El Canigó nevat parla clar al pont del Palmarium de Perpìnyà

La previsió meteorològica actualitzada confirma el costum de cada any. Tindrem un curt i últim rebrot de pluja i fred relatiu en ple mes de maig, cosa comprovable de manera visual al massís del Canigó completament nevat aquests dies, abans del desgel imminent. Fa temps que sóc un observador atent de la majestat del Canigó a l’horitzó, des de diferents punts estudiats de la meva geografia, els dies que la tramuntana esbandeix l’atmosfera i obre la cortina del paisatge de fons. Entre les talaies del massís del Canigó que col.lecciono, la preferida és el pont del Palmarium al centre de Perpinyà (foto adjunta). Deu ser perquè es tracta d’una inusual visió plenament urbana, emmarcada .per una vegada dintre dels edificis i la botànica de la ciutat. Puc recórrer a altres punts de contemplació igualment predilectes, però aquest em commou de manera especial. Passo estones recalcat a la barana del pont circulatori, com si esperés que la muntanya em parli. De fet, em parla, però això és més aventurat d’expressar de manera breu i comprensible. La meva mirada li reserva un afecte inexplicable i correspost. A ple estiu els colors grisosos,blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada

La trampa tan atractiva d’empaitar sempre la bellesa

Resulta trampós dedicar una magna exposició a “El culte a la bellesa” per passar revista a l’evolució del concepte, com anuncia que farà el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) de maig a novembre, tot adaptant la idea presentada el 2023 a la Wellcome Collection de Londres. Resulta trampós i molt atractiu, és clar. Trampós en el sentit que la idea de bellesa han canviat molt al llarg de les èpoques i s’ha revelat indefinible. Alhora, ha exercit sempre un atractiu poderós, un anhel recalcitrant. A tots ens agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la, lliurar-nos a la temeritat d’empaitar-la i al dolor de posseir-la només per un instant fugitiu. La bellesa depèn molt de la mirada de cadascú. S’ha de saber mirar, si es vol detectar el principi actiu i imprevist de la bellesa, tan aleatòria. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat, però aquest culte no s’extingeix mai. En una ocasió vaig veure passar pels carrers anònims de la

Al Cap de Creus hi havia una sirena, jo la sentia i la trobo a faltar

El far de cap de Creus va ser completat l’any 1959 amb aquest edifici de la foto adjunta: una sirena acústica. Emetia els dies i les nits de boira gemecs esquinçadors per avisar les embarcacions de la proximitat del coster. La sirena va ser construïda a la punta encara més prominent, més endinsada al mar que el far, aixecat el 1853 a l’extrem més oriental de tota la Península Ibèrica. Amb els nous sistemes de transmissió, ara la sirena ja no és necessària. Va emmudir el 1981 i va ser enderrocada el 2006. La trobo a faltar. Ha deixat un buit en el paisatge físic i el sonor.  Belava com una ovella mitològica, feia el seu fet sense molestar ningú. El veí hostal i restaurant Cap de Creus, habilitat a l’antiga caserna de carrabiners a partir del 1991 per l’anglès

La reina Blanca d'Anjou no va tornar a l'altar de noces de Vilabertran

Diuen els historiadors que un dels fets històrics més destacats viscuts per la magnífica canònica de Vilabertran, prop de Figueres, va ser el casament del rei Jaume II de Catalunya-Aragó amb Blanca d’Anjou, filla del germà del rei de França, celebrat el 29 octubre de 1295 amb grans fastos. Allò que no diuen tan sovint és que la núvia tenia 12 anys i que el rei li va fer deu fills gairebé seguits des de l’any següent de la noça. Blanca d’Anjou va morir de part del desè, als 27 anys. El rei Jaume II, dit el Just, ja s’havia casat anteriorment amb la infanta Isabel de Castella, quan ella tenia 8 anys, però aquell primer matrimoni va ser anul.lat pel papa. Després de la mort de Blanca d’Anjou, encara es va casar dos cops més, amb Maria de Xipre i amb Elisenda