28 de març 2020

La vinya plora aquests dies, però ho fa per l’alegria de renéixer

No sóc un expert en conreu de vinyes, la meva única especialitat és mirar-les i remirar-les amb un infinit amor, vagi allà on vagi. Per a mi encarnen un dels miracles més antics de la biologia en general i de l’enginy humà en particular. Sempre penso que mentre hi ha vinya hi ha esperança. Em comenten aquests dies per telèfon que els ceps ja han borronat, de manera força avançada per l’hivern càlid que hem tingut. Alguns sarments podats durant l’hivern exsuden ara, durant els moments previs a la brotada, una gota de saba a la superfície neta del tall. S’anomena el plor de la vinya. Quan veia a aquesta època de l’any les vinyes podades, rapades al
zero dels sarments escabellats deixats per l’última verema, m’hi acostava de prop i inclinava la mirada per observar com supuren per la ferida una llàgrima malaguanyada que no sap on anar, però que representa una reacció vital de la fragorosa activitat interior del cep. De vegades també es plora d’alegria. Els sarments podats de la vinya ho fan perquè comencen una nova anyada.
Aquesta llàgrima serà, precisament, l’element cicatritzant, la penyora de la rebrotada, de manera que l’amputació marca l’inici del nou cicle, de la regeneració, del despertar de la letargia. La vinya viu intensament tot l’any, sense aturador. Encara que a l’hivern no ho sembli, els ceps no estan exhaustos, ni tan sols no estan adormits. La mutilació de la poda rejoveneix la planta, assegura el primer pas de la collita següent, es converteix en un ritu d'adolescència.
La vinya és per naturalesa una liana enfiladissa que el viticultor obliga a no dispersar-se. De la poda en depèn la pròxima verema. El cep potser no ho entén i la saba tampoc, per això deixen anar una llàgrima que de fet anuncia la disposició a rebrotar i demostra la vena combativa de l’estat vegetatiu. Quan m’acosto de prop als ceps a mirar la llàgrima del tall, penso als versos de Miguel Hernández:

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo
que pierdo en cada esquina.
Porque soy como el árbol talado,
que retoño:
porque aún tengo la vida.

0 comentaris:

Publica un comentari