31 de des. 2013

La doble cara de les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb l’avidesa d’entreveure amb els meus ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També portava la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes superposades que amb tota seguretat revestien i sofisticaven el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un inicial volt de reconeixement pel centre urbà. Vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana fàcilment

28 de des. 2013

Centenari: la Primera Guerra Mundial té el futur assegurat

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’agost del 2014 s’escau el centenari del començament de la Primera Guerra Mundial i la data ha començat a fer córrer la tinta. La immensa majoria d’europeus ignora avui per què es va produir aquella guerra de més de 10 milions de morts, de la mateixa manera que els governs continuen sent incapaços de consensuar una versió històrica comuna, més enllà de cada visió nacional, del vel acomodatici de l’oblit i les cerimònies oficials. És exactament la mateixa actitud que davant l’actual guerra econòmica, la salvació dels especuladors amb diners públics a canvi de retallar els drets socials (treball, habitatge, educació, sanitat) i rebifar del patriotisme contra l’enemic exterior per tapar l’agressió interna, l’alteració del pacte democràtic i l’augment de les desigualtats, la confusió sistemàtica del debat i per tant de les possibles mobilitzacions de protesta. Es tracta de fer creure que les guerres i les crisis són coses que passen, senzillament. L'any 1914 un jove serbi va matar en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès i aquest va atacar Sèrbia, alhora que reclamava el suport dels seus aliats alemanys davant

El noble art de caminar, al camí de bosc de Sant Medir

He anat a celebrar l’èxit d’una operació artroscòpica al meu genoll dret (gràcies doctor Maculé!) amb un retorn al camí de bosc que porta de Sant Cugat a l’ermita de Sant Medir, tot passant pel Pi d’en Xandri (foto adjunta), la Torre Negra, can Borrell, la capella circular de Sant Adjutori i, finalment, la mitja volta del recorregut a Sant Medir. M’hi he lliurat a una caminada festiva per sentir la fortalesa silenciosa dels arbres i el misteri del tic-tac del meu cor, però sobretot per honorar el noble art de caminar, la simplicitat del luxe de poder caminar sense més adjectius, senzillament caminar al ritme de la respiració, a pas moderat de 3 km/h o al ritme més viu i vigorós que tensa el sistema cardiorespiratori i lubrica les idees (la irrigació sanguínia del cervell), per

27 de des. 2013

Avui fa 50 anys que Joan Manuel Serrat té 20 anys

A algun moment el meu nom constava a algun raconet de la web de Joan Manuel Serrat per una frase que vaig escriure a un article. La frase deia, i diu: "L'Argentina és un dels pocs llocs lloc del món on qualsevol català pot anar simplement de català sense haver de donar més explicacions ni precisions. Ho situen perfectament: "Ah, como Serrat". A Llatinoamèrica en general la qüestió queda entesa sense necessitat dels circumloquis que s'imposen a tots els altres continents quan la nacionalitat del visitant no correspon exactament a la del seu passaport. L'èxit de Serrat a l'Amèrica Llatina no es basa només en les cançons, també en una actitud d'amistat demostrada amb la gent d'aquells països. Per a milions de llatinoamericans, Serrat és un cantant i un amic. Una de les seves actituds contracorrent a Amèrica Llatina és cantar alguna de les cançons en català als

26 de des. 2013

Els incomprensibles amants del cel entelat o cal de tot per fer un món

A la meva retina la diada de Nadal va associada a un sol hivernal lluminós i  passejades a la platja. La pluja i el cel baix d’enguany m’ho han fet trobar a faltar, tot i que admeto la llibertat de gustos i sé que en qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades, fins i tot ben estranyes. Altres persones amb gustos diferents dels meus, les quals es declaren generalment admiradores dels paisatges anglesos, les novel.les rurals decimonòniques de Jane Austen i els quadres emboirats de Turner, qualifiquen de bon temps els dies de cel llacrimós i ho fan amb una alegria eufòrica, mentre branden el paraigua a tall d'íntim trofeu i s'enfunden la gavardina com un vestit de gala. Surten al carrer els dies plumbis i clucs, de

24 de des. 2013

Aquí no hi va haver treva de Nadal

Tal dia com avui, el 24 de desembre del 1914, es va produir una treva espontània a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, desplegades en aquell moment a Ypres (Bèlgica). Soldats alemanys, francesos i britànics van muntar un partit de futbol al camp de batalla. En record del gest es celebra des del 2011 un torneig amistós a Ypres d’equips juvenils de Bèlgica, Regne Unit, Alemanya i França. La treva nadalenca per sorpresa del 1914 no es va repetir els tres Nadals següents que encara duraria una guerra que va costar entre 10 i 30 milions de morts (els historiadors continuen sense posar-se d’acord) i que precediria de tot just 20 anys la Segona Guerra Mundial als mateixos escenaris, la qual costaria entre 60 i 70 milions més de morts. En

23 de des. 2013

Roma, el lligam afectiu amb la gran bellesa

Des del títol mateix, la pel.lícula La grande bellezza és un homenatge a la ciutat de Roma. L’impacte que causen les imatges no és aliè a l’arrelat lligam afectiu, l’inconscient vincle maternal que els espectadors del film mantenim amb la Urbs, amb el palpitant caput mundi de la nostra cultura. Qualsevol llatí té dues capitals, la seva i Roma. Alguns ho detectem, ho practiquem, ho gaudim. Moltes seqüències de la pel.lícula s’endinsen per camins particulars del director, però la línia contínua de l’escenari urbà que tria s’alça com un tribut a la fascinació indicible que exerceix la monumentalitat històrica i alhora plenament

19 de des. 2013

L’atur forçós dels joves gangrena el futur

A Catalunya no troba feina el 67,4% dels joves entre 16 i 19 anys ni el 36,1 % dels situats entre 16 i 29 anys, segons les dades de l’Observatori Català de la Joventut basades en l’enquesta de població activa del tercer trimestre del 2013. Només l’11 % d’aquests joves cobra un subsidi d’atur. El 38 % entre 25 i 34 anys encara viu a casa dels pares, molt per damunt de la proporció d’altres països europeus. Les xifres no són fredes, són esgarrifoses. I no compten els joves que consten

18 de des. 2013

Torno a aixecar la copa pel sonet de Lope

Pel mòdic preu de 12 euros es pot comprar a les llibreries la setena edició, actualitzada aquest 2013 per l’editorial Cátedra, de la Poesía selecta de Lope de Vega i comprovar amb entusiasme com un sonet és capaç de perdurar durant segles amb vigor de peça única a la poblada joieria i la desbordant bijuteria de la poesia amorosa. Ho aconsegueix encara avui de manera radiant la núm. 126 (sense títol) de les seves Rimas, amb la finesa i la força intactes d’un estimulant cardíac que desvetlla el moviment ascensional de les apetències i fueteja les idees, un al.legat vibrant a

17 de des. 2013

Per què deixem morir els fars?

La funció dels fars s’ha vist substituïda per noves tecnologies de comunicació marítima, excepte la funció de la bellesa quan s’aboquen a l’abisme com una mà estesa d'empara en la tenebra. El fars sempre han fet cohabitar la tècnica i els somnis, la llum i la foscor, la immobilitat i el gir perpetu, la soledat i l’auxili, la infinitat i un punt precís. Des de la seva automatització vint anys enrere i l’extinció dels faroners residents, les autoritats responsables juren i perjuren que donaran alguna nova utilitat turística o cultural a l’excepcional elegància i ubicació dels fars, però de moment només ho han complert amb un comptagotes balbuciejant. Els fars de

16 de des. 2013

De Willy Brandt no en queda res en el seu centenari

Aquest dimecres 18 de desembre s’escau el centenari de la naixença de Willy Brandt, l’alcalde de Berlín del 1957 al 1966, el premi Nobel de la Pau per l’Ostpolitik d’obertura a l’Est, el dirigent que va portar el Partit Social-Demòcrata SPD al poder (del 31 % dels vots el 1957 al 45,8 % a la seva reelecció com a canceller el 1972), el president de la Internacional Socialista del 1976 al 1992, l’home al qual els nazis havien retirat la nacionalitat alemanya per resistir contra Hitler, a un país al qual la desnazificació de postguerra va ser simplement possibilista i relativa (el seu antecessor a la cancelleria entre 1966 i 1969, el conservador Kurt

14 de des. 2013

Poc a celebrar arran de la inauguració de l’AVE a París

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La nova línia d’alta velocitat Barcelona-París que inauguren oficialment aquest dilluns 15 de desembre arriba amb enorme retard sobre les previsions oficials, però sobretot arriba amputada del seu principal sentit funcional. Es troba mancada al sud de la connexió amb València (tercera ciutat d’Espanya) i per tant amb el potent corredor mediterrani de mercaderies i passatgers. També es troba mancada al nord del tram entre Perpinyà i Montpeller, que es manté amb el

13 de des. 2013

En defensa de la luxúria davant la foto de Fernanda Lima

Els diaris d’arreu del món han publicat la foto de la model brasilera Fernanda Lima al moment d’irrompre a pas de marxa i cops de maluc a l’escenari del sorteig, a Bahia, del pròxim Mundial de futbol per fer de presentadora de la cerimònia. Anava acompanyada en el trajecte escènic pel seu marit, el també presentador i model brasiler Rodrigo Hilbert, eclipsat per la diferència de vistositat o pels criteris masculins dominants a l’hora de triar les fotos que es publiquen. La de Fernanda Lima ha fet la volta al món com a viva imatge de la luxúria, d’una idea de la luxúria. Les consideracions diferents que això pugui merèixer no haurien de conduir a negar l’evidència, la noblesa de l’atractiu de la bellesa física o, fins i tot, de la luxúria. Cada vegada que he relatat a aquest blog algun episodi relacionat amb l’atracció física que pot arribar a exercir la bellesa corporal d’algunes dones, m’ha sorprès rebre comentaris d’amigues per dir-me que el tema no els ha agradat o que l’han trobat potencialment masclista. Ho assumeixo d’entrada, sense deixar de defensar el meu punt de vista. La moral catòlica va tractar la luxúria de pecat i va pretendre identificar-la amb el desenfrè i el vici, però avui les normes de la moral católica ja no són d’obligat compliment. L’atracció exercida per qualsevol tipus de bellesa, de

11 de des. 2013

Rèquiem per la modernitat que va representar el tren Talgo

Aquest divendres 13 de desembre a les 22h16 surt de l’estació de Austerlitz l’últim Talgo París-Barcelona, després de quaranta anys de servei, substituït d’ara en endavant per l’AVE amb un altre preu i un altre horari. El Talgo era pràctic i confortable, quantes vegades no l’hauré agafat! N’hi havia prou amb posar-lo al dia per estalviar-se la descomunal inversió de l’AVE. Amb l’últim viatge de divendres ja s’hauran vist suprimits a Barcelona el Talgo nocturn a París, el de Milà i també el diürn a Zuric. La política espanyola d’infraestructures ferroviàries ha estat un desori persistent, irredimible. Les àmplies possibilitats que oferia el sistema Talgo de canvi automàtic d’eixos a les estacions frontereres, per tal de salvar l’espanyolada històrica de

10 de des. 2013

Alice Munro no necessita ser avui a Estocolm per rebre el Nobel

Avui l’escriptora canadenca Alice Munro rep a Estocolm el premi Nobel de Literatura, recollit per la seva filla. L’autora, de 82 anys, ha al.legat motius de salut per no viatjar a Suècia, per no abandonar el seu món i el de la seva literatura quotidiana que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. Al marge d’eventuals motius de salut, la decisió de no viatjar per rebre el guardó resulta plenament coherent amb l’estil que li ha valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un afortunat gegant desproveït d’ímfules. Com afirma la dita, “un canadenc és un nord-americà sense armes i

9 de des. 2013

Les mestres d’escola mereixen un monument no només honorífic

Des de l’època que portava els meus fills a l’escola, l’ofici de mestra (el 85 % són dones a primària i el 58 % a secundària) m’ha semblat senzillament heroic, a més de decisiu a qualsevol societat civilitzada o aspirant a ser-ho. Ara ja no porto els fills a l’escola però la meva admiració envers l’ofici de mestra encara ha crescut més, des de que la Generalitat ha retallat la inversió per cada estudiant no universitari a Catalunya en un 27 % des del 2011 i hi dedica el mateix pressupost que el 2007, quan hi havia 400.000 alumnes menys escolaritzats. La consellera Rigau ha manifestat que no es tornarà a construir cap escola a Catalunya durant els

6 de des. 2013

Breu responsori per Madiba: Gràcies per tot

Gràcies per tot, Madiba, canonitzat civil, icona mundialitzada. Ara sabem que la guerra civil no era dels blancs contra els negres, però tu vas mostrar que es pot retornar a la majoria el dret bàsic a una vida digna. Almenys una mica més digna, a batzegades, amb altibaixos i amb molta lluita. Gràcies per tot, Madiba. Alguns direm, com per definir-nos: “Jo vaig viure a l’època del presoner Nelson Mandela com a primer president negre electe de Sud-àfrica”, empresonat durant 27 anys pel règim racista, alliberat el 1990 i elegit

5 de des. 2013

Després de rescatar els bancs, ara les elèctriques

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les grans companyies espanyoles de producció i distribució d’electricitat argumenten que la regulació dels preus per part de l’Estat les obliga a vendre energia als consumidors per sota del preu que els costa. En conseqüència, han obtingut dels successius governs un acord de compensació o dèficit de tarifa, amb càrrec als pressupostos públics, que avui se situa en la desorbitada xifra de 30.000 milions d’euros, dels quals 3.600 milions havien de ser abonats enguany. Paradoxalment i per posar només un exemple, Iberdrola

2 de des. 2013

Florència: una elecció sentimental, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, acariciar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa, quan arribo de nou a aquesta gloriosa ciutat, que allò que prefereixo és simplement seure com qualsevol vianant de pas al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els sentiments espontanis enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida en general. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida en general. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que

29 de nov. 2013

Els impostos reclamen amb urgència una reforma democràtica

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els impopulars impostos són l’eina bàsica i la principal garantia de l’Estat democràtic, quasi l’únic instrument de redistribució de la riquesa i de disminució en alguna mesura de les desigualtats, sempre que s’apliquin també als rics. Allò impopular no han de ser els impostos, ben al contrari, sinó la pèssima i enganyosa distribució de la càrrega fiscal entre els assalariats (retenció directa al sou) i les elits econòmiques especialitzades en “enginyeria fiscal”, en evasió a l’engròs de les obligacions tributàries, en delictes de

27 de nov. 2013

Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la seducció

El fotògraf i jo havíem estat enviats a fer un reportatge sobre escultura antiga al museu de Siracusa (Sicília), en particular sobre la seva cèlebre Venus Anadiòmena (significa sorgida de les aigües) o Venus Landolina (nom de l'arqueòleg que la va descobrir el 1804, Saverio Landolina), una peça hel.lenística de l'escola praxitèlica considerada capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre. El pedrot escapçat i manxol de la Venus de Siracusa emet sense cap mena de dubte una sensualitat torbadora, per l'eloqüència de les formes corporals que adopta a l'instant de sortir de l'aigua i el gest de sostenir amb la mà, davant del pubis, la roba que li cau al voltant de les

26 de nov. 2013

La mateixa paraula té significats diferents en castellà o català

Tinc observat amb reiteració i una certa alarma que les mateixes paraules tenen un significat diferent en castellà o bé en català, si hem de fer cas a la definició que en donen els diccionaris normatius de les dues llengües, el de la Reial Acadèmia Espanyola i el de l’Institut d’Estudis Catalans. Penso, per exemple, en el substantiu “amor”. El Diccionari de la Llengua Catalana diu: “Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa”. És una definició poc compromesa, esquelètica, d’un tristíssim poder de descripció, quasi de jutjat de guàrdia. Al Diccionari de la Reial Acadèmia

25 de nov. 2013

El poeta Bertolucci a Parma, quasi a cau d’orella

Una noia nascuda, criada i treballada a la ciutat de Parma em va portar en algunes ocasions amb el seu cotxe fins els afores per sopar, mirant-nos parlar, a l’osteria I Tri Siochètt. Jo li havia demanat, entre d’altres coses, poder contemplar amb un cert deteniment  el tramonto, la posta de sol al paisatge del meu estimat poeta parmesà Attilio Bertolucci i, si ella s’hi prestava, que me’n recités algun fragment amb l’accent de la Parma afrancesada que encara “arrotonda le erre”. Era el lloc i el moment ideal. El riu Po ha modelat amb molta fortuna, ha compactat, ha construït materialment l’extensa pianura padana, la regió minifundista d’un milió d’hectàrees de gras regadiu, dintre de la qual es troba la bassa parmense, el paisatge retratat a

22 de nov. 2013

Els partits polítics catalans es subvencionen per tots cantons

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les institucions públiques de tot Espanya que destinen més diners a finançar els partits polítics que les integren són el Parlament de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona, en funció dels acords votats pels seus mateixos beneficiaris. La informació es troba detallada a l’habitual informe de fiscalització que elabora el Tribunal de Comptes, però tot i així hauria passat més desapercebuda dintre de la copiosa literatura administrativa si no l’hagués exposada

21 de nov. 2013

El meu “five o’clock cannolo” a Palerm, que no me’l toquin

De jove vaig començar a estimar Palerm --aquesta Bogotá de l’Europa mediterrània-- perquè la primera visió que oferia a l‘instant de baixar de l’avió era tota la falda de la muntanya entapissada per una plantació extensiva de llimoners ubèrrims, que titil.lava com una constel.lació de groc esclatant sota el cel enardit de la capital siciliana. Aquell primer cop d’ull des de la pista d’aterratge de l’aeroport Punta Raisi constituïa una rebuda d’impacte, un cop segur del fascino sicilià. Ara els llimoners ja no hi són i la muntanya pelada projecta un tenebrós color gos com fuig. Prefereixo no saber què ha passat amb els llimoners de Palerm, m’ho imagino prou sense necessitat de detalls. Quan baixo ara de l’avió procuro no aixecar la vista, abandono

20 de nov. 2013

Tornar o no tornar al lloc on un dia vam ser feliços

Joan Manuel Serrat escriu molt bé i regelleixo ara el seu llarg article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el mes d’agost del 2008 el suplement d’estiu d’El Periódico. El cantant hi afirmava: “No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara celebro des del record, ja no si són”. Aquestes paraules seves em recorden vivament la famosa “Canción de las simples cosas”, del cantautor argentí César Isella, que tant ens agrada entonar a Cecilia Rossetto i a mi (en el meu cas en privat estricte i modest), els dies que ens posem molt sentimentals: “Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó a la vida/ y entonces comprende cómo están ausentes las cosas queridas./ Por eso muchacho no

19 de nov. 2013

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L'estilós editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci acaba de presentar a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km de bambú dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, com també va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del prestigiós segell FMR. L’explicació que n’ha donat l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van

18 de nov. 2013

No entendrem mai els mecanismes de l’amor, és inútil

El gran enigma de la vida no és la mort, ja explicada del dret i del revés per cadascuna de les branques de la ciència. El gran enigma de la vida és l’amor, que encara avui continua resultant inexplicable en termes racionals, la qual cosa no significa que sigui un mite líric, la fibril.lació d'un núvol semàntic. L’amor constitueix un ingredient vital bàsic que es resisteix a totes les fórmules, com un triomf de la complexitat essencial de les coses bàsiques per damunt la nostra pretensió de pautar-les, ensinistrar-les i preveure-les. Probablement una de les últimes coses que l’home entendrà com funciona és aquesta, malgrat figurar entre les que més necessita per sobreviure des del moment de néixer fins el de morir. L’amor és primordialment un

15 de nov. 2013

La dignitat perduda al Parlament o l’elegància d’una sandàlia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Contràriament al que ens voldrien fer creure, la dignitat perduda al Parlament de Catalunya no és la de la sandàlia ni de les paraules del diputat David Fernández (CUP), sinó la dels elegants directius de diferents bancs que han tingut el desvergonyiment de presentar-se davant la comissió parlamentària que indaga sobre la fallida de determinades caixes d’estalvis catalanes i el seu rescat amb diners públics per afirmar de forma unànime que ells no hi han tingut cap responsabilitat, tot escudant-se en les autoritats reguladores superiors o simplement en la situació general. Comparèixer en seu parlamentària per oferir aquesta formidable explicació, sense el més mínim reconeixement d’incumbència directa, equival a tractar de babaus –per dir-ho amb molta suavitat—els representats de la

13 de nov. 2013

Els incendis forestals s’apaguen sobretot als despatxos

La ràpida extensió de l’últim incendi forestal que ha cremat aquesta setmana 500 hectàrees al Baix Empordà ha tornat a ser atribuïda al vent de tramuntana i la manca persistent de pluja de tardor, quan en realitat el detonant i l’agent propagador han estat uns altres molt diferents: l’absència d’una política de prevenció adequada per part dels responsables de l’administració. Fa temps que sabem que els incendis de bosc s’apaguen sobretot als despatxos, amb una política forestal que mantingui els terrenys rurals en mínimes condicions de neteja i impedeixi que es converteixin en

11 de nov. 2013

Cita solitària amb la bellesa a Venècia, per posar els punts sobre les is

Segurament un dels llocs menys indicats per viatjar-hi tot sol és Venècia. Tot i així he volgut tornar a fer-ho per tenir una retrobada directa, personal i acostada amb la bellesa i aclarir alguns possibles malentesos entre ella i jo. La bellesa m’ha donat cita a dinar a la terrassa del bar-restaurant Foscarini, a flor d’aigua del Canal Grande i al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el punt d’arrencada de les nostres trobades. Li he explicat al voltant de la taula que el nostre vell collegamento, el nostre lligam és entre ella i jo, amb independència de les persones que hagi vist al meu costat en èpoques diferents. Les decisions, les conductes i les preferències d’aquestes persones són cosa seva i no han d’interferir en el vell tracte establert entre ella i jo. Li he reconegut a la bellesa que en alguns períodes no m’he mostrat massa centrat en la relació amb ella i potser no he estat a l’altura. He fet el que he pogut, amb els elements de què disposava a cada moment. Avui li he demanat aquesta enèsima cita per mostrar-li que tot sol també l’estimo. No és la primera vegada que la bellesa i jo ens hem avingut lluminosament a Venècia sense ningú més, com ella recorda prou bé. M’ha

8 de nov. 2013

Tots retallats, excepte els beneficis dels bancs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El pressupost del 2014 acabat de presentar reconeix que el govern de la Generalitat mantindrà o augmentarà l’any vinent les retallades dels serveis públics i alhora pagarà de manera puntual i prioritària a les entitats financeres un total de 2.077 milions d’euros d’interessos del deute públic (un 4 % més que enguany), sense aplicar en aquest cas cap mena de moratòria, rebaixa, ajornament o retallada. L’economia financera, les seves bombolles especulatives i les seves clàusules abusives

4 de nov. 2013

Fracassar no és pecat, ara ja ho diu “La Vanguardia”

D’entrada m’ha estranyat trobar a l’últim suplement dominical d’Economia de La Vanguardia tota una pàgina titulada “Fracassar no és pecat”, escrita pel periodista econòmic Jordi Goula al voltant del cicle de debats “Fra-casos oportuns” de la UOC, destinat a convertir l’estudi del fracàs empresarial o personal en instrument de gestió de la represa, en valor de futur. Al cap d’uns instants de desconcert m’he adonat que no calia estranyar-me’n tant. El principi bàsic que enuncia el títol a tota pàgina s’havia vist repudiat fins ara per l’acceptació general de l’agressivitat competitiva dels guanyadors –o suposats guanyadors-- però avui

2 de nov. 2013

L’afecte i el respecte als nostres morts al vell clos del cementiri

Ahir al matí a primera hora vaig anar al cementiri a recollir-me davant del nínxol dels meus pares. Ho vaig fer per afecte, però sobretot per respecte. Em continua semblant discutible mantenir la vella manera d'enterrar els morts, una tradició pròpia de segles reculats, quan encara no s'havia inventat la higiene. L'afecte i el respecte pels nostres difunts no necessiten manifestar-se davant d'aquestes murades d'ossaris, sense parlar de les macabres maniobres a què vam haver d'assistir els familiars al moment de la inhumació, per augmentar el nostre trasbals. Cada any rebo el puntual justificant bancari de l'arrendament del

1 de nov. 2013

Serveixen de res els socialistes actualment?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El paper de l’esquerra socialdemòcrata o socialista en el disseny i la gestió de l’actual crisi de la desigualtat social rampant ha estat decisiu als principals governs --d’Europa i d’aquí mateix-- que han ocupat durant les últimes dècades. Això no ha de servir només per desacreditar-la a les urnes, sinó per reclamar més que mai la necessitat del seu contrapès enfront de la maquinària encara més poderosa del pensament i l’acció de la dreta, dels afavorits per la desigualtat social augmentada.  Fer estelles de l’arbre abatut resulta molt fàcil, però sens dubte val més preocupar-se de replantar-lo com més aviat millor. És indiscutible que els socialdemòcrates o socialistes Tony Blair a Anglaterra, François Mitterrand a França, Gerard Schröder a Alemanya o José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya van abraçar la ideologia

30 d’oct. 2013

Els psicòlegs, els antidepressius i la libido innegociable

No he anat mai al psicòleg, més enllà de primers contactes esporàdics que de seguida m’han semblat prescindibles. No sé si la meva decisió ha estat encertada o no. En canvi segueixo amb interès allò que diuen i escriuen els psicòlegs, una especialitat progressivament present en la vida corrent. Tinc la impressió que l’ofici de psicòleg consisteix a acumular coneixements sobre la panòplia dels comportaments humans --certament àmplia però amb denominadors comuns-- per extreure’n conclusions que puguin contribuir a orientar els pacients xocats per algun avatar de la vida. De vegades els psicòlegs brinden consideracions que em semblen pures vaguetats, altres vegades destil.len pautes molt més ajustades, fruit de la reflexió i la formulació d’allò que els sembla més

29 d’oct. 2013

El perill de ser poeta a l’emirat de Qatar, patrocinador del Barça

La publicitat de l’emirat de Qatar que els jugadors del Barça llueixen a la samarreta oficial a canvi de 30 milions d’euros anuals de patrocini em feia pensar que els nombrosos seguidors i mitjans esportius s’interessarien una mica per aquest minúscul país del Golf Pèrsic que vivia de la pesca i la recol.lecció de perles abans de descobrir-hi petroli i gas. El meu candor i el meu sentit de la  curiositat s’han revelat sobredimensionats també en aquest assumpte. Ha passat desapercebuda la notícia anunciada el 21 d’octubre últim que al poeta qatarí Mohamed al-Ajami li ha estat confirmada la pena de presó dictada al seu

28 d’oct. 2013

El lideratge mantingut per Maria Callas és un miracle operístic

El recent bicentenari de la naixença Verdi ha propiciat una panoràmica del seu llegat amb els coneixements acumulats fins avui, una visió en perspectiva de la vigència del músic. Algunes de les conclusions són d’impacte, com l’afirmació del crític musical Javier Pérez Senz quan diu que encara no ha estat superada la versió de Maria Callas de “La Traviata” verdiana (estrenada i enregistrada per ella fa seixanta anys, el 1955 a la Scala de Milà, amb direcció musical de Carlo Maria Giulini i escènica de Luchino Visconti). És una afirmació que no ofereix dubte i alhora resulta tremenda, esfereïdora, pel que significa d’arbitrarietat en l’aparició del talent artístic, en la capriciosa producció de genis al llarg de la història. La soprano d’origen grec continua considerada avui prima donna assoluta amb motiu i sense discussió, malgrat la posterior aparició de primeres veus femenines d’alta qualitat que l’han intentat rellevar en el mateix paper de la cortesana Violetta, entre les quals Montserrat Caballé, Joan Sutherland, Renata Scotto, Mirella Freni, Angela Gheorgiu, Anna Netrebko e cosí via. La Violetta enregistrada per la Caballé el 1967, amb Carlo Bergonzi al seu costat, és sens dubte de primeríssim nivell, i malgrat tot no desbanca

25 d’oct. 2013

La ronya de l’aire que respirem i les cortines de fum

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’últim informe presentat el 22 d’octubre per Ecologistes en Acció sobre la qualitat de l’aire que respirem al país confirma allò que ja sabíem: les mesuracions fetes l’any passat per les estacions de control atmosfèric de Catalunya i especialment de Barcelona continuen superant –igual com els anys anteriors—els límits de contaminació permesos per la normativa europea, en particular de diòxid de nitrogen derivat del trànsit. La particularitat d’enguany és que el govern de la

24 d’oct. 2013

Que peti el nostre planeta provoca escassa inquietud

La qüestió em barrina fa temps com un filaberquí girant en fals. Com és que els governs i els ciutadans en general s’inquieten tan poc davant les amenaces de supervivència que pesen sobre el seu planeta, demostrades per científics i ecologistes, si continuem pel mateix camí de consum d’energia i recursos disponibles? El creixement demogràfic (passarem de 7.000 a 9.5000 milions d’habitants durant els 50 anys vinents) exigirà produir més menjar les pròximes dècades que durant els últims segles sumats. El canvi climàtic causat per les emissions contaminants a l’atmosfera desertitzarà o bé inundarà àmplies

23 d’oct. 2013

El poderós al.licient de la invectiva “¡Eso no es tango!”

Una de les poques coses en què s'han posat d'acord --laboriosament-- els estudiosos, opinadors i amants del tango és que no se sap d'on ve la paraula. Tothom entén allò que designa, però ha designat coses molt diferents al llarg del temps. El denominador comú de totes les variants continua sent la capacitat del tango per convertir-se en una llegenda real. Dels origens no se'n sap res concret, igual com passa amb tantes coses importants d'aquest món. Retalls de cròniques d'època permeten conèixer l'ambient de naixença del nou ball, sorgit a força de retocar els estils precedents (milonga, havanera, candombe), dels quals va derivar el tango amb el toc d'originalitat que li permetria singularitzar-se i perviure. Ara bé, la manera com les coses deriven

22 d’oct. 2013

De què parlem els homes quan (rarament) parlem d’amor

Les comptadíssimes ocasions que els homes parlem entre nosaltres sobre l’amor, comprovo al meu voltant que la majoria acaba per pensar que l’amor és una ingenuïtat, una fantasia a la qual s’abracen els febles per sentir-se emparats. Consideren que les persones normalment constituïdes saben caminar pels propis mitjans i que el fet d’estimar i ser estimat és un simple costum sociològic, no pas la grandesa ni la clau de la vida. Els sentiments en general formen part d’aquella ingenuïtat que diuen utilitzar en moments espaiats i passatgers, no com a pauta de relació, regida més aviat per convencions assentades i condescendents. En definitiva, el cinisme, el càlcul o simplement la conveniència coneixen una aplicació més àmplia que no l’amor, relegat als seus ulls a mite romàntic, element

21 d’oct. 2013

L’illa de Lampedusa mereix el Nobel de la Pau i alguna solució

Milers d’usuaris de TripAdvisor, un dels principals llocs web mundials de viatges, opinen en una enquesta realitzada enguany que el paradís terrenal es troba a la diminuta illa siciliana de Lampedusa i que la seva recòndita i deserta platja del Coniglio, d’aigües turquesa i sorra blanca, és la més bella del món. Milers d’immigrants irregulars que hi arriben --mig morts en el millor dels casos-- des d’Àfrica a bord de pasteres infames comproven exactament el contrari, detinguts en recintes improvisats a aquesta illa de 20 quilòmetres quadrats (quatre vegades més petita que Formentera) i 5.000 habitants. Pertany a Itàlia però és més a prop de la costa africana que de ningú. Lampedusa s’ha convertit en un símbol per la capacitat de reunir

18 d’oct. 2013

Els escàndols dels últims dies, sense anar més lluny

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Malgrat la crisi  i el nivell històric d’atur, la quantitat de grans patrimonis privats per damunt de 1.000 milions de dòlars ha augmentat a Espanya un 13 % durat l’últim any, segons l’informe anual sobre la riquesa mundial divulgat aquests dies pel banc Crédit Suisse, tot coincidint amb el que apunten estudis d’altres empreses especialitzades com Allianz i Cap Gemini. D’aquesta manera Espanya se situa al vuitè lloc dels països amb més milionaris del món, després dels Estats Units,

17 d’oct. 2013

El tricentenari de Diderot, un plaer per dos motius


El 5 d’octubre es va escaure el tricentenari de la naixença del pensador Denis Diderot, pare de l’Enciclopèdia que compendiava tot el saber de l’època i del Segle de les Llums que va il.luminar els següents enfront de les velles estructures, intoleràncies i supersticions. Arran de l’efemèride França s’ha estremit de plaer en les seves essències ideològiques i li ha dedicat un ventall commogut de records, als quals em plau sumar-me per dos motius. El primer, pel preu tan accessible amb què puc comprar a les llibreries franceses –no a les d’aquí-- els infinits llibres sobre el personatge, estudiat per tots els costats, des dels grans especialistes fins als treballs de divulgació contínuament renovats, adreçats als batxillers que tindran Diderot com a matèria d’examen. N’acabo de devorar un parell amb la tinta encara fresca: el de Jean-Paul Jouay titulat Diderot, la vie sans Dieu (col.lecció Livre de Poche, 5,60 euros) i el de Jacques Attali Diderot ou le bonheur de penser (col.lecció Pluriel, 10 euros). El segon motiu de la meva arrelada adhesió a Diderot és l’emplaçament afortunat del seu monument sedent en bronze al bulevard Saint-Germain del Barri Llatí, molt a prop d’on va viure, un indret també molt accessible per als meus rendez-vous a la capital del país veí. Col.locar-me a l’ombra de Diderot –de les seves idees o del seu monument-- m’ha gratificat fins avui. El llibre d’Attali m’ha cridat especialment l’atenció, perquè l’autor és una mena d'alter ego

16 d’oct. 2013

La dieta mediterrània és saber triar i netejar una sèpia

La gent pensa que la dieta mediterrània és una llista de productes de menjar i beure prioritaris, característics. No crec que sigui primordialment això. Consisteix més aviat a una manera diferent de tractar amb el menjar i el beure, una manera més acostada amb la qual ens sentim familiaritzats perquè n’hem après de jovenets i n’hem assentat una experiència pròpia, un domini personal, un patrimoni viscut. Comença pels canals d’aprovisionament (els mercats de productes frescos tan accessibles aquí com els supermercats d’envasats) i pel coneixement personal heretat de la manipulació i la preparació d’aquest productes. Saber triar i netejar una sèpia, per posar un exemple, és tan important o més que saber cuinar-la o saber assaborir-la i jutjar-la.  Els

14 d’oct. 2013

Els tabús del sexe cauen com mosques

Cada dia em cau més simpàtic l’Uruguai, un “paisito” amb originalitats, començant per la seva talla encaixonada entre dos gegants com Brasil i l’Argentina. Ara acaba d’instaurar el Dia del Sexe cada 11 d’octubre. Ni que sigui una iniciativa publicitària interessada de marques de preservatius, botigues eròtiques i clubs nocturns, té el seu què. D’altra banda –-o de la mateixa--, aquí s’acaba d’estrenar (en versió original subtitulada al Canal +2 els dilluns a les 23h) la sèrie nord-americana d’èxit Masters of Sex, basada en la vida del doctor William H. Masters i la seva ajudant i amant Virginia E. Johnson, autors del cèlebre informe

12 d’oct. 2013

Hi ha banquers penedits, però són poquets


El setmanari francès Le Nouvel Observateur d’aquesta setmana dedica un sucós reportatge als escassos banquers penedits, després de l’emissió el 24 de setembre pel canal televisiu Arte d’un documental sobre la manca de regulació eficaç del món de les finances per part dels poders públics que tenen l’obligació de controlar-lo. El president de la comissió de mercats de l’Autoritat dels Mercats Financers francesa, el banquer Jean-Michel Naulot, ha renunciat al càrrec completament escandalitzat per la conducta del sector econòmic al qual ha dedicat 37 anys de la seva

11 d’oct. 2013

Les cartes eròtiques d'Aurora, l'amant de Josep Pla

Més d’hora o més tard apareixerà el copiós epistolari eròtic intercanviat entre Josep Pla i la seva amant Aurora, la destinatària de les contínues cartes apassionades i dels repetits viatges a Buenos Aires que puntegen obsessivament el llibre Notes per a un diari. Aurora va protagonitzar a partir del 1940 tota la segona meitat de la vida sentimental d’un escriptor que l’amagava darrere la màscara de misogin, cínic, anti-romàntic o potser simplement d’home feble i contradictori. Tota l’obra planiana és una ocultació de la seva relació amorosa amb les dones, per un agut sentit de la timidesa o un sentiment de fracàs. Podia sucumbir al lirisme d’un paisatge, d’un personatge o d’un plat de pèsols, però les efusions s’aturaven al llindar de la intimitat. No va publicar res sobre els seus repetits episodis amorosos, amb l’excepció d’Aurora a Notes per a un diari, encara que els va viure obertament en el seu entorn de cada moment i van ser ben coneguts pel cercle de relacions familiars i socials. Si al final va autoritzar la publicació del dietari en què l'enigmàtica “A.” fa reiterada aparició, va ser a iniciativa de l’editor Vergés i de manera censurada. Deia haver conegut Aurora en un

10 d’oct. 2013

Les fotos inèdites d’Aurora, l’amant de Josep Pla

Em vaig endur dues sorpreses quan el setembre del 2007 es va obrir la lliure consulta de la documentació acumulada per Josep Vergés Matas al llarg de la seva vida d’editor de Destino, comprada per la Biblioteca de Catalunya a la família gràcies a un mecenatge de 50.000 euros de l’empresa constructora Dragados SA. La primera és que el fons documental es trobava esporgat, triat i garbellat prèviament, com confirmava el fill Josep C. Vergés al seu llibre d'aquell mateix any Un país tan desgraciat: “Les fotos i documents són propietat de Josep C. Vergés i de l’arxiu Josep Vergés Matas, donat per la família a la Biblioteca de Catalunya, després de seleccionar l’abundant material i manuscrits recopilats per l’editor”. 
La segona sorpresa és que els garbelladors havien deixat escolar a través la malla alguns documents que potser haurien apartat en cas de conèixe’ls millor. Per exemple, tres fotos d’èpoques diferents d’Aurora Perea Mené, l’amant més persistent de Josep Pla, de la qual se’n coneixen poquíssims testimonis fotogràfics (la seva identitat completa va ser revelada el 1998 per Arcadi Espada, Anna Caballé i Beltrán Gambier). Les tres fotos d’estudi no estan identificades amb cap nom ni referència i probablement per això