí a escala internacional és França, la il.lusió o la desil.lusió de França. Amb un pròleg escrit per Josep M. Bricall, el llibre està estructurat en cinc capítols: "Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa", "Napoleó encara es pren per Napoleó", "La neurona bloquejada del centralisme", "La dèria de les fronteres naturals" i, finalment, "La Catalunya francesa i l’afrancesada". A casa meva, de petit, sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat

29 de gen. 2018

Mossèn Ramon Roquer, el cinquè Ramon completament esborrat

El diari La Vanguardia manté cada diumenge dues o tres pàgines de la secció “Religió”, a les quals m’assabento de notícies sobre llunyanes corts celestials i també terrenals. Ahir ressenyava una conferència a l’Ateneu Barcelonès al voltant de les aportacions universals de l’església catalana, pronunciada pel sacerdot Jaume Aymar, director del setmanari Catalunya cristiana. El conferenciant va al.ludir al paper dels “quatre Ramons”: sant Ramon de Penyafort, el beat Ramon Llull, el seu deixeble Ramon Sibiuda i el frare jerònim Ramon Paner, un dels primers missioners al Nou Món. Em va fer pensar d’immediat en un cinquè, el prevere Ramon Roquer Vilarrasa (Ripoll 1901-Barcelona 1978), un dels capellans més influents entre la burgesia barcelonina de postguerra i avui més esborrat. Indagar i publicar la biografia de l’industrial i mecenes Albert Puig Palau em va obligar a empaitar laboriosament la del seu consiliari particular, mossèn

27 de gen. 2018

La posteritat, la subtilesa i l’equilibri al Motel Empordà de Figueres

Salvador Dalí repetia amb tota la raó del món: “La posteritat és que, després de mort, encara es parli de mi al bar del Casino Sport de Figueres”. Una altra forma de glòria a la qual es pot humanament aspirar des de Figueres, inclús abans de morir, és que el restaurant Motel Empordà posi el teu nom a un dels seus deliciosos plats. Em va alegrar comprovar ahir que ho ha aconseguit l’editor i escriptor Carles-Jordi Guardiola. Ha donat nom a una variant de les romanes “Carciofi alla giudia” (a la jueva) que Jaume Subirós ha posat a la carta aquest hivern amb el toc de talent i finezza habitual. Malgrat la beneïda pluja i el bufarut de tramuntana, ahir ens vam citar els col.legues Ramon Iglesias, Rafa Nadal i jo mateix a la taula parada del

26 de gen. 2018

Les barraques de “frites” es renoven, les xurreries agonitzen

Aquí considerem a l’última moda les food truck o camionetes-restaurant i deixem morir de pena les barraques de xurreria que havien aguantat la posició a peu de carrer durant dècades, potser sense gaire renovació. En canvi a Brussel.les la regidoria d’Urbanisme i la federació nacional de friteries acaben d’anunciar el resultat del concurs de disseny per renovar aquestes barraques de carrer amb tots els elements moderns exteriors i interiors. Allí les parades de frites són una institució que ha alimentat moltes generacions, fins avui mateix. Al començament dels anys que vaig viure a Bèlgica una de les coses que em van sorprendre

25 de gen. 2018

Els social-demòcrates alemanys persisteixen a enganyar-nos


El punt crucial de l’acord de govern finalment pactat entre els conservadors de la cancellera Merkel (CSU) i el Partit Social-demòcrata de Martin Schulz (SPD) es troba submergit en les 28 pàgines del document signat: no s’apujaran els impostos a les rendes més elevades, en contra del que plantejaven els social-demòcrates. Tota la resta és secundària. La riquesa disponible (encara que sigui superior a Alemanya que a altres països) continuarà igual de mal repartida, amb l’acord de la vella esquerra parlamentària. El poderós SPD va ser històricament el primer a distanciar-se --cap al centre-dreta-- de la resta de partits socialistes europeus

24 de gen. 2018

La pel.lícula “Zama” vol rescatar la gran novel.la d’Amèrica

S’acaba d’estrenar aquí Zama, que el 3 de febrer vinent serà una de les candidates al Goya a millor pel.lícula iberoamericana. Ha comptat amb un elevat pressupost i ha estat rodada en exteriors al nord argentí fronterer amb Paraguai. La directora Lucrecia Martel diu que va llegir la novel.la en què es basa el film mentre remuntava el cabalós riu Paranà amb dues amigues i que allí li va trobar la clau cinematogràfica. Relata la llarga i inútil espera als confins de l’imperi del funcionari

23 de gen. 2018

Una nova biografia del nefast Ferran VII de Borbó, premi segur

Una biografia del rei Ferran VII de Borbó, escrita pel catedràtic Emilio La Parra, acaba de guanyar el premi Comillas d’història, biografies i memòries que convoca l’editorial Tusquets, ara en l’òrbita del grup Planeta. No m’estranya gens, una bona biografia actual del monarca retratat per Goya (imatge adjunta) permet més que abans subratllar el seu caràcter sinistre, obcecat, covard i mentider. Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, barallats, van abdicar formalment a favor de Napoleó al Tractat de Baiona. L’exèrcit francès va entrar el 9 de febrer del 1808 per la frontera del Pertús. En teoria eren aliats de pas cap a Portugal, però l’ocupació

22 de gen. 2018

La Provença de postal acaba de perdre el seu “gentleman-farmer”

La cultura anglosaxona més tradicional té algunes idees molt fetes sobre la seva contribució a civilitzar el continent europeu fins allà on s'ha deixat. Són idees angleses de consum intern, l'extern se'l plantegen poc. No poden imaginar Grècia sense l'empremta de lord Byron, Roma sense Keats i Shelley, Florència sense E.M. Forster, la Provença sense el fenomen editorial de Peter Mayle, l’autor que va vendre a partir del 1989 cinc milions d'exemplars del seu llibre Un any a la Provença i que ara acaba de morir als 78 anys. Amb la seva crònica de l'aclimatació al poblet provençal de Menerba

21 de gen. 2018

Tenen dret a lluir silueta les concertistes de música clàssica?

Ahir vaig anar a escoltar a l’Auditori barceloní el concert per a piano núm. 1 de Beethoven i la Grande Polonaise Brillante de Chopin interpretats per la jove i cotitzada pianista xinesa Yuja Wang, coneguda pel seu talent i també per la desimboltura vestimentària en escena. Una respectable proporció de persones que s’ho poden permetre utilitzen els seus encants per atraure. Fins aquí res que no sabéssim. Quan això s’aplica a intèrprets femenines de música clàssica, el puritanisme residual i refilat arrufa el nas. A la seva recent interpretació del concert per a piano núm. 3 de