28 de març 2020

La vinya plora aquests dies, però ho fa per l’alegria de renéixer

No sóc un expert en conreu de vinyes, la meva única especialitat és mirar-les i remirar-les amb un infinit amor, vagi allà on vagi. Per a mi encarnen un dels miracles més antics de la biologia en general i de l’enginy humà en particular. Sempre penso que mentre hi ha vinya hi ha esperança. Em comenten aquests dies per telèfon que els ceps ja han borronat, de manera força avançada per l’hivern càlid que hem tingut. Alguns sarments podats durant l’hivern exsuden ara, durant els moments previs a la brotada, una gota de saba a la superfície neta del tall. S’anomena el plor de la vinya. Quan veia a aquesta època de l’any les vinyes podades, rapades al

27 de març 2020

Enyorarança del noble art de caminar, senzillament caminar

Sovint sortia a caminar sense objectiu precís, just per oposar resistència a l’ensopiment, aixecar el cul de la cadira i els ulls de la pantalla de l’ordinador, convençut que la cadira i el sofà encongeixen el plexe solar, fan acotar el cap i plegar-nos sobre nosaltres mateixos. L’exercici físic era una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, una activitat sedentària que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores, castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària. La literatura i els llibres poden ser necessaris, però no són la vida. Durant aquelles caminades procurava no endinsar-me en qüestions fonamentals, amb prou feines polemitzava de passada amb mi mateix, xerrotejava en

26 de març 2020

La inversió preventiva en armament o en sanitat no tenen comparació

Els exèrcits actuals es nodreixen d’aparells d’un elevat cost de fabricació, manteniment i renovació, el principal objectiu dels quals és no haver de ser utilitzats en la vida real i servir només per a exercicis d'entrenament o maniobres preventives. Aquest mateix principi no s’aplica a les inversions en medicina preventiva a la sanitat pública, per exemple de defensa contra possibles epidèmies, tal com ha demostrat aquests dies la insuficiència d'alguns materials sanitaris bàsics. Els exèrcits s’han modernitzat en molts aspectes, també el cost que representen per al pressupost públic, encara que una guerra convencional amb l’armament actual sigui més improbable als països europeus que no l’aparició d’epidèmies. Només quatre dels vint-i-set

24 de març 2020

Una cita amb la Bellezza a Venècia, per posar els punts sobre les is

Abans de tot això d'ara, el mateix dia d’arribar a Venècia havíem quedat per sopar amb la Bellezza. Volia tenir una retrobada personal amb ella i aclarir alguns possibles malentesos. Em va donar cita al Foscarini, al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el nostre punt d’arrencada. Li vaig explicar que el nostre vell collegamento, el lligam entre ella i jo era independent de les persones que hagués vist al meu costat en èpoques diferents. Les conductes d’aquelles persones eren cosa seva i no havien d’interferir en el nostre tracte. Vaig reconèixer que en alguns períodes no m’havia mostrat massa centrat en la relació amb ella, però havia fet el que podia, amb els elements de què disposava a cada moment. Li acabava

22 de març 2020

Record precís d’aquells que van retallar 25% de la sanitat pública

La sanitat pública ha vist reduït el pressupost d’un 25% durant els últims deu anys, dintre de la l’anomenada política d’austeritat i les seves retallades. En paral.lel la banca ha rebut un rescat reconegut de 60.000 milions d'euros de diners públics per tapar el forat creat per la seva complicitat amb la bombolla financera i immobiliària. Era el model econòmic i polític neoliberal triomfant, consistent a enriquir els més rics i precaritzar la situació de tots els altres. La crisi econòmica provocada per la disbauxa financera es va abraonar de manera descarada sobre les rendes baixes, les que hi tenien menys responsabilitat. Al mateix moment la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada pel Parlament de Catalunya el maig del 2012 amb els vots de CiU i PP

20 de març 2020

Des del balcó de casa comprovo com avui arriba la primavera

El alguns moments d’aquests dies confinats trec el cap al petit balcó de casa o, si fa un bon sol, trec la cadira i m'hi poso a badar amb la mateixa il.lusió que abans feia un viatge a París, com una veritable alenada, un canvi de rutina, una ànsia de llibertat. De costum no utilitzava gaire aquest espai exterior del pis, just per regar les meves plantes. Les sortides al balcó eren simplement utilitàries, expeditives, sense la càrrega emotiva ni el valor patrimonial que ara li trobo, gairebé com una residència secundària a la muntanya o a la platja. No hauria dit mai que sortir al balcó es pogués convertir en una gest de passió entusiasta com ara. Avui arriba oficialment la primavera i al balcó m’ha semblat sentir als porus de la galta un airet de canvi d’estació. Poca

18 de març 2020

La gran encert de les petites coses, en memòria de Vittorio Gregotti

Els articles dedicats aquests dies a la mort del gran arquitecte italià Vittorio Gregotti han passat revista a les seves obres destacades. Se n’han deixat una que al meu entendre és la més reeixida, precisament perquè resulta la menys monumental, aquella on va assolir el mèrit de fer conviure la grandesa de la bellesa amb la senzillesa aparent. Es tracta de la remodelació que li van encarregar l’any 1983 de la sala 24 de la Pinacoteca de Brera a Milà arran del cinquè centenari de la naixença de Rafael, del qual s’exposa a aquesta sala el famós quadre Les Esposalles de la Verge al costat de dos altres quadres eminents: el retaule de Piero della Francesa conegut com a Madonna de l’Uovo i el flagel.lat i Cristo alla colonna de Bramante. La

16 de març 2020

Perdo bitllet d’avió i reserva d’hotel per veure Nàpols “e poi morire”

Des de primers de febrer tenia comprat el bitllet d’avió i la reserva hotelera per passar uns dies a Nàpols. No hi podré anar, perdré l’import abonat del viatge. En les actuals circumstàncies seria massa barroer referir-se a la cèlebre dita que a altres èpoques era tot just massa romàntica: “Vedere Napoli e poi morire”... L’expressió consagrada per l’ús tradicional es referia a la bellesa impossible de superar de la badia urbana més acreditada del món mediterrani, però aquests dies adopta un altre caràcter més prosaic, més materialment letal. Dintre de les meves passions italianes arrelades, que practico amb una fe introntollable, la de Nàpols té

14 de març 2020

La frase d’arrencada d’El quadern gris: “Com que hi ha tanta grip”...

“1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. Aquesta primera frase d’arrencada amb què Josep Pla obria el dietari El quadern gris s'ha repetit els últims dies a les xarxes socials fins a extrems enfadosos, però alhora revela l’extraordinària difusió que manté la seva obra. Ara sabem que aquella primera anotació d’El quadern gris no és certa, que la clausura de la Universitat de Barcelona per la grip es va produir set mesos més tard, que aquell dietari prové d’una manipulació literària d’allò que presenta com a real i que li convenia fer encaixar la data amb la del seu vint-i-un aniversari per una qüestió de fil argumental. El text no deriva, com pretenia Pla, d’un quadern de joventut, sinó d’una inconfessada reelaboració molt posterior, amb nombrosos afegits de llibres i articles precedents. En publicar-se el 1966, el professor Antoni Comas es va adonar de seguida que es tractava “d’un dietari que suposem reelaborat”. Van haver de passar quasi vint anys abans que Joaquim Molas (successor de Comas a la

12 de març 2020

Una copa de conyac a casa de l’erudit Pep Vila, a Palol d’Onyar

Ahir vaig rebre una invitació indeclinable de Quim Curbet a través de les pantalletes que actualment marquen el nostre ritme de vida: “Diu en Pep Vila d’anar a dinar a cal Ferrer Vell de Palol d’Onyar i després fer un conyac a casa seva”. M’hi vaig apuntar d’immediat, per la passejada a Palol (pertany al municipi gironí de Quart, suma 500 habitants i un castell deshabitat) i encara més per l’hospitalitat de l’erudit Pep Vila, historiador de la literatura, investigador als arxius dels temes més apassionants i autor d’un Bocavulvari eròtic de la llengua catalana reeditat el 2012, al qual recull set-cents anys de paraules relatives al sexe i l'erotisme,

9 de març 2020

Camps de concentració de refugiats: Argelers 1939, Lesbos 2020

La crueltat inhumana de l’acollida de la nova onada de refugiats procedents de la guerra de Síria al camp de concentració de l’illa grega de Lesbos i la decisió de tancar-los les fronteres de la Unió Europea recorda en alguns aspectes allò que el nostre país va viure en carn pròpia el 1939 als camps de concentració de refugiats republicans a les platges nues d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès el ple mes de febrer, sense cap instal.lació d’acollida durant les primeres setmanes. Més de 200.000 civils i 250.000 soldats que van dirigir-se aquells dies a la frontera del Pirineu català per fugir de l’avanç de les tropes franquistes la van trobar tancada.

7 de març 2020

L'impuls d'anar a tocar prehistòria, amb una mica de vici afegit

Ahir vam anar a tocar prehistòria amb el catedràtic de l’especialitat Josep M. Fullola Pericot al recinte megalític del Mas Baleta, als afores de la Jonquera, començat a excavar el 1920 pel seu avi i també professor del ram Lluís Pericot. A l’Empordà i al Rosselló s’han localitzat cinc-cents monuments megalítics (dòlmens, menhirs, pedres gravades) de les poblacions del període Neolític que hi van viure entre l’any 5000 i el 2200 abans de la nostra era. Es tracta d’un patrimoni excepcional i alhora mut, tot i que s’hagin editat guies i establert circuits. L’únic cromlec empordanès (recinte de culte solar i túmul funerari format per una anella de pedres dretes) és aquest del Mas Baleta, restaurat el 2006 i avui visitable dintre de la seva calma infinita al costat dels

4 de març 2020

Fa cent anys del debut, de la irrupció periodística de Josep Pla

Ha passat desapercebut el centenari del debut del jove Josep Pla l’any 1919 al diari barceloní Las Noticias i poc després a La Publicidad, que l’abril del 1920 l’enviaria de corresponsal a París, als seus vint-i-tres anys acabats de complir. Aquell debut periodístic va resultar sonat. El fugaç pas de becari anònim per Las Noticias deixaria poc rastre, en canvi el fitxatge a l’edició vespertina de La Publicidad com a comentarista de la secció “Los libros” i altres tasques complementàries li permetria començar a alçar-se de manera insolent contra el cànon, la jerarquia cultural establerta, el

2 de març 2020

Ahir em vaig deixar fascinar (dos cops) a la platja de Tamariu

De vegades el paisatge i les figures que s’hi associen no són només la projecció afectiva d'un teló de fons, un decorat realista o bé al.legòric, un sumari de llums i colors amb una determinada poètica adherida, ni tan sols una geografia de referències heretades sobre un lloc donat. Alguns paisatges formen part de la interioritat de cadascú, de manera que es resisteixen a la redundància malgrat el pas del temps per convertir-se en un sentiment, un mite canviant, una revelació de formes llaurades per la natura i les persones, una memòria assimilada, una interpretació material de les coses. Són una ressonància, més que no pas un entorn, un medi, un territori o un espai. Vaig començar a estimar Tamariu quan la vida no es compartia a través de