L’aventura de creure que arribarem a nonagenaris

Diuen que els nascuts a partir de 2007 viuran més de 100 anys i arribaran al segle XXII. Les estadístiques asseguren que tots arribarem cada vegada més a la condició d'octogenaris i nonagenaris. Per tant, ens convé valorar la part excitant de la pèrdua gradual d'energia atlètica i de bellesa convencional per passar a col.locar l’accent en altres coses menys aparents però més consolidades i útils. Madur no significa a punt de descompondre’s, si sabem valorar la processó dels anys sense repapiejar. Algunes satisfaccions fan més 

El Canigó nevat parla clar al pont del Palmarium de Perpìnyà

La previsió meteorològica actualitzada confirma el costum de cada any. Tindrem un curt i últim rebrot de pluja i fred relatiu en ple mes de maig, cosa comprovable de manera visual al massís del Canigó completament nevat aquests dies, abans del desgel imminent. Fa temps que sóc un observador atent de la majestat del Canigó a l’horitzó, des de diferents punts estudiats de la meva geografia, els dies que la tramuntana esbandeix l’atmosfera i obre la cortina del paisatge de fons. Entre les talaies del massís del Canigó que col.lecciono, la preferida és el pont del Palmarium al centre de Perpinyà (foto adjunta). Deu ser perquè es tracta d’una inusual visió plenament urbana, emmarcada .per una vegada dintre dels edificis i la botànica de la ciutat. Puc recórrer a altres punts de contemplació igualment predilectes, però aquest em commou de manera especial. Passo estones recalcat a la barana del pont circulatori, com si esperés que la muntanya em parli. De fet, em parla, però això és més aventurat d’expressar de manera breu i comprensible. La meva mirada li reserva un afecte inexplicable i correspost. A ple estiu els colors grisosos,blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada

La trampa tan atractiva d’empaitar sempre la bellesa

Resulta trampós dedicar una magna exposició a “El culte a la bellesa” per passar revista a l’evolució del concepte, com anuncia que farà el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) de maig a novembre, tot adaptant la idea presentada el 2023 a la Wellcome Collection de Londres. Resulta trampós i molt atractiu, és clar. Trampós en el sentit que la idea de bellesa han canviat molt al llarg de les èpoques i s’ha revelat indefinible. Alhora, ha exercit sempre un atractiu poderós, un anhel recalcitrant. A tots ens agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la, lliurar-nos a la temeritat d’empaitar-la i al dolor de posseir-la només per un instant fugitiu. La bellesa depèn molt de la mirada de cadascú. S’ha de saber mirar, si es vol detectar el principi actiu i imprevist de la bellesa, tan aleatòria. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat, però aquest culte no s’extingeix mai. En una ocasió vaig veure passar pels carrers anònims de la

Al Cap de Creus hi havia una sirena, jo la sentia i la trobo a faltar

El far de cap de Creus va ser completat l’any 1959 amb aquest edifici de la foto adjunta: una sirena acústica. Emetia els dies i les nits de boira gemecs esquinçadors per avisar les embarcacions de la proximitat del coster. La sirena va ser construïda a la punta encara més prominent, més endinsada al mar que el far, aixecat el 1853 a l’extrem més oriental de tota la Península Ibèrica. Amb els nous sistemes de transmissió, ara la sirena ja no és necessària. Va emmudir el 1981 i va ser enderrocada el 2006. La trobo a faltar. Ha deixat un buit en el paisatge físic i el sonor.  Belava com una ovella mitològica, feia el seu fet sense molestar ningú. El veí hostal i restaurant Cap de Creus, habilitat a l’antiga caserna de carrabiners a partir del 1991 per l’anglès

La reina Blanca d'Anjou no va tornar a l'altar de noces de Vilabertran

Diuen els historiadors que un dels fets històrics més destacats viscuts per la magnífica canònica de Vilabertran, prop de Figueres, va ser el casament del rei Jaume II de Catalunya-Aragó amb Blanca d’Anjou, filla del germà del rei de França, celebrat el 29 octubre de 1295 amb grans fastos. Allò que no diuen tan sovint és que la núvia tenia 12 anys i que el rei li va fer deu fills gairebé seguits des de l’any següent de la noça. Blanca d’Anjou va morir de part del desè, als 27 anys. El rei Jaume II, dit el Just, ja s’havia casat anteriorment amb la infanta Isabel de Castella, quan ella tenia 8 anys, però aquell primer matrimoni va ser anul.lat pel papa. Després de la mort de Blanca d’Anjou, encara es va casar dos cops més, amb Maria de Xipre i amb Elisenda

El Bulli és una cosa i Cala Montjoi una altra diferent

Francesc Galí acaba de retratar al llibre Zenobia Camprubí i els secrets de Cala Montjoi (editorial Cal.lígraf) l’aventura biogràfica de la muller catalana del poeta i premi Nobel Juan Ramón Jiménez, propietària d’una casa familiar d’estiueig a aquesta platja que més endavant es faria famosa internacionalment per l’existència del restaurant El Bulli de Ferran Adrià. El llibre de Francesc Galí torna a posar de relleu que Cala Montjoi és una cosa i El Bulli una altra diferent al mateix punt afortunat. No vaig ser client del Bulli, en canvi ho sóc de Cala Montjoi. Era un restaurant de preu prohibitiu, la cala és una de les més boniques del país

En qüestió les grans creus dels cims a l’Aneto i el Canigó

La creu de grans dimensions en alumini aixecada al pic de l’Aneto, el més alt del Pirineu, torna ser notícia aquets dies perquè mans anònimes l’han segada i han reobert el debat sobre la necessitat, al món d'avui,  de coronar els grans cims amb aquesta mena de símbols. L’any 2013 ja va circular una petició perquè la monumental creu en ferro forjat que senyoreja al pic del Canigó fos alliberada de la quantitat de banderoles i rècords tèxtils de tota mena que la gent hi deixa penjats, a un pic mític que arriba a congregar 500 excursionistes cada dia festiu de bonança. La creu del Canigó s'ha convertit en una mena d'espantaocells virolat, que la tramuntana esparraca sense misericòrdia. Algunes veus tornen a recordar que les creus de grans dimensions plantades als pics de les muntanyes recorden excessivament l’època de la preponderància de la religió sobre la societat en general. Les muntanyes, fins i tot els pics més destacats, no necessiten creus monumentals per coronar el seu caràcter simbòlic. La majestat del paisatge

La campanya "No a la MAT" mereix un llibre acabat de publicar

La construcció de la línia elèctrica de Molt Alta Tensió (MAT), amb un traçat aeri sustentat per enormes torres metàl.liques de 70 metres d’alt, desfigura el paisatge de les comarques de Girona, excepte al tram fronterer entre Santa Llogaia (Figueres) i Baixàs (Rosselló), on la mobilització ciutadana va aconseguir que fos soterrat. Arran de la diada de Sant Jordi s’acaba de presentar a Perpinyà el llibre al qual l’historiador i periodista Lluís Dagues relata aquella mobilització, sota el títol Non à la THT. Icil on enterre les géants (Ed. Trabucaire). Dels 64,5 quilòmetres de la MAT gironina i rossellonesa,

Avui fa cent anys que va néixer el cuiner Josep Mercader

No és freqüent que es recordi el centenari d’un cuiner i hoteler, però avui s’escau el de Josep Mercader i Brugués, nascut a Cadaqués el 14 d’abril de 1926, fundador de dos establiments de plena actualitat: el Motel Empordà de Figueres des de 1961 i l’Almadraba Park Hotel de Roses des de 1970. Va morir als 53 anys d’un infart. El “segon acte” de la seva trajectòria ha anat a càrrec d’un jove ingressat com a grum al Motel al moment d’inaugurar-se, que es convertiria amb el pas dels anys en gendre i mà dreta de Mercader. El fundador va dirigir el Motel durant 18 anys. Jaume Subirós n’hi porta 65, dels quals 47 com a director. Tres dels quatre nets s’han incorporat al negoci familiar. La quarta, Sílvia, prepara una biografia sobre l'avi. Per cert,

Els 50 anys del film “Novecento” i les maneres de celebrar-ho

La ciutat italiana de Parma celebra fins el mes de juliol el 50 aniversari de la pel.lícula Novecento, inoblidable història de lluita de classes rodada pel parmesà Bernardo Bertolucci (a la foto al costat de Dominique Sanda durant el rodatge) als bellíssims escenaris rurals de la comarca. Ho fa amb una exposició “immersiva” que recorre localitzacions, protagonistes i girs del guió. Més que la “immersió” muntada al Palau del Governador, es pot reviure Novecento al seu entorn natural, per exemple des de la terrassa de l’osteria I Tri Siochètt als afores de la ciutat. És el paisatge del poeta Attilio Bertolucci i del seu fill director de cinema. La

L’amic rossellonès Jordi Barre i la nit on va fugir ara fa 15 anys

El 1982 vam publicar amb René Grando i Jaume Queralt, col.legues del diari perpinyanès L’Indépendant, el llibre Vous avez la mémoire courte sobre la Retirada republicana de 1939, de la qual encara se’n parlava ben poc. Ho vam celebrar amb una festa d'amics al poble de Fenolleda i ens va sorprendre veure-hi arribar un camió. Era el voluminós equip  de so de l'estimadíssim cantant rossellonès Jordi Barre i el seu grup. Ens volia cantar en perfectes condicions “La nit on vam fugir” (lletra de Joan Cayrol). D’aquella festa fa molts anys, però no l’oblido. Vaig gaudir de l’hospitalitat a casa de Jordi Barre i la

El Passeig de Mar de Palamós es renta la cara com el gats

La badia de Palamós i Santa Antoni de Calonge és una de les més boniques del país i té la fortuna de disposar d’un Passeig de Mar de tres quilòmetres que fan molt goig quan se’ls recorre a peu, sobretot si la passejada és conversada. Ara el Passeig de Mar s’acaba de rentar la cara com els gats al tram comprès entres els carrers Aragó i Carmel, amb alguns elements nous (enllumenat, mobiliari urbà, carril bici) i la preservació de la doble filera de plàtans, el terra de sauló i les arcades decoratives davant la Platja Gran, amb els antics canons de guerra més o menys decoratius. Rentar-se la cara com els gats significa fer-ho de manera superficial però eficaç i sense excessos. El passeig va ser traçat el 1904 i ha conegut diverses reformes, sobretot al

L’avançat forn solar d’Odelló, el gran desconegut

Un dels centres científics més espectaculars i menys coneguts és el Forn Solar d’Odelló a l’Alta Cerdanya francesa, dels més grans del món, implantat pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) gràcies a la durada de la llum solar i la qualitat de l’atmosfera cerdana. Concentra els raigs solars als miralls reflectors orientables desplegats als pendent de la muntanya i els projecta a l’enorme pantalla parabòlica de 40 metres d’alt i 2.000 m2 de superfície. La recerca a altes temperatures té aplicacions a la indústria aeronàutica i aeroespacial, entre d’altres.  El forn solar d’Odelló treballa ara en simulació de condicions de vida a la Lluna, a força de concentrar una temperatura de 3.000 graus sobre regolita (fragments de roca i pols lunar) per

El plaer ciutadà d’anar a estrenar un mercat de barri

Estrenar la reforma d’un dels 40 mercats municipals escampats al llarg dels barris de Barcelona sempre és un plaer ciutadà, per això ahir vam anar a esmorzar a l'acabat d’estrenar mercat de Montserrat Àngela Vinent i jo, els dos autors del llibre Cuines amagades, ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (Ed. Cossetània, 2020). Aquest mercat en concret va obrir l'any 1960 per donar servei als veïns de Roquetes, Verdum, La Prosperitat i Trinitat Nova, al districte de Nou Barris. La reforma d'ara encara fa olor de nou i vam poder esmorzar a la terrassa assolellada del seu bar, després d’admirar parades flamants com la de Menuts Ramells. Els mercats de Barcelona són una realitat viva

El jaciment arqueològic de Pompeia no para d’oferir novetats

El pioner centre barceloní d’arts digitals Ideal Montjuïc (al pavelló Victòria Eugènia de la Fira) acaba d’obrir fins el mes de setembre l’exposició immersiva “Els últims dies de Pompeia”, guardonada com a Millor Exposició 2024 per National Geographic, després del seu èxit a Londres i Madrid. Pel seu cantó, la realitat del jaciment de Pompeia no para d’oferir novetats. Sepultat pel volcà Vesuvi l’any 79 dC, ja tenia 2,6 milions de visitants anuals quan el 2014 el govern italià va decidir invertir-hi 105 milions d’euros per dinamitzar les excavacions i frenar la “segona destrucció” del pas del temps. Tarragona està agermanada amb Pompeia, però els

Perpinyà es manté a l’extrema dreta com una fatalitat

Vaig pensar que es parlaria una mica més entre nosaltres de la ciutat de Perpinyà quan l’any 2020 va ser la més gran de França (120.000 habitants, 450.000 amb l’àrea metropolitana que engloba de facto) a elegir un alcalde d’extrema dreta en la persona de Louis Aliot. Em vaig equivocar. Ahir diumenge Louis Aliot va ser reelegit, sense ni tan sols necessitar segona volta (participació electoral de només 48%), i quasi ningú s’ha pres la molèstia d’intentar entendre'n les causes. La capital del Rosselló nord-català, tan a prop i tan lluny! El periodista Antoine Gasquez, redactor en cap de La Semaine du Roussillon, fa a l’última edició un eloqüent balanç de la inactivitat, l’immobilisme d’Aliot com a

Escanyar amb sadisme Cuba és un fet indigne, roí, inacceptable

L’embargo comercial aplicat pel govern dels Estats Units contra Cuba data de 1960, després que el castrisme nacionalitzés les empreses nord-americanes. Fins ara l’havia pogut esquivar, amb dificultat creixent, per l'ajuda soviètica i veneçolana. Ara la penúria és dramàtica, insostenible i propícia a la revenja nord-americana i de la populosa colònia de cubans expatriats. El castrisme residual al govern repeteix que vol negociar amb Washintgon, sempre que es respecti la sobirania de l’illa. Això és una condició que fa riure el president Donald Trump, convençut que pot forçar el canvi de regim cubà amb un simple sospir, com no havia aconseguit Estats Units durant les set dècades anteriors. Però últimament ha comprovat a Veneçuela o

La crítica musical ben tocada també existeix, però poc

A les pàgines de Cultura del setmanari parisenc Le Nouvel Observateur (ara l’Obs a seques) hi busco com una delícia les curtes crítiques de música clàssica sense pèls a la llengua de Philippe Cassard, veterà concertista de piano i comentarista radiofònic de l’emissora France Musique. Són una delícia perquè estan molt ben escrites i diuen sense embuts quan un concert o un enregistrament no li han agradat. L’altre dia escrivia a la titulada “Dret de fuga”: “Els funàmbuls narcisistes s’atreveixen a tot, això se’ls ha de reconèixer. Vikingur Olafsson ha guanyat un públic i es complau en la provocació de pacotilla. La seva sonoritat és d’una lletjor

La “Mediterrània” de Maillol torna a ser aquests dies a Barcelona

L’actual exposició a la Pedrera de Barcelona sobre el moviment artístic parisenc de l’any 1900 anomenat dels Nabís (profetes en hebreu) desplega quadres de Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, però també la cèlebre escultura “Mediterrània” del banyulenc Aristides Maillol (foto adjunta). La versió original en guix de “Mediterrània” val la visita. És l’obra més representativa de l‘artista nord-català, l’escultor europeu més valorat del seu moment després de Rodin. Un exemplar en bronze de “Mediterrània” ja va figurar a l’exposició dedicada a Maillol pel Museu Frederic Marés el 2015 i també a l’antològica muntada el 1979 a la Casa Macaya

El ritual del ditet d’armanyac i el relleu generacional al Motel Empordà

Paula Subirós Payan té 19 anys, estudia a l’Escola d’Hostaleria de Girona i ajuda la família alguns dies al Motel Empordà de Figueres i a l’Almadraba Park Hotel de Roses. És una de les besnetes del fundador Josep Mercader, neta del director Jaume Subirós i filla del cap de cuina Jordi Subirós. Quan l’hi trobo la saludo de seguida perquè tinc la callada certesa que l’únic equivalent terrenal de la vida eterna és que tinguin relleu generacional les coses ben fetes, que guanyin d’aquesta manera la batalla contra el pas del temps i hi afegeixin les qualitats noves de cada època. El títol del meu llibre Motel Empordà, elogi de l’amor estable es refereix precisament a això: també pot haver-hi amors estables i transmissibles. Al final del dinar d’ahir divendres, després de presentar amb Joan Armangué a la premsa entre aquestes parets el nostre nou llibre Converses de sobretaula al Motel, vaig demanar si era possible que el ditet d’armanyac de la sobretaula que prenem ritualment ens el servís a la copa aquesta vegada Paula Subirós. El cap de sala Joan Manté va ensenyar-li amablement com fer-ho, com agafar la pesada ampolla magnum, com decantar-la lentament davant del client, com mesurar

Acaba de sortir el nostre llibre “Converses de sobretaula al Motel”

Editorial Gavarres acaba de publicar a la col.lecció Narratives el llibre Converses de sobretaula al Motel, al qual Joan Armangué i jo passem a net les nostres tertúlies habituals després del dinar mensual que mantenim amb altres amics comptats a l’establiment que ens acull i ens incentiva. L’economista Joan Armangué va ser alcalde socialista de Figueres de 1995 a 2007. Pel meu cantó, vaig publicar a la mateixa col.lecció el llibre Motel Empordà, elogi de l’amor estable sobre l’hospitalitat d’aquesta casa. Ara intentem defensar l’art de la conversa a través d’una panoràmica informada, viscuda, concreta, pràctica i comprensible sobre la societat d'ara. Al pròleg del llibre, l’escriptor Sebastià Roig diu: “Avui més que mai cal reivindicar el dret de parlar amb calma, cordialitat i respecte, i fer-ho ben entaulats, si pot ser. Hem d’exigir discussions amb cos i ànima, debats amb suc i bruc, ben carregadets d’opinions, arguments i dades objectives, Armangué i Febrés han sargit un llibre important que convé llegir a poc a poc. D’aquest llibre, tothom n’extraurà algun element valuós”.  Es presenta el 14 de març a les 18h al Centre Sport de Figueres, el 19 de març a la Llibreria 22 de Girona, el 24 de març a la llibreria Ona Pau Claris de Barcelona, el 4

Última hora: han arribat les primaverals favetes a la menta al Motel

 

Els francesos han fet famosa la campanya anual “Le beaujolais nouveau est arrivé” quan posen a la venda el vi novell el tercer dijous del mes de novembre, tot i que de beaujolais n’hi ha de bons, regulars i mediocres, com a tot arreu. Aquí la data de l'any assenyalada és el dia de primers de març en què les favetes tendres de primavera acabades de collir comencen a ser servides a la taula del Motel Empordà de Figueres, des de 1973. Aquesta setmana ja han arribat a la carta de l'establiment. És un dels plats més deliciosos i filosòfics, una síntesi rodona de l’art de la renovació culinària que practica aquest establiment. Les continuo demanant

Editat el nou llibre “Els Mateu de Peralada, orgull i prejudici”

Acaben d’editar a la col.lecció Perfils Empordanesos de l’editorial Cal.lígraf el meu llibre Els Mateu de Peralada, orgull i prejudici al voltant d’aquesta família de pròspers industrials barcelonins que el 1923 van comprar el castell de Peralada per convertir-lo en aparador de prestigi, amb col.leccions d’art i jardins a la francesa. De fet, el castell i els seus jardins ja havien estat restaurats prèviament pels tres germans Rocabertí Dameto, hereus del títol i les propietats del comtat de Peralada. A la mort de tots tres sense descendència directa, va ser posat a la venda i adquirit pels Mateu. L'hereu Miquel Mateu i la seva dona Júlia Quintana van tenir una filla única, Carme Mateu, casada amb Artur Suqué. Aquest últim va obtenir del govern de la Generalitat pujoliana la concessió dels casinos de joc a Catalunya. El llibre repassa la història amb capítols com: De Llinars del Vallès al holding, La Hispano Suiza, pioners de l’automòbil, Miquel Mateu hereta el negoci i el castell, La família Costa, tres generacions de majordoms; Els Rocabertí, primers restauradors de Peralada, El paper del veí castell de Requesens, Guerra Civil i represa dels negocis, Batalla de les bombolles, derrota del xampany català; Els casinos de joc al rescat, El “cas Casinos” als tribunals, Nova polèmica als terrenys de la platja del

El Grand Palais aposta sobre segur amb Henri Matisse

Tot aprofitant els fons abundants del Centre Pompidou, tancat per obres fins el 2030, l’exposició de lluïment del Grand Palais parisenc serà aquesta primavera, del 24 de març al 26 de juliol, una retrospectiva de la producció dels últims anys d’Henri Matisse, de 1941 fins la seva mort a Niça el 1954. Es tracta d’una aposta segura, amb poca aposta i molta seguretat d’elevada xifra de visitants. La primera gran retrospectiva de Matisse al seu país ja havia estat organitzada pel Grand Palais l’any 1970. L’opció d’ara a favor de l’última etapa de l’artista posarà el focus a les tècniques de dibuix, guaixos retallats, teles pintades i disseny de vitralls que va practicar quan les limitacions físiques imposades per la malaltia l’impedien pintar com abans. Per tant, n’estarà absent la brillant primera etapa del fauvisme que va iniciar l’any 1904 a Cotlliure, el poble rossellonès que va descobrir a través de la seva dona Amélie Parayre i on va entrar en contacte amb l’escultor i pintor nord-català Aristides Maillol. Aquella estada primerenca a Cotlliure i el naixement de l'estil fauvista sigficarien un tombant ressonant de la pintura del segle XX i la consagració del nom de Matisse a l'alçada del seu amic Pablo Picasso. A partir de 1950 va

El patrimoni d’art durant la Guerra Civil, infinitament estudiat

La foto adjunta és un document històric: l’arquitecte Pedro Muguruza Otaño (al centre) i el tinent coronel Luis Peral Saez, en nom del Servei de Recuperació del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN), es fan càrrec des del 8 de febrer de 1939 de tot el que el govern republicà, durant la seva marxa cap a França, havia abandonat a l’extens dipòsit del castell de Sant Ferran de Figueres. La intenció de tornar aquelles obres d’art als propietaris es va revelar difícil. Alguns havien mort, s’havien exiliat o preferien no reclamar. El Museu Nacional d’Art de Catalunya acaba d’obrir l’exposició “Recuperado del enemigo” amb 135 peces que no van ser reclamades i van quedar als seus magatzems. La

Les joves directores arriben al podi de les orquestres simfòniques

La tercera edició del concurs internacional de directores d’orquestres simfòniques La Maestra té lloc a la Philarmonie de París del 23 al 28 de febrer i compta entre les finalistes amb la catalana Noemí Pasquina (foto adjunta), nascuda a Cardona el 1987. El concurs La Maestra vol fomentar el llançament de dones directores i fins ara ho ha aconseguit amb escreix. L’actual principal directora invitada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), Stephanie Childress, de 27 anys, va quedar segona classificada de l’edició de 2020 de La Maestra i va ser fitxada per l’OBC. La presència de dones entre els músics d’orquestres simfòniques tendeix cada cop més a la paritat, en canvi es manté molt lluny d’aquest objectiu al podi de direcció. De les 35 orquestres simfòniques espanyoles, només 2 tenen directora titular: la mexicana Alondra de la Parra a l’Orquestra i Cor de la Comunitat de Madrid i Virginia Martínez (antiga assistent

Al túnel de l’AVE al Pertús aviat li sortiran teranyines

Els dos túnels transfronterers de l’AVE al Pertús (un per cada sentit de circulació) es van acabar fa quinze anys amb un pressupost de construcció de 3.500 milions d’euros, però continuen sent el tram d’alta velocitat menys utilitzat de França, segons l’últim balanç anual de l’Autoritat de Regulació de Transports francesa. Només hi circula la mísera xifra de 4 trens de passatgers per dia en cada direcció, mentre que pel túnel ferroviari submarí del Canal de Mànega n’hi passen 46. El fet es deu a la decisió francesa d’ajornar el traçat d’alta velocitat entre Nimes i Besiers, l’anomenat “tap francès”

La brevetat més brillant, als 10 anys de la mort d’Umberto Eco

Aquest dimecres dia 19 fa deu anys que ens va deixar Umberto Eco, innovador professor de semiòtica a la universitat de Bolonya, defensor de la necessitat de riure a l’aclamada novel.la El nom de la rosa i articulista constant de premsa sobre els temes més variats. Al setmanari L’Espresso hi escrivia des de 1955 i la seva rúbrica “La bustina di Minerva” hi va aparèixer de 1985 fins la seva mort. Aquesta setmana L’Espresso dedica la portada al seu il.lustre col.laborador, l'autor d’aquella mítica secció “breu, incisiva, irònica, mai banal, provocadora amb una frescor que desafia el pas del temps. La Bustina di Minerva ha estat una escola de llibertat intel.lectual, un exercici setmanal de pensament

Descoberta dels bancs de seure a la Piazza San Carlo de Torí

He passat uns dies a Torí i m’he encantat amb els bancs de seure de la cèntrica Piazza San Carlo. Els bancs del carrer poden arribar a ser una de les peces més eminents i civilitzades del mobiliari urbà, una element d’afecte i alfabetisme de la vida en societat. Aquests han estat el meu setial, el meu observatori, el meu lloc al món per uns dies. Els delits del mapa mental i els somnis de reparació hi han trobat un encaix just amb la realitat. El plaer de seure-hi ha estat més fondo que el simple fet de reposar i els pensaments s’hi han harmonitzat en un misteriós estat de pau. No sempre valorem prou la grandesa d’aquests taulons a la intempèrie de l’espai públic. El meu soliloqui s’hi ha sentit condecorat per la vida de cada dia. Si tancava els

L’últim llibre de Quim Curbet, una delícia a culleradetes

La lectura de l’últim llibre de Quim Curbet, titulat Apunts de saviesa prescindible (Edicions Cal.lígraf), m’ha fet passar una tarda feliç, i això només ho puc agrair a algunes de les novetats editorials que es fan i desfan. M’ha recordat de seguida l’èxit internacional d'El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, de Philippe Delerm, que va donar lloc a un gènere. Estic convençut que Delerm envejaria el capítol “L’elegància de la lletra i”, del publicat ara per Quim Curbet. L’extrema fragmentació temàtica (molts capítols ocupen amb prou feines una pàgina i mitja) pot desconcertar aquells que hi busquin un argument articulat amb planteig, nus i desenllaç. No, aquest llibre s’ha de llegir d’una altra manera. El plaer es troba en la gràcia narrativa, la ironia que ho fa tot més fluid, l’art d’estirar el fil amb elegància literària. Quim Curbet, després d’escriure una colla d’altres llibres, ha arribat a depurar un estil personal cristal.lí, lubricat, potent. Aquest últim llibre seu planteja un cop més la injusta manca de ressò als mitjans

El famós vi de Banyuls és ben acabat, o quasi

El 1982 el vi de Banyuls va llançar a tot França aquesta campanya publicitària que marcaria època, d’un estil gràfic destinat a rejovenir la imatge d’un vi tradicional, tant de taula com dolç d'aperitiu o de postres. Ho va aconseguir i el 2011 la cooperativa de 700 productors inaugurava un celler ultramodern al Mas Ventós. Les feixes de pedra seca i les vinyes verdes vora el mar que dibuixen el vinyer de Banyuls (Banyuls, Cotlliure, Portvendres, Cervera) presenten ara el descarnat taló d’Aquil.les. El flamant celler del Groupement Interproducteurs Collioure-Banyuls (GICB Terres des Templiers) ha entrat en fallida, amb un deute de 20 milions d’euros. Produïa 35.000 hectolitres l’any 2000 i

Esclata l'escandalosa desinversió a la xarxa ferroviària col.lapsada

M’agradaria que alguna autoritat responsabls (més o menys autoritat, més o menys responsable) del col.lapse de Rodalies reconegués la magnitud de la desinversió de les últimes dècades a aquesta xarxa mentre Catalunya sumava dos milions d’habitants més. També podria reconèxer de passada que la línia de Barcelona a Vic i Puigcerdà té avui el mateix temps de trajecte que quan va ser inaugurada el 1922, que la línia pionera de la costa fins Mataró veu com les onades peten contra els vagons en marxa els dies de temporal de mar i que la inversió a mans plenes (quinze vegades més que a Rodalies) a la flamant xarxa d’alta velocitat l’ha convertida en la més extensa, més cara i menys utilitzada del món. La mateixa retallada s’ha aplicat a altres serveis públics, com la sanitat o l’ensenyament, però el grup reduït de maquinistes de RENFE té més capacitat de pressió –o patent de cors-- que els mestres, metges o infermeres, de manera que es pot

Bob Dylan i Joan Baez de gira compartida, un miracle pendent

Ha resultit ser falsa la notícia viralitzada a les xarxes sobre una gira internacional conjunta de Bob Dylan i Joan Baez al llarg de 2026. Hauria permès creure en el miracle de tornar a ser joves i, també, que algú plantés cara a Donald Trump amb eficàcia escènica i repercussió garantida. Queda pendent de saber si també són falses les notícies de les xarxes sobre una malaltia severa de la cantant de 86 anys, els mateixos que Bob Dylan, o la del contracte de 10 milions de dòlars signat amb Netflix per rodar una sèrie de set epìsodis sobre la seva vida i carrera. En canvi, Bob Dylan ha confirmat la gira nord-americana en solitari que arrenca el 21 de març. Joan Baez va fer la gira internacional de comiat el 2018 i 2019 amb 50 concerts, entre els quals el 24 de juliol d’aquell any a l’Escenari Verd de Donosti amb entrada gratuïta, el 26 de juliol al Festival Jardins Terramar de Sitges, el 27 al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols i el 28 al Teatro Real de Madrid. Joan Baez viu ara retirada a Califòrnia, tot i que té programats alguns concerts locals els

La mimosa de Ceret entra ben ufana a l’era industrial

El microclima assolellat de l’arrecerada vall de Ceret i l’abundància d'aigua dels baixants del Canigó hi afavoreixen de sempre flors, fruites i verdures primerenques. A mitjan desembre hi esclata el lirisme hivernal de les mimoses amb un groc estrident, confiat i enlluernador. La floració es converteix en toc de corneta de la mobilització d’una desena de productors de la Cooperativa Ceret Primeurs, ara integrada a la veïna La Melba, que viu sobretot de l’exportació a París de les cotitzades cireres, préssecs, albercocs, magranes, carxofes, enciams... La seva exportació de mimosa en flor desestacionalitza una mica la feina, genera activitat a un moment buit de la temporada baixa. Les branques florides es converteixen en poms de 150 grams. Cal confeccionar-ne 60 per hora, un per minut, perquè surtin els números i poder servir en pocs dies la comanda de 3.000 poms. La cooperativa ven 3 tones de mimosa en flor per any. Al conjunt del Rosselló se’n comercialitzen 100 tones i als departaments provençals dels Alps Marítims i el Var fins a 1.100 tones anuals. La mimosa s’ha industrialitzat, però encara projecta com abans la llum més viva de l’hivern i la flaire precoç de la primavera. El Museu d’Art

El miracle de la vinya vella de Jordi Esteve i el Celler Rim a Rabós

Ahir vam anar a trepitjar amb delit la vinya vella de Jordi Esteve Xifra i el seu Celler Rim a Rabós (Alt Empordà) com qui entra a un temple centenari, que és exactament el que és. Amb el valor afegit que fa quatre dies era pràcticament morta i ell l’ha feta reviure amb l’única fe que construeix els temples centenaris, és a dir, l‘esforç humà i la confiança en els miracles terrenals. Ara el seu Celler Rim produeix de 10.000 a 15.000 ampolles per any de vi natural, principalment l’anomenat Sarau (blanc i negre). Ahir vam tastar la delícia matinal del blanc escumós Tot Fermenta, acompanyat per la conversa d’un enamorat de l’Albera i pels embotits de fabricació pròpia (el porc anual l’engreixa a una granja de

El senyor Subirós estima l’ametller que floreix abans que tots

Fa més de cinquanta anys que hi passa diàriament  amb el cotxe i té comprovat que aquest vell ametler monumental treu les primeres flors al voltant de la festa de Reis, abans que tots els altres de la contrada, just a l’entrada del poble de Palau-saverdera (Alt Empordà). Fa tants anys que l’observa amb precisió que l’ametller s’afanya a florir a primers de gener per satisfer la fe del senyor Subirós. Jo també tinc un ametller afillat al cim del Coll de Banyuls que encarna als meus ulls tota una vida d’observar-lo, per això entenc la seva fixació i li pregunto sempre amb impaciència després de Cap d’Any com té l’ametller primerenc. Ahir m’hi va portar a comprovar-ho de prop. En efecte, havien borronat les primeres flors. Encara que haguéssim de fer marrada amb el cotxe, el fet s’ho valia. Aquest arbre no ha estat alimentat només per la riera que corre als seus peus ni pel microclima arrecerat del fondal on creix. S’ha nodrit sobretot de la mirada afectuosa, puntual i  perseverant de Jaume Subirós en els seus desplaçaments quotidians al volant del cotxe entre els dos establiments de la família que ell regenta: el Motel Empordà de Figueres i l’Almadraba Park Hotel de Roses. És un ametller mimat per

El monument escultòric al cul, com un xiprer més

Em dirigia a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i em vaig entretenir als jardins del davant, a la cruïlla del carrer Marina amb l’avinguda Icària, atret per l’estàtua de set metres d’alt de l’escultor Eduardo Úrculo titulada “A Santiago Roldán”, com recorda una placa a la seva base. L’escultor Úrculo tenia un cognom predestinat i la va qualificar com un “homenatge al cul”, tema freqüent i admiratiu de la seva obra escultòrica i pictòrica. Dos anys després, va aixecar-ne un altra similar, anomenada Culis monumentalibus, també per encàrrec municipal davant del teatre Campoamor a la vetusta Oviedo. Sobre la misteriosa relació entre el cul i la memòria de Santiago “Curri” Roldán (l’economista presidia el Holding

M’agradaria que els meus fills visquin en democràcia, no a Trump

El sistema democràtic es veu atacat per l’imperialisme agressiu dels Estats Units i Rússia, la superioritat comercial de Xina, la irresponsabilitat sanguinària de Netanyahu, etc. La democràcia, en comptes de la llei de la selva, representa un model polític valuós. La classe dirigent europea ha de creure en la capacitat de reaccionar i no obrir pas a l’extrema dreta. La intervenció militar dels Estats Units a Venezuela és terrorisme d’Estat i la reacció dels governs europeus no pot ser tímida, tampoc davant la invasió russa d'Ucraïna. La impopularitat a casa nostra de la participació del govern de José M. Aznar a la guerra d’Iraq al costat de Bush Jr. li va costar la majoria obtinguda a les anteriors eleccions, igual com les mentides arran de l’atemptat gihadista d’Atocha li costarien les següents. L’opinió pública té el seu pes i ha de mostrar-lo. Necessitem un rearmament moral de la democràcia, reaccionar i plantar cara, si volem

El restaurant l'Escola de Riumors, petita joia amagada

Als locals de l’antiga escola convertida en centre cívic de la petita localitat interior de Riumors (250 habitants), a 11 quilòmetres de Figueres, l’Ajuntament ha arrendat el bar-restaurant al cuiner Sergi Faro Costa. Amb l’ajuda de Sònia a la sala, hi ha començat a servir petites meravelles. Nascut i criat a Peralada, net de l’últim majordom del castell-casino, Sergi Faro ha rodat món abans d’instal.lar-se pel seu compte. No us deixeu enganyar pels preus econòmics, és cuina de primera. Al costat dels plats i menús habituals, surten joies com els lletons de xai cuinats amb una salsa de bressa i un pensament de cacau, per posar un exemple. Serveix esmorzars de forquilla i també actua de bar del poble. Els restaurants oberts per joves cuiners sense