31 de des. 2015

Els callos de Ca l'Isidre, només per als capaços d’estremir-se

Ahir vam anar a menjar els callos de Ca l’Isidre per celebrar que no celebràvem res més que la trobada i la fidelitat a aquest plat excepcional, inamovible als nostres cors i a la carta d’un dels restaurants més cotitzats de Barcelona. Això sí, només l’haurien de demanar aquells que tinguin els sentiments en estat de vibrar i el vel del paladar capaç d’estremir-se amb gustos intensos i càlids, educats sense prejudicis en la llibertat d’esperit. La intensitat no està renyida amb la suavitat i la tendresa. Fundat el 1970 al carrer de les Flors per Isidre Gironès i la seva dona Montserrat Salvó (ara amb Núria Gironès al capadavant de la cuina), ca l’Isidre és avui un establiment del més alt prestigi pel criteri filosòfic de la seva carta, la qual manté amb orgull i màxim resultat alguns plats tradicionals, expulsats per ignorància de molts restaurants de luxe. Per exemple els immortals callos de la casa, actualment oferts per 18,34 €.  Al meu receptari publicat l’any 1998 Menuts i altres delícies porques vaig argumentar que el gran

30 de des. 2015

Indignitats de la República francesa i misèria moral del règim de Vichy

El govern socialista francès acaba de decidir avançar de cinc anys sobre els 75 previstos la desclassificació i lliure consulta dels documents judicials i policials relacionats amb el règim de Vichy, col.laboracionista amb l’ocupant alemany, que va governar França del 1940 al 1945. Es tracta d’un gest sobretot simbòlic sobre un dels episodis més vergonyosos de la història del país, més estudiat que no pas assumit. La indignitat de la III República francesa va començar de fet quatre anys abans que el règim col.laboracionista de Vichy del mariscal Pétain, quan el 1936 el govern d’esquerres del

28 de des. 2015

La passió que encara glateix avui a les novel.les de D.H. Lawrence

En ple apogeu de la malaltia moral del puritanisme, el novel.lista i poeta anglès D. H. Lawrence va ser un vitalista inclinat a les passions carnals i la tendresa, a escrutar i descriure amb franquesa i un cert estupor el paper del desig sexual en les relacions humanes. Naturalment, es va exiliar a Itàlia, Mèxic i el sud mediterrani de França, on va morir el 1930, als 44 anys. Els seus llibres van ser prohibits per l’església i pels tribunals, sobre la base d’un concepte filisteu, impúdic i aberrant d’obscenitat. Ara l’editorial Alba acaba de publicar una nova traducció íntegra al castellà de la

27 de des. 2015

Retornen els naps negres de Capmany perquè la fe mou muntanyes

Durant anys no vaig deixar de preguntar-li amb la fe del carboner a l’Albert Barris, cada vegada que entrava al restaurant de Ca la Maria de Mollet de Peralada, si els seus extraordinaris peus de porc venien cuinats amb els llegendaris naps negres del veí municipi empordanès de Campany o bé amb naps blancs sense atributs de procedència. De fet ja sabia la resposta, però ell me la donava igualment amb un aire resignat. El deliciós nap negre de sempre (negre per fora, blanc per dintre) havia degenerat per culpa d’una malura que els corcava, només arribava amb la fred, calia repelar-lo molt, de seguida venia fusta, es feia regastinyós, estopenc i fregallós al paladar, encara que desprengués un perfum incomparable. O sigui que s’havia passat al nap blanc

24 de des. 2015

No tinc res contra Nadal ni el solstici d'hivern, faltaria més

No tinc res contra les famílies que celebren feliçment el Nadal. Ben al contrari, els desitjo que ho puguin fer en pau i alegria durant molt temps. Tampoc no tinc res contra el fet que El Corte Inglés proclami amb insistència i hegemonia que li agrada Nadal. Té una certa lògica, cadascú fa la seva feina. Una altra cosa diferent és la manipulació emocional de l’esperit nadalenc amb doble o triple ració de melassa, la infantilització melindrosa dels bons sentiments  naturals o la imposició de la unanimitat de la festa a força d’oblidar que cadascú la celebra com vol i com pot. Enfront dels nadalòpates compulsius, els nadalòfobs tenen iguals motius per merèixer comprensió i respecte. Com si encara no hi hagués prou motius

23 de des. 2015

Una de les piscines de mar més boniques i amagades del país

No és exactament una piscina natural d’aigua de mar, però això tant se val, perquè quasi ho és. Si hi posem la dosi de fantasia indispensable, n’hi podem dir un spa salvatge. Usurpa a benefici privat un tros de la franja costera de domini públic, però ho fa de manera laxa i deixa espai per sortejar la injustícia. És un dels racons més bonics dels camins de ronda de la Costa Brava, això no li treu ningú. Es troba al terme de Begur, entre el petit port de Fornells i l’abrupta Platja Fonda. Aquesta piscina de roca natural arran de mar, oberta en voladís sense vores damunt les onades, va ser construïda el 1967 amb encert, originalitat i permisos legals per la veïna urbanització d’apartaments Es Cau, destinada a l’ús dels seus residents. La concessió ministerial

22 de des. 2015

Eva Vàzquez qualifica el meu últim llibre de Guia Michelin de la tramuntana

La periodista Eva Vàzquez va publicar diumenge 20 de desembre a les pàgines de Cultura del diari El Punt-Avui una crítica sobre el meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana. Sota el títol “Notícies del país del vent”, deia: “Escriure un llibre sobre la tramuntana comporta uns quants perills que tombarien d’esquena més d’un cronista inexpert. Un d’ells és la temptació del localisme, l’afany de circumscriure aquest vent a un àmbit geogràfic tan escollit que l’acabés convertint en una mena d’idiolecte atmosfèric. Un altre risc no pas menor seria l’abús del subratllat, del recurs al superlatiu per intentar transportar literalment la seva magnificència huracanada a l’estil. Un de fatal, en fi, seria a sobre avorrir el lector amb l’adopció d’un punt de vista de cap d’estació meteorològica. Xavier Febrés (Barcelona, 1949), que no és cap principiant, no cau en l’error, i el seu Elogi i refutació de la tramuntana, publicat dins la col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, s’ha de considerar a partir d’ara com el llibre més ben compost i enraonat sobre el tema, la Guia Michelin del nostre vent més indòmit i controvertit. No és la primera vegada que Xavier Febrés es rendeix als

21 de des. 2015

La gran pel.lícula de Carlos Saura hi fa més que nosaltres pel talent del folklore argentí actual

Ahir vaig assistir amb una mendocina oriünda (Mendoza és la cinquena província de l’Argentina per població i capitalitza la regió del Cuyo) a l’estrena a Barcelona de l’última pel.lícula Zonda. Folclore argentino, de Carlos Saura. Vam sortir contents, amb alguna objecció. El veterà director té el coratge de dedicar un llargmetratge, sense abandonar el seu potent llenguatge cinematogràfic, a un gènere que no forma part dels corrents majoritaris de la indústria musical, tot i contenir una bellesa elevadíssima, tant en el terreny tradicional com en el rabiosament actual. La definició de folklore argentí encobreix en realitat la música i dansa d’autor, amb una forta incorporació de les noves generacions. La selecció d’artistes clàssics i moderns que presenta

20 de des. 2015

La decadència incompresible d’alguns edificis del parc de la Ciutadella

Barcelona té poquíssims parcs de dimensions europees al centre de la ciutat i precisament per això resulta encara més incomprensible la fatídica deriva que pesa com una maledicció sobre els quatre edificis modernistes arrenglerats del cantó de la Ciutadella abocat al passeig Picasso i al renovat Born: l’Hivernacle, l’Umbracle, el Museu de Geologia i el Castell dels Tres Dragons. A qualsevol ciutat moderna serien la nineta dels ulls d’un cèntric parc públic altament concorregut. Aquí es troben a l’article de la mort i en una indefinició d’usos permanent. L’Ajuntament acaba d’anunciar la tercera restauració en

15 de des. 2015

La vinya plora a l’hivern i no sap per què

Quan veig a aquesta època de l’any les primeres vinyes podades, rapades al zero dels sarments escabellats de l’última verema, m’hi acosto molt a prop i inclino la mirada per observar el punt precís del tall esmolat, encara tendre, practicat a la branca per la tisora del viticultor. Supura per la ferida una llàgrima malaguanyada que no sap on anar, però que vol fer-se visible com a reacció vital de la inaparent i fragorosa activitat interior del cep. De vegades també es plora d’alegria. Els sarments podats de la vinya ho fan,

14 de des. 2015

Laura Simó: ha nascut una estrella del tango

Fa temps que penso –i no sé si li he dit mai— que si algun dia Laura Simó decidís cantar tango argentí ho faria fabulosament bé, igual com despunta en el jazz i la cançó melòdica amb la seva privilegiada veu. Aquest dia imprevist va arribar ahir diumenge a l’Auditori Enric Granados de Lleida, arran del concert simfònic amb l’Orquestra Julià Carbonell i el pianista Albert Guinovart. Es tractava d’una col.laboració limitada per part de Laura Simó a la interpretació vocal d’uns tangos del programa, però va ser la confirmació sota els focus de la meva vella convicció, encara que la cantant es veiés mal emplaçada a un extrem desèrtic de l’escenari i mal

11 de des. 2015

El cronista Met Barran s’esplaia sobre el meu llibre de la tramuntana

El cronista perpinyanès Met Barran ha publicat en francès al seu blog una resssenya del meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que tradueixo a continuació: “L’assagista Xavier Febrés fa bufar molt alt la tramuntana. Tant si la tramuntana us agrada un poc, molt, apassionadament o gens ni mica i sabeu llegir un text escrit en català, no dubteu d’aconseguir Elogi i refutació de la tramuntana. Un llibre, una summa de l’escriptor assagista Xavier Febrés, al qual devem ja una abundant bibliografia sobre el Pirineu, el Mediterrani i autors com Josep Pla, Antonio Machado i Aristides Maillol. Per damunt –o per mor— del vent, aquest escriptor transfronterer i viatger, de ploma tan sensible com sàvia, no amaga la seva adoració per les terres de l’Empordà, el Rosselló i més enllà, a remolc o arrossegat pel seu vent inspirador. Aquest valuós llibre compta amb dos capitals: popular i científic. No és la primera cita de l’autor amb la tramuntana. El 1995 ja li va dedicar un monòlit literari i aquesta vegada, exactament vint anys després, li aixeca un monument de més envergadura, molt nodrit, madurat damunt d’un considerable

10 de des. 2015

Convertir els prostíbuls en geriàtrics, potser no és mala idea

El propietari del conegut i ampli prostíbul de carretera Eclipse de Mont-ras, integrat de facto a Palafrugell (foto Núria Clara, Ara Girona) ha anunciat la intenció de convertir-lo en una residència geriàtrica i les autoritats municipals s’hi han mostrat d’acord, sempre que l’estudi encarregat a un equip d’arquitectes compleixi els requisits legals. La notícia resultaria menys sensacional si es tractés d’una iniciativa de l’administració per aprofitar les instal.lacions d’un antic bordell que hagués revertit a la propietat pública, però no és així. Allò més sorprenent és que el propietari del bordell (d’una xarxa de bordells) sigui en aquest cas

8 de des. 2015

Ahir vaig tornar a paladejar el plaer prohibit: un plat de tords

Algunes de les coses més bàsiques del menjar natural es troben prohibides de manera absurda, intermitent i vaga per l’autoritat governativa, per exemple servir tords als restaurants, malgrat tractar-se d’un dels plats més típics i refinats del primer fred del mes de desembre, una de les virtuts compensatòries més saboroses de l’hivern. La fregida o paellada de tords és un plat tradicional molt apreciat pels escuradors. Quan arriba el fred apareixen els tords, els deliciosos ocellets que viuen de picotejar les olives madures a la capçada de les oliveres a punt de batre. Des que el món és món, l’home caça i menja tords, que és el més humil i alhora aristocràtic ocell de plat, amb permís de la superior becada (en tamany i finesa), ara també prohibida als restaurants. La caça de tords i becades es troba autoritzada, però no servir-los als restaurants. La normativa acostuma a infringir-se amb murrieria, tot anunciant-los a la carta amb falsos noms com ara guatlles o fins i tot gallinetes de Guinea... Ahir vaig menjar uns exquisits tords a

5 de des. 2015

La primavera no és notícia, una altra lliçó de periodisme

La Universitat Ramon Llull acaba d’editar un nou llibre d’articles del periodista Llorenç Gomis arran del desè aniversari de la mort, amb un títol que ho diu tot sobre el seu articulisme: La primavera no es noticia. Abans de ser periodista havia estat i continuava sent poeta, llorejat poeta. Això es notava a les seves classes, quan el vaig tenir de professor a l’Escola de Periodisme, on també vaig conèixer la seva muller --el seu tàndem-- Roser Bofill d’estudiant a aquelles mateixes aules. El llibre La primavera no es noticia ha optat per antologar els seus articles sobre periodisme, atès que l’edita una facultat universitària que els utilitza com a material d’estudi. L’opció desdibuixa en excés una altra de les més altes especialitats del Gomis dels últims anys, quan parlava amb regularitat a la col.laboració fixa dels dilluns a La Vanguardia de la seva vida domèstica quotidiana, la família, les filles,

4 de des. 2015

El geni i la grandesa de la tragèdia grega i d‘una Medea d’avui

Ahir dijous em vaig afanyar al Teatre Lliure a veure la primera representació a Barcelona de la trilogia de tragèdies gregues Edip rei, Medea i Antígona, presentades (només durant tres dies) pel Teatro de la Ciudad madrileny. Em va tocar la Medea protagonitzada per Aitana Sánchez-Gijón, en una adaptació teatral del director Andrés Lima de l’obra seca i dura de Sèneca a partir de la clàssica d’Eurípides. No és fàcil versionar el geni i la grandesa de la tragèdia grega ni dirigir una Medea, per més que la protagonista posi tota la seva energia en escena de manera generosa. El resultat

3 de des. 2015

L’eloqüència indesxifrada de l’amor, la pluja i el son

A una determinada època passàvem els caps de setmana amb la meva dona a una casa de fora i ens agradava fer llargues passejades pel bosc, com per harmonitzar el nostre ritme de vida amb l’ordre natural del món, d’un petit món delimitat i escollit. No hi renunciàvem ni quan plovia. Moltes vegades la pluja mansa era compatible amb la passejada al bosc, proveïts amb botes de canya i un bon paraigua. Mentre caminàvem i xerràvem de tot i de res, la mirava amb dissimulada insistència a l’atzar de qualsevol revolt del camí i m’exaltava la certesa que al vespre la veuria despullar-se al nostre dormitori. Aquella operació de canviar-se la roba de carrer per la de llit constituïa el moment més esperat, el que em proporcionava la sensació més clara d’haver assolit un estadi de la

1 de des. 2015

Un “No a la guerra” coratjós, argumentat i contracorrent

També publicat a ElDiario.es

L’endemà dels brutals atemptats gihadistes  a París, el president socialista François Hollande va declarar solemnement la guerra a no sé sap ben bé qui. Va mobilitzar els seus efectius militars a l’estranger, va reclamar l’aliança dels socis europeus en el mateix sentit i va bombardejar una mica més que abans les bases gihadistes a Síria. Em va sorprendre que el primer número del setmanari Le Nouvel Observateur després dels atemptats s’enfrontés de manera clara i argumentada a la reacció bel.licista del president

26 de nov. 2015

Tornen les millors besades lànguides de la cançó italiana

Una de les cançons lleugeres més boniques de la història de la música és italiana, es diu “Tornerai” (Tornaràs), s’inspira descaradament en el famós cor a boca closa de l’òpera Madame Butterfly de Puccini, es va internacionalitzar a través de la versió francesa “J’attendrais” i ara acaba de beneficiar-se d’una nova versió esplèndida, commovedora, ressuscitada als minuts finals de la pel.lícula La meva família italiana, que es pot veure aquests dies als cinemes Texas de Barcelona, interpretada de manera voluptuosa a duo de veu i piano per la jove cantant i actriu australiana

24 de nov. 2015

A les estacions d’esquí no hi ha retallades


Aquesta setmana ha arribat la neu al Pirineu, les estacions d’esquí propietat de la Generalitat es preparen a perdre diners per un tub i la privada de Baqueira-Beret a guanyar-ne a cabassos. Per alguna raó poc comprensible, la Generalitat és propietària de cinc estacions d’esquí (la Molina, Núria, Espot-Port Ainé y Vallter, a les qual es va sumar l’any passat Boí-Taüll), rescatades amb diners públics al moment de la seva fallida per manca de rendibilitat. Aquestes cinc estacions van augmentar les pèrdues la temporada passada, fins a 9 milions d’euros a càrrec de l’erari

23 de nov. 2015

Ahir va aparèixer el Canigó nevat: benvinguda a l'hivern

Ahir bufava tramuntana rutilant i el Canigó va comparèixer nevat per primer cop. Si el país i els diaris estiguessin ben fets, en donarien la notícia, com ho fa cada any The Times quan se sent allí cantar el rossinyol per primer cop a l'arribada de la primavera. Ahir el Canigó emblanquinat es veia majestuosament alçat entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen des de l’època de la Via Heràclia dels ibers i la Via Augusta dels romans. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció és avui l’autopista que segueix el mateix traçat. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les

22 de nov. 2015

Bach i Yupanqui: dos immortals sumats a la sobretaula de casa

Durant la sobretaula del dinar d’amics ahir dissabte a casa, la bandoneonista alemanya Almut Wellmann va tenir la gentilesa de treure el bandoneó de la funda i tocar per als comensals que érem les peces de Johann Sebastian Bach gravades al seu disc del 2010 Bach y tango: el Preludi BWV 926, el Minuet BWV Anh. 114 i les Invencions i simfonies BWV 772. Les parets de casa escolten Bach amb certa freqüència, però no interpretat en viu al bandoneó, que sona com un orgue. Al moment de ser inventat a Alemanya, el bandoneó no deixava de ser un orgue portàtil, destinat a les celebracions religioses o als balls civils que no poguessin disposar d’un altre instrument de més dimensions. La seva posterior desaparició de la circulació al país d’origen i el

20 de nov. 2015

Es presenta el llibre-disc de Julián Córdoba “La endecha sudaca”

Ahir dijous es va presentar el llibre-disc La endecha sudaca y otros poemas, de Julián Córdoba, al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia (Barcelona). Al costat de l’autor van participar al concert Juan Carlos López (bandoneó) i Horacio Ortega (guitarra i flautes). Abans de l’actuació em van demanar de dir unes paraules de presentació, que van ser les següents: “Aquest llibre-disc que avui presentem és fruit d’un acte d’amistat de Juan Carlos López i Jorge Sarraute cap el poeta i cantant Julián Córdoba. També és fruit d’un acte d’amistat que m’hagin demanat a mi de posar-hi un pròleg i de dir avui unes paraules, malgrat que no tinc més mèrit que ser un seguidor de Julián i d’haver-lo invitat a un asado amb guitarreada, d’aquells que

19 de nov. 2015

Les Voltes de Calella de Palafrugell seran engolides pel mar

Els preparatius de la cimera internacional convocada per les Nacions Unides a partir del 30 de novembre a París sobre el canvi climàtic han tornat a deixar clar, per si encara calia, que l’efecte hivernacle dels gasos emesos per l’ús massiu de combustibles fòssils (petroli i carbó primordialment) tindrà previsibles conseqüències catastròfiques si no es redueixen aquestes emissions amb mesures generals, d’altra banda perfectament estudiades, viables o fins i tot aprovades i no respectades. Una de les conseqüències previstes és que la pujada del nivell del mar, provocada per l’augment de la temperatura mitjana del planeta, negui franges costaneres actualment habitades per 280 milions de persones, per exemple a grans ciutats com

18 de nov. 2015

Vaig veure Virulazo ballar tango i encara me’n recordo com si fos avui

El 10 de novembre del 1983 s’estrenava al Théâtre Chatelet parisenc l’espectacle Tango argentino, que significaria el rellançament internacional del gènere per la qualitat dels veterans que presentava en escena. Un d’ells em va fascinar en pocs instants per sempre més, fins avui, amb el llampec d’un record inesborrable. El ballarí Virulazo era un sac de greix de 57 anys i 126 kilos i, alhora, l’home que he vist crear més bellesa amb els peus, una bellesa enlluernadora que destil.lava sense quasi ni moure’s, flotant i conduint la seva parella Elvira amb una elegància de moviments i d’esperit que no ha estat superada per ningú més. Jorge Martín Orcaizaguirre, molt més conegut per Virulazo, va morir el 1990. Dissabte passat el vaig reveure a l’escenari de

14 de nov. 2015

Apareix el meu últim llibre “Elogi i refutació de la tramuntana”

El protagonista del meu últim llibre és un vent, un vent característic i singularitzador, capaç d’arremolinar a determinades comarques del Rosselló, l’Empordà i Menorca els elements de la vida i la cultura fins a orquestrar de manera reconeguda el caràcter local. Sota el títol Elogi i refutació de la tramuntana, el subtítol del volum especifica: “Tractat sobre l’apetència d’aquest vent i contra les diatribes que li oposen els sequaços dels dies grisos i estovats”. Hi exploro el vessant científic, passional, històric, geogràfic, literari, lingüístic, estètic, climatològic, estadístic, mèdic i mitològic d’un vent que es resisteix per naturalesa a veure's encasellat o pautat damunt d'esquemes massa fàcils. La primera part del llibre gira al voltant de La meva tramuntana i està formada pels capítols: "Ètica i estètica d’un vent", "Arquitecta de l’aire" i "Tribunes preferents". La segona part es titula La tramuntana dels altres i incorpora els capítols sobre: "Partidaris i detractors", "La visió científica i mèdica" i

Un dinar al Motel Empordà de Figueres o l’absolució dels pecats

Mantinc alguns vells amics amb els quals fa dècades que ens repetim a cada trobada casual pel carrer o a algun acte públic: “Hem de quedar un dia per dinar!”, sense que ho hàgim complert mai. És bo tenir cites agradables pendents, com cartutxos de reserva a la canana. De vegades el desig s’acaba consumant. Hores abans de la salvatjada de París, ahir vaig dinar amb Eduard Puig Vayreda al Motel Empordà de Figueres, després de llargs anys de conjurar-nos a fer-ho. L’home ha estat moltes coses: enòleg, alcalde, professor. A mi m’interessa en especial la seva condició de periodista i escriptor, que ell rebaixa d’immediat amb el bromur d’una exagerada modèstia. He dedicat per escrit alguns

10 de nov. 2015

Els nous escarafalls periòdics del Vaticà i els vaticanòlegs


La condició de vaticanòleg, d’analista de temes del Vaticà, és una especialitat de la vida cortesana més que del periodisme d’investigació. Consisteix essencialment a fer passadissos i contactes socials a l’espera de la filtració interessada per part d’algun membre de la populosa cort, la “gola profunda” de cada moment. Requereix una llarga paciència i, sobretot, estimar la vida cortesana per tal de moure’s-hi amb naturalitat i satisfacció. Alguns s’hi dediquen com a modus vivendi

9 de nov. 2015

El circ preval a l’òpera “Benvenuto Cellini” aquests dies al Liceu

Als cartells que veig pel carrer anunciar l’òpera programada aquests dies al Liceu barceloní, el nom del grup còmic anglès Monty Phyton apareix en lletres igual de grans que el títol de l’obra Benvenuto Cellini. Un dels fundadors del grup humorístic és el responsable de la posada en escena d’aquest muntatge i això es converteix en el principal reclam, dintre de la deriva dels últims temps de l’escenografia lírica cap a estils trencadors. El fet que una part de l’argument se situï durant el carnaval de la Roma barroca dóna peu a un desplegament embogit d’acròbates, malabaristes i ballarins, a un quadre de 23 minuts de durada que aplega un centenar de participants en escena. L’accent posat en aquest aspecte del muntatge corre el risc

4 de nov. 2015

Algunes tardes el sol encén la Punta d’es Plom, a la clova de Sa Tuna

Algunes tardes enfilo la carretera de Begur i baixo fins la cala de Sa Tuna només per contemplar des de la platja de còdols com el raig de sol ponent tensa, imanta i encén la Punta d’es Plom, el braç de roca que tanca per garbí la cassola de la petita badia, la cala closa com una petxina. Ho fa amb una llum incisiva, reflexiva i cruixent, d’una puresa que no sembla d’aquest món, dotada amb un sistema compositiu i una eficàcia narrativa que no necessita muses ni correlat simbòlic damunt del rocam hirsut, abrupte i familiar. El diccionari Alcover-Moll defineix la paraula “tuna” com a sitja o cova de forma ovalada. A aquesta hora la roca, oferta lànguidament al sol, fulgeix amb un esclat de plata vella, en un espectacle lumínic de preciosisme simple i

3 de nov. 2015

El govern no paga les farmàcies per quart any consecutiu


Per quart any consecutiu, el govern de la Generalitat acaba de notificar a les farmàcies que “s’han acabat els diners per pagar els medicaments”. No podrà respectar el compromís de pagar a 90 dies les factures de juliol, agost i setembre, 330 milions d’euros corresponents al reemborsament de la part del preu que assumeix l’administració --i prèviament els farmacèutics-- dels remeis receptats per la medicina pública. El govern de la Generalitat al.lega que és culpa del govern espanyol, òbviament. Assegura que Madrid no desbloqueja la partida econòmica destinada a cobrir els excessos de dèficit per part del Fons de Liquidesa Autonòmica. Allò

2 de nov. 2015

Anunci del miracle imminent dels ous ferrats amb tòfona

La tòfona és una il.lusió tardoral que es renova cada any amb una força particular. Es tracta d’un fong boterut i carnós d’aspecte poc afortunat, però dotat d’un intens i penetrant aroma d’entranya de la terra. Actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar. És una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. A partir d’octubre i durant tot l’hivern alguns senders rural humits es veuen transitats per homes solitaris precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori de la terra que ells ausculten com la palpitació d’una víscera viva. Són els tofonaires, revestits d’un posat

31 d’oct. 2015

Aquest cap de setmana s’estrena la pel.lícula de l’any: “Truman”

Vaig assistir a la presentació de la pel.lícula Truman, del director Cesc Gay, que s’estrena aquest cap de setmana, i vaig sortir de la sala fascinat per diversos motius sumats. Alguns els podia preveure, altres no gens. L’exhibició actoral dels protagonistes Ricardo Darín i Javier Cámara forma part dels primers, per la brillant trajectòria anterior i perquè han rebut el premi ex aequo al millor actor a l’últim Festival de Sant Sebastià. També donava per descomptada la progressió de la carrera artística del director Cesc Gay des dels seus primers films Krampack, En la ciudad o Una pistola en cada mano, afavorit per una envejable estabilitat dels mitjans de producció de la seva obra. El duet de guionistes que el director forma des de sempre amb Tomàs Aragay ha donat proves sobrades de talent. Podia intuir que el paper d’un gos bulldog com l’anomenat Truman es guanyi d’entrada el cor dels espectadors. En canvi em va sorprendre l’impacte de

29 d’oct. 2015

Sucosa entrevista a Josep M. Bricall, home de poques entrevistes

La sucosa entrevista de Siscu Baiges a l’exconseller i exrector Josep M. Bricall publicada per aquest diari posa de relleu que al país subsisteixen algunes ments clares, agosarades i pràctiques. Davant de la plètora de portaveus, opinadors i tertulians quotidians, Bricall evita generalment contribuir al maremàgnum. No acostuma a concedir entrevistes. Va ajornar durant un any la sol.licitada per Siscu Baiges en nom d’aquest diari. Això no significa que aquells que prefereixen no prodigar-se a les tribunes públiques no tinguin una postura sucosa,

26 d’oct. 2015

El nom de l’editor López Llausàs reapareix molt de tant en tant

El crític de literatura catalana del diari La Vanguardia, Julià Guillamon, aprofita la recent aparició de la versió castellana de la novel.la pòstuma de César August Jordana El món de Joan Ferrer, publicada en català el 1971, per insistir a l’últim suplement “Cultura/s” sobre una importància literària poc reconeguda. L’acció transcorre a la colònia d’exiliats catalans de Buenos Aires, entre els quals descolla l’influent editor Antoni López Llausàs, fundador de la llegendària Editorial Sudamericana, tan poc reconegut fins avui com la novel.la del seu empleat Jordana. Sempre m’ha semblat que la carència d’una biografia sobre López Llausàs demostra les llacunes culturals del país. Quan viatjava amb regularitat a Buenos Aires, vaig tenir interès a conèixer aquells llegendaris locals de l’Editorial Sudamericana. M’hi va rebre Glòria López Llovet, néta del fundador. L’empresa havia estat comprada el 1998 per Random House Mondadori, a la

24 d’oct. 2015

Les pedres de Venècia són agraïdes amb John Ruskin i el bon gust

El sol de migdia a Venècia, que és un sol nòrdic i contingut, dóna de ple i fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina. Malgrat el seu nom històric, avui és un hotelet de luxe dels més desitjables de la ciutat, al moll de les Zattere. La façana, molt ben mantinguda, està estucada d'un deliciós ocre terrós de xocolata i es veu ennoblida per una placa de redactat evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix de vegades el toc d'inspiració brillant, sense perdre el punt entendridor de la grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a recordar l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Fa molts anys que hi passo pel davant, m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa 1877. Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nello nostro San Marco quasi in ogno

21 d’oct. 2015

Inauguren el memorial francès de l’exili espanyol: tard i vague


El primer ministre francès Manuel Valls va inaugurar amb solemnitat oficial el divendres 16 d’octubre el memorial de l’exili al camp de concentració de Ribesaltes, a la comarca interior de Perpinyà, on va anar a parar a partir del 1941 una petita part dels prop de 500.000 refugiats republicans espanyols que van travessar la frontera en pocs dies el febrer del 1939. Va deixar anar la frase que ha hagut d’esperar 75 anys abans de ser pronunciada per una autoritat francesa: “Van ser humiliats. Se’ls va privar de dignitat, amb un

20 d’oct. 2015

La nova alcaldessa de Colònia guanya amb arrugues i des de l’hospital

L’endemà de ser apunyalada al carrer per un energumen neonazi que li retreia el seu suport a la política d’asil de refugiats, la candidata independent a l’alcaldia de la ciutat alemanya de Colònia, Henriette Reker, que durant els últims sis anys havia estat regidora d’Afers Socials, Integració i Medi Ambient amb el suport dels Verds, va guanyar les eleccions des del llit de l’hospital en què es recupera. El municipi de Colònia acollirà 9.000 refugiats de l’última fornada, segons el repartiment pactat amb el govern federal. Poc abans de l’atemptat, l’advocada Henriette Reker, nascuda a Colònia fa 58 anys, va decidir fer repetir el seus cartells

19 d’oct. 2015

Diumenge a la tarda a la cèntrica llibreria Feltrinelli de Roma

Els diumenges a Roma tinc els meus costums, assentats de fa molts anys. Acudeixo a la missa primera de l’abadia de Sant Anselm. Pujo xino-xano el turó de l’Aventí a quarts de nou. Poso la mà a la Bocca della Verità, que es troba a l’atri de Santa Maria in Cosmedin, abans que no s’hi formin les cues. Passo pel Roseto, el parc del roserar de la capital italiana. El primer tram de la passejada és un plaer dels déus ofert com aperitiu matinal, veritable esmorzar de forquilla i tovalló. La missa dominical de Sant Anselm continua sent cantada pels monjos en gregorià, un autèntic concert en viu. La litúrgia supera el meu grau d’adhesió, la música el culmina per ella sola. M’agrada seguir discretament l’ofici des dels bancs de darrere de la nau. Ara els

18 d’oct. 2015

La mucosa del cafè inigualada, mítica, al bar Sant’Eustachio de Roma

No sóc l’únic, però figuro entre els més veterans dels que anem amb a Roma per satisfer un desig quasi secret i irrenunciable: prendre cafè al bar Sant’Eustachio. A aquest establiment, anodí al primer cop d’ull, petitíssim i sense cap comoditat especial, hi acudim amants d’arreu del món per reviure-hi, generalment de peu dret, el plaer del millor cafè que es fa i es desfà, imbatut fins avui. Com tots els plaers culminants, no té gaire explicació racional. Es tracta d’amorosir amb l’habilitat de cada artesà el procés de selecció, torrefacció i elaboració de la infusió, i posar-hi la il.lusió necessària. Al centre històric de Roma, als carrerons que discorren laberíntics del Panteó a Piazza Navona, al bar Sant’Eustachio s’hi arriba gairebé per la

14 d’oct. 2015

Han col.lectivitzat Semon, avança el poder dels treballadors

També publicat a Eldiario.es

Un dels establiments més emblemàtics durant les últimes dècades de la Barcelona “pija” a la zona alta de l’Upper Diagonal, la xarcuteria-Semon i el seu restaurant annex l’Indret, a la cantonada de la plaça de Sant Gregori “Traumaturg” amb el Turó Park, fundada el 1962 per Maria Vidal Torné, va plegar per fallida empresarial i acaba de ser reobert sota la direcció dels seus antics treballadors. No ben bé col.lectivitzat, però quasi. De vegades la realitat ofereix paradoxes increïbles fins un dia abans de produir-se, com riallades de la història a la cara dels convencionalismes més

La prostitució no és més artística a París que a la Jonquera, "hélas!"

París sempre ha tingut tendència a tractar amb una certa imatge mítica, per no dir cultural, una de les misèries més persistents de la humanitat com és la prostitució. Ara li dedica una gran exposició al Museu d’Orsay. El veí Louvre té la clientel.la assegurada (és el més visitat del món, 9,3 milions d'entrades any), però el d’Orsay es troba circumscrit a l’art modern i ha de fer més piruetes perquè el públic i per tant el balanç no decaiguin. La fascinació de París com a capital internacional va basar-se en l’absència de puritanisme formal a la vida pública, gràcies a la llarga lluita anticlerical encetada per la Revolució i mantinguda pel republicanisme. La frivolitat, la galanteria i llibertinatge es van democratitzar més obertament a la

13 d’oct. 2015

Un exemple sobre l’atractiu propi de les llibreries de París que sobreviuen

A París també pleguen llibreries mítiques, vençudes per Amazon i per la banalització del paisatge urbà, com la Maspero de la Rue Saint-Séverin o més recentment La Hune del Boulevard Saint-Germain, entre el cafè de Flore i Les Deux Magots. L’estadística assegura que des de l’any 2000 ha desaparegut el 28 % de les llibreries de la capital francesa i que n’hi queden 700 de registrades (parlem d’una aglomeració metropolitana de 12 milions d’habitants i d’una de les ciutats més visitades del món). Entre les especialitats parisenques hi figuraven les llibreries gastronòmiques, dedicades a libres sobre cuina. Han plegat la Librairie Le Verre et

12 d’oct. 2015

Un clàssic de Txèkhov al Théâtre de l’Odéon parisenc, la idea era bona

Em venia de gust tornar a veure damunt l’escenari l’actor i director franco-espanyol Ariel García-Valdés --que va viure una recordada etapa barcelonina al Lliure i al TNC-- i vaig trobar que una nova versió del clàssic “Ivanov”, d’Anton Txèkhov, al Théâtre de l’Odéon parisenc era una ocasió llaminera. Vaig acudir a la representació de divendres últim i em vaig avorrir molt. L’Odéon, especialitzat en muntatges teatrals internacionals més innovadors que els de la veïna Comédie Française, no és el dels temps gloriosos dirigits per Giorgio Strehler i a continuació per Lluís Pasqual. La direcció d’aquest “Ivanov” resulta insubstancial. El protagonista masculí, en el paper d’home inapetent, ni se’l sent. La protagonista femenina, arrepenjada en la seva popularitat cinematogràfica i televisiva a França, es lliura al cabotinage, a l’actuació sense geni. Ariel García-Valdés, al paper de comte Txabelski, recorre a l’extroversió –per no dir l’histrionisme-- de “característic” franco-espanyol. La posada en escena és d’una platitud impròpia de la casa. El muntatge aconsegueix fer Txèkov inintel.ligible i laminar la vivesa del teatre a una sala llegendària. A qualsevol de les concorregudes cantonades del Barri Llatí em va semblar veure-hi, a

7 d’oct. 2015

L'electricitat vista --i viscuda-- com un misteri i una sospita

L’entrada en servei comercial ahir dilluns del tram interfronterer de la nova línia elèctrica de molt alta tensió (MAT), inaugurat sobre el terreny amb tota la pompa oficial fa set mesos pels presidents dels governs francès i espanyol, representa un altre episodi misteriós del gran negoci de les companyies elèctriques. L’espai de set mesos transcorreguts entre la inauguració oficial i “l’entrada en fase comercial” no ha trobat explicació comprensible. A més a més, es tracta d’una engegada parcial, gradual, limitada de moment a una part de la capacitat d’intercanvi o compravenda de la nova “autopista elèctrica” entre França i

5 d’oct. 2015

Fondes de poble: la gastronomia de la vida mateixa i l’altra

La ressonància mediàtica acostuma a ser injusta. Magnifica algunes coses i en silencia d’altres, sobre la base d’una idea discutible de prestigi social i adoració dels diners. També se’n diu moda, papanatisme, tergiversació de conceptes o desigualtat social en augment. Es produeix, per exemple, a propòsit dels restaurants famosos, que alguns confonen amb els restaurants cars perquè els encanta lluir el seu poder adquisitiu. De restaurants cars n’hi ha de bons i de mediocres, en una proporció similar a la dels restaurants barats. Aquests últims tenen el mèrit afegit de treballar l’excel.lència amb menys mitjans, menys

1 d’oct. 2015

L’aventura creixent d’arribar a octogenari a l’Estat del benestar

Avui se celebra arreu d’Europa el dia internacional de la Gent Gran. Ignoro de què serveixen aquestes diades temàtiques que ara proliferen. En aquesta ocasió serveix almenys perquè l’oficina estadística europea Eurostat divulgui xifres fresques i eloqüents: el percentatge d’octogenaris dintre del total de població es duplicarà durant les pròximes dècades. La proporció no ha deixat de créixer amb constància els últims anys. Els països de la Unió Europea amb més octogenaris són actualment Itàlia, Grècia i Espanya. A Catalunya en concret l’actual esperança de vida és estadísticament de 86 anys per a les dones i 80,3 anys els homes. El

30 de set. 2015

Visita nocturna al Santíssim del Bar Pastís, ahir amb Marta i Micó

De tant en tant venço la mandra, renuncio com ahir al vespre a un partit europeu del Barça a la televisió i surto a veure què fan al Bar Pastís de la Rambla Santa Mònica barcelonina, com qui va a fer la devota visita nocturna al Santíssim. El Bar Pastís és una institució oberta el 1947 pel Quimet i la Carme –dos amants de la cançó francesa-- amb la mateixa decoració carregada que conserva avui. El regenta des del 1980 José Ángel de la Villa, contra els vents i marees que sovintegen als baixos fons portuaris. Programa des de fa més de vint anys música en viu de dimarts a diumenge. L’establiment és minúscul, les comoditats per al públic

28 de set. 2015

El cas farisaic de Volkswagen n’encobreix un altre més general

La rapidesa contrita amb què el primer fabricant mundial de cotxes i símbol de la llegendària eficàcia tècnica alemanya ha assumit haver fet trampes amb el sistema de mesura d’emissions contaminants instal.lat als seus vehicles pretén encobrir un altre escàndol més general: tot el sistema industrial del món fa la mateixa trampa, amb la complicitat dels governs i les autoritats reguladores. La lluita contra la contaminació atmosfèrica, contra la pol.lució urbana derivada primordialment de les emanacions industrials i automobilístiques, s’ha convertit durant les últimes

27 de set. 2015

Una simbiosi amistosa amb l’alzinar, ahir als Clots de Sant Julià

Ahir vam dedicar una de les excursions matinals sabatines que ens agrada fer amb Josep M. Dacosta a recórrer els Clots de Sant Julià, proveïts amb la capacitat de fascinació que acostumem a posar a les nostres passejades, amb un punt de candidesa que alimentem com un botí particular, una filosofia moral. Al centre de la plana del Baix Empordà, entre els municipis de Vulpellac i Canapost, s’alça el tossal emboscat d’alzines i pinedes del puig de Sant Julià. Destaca pel conjunt de cavitats, algunes de més de 30 m de diàmetre i 10 m de fondària, de la pedrera pre-romana que potser va servir durant l’Antiguitat per a la construcció d’Ullastret i d’Empúries. L’indret frondós és