22 de maig 2019

Més de 50.000 anys per admetre que la Terra gira al voltant del Sol

El Vaticà va demanar perdó l’any 2000 per l’execució a la pira del frare Giordano Bruno, el qual disposa des del 1889 d’una estàtua al mateix punt on va ser cremat viu per la Inquisició l’any 1600, a la concorreguda plaça Campo dei Fiori de Roma, acusat d’heretgia per sostenir que la Terra girava al voltant del Sol i no a l’inrevés, com afirmava la doctrina oficial. El seu contemporani Galileu Galilei se’n va escapar pels pèls, després d’abjurar de la mateixa teoria tot murmurant “Eppur si muove”... Han hagut de passar mil.lenis abans que les explicacions científiques no s’imposessin a les sobrenaturals. El prehistòric home de Cromanyó mirava abans d’adormir-

20 de maig 2019

Encara topem, malgrat els progressos, amb el mur cec de la mort

Els progressos dels coneixements científics sobre l'evolució de la vida biològica al planeta Terra continuen topant amb un mur cec: per què el ser humà, el més estudiat de tots, mor amb tanta facilitat, per què la seva data de caducitat és tan curta i implacable. La medicina moderna ha allargat l’esperança de vida, però continua sent ridículament curta en comparació amb altres espècies menys complexes i més resistents. Totes es desintegren i moren en algun moment, però amb regularitat molt diferent. Els botànics es fan creus, per exemple, dels milers d’anys que pot arribar a sumar una mateixa planta de liquen (associació de fong i algues),

18 de maig 2019

El melic és un món, per alguns el centre del món

L’any 1981 vaig publicar a Edicions 62 el llibre d’entrevistes L’art de mirar-se el melic a Catalunya, quan a l’editor Josep M. Castellet li agradava fomentar l’ambient cultural. El debat insinuat al títol ha decaigut, en canvi el principi que enunciava s’ha inflamat. Me n’ha quedat com a pòsit un interès per aquesta delicada cicatriu en forma de zero que queda per sempre enmig de la panxa després de tallar el cordó umbilical al moment de néixer. Diuen que no serveix de res, que només és un inútil productor de borra. Tot i així li mantinc una simpatia, ja sigui cultural, genètica o estètica. A l’estiu les noies adolescents s’obstinen a utilitzar bruses curtes per ensenyar-lo amb orgull, amb pírcing o sense. La llegendària dansa àrab del ventre ha passat a la història com a espectacle, ara mimetitzat a la vida general. Les cultures antigues l’utilitzaven com a símbol del centre de gravetat del món. Algunes pedres venerables eren qualificades d’omphalos mundi (del grec omphalos, melic). El del santuari de Delfos era especialment venerat. L’historiador i geògraf grec Pausanias deia que aquests punts omfàlics

16 de maig 2019

La llibreria La Central del Raval ara té un jardí de premi Nobel

En aquest país el millor acostuma a viure d’esquitllentes al costat mateix del pitjor. Això s’aplica als paisatges, als racons urbans i a molts altres àmbits físics o mentals de la populosa vida en comú. El fenomen de cohabitació es veu recompensat de vegades per la troballa feliç, si s’inverteix un esforç de discerniment sistemàtic i cansat. Els petits tresors gratifiquen de tant en tant els afanys de la brega contra la barroeria del corrent majoritari. La llibreria La Central del Raval acaba d’obrir al costat mateix de la Rambla barcelonina una de les terrasses de bar més afortunades, enjardinades, tranquil.les i acollidores de tota la ciutat. L’establiment ocupa des del

14 de maig 2019

Fixeu-vos aquests dies en els circells naixents de la vinya

Quan els ceps de la vinya comencen a borronar no admiro només la forma dels pàmpol naixent, encara que sigui un dels perfils més esvelts que s’hagi inventat mai la naturalesa. També paro atenció també als circells, el delicat òrgan filamentós de la vinya que creix en paral.lel a les fulles i permet que les joves branques s’enfilin, com per recordar-nos que aquesta planta tan civilitzada era a l’origen una liana. Els pàmpols representen un prodigi de disseny natural, els circells un miracle igual de necessari. Un dels estudis més detallats i precoços sobre els circells el va publicar l’any 1865 Charles Darwin amb el títol On the Movements and Habits of Climbing Plants (Sobre els moviments i hàbits de les plantes enfiladisses). La novel.lista

11 de maig 2019

Fra Angelico no respira igual a Madrid que a Florència

El lluminós retaule de l’Anunciació que el museu del Prado acaba de restaurar, pintat per Fra Angelico cap el 1450 a Florència, és sens dubte més elaborat que el seu fresc sobre el mateix tema que es contempla al convent de Sant Marc de Florència (foto adjunta). Ara bé, l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga. Es troba al mateix lloc on va ser pintada, a l’escala d’accés al primer pis del convent que pugen els visitants d’avui. S’hi topa materialment, després d’un sobtat colze de l’escala, a l’últim tram dels esglaons. L’efecte sorpresa provoca un instant de vacil.lació

9 de maig 2019

Les aparences viraven ahir lleugerament a San Pere de Ribes

L’autobús interurbà que surt de la Ronda Universitat em va dipositar ahir en poca estona a aquesta plaça de Sant Pere de Ribes, la localitat del Garraf que els residents anomenen Ribes a seques. L’escenari no semblava oferir d’entrada res d’extraordinari. L’església parroquial, d’un neogòtic rescalfat pel gust ampul.lós dels indians, no representa cap obra mestra de l’arquitectura. Les aparences, però, no ho són tot. El municipi residencial ha crescut sense grans disbarats (de 18.000 a 30.000 habitants els últims vint anys), gràcies a la tranquil.litat que brinda als fugitius de la gran ciutat. El meu amfitrió em va fer recórrer sense

8 de maig 2019

La literatura de viatges s’escriu sobretot a caseta

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats ni els aventurers més arriscats. De vegades s’hi arriba sense sortir de casa, amb la imaginació, el record i la destresa narrativa. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben al llibre Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos únics dies a la capital grega, l’agost del 1806. Friedrich Hölderlin no hi va anar mai, però va escriure la novel.la Hiperió o l’eremita de Grècia amb una visió paisatgística d’autèntic geni, encara que fos copiada del llibre anterior de Richard Chandler Travels in Asia Minor and Greece. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro sense baixar del vaixell, durant el sol dia de

6 de maig 2019

Rosalía es rendeix a l’evidència que Gardel cada dia canta millor

Als recents concerts multitudinaris de Nova York i San Francisco, la jove cantant de moda Rosalía ha ofert a cappella com a propina de cloenda de l’actuació el tango “Volver”, de Carlos Gardel, en la versió aflamencada des del 2006 per Estrella Morente al film homònim de Pedro Almodóvar. El resultat de la versió és consultable a YouTube i opinable, però la vigència dels tangos de Carlos Gardel sembla indiscutible més de vuitanta anys després de la seva mort. La llegenda afirma que Gardel cada dia canta més bé, com ho confirmen les joves veus que continuen incorporant-lo

3 de maig 2019

El Canigó no té museu com el Mont Fuji, però té manifest

Molts països tenen una “muntanya sagrada” com a dipòsit d’antigues llegendes, elevacions prominents d'atractiu mític i real. Aquí, a part del cas de Montserrat, el massís del Canigó compleix la funció històrica amb una elegància paisatgística que ha portat a comparar-lo per analogia amb el Mont Fuji, la muntanya volcànica més alta i simbòlica del Japó, salvant totes les distàncies que calgui. Al peu del Mont Fuji hi acaben d’inaugurar un modern museu dedicat a aquesta muntanya, una edificació en forma de con invertit i un pressupost de construcció de 39 milions de dòlars. El Canigó no té cap equipament similar, en canvi circula des del mes passat una “Crida a favor del respecte del Canigó com emblema del patrimoni natural i cultural

1 de maig 2019

La investidura ahir del professor Bricall o el ceremonial importa poc

Ahir vaig assistir a la concorreguda cerimònia d’investidura de Josep M. Bricall com a doctor honoris causa de la Universitat Ramon Llull, a la sala d’actes de l’escola de negocis ESADE. No era la primera investidura honoris causa que rebia el professor Bricall (la foto adjunta correspon a la de la Universitat de Bolonya el 2008). Tampoc no era la primera de les seves a la qual he assistit al llarg dels anys. Per això em va sorprendre que la jove Universitat Ramon Llull i l’escola de negocis que integra optessin ahir per mantenir el protocol històric d’aquesta mena d’actes universitaris sense posar-lo gaire al dia. En canvi, arran de la investidura del professor Bricall com a doctor honoris causa de la Universitat de París-Marne la Vallée el 9 de juny del 1994, vaig poder presenciar una cerimònia moderna sense togues, birrets de serrells, desfilades processionals ni himnes de Gaudeamus Igitur. En aquella ocasió, el marc de la sala d’actes del castell de Marne la Vallée era absolutament versallesc, però l’organització de l’acte sòbriament republicana i actual. Allò que no em va estranyar gens ahir a ESADE va ser que els organitzadors reconeguessin que era una de les investidures honoris causa amb més públic

30 d’abr. 2019

Pocs visitants es fixen en dues particularitats prop del CaixaForum

La corrua de gent que es dirigeix cada dia al CaixaForum barceloní de Montjuïc es fixa poc i visita encara menys una obra mestra situada just al davant, el reconstruït Pavelló Mies Van der Rohe. Si tanmateix ho fan, paren més atenció als innovadors volums de la petita edificació que al revestiment de les parets. Es podria escriure una novel.la sobre l’operació d’extreure d’una pedrera, traslladar i instal.lar aquestes lloses d’ònix de marbre (a la dreta de la foto), arran de la reconstrucció exacta duta a terme el 1986 del pavelló alemany dissenyat per l’eminent arquitecte Mies van der

27 d’abr. 2019

Els meus llibres “argentins”, aniran a Buenos Aires?

No formo part de la llista de 56 escriptors catalans invitats a la Feria del Libro de Buenos Aires, que se celebra fins el 16 de maig i que enguany té Barcelona com a ciutat invitada. L’administració catalana inverteix una partida de 609.000€ per cobrir les despeses de la invitació. Ignoro si aquests dos llibres meus de la foto adjunta es trobaran entre els 10.000 exemplars de 700 títols diferents editats a Catalunya que s’hi posaran a la venda. El primer es va publicar el 1999, el segon el 2002. També n’he publicat d’altres relacionats, com Barcelona tercera pàtria del tango (1990, amb Patrícia Gabancho), Gardel a Barcelona i la febre del tango

25 d’abr. 2019

Quan Peter Brook ja era famós i estiuejava d’amagat a Tamariu

L’anunci ahir de la concessió del Premi Princesa d’Astúries de les Arts al llegendari director teatral Peter Brook, de 94 anys i encara en actiu, no pot deixar de recordar la seva esclatant descoberta per part de públic d’aquí quan el 1983 va muntar durant deu dies l’adaptació de l’òpera Carmen a uns tronats tallers municipals de Montjuïc que dos anys més tard es convertirien en la sala estable del Mercat de les Flors. Era l’època que aquí s’obrien nous teatres públics i els freqüentaven les companyies internacionals. Però en realitat la relació personal de Peter Brook amb

23 d’abr. 2019

Els tarongers del meu carrer i els giravolts tan estranys del destí

Al carrer on visc els serveis municipals van plantar tarongers en filera, de perenne fulla lluent i fruit lluminós. És un arbre melòdic, fins i tot en el seu nom de Citrus aurantium. Els he vist arrelar com qui veu créixer els fills. L’exemplar situat just davant del meu portal és un dels que ha crescut amb més decisió, de manera que aixeca la capçada gairebé fins el meu balcó, a un segon pis. Les precoces flors blanques que es convertiran en taronges galtainflades engendren el miracle anual quan la fragància fresca, l’essència pura de la tarongina penetra per la porta oberta del balcó del menjador. Aleshores comprovo que s’ha instal.lat la primavera un any més. Ho ignorava tot de l’aroma viva de la tarongina fins que vaig treballar un estiu de becari

16 d’abr. 2019

Atahualpa Yupanqui va tornar ahir al poble empordanès de Monells

En un acte celebrat ahir dilluns, la sala de juntes de l’Ajuntament de Monells (actualment agregat amb Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heura) va ser batejada amb el nom del pintor August Puig i l’alcalde, Salvi Casas, va tenir la gentilesa d’emmarcar-hi i penjar-hi un article meu sobre l’estada d’incògnit que hi va fer Atahualpa Yupanqui la Setmana Santa del 1978, un capítol de la seva biografia que em va costar d’aclarir. Ho havia revelat Yupanqui mateix tres anys després a una entrevista (Punt Diari, 22-7-1981), sense donar detalls sobre com hi havia anat a parar. L’enigma em va interrogar des d’aleshores. Intuïa que l’estada havia d’estar relacionada amb l’anomenada República

13 d’abr. 2019

La gran lliçó del petit llibre sobre Kubala, ara reeditat

El fet d'assistir ahir divendres a Figueres a la resurrecció del llibret de Manuel Ibáñez Escofet sobre el futbolista Kubala, publicat el 1962 i reeditat ara per l’editorial Cal.lígraf, em va semblar més important que moltes de les presentacions de best-sellers que proliferen aquests dies previs a Sant Jordi. Els llibres tenen una vida curtíssima a les llibreries i entre el públic lector, només s’escapen de la regla un reduït grapat de clàssics. També se n’escapen petites però colossals excepcions com aquesta biografia popular de l’ídol futbolístic, escrita per un mestre de periodistes. El pròleg del també periodista Josep M. Sòria a la nova edició dóna la clau de la importància del llibret. La primera edició del 1962 només aspirava a ser una

12 d’abr. 2019

A Ceret hi corre l’aigua més frescal i melodiosa del món

Un dels atractius de la petita vila de Ceret són els reguerons que fan córrer al llarg de les voreres l’aigua més eixerida, frescal i melodiosa del món. Els plataners centenaris, de més de 30 metres d’alt, sobrealimentats per aquestes regues dels baixants d’aigua del Pirineu, formen a banda i banda del carrer major un autèntica volta vegetal, puntejada per les terrasses dels cafès. Anar a fer la passejada a Ceret és com un ritu. El mercat dels dissabtes hi aboca la vivesa de l'entregent, les trobades inesperades, les tertúlies espontànies o, senzillament, la contemplació acolorida del curs humà. El calendari anual hi afegeix algunes dates

6 d’abr. 2019

Matí de platja sense banyador a la meravella de Sa Conca

Les platges no hi són només a l’estiu. Fins i tot diria que el seu millor moment no és al pic de la temporada. Fa molt temps que les utilitzo també la resta de l’any per fer-hi passejades com als millors parcs, sobretot algunes especialment triades. Sa Conca, entre S’Agaró i Platja d’Aro (a Cadaqués hi ha una altra Sa Conca, ribetejada d’olivars) destaca com una de les més fabuloses en la versió de platja oberta, no en l’altra modalitat de cala reclosa. El llarg sorral és granellut i perlat de nacre, l’aigua blavíssima i translúcida, la pineda fragant i temptadora. Descriu una corva viva, palpitant i alhora resposada. Representa un dels indrets més adients per desxifrar la claror, la bellesa, l’ànima inaferrable del mar. Un passejant predisposat hi troba

5 d’abr. 2019

Un brindis gustós per Bacus al Museu de Badalona

El Museu de Badalona acaba d’obrir una exposició temporal sobre el déu Bacus, arran de la recent troballa d’una petita testa romana esculpida en marbre. L’ha “museïtzada” d’immediat. La paraula “museïtzar” sona estranya però és la clau de l’arqueologia. Significa presentar les troballes de manera entenedora i atractiva per als ciutadans d’avui. Les creences politeistes de Grècia i Roma tenien un déu per cada cosa, divinitats severes o bé juganeres, acompanyades per una legió de semi-déus i sers mitològics com ara faunes, nimfes, bacants, mènades, sàtirs... El vi disposava de déu propi, Dionís per als grecs i el seu equivalent Bacus per als romans. Molt abans, els homes del Neolític, entre l’any 7000 aC i el 4000 aC, ja coneixien les begudes fermentades a base de cereals (cervesa), de mel

3 d’abr. 2019

Catalunya necessita tres corones, en el bon sentit de la paraula

Sense l’existència durant els últims vint segles d’una gran ciutat comercial i industrial com Barcelona, Catalunya tindria avui el pes del Tirol del Sud, amb tot el respecte per aquella bella i poc poblada província fronterera italiana. El franquisme no podia digerir que Barcelona fos més gran que Madrid i va resoldre la cremor d’estomac per decret. Entre 1948 i 1954 va annexionar al terme municipal de Madrid tretze municipis circumdants i va impedir cap agregació similar a Barcelona, limitada administrativament al seu petit terme municipal (82 km2, per 605 km2 a Madrid). La Barcelona “gibaritzada” arran d’aquella maniobra suma

1 d’abr. 2019

L’esperança indestructible de la ciutat de Rio de Janeiro i la meva

Per si no n’havia tingut prou amb organitzar el Campionat Mundial de Futbol l'any 2014 i els Jocs Olímpics el 2016, Rio de Janeiro acaba de ser nomenada Capital Mundial de l’Arquitectura 2020, una iniciativa de la Unesco i la Unió Internacional d’Arquitectes. Les enormes inversions de les dues cites mundials anteriors no van canviar res de la profunda bretxa social a la tercera ciutat més poblada d’Amèrica Llatina (després de Mèxic DF i Buenos Aires). Encara menys ara, sota la presidència de l’ultradretà Jair Bolsonaro. La dèria nacional de tenir-ho tot "o mais grande do mundo" no s'aplica només a la glòria de la

29 de març 2019

Una de les places més boniques i maltractades de Barcelona

La paralització anunciada durant sis mesos més de les obres de remodelació del mercat de Sant Andreu és una pèssima notícia que ve a sumar-se a les anteriors a propòsit d’un equipament privilegiat i maltractat. Una de les places porxades més boniques i més poc conegudes de Barcelona és precisament aquesta del Mercadal de Sant Andreu. Acull al seu centre des de l’any 1914 l’estructura de ferro del mercat municipal, una petita joia incrustada dintre d’una altra. Fa temps que l’estructura del mercat havia quedat caduca i calia emprendre’n la reforma, igual com se n’han restaurat molts altres de l’activa xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona,

27 de març 2019

El nou llibre de Rossend Domènech vol explicar el món des de Roma

Quan fa pocs dies Quim Curbet ens va fer aquesta foto al peu de la Fontana dei Libri romana, Rossend Domènech ens acabava de comunicar que a finals de mes presentava el seu llibre d’assaig Els nous bàrbars, publicat per l’editorial Gregal. La presentació barcelonina va tenir lloc ahir dimarts a la llibreria La Central del Raval. Hi vaig assistir. Ens uneix una vella col.laboració, som autors a quatre mans del llibre Roma, passejar i civilitzar-se. Ell continua vivint a Roma, jo continuo anant-hi. Fem passejades i sobretaules similars a les d’anys enrere i arreglem el món. Ara ell ha posat les seves observacions per escrit: “No estem en

25 de març 2019

Tarragona recorda poc la importància de la Tàrraco romana

La ciutat i la comarca de Tarragona haurien de ser per mèrits sobrats el gran pol d’atracció de la història romana del sud d’Europa, però protagonitzen el demèrit de ser una de les capitals provincials d’aquell imperi que ho ha oblidat més sobre el terreny d’avui pel que fa a la presentació moderna del patrimoni històric. Hispània va ser la província més romanitzada de l’Imperi. La capitalitat provincial de Tàrraco es va traduir en un conjunt monumental sense precedents a tot el Mediterrani fora d’Itàlia: muralla, circ, amfiteatre, teatre, temple a Cèsar, aqueducte... El profit que se n’ha tret modernament com a equipament cultural és mínim. El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona ja era obsolet quan va ser construït per l’Estat el 1874. També

22 de març 2019

Caminada provençal sense coloraines al costat del poeta René Char

Amant de caminades als paisatges provençals, René Char hi solia posar a prova, en veu alta, els poemes en gestació. Va viure quasi tota la vida a Isle-sur-la-Sorgue, prop d’Avinyó, el poble natal que ell va escatar dels clixés de la Provença d’aquarel.la. Va donar a la comarca una passió que no és la del clixé. Tenia un sentit moral del paisatge. Darrere l’aspecte de cíclop cantellut (1,92 metres d’alçada, mandíbula carrada de Polifem) glatia una de les veus més líriques i renovadores. Va demostrar que el localisme meridional no sempre ha estat de cartó-pedra. Alternava el curs de l’any entre la terra natal i el bullidor cultural de París, mentre desembarcaven a la Provença els descobridors

20 de març 2019

El dia que vaig baixar a “l’infern” de la Biblioteca de Catalunya

La notícia que la Biblioteca Britànica acaba de penjar a la xarxa 2.500 antics llibres eròtics digitalizats que havien format part del seu “infern” o secció tancada d’obres censurades m’ha fet recordar el reportatge que vaig publicar en primícia sobre “l’infern” de la Biblioteca de Catalunya, el novembre del 1982 a la revista mensual barcelonina Crònica. Era el primer periodista que accedia a l’obscur objecte de la maledicció oficial, als llibres que la moral reprovava, situats a unes rònegues prestatgeries del subsòl de la Sala de Reserva, només coneguts pels professionals de la institució i retirats de la consulta pública des de l’època de la Generalitat republicana, no pas de la postguerra franquista. Vaig baixar a aquell “infern” sota la mirada

18 de març 2019

A la plaça de Lladó quasi tot sembla neoclàssic, per fortuna

Aquest senzill edifici públic, construït el 1905 amb aires de classicisme endreçat i simètric, ennobleix la plaça major de Lladó, a 14 km de Figueres en direcció a Olot. Vuit plàtans centenaris (fins fa vint anys eren nou) procuren a l’estiu una de les ombres més distingides de la comarca. A l’època dels avis era el Sindicat Agrícol de la Garrotxa. A l’època dels pares, el llegendari restaurant Can Kiku, regentat fins a tancar les portes per jubilació el 2011 per Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala. Acaben de restaurar-ne la planta baixa com a nou bar amb terrassa d’allò més agradable. A Can Kiku les mongetes amb salpiquet, l'amanida freda de pota i tripa, l'oca amb peres, els peus de xai amb pèsols, l’arròs de llamàntol o el peix del dia portat de Roses ja eren herència d’una llegenda anterior, la Fonda de Cal Gran, governada des del 1930 per Felicià Vilar, que tothom anomenava Flacià. Josep Pla sostenia que a Cal Gran de Lladó s’hi menjaven “els tords més afrodisíacs de la terra”. Ho va escriure al magnífic retrat literari dedicat al pintor de la localitat, Marià Llavanera, al llibre Homenots, Tercera sèrie. Les quatre últimes pàgines de la narració al voltant del casament in articulo mortis,

15 de març 2019

Ca la Francisqueta de Llers o l‘alta virtut de la modèstia

De jove la Francisqueta Bagó caminava cada dia els 7 km que separen Llers de Figueres per anar a servir taules a l’acreditat restaurant de Ca la Teta, a l’hotel Duran. El 1951 li va tocar allotjar i alimentar a casa seva durant tres dies els músics de la cobla-orquestra de la festa major. Va trobar que se’n sortia i va obrir fonda pròpia, amb habitacions i menjador, ajudada pel marit Carles Sáenz. Ca la Francisqueta de Llers continua sent, quasi set dècades després, una petita institució. Ahir hi vam anar a dinar amb l’amic Josep Lloret com qui entra a un temple miraculós i concorregut de la virtut de la modèstia. El seu menú diari de quatre plats, vi i cafè a 10€ rodons per persona té fama de qualitat bàsica i autèntica. Després de l'amanida, els dilluns

13 de març 2019

Tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma

Parlem una llengua derivada per via directa del llatí, dels ocupants i colonitzadors romans desembarcats per primer cop a Hispània a través del port d’Empúries l’any 218 aC. La nostra romanització de vegades ha estat idealitzada a còpia de generalitzacions, però sens dubte va significar a molts llocs un salt de modernitat, un grau incipient d’alfabetització, l’aprenentatge de noves tècniques, l’aplicació del dret romà i un conjunt de beneficis acompanyats per la crueltat dels enfrontaments bèl.lics i l’explotació de l’esclavatge. L’Imperi romà va demostrar habilitat a l'hora subordinar altres pobles, estabilitzar-hi la seva administració i

11 de març 2019

La cuina a la brasa mereix un festival més ben organitzat

La convocatòria durant aquest últim cap de setmana al parc de la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat) del Festival What de Foc!, dedicat a la cuina a la brasa, m’hi va fer córrer des del primer dia. La iniciativa era d'enorme interès, però afirmar que aplegava “els millors xefs de barbacoa” només era un eslògan publicitari. En realitat l’organització coixejava per tots cantons, les cues eren llarguíssimes i la comoditat precària. Encara sort de la bonança ambiental, el confort climàtic era l’únic disponible. Tot i així la cuina a la brasa ha de ser considerada un autèntic art, al mateix nivell o més que la cuina de cassola o de forn. Aquí tenim pocs establiments que se n’enorgulleixin. Del mític ofici d’asador no sabem dir-ne graellador, perquè l’ús

9 de març 2019

Elegia del color de Roma, el pas del temps com a mèrit

La gamma d’ocres de l’intonaco o estucat que revesteix les façanes del centre urbà barroc de Roma s’acosta molt al to variable del bronzejat de la pell humana. Més que una tècnica de revestiment, és un maquillatge que palesa la relació treballada amb el bon gust, una mostra de la saviesa d’exercir l’encant des de la primera impressió aparent. L’encant s’ha de saber apreciar de prop i, si s’escau, des de dintre, perquè la bellesa de vegades es deixa posseir. Així, doncs, l’estucat romà dista molt de ser només una tècnica de revestiment. El color de la Roma barroca protagonitzat per l’intonaco de les façanes ha constituït un leitmotiv dels esforços descriptius d’alguns escriptors. Però escriure no pot descriure totes les sensacions, moltes vegedes representa un succedani coix d’allò vist, sentit, palpat. Per això el color de l’estucat de Roma és un símbol de la bellesa de la ciutat, perquè conserva amb orgull i eficàcia la riquesa comprovada de l’inexpressable, la supremacia del viscut sobre l’escrit. Algunes belleses es resisteixen a deixar-se escriure perquè el tracte que creuen merèixer ha de ser més intencionat que no una tècnica de revestiment, ja sigui l’estucat o la literatura. Contra l’esquematisme

7 de març 2019

Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

Com amant de Roma no vaig exactament a aquesta ciutat, sinó a Navona. No sé si és una necessitat física o un imperatiu moral, però només al moment de prendre possessió cutània de la cèntrica plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat a destinació, hi percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar s’hi troba compendiada. El lideratge de Piazza Navona no li ve donat només pel decorat barroc magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter de lloc de confluència instintiva, d’intercanvi natural de presències, divagacions i mirades. Si Roma és una ciutat per passejar i civilitzar-se, Navona és una "ciutat" per seure i civilitzar-se. El turisme hi aboca un aiguabarreig impetuós de gent. Al marge de les noses inel.ludibles, Navona és un viatge per fer quan es disposa d’un lapse de temps mesurat en maduresa del desig més que en hores, encara que només es disposi de cinc minuts furtius entre dues pèrdues reglamentàries de temps, però cinc minuts sobirans de la seva durada i al punt dolç del desig de xarrupar-los. És una partícula de món ideal per

1 de març 2019

La mirada del poeta Joseph Brodsky amb ulls color de mostassa i mel

Joseph Brodsky, nascut i criat a Sant Petersburg, va començar a practicar de jove la poesia i la traducció. Als 24 anys va ser acusat pel règim soviètic de “parasitisme social” i condemnat a cinc anys de treballs forçats, dels quals només en va complir un i mig gràcies a la intervenció de Jean-Paul Sartre i altres intel.lectuals. El 1972 les autoritats li van “suggerir” que abandonés la URSS. Ho va fer amb una maleta que contenia la màquina d’escriure i un llibre de poemes de John Donne. Després de curtes estades a Viena i a Londres, va trobar feina de professor a universitats nord-americanes, primer a la de Michigan i després la Columbia de Nova York. Amb el primer sou de

27 de febr. 2019

Dos cartellets per resumir dos mil.lenis de manera muda

Aquests dos petits cartells metàl.lics afixats a la roca evoquen sense gaire eloqüència una història bimil.lenària al Coll de Panissars, al capdamunt del terme del Pertús. Des de la Via Heràclia dels ibers, bens abans de la colonització romana, el pas més freqüentat entre Ibèria i el continent europeu es troba al Pertús, però no sempre ha estat al mateix punt precís. Joan Badia i Homs ja apuntava el 1978 al segon volum de L’arquitectura medieval de l’Empordà que aquests blocs de pedra tallada que afloren al Coll de Panissars corresponen al monument romà dels Trofeus de Pompeu, erigit l’any 70 aC a banda i banda de la via

25 de febr. 2019

La glòria del Canigó, com una mena de vitalitat anímica

La llum jubilar de tramuntana és el factor que fa aparèixer el Canigó al fons de l'escenari alguns dies selectes, feliços pel dibuix tònic i enllustrat de les coses, quan la claror excitada pel vent invita a palpar la turgència de les formes de la vida, almenys entre les persones que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor innocent de la tendresa. Aquests dies fan revenir les fonts del desig, el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit, encantar-se amb el vol elegíac

23 de febr. 2019

Al camp de concentració d’Argelers no van comptar mai els morts

Tancats darrere les filferrades a la sorra nua de la platja en ple mes de febrer, al camp de concentració d’Argelers i tot seguit als veïns de Sant Cebrià i el Barcarès hi van morir de manera inhumana milers de refugiats republicans espanyols, que les autoritats franceses no van comptar mai. Van establir que durant  la Retirada havien entrat a França pel Pirineu català 450.000 refugiats, la meitat civils i l’altra meitat soldats. Tres quartes parts de tots plegats ja havien tornat a Espanya a finals del 1939. Però no van elaborar cap estadística ni estimació sobre quants en van morir als camps de concentració francesos, ni tan sols a través del registre d’inhumacions, si n’hi va haver, als cementiris municipals de la comarca. El 19 de febrer

22 de febr. 2019

Avui fa 80 anys de la mort d’Antonio Machado a Cotlliure

Avui és 22 de febrer. Fa 80 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Actualment es fa en cotxe amb tota comoditat un pas de frontera que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, Machado va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres intel.lectuals. Ell va voler quedar-se al

20 de febr. 2019

Defensa del vi blanc de Sancerre, de la seva joventut i la meva

Anys enrere vaig adoptar als bars de barri de París el costum popular de demanar un “petit sancerre”. S’havia convertit en nom genèric del vi blanc, encara que tot sovint procedís efectivament d’aquesta comarca vinícola del riu Loira caracteritzada per una qualitat sense comparació amb els preus disparats dels borgonyes, els bordeus i els côtes-du-rhône. Era un vi modest boníssim, passava com una carícia i procurava un moment d’il.lusió abastable. Des de l’Edat Mitjana i fins avui mateix és un vi de domaine, no de château. Els vins blancs de la comarca de Sancerre deriven de ceps sauvignon, no de l’omnipresent chardonnay. Lleugerament afruitat, d’una joventut musculada espontàniament i d’un aroma vegetal eteri, amb el remot toc salí propi del Loira, compensa la set amb una noblesa infinita i senzilla. Ara els bars de barri de París

18 de febr. 2019

Elogi de l’avorriment ben entès i laboriosament treballat

Amics i coneguts em diuen que sóc una persona molt activa, que no paro, que faig una quantitat d’activitat superior a la d’ells. En canvi a mi m’agrada parlar-los de l’avorriment. Tinc la delicadesa de no personalitzar, però la qüestió em sembla d’una importància, d’un pes específic inescamotejable. No té a veure amb la quantitat d’activitat, sinó amb la percepció de profit que se’n treu, amb el nivell de satisfacció que proporciona. Per als uns, estar tot el dia mirant el sostre del menjador o qualsevol altra immobilitat similar pot constituir una activitat més intensa i gratificant que no pas anar amunt i avall sense aturador, sense rumb i sense plaer. L’avorriment o la plenitud no depenen de la quantitat de moviment, sinó de l’estat mental de l’interessat. En

15 de febr. 2019

Les espines poden ser el millor del peix, l’exemple d’ahir

Ahir vam anar a escampar la boira al port d’Arenys de Mar, impel.lits d’entrada per una visió efusiva de les coses. Feia un dia radiant als rials de Sinera. A desgrat les recents obres de millora (la desembocadura del Rial del Bareu ha estat coberta, la plaça de les Palmeres reurbanitzada, el restaurant del Pòsit i l’antic berenador Martínez reinaugurats i el Club Nàutic autoritzat a ampliar amarratges), la passejada al recinte del port arenyenc encara es troba mancada del bri indispensable de poètica, d'un toc de gràcia que inviti a recorre’l amb una alegria pròpia. La caminada se’ns va fer escèptica com una hamburguesa de tofu, desnatada

14 de febr. 2019

Tinc afillat aquest ametller bord al cim del coll de Banyuls

Pel coll de Banyuls els governs de París i de Madrid també hi van fer passar la ratlla de la frontera estatal arran del Tractat dels Pirineus del 1659. Quan la carretera fa el cim, forma un mirador. Allà hi creix un ametller bord, aïllat, fill natural d’alguna llavor errívola portada pel vent. Estimo amb predilecció aquest arbre casual, indesitjat, fruit d’un driblatge de la natura. Ningú no l’ha esporgat ni l’ha educat mai. Les quatre branques que surten de la soca creixen com volen, aferrades a l’orgull de la supervivència malgrat la manca de carícies, la incomprensió del món davant del bastard, la cruesa del destí d’una criatura desemparada que mossega la pols amb una dignitat natural que no té res a veure amb la noblesa comprada o heretada. Encarna un anhel de

13 de febr. 2019

El miracle viscut de comprimir carn humana al metro de Tòquio

He comprovat amb els meus ulls de gaijin (estranger) que la riuada humana discorre al metro més concorregut del món amb un ímpetu calculat en detall. Em vaig dirigir a l'estació de Kita-senju per presenciar l'escena dels empleats encarregats d'empènyer els viatgers a les hores punta, aconseguir manu militari que es tanquin les portes i que el comboi pugui arrencar. Dubto molt que torni a veure mai més una torrentera humana canalitzada amb aquella precisió mentre els implicats, violentament embotits als vagons molt pitjor que les sardines, ho troben normal, acostumat,

11 de febr. 2019

Prostitució a la Jonquera, una tradició arreladíssima

Catalunya ostenta el trist rècord d’acollir el bordell més gran d’Europa, el Paradise de la Jonquera, inaugurat el 2010 com ampliació d’una llarga tradició. Les consciències es tranquil.litzen amb rapidesa, com si es tractés d’una fatalitat inevitable amb rang d’ofici més antic del món, malgrat que el qualificatiu sigui una ximpleria. N’hi ha prou amb dissimular, encara que s’hi infringeixi la llei. També es consolen pensant que la majoria de la clientela és francesa, com a la resta de negocis de la zona. Qualsevol frontera acostuma a ser un focus d’activitats subterrànies. La més transitada d’Europa occidental  és la catalana del Pertús i la Jonquera des de la implantació del turisme. Hi passen cada any sis milions de persones. Dóna peu a una activitat de visible pes específic –i ara deixo a part l’invisible. Diuen que els seus grans supermercats facturen entre 1,5 i 2 milions d’euros per dia. La facturació dels macro-prostíbuls resulta més difícil de calcular. Les escletxes de la normativa són l’especialitat dels responsables del ram i els seus advocats, amb la certesa

9 de febr. 2019

El contraban al Pertús, perquè som un país de frontera

Ahir vam anar amb l’amic Quim Curbet al Pertús a fer que fèiem el contrabandista sense gaire sentiment de culpa, més aviat amb la convicció que el principal acte de contraban va ser col.locar l’any 1659 una frontera allà on no n'hi havia, per l’interès de la corona francesa i el desinterès de l'espanyola. Al voltant de la ratlla artificial van proliferar intercanvis clandestins que abans no ho eren. El contraban és consubstancial a qualsevol frontera. En el cas de la catalana, s'hi va sumar el fet de posar-la damunt del punt de pas del Pirineu més transitat des de l'antiguitat. El contraban s'escapa per definició de xifres concretes, prefereix abonar llegendes i passar per ull, que és el seu objectiu genuí i bàsic. Això no significa que les llegendes continguin només

8 de febr. 2019

La memòria de la Retirada republicana vista a contracorrent

Oferíem aquest aspecte quaranta anys enrere els tres periodistes del diari L’Indépendant el dia que presentàvem a Perpinyà la nostra retrospectiva històrica sobre un tema fins aleshores tabú: la retirada republicana del 1939 a França. Ara se’n commemoren els 80 anys amb una colla d’actes institucionals, però aleshores encara es considerava incòmode mirar sota la catifa. Treballava de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès quan el company de la redacció René Grandó, a les envistes del quaranta aniversari dels fets, va plantejar d’abordar-los amb aportacions dels dos costats de la frontera. Després d’ampliar l’equip de treball amb un tercer membre de la redacció, Jaume Queralt, ens vam abocar a arxius, recerca de

6 de febr. 2019

Hernán Cortés, Steven Spielberg i Javier Bardem: per llogar-hi cadires

Tinc ganes de veure com el productor Steven Spielberg converteix en gran espectacle el genocidi de l’imperi asteca, comès amb engany i traïdoria pel conquistador Hernán Cortés. Arran del cinquè centenari de la “gesta”, produirà per a la plataforma Amazon una sèrie televisiva de quatre hores, protagonitzada per Javier Bardem en el paper de Cortés, de moment sense data d’estrena. Una de les últimes i més substancioses interpretacions sobre aquells fets l’ha ofert l’historiador Yuval Noah Harari al seu best seller Sapiens. D’animals a déus: una breu història de la humanitat. Subratlla que menys de vint

4 de febr. 2019

Manolo Valiente, el custodi de la tomba de Machado a Cotlliure

Vaig conèixer Manolo Valiente a començaments del 1979 al peu de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, mentre preparàvem amb els col.legues del diari perpinyanès L’Indépendant la sèrie sobre el quaranta aniversari de la Retirada republicana del 1939. Era un picapedrer, escultor i poeta sevillà exiliat a Banyuls. Un cop al mes anava a buidar la bústia que ell mateix havia col.locat al capçal de la tomba perquè el vent no escampés arreu del cementiri els missatges deixats pels visitants, amb l’autorització municipal i de la Fundació Antonio Machado de la localitat, de la qual n’era l’actiu secretari. Una tomba amb bústia de correus no era cosa

2 de febr. 2019

Els monestirs romànics representen coses que no ens expliquen

Ahir vam anar a escampar la boira amb l’amic Josep Lloret al voltant dels dos esplèndids monestirs romànics veïns de Sant Miquel i Sant Tomàs de Fluvià. Es troben separats per només 5 km de distància, a la plana de Figueres, amb una llibertat apartada i pròpia. Vam recorre’ls per fora i per dintre, però als visitants no ens expliquen la misèria del feudalisme que representen, l’enorme desigualtat entre els senyors medievals o els monjos (les dues xarxes de poder coordinades) en comparació amb la mà d’obra que construïa els seus castells i monestirs. També caldria tenir-ho present quan els admirem avui. Els monuments restaurats per l’erari públic han de reflectir la societat de l’època, no només la dels antics o actuals propietaris. La inversió que s’hi fa és inversament proporcional a la informació per interpretar-los que s’ofereix. L’acta de consagració del monestir benedictí de Sant Miquel de Fluvià data de l’any 1066. Quatre segles més endavant va ser reformat i fortificat amb els merlets que coronen els murs de l’església i el magnífic campanar quadrat d’estil llombard. El 1835 els monjos van marxar, el 1853 es va desamortitzar (posar a la venda i utilitzar com a instal.lacions agràries) i actualment torna a

30 de gen. 2019

Record en viu de la “lozana andaluza” a Roma

Mentre escrivíem a quatre mans el llibre Roma, passejar i civilitzar-se, Rossend Domènech em portava alguns dies a dinar o a sopar amb amics, per exemple a casa de l’actriu Maria Rosaria Omaggio, després que jo l'hagués contemplada in puribus naturalibus a la pantalla gran com a protagonista de la pel.lícula La lozana andaluza i a les revistes de “destape” de la seva època de joveneta turgent i desacomplexada. Els papers de Venus sempre han estat difícils d’interpretar, al cinema i a la vida real, pel despullament no només vestimentari que exigeixen, sense més artificis que el