24 de maig 2019

Acaba de sortir el meu nou llibre “Josep Pla: sis amics i una amant”

Editorial Empúries acaba de publicar el meu últim llibre Josep Pla: sis amics i una amant, una aproximació a l’escriptor a partir dels amics més decisius en diferents etapes de la seva vida. La biografia de Josep Pla i l’estudi de les seves obres ofereix contínues sorpreses sobre la trajectòria i els mecanismes narratius d’un autor que es manté entre els més seguits de la literatura catalana. A aquest llibre m’introdueixo al seu univers íntim a partir de sis amics i una amant, i ho entrellaço amb la meva pròpia experiència a l’escenari vital de l’homenot, que no es limita ni de lluny a Palafrugell encara que s’hi condensa obstinadament. El crític literari i amic de joventut Alexandre Plana va ser l’inductor directe de l’estil planer que convertiria Pla en un dels autors més llegits durant llargues dècades. L’Hermós va ser el pescador que li faria descobrir en viu la sensualitat del paisatge. Josep Martinell l’amic de la segona meitat de la vida dintre de l’esfera privada que començaria a apuntar les diferències entre la vida real i la seva literatura. Albert Puig Palau el mecenes indispensable durant l’època tan productiva com mal coneguda de la postguerra. Manuel Ortínez l’introductor al món que li resultava tan misteriós de l’alta

22 de maig 2019

Més de 50.000 anys per admetre que la Terra gira al voltant del Sol

El Vaticà va demanar perdó l’any 2000 per l’execució a la pira del frare Giordano Bruno, el qual disposa des del 1889 d’una estàtua al mateix punt on va ser cremat viu per la Inquisició l’any 1600, a la concorreguda plaça Campo dei Fiori de Roma, acusat d’heretgia per sostenir que la Terra girava al voltant del Sol i no a l’inrevés, com afirmava la doctrina oficial. El seu contemporani Galileu Galilei se’n va escapar pels pèls, després d’abjurar de la mateixa teoria tot murmurant “Eppur si muove”... Han hagut de passar mil.lenis abans que les explicacions científiques no s’imposessin a les sobrenaturals. El prehistòric home de Cromanyó mirava abans d’adormir-

20 de maig 2019

Encara topem, malgrat els progressos, amb el mur cec de la mort

Els progressos dels coneixements científics sobre l'evolució de la vida biològica al planeta Terra continuen topant amb un mur cec: per què el ser humà, el més estudiat de tots, mor amb tanta facilitat, per què la seva data de caducitat és tan curta i implacable. La medicina moderna ha allargat l’esperança de vida, però continua sent ridículament curta en comparació amb altres espècies menys complexes i més resistents. Totes es desintegren i moren en algun moment, però amb regularitat molt diferent. Els botànics es fan creus, per exemple, dels milers d’anys que pot arribar a sumar una mateixa planta de liquen (associació de fong i algues),

18 de maig 2019

El melic és un món, per alguns el centre del món

L’any 1981 vaig publicar a Edicions 62 el llibre d’entrevistes L’art de mirar-se el melic a Catalunya, quan a l’editor Josep M. Castellet li agradava fomentar l’ambient cultural. El debat insinuat al títol ha decaigut, en canvi el principi que enunciava s’ha inflamat. Me n’ha quedat com a pòsit un interès per aquesta delicada cicatriu en forma de zero que queda per sempre enmig de la panxa després de tallar el cordó umbilical al moment de néixer. Diuen que no serveix de res, que només és un inútil productor de borra. Tot i així li mantinc una simpatia, ja sigui cultural, genètica o estètica. A l’estiu les noies adolescents s’obstinen a utilitzar bruses curtes per ensenyar-lo amb orgull, amb pírcing o sense. La llegendària dansa àrab del ventre ha passat a la història com a espectacle, ara mimetitzat a la vida general. Les cultures antigues l’utilitzaven com a símbol del centre de gravetat del món. Algunes pedres venerables eren qualificades d’omphalos mundi (del grec omphalos, melic). El del santuari de Delfos era especialment venerat. L’historiador i geògraf grec Pausanias deia que aquests punts omfàlics

16 de maig 2019

La llibreria La Central del Raval ara té un jardí de premi Nobel

En aquest país el millor acostuma a viure d’esquitllentes al costat mateix del pitjor. Això s’aplica als paisatges, als racons urbans i a molts altres àmbits físics o mentals de la populosa vida en comú. El fenomen de cohabitació es veu recompensat de vegades per la troballa feliç, si s’inverteix un esforç de discerniment sistemàtic i cansat. Els petits tresors gratifiquen de tant en tant els afanys de la brega contra la barroeria del corrent majoritari. La llibreria La Central del Raval acaba d’obrir al costat mateix de la Rambla barcelonina una de les terrasses de bar més afortunades, enjardinades, tranquil.les i acollidores de tota la ciutat. L’establiment ocupa des del

14 de maig 2019

Fixeu-vos aquests dies en els circells naixents de la vinya

Quan els ceps de la vinya comencen a borronar no admiro només la forma dels pàmpol naixent, encara que sigui un dels perfils més esvelts que s’hagi inventat mai la naturalesa. També paro atenció també als circells, el delicat òrgan filamentós de la vinya que creix en paral.lel a les fulles i permet que les joves branques s’enfilin, com per recordar-nos que aquesta planta tan civilitzada era a l’origen una liana. Els pàmpols representen un prodigi de disseny natural, els circells un miracle igual de necessari. Un dels estudis més detallats i precoços sobre els circells el va publicar l’any 1865 Charles Darwin amb el títol On the Movements and Habits of Climbing Plants (Sobre els moviments i hàbits de les plantes enfiladisses). La novel.lista

11 de maig 2019

Fra Angelico no respira igual a Madrid que a Florència

El lluminós retaule de l’Anunciació que el museu del Prado acaba de restaurar, pintat per Fra Angelico cap el 1450 a Florència, és sens dubte més elaborat que el seu fresc sobre el mateix tema que es contempla al convent de Sant Marc de Florència (foto adjunta). Ara bé, l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga. Es troba al mateix lloc on va ser pintada, a l’escala d’accés al primer pis del convent que pugen els visitants d’avui. S’hi topa materialment, després d’un sobtat colze de l’escala, a l’últim tram dels esglaons. L’efecte sorpresa provoca un instant de vacil.lació

9 de maig 2019

Les aparences viraven ahir lleugerament a San Pere de Ribes

L’autobús interurbà que surt de la Ronda Universitat em va dipositar ahir en poca estona a aquesta plaça de Sant Pere de Ribes, la localitat del Garraf que els residents anomenen Ribes a seques. L’escenari no semblava oferir d’entrada res d’extraordinari. L’església parroquial, d’un neogòtic rescalfat pel gust ampul.lós dels indians, no representa cap obra mestra de l’arquitectura. Les aparences, però, no ho són tot. El municipi residencial ha crescut sense grans disbarats (de 18.000 a 30.000 habitants els últims vint anys), gràcies a la tranquil.litat que brinda als fugitius de la gran ciutat. El meu amfitrió em va fer recórrer sense

8 de maig 2019

La literatura de viatges s’escriu sobretot a caseta

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats ni els aventurers més arriscats. De vegades s’hi arriba sense sortir de casa, amb la imaginació, el record i la destresa narrativa. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben al llibre Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos únics dies a la capital grega, l’agost del 1806. Friedrich Hölderlin no hi va anar mai, però va escriure la novel.la Hiperió o l’eremita de Grècia amb una visió paisatgística d’autèntic geni, encara que fos copiada del llibre anterior de Richard Chandler Travels in Asia Minor and Greece. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro sense baixar del vaixell, durant el sol dia de

6 de maig 2019

Rosalía es rendeix a l’evidència que Gardel cada dia canta millor

Als recents concerts multitudinaris de Nova York i San Francisco, la jove cantant de moda Rosalía ha ofert a cappella com a propina de cloenda de l’actuació el tango “Volver”, de Carlos Gardel, en la versió aflamencada des del 2006 per Estrella Morente al film homònim de Pedro Almodóvar. El resultat de la versió és consultable a YouTube i opinable, però la vigència dels tangos de Carlos Gardel sembla indiscutible més de vuitanta anys després de la seva mort. La llegenda afirma que Gardel cada dia canta més bé, com ho confirmen les joves veus que continuen incorporant-lo

3 de maig 2019

El Canigó no té museu com el Mont Fuji, però té manifest

Molts països tenen una “muntanya sagrada” com a dipòsit d’antigues llegendes, elevacions prominents d'atractiu mític i real. Aquí, a part del cas de Montserrat, el massís del Canigó compleix la funció històrica amb una elegància paisatgística que ha portat a comparar-lo per analogia amb el Mont Fuji, la muntanya volcànica més alta i simbòlica del Japó, salvant totes les distàncies que calgui. Al peu del Mont Fuji hi acaben d’inaugurar un modern museu dedicat a aquesta muntanya, una edificació en forma de con invertit i un pressupost de construcció de 39 milions de dòlars. El Canigó no té cap equipament similar, en canvi circula des del mes passat una “Crida a favor del respecte del Canigó com emblema del patrimoni natural i cultural

1 de maig 2019

La investidura ahir del professor Bricall o el ceremonial importa poc

Ahir vaig assistir a la concorreguda cerimònia d’investidura de Josep M. Bricall com a doctor honoris causa de la Universitat Ramon Llull, a la sala d’actes de l’escola de negocis ESADE. No era la primera investidura honoris causa que rebia el professor Bricall (la foto adjunta correspon a la de la Universitat de Bolonya el 2008). Tampoc no era la primera de les seves a la qual he assistit al llarg dels anys. Per això em va sorprendre que la jove Universitat Ramon Llull i l’escola de negocis que integra optessin ahir per mantenir el protocol històric d’aquesta mena d’actes universitaris sense posar-lo gaire al dia. En canvi, arran de la investidura del professor Bricall com a doctor honoris causa de la Universitat de París-Marne la Vallée el 9 de juny del 1994, vaig poder presenciar una cerimònia moderna sense togues, birrets de serrells, desfilades processionals ni himnes de Gaudeamus Igitur. En aquella ocasió, el marc de la sala d’actes del castell de Marne la Vallée era absolutament versallesc, però l’organització de l’acte sòbriament republicana i actual. Allò que no em va estranyar gens ahir a ESADE va ser que els organitzadors reconeguessin que era una de les investidures honoris causa amb més públic

30 d’abr. 2019

Pocs visitants es fixen en dues particularitats prop del CaixaForum

La corrua de gent que es dirigeix cada dia al CaixaForum barceloní de Montjuïc es fixa poc i visita encara menys una obra mestra situada just al davant, el reconstruït Pavelló Mies Van der Rohe. Si tanmateix ho fan, paren més atenció als innovadors volums de la petita edificació que al revestiment de les parets. Es podria escriure una novel.la sobre l’operació d’extreure d’una pedrera, traslladar i instal.lar aquestes lloses d’ònix de marbre (a la dreta de la foto), arran de la reconstrucció exacta duta a terme el 1986 del pavelló alemany dissenyat per l’eminent arquitecte Mies van der

27 d’abr. 2019

Els meus llibres “argentins”, aniran a Buenos Aires?

No formo part de la llista de 56 escriptors catalans invitats a la Feria del Libro de Buenos Aires, que se celebra fins el 16 de maig i que enguany té Barcelona com a ciutat invitada. L’administració catalana inverteix una partida de 609.000€ per cobrir les despeses de la invitació. Ignoro si aquests dos llibres meus de la foto adjunta es trobaran entre els 10.000 exemplars de 700 títols diferents editats a Catalunya que s’hi posaran a la venda. El primer es va publicar el 1999, el segon el 2002. També n’he publicat d’altres relacionats, com Barcelona tercera pàtria del tango (1990, amb Patrícia Gabancho), Gardel a Barcelona i la febre del tango

25 d’abr. 2019

Quan Peter Brook ja era famós i estiuejava d’amagat a Tamariu

L’anunci ahir de la concessió del Premi Princesa d’Astúries de les Arts al llegendari director teatral Peter Brook, de 94 anys i encara en actiu, no pot deixar de recordar la seva esclatant descoberta per part de públic d’aquí quan el 1983 va muntar durant deu dies l’adaptació de l’òpera Carmen a uns tronats tallers municipals de Montjuïc que dos anys més tard es convertirien en la sala estable del Mercat de les Flors. Era l’època que aquí s’obrien nous teatres públics i els freqüentaven les companyies internacionals. Però en realitat la relació personal de Peter Brook amb

23 d’abr. 2019

Els tarongers del meu carrer i els giravolts tan estranys del destí

Al carrer on visc els serveis municipals van plantar tarongers en filera, de perenne fulla lluent i fruit lluminós. És un arbre melòdic, fins i tot en el seu nom de Citrus aurantium. Els he vist arrelar com qui veu créixer els fills. L’exemplar situat just davant del meu portal és un dels que ha crescut amb més decisió, de manera que aixeca la capçada gairebé fins el meu balcó, a un segon pis. Les precoces flors blanques que es convertiran en taronges galtainflades engendren el miracle anual quan la fragància fresca, l’essència pura de la tarongina penetra per la porta oberta del balcó del menjador. Aleshores comprovo que s’ha instal.lat la primavera un any més. Ho ignorava tot de l’aroma viva de la tarongina fins que vaig treballar un estiu de becari

16 d’abr. 2019

Atahualpa Yupanqui va tornar ahir al poble empordanès de Monells

En un acte celebrat ahir dilluns, la sala de juntes de l’Ajuntament de Monells (actualment agregat amb Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heura) va ser batejada amb el nom del pintor August Puig i l’alcalde, Salvi Casas, va tenir la gentilesa d’emmarcar-hi i penjar-hi un article meu sobre l’estada d’incògnit que hi va fer Atahualpa Yupanqui la Setmana Santa del 1978, un capítol de la seva biografia que em va costar d’aclarir. Ho havia revelat Yupanqui mateix tres anys després a una entrevista (Punt Diari, 22-7-1981), sense donar detalls sobre com hi havia anat a parar. L’enigma em va interrogar des d’aleshores. Intuïa que l’estada havia d’estar relacionada amb l’anomenada República

13 d’abr. 2019

La gran lliçó del petit llibre sobre Kubala, ara reeditat

El fet d'assistir ahir divendres a Figueres a la resurrecció del llibret de Manuel Ibáñez Escofet sobre el futbolista Kubala, publicat el 1962 i reeditat ara per l’editorial Cal.lígraf, em va semblar més important que moltes de les presentacions de best-sellers que proliferen aquests dies previs a Sant Jordi. Els llibres tenen una vida curtíssima a les llibreries i entre el públic lector, només s’escapen de la regla un reduït grapat de clàssics. També se n’escapen petites però colossals excepcions com aquesta biografia popular de l’ídol futbolístic, escrita per un mestre de periodistes. El pròleg del també periodista Josep M. Sòria a la nova edició dóna la clau de la importància del llibret. La primera edició del 1962 només aspirava a ser una

12 d’abr. 2019

A Ceret hi corre l’aigua més frescal i melodiosa del món

Un dels atractius de la petita vila de Ceret són els reguerons que fan córrer al llarg de les voreres l’aigua més eixerida, frescal i melodiosa del món. Els plataners centenaris, de més de 30 metres d’alt, sobrealimentats per aquestes regues dels baixants d’aigua del Pirineu, formen a banda i banda del carrer major un autèntica volta vegetal, puntejada per les terrasses dels cafès. Anar a fer la passejada a Ceret és com un ritu. El mercat dels dissabtes hi aboca la vivesa de l'entregent, les trobades inesperades, les tertúlies espontànies o, senzillament, la contemplació acolorida del curs humà. El calendari anual hi afegeix algunes dates

6 d’abr. 2019

Matí de platja sense banyador a la meravella de Sa Conca

Les platges no hi són només a l’estiu. Fins i tot diria que el seu millor moment no és al pic de la temporada. Fa molt temps que les utilitzo també la resta de l’any per fer-hi passejades com als millors parcs, sobretot algunes especialment triades. Sa Conca, entre S’Agaró i Platja d’Aro (a Cadaqués hi ha una altra Sa Conca, ribetejada d’olivars) destaca com una de les més fabuloses en la versió de platja oberta, no en l’altra modalitat de cala reclosa. El llarg sorral és granellut i perlat de nacre, l’aigua blavíssima i translúcida, la pineda fragant i temptadora. Descriu una corva viva, palpitant i alhora resposada. Representa un dels indrets més adients per desxifrar la claror, la bellesa, l’ànima inaferrable del mar. Un passejant predisposat hi troba