Conte de Nadal a l’aeròdrom de la petita ciutat interior del país llunyà

Una persona amiga em repetia entre llàgrimes a les envistes de Nadal l’enyorament que sentia de la seva petita ciutat interior d’origen, a un país llunyà on havia deixat una part la família. Per ajudar-la a alleugerir el desconsol li vaig proposar de facilitar-li el viatge i acompanyar-la en l’anhelada visita. Ella va marxar abans i m’hi esperaria. La localitat disposava d’un petit aeròdrom. El dia de la meva arribada vaig travessar a peu la pista per cobrir la distància entre l’avió que m’acabava de transportar des de la capital del país llunyà i el reduït edifici de la terminal de la petita ciutat interior. El primer cop d’ull circular des de la pista de l’aeròdrom no em va proporcionar gaire informació sobre el lloc desconegut al qual desembarcava. La
planura, en aquell punt, semblava muda. Un grup de residents havien vingut a esperar els seus amics i familiars, als quals abraçaven efusivament per compensar una llarga impaciència.

Vaig estirar el coll per damunt del grup amb l’esperança d’albirar la persona que m’havia d’acollir a mi. No vaig localitzar-la, no hi era. El grup d’acollidors i de viatgers es va anar dispersant a bord d’una corrua de vehicles privats, entre els quals hi vaig distingir pocs taxis. 

La terminal va quedar finalment sense ni una ànima. Els empleats es van fer fonedissos, atès que l’avió següent no arribaria fins l’endemà o l’endemà passat. Em vaig col.locar al carrer, amb la maleta als meus peus, sol.

Vaig ensumar amb delit l’aire lliure, després de les hores de vol, amb la boca pastosa del viatge sacsejat i la mica de mareig inevitable. No podia estirar gaire les cames pels voltants, per no haver d’arrossegar la maleta inútilment abans de l’arribada, sens dubte imminent, de la persona que m’acolliria. 

Des del punt fix de la meva espera a la vorera, l’únic element curiós de l’escenari era l’alt dipòsit d’aigua de l’aeròdrom, aixecat sobre una estructura piramidal d’enginyeria antiga. El vaig remirar llarga estona, sense trobar gran cosa a dir-nos. Molt de tant en tant passava algun cotxe pel carrer del davant. 

Posat a ser positiu, l’element que em va interessar de la situació d’espera desconcertada i solitària era el silenci. A aquella remota petita ciutat el silenci tenia una consistència apreciable. Podia resultar fins i tot relaxant trobar-me a la sortida d’un aeròdrom sobtadament despoblat, inert, si no fos pel neguit d’entendre què podia haver passat a la persona que m’esperava i que no havia comparegut a l’hora anunciada de l’aterratge. 

Suposava que algun d’aquells cotxes que transitaven distants giraria de sobte cap el punt on em trobava a l’espera i que una persona efusiva i agraïda m’abraçaria com als altres viatgers. Era impossible que no vingués a buscar-me. El motiu del meu viatge fins la petita ciutat interior del país llunyà era retrobar-me amb l’única persona que hi coneixia. 

Quan finalment va arribar, les excuses pel retard em van semblar vaporoses. La mateixa situació es va produir pocs dies després, arran del viatge de retorn, que també vaig emprendre abans que ella. Em va conduir a l’aeròdrom. En comptes d’esperar al meu costat fins al moment de l’embarcament, tal com feien els altres acompanyants efusius i agraïts, em va dipositar a la terminal i va marxar tot seguit.
Ja no em va estranyar tant com el primer dia. Li vaig trobar un punt conegut a la meva solitud en aquell aeròdrom de la petita ciutat interior del país remot.