14 de nov. 2015

Un dinar al Motel Empordà de Figueres o l’absolució dels pecats

Mantinc alguns vells amics amb els quals fa dècades que ens repetim a cada trobada casual pel carrer o a algun acte públic: “Hem de quedar un dia per dinar!”, sense que ho hàgim complert mai. És bo tenir cites agradables pendents, com cartutxos de reserva a la canana. De vegades el desig s’acaba consumant. Hores abans de la salvatjada de París, ahir vaig dinar amb Eduard Puig Vayreda al Motel Empordà de Figueres, després de llargs anys de conjurar-nos a fer-ho. L’home ha estat moltes coses: enòleg, alcalde, professor. A mi m’interessa en especial la seva condició de periodista i escriptor, que ell rebaixa d’immediat amb el bromur d’una exagerada modèstia. He dedicat per escrit alguns
esforços inútils a desactivar aquesta exagerada modèstia.
Vam menjar una gloriosa Llebre a la royale, amb un vi de bordeus Croix de Beaucaillou 2005. Després vam tastar amb voluptat el llegendari carro de formatges del Motel. El no menys llegendari carro de postres ja no hi és, però la Tatin continua al punt excels. 
L’únic defecte important dels figuerencs és que freqüenten poc els refinaments dels veïns rossellonesos, de l’altre cantó de la frontera. Els passa això mateix amb els veïns del Baix Empordà, la seva altra frontera del massís del Montgrí. Tots som una mica autàrquics i renuents als cops d’aire, dintre d’un país petit carregat de fronteres mentals. 
El 1990 Puig Vayreda va publicar una joia titulada Tres bodegons amb ampolla de vi. Quan vaig veure-la anunciada a la premsa, imaginava que aconseguir un llibre ressenyat als diaris es limitaria a acudir a una llibreria i comprar-lo. No hi va haver manera, no el localitzaven enlloc. 
Em vaig resignar a renunciar-hi, amb l'esperança de trobar-lo algun dia al racó de llibreria més impensat o a algun prestatge recòndit de biblioteca pública. L'atzar, emperò, resol algunes coses. Vaig coincidir amb Puig Vayreda a un acte de l'Escola d'Enologia de Tarragona, li vaig comentar el meu interès frustrat pel seu llibre i me'l va enviar amablement per correu postal. 
Pocs mesos abans ja m'havia agradat el seu treball anterior Vins i cellers: 19 diàlegs apassionats amb els pàmpols de l'Empordà, per la ploma brillant i l'estil finíssim, amè i documentat del lúcid verb narratiu. La veritat és que Puig Vayreda, malgrat la insistència d'alguns lectors seus com ara jo, publica poc. 
El 2011 va aparèixer el seu recull d’articles Escrits incidentals i em va tornar a semblar un dels escriptors més estimulants de l’Empordà actual, si més no de l’Alt Empordà. L’afirmació incomoda l’interessat i segurament contradiu les llistes de best-sellers i les jerarquies literàries convencionals. L’autor fa tots els esforços possibles per treure’s importància, però no és de cap manera un escriptor incidental. 
El 2012 va reincidir amb la recopilació Des del banc del general: 33 anys mirant l’Empordà, a la qual reafirmava la noblesa literària de la columna periodística. Els temes que aborda m’atrauen amb freqüència, però encara em sedueix més el seu estil, les frases construïdes amb una netedat envejable i un domini esplèndid del ritme de la llengua, com si les cal.ligrafiés amb primor en comptes d’escriure-les de bursada. Ara acaba de reeditar el llibre del 1978 Platillos de l’Empordà, amb una nova introducció que és tot un balanç d’època. 
El nostre dinar al Motel va ser d’antologia, tal com es podia esperar d’un establiment que no ha estat mai un motel, ni tan sols quan va obrir amb aquest nom, perquè no complia el requisit legal de gasolinera i supermercat associats. No se n’ha pogut desprendre en la reputació que l’envolta des fa cinc dècades, primerament gràcies a la creativitat, l’ofici, l’ambició i l’excel.lència del fundador Josep Mercader, convertit en un mestre destinat a obrir camí en la posada al dia de la cuina sense abandonar la tradició. De la vella escola Mercader va saber fer-ne una de nova, fins a situar en pocs anys aquell motel als primers llocs del país. 
Josep Mercader moriria prematurament el 1979, als 53 anys, d’un atac de cor sobrevingut a l’autopista, quan tornava d'una visita rutinària al metge cardiòleg de Barcelona, en companyia del seu germà Jaume. Les regnes van ser mantingudes al mateix nivell d’exigència per Jaume Subirós, casat amb la gran de les dues filles de Mercader, Anna Maria. 
Havia entrat a treballar al Motel com a noi dels encàrrecs als 11 anys, al moment mateix de la inauguració del 1961. Jaume Subirós va heretar l’equip de la casa: els inoblidables Ramon Rogent, Florenci Vergés i Francesc Lloret a la cuina, l’elegància natural dels maîtres i cambrers Àngel Pairó, Josep Palomeras i Llucià Carro (succeïts més endavant per Joan Manté i el nét Albert Subirós) i la col.laboració en la gerència administrativa de Francesc Valls, entre d’altres pilars de l’establiment. 
El Motel, com tothom el continua designant (més exactament el Mótel), ha estat objecte d’incomptables reconeixements. Moltes coses del panorama culinari general han canviat durant aquests cinquanta anys, excepte el prestigi del Motel. Eduard Puig Vayreda el qualifica amb encert d’introntollable. Ha imposat un estil. Fins i tot ha imposat un nom indesitjat, també introntollable. 
Hem quedat que repetirem el dinar per parlar de tot el que ha quedat al tinter. Confio que no tornin a passar dues o tres dècades abans de complir-ho, perquè aleshores haurem d’eixamplar la taula celestial amb molts amics i coneguts d’allà dalt, amb la qual cosa ens veurem obligats a barrejar llibretes. Tindrem l’avantatge, això sí, de disposar de l’eternitat per davant, un cop assolida ja la independència i l’absolució dels pecats.

0 comentaris:

Publica un comentari