30 de des. 2017

Feliç any nou, entesos, però aclarim què entenem per felicitat

Aquests dies tothom escampa al seu voltant afectuosos auguris de felicitat per l’any entrant. És molt amable, però valdria la pena aclarir què entenem per felicitat. El consumisme febrós voldria fer-nos creure que la felicitat es pot comprar i que no estarem mai sols si disposem d’una tarja de crèdit VIP. Però, en realitat, per acostar-se a la felicitat primer s’ha d’haver comprès el mecanisme de l’adversitat, el patiment, la fragilitat, la injustícia. No sóc adepte del mindfulness, els llibres sobre intel.ligència emocional em cauen dels dits, no tinc terapeuta ni tan sols coach. Però sento la curiositat d’entendre una mica per què passen les coses, la seva meteorologia interna. El món, les circumstàncies, no tenen res de permanent, canvien més que no

29 de des. 2017

La bella Lola no va néixer sota d’una col, és fruit d’una època

Napoleó Bonaparte va estar a punt de dominar Europa, però va ser vençut a Waterloo pels aliats anglo-prussians, els quals van redibuixar el mapa d’influències al Congrés de Viena del 1815. Espanya també havia estat ocupada per Napoleó, però en aquell congrés no li va tocar res, es va veure destinada per les grans potències europees a l’endarreriment i l’exotisme meridional. Aquest clixé faria furor arreu del món les dècades següents, quasi fins avui. El 1840 l’autor francès Téophile Gautier publicava el seu tòpic Voyage en Espagne. El 1845 Prosper Mérimée editava la novel.la Carmen, convertida en òpera pel compositor Georges Bizet per rematar la visió castissa i estereotípica, la construcció d’una imatge de cromo. El casament l’any 1853 a París de la noble dama granadina Eugenia de Montijo amb el futur emperador Napoleó III afegiria encara una mica més de coloret a l’opereta espanyola a Europa. Quan els liberals espanyols van reclamar una monarquia constitucional o fins i tot una república, les potències europees van jugar a favor del monarca Borbó per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, marginada del repartiment geoestratègic

28 de des. 2017

Posar nom a les tramuntanades més fortes, potser no cal

Les agències meteorològiques estatals d’Espanya, França i Portugal han decidit que a partir d’ara les borrasques atlàntiques que s’acostin a la categoria de cicló portaran un nom propi cadascuna, alternativament femení o masculí, com les recents “Ana” i "Bruno" al Cantàbric, amb vents de fins 140 km/h. Al Mediterrani la decisió no s’aplicarà, per considerar que rarament els temporals de vent i maregassa assoleixen aquí els nivells atlàntics. L'Atlàntic és un oceà, el Mediterrani un mar. Les tramuntanades, les llevantades o les ponentades com la d'ahir aquí es continuaran dient oficialment ciclogènesis explosives, que també son ganes de posar-se histriònics. La llegenda al voltant de la fúria de la tramuntana s’ha vist molt inflada. Se li

27 de des. 2017

La fruita prohibida dels banys termals a l’aire lliure de Jafre

La multinacional italiana FICSA de prospeccions subterrànies d’interès petrolier va obtenir el 1963 el permís de perforar a la finca can Quintana, entre els termes de Jafre, Garrigoles i Colomers (Baix Empordà). No va trobar petroli, però sí aigua termal sulfurosa i fumejant, la qual va omplir la bassa artificial amb parets de formigó abandonada pels exploradors el 1980. La piscina lliure, l’antic pou de la FICSA, es va convertir en focus d’atracció de visitants que li atribuïen propietats mineromedicinals, curatives. El propietari de la finca va llançar-hi dos camions de grava amb la intenció d’estroncar el pelegrinatge, però l’aigua termal

23 de des. 2017

Conte de Nadal a l’aeròdrom de la petita ciutat interior del país llunyà

Una persona amiga em repetia entre llàgrimes a les envistes de Nadal l’enyorament que sentia de la seva petita ciutat interior d’origen, a un país llunyà on havia deixat una part la família. Per ajudar-la a alleugerir el desconsol li vaig proposar de facilitar-li el viatge i acompanyar-la en l’anhelada visita. Ella va marxar abans i m’hi esperaria. La localitat disposava d’un petit aeròdrom. El dia de la meva arribada vaig travessar a peu la pista per cobrir la distància entre l’avió que m’acabava de transportar des de la capital del país llunyà i el reduït edifici de la terminal de la petita ciutat interior. El primer cop d’ull circular des de la pista de l’aeròdrom no em va proporcionar gaire informació sobre el lloc desconegut al qual desembarcava. La

22 de des. 2017

Astor Piazzolla torna –només a mitges— per aquestes festes

L’influent multinacional discogràfica alemanya de música clàssica Deutsche Grammophon acaba d’editar per aquestes festes un disc de la jove violinista madrilenya Leticia Moreno dedicat íntegrament a temes d’Astor Piazzolla, amb la London Philarmonic Orchestra dirigida per Andrés Orozco-Estrada. Com a piazzoller de vella data m’he afanyat a escoltar-lo amb calma. No m’ha agradat gaire. Els grans temes ja clàssics del renovador autor argentí semblen excessivament llimats, esbravats, sense el mordent ravaler que els caracteritza. Les parts de guitarra han estat transcrites per a harpa, potser per fer-ho més mimós, més nadalenc. Astor Piazzolla era bandoneonista i en aquest disc el bandoneó, a càrrec de Pablo Mainetti, llueix poc. El piano del jove argentí José Gallardo acompanya tímidament la solista, igual com el contrabaix de Jan Saksala. La música de Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món, i això és bo recordar-ho amb qualsevol ocasió. Va ser una

21 de des. 2017

El nou llibre de memòries de Josep M. Bricall, una certa i deliciosa distància

No fer el ridícul és una feina escarrassada al llarg de tota la vida, només compensada pel sentiment de coherència amb un mateix. La mesura del sentit del ridícul varia molt segons cada persona. També és cert que vivim en la societat de l’espectacle, la qual fomenta el caràcter mediàtic i l’exhibició de qualsevol cosa, al marge del seu contingut real. El sentit del ridícul constitueix l’art personal de combinar el grau d’exhibició amb allò que es té a dir o no. Per això el sentit del ridícul no deixa de ser la forma més civilitzada i per tant més suportable de coqueteria. En les actuals circumstàncies, resulta comprensible que un dels

20 de des. 2017

Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

Joan Castelló Escudé és l’autor de la frase llegendària que dóna títol a aquest article, publicat inicialment al meu blog el 10 de maig del 2013. Ahir Joan Castelló es trobava assegut a primera fila de la concorreguda presentació per part de Jordi Casas Bedós a la llibreria barcelonina Bernat del llibre-cd de Ricard Balil Recull d’havaneres i cançons de taverna de l’Empordà. Per evocar el paisatge humà del qual deriva aquest llibre-cd, el presentador va tenir la gentilesa de recordar la frase i l’article. Els torno a publicar en reconeixement de la feina duta a terme per Ricard Balil (a la foto amb camisa blanca espitragada, fa uns quants anys). També ho faig per l’estona que ens va fer reviure ahir amb la guitarra,

19 de des. 2017

Les monges eremites de l’Albera ja no poden criar més mastins

El vessant nord del Pirineu acostuma a ser un gran desconegut per als catalans d’aquest cantó de la frontera implantada el 1659. La ignorància s’aplica fins i tot el segment més accessible de la serra de l’Albera, entre Portbou i el Pertús. La frontera terrestre més transitada d’Europa amaga en un curt radi de 5 o 6 quilòmetres endins secrets que només ho són per manca d’interès d’apartar-se una mica de la ruta principal. El meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya revelava algunes d’aquestes sorpreses, acompanyat per les fotografies de Jordi Gumí. Per exemple, la pròspera cria de gossos mastins

18 de des. 2017

Sí, no es pot pas discutir, som una mica fenicis

Encara s’utilitza de manera tendenciosa el qualificatiu de ”fenici” per designar alguns comerciants murris, fins i tot usurers. La llegenda i l’estereotip han encolomat de vegades el qualificatiu als catalans. La llegenda té en aquest cas un fonament real, encara que no sigui el que creuen els practicants dels prejudicis. Fenícia era la regió litoral de l'actual Síria, Líban i Palestina, habitada des del tercer mil.leni abans de la nostra era per tribus semites. Els grecs van anomenar aquella regió llevantina Phoiniké –d’on deriva Fenícia-- i els seus habitants fenicis o “gent de la porpra”, pel color roig porpra o phoinix del cotitzat tint que s’havien inventat a partir de la closca d’un crustaci. Més enllà del rosari d’actives ciutats portuàries (Tir, Sidó, Biblos, Ugarit), els

16 de des. 2017

Una visita, una història i un respecte per al semàfor del cap de Begur

Plantar-se al cim del cap de Begur és una experiència per ella mateixa, sense necessitat de gaires pretextos. Tot i així demà diumenge el pretext s’ho val: l’entitat Gent del Ter, que es dedica a la protecció del patrimoni, convoca una sortida col.lectiva fins el semàfor del cap de Begur, funcionalment difunt però amb l’edificació intacta, assetjada per la urbanització rampant. Es tracta d’un dels punts més orientals, més endinsats en mar, de tota la costa catalana: més que la veïna muntanya palafrugellenca de Sant Sebastià, menys que el Cap de Creus, indiscutit extrem oriental de la Península ibèrica. Al cap de Sant Sebastià s’hi va inaugurar el 1857 un dels fars més importants del país. A tall de compensació, el 1883 el govern va acordar al cap de

15 de des. 2017

Els inèdits de Josep Pla: quin doll d’aigua a la font!

Ahir dijous vaig participar a la llibreria Edison de Figueres (foto de Josep M. Dacosta) a la presentació del llibre inèdit de Josep Pla Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, fruit de les recerques efectuades pel professor Francesc Montero, dintre de la feina que realitza la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona entre els papers –publicats prèviament o no-- cedits anys enrere per l’editor Josep Vergés a la Fundació Josep Pla de Palafrugell. També participava a la presentació d’ahir el professor Xavier Pla, director d’aquesta càtedra i responsable de l’edició del penúltim

13 de des. 2017

Johann Sebastian Bach per sorpresa al poblet medieval de Palau-sator

Ahir al matí passejava sense rumb pels carrers del petit poble de traçat medieval de Palau-sator, d’un centenar d’habitants i quatre restaurants destinats a la populosa clientela de visitants. El municipi engloba tres altres diminutes joies del “quadrat d’or” de l’Empordanet: Fontclara, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada. Em vaig embadalir un cop més davant la font-abeurador plantada al mig de la plaça de Palau-sator, d’una forma constructiva a la qual ningú no ha donat explicació. A l’altura del carrer Fontanella em va semblar que d’una casa en sortia el so allunyat però nítid d’una guitarra sola. Polsava el Preludi de la Suite núm. 1 per a cello de Johann Sebastian Bach amb una convicció que no era la d’un simple exercici d’assaig. Ho feia amb una

12 de des. 2017

El xamfrà dels cignes desapareguts i el mal negoci de tots

Quan aquest edifici era la seu corporativa d’Aigües de Barcelona, al xamfrà del Passeig de Sant Joan amb Diputació, en lloc de l’actual reixa opaca i blindada hi havia un petit estany amb dos cignes majestuosos i quasi domèstics a peu de carrer, com un símbol promocional de l’empresa davant dels vianants i usuaris. Ho recordo molt bé, el meu pare hi va treballar durant llargs anys. Anar-lo a buscar a la sortida de l'oficina o passar-hi per davant un cop jubilat significava contemplar els moviments elegants dels dos cignes, decoratius però ben vius, colltorts amb tanta prestància natural. Una barrera metàl.lica molt baixa impedia endinsar-se a l’estany i molestar els cignes. De vegades desapareixia algun dels dos animals o tots dos alhora, potser víctimes de la contaminació, d’alguna bretolada

11 de des. 2017

La guerra dels arrossars de Pals i Torroella arriba a la gran pantalla

Dissabte vaig fer prop de Pals aquesta foto dels arrossars, amb el massís del Montgrí com a teló de fons. El mateix dia es presentava al cinema Montgrí de Torroella el documental de Jordi Bellapart “La guerra de l‘arròs”. Encara no l’he pogut veure, però evoca un episodi determinant de la història moderna de la comarca, una topada antifeudal i modernitzadora d’abans del turisme. El financer barceloní Robert Robert i Surís, ennoblit amb el títol de marqués de Robert i president de la Cambra de Comerç de Barcelona, va protagonitzar a les seves possessions de Torroella de Montgrí –-com també a Barcelona i a Madrid-- una resistència ferotge contra el canvi d’estructures agràries que significava la reintroducció del cultiu de l’arròs a

7 de des. 2017

El miol de tendresa de cada onada ahir a la platja lliure de Garbet

Potser només era un sentiment o una tradició, però en el cor dels vells habitants de l’Alt Empordà la platja de Garbet, entre Llançà i Colera, sempre va ser vista i utilitzada com un espai lliure sense més impost de luxe que el de la naturalesa sumptuosa, verge i gratuïta. Ahir vaig anar a caminar-hi per reviure la sensualitat que emana de cada onada com un miol de tendresa. El puig d’Esquers s’eixampla fins el mar i la comalada, entapissada de feixes de vinya abans de l’arribada de la fil.loxera, forma la badia closa de Garbet. Barrada pel terraplè de la via del tren de Figueres a França, no ha estat mai urbanitzada. A aquesta platja de còdols i pedrigolet agrisat, perfumada per la farigola silvestre,

6 de des. 2017

Aquests dies no vaig a esquiar, sóc normal?

Aquests dies de pont festiu els mitjans de comunicació acorden una gran atenció a l’afluència a les estacions d’esquí, com si es tractés d’un desplaçament majoritari, d‘una situació d’interès col.lectiu. Potser alguns fins i tot s’ho arribaran a creure, per l’impacte insistent de les notícies. La realitat és que la immensa majoria dels ciutadans no anirem a esquiar durant aquest pont ni la resta de l’hivern, a un país al qual les estadístiques recents indiquen que el 31,9% de la població no pot fer vacances a cap moment de l‘any per manca de disponibilitat econòmicadesprés de les retallades econòmiques i laborals viscudes. Per alguna raó poc

5 de des. 2017

La poesia resulta vital, però es veu completament arraconada

Des de fa prop de trenta anys Antoni Clapés dirigeix l’editorial catalana de poesia Cafè Central. Diumenge passat manifestava a la premsa la seva comprovació: els llibres d’aquest gènere disposen a Catalunya d’un nucli estable d’uns 300 lectors, ampliable en alguns moments segons l’autor de cada volum. Més que alarmant, es tracta d’un balanç directament catastròfic. El mateix diumenge el concert d'Elton John al Palau Sant Jordi barceloní va vendre 15.000 entrades. La poesia no ha estat mai un vici solitari de quatre estetes, sinó una matèria bàsica de la vida col.lectiva, un art de primera necessitat, una expressió de vitalitat ciutadana. Quan se celebra cada any la Setmana de Poesia de Barcelona, amb un programa d’actes públics muntats amb un pressupost retallat, són els únics dies en que el gènere recupera temporalment el lloc que li pertoca, ocupa les places per demostrar-ho en viu i en

4 de des. 2017

La lluna d’ahir, la lluna de cada mesada, la lluna

Aquesta nit ha estat lluna plena, pleniluni rodó, amb el qualificatiu augmentatiu de superlluna, l’única de l’any 2017. Algunes vegades sembla més grossa i lluent, degut a que la seva òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra. La diferència pot ser més o menys apreciable, qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació o el grau d’interès personal que hi aboca cadascú aquella nit. No és ben bé una il.lusió òptica, però s’hi acosta. L’atractiu es troba precisament en la

2 de des. 2017

Elogi del vi blanc de Sancerre, de la seva joventut i de la meva

Anys enrere vaig adoptar als bars de barri de París el costum popular de demanar un “petit sancerre”. S’havia convertit en nom genèric del vi blanc. Tot sovint procedia realment d’aquesta comarca vinícola del riu Loira, caracteritzada per una qualitat sense comparació amb els preus disparats dels borgonyes, els bordeus i els côtes-du-rhône. Era un vi jove modest i boníssim, passava com una carícia, procurava un moment d’il.lusió abastable. Des de l’Edat Mitjana i fins avui és un vi de domaine, no de château. Els vins blancs de la comarca de Sancerre són de cep sauvignon, no de l’omnipresent chardonnay. Lleugerament afruitat, d’una joventut musculada espontàniament i d’un aroma vegetal eteri, amb el remot toc salí propi del Loira, compensava la set amb una noblesa infinita i senzilla. Ara els bars de barri de París han canviat molt, com és

1 de des. 2017

El licor de codony que m’oferien, amb el toc decisiu de la generositat

Coneixia un avi que cada tardor elaborava el seu licor de codony i me’n regalava una ampolla. Li sortia una mica tèrbol, però això no tenia importància, era una prova de naturalitat. En recordo el gust amb exactitud, no he tastat mai més un licor tan bo com aquell. Totes les regions vinícoles conserven els seus particulars licors de maceració, alcohols aromatitzats amb fruites o herbes, més l’afegit de sucre. Els obtenien amb mètodes casolans, igual que els destil.lats, aiguardents i esperits de vi, en cas de disposar d’algun alambí al fons del celler. Subsisteixen les ratafies, però la panòplia era molt més extensa i variada. Fins i tot dintre del ram farmacèutic, la miraculosa Aigua del Carme no era més