23 d’ag. 2019

A mi Empúries encara em commou, no hi puc fer més

Ahir vam dinar amb amics a la casa del Pedró d’Empúries com a un temple grecoromà construït –i renovat— al punt més precís de la nostra història, just damunt les ruïnes de l’antiguitat i d’aquell mateix mar per on van venir a comerciar fenicis, grecs, romans i ara els turistes. Al puntet infinitesimal d’Empúries els autòctons vam començar a veure el món per un forat, a fer-nos amb els altres, a viure connectats en xarxa, també a plantar cara i a competir, a ser qui som, barrejats, hereus distants d’aquells ibers, fenicis, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans. Empúries és la proa exacta d’aquell món, del meu món. “Mirar el mar és mirar el tot”, va escriure Marguerite Duras a la platja normanda de Trouville, sense ignorar que l’indret
era el Balbec novel·lesc de Marcel Proust. Resulta difícil imaginar una platja més diferent d’Empúries que la de Trouville, però això no treu l’encert de la frase. Cadascú té el seu mar, merescut o no. El meu és el d’Empúries, com una perfusió del paisatge en l’ànima.
M’agrada muntar-me aquí el meu duel particular entre la lògica i el mite. El Mediterrani és el mar de la història, el més civilitzat de tots, també el de l’esvoranc de la desigualtat entre les dues ribes i encara avui, l’escenari de l’autèntica tragèdia grega d’aquells que fugen com poden de la misèria.
Els grecs es van instal.lar a Empúries l’any 575 aC, els romans el 218 aC. El comtat d’Empúries va néixer l’any 813 i va durar fins el 1402. Després la sorra va colgar la ciutat abandonada. Els enginyers forestals van començar a exhumar-la el 1896 per lluitar contra les dunes mòbils que envaïen camins, terres de conreu i nuclis habitats de la comarca. Els arqueòlegs van iniciar el 1908 les excavacions oficials, que més d’un segle després només han desenterrat i explicat un vint per cent del jaciment.
Despertar la flama de la il·lusió i la curiositat pel món a les ruïnes d’Empúries, canviar la seva densitat mineral pel múscul tibant de la imaginació, pot arribar a fer-me creure que se’m apareix, en la curta llunyania del jaciment, una velada deessa de la Raó en camisa de dormir. Empaitar la bellesa cansa, però perdre l’impuls de meravellar-se significaria l’esterilitat del desig. Els reptes es guanyen d’entrada contra els límits d’un mateix.
Enlloc d’aquest país no hi ha cap mar ni cap terra més grega que Empúries, irradiada per la llum solar lleonina, clapada per les mates de pins, el plomall tornassolat de les oliveres, el nèctar d’alguna figuera i el buit deixat pels llimoners. A mi Empúries encara em commou, no ho puc evitar. I després d’un excel.lent dinar i una llarga sobretaula, amb més raó.

0 comentaris:

Publica un comentari