24 de maig 2018

El metro de Singapur surt, exactament, de Santa Perpètua de Mogoda

L’empresa Alstom acaba d’anunciar que fabricarà a Santa Perpètua de Mogoda 70 vagons de nova generació per al metro de de Singapur, vell conegut meu. Un de les propostes editorials més inesperades em va portar el 1990 a fer la “volta al món en metro” en companyia del fotògraf Xavier Miserachs per al llibre Metros i metròpolis, encarregat per Transports Municipals de Barcelona amb la intenció de descriure la modernitat d’aquest mitjà de transport a diversos continents, concretament a les ciutats de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid,

22 de maig 2018

El nostre gran sud, de la mà inspirada de Xavier Garcia

L’últim llibre publicat per Xavier Garcia amb el títol El Sud de nou revisitat (Cossetània Edicions) està admirablement escrit per un  motiu: al llarg de tota una vida de recórrer els camins de les comarques tarragonines i ebrenques amb el cor a la mà l’autor s’ha empeltat del vocabulari cabalós de lo riu, de l’estil esvelt de les oliveres, els garrofers i les figueres, del suc daurat de les paraules de secà. Alguns trobaran la mirada de Xavier Garcia ingènua, d’escassa malícia, d’una estranya absència de tortuositat, malgrat que l’escriptor i militant ecologista sap perdre amb més elegància que molts guanyadors d’ullals ensangonats a l’hora d’administrar les seves victòries en un món de zitzània. “Sense llibertat de crítica no hi ha elogi afalagador”, diu el personatge de Beaumarchais a Les noces de Fígaro, per això afegeixo que a la magnífica prosa literària de Xavier Garcia li fa mal per moments l’ofici de periodista, la nostra mania d’informar més que descriure, de proporcionar dades en comptes d’interpretar-les. És un plec de la professió, una

19 de maig 2018

La gran diferència entre Paleolític i Neolític, sobre el terreny a Banyoles

Gràcies als jaciments oberts a la visita pública al Parc de la Draga a Banyoles i a les veïnes Coves de Serinyà, ahir vam fer amb l’arqueòleg Josep M. Fullola una incursió sobre el terreny al Paleolític i el Neolític, dos períodes prehistòrics consecutius separats per tres milions d’anys. Els humans d’avui vivim menys de cent anys i se’ns fa difícil entendre l’autèntica seqüència de la vida i de l’espècie humana en concret. El cosmos, l’univers suma milers de milions d’anys. La formació de la massa condensada del planeta Terra remunta a 4.470 milions d’anys. L’aparició dels primers simis a només 70 milions d’anys, la dels primers homínids a 8 milions d’anys i els primers erectus a 2 milions d’anys. El Paleolític (nom derivat del grec palaios o antic i lithos

18 de maig 2018

El príncep Carles visita Atenes sense trepitjar l’Acròpolis

El príncep hereu Carles d’Anglaterra i la seva dona acaben de realitzar una gira oficial de tres dies a Grècia, un dels poquíssims països d’arreu del món que la reina d’Anglaterra no ha trepitjat mai en visita d’Estat durant els 66 anys de regnat. Diuen que és per culpa del final poc airós que va tenir la monarquia grega de Constantí II (el marit de la reina, Felip d’Edimburg, és nascut a Grècia i ja va haver de fugir-ne quan van derrocar la monarquia de Constantí I el 1922). En realitat no hi ha anat mai per culpa dels marbres del Partenó, que el seu fill Carles s’ha abstingut escrupolosament de visitar

16 de maig 2018

El miracle mantingut fins avui de la “prima donna assoluta”

El documental biogràfic sobre Maria Callas que s’acaba d’estrenar als cinemes aconsegueix situar-se a l’altura del mite a força de cedir-li la pantalla i la paraula directament a ella, la diva encara indestronada més de quaranta anys després de la seva mort. Coneixem els ingredients del mite: talent excepcional, drama vital al cim de la glòria, prestigi del gènere operístic. Però encara avui resulta impossible no caure retut davant l’art suprem de la Callas a les millors àries del bel canto, remasteritzades i presentades en pantalla gran. La seva interpretació en aquest film de "Casta diva" (Norma),

14 de maig 2018

Balanç inhumà a la terra massa santa, dues vegades promesa

El dia de la Nakba, de la catàstrofe, recorda cada 15 de maig l’inici de l’èxode de 750.000 palestins expulsats de les seves terres arran de la guerra fundacional dels ocupants israelians que el 1948 acabaven de proclamar un nou Estat independent i de convertir-los fins avui en refugiats, en vençuts. Al moment de 70 aniversari dels fets, el balanç del conflicte no pot ser més esgarrifós. Israel ha consolidat l'existència a força d’ocupar cada cop més territori i convertir-se en un estat militar governat per la dreta en aliança amb grups religiosos fanàtics. Els palestins i el món àrab en general s’han mostrat incapaços de fer respectar les resolucions de

12 de maig 2018

De vegades ens escapem fins la caseta del Montseny, just per mirar

Les recents pluges primaverals i el sol reaparegut feien lluir ahir el Montseny amb una joventut clorofíl·lica esclatant, arravatada. De vegades l’Amadeu m’invita a acompanyar-lo per contemplar l’espectacle i fer petar la xerrada a la seva caseta de fusta, perfectament orientada a una de les llotges d’honor del massís, a les Rouredes de can Ridaura. Es tracta de l'antic pavelló de Noruega de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, comprat després del certamen, transplantat intacte pel seu pare a un indret solitari del Montseny i mantingut amb molta dedicació fins avui. Un cop allà acostumem a xerrar de literatura i de la petita bugada relacionada amb aquesta vaga inclinació. Ell sap crear el clima propici per interrogar l'interlocutor, però tinc la

9 de maig 2018

Ahir vam tornar a les illes Medes com a perfectes guiris

Anys enrere Josep Lloret i jo trepitjàvem les illes Medes amb una certa familiaritat, ahir hi vam tornar com a perfectes guiris a bord de les embarcacions de passejada col.lectiva, invitats pel propietari de l'empresa Nautilus Josep Busquets Santamaria. El 21 de gener del 1981 Josep Lloret escrivia com a corresponsal del diari Avui: “Quatre membres d’una brigada del ministeri d’Obres Públiques van quedar ahir aïllats a les illes Medes, després que la barca que els recollia cada dia després de la feina hagués de tornar a terra per culpa de la forta tramuntana que es va girar en aquell moment. Hagueren de passar la nit a les Medes, sense menjar i acompanyats d’un ruc que la brigada fa servir per transportar material des de l’embarcador fins

7 de maig 2018

L’enigma del meu vell carnet d’usuari de la biblioteca de París

Trobo entre els meus papers vells el carnet d’usuari complimentat el juny de l’any 1981 de la parisenca Biblioteca Sainte-Geneviève, situada a la plaça del Panteó, al Barri Llatí. No recordo què hi vaig anar a consultar, només que l’establiment em va deixar una estima i un record, segurament enlluernat pel fet que un edifici històric tan solemne oferís al públic instal.lacions i un funcionament tan moderns. Els llibres sol.licitats eren servits per una mena de tapis roulant fins el punt de lectura triat per l’usuari a la sala principal dominada per la claror de 40 finestrals, dintre d’un servei pràctic i resolutiu. Una biblioteca no és un dipòsit de llibres, sinó

5 de maig 2018

Els papers vells i els nous d’algunes arxiveres com Lurdes Boix

Ahir vam anar amb Quim Curbet a esmorzar arran de mar a l’Escala i a visitar l’arxivera municipal Lurdes Boix, suposant que el càrrec pugui resumir el ventall d’activitats que aquesta escalenca desplega. L’any 1988 s’havia llicenciat en Història de l’Art i dos anys més tard va rebre l’encàrrec de posar una mica d’ordre als papers de l’Arxiu Municipal que es trobaven per terra a les golfes de l’Ajuntament vell. El 1992 ja era la directora del flamant Arxiu Municipal estrenat al tercer pis de l’Ajuntament nou. Podia semblar la coronació d’una carrera professional, però no va ser així. El 2005 va instituir la Ruta Víctor Català i el 2006 es va treure de la

4 de maig 2018

A partir d’aquest estiu s’ha acabat pujar en cotxe al Canigó

Encara que molts catalans peninsulars ni s’ho imaginin, el massís del Canigó es troba situat per complet en territori francès i les autoritats franceses acaben d’anunciar que aquest estiu prohibiran per primer cop pujar en cotxe tot terreny fins al refugi de Cortalets. Era la destinació tradicional de les cinc companyies autoritzades de jeeps de lloguer amb xofer que oferien l’ascensió de juny a setembre des del municipi del Vernet, al llarg de la pista forestal del riu Llec fins al refugi situat a 2.195 metres d’altitud. A partir d'aquí el pic del Canigó (2.785 metres) queda situat a només a una hora i mitja o dues a peu. L’any passat van pujar

2 de maig 2018

Els habitants de la Terra som uns localistes ignorants

L’Agència Espacial Europea acaba de divulgar el segon atles tridimensional de la Via Làctia realitzat per la sonda Gaia (foto adjunta). Inclou la posició, el moviment i el color de 1.700 milions d’estrelles d’aquesta galàxia. La xifra representa l’1% del total, estimat entre 200 i 400 milions. El Sol és una d’aquests remilions d’estrelles i el planeta Terra un dels seus satèl.lits.  D’altra banda, la Via Làctia no és més que una de les diferents galàxies existents. En el context de l’Univers, la Terra és una engruna microscòpica. No arriba ni a la categoria d’estrella, perquè no produeix la seva pròpia llum. És

30 d’abr. 2018

De vegades surto a caminar pels voltants de Pals

Per celebrar el temps que té temps, de vegades surto a caminar pels voltants de Pals a ventilar les muses pàl.lides. Ho faig al trot curt dels cavalls vells i miro de col.locar-me al punt intermedi entre l'harmonia de l’indret i la trivialitat del món. Els sembrats han begut la pluja davant dels horitzons familiars i les velles pedres de la contrada, al minifundi empordanès pròdig en perspectives. A Sant Feliu de Boada descanso una estona, abans de reprendre la marxa. El paisatge que cadascú sent com a propi és aquell que mostra capacitat d’adreçar-se al cor i d’entrar-hi. Recórre’l en solitari o bé en companyia canvia una part del fenomen.

28 d’abr. 2018

Qualsevol motiu va bé per retornar Napoleó a la portada

A França la figura de Napoleó rep una adoració inconsumible. Aquests dies s’edita el volum número 15 i últim de la seva Correspondència general (1.500 pàgines, 55 euros), amb honors de portada al setmanari Le Nouvel Observateur. L’edició és un tour de force, si tenim en compte que el rabassut emperador va arribar a escriure o dictar 40.000 cartes al llarg dels seus 51 anys de vida. Cap altre epistolari o correspondència no arriba a aquesta desmesura, ni tan sols la de Gustave Flaubert (4.400 cartes), considerades tot sovint com la seva millor obra, editades en quatre volums a la col.lecció antològica de la Pléiade, també en butxaca i actualment llegibles gratuïtament en línia. No hi ha exemples comparables al cas de Napoleó. L’Epistolari català dels Borja, considerat “el més important de tot Europa al temps de l’humanisme, en llengua vulgar”, suma 200 cartes i informes. L’epistolari de Jacint Verdaguer, editat en onze volums per l’editorial Barcino, inclou 1.529 cartes. En llengua castellana el major

26 d’abr. 2018

El tabernacle federal a la rebotiga de can Canet, a la Rambla de Figueres

Sempre que passo per davant de can Canet, a la Rambla de Figueres, dic en silenci una jaculatòria laica i personal. A mi em serveix. La llibreria havia estat situada al capdamunt de la Rambla, a la cantonada de la pujada del Castell. El 1934 es va traslladar al núm. 7, on continua oberta en avançat estat de conservació. El propietari Ramon Canet Cordomí (1906-1982) acollia de jove a la rebotiga una tertúlia informal que es consolidaria com a institució espontània i el convertiria a ell mateix en un sant laic del vell republicanisme federal. «És potser l'únic empordanès que no ha tingut cap enemic. Sobre la seva figura s'ha fet una espècie d'unanimitat cívica total i completa. Tothom l'estima, fins i tot els forasters. És un gran bon home, el símbol més

24 d’abr. 2018

Els cop amagats, els racons predilectes de les carreteres secundàries

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà. Les conec una mica, les estimo molt. Tot sovint m’hi sorprenc a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent. Per exemple durant la curta estona de recórrer la que uneix el petit municipi de Torrent amb el veïnat de Torrentí i amb Sant Feliu de Boada. Semblen vies aparentment molt secundàries. Per a mi són essencialíssimes, pura i autèntica essència. Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell, Pals o Torroella de Montgrí, acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa

23 d’abr. 2018

Avui també podeu comprar el meu llibre “Breu història de França”

S’acaba de publicar el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, a Arpa Editors. El llibre no vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de les modes. L’afrancesament no és només una qüestió subjectiva. S’alimenta o es desnodreix amb les condicions de cada època. Tot sovint deixa un pòsit, ja sigui de llegenda o de fets viscuts. Als catalans la geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos, en un joc de contrastos. Ara que una proporció de catalans gira l’esquena a Espanya, s’adona que el nostre únic veí a escala internacional és França, la il.lusió o la desil.lusió de França. Amb un pròleg escrit per Josep M. Bricall, el llibre està estructurat en cinc capítols: Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa, Napoleó encara es pren per Napoleó, La neurona bloquejada del centralisme, La dèria de les fronteres naturals i, finalment, La Catalunya francesa i l’afrancesada. A casa meva, de petit, sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara

20 d’abr. 2018

Versos de fulla perenne : “Veles e vents han mos desigs complir”

Des d’una postura renovadora dirigida a una nova generació de públic, Paco Ibáñez acabava de demostrar a París amb el seu primer disc del 1964 que es podia posar música als versos de grans poetes clàssics com Góngora, Quevedo o Garcilaso, igual com Georges Brassens havia fet amb François de Villon o Léo Ferré a Guillaume Apollinaire. El cantant Raimon va fer el mateix el 1969 amb Ausiàs March, Anselm Turmeda o Jordi de Sant Jordi. I va convertir el poema “Veles e vents” d’Ausiàs March en una de les melodies més conegudes de tota la seva obra, enriquida amb l’orquestració cambrística dels arranjadors Lleó Borrell, Enric Gispert i Josep Soler.  L’esforç de comprensió que demana la llengua utilitzada sis segles enrere no va

18 d’abr. 2018

El claustre del monestir de Santa Maria de Lluçà com a excusa d’ahir

Ahir ens vam escapar amb Joan Anguera fins el monestir de Santa Maria de Lluçà perquè diu que un dia es va sentir feliç al seu petit i recollit claustre romànic. L’historiador i conservador que hi viu, Joan Vila, ens va ensenyar l’interior fil per randa, incloses les pintures murals narratives del segle XIV, que eren com el You Tube de l’època. A mi m'acostumen a agradar més els exteriors, sobretot a Lluçà, topònim que deriva del genitiu llatí lux-lucis (de la llum) perquè aquí dalt no hi domina la boira de la plana de Vic. En efecte, ahir el sol hi lluïa encara més que el Pantocràtor romànic, igual

17 d’abr. 2018

En la mort sobtada de l’amic figuerenc Eduard Puig Vayreda

El 21 de març vaig saludar-lo efusivament a la presentació del seu últim llibre, El jardí de Dionís, a l’Institut d’Estudis Catalans. L’endemà ell es va desplaçar des de Figueres per assistir a la presentació del meu Breu història de França a la Llibreria 22 de Girona. Ahir moria sobtadament Eduard Puig Vayreda, als 76 anys. Per a mi era un goig ressenyar cada llibre que publicava i reivindicar la seva talla d’escriptor. De vegades ho celebràvem al temple laic del Motel Empordà al costat de Jaume Subirós, com el dia de la foto adjunta, amb una gloriosa Llebre a la royale i un vi de bordeus Croix de Beaucaillou 2005. Eduard Puig Vayreda ha estat moltes coses: enòleg, alcalde,