El vel que encara recobreix els estius discrets de Balenciaga a la Costa Brava

L’exposició sobre el dissenyador d’alta costura Cristóbal Balenciaga que acaba d’inaugurar el museu Victoria&Albert de Londres m’ha dut a pensar en el desconegut capítol de la seva vida relacionat amb la Costa Brava i el castell del matrimoni Woevodski al Cap Roig de Calella Palafrugell. Durant successives vacances d’estiu dels anys 60 el couturier hi va dissenyar en secret una part de les seves col.leccions. Nascut a Getaria el 1895, va obrir els primers establiments el 1917 a Sant Sebastià, el 1933 en Madrid i el 1935 al núm. 10 del carrer de Santa Teresa a Barcelona. Emigrat a París el 1937, Balenciaga no només va ser qualificat de "Picasso de la moda" per Jean Cocteau o de "Mozart de la costura" pel deixeble Hubert de Givenchy. També se’l coneixia com l’Home Invisible, per l’extremat sentit de pudícia i discreció que el feia viure enclaustrat al taller parisenc de l'avinguda Georges V núm. 10, fins a la mort sobrevinguda el 1972. Va concedir una sola entrevista al llarg de la seva carrera, el 1971 a The Times, tres anys després de plegar professionalment. L'hermetisme sobre la seva vida privada fa que sigui desconeguda la decisió de Balenciaga d'adoptar aquells estius com a residència de vacances el castell de Cap Roig, invitat i protegit en la seva intimitat pels propietaris Nicolau

El noble art de caminar i el centenari de H.D. Thoreau

Sortir a caminar també pot constituir una manera de mirar endintre, tal com recorda Toni Montesinos a la seva recent biografia sobre Henry David Thoreau titulada El triunfo de los principios. Cómo vivir con Thoreau. L’anarquista i filòsof estatunidenc va ser un precursor de l’ecologisme polític enfront de la idea de progrés inculcada per industrialització, amb llibres com Caminar i Walden o la vida als boscos. El 12 de juliol vinent s’escau el centenari de la seva naixença i es multipliquen les reedicions. S’han publicat llibres de tota mena sobre el noble art de caminar, des del clàssic de Thoreau fins el més recent Caminar per ser feliç, de Lluís Garrofé i Josep R. Ribé. Qualsevol activitat és susceptible de ser escrita, com a succedani evocatiu de

Pep Guardiola també ens ensenya l’origen de l’Univers, en menys d'un minut

El futbolista Pep Guardiola sap una mica de tot. Acaba de protagonitzar un espot televisiu de la cervesa mexicana Tecate en el qual actua de professor dalt d’un estrada i diu: “Hi ha moltes teories sobre l’origen de l’Univers. La més encertada és que el big bang, la gran explosió, el gran esclat, va ser una simple i meravellosa puntada de peu inicial, una puntada de peu que va desencadenar la vida”. Ell es refereix al futbol, naturalment, però no va tan desencaminat pel que fa al procés, a la gestació del món. Els cosmòlegs creuen que l’origen de tot plegat es troba en el big bang, la

Nostàlgia de la gelera i de la vaca al peu del Canigó

Quan arriba l’estiu m’agradava pujar amb el jeep de lloguer col.lectiu del municipi de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu de la gelera en plena canícula. Ara la majoria de geleres pirinenques de neu perenne es fonen a l’estiu per culpa de l’escalfament global. L’espai que ocupaven apareix com un simple rostoll i per algun motiu sento cada any la seva nostàlgia. El refugi de Cortalets és el final del trajecte motoritzat, un punt a partir del qual cal pujar a peu durant una horeta o dues l’últim desnivell de 634 metres per arribar al cim del Canigó. Cadascun d’aquells

Els humans som micos africans guarnits, dubtosament evolucionats

La noció de “prehistòric”, “primitiu” o bé “civilitzat” és molt relativa. La definició depèn de la mentalitat de cada època. Creure que els humans som la raça més desenvolupada pel fet d’haver dominat les altres resulta molt dubtós. L’home no deriva dels micos, és un mico. L’Homo sapiens es va diferenciar dels altres micos per la capacitat exclusiva de parlar, construir frases i ajuntar-les per expressar idees. Els altres simis (goril·les, ximpanzés) tenen memòria, poden aprendre uns centenars de paraules, però no confegir frases noves. Alguns ocells posseeixen cinquanta cants diferents i cadascun d’aquests cants expressa un sentit, una informació, però no saben combinar-los. Tenen llenguatge, però no tenen gramàtica. Els científics

Avui parlem d’amor, com ho poden fer els cecs o els visionaris

Ningú no sap ben bé què diantre és l’amor, però tothom intueix que sense això la vida és d’un gris asfàltic molt pronunciat. Quan a la pel.lícula El nom de la rosa el jove novici Adso de Melk li pregunta al seu mestre franciscà i antic inquisidor fra Guillem de Baskerville, encarnat per Sean Connery, si la vida no seria molt més tranquil.la en cas que Déu no hagués inventat l’amor, Baskerville li contesta: “Sí… quanto tranquilla, quanto noiosa!”. És clar, naixem necessitats. La vida és intercanvi, diàleg, suma. Sens dubte, ningú no pot donar tot el que li falta a un altre si aquest si no sap trobar-ho en ell mateix. Però una part del que li falta, sí. La primera persona que cal complaure és un mateix, no buscar només a fora. L’amor existeix des del moment que una cèl.lula va

El mar no sempre es deixa escriure, de vegades no vol

Les estadístiques indiquen que Catalunya té 300 dies de sol per any i Holanda en té 80. El sol procura aquí sessions gratuïtes de fototeràpia. Diuen que el mal temps de Boston ajuda els científics a investigar. Diguin el que diguin, no es viu igual un dia assolellat que un dia ennuvolat o plujós, quan el cel es fa el pipí a sobre. Tot és relatiu, les clemències i les inclemències. La part de qualitat de vida que proporciona el confort climàtic natural no es paga amb diners. No depèn només del clima, això també és cert. A l’interior dels habitatges desafavorits dels països temperats s’hi pot passar molt fred a l’hivern i, en canvi, als dels països gèlids benestants viure-hi en mànigues de camisa. També ho tinc comprovat. El clima no és aliè al fet que

Ahir vam travessar l’Ebre sense motor, com una litúrgia pagana

Ahir vaig anar amb amics a satisfer la il.lusió de col.locar el cotxe damunt del vell pas de barca de Miravet i travessar lentament l’Ebre. Potser alguns ho consideren un espectacle residual, atàvic, d’una altra època. A mi fer-ho al costat de l’actual barquer Vicent Benaiges (a la foto) em sembla un dels més grans espectacles del món al meu abast. Dels tres passos de barca que subsisteixen al tram català de l'Ebre, el de Miravet és l’únic de fusta i sense motor, construït sobre dos llaguts i accionat només amb l’ajuda del corrent fluvial (va estar fora de servei per restauració del novembre del 2014 al juliol del 2016). En canvi el de Flix és de tracció elèctrica i el de Garcia combina el corrent natural amb un motor alimentat per plaques d’energia

La Guerra dels Sis Dies, cruel aniversari sense espelmes

També publicat a Eldiario.es

Aquesta setmana s’escau el cinquantenari de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i els països àrabs veïns. La victòria israeliana va significar l’ocupació per la força de noves terres palestines a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est, després de les que ja ocupades al moment de la fundació d’Israel el 1948. L’ONU ha reclamat en infinites resolucions la creació de dos estats en aquell territori. Els palestins, fins i tot el moviment radical Hamàs, ho accepta. Els israelians, no. Dels 8,7 milions d’habitants d’Israel, el 77% de la població jueva jove es reconeix

Bruges també va ser grisa i negra, fa temps

La novel.la del belga Georges Rodenbach Bruges la morta va influir massa en altres escriptors simbolistes i decadentistes, per exemple els autors catalans de començaments del segle XX addictes al clixé de la "Girona grisa i negra". La novel.la va servir de base més endavant a l'inquietant film d’Alfred Hitchcock La dona que va viure dos cops. Avui a Bruges no hi queda ni rastre d'aquell esperit obscur. La ciutat s'ha convertit en un exemple de restauració de nuclis urbans medievals. Havia estat una capital europea, un centre del comerç hanseàtic i de la irradiació cultural que aquesta prosperitat permetia. L'humanista valencià Joan Lluís

Seduït per una paraula caçada al vol, per exemple “mitigar”

De vegades quedo embadocat davant d’una paraula amb la qual topo per casualitat. Em provoca una reacció de tendresa alfabètica i el desig de memoritzar-la, però sobretot la fascinació inesperada d’un instant revelador. Avui m’ha passat amb la paraula “mitigar”, l’infinitiu del verb corresponent. No té res de particular, però m’ha semblat afortunada, eufònica, digna de ser utilitzada amb més freqüència. “Mitigar” està ben trobat, expressa una idea atractiva. És clar, les aplicacions de la paraula poden ser variades, divergents, opinables, fins i tot contraposades. Però ara no es tracta d’analitzar-la, simplement assaborir-la. És probable que en aquesta fascinació sobtada davant d’una paraula hi intervinguin connexions del subconscient de cadascú, la relació amb

El mar engolirà les Voltes de Calella de Palafrugell i Donald Trump aplaudirà

Donald Trump ha decidit abandonar els acords internacionals signats contra el canvi climàtic. El president nord-americà i altres carcamals interessats consideren que són fantasies d’ecologistes les conseqüències catastròfiques de l’efecte hivernacle degudes als gasos emesos per l’ús massiu de combustibles fòssils (petroli i carbó), si no es redueixen amb mesures que ja es troben perfectament estudiades, fins i tot aprovades i no respectades. Una de les conseqüències previstes és la pujada del nivell del mar, provocada per l’augment de la temperatura mitjana. Negarà franges costaneres actualment habitades per 280 milions de persones, per exemple a grans ciutats com Xangai, Nova York, Sidney, Bombai i Hong Kong, a

El poeta Bertolucci escoltat a Parma en veu baixa, quasi a cau d’orella

Una amiga de Parma em va portar en algunes ocasions amb el seu cotxe fins els afores per sopar a l’osteria amb jardí I Tri Siochètt. Jo li ho havia demanat, per poder contemplar amb un cert deteniment el tramonto, la posta de sol, al paisatge de l’estimat poeta Attilio Bertolucci i també, si ella s’hi prestava, perquè me’n recités algun fragment amb l’accent italià de la Parma afrancesada que encara avui arrotonda le erre. El poderós riu Po ha modelat, ha compactat, ha construït materialment l’extensa pianura padana, la gran regió minifundista de gras regadiu, dintre de la qual es troba la bassa parmense, el paisatge retratat a la pel.lícula “Novecento” pel fill del poeta Attilio Bertolucci, el cineasta Bernardo Bertolucci. Però a mi m’interessava

La llegenda viva de Grace Jones es reencarna demà a Barcelona

No formo part de la indescriptible multitud que assisteix cada any al festival barceloní Primavera Sound com a una litúrgia massiva, però em deixaria arrossegar demà dissabte al concert al Parc del Fòrum (les entrades, totes a 80 €, es troben esgotades) que oferirà la model jamaicana negra, cantant i actriu Grace Jones, reina de la música disco i d’unes quantes coses més, ara que confessa acostar-se molt a la condició de septuagenària. Fa dos anys ja vaig celebrar que es reeditessin, sota el títol “Disco”, els seus àlbums publicats entre 1977 i 1979. La reedició feia justícia a una carrera vocal massa sovint eclipsada pels aspectes

El Festival d’Avinyó obre amb Antígona en japonès, i amb el mistral

Durant alguns anys m’oferia el desplaçament a la première del Festival de Teatre d'Avinyó, que tradicionalment s'inaugura al voltant del 10 de juliol amb una estrena de lluïment al pati del Palau dels Papes. A més de l'obra en cartell, m'agradava comprovar quin paper hi jugaria aquell any el mistral. El vent provençal ha destarotat o bé ha endolcit, segons la seva intensitat, moltes funcions en aquest escenari a l'aire lliure. Vaig presenciar com protagonitzava, per exemple, l'estrena de l'Andròmaca d'Eurípides amb les seves capricioses rebufades entre les altes parets del vell palau pontifici. El mistral va salvar els últims i inacabables seixanta

Elogi breu i contingut d’un dia gris com el d’aquest matí

El dia gris d’avui al matí em fa pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia, indefinició, mediocritat. Com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, un to apesarat, sord, àton, macilent, desesmat, lívid, plomís, fred, refractari i tosc. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major. Del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el gris blavós, el xarolat, el marengo, el cendrós, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i

La Costa Brava té un templet a flor d’aigua, ahir hi vaig levitar

La Costa Brava té molts punts privilegiats, coneguts o amagats, massius o particulars. Però de templet a flor d’aigua només en té un. Ahir vaig tornar-hi amb amics, per col.locar-me sota la seva ombra amb una vella i commoguda devoció laica. El templet és una figura arquitectònica definida, no s’ha de confondre amb una glorieta o una lògia. El motllo insuperat del templet el va construir l’arquitecte renaixentista Bramante a San Pietro in Montorio, al turó romà de Janícul. Des d’allí, recalcat a la barana panoràmica, Stendhal escrivia al primer paràgraf de la seva obra Vie de Henry Brulard: “Avui al matí, 16 d’octubre del 1832, em trobava a San Pietro in Montorio, al Janícul de Roma. Lluïa un sol magnífic, un lleuger vent de xaloc quasi insensible feia

Es parla molt poc del que està passant a Grècia

També publicat a Eldiario.es

L’escassa atenció mediàtica a l’ofec econòmic que la Unió Europea i els organismes financers internacionals imposen a Grècia és una peça més del pla de càstig contra un petit país del sud que va gosar desviar-se del recte camí del liberalisme. El silenci habitual sobre el patiment infligit a la població grega per l’operació de rescat financer en curs s’ha convertit en una penalitat afegida. La duresa del pla d’austeritat de la cancellera Merkel imposat al conjunt de països de la Unió Europea, de la qual Grècia forma part des del 1981, cinc anys

Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la bellesa

Assegut a la sala de l’aeroport amb un col.lega de viatge, mirem passar la gent durant les hores lentes d’espera. Avorrits a la butaca, divaguem sobre la bellesa, aplicada a les dones que veiem desfilar. Amb els ulls mig clucs, ens sembla entreveure que algunes transporten damunt del seu pas cadenciós autèntiques Venus, enriquides amb el buf de la matèria viva que sempre mancarà a les millors estàtues. Concloem que la realitat, entre moltes altres manifestacions contradictòries seves, ofereix de vegades imatges més evocadores que les obres exposades als museus. El meu col.lega intenta reprimir l’entusiasme amb un escepticisme fatigat. Li al.lego que l’excepcionalitat admet imperfeccions, fins i tot les recomana com a

L’estació central de Florència, el primer compàs d’una sintonia

Santa Maria Novella no és només l'església que reconeixem com a emblema de Florència per la policromia del marbre zebrat verd-i-blanc de la façana, les pilastres corínties i les monumentals volutes renaixentistes a cada costat. L’adjacent estació ferroviària central també es diu Florència-Santa Maria Novella. Va ser construïda el 1935, durant el període de l’anomenat feixisme arquitectònic mussolinià, dintre d’un repte de l’estil racionalista que volia dialogar sense complexos amb l’elegància històrica. L’arquitecte Giovanni Michellucci ho va aconseguir amb un mèrit admirable. És una de les estacions ferroviàries centrals més agraciades que conec. L’església veïna de Santa Maria Novella, amb la qual havia de compartir espai