30 de des. 2019

Una reedició, als seixanta anys de la mort d’Albert Camus

El 4 de gener vinent s’escau el seixanta aniversari de la mort d’Albert Camus en accident de carretera, dos anys després d’haver rebut el premi Nobel de Literatura. La col.lecció de llibres de butxaca Folio de l’editorial Gallimard, que declara haver venut vint milions d’exemplars de les seves obres, ho commemora amb una reedició. No ha triat cap de les novel.les, obres de teatre ni reculls de narracions de l’autor, sinó l’últim de tots: la correspondència amorosa amb l’actriu de teatre parisenca d’origen espanyol María Casares editada el 2017, setanta anys després de ser escrita, quan la filla de l’escriptor va donar finalment l’autorització. El llibre va ser rècord de vendes i la reedició en butxaca constarà de 1.472 pàgines. La qualitat literària espontània de les cartes de la parella és elevadíssima. La filla Catherine Camus tenia raó quan afirmava: “Les seves cartes fan que el món sigui més gran, l’espai més lluminós i l’aire més lleuger pel simple fet d’haver existit”. Al final tan prematur de la seva vida, als 47 anys, Camus mantenia

28 de des. 2019

La Universitat de Perpinyà torna amb retard al centre urbà

La Universitat de Perpinyà acaba de traslladar la facultat de Dret a un flamant edifici de nova construcció al barri vell, amb molt retard històric sobre la tendència general de retornar facultats universitàries al centre per contribuir a la renovació urbanística. La Universitat de Perpinyà sempre ha anat una mica tard en quasi tot, després de l’annexió de la ciutat a França pel Tractat dels Pirineus del 1659, desmembrada de l’antic flux d’estudiants procedents de Catalunya i sucursalitzada per les de Montpeller i Tolosa de Llenguadoc. L’operació urbanística ha tingut l’encert de salvar com annex l'atrotinat i desèrtic edifici neoclàssic de l’antiga universitat, al qual he viscut moltes hores fascinades com a seu de l’Arxiu Històric Municipal, que pocs

23 de des. 2019

Presència d’Indro Montanelli a Piazza Navona, amb molts matisos

Alguns col.legues citen amb freqüència als diaris d’aquí el nom del veterà periodista italià Indro Montanelli, potser en reconeixement d’una trajectòria ideològica camaleònica que no ha estat ni de lluny una especialitat exclusiva seva. A mi Montanelli em desperta una adhesió més matisada, excepte l’admiració absoluta que li professo per haver pogut residir tota la vida mitjançant un lloguer de favor a un àtic de 190 metres quadrats amb terrassa en plena Piazza Navona romana, propietat de l’Estat espanyol, el qual manté la titularitat per llunyanes raons històriques de 220 pisos a 28 edificis del centre de la capital italiana. Ara hi ha una placa al portal del núm. 93 d’aquesta plaça que ho recorda. Hi va deixar de viure a la mort de la seva dona

21 de des. 2019

Les set vides del cinema Castillet a Perpinyà

Molts catalans d’aquest cantó d’aquí de la ratlla de França recordem amb somriures maliciosos el cèntric cinema Castillet de Perpinyà. Va despatxar 200.000 entrades de la pel.lícula Emmanuelle subtitulada en castellà l’any 1974. La sala havia estat fundada el 1911 pels germans barcelonins Joan i Lluís Font al centre de la capital rossellonesa, en el pompós estil Segon Imperi francès o “mona de Pasqua” que el caracteritza just al costat del Castillet. Continua al mateix indret, externament intacte i en plena activitat. El fundador sempre va negar la sala principal a les flamarades eròtiques dels “espanyols”, però els fills van ensumar el

19 de des. 2019

De jove sempre estava disposat a anar a Itàlia, ara també

Vaig escriure per primera vegada sobre Itàlia al llibre El Mediterrani ciutat (1984) per relatar l'actual caràcter urbà de les dues conques d’aquest mar. Totes les ciutats triades es trobaven al voltant del milió d’habitants o el superaven, excepte Venècia, la grandesa de la qual no depèn de les xifres. A Nàpols l'hospitalitat de la professora Alessandra Riccio, les trobades amb la novel.lista Fabrizia Ramondino i els sopars amb Giuseppe Grilli em van introduir als replecs de la gran capital del sud. A Gènova vaig basar-me en una imatge del poeta i premi Nobel genovès Eugenio Montale, el qual afirmava que la seva ciutat és "una llarga serp que ha ingurgitat un elefant", referint-se al paper històric del port ancorat al centre de l'amfiteatre de la badia urbana. El tombant de la meva producció sobre Itàlia es va produir el dia que a Roma vaig posar els peus a Stampa Estera, l'associació de corresponsals estrangers. El col.lega Rossend Domènech va acceptar la proposta d'escriure entre tots dos un llibre sobre aquesta ciutat, on ell vivia des de feia anys. Amb el títol Roma, passejar i civilitzar-se, es va editar a la col.lecció que dirigia Enric Badosa a l'editorial Plaza y Janés. Dos anys després vaig

16 de des. 2019

Els taps dolços de Cadaqués, actuals després de dos segles

A l’hivern no és necessari, però de seguida que comença la temporada de forasters val més encarregar prèviament per telèfon els famosos taps de Cadaqués a la pastisseria La Mallorquina d’aquesta localitat, que els va inventar fa dos segles i els continua venent avui amb autèntica denominació d’origen i un èxit que arriba a tres mil unitats per dia al pic de l’estiu. Són una variant de l’universal babà al rom, menys emborratxada de licor. Es tracta d'un pa de pessic suauament esponjat per l’almívar que el fa finíssim, lleuger, únic. L’invent va ser del tot casual, quan el rebesavi va enfornar pa de pessic a un petit motlle individual cilíndric, la preparació va

14 de des. 2019

L’únic que queda clar a l’Argentina és que Perón sempre torna

Motius familiars em van portar a estimar l’Argentina, viatjar-hi amb freqüència i escriure’n alguns llibres. Ara els motius familiars ja no hi són, però observo de lluny que la situació general del país empitjora amb obstinació. L’únic factor que s’ha revelat d’una estabilitat massissa és que Perón torna. Perón sempre torna. A l’Argentina el gest de la lletra “V” amb els dos dits de la mà no significa només “Victòria” com a tot arreu, també deriva l’eslògan històric “Perón VUELVE”. Ningú no sap exactament de què serveix cada vegada que torna, però torna. Entremig de cada tornada es produeixen terratrèmols polítics de toitta mena, però Perón torna. La suma dels seus retorns ofereix un balanç tristíssim, però

12 de des. 2019

Una copa de vi al Pla de les Gates, amb la “gata” Anna Espelt

Ahir vam agafar el camí de Roses a cala Montjoi per meravellar-nos davant l’extensió de vinya nova del Mas Marés de la mà de la propietària, la viticultora de vuitena generació Anna Espelt. Un cop al cim del Pla de les Gates i amb la silueta del cap Norfeu al fons, va treure del cotxe una ampolla i unes copes per tastar en companyia un "Escumós Anna Espelt Cap de Creus" allà mateix d’on ve. En aquell instant de revelació vaig entendre el seu comentari: “Moltes coses les he fetes perquè no sabia que eren impossibles”. Quan es van casar els seus avis, els pares de la núvia els van oferir una parcel.la de vinya com a regal de noces, de manera que van ser dels fundadors de la Cooperativa del poble de Pau. Venien el raïm al gran fabricant de Peralada,

10 de des. 2019

Robespierre continuarà sense cap monument ni cap carrer a París

Les autoritats franceses han refusat repetidament de dedicar un monument o almenys un carrer a un dels principals protagonistes de la Revolució del 1789, el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre, dit l’Incorreuptible. El personatge continua estigmatitzat com a dirigent del període del Terror, malgrat haver estat un dels impulsors més destacats de la Revolució que determina els orígens de la República actual. El correligionari Danton té el seu altiu monument a la sortida del metro Odéon, en ple Barri Llatí. Saint-Just també compta amb un carrer a la capital francesa. Robespierre, no. Figura al nomenclàtor de múltiples localitats franceses, però a París, no. L’editorial Gallimard ha publicat el llibre de Marcel Gauchet amb

7 de des. 2019

L’estrany i indiscutible poder d’un bri de safrà

Tot és estrany i únic a l’espècie aromàtica més cara del món, l’autèntic or dels tres estigmes, estams o pistils filamentosos de la rosa del safrà venuts a preu fort com a condiment en capsetes de mig gram, per a cadascuna de les quals han calgut un centenar de flors. El conreu local havia davallat en picat per la quantitat de mà d’obra artesanal que requereix la collita. Ara es multiplica a comarques de secà com les Garrigues, la Conca de Barberà o el Palars Jussà, en complement de la fruita seca i l’olivera. La fira Safrània se celebra el mes novembre a Montblanc. La delicada flor del safrà esclata a la tardor i només dura un dia de vida plena. S’obre a l’alba i els estigmes es marceixen al vespre per la calor del sol. El bulb és de la mida d’una avellana. La

5 de des. 2019

Ahir ens vam fer els honors mútuament, el faisà i jo

Ahir plovia i bufava un incordiant vent de llevant. Vam dubtar si ajornar la cita per anar a dinar el faisà pendent al restaurant Can Bonay de Peratallada. Després de parlamentar, vam concloure que no ens sentíem prou intimidats per la pluja i el vent de tardor o, potser també, que el dinar previst ens atreia més que la inclemència meteorològica relativa. Correctament abrigats i proveïts amb el paraigua, vam presentar-nos a taula, i vam fer santament! La sala de Can Bonay acostuma a ser sorollosa quan s’omple el caps de setmana. Ahir, en canvi, era un cel de pau, amplitud i hospitalitat quasi per a nosaltres sols. La llar de foc era encesa i els tions crepitaven lentament, amb la mateixa calma que a l’exterior la pluja i el vent suportable

3 de des. 2019

La història l’ha feta igual –o més-- l’amor que no la guerra

Durant molt temps ens han explicat la història com una encadenament de batalles i reis. Aquesta mitja veritat ocultava l’altra mitja. Al costat del protagonisme dels monarques hi havia el de la majoria social de la gent comuna i, també, entre cada batalla es produïen esforços de pau més fructífers que no les guerres. Cal una nova mirada a través dels períodes de pau cooperativa, de la mateixa manera que últimament s’ha reinterpretat la història a través de la vida privada de la gent de cada època, de la mirada de les dones, de les emocions (s’ha publicat a França el tercer volum de l’Histoire des émotions, dirigida per Alain Corbin), etc. L'espècie humana s'ha mostrat propensa en totes les civilitzacions i totes les èpoques al sadisme més

1 de des. 2019

Els arqueòlegs han trobat, finalment, el santuari d’Afrodita Pirinenca

Han calgut prop de trenta segles d’espera i, per part meva, tota una vida d’expectativa, però finalment arqueòlegs acreditats han localitzat el santuari de l’Afrodita Pirinenca que diversos autors grecs i llatins van deixar escrit que contemplaven des del mar quan passaven davant del Mont Pirineu, dintre de la ruta de navegació obligada a la seva època. A l’últim butlletí de l’Associació Arqueològica dels Pirineus Orientals, Georges Castellví i Ingrid Dunyach, de la Universitat de Perpinyà, documenten les seves recerques dels últims anys i conclouen que el llegendari Afrodision alçat a l’extrem del Pirineu mediterrani no era un temple,

28 de nov. 2019

Un poble “amb biga” per contemplar-lo des de la seva panxa

Quan passo per Colera (Alt Empordà) m’agrada anar a seure una estona a la filera de bancs que han col.locat (amb parc infantil i tot) just a sota del viaducte ferroviari del tren de França, sotmesos a la seva colossal força de gravetat i al retruny del pas dels combois cada vegada més escassos. Diuen que Colera és un poble “amb biga”. El servei ferroviari entre els petits municipis es troba miserablement condemnat a l’abandó, de manera que la manca progressiva de connexions horàries entre els trens locals de Portbou i Cervera de la Marenda representa una vergonya en augment. La part superior en ferro del viaducte ferroviari de 187 metres de llarg, que vola vint metres per damunt de la riera i el nucli urbà de Colera, va ser retorçada i  llançada daltabaix

26 de nov. 2019

Els líquens vistos com una de les flors més atractives

Uns amics que tenen caseta fora de la ciutat, amb ampli jardí del qual s’ocupen amb detallisme i dedicació, em van sorprendre al moment de confessar-me que una de les plantes i de les flors que estimen i contemplen més són els líquens arrapats  fa llargues dècades al tronc dels seus pins. Són l'única planta decorativa de tot el jardí que no ha necessitat mai cap manteniment. Després de l’explicació que em van oferir, ja no em va sorprendre tant. Aquells líquens simbolitzen la continuïtat de la casa familiar heretada i també el resultat d’una sostinguda mirada afectuosa. Tenien tota la raó, un liquen pot ser tan atractiu com qualsevol planta o qualsevol flor, amb el mateix mèrit i molta més resistència. Aquesta associació entre un fong i una alga

24 de nov. 2019

Un màster espontani de paisatge amb en Jaume Geli d’Espolla

Actualment la carretera general de Figueres a Portbou passa per altres autovies, altres rotondes, altres paratges. L’antic traçat s’ha convertit en l’apartada carretera C-252 de Figueres a Peralada i Garriguella per l’interior, a través dels sembrats, el vinyers i els olivars. És una carretera secundària essencialíssima per als amants del paisatge com Josep M. Dacosta i jo, que ahir la vam recórrer a pas de carrossa. Al moment de baixar del cotxe al peu del Puig de Malaveïna, Dacosta va llançar un crit per fer aturar un jeep que passava, en veure que el conduïa en Jaume Geli “Giró”, d’Espolla, el guarda des de fa més de quaranta anys del Paratge

20 de nov. 2019

Les memòries de Narcís Garolera o la delícia de llegir

Hi ha dues maneres molt diferents de llegir llibres: per extreure’n algun coneixement o bé pel simple i rar plaer de gaudir d’una llengua ben escrita. Aquest segon plaer el proporcionen amb més freqüència els autors que utilitzen llengües molt consolidades literàriament, com ara el francès, però encara crida l’atenció en idiomes de tradició literària més curta com el català. Les memòries del professor Narcís Garolera (a la foto adjunta amb el seu mestre Joan Coromines), titulades Galeries del record i acabades de publicar pel segell Edicions de 1984, destaquen com un prodigi de llengua ben escrita. És molt probable que amb aquest llibre el català modern de Pompeu Fabra, instaurat a partir del 1913, arribi ara a una naturalitat plena, radiant, assentada, admirable. La narració autobiogràfica de Narcís Garolera, catedràtic fa poc jubilat de filologia catalana, pot tenir un interès opinable segons els gustos i els interessos de cadascú. Per contra, el seu estil narratiu és indiscutiblement una culminació de qualsevol llengua literària, en aquest cas el català. Algú podria replicar

18 de nov. 2019

Defensa càlida de les flors del fred: la begònia d’ahir

La foto és d’ahir, perquè durant l’estació de les fulles seques també viuen flors esclatants, les flors del fred, com aquesta begònia lluminosa. No entenc quina mania tenen algunes persones contra el fred. El fred no representa cap desgràcia, és l’estació del solet més suau i les llunes més clares. Diuen que el canvi de temperatures afecta l’estat anímic d’alguns, per la disminució de llum natural. Però el cos tendeix a reequilibrar-se tot sol, potser amb l’ajuda d’alguna calidesa compensatòria. Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren i es preparen a hivernar. Apareixen els millors bolets, el raïm madur, les figues, els plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades, els dies propicis s’hi està més bé que mai. No sento la tardor com un presagi trist ni cendrós, no li veig cap metàfora del decadiment, sinó més aviat una imatge del gaudi de la maduració. El fred m’estimula a fer les coses pròpies del moment. És clar que les rebrotades generals són característiques de la primavera, però a la tardor i l’hivern també rebroten algunes coses. En el supòsit que la nostra civilització hagi entrat en una

15 de nov. 2019

Només la desídia condemna Venècia a la seva tomba d’aigua

Itàlia no és només un dels països punters en bellesa artística, també ho és en desídia de l’administració pública envers aquest patrimoni. L’excepcional acqua alta que acaba d’inundar un cop més la ciutat de Venècia ha posat de relleu de la manera més escandalosa que el projecte de grans comportes per aturar la marea, batejat amb el nom de MOSE (Moisès en italià), es troba aprovat des del 1988 i pendent d’acabar des d’aleshores. El modern projecte d’enginyeria hidràulica va omplir moltes boques, però continua absent de les tres boques d’entrada del mar que havia de regular a la llacuna veneciana. Les obres van començar el 2004, estava oficialment previst que quedarien enllestides el 2012. Santa innocència! Els

13 de nov. 2019

Arribarem més a prop que mai del Sol, mentre la Terra s’apaga

L’Agència Espacial Europea acaba d’anunciar el llançament d’una sonda que s’acostarà més que mai al Sol (concretament a 4,4 milions de km) per estudiar el seu entorn que regula el clima del planeta Terra. Les noves dades científiques que pugui aportar encara són una incògnita, però poden resultar d’una precisió que doni per entesos massa ràpidament els coneixements bàsics de la població sobre l’astre central de la nostra galàxia. D’entrada una galàxia suma milions d’estrelles. La diminuta espurna del modestíssim planeta Terra és una estrella de la galàxia de la Via Làctia que orbita al voltant del Sol, és un satèl·lit del Sol. El planeta Terra no arriba a la categoria d’estrella perquè no produeix la seva pròpia llum. Seria completament intranscendent,

9 de nov. 2019

Des del cim del Puig d’Esquers tot es veu ben posat al seu lloc

El cim del Puig d’Esquers (terme de Colera, Alt Empordà) culmina amb la pilona d'un punt o vèrtex geodèsic de l’Institut Geogràfic Nacional. Segurament és l’element menys important de tots els que acumula l’indret, atès que la tecnologia actual ja no necessita senyalitzar posicions geogràfiques amb aquests pilones per establir una xarxa de triangulació amb les altres i ajudar a traçar els mapes topogràfics. Però allà s’ha quedat i evoca el fet que el cim del Puig d’Esquers ofereix una panoràmica única sobre la perfecta corba del golf de Roses i la plana de l’Alt Empordà, amb el confí de la silueta de bisbe jacent (amb tiara i anell) que dibuixa la carena del massís del Montgrí. Ahir m’hi va conduir una de les persones més atrafegades de la

6 de nov. 2019

Els altres murs de Berlin que encara no han caigut.

Ens van enviar a Berlín per un reportatge el setembre del 1989. El col.lega Xavier Miserachs em va fer aquesta foto davant del mur que cauria dos mesos més tard, tal com Alemanya celebra des d’aleshores amb diada festiva cada 9 de novembre, dissabte farà trenta anys. Abans de la construcció del mur el 1961, dos milions i mig d’alemanys havien marxat de l’Est comunista a l’Oest capitalista, com s’encarregava de subratllar aquí el ressò ideològic de la Guerra Freda entaulada entre les dues superpotències mundials. La perestroika o obertura de Mikhaïl Gorvatxov a la URSS va deixar de banda algunes qüestions ideològiques i

4 de nov. 2019

Els vents tenen un nom propi, una cara i una conducta

Els diaris d’aquí informen aquests dies dels grans incendis que està causant el vent desfermat a la Baixa Califòrnia, especialment a la zona de Los Angeles, però no diuen que es tracta del característic vent de Santa Ana, extremadament sec i fort, que acostuma a bufar a finals de la tardor, quan els grans corrents d’aire fred davallen de les muntanyes, es comprimeixen i s’escalfen a les baixes pressions de la costa. Parlar de vent en general equivaldria a barrejar en el regne mineral un diamant amb un còdol de riu, en el regne vegetal una alzina amb un pollancre o en l’animal una formiga amb un conill. Això no és correcte, determinats vents tenen un nom, una cara i una conducta molt definits i coneguts. Haver escrit el llibre Elogi i refutació

31 d’oct. 2019

El famós pi de Formentor i el de Cala s’Alguer pateixen igual

La foto adjunta no és de l'altiu pi de Formentor, immortalitzat des del 1875 pels quaranta versos de l’oda de Miquel Costa i Llobera, que avui reciten els escolars mallorquins i alguns de catalans. No ho és, però podria ser-ho perfectament. El de la foto, més rabassut, es troba a Cala S’Alguer (Palamós) tan amenaçat com els del litoral mallorquí pels nous apartaments en construcció a la limítrof Pineda d'en Gori. La petita editorial mallorquina Saïm acaba de publicar el llibre El pi de Formentor, al qual el novel.lista illenc Joan Buades (premi Joan Crexells 2016 a la millor novel.la de l’any per Crui, els portadors de la torxa), escriu: “El pi de Formentor hauria de ser llegit avui, també, com un epitafi involuntari d’una Mallorca prístina a punt de morir

29 d’oct. 2019

El sabater d’Ordis no aconsegueix sortir de la llegenda

L’actual Ajuntament d’Ordis, prop de Figueres, ocupa l’espai on es trobava la casa del llegendari sabater i ha posat el seu nom a la placeta (foto adjunta, feta per Josep M. Dacosta). El municipi compta igualment amb un allotjament rural batejat El Sabater d’Ordis, però del sabater real ningú no en coneix el rastre. Per la pèrdua d’un fill i la traïció de la muller, l’humil sabater pegot es va lliurar a la vida errant. Creia dirigir l’orquestra del vent de tramuntana al llarg de la comarca amb una canya als dits com a batuta. El poeta Carles Fages de Climent el va convertir en mite poètic i heroi de llegenda. El seu llarg poema Balada del sabater d’Ordis va ser publicat el 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i il.lustracions de Salvador Dalí. Però el sabater d’Ordis no ha merescut fins ara cap estudi sobre la seva existència real, comparable al que Cristina Masanés va dedicar a la

26 d’oct. 2019

Notícia: ahir el passallís de Sobrànigues sobre el Ter era obert

Ahir divendres el passallís de Sobrànigues era obert a la circulació, alguna autoritat més o menys competent s’ha ocupat de netejar-lo de la brossa i el fang de l’últim aiguat. La notícia pot semblar trivial, però no ho és gens per als habitants de la comarca (aquest pas a gual sobre el riu Ter els estalvia una forta marrada) ni tampoc per a mi, que tinc una estimació molt particular per l'indret d'aquest passallís que fa de pont sense ser-ho del tot. Ahir vam reprendre amb Quim Curbet les nostres excursions, incursions o excursos al llarg de les comarques gironines i vam anar a petar al petit univers del riu Ter entre Sobràniques i Colomers. L’etimologia

25 d’oct. 2019

L’auguri d’un gran futur per al vi ranci: “Be Ranci”

Dilluns vinent Perpinyà tornarà a ser el centre del món, en aquest cas del món del vi ranci, amb motiu de la segona trobada europea de l’especialitat. L’esdeveniment té lloc als amplis hangars de la galeria d’art anomenada A Cent Metres du Centre du Monde, situada a aquesta distància de l’estació ferroviària consagrada per Dalí. Al certamen li van donar des del primer dia el nom de batalla promocional de Be Ranci, com per contrastar amb el tradicional que sembla ranci i va caure en desús als circuits majoritaris. Ara torna per la porta gran. L’any 2004 va sorgir la quixotesca associació Rancis Secs del Rosselló, una vintena de productors decidits a salvar l’existència i promoure el renaixement d’aquest vi identitari. Els vins dolços naturals i els rancis secs deriven d’una alquímia pròpia del raïm sobremadurat, el suc del qual es deixa envellir

23 d’oct. 2019

Entre la posta de sol i el clar de lluna, a l’indret de cadascú

Algunes revistes il.lustrades de viatges, d’inspiració mental americana i difusió internacional, han comès la insensatesa d’establir un rànquing de les postes de sol més acreditades, sobre la base de la bellesa fotogènica que els atribueixen. La pretensió resulta absurda, perquè la dimensió afectiva d’aquest espectacle natural quotidià va lligada a la predilecció de cadascú per un lloc donat, ja sigui d’arrel mítica o familiar. Alguns mites són universals, les postes de sol sempre són locals. Quan el fenomen assoleix la grandiositat d’aquells curts instants, tan quotidians i alhora tan victoriosos, en què l'horitzó crema de manera natural i adopta el color

21 d’oct. 2019

Sobretaula de final de temporada a l’Almadraba Park Hotel de Roses

Aquest cap de setmana era l’últim de la temporada que l’Almadraba Park Hotel de Roses tenia les portes obertes. Vaig pensar que seria un bon moment per fer petar la xerrada amb el propietari Jaume Subirós amb alguna possibilitat de trobar-lo disponible sense urgències. És molt probable que els clients de l’establiment valorin sobretot la fabulosa panoràmica sobre el golf de Roses, els jardins, les àmplies instal.lacions, la cuina del seu restaurant. Jo hi vaig sobretot per les sobretaules. L’establiment complirà aviat els primers cinquanta anys, Subirós els haviscut tots i hi ha criat quatre fills per al futur amb la seva dona Anna Maria Mercader, alhora que regenten simultàniament el Motel Empordà de Figueres.  Recorre

14 d’oct. 2019

L’alerta del premi Nobel de la Pau al primer ministre d’Etiòpia

La principal i potser única utilitat dels premis Nobel és posar per uns dies el focus de la mirada internacional sobre personatges, situacions o descobertes que generalment passen desapercebudes als mitjans de comunicació i per tant al gran públic. L’últim premi Nobel de la Pau acaba de ser concedit a Abiy Ahmed, primer ministre d’un país tan allunyat, desconegut i castigat com Etiòpia, el segon més poblat de l'Àfrica. Abiy Ahmed ha aconseguit posar fi a la guerra dels últims vint anys amb la veïna Eritrea a força de graduals i inèdites mesures democratitzadores. És l’únic país

11 d’oct. 2019

El premiat Peter Handke va sortir a buscar bolets i no en va trobar

No vaig tenir prou paciència per esperar la traducció catalana o castellana. A finals del 2017 vaig comprar la versió francesa acabada d’editar de l’última narració de Peter Handke, titulada Assaig sobre el boig dels bolets. L’autor viu a Chaville, als afores boscosos i residencials de París. De tant en tant surt de casa a caminar i, si és època, busca bolets. El llibre portava una faixa roja ostentosa que deia simplement, en lletres enormes: “Peter Handke”. Es tractava d’això, més que de cap altra cosa. El relat s’havia convertit en un exercici d’estil, l’estil Handke de prosa recargolada, obtusa i frigorífica que jo no sóc capaç d’apreciar. El gènere abstracte pot donar de vegades bellíssims resultats. Altres vegades

9 d’oct. 2019

Dos ous ferrats amb tòfona a la casa natal de Cesare Pavese

A la planta baixa de la casa natal de Cesare Pavese a Santo Stefano Belbo, a 70 km de Torí, hi operava l’Osteria dal Gal Vestí. La fonda disposava d’un menjador interior i d’una deliciosa terrassa, un pergolato all’aperto per als dinars i sopars estiuencs, a l’ombra del bust amb peanya dedicat a l’escriptor al jardí d’entrada (foto adjunta). L’establiment pren el nom del motiu amb el qual anomenaven l’escriptor en langarolo (derivat local de la llengua piemontesa), amb la irònica expressió de gall vestit, quan arribava mudat i planxat de Torí per les seves estades a la localitat d’origen. Va néixer el 9 de setembre de 1908 a aquesta casa que la família, resident a Torí, vendria al cap de pocs anys, a la mort prematura del pare. Cesare Pavese va conservar

7 d’oct. 2019

La nova plaça d’Anna Lizaran i el record de la seva bella Helena

Després de les obres de remodelació davant de l’Estació del Nord barcelonina, ha estat batejada amb el nom de l'actriu Anna Lizaran una nova raconada de la plaça de Fort Pienc, entre els carrers Sicília, Ribes i Ali Bei. La carrera de la Lizaran va ser extensa, però per algun caprici de la memòria la recordo especialment en el paper protagonista de l’adaptació teatral de l’opereta de Jacques Offenbach La bella Helena, presentada el 1979 al Teatre Lliure de Gràcia amb un repartiment de luxe, escenografia de Fabià Puigserver (que té uns jardins dedicats al seu nom al carrer Lleida) i música en viu. Les petites dimensions de la sala, l’escenografia a peu pla i el caràcter jocós de l’obra permetien apreciar de molt a prop el lluïment dels actors, començant per

4 d’oct. 2019

L’origen dels grans nus femenins de Maillol, exposat a Barcelona

La púdica foto de la noia nua de llarga cabellera va ser feta el 1936 a Dina Vierny, jove actriu i model d’artistes criada a París. Als 15 anys es va convertir en model i musa de l’escultor Aristides Maillol, que en tenia 73. No només va marcar l’última dècada de producció del mestre, sinó que va determinar la seva posteritat, convertida em hereva i activa administradora de la seva obra. Tres anys després de la mort de l’escultor de Banyuls, Dina Vierny obria el 1947 a París una petita galeria d’art a la Rue Jacob, convertida en referència de la modernitat. Alhora es consagrava a la gestió del llegat de Maillol, encara més després de convertir-se

2 d’oct. 2019

El fervor místic canvia de signe davant l’illot eivissenc d’Es Vedrà

El penyalós illot eivissenc d’Es Vedrà no ha estat mai habitat, amb una única excepció. Del 1854 al 1860 el monjo carmelita lleidatà Francesc Palau va ser confinat a Eivissa com a sospitós d’instigar les carlinades, arran de les quals ja s’havia exiliat a França del 1840 al 1851. A Eivissa va fundar una petita comunitat religiosa al poble d’Es Cubells (agregat al de Sant Josep). Des d’allí els seus companys el conduïen a bord d’una barca, amb les corresponents provisions de menjar, a passar temporades eremítiques a una cova natural d’Es Vedrà, on creia experimentar visions místiques que el consolaven dels enfrontaments amb les autoritats. Mentre s’hi aclimatava, albirava un nou cel i una nova terra a l’instant del primer llostre de l’alba. La fal·lera de la solitud monologal d'únic habitant d’Es Vedrà era força

27 de set. 2019

El famós “punt G” es troba al cim palafrugellenc de Sant Sebastià

Cadascú deu tenir el seu “punt G” del paisatge del país, aquell indret que li desperta una emoció sospirant, una palpitació particular, un íntim estat de trànsit. El meu es troba al cim panoràmic de la muntanya litoral palafrugellenca de Sant Sebastià de la Guarda, amb el seu erecte far. També era la predilecció de Josep Pla. L’entorn ha canviat força des de la seva joventut, li han sortit una infinitat de pigues en forma de xalets, però la visió del teló de fons de les Gavarres, les badies de Llafranc i Calella o la senya marinera de les illes Formigues s’hi continua contemplant en tota majestat, amb un embadaliment antic i justificat. M’he afanyat a visitar el nou mirador panoràmic construït per l’Ajuntament de Palafrugell amb un pressupost de

25 de set. 2019

L'atractiu de la mentida històrica al film “Downton Abbey”

Ambientada a començaments del segle XX, la superproducció cinematogràfica Downton Abbey acabada d’estrenar és una pel.lícula extraordinàriament ben feta i molt agradable de veure. Llàstima que la seva elegia idealitzada de la vella aristocràcia terratinent anglesa sigui tan falsa, manipuladora, indecent. Sota una aparença de personatges d’allò més amables, presenta amb complaença un feudalisme enriquit fins al luxe per l’explotació exterior (l’Imperi colonial) i també interior (la mísera classe treballadora retratada a les novel.les de Dickens). No només la presenta en tot l’esplendor. S’hi complau amb la nostàlgia dels bons

23 de set. 2019

El centenari de Teresa Pàmies em sona a ritme de bolero

El 8 d’octubre s’escau el centenari de la naixença de l’escriptora Teresa Pàmies. Dintre de les commemoracions de l’Any Pàmies, la cantant Celeste Alías ha estrenat el concert “Coses de la vida a ritme de bolero”, amb el títol del llibre que l’escriptora va dedicar el 1993 a recopilar els seus comentaris radiofònics setmanals sobre l’actualitat, que ella lligava amb l’emissió d’un bolero de la seva elecció. La transcripció de la lletra de cada bolero va anar a càrrec del fill Sergi Pàmies. El llibre consta d’un índex per títol, autor i intèrpret que configura tota una antologia d‘aquest gènere musical i literari tan sovint maltractat pels repartidors de melassa adulterada i malgrat tot

20 de set. 2019

Perpinyà tindrà alcalde d’extrema dreta i aleshores se’n parlarà

Perpinyà era la segona ciutat més poblada de Catalunya, encara que amb força diferència de Barcelona, quan va ser annexionada a França el 1659 i va convertir-se en cul de sac de la geografia francesa. Hi vaig treballar a una època i el 2006 vaig publicar el llibre A tres quarts d’hora de Perpinyà (Edicions 62). El títol es referia a les previsions que oferia la nova connexió ferroviària d’alta velocitat. Però vaig comprovar un cop més que l’atracció, l’interès i el coneixement que exerceix la capital rossellonesa d’aquest cantó d’aquí de la frontera catalana és molt limitat, per no dir pràcticament nul. La frontera més alta de totes és la mental. El mes març vinent tindran lloc eleccions municipals a França. En cas que l’actual batlle Jean-Marc Pujol no es presenti a la tercera reelecció, pot guanyar a Perpinyà Louis Alliot, dirigent del Front National d’extrema dreta (ara es diu Rassemblement National) i ex parella de Marine Le Pen. A les anteriors eleccions locals del 2008 hi va obtenir el 12% dels vots a

16 de set. 2019

El Botticelli posat a subhasta i altres vergonyes de Francesc Cambó

La notícia que els hereus del multimilionari home de negocis i polític de dretes Francesc Cambó posen a subhasta el quadre de la seva propietat pintat l’any 1490 pel mestre renaixentista italià Sandro Botticelli amb el nom de “Retrat de Michele Marullo” és l’últim episodi de la fabulosa fortuna del mecenes traspassat el 1947 a l’autoexili de Buenos Aires. Va donar la majoria de la col.lecció per via testamentària al Prado i al Museu d’Art de Catalunya, amb tres soles excepcions: el quadre que volgués triar la seva filla única com a propietat particular (va ser aquest Boticcelli), un Zurbarán llegat a l’amic Bertran i Musitu i un Crist de l’escola del Perugino cedit als caputxins de Sarrià. El mecenatge cultural de

14 de set. 2019

Els restaurants de carretera són on han de ser, no enmig del no res

Els restaurants de carretera compensen la nul.la atenció que els dediquen els grans mitjans de comunicació amb un sistema propi de transmissió boca a orella que corre com un regueró de pólvora: “A tal lloc ara s’hi menja bé, i bé de preu”. S’omplen de cop, com un miracle o una intuïció. Ahir vam sucumbir a l'últim reclam d’aquesta mena i vam anar a dinar a Ca l’Artau, a mig camí entre Llagostera i Caldes de Malavella. Seria una desconsideració dir que es troba enmig del no res, només per indicar que està situat fora dels grans eixos de la celebritat. Hi vam arribar a dos quarts de dues del migdia, el pàrquing ja era ple de cotxes i la feina era trobar taula per aquells que no havien reservat. Ocupa una àmplia masia del segle XVI i havia estat fonda de traginers. Ara el regenta una família argentina i això es nota a la carta. Dintre del menú del dia a 15€ (els caps de setmana a 23,50€), ofereix una llarga llista de possibilitats. En honor del rampell austral dels propietaris i també meu, vaig triar

13 de set. 2019

Només un llibre i un disc per l’Any Beethoven que ens espera

L’any vinent s’escau el 250 aniversari de la naixença de Ludwig van Beethoven a la ciutat alemanya de Bonn. El 2020 ha estat declarat Any Beethoven, de manera que sales de concerts i discogràfiques ja escalfen motors. Probablement ens posaran el cap com un timbal amb l’efemèride. Contra l’empatx, l’únic remei és la limitació voluntària. Dintre de les infinites pàgines sobre Beethoven i discos enregistrats amb les seves obres, la limitació voluntària disposa de dos rutilants asos a la màniga: un llibre i un disc (només un) encara no superats fins avui. D’entrada, la biografia que li va dedicar el compositor nord-americà Jan Sawfford, traduïda al castellà el 2018 per l’editorial Acantilado. Al

10 de set. 2019

El ressonant “afer Dreyfus” francès n’amaga d’altres a Catalunya

El director Roman Polansky acaba de guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cinema de Venècia per la pel.lícula L’oficial i l’espia (J’accuse) a la qual rememora l’afer Dreyfus que va sacsejar França del 1894 al 1906, arran de la condemna i posterior rehabilitació d’un oficial de l’exèrcit francès d’origen jueu considerat injustament com a espia. Va ser la batalla ideològica de la dreta reaccionària i antisemita enfront del laïcisme republicà en ascens, que aquest últim va guanyar. Entre moltes altres reaccions, va donar lloc al cèlebre article pro-drefuysard d’Emile Zola "J’accuse", publicat al diari parisenc L’Aurore com a carta oberta al

6 de set. 2019

Les estimades muses de la inspiració: hola i adéu

Les muses de la inspiració existeixen, i tant que existeixen! Són unes senyores una mica capricioses, venen i se’n van quan volen, sense normes, compromisos ni horaris. De vegades s’absenten una llarga temporada, en altres períodes no saps com dir-los prou. Les muses de la inspiració són d’alguna manera com les llegendàries meigas gallegues: “Haberlas haylas, y hay que saber besarlas”. Cal acollir-les quan arriben i no amoïnar-se en excés quan fugen. Així, vistes les característiques de la seva volatilitat, val més no dependre’n gaire. Cadascú ha de fer el seu camí, amb un cert grau d’independència de la companyia evanescent de les muses. En qualsevol feina, la creativitat està feta d’un 10% d’inspiració i un 90% de

4 de set. 2019

El bilingüisme és una tragèdia, deia Josep Pla quan el practicava per força

Dissabte vinent s’obre a Barcelona una jornada acadèmica sobre el bilingüisme convocada per Societat Civil Catalana, és a dir, pels adversaris del bilingüisme. Una part molt àmplia de la dreta, en particular Ciutadans, s’ha alimentat grassament del suposat “conflicte lingüístic” a Catalunya, que ara anomenen de manera més moderada “convivència lingüística” per adduir que el castellà es troba discriminat o se sent discriminat. L’argument és fals d’entrada i de sortida, però reporta molt vots. Representa un vigorós cavall de batalla trucat. La llengua natural de Catalunya es va veure minoritzada, arraconada i menystinguda durant llarguíssims anys. Era la llengua del carrer i de la cultura dels catalans, no de l’escola ni de l’administració. El

2 de set. 2019

Esplèndida exposició al Maricel de Sitges, Quico Vayreda redescobert

He corregut a veure l’exposició de pintura catalana dels anys 1920 que es presenta aquests dies al museu Maricel de Sitges. Volia contemplar de nou el quadre “Palco d’envelat” (foto adjunta), un dels millors de Francesc “Quico” Vayreda Casabó. Però això només és una predilecció particular meva. Tota l’exposició en conjunt ofereix una magnífica selecció d’obres de primeres figures d’aquell moment, gràcies al criteri de la comissària Mariona Seguranyes. El títol de la mostra és Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista. El nom tant se val, només representa una concessió al llenguatge gremial. El resultat pràctic és admirable i revelador. Mariona Seguranyes ha sabut demostrar amb la tria d’obres

31 d’ag. 2019

La Venus de casa que comparteixo amb el museu del Louvre

Quan de jove vaig començar a viatjar a Itàlia, a una llibreria romana vaig comprar l’esplèndid cartell a tot color de l'aleshores recent exposició Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590, muntada a Venècia el 1981. El cartell reproduïa gairebé a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels nombrosos ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) igualment nuet li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). Tal com correspon al manierisme pictòric italià del segle XVI, Lambert Sustris es va entretenir igualment a pintar els detalls del luxós divan

28 d’ag. 2019

El vi de l’ermita a mil euros l'ampolla i la seva consolació

Un dels nous vins mítics del Priorat és l'anomenat Ermita. Porta el nom de l’ermita de la Mare de Déu de Consolació, enlairada dalt d’un turó del terme de Gratallops i voltada per les vinyes velles que el produeixen, al peu de les cingleres del massís del Montsant. L’anyada Ermita 2013 va assolir els 100 punts del rànquing mundial Parker i l’ampolla es va disparar de preu a 1.900€, tot i que de costum se situa “només” entre 800 i 1.000€, quasi totes venudes a l’estranger. Ignoro si se’m posaria bé a l’estómac beure una ampolla de vi d’aquest preu, imagino que sí, però de moment practico un plaer equivalent i comprovat. De tant en tant vaig a contemplar i acariciar les vinyes velles més cares del país al camí que puja a l’ermita de Consolació. És

26 d’ag. 2019

El privilegi incrèdul d’acariciar en secret la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba al museu de Siracusa, una ciutat siciliana sense aeroport ni aglomeracions, on va ser trobada. La Venus de Siracusa és capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol, la sensualitat de les formes que adopta la figura femenina a l'instant de sortir de l'aigua. Està col.locada a una cruïlla de passadissos del museu i permet ser rodejada per l’observador. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre encara permet una altra cosa més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni. La de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic perceptible, un mapa sinuós del flux limfàtic de l’obra d’art. Acariciar-la discretament ho demostra. Guy Maupassant no exagerava quan escrivia a la narració La vie errante: "És una de les Venus més belles del

23 d’ag. 2019

A mi Empúries encara em commou, no hi puc fer més

Ahir vam dinar amb amics a la casa del Pedró d’Empúries com a un temple grecoromà construït –i renovat— al punt més precís de la nostra història, just damunt les ruïnes de l’antiguitat i d’aquell mateix mar per on van venir a comerciar fenicis, grecs, romans i ara els turistes. Al puntet infinitesimal d’Empúries els autòctons vam començar a veure el món per un forat, a fer-nos amb els altres, a viure connectats en xarxa, també a plantar cara i a competir, a ser qui som, barrejats, hereus distants d’aquells ibers, fenicis, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans. Empúries és la proa exacta d’aquell món, del meu món. “Mirar el mar és mirar el tot”, va escriure Marguerite Duras a la platja normanda de Trouville, sense ignorar que l’indret