L’alerta del premi Nobel de la Pau al primer ministre d’Etiòpia

La principal i potser única utilitat dels premis Nobel és posar per uns dies el focus de la mirada internacional sobre personatges, situacions o descobertes que generalment passen desapercebudes als mitjans de comunicació i per tant al gran públic. L’últim premi Nobel de la Pau acaba de ser concedit a Abiy Ahmed, primer ministre d’un país tan allunyat, desconegut i castigat com Etiòpia, el segon més poblat de l'Àfrica. Abiy Ahmed ha aconseguit posar fi a la guerra dels últims vint anys amb la veïna Eritrea a força de graduals i inèdites mesures democratitzadores. És l’únic país

El premiat Peter Handke va sortir a buscar bolets i no en va trobar

No vaig tenir prou paciència per esperar la traducció catalana o castellana. A finals del 2017 vaig comprar la versió francesa acabada d’editar de l’última narració de Peter Handke, titulada Assaig sobre el boig dels bolets. L’autor viu a Chaville, als afores boscosos i residencials de París. De tant en tant surt de casa a caminar i, si és època, busca bolets. El llibre portava una faixa roja ostentosa que deia simplement, en lletres enormes: “Peter Handke”. Es tractava d’això, més que de cap altra cosa. El relat s’havia convertit en un exercici d’estil, l’estil Handke de prosa recargolada, obtusa i frigorífica que jo no sóc capaç d’apreciar. El gènere abstracte pot donar de vegades bellíssims resultats. Altres vegades

Dos ous ferrats amb tòfona a la casa natal de Cesare Pavese

A la planta baixa de la casa natal de Cesare Pavese a Santo Stefano Belbo, a 70 km de Torí, hi operava l’Osteria dal Gal Vestí. La fonda disposava d’un menjador interior i d’una deliciosa terrassa, un pergolato all’aperto per als dinars i sopars estiuencs, a l’ombra del bust amb peanya dedicat a l’escriptor al jardí d’entrada (foto adjunta). L’establiment pren el nom del motiu amb el qual anomenaven l’escriptor en langarolo (derivat local de la llengua piemontesa), amb la irònica expressió de gall vestit, quan arribava mudat i planxat de Torí per les seves estades a la localitat d’origen. Va néixer el 9 de setembre de 1908 a aquesta casa que la família, resident a Torí, vendria al cap de pocs anys, a la mort prematura del pare. Cesare Pavese va conservar

La nova plaça d’Anna Lizaran i el record de la seva bella Helena

Després de les obres de remodelació davant de l’Estació del Nord barcelonina, ha estat batejada amb el nom de l'actriu Anna Lizaran una nova raconada de la plaça de Fort Pienc, entre els carrers Sicília, Ribes i Ali Bei. La carrera de la Lizaran va ser extensa, però per algun caprici de la memòria la recordo especialment en el paper protagonista de l’adaptació teatral de l’opereta de Jacques Offenbach La bella Helena, presentada el 1979 al Teatre Lliure de Gràcia amb un repartiment de luxe, escenografia de Fabià Puigserver (que té uns jardins dedicats al seu nom al carrer Lleida) i música en viu. Les petites dimensions de la sala, l’escenografia a peu pla i el caràcter jocós de l’obra permetien apreciar de molt a prop el lluïment dels actors, començant per

L’origen dels grans nus femenins de Maillol, exposat a Barcelona

La púdica foto de la noia nua de llarga cabellera va ser feta el 1936 a Dina Vierny, jove actriu i model d’artistes criada a París. Als 15 anys es va convertir en model i musa de l’escultor Aristides Maillol, que en tenia 73. No només va marcar l’última dècada de producció del mestre, sinó que va determinar la seva posteritat, convertida em hereva i activa administradora de la seva obra. Tres anys després de la mort de l’escultor de Banyuls, Dina Vierny obria el 1947 a París una petita galeria d’art a la Rue Jacob, convertida en referència de la modernitat. Alhora es consagrava a la gestió del llegat de Maillol, encara més després de convertir-se

El fervor místic canvia de signe davant l’illot eivissenc d’Es Vedrà

El penyalós illot eivissenc d’Es Vedrà no ha estat mai habitat, amb una única excepció. Del 1854 al 1860 el monjo carmelita lleidatà Francesc Palau va ser confinat a Eivissa com a sospitós d’instigar les carlinades, arran de les quals ja s’havia exiliat a França del 1840 al 1851. A Eivissa va fundar una petita comunitat religiosa al poble d’Es Cubells (agregat al de Sant Josep). Des d’allí els seus companys el conduïen a bord d’una barca, amb les corresponents provisions de menjar, a passar temporades eremítiques a una cova natural d’Es Vedrà, on creia experimentar visions místiques que el consolaven dels enfrontaments amb les autoritats. Mentre s’hi aclimatava, albirava un nou cel i una nova terra a l’instant del primer llostre de l’alba. La fal·lera de la solitud monologal d'únic habitant d’Es Vedrà era força

El famós “punt G” es troba al cim palafrugellenc de Sant Sebastià

Cadascú deu tenir el seu “punt G” del paisatge del país, aquell indret que li desperta una emoció sospirant, una palpitació particular, un íntim estat de trànsit. El meu es troba al cim panoràmic de la muntanya litoral palafrugellenca de Sant Sebastià de la Guarda, amb el seu erecte far. També era la predilecció de Josep Pla. L’entorn ha canviat força des de la seva joventut, li han sortit una infinitat de pigues en forma de xalets, però la visió del teló de fons de les Gavarres, les badies de Llafranc i Calella o la senya marinera de les illes Formigues s’hi continua contemplant en tota majestat, amb un embadaliment antic i justificat. M’he afanyat a visitar el nou mirador panoràmic construït per l’Ajuntament de Palafrugell amb un pressupost de

L'atractiu de la mentida històrica al film “Downton Abbey”

Ambientada a començaments del segle XX, la superproducció cinematogràfica Downton Abbey acabada d’estrenar és una pel.lícula extraordinàriament ben feta i molt agradable de veure. Llàstima que la seva elegia idealitzada de la vella aristocràcia terratinent anglesa sigui tan falsa, manipuladora, indecent. Sota una aparença de personatges d’allò més amables, presenta amb complaença un feudalisme enriquit fins al luxe per l’explotació exterior (l’Imperi colonial) i també interior (la mísera classe treballadora retratada a les novel.les de Dickens). No només la presenta en tot l’esplendor. S’hi complau amb la nostàlgia dels bons

El centenari de Teresa Pàmies em sona a ritme de bolero

El 8 d’octubre s’escau el centenari de la naixença de l’escriptora Teresa Pàmies. Dintre de les commemoracions de l’Any Pàmies, la cantant Celeste Alías ha estrenat el concert “Coses de la vida a ritme de bolero”, amb el títol del llibre que l’escriptora va dedicar el 1993 a recopilar els seus comentaris radiofònics setmanals sobre l’actualitat, que ella lligava amb l’emissió d’un bolero de la seva elecció. La transcripció de la lletra de cada bolero va anar a càrrec del fill Sergi Pàmies. El llibre consta d’un índex per títol, autor i intèrpret que configura tota una antologia d‘aquest gènere musical i literari tan sovint maltractat pels repartidors de melassa adulterada i malgrat tot

Perpinyà tindrà alcalde d’extrema dreta i aleshores se’n parlarà

Perpinyà era la segona ciutat més poblada de Catalunya, encara que amb força diferència de Barcelona, quan va ser annexionada a França el 1659 i va convertir-se en cul de sac de la geografia francesa. Hi vaig treballar a una època i el 2006 vaig publicar el llibre A tres quarts d’hora de Perpinyà (Edicions 62). El títol es referia a les previsions que oferia la nova connexió ferroviària d’alta velocitat. Però vaig comprovar un cop més que l’atracció, l’interès i el coneixement que exerceix la capital rossellonesa d’aquest cantó d’aquí de la frontera catalana és molt limitat, per no dir pràcticament nul. La frontera més alta de totes és la mental. El mes març vinent tindran lloc eleccions municipals a França. En cas que l’actual batlle Jean-Marc Pujol no es presenti a la tercera reelecció, pot guanyar a Perpinyà Louis Alliot, dirigent del Front National d’extrema dreta (ara es diu Rassemblement National) i ex parella de Marine Le Pen. A les anteriors eleccions locals del 2008 hi va obtenir el 12% dels vots a

El Botticelli posat a subhasta i altres vergonyes de Francesc Cambó

La notícia que els hereus del multimilionari home de negocis i polític de dretes Francesc Cambó posen a subhasta el quadre de la seva propietat pintat l’any 1490 pel mestre renaixentista italià Sandro Botticelli amb el nom de “Retrat de Michele Marullo” és l’últim episodi de la fabulosa fortuna del mecenes traspassat el 1947 a l’autoexili de Buenos Aires. Va donar la majoria de la col.lecció per via testamentària al Prado i al Museu d’Art de Catalunya, amb tres soles excepcions: el quadre que volgués triar la seva filla única com a propietat particular (va ser aquest Boticcelli), un Zurbarán llegat a l’amic Bertran i Musitu i un Crist de l’escola del Perugino cedit als caputxins de Sarrià. El mecenatge cultural de

Els restaurants de carretera són on han de ser, no enmig del no res

Els restaurants de carretera compensen la nul.la atenció que els dediquen els grans mitjans de comunicació amb un sistema propi de transmissió boca a orella que corre com un regueró de pólvora: “A tal lloc ara s’hi menja bé, i bé de preu”. S’omplen de cop, com un miracle o una intuïció. Ahir vam sucumbir a l'últim reclam d’aquesta mena i vam anar a dinar a Ca l’Artau, a mig camí entre Llagostera i Caldes de Malavella. Seria una desconsideració dir que es troba enmig del no res, només per indicar que està situat fora dels grans eixos de la celebritat. Hi vam arribar a dos quarts de dues del migdia, el pàrquing ja era ple de cotxes i la feina era trobar taula per aquells que no havien reservat. Ocupa una àmplia masia del segle XVI i havia estat fonda de traginers. Ara el regenta una família argentina i això es nota a la carta. Dintre del menú del dia a 15€ (els caps de setmana a 23,50€), ofereix una llarga llista de possibilitats. En honor del rampell austral dels propietaris i també meu, vaig triar

Només un llibre i un disc per l’Any Beethoven que ens espera

L’any vinent s’escau el 250 aniversari de la naixença de Ludwig van Beethoven a la ciutat alemanya de Bonn. El 2020 ha estat declarat Any Beethoven, de manera que sales de concerts i discogràfiques ja escalfen motors. Probablement ens posaran el cap com un timbal amb l’efemèride. Contra l’empatx, l’únic remei és la limitació voluntària. Dintre de les infinites pàgines sobre Beethoven i discos enregistrats amb les seves obres, la limitació voluntària disposa de dos rutilants asos a la màniga: un llibre i un disc (només un) encara no superats fins avui. D’entrada, la biografia que li va dedicar el compositor nord-americà Jan Sawfford, traduïda al castellà el 2018 per l’editorial Acantilado. Al

El ressonant “afer Dreyfus” francès n’amaga d’altres a Catalunya

El director Roman Polansky acaba de guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cinema de Venècia per la pel.lícula L’oficial i l’espia (J’accuse) a la qual rememora l’afer Dreyfus que va sacsejar França del 1894 al 1906, arran de la condemna i posterior rehabilitació d’un oficial de l’exèrcit francès d’origen jueu considerat injustament com a espia. Va ser la batalla ideològica de la dreta reaccionària i antisemita enfront del laïcisme republicà en ascens, que aquest últim va guanyar. Entre moltes altres reaccions, va donar lloc al cèlebre article pro-drefuysard d’Emile Zola "J’accuse", publicat al diari parisenc L’Aurore com a carta oberta al

Les estimades muses de la inspiració: hola i adéu

Les muses de la inspiració existeixen, i tant que existeixen! Són unes senyores una mica capricioses, venen i se’n van quan volen, sense normes, compromisos ni horaris. De vegades s’absenten una llarga temporada, en altres períodes no saps com dir-los prou. Les muses de la inspiració són d’alguna manera com les llegendàries meigas gallegues: “Haberlas haylas, y hay que saber besarlas”. Cal acollir-les quan arriben i no amoïnar-se en excés quan fugen. Així, vistes les característiques de la seva volatilitat, val més no dependre’n gaire. Cadascú ha de fer el seu camí, amb un cert grau d’independència de la companyia evanescent de les muses. En qualsevol feina, la creativitat està feta d’un 10% d’inspiració i un 90% de

El bilingüisme és una tragèdia, deia Josep Pla quan el practicava per força

Dissabte vinent s’obre a Barcelona una jornada acadèmica sobre el bilingüisme convocada per Societat Civil Catalana, és a dir, pels adversaris del bilingüisme. Una part molt àmplia de la dreta, en particular Ciutadans, s’ha alimentat grassament del suposat “conflicte lingüístic” a Catalunya, que ara anomenen de manera més moderada “convivència lingüística” per adduir que el castellà es troba discriminat o se sent discriminat. L’argument és fals d’entrada i de sortida, però reporta molt vots. Representa un vigorós cavall de batalla trucat. La llengua natural de Catalunya es va veure minoritzada, arraconada i menystinguda durant llarguíssims anys. Era la llengua del carrer i de la cultura dels catalans, no de l’escola ni de l’administració. El

Esplèndida exposició al Maricel de Sitges, Quico Vayreda redescobert

He corregut a veure l’exposició de pintura catalana dels anys 1920 que es presenta aquests dies al museu Maricel de Sitges. Volia contemplar de nou el quadre “Palco d’envelat” (foto adjunta), un dels millors de Francesc “Quico” Vayreda Casabó. Però això només és una predilecció particular meva. Tota l’exposició en conjunt ofereix una magnífica selecció d’obres de primeres figures d’aquell moment, gràcies al criteri de la comissària Mariona Seguranyes. El títol de la mostra és Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista. El nom tant se val, només representa una concessió al llenguatge gremial. El resultat pràctic és admirable i revelador. Mariona Seguranyes ha sabut demostrar amb la tria d’obres

La Venus de casa que comparteixo amb el museu del Louvre

Quan de jove vaig començar a viatjar a Itàlia, a una llibreria romana vaig comprar l’esplèndid cartell a tot color de l'aleshores recent exposició Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590, muntada a Venècia el 1981. El cartell reproduïa gairebé a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels nombrosos ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) igualment nuet li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). Tal com correspon al manierisme pictòric italià del segle XVI, Lambert Sustris es va entretenir igualment a pintar els detalls del luxós divan

El vi de l’ermita a mil euros l'ampolla i la seva consolació

Un dels nous vins mítics del Priorat és l'anomenat Ermita. Porta el nom de l’ermita de la Mare de Déu de Consolació, enlairada dalt d’un turó del terme de Gratallops i voltada per les vinyes velles que el produeixen, al peu de les cingleres del massís del Montsant. L’anyada Ermita 2013 va assolir els 100 punts del rànquing mundial Parker i l’ampolla es va disparar de preu a 1.900€, tot i que de costum se situa “només” entre 800 i 1.000€, quasi totes venudes a l’estranger. Ignoro si se’m posaria bé a l’estómac beure una ampolla de vi d’aquest preu, imagino que sí, però de moment practico un plaer equivalent i comprovat. De tant en tant vaig a contemplar i acariciar les vinyes velles més cares del país al camí que puja a l’ermita de Consolació. És

El privilegi incrèdul d’acariciar en secret la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba al museu de Siracusa, una ciutat siciliana sense aeroport ni aglomeracions, on va ser trobada. La Venus de Siracusa és capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol, la sensualitat de les formes que adopta la figura femenina a l'instant de sortir de l'aigua. Està col.locada a una cruïlla de passadissos del museu i permet ser rodejada per l’observador. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre encara permet una altra cosa més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni. La de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic perceptible, un mapa sinuós del flux limfàtic de l’obra d’art. Acariciar-la discretament ho demostra. Guy Maupassant no exagerava quan escrivia a la narració La vie errante: "És una de les Venus més belles del