La veu solitària d’Antoni Puigverd davant el déu del futbol

Quan es desferma l’eufòria col.lectiva per un gran èxit futbolístic, aleshores s’alça la solitària veu d’Antoni Puigverd al seu article d’opinió del diari La Vanguardia per matisar l’exaltació amb arguments. L’any 2022 l’equip de futbol de la seva ciutat va pujar a primera divisió i Puigverd va presenciar sota el balcó de casa la desfilada de joves que saltaven, ballaven i cridaven: “Girona, ciutat de primera!”. Ell escrivia l'endemà: “Vaig estar a punt de contestar-los: serà ciutat de primera si aconsegueix que els joves us pugueu formar com si Girona fos Oxford, si genera prou treball qualificat perquè us hi pugueu quedar, si els vostres sous estan a l’alçada del preu dels pisos”... Ahir dilluns va tornar-hi arran de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i deia: “En poques dècades hem pasat de la 'fúria espanyola', un futbol mediocre, als èxits mundials de les nostres acadèmies de futbol. Espanya podria

El cim multiusos de la muntanya de Sant Sebastià, a Llafranc

La llegenda és capriciosa i ha situat tot sovint l’antiga ciutat enfonsada de Cípsela davant del cap de Sant Sebastià i la platja de Llafranc. El nom mític de Cípsela es fa present al rodal amb una certa freqüència. A la meva memòria continua associat a l’antic restaurant Cypsele, situat a una de les cantonades de la plaça de l’Ajuntament de Palafrugell, pioner en recuperar durant l’hivern el plat barroc d’es niu i les seves sobretaules igualment abarrocades. L’atractiu de Llafranc no se situa només arran de platja, també al cim de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Cadascú deu tenir el seu punt predilecte d’observació del paisatge del país, l’indret que li desperta una emoció, un íntim estat de trànsit. Per a mi, el cim panoràmic de la muntanya litoral

L’enigma persistent del faraònic teatre de l’Arxipèlag a Perpinyà

Fa quinze anys que es va inaugurar amb un faraònic pressupost de construcció de 48 milions d’euros confiat a l’arquitecte icònic Jean Nouvel. L’Ajuntament de Perpinyà li dedica cada any 4,4 milions d’euros i disposa de la condició d’escena nacional, però no ha aconseguit oferir una programació que resulti atractiva més enllà del públic local. El caràcter transfronterer va desaparèixer aviat i no fa promoció de la seva activitat d’aquest cantó de la frontera, malgrat ser dirigit de 2011 à 2016 per Domènec Reixach i de 2016 à 2022 per

L’eòlica marina ja és una realitat de l’altre cantó de la frontera

El 10 de juliol van començar a proporcionar energia elèctrica a la xarxa general els tres primers parcs eòlics flotants instal.lats 16 quilòmetres mar endins davant de Leucata i el Barcarés, a menys d’un centenar quilòmetres del mateix projecte empantanegat a Roses. La producció elèctrica de la nova iniciativa francesa equival al consum d’una població de 50.000 persones. Fins el 2030 preveuen instal.lar-ne 19 més de la mena a aquell litoral, on la productivitat duplica l’eòlica terrestre. Per contra, a l’Empordà fronterer, ”palau del vent”, no hi ha ni un sol moli d’energia eòlica, ni terrestre ni marí. El projectat parc eòlic marí Tramuntana situaria 33 turbines a 24 quilòmetres de distància del litoral de Roses, amb

Barcelona manté i renova 40 mercats de barri, és per celebrar-ho

Els barcelonins no sempre s’adonen del privilegi de disposar de 40 mercats de productes frescos al llarg de la ciutat, contínuament renovats (encara que sigui lentament) per la política adoptada el 1991 per l’Ajuntament. L’Institut Municipal de Mercats acaba de presentar el seu pla d’inversions de 100 milions d’euros els pròxims deu anys per enllestir la reforma de tots i cadascun. La xarxa de mercats municipals als barris barcelonins és una excepció, un acte de fe en el servei públic i també en l'esforç econòmic dels paradistes implicats. A la majoria d’altres ciutats els mercats han anat desapareixent en benefici dels supermercats, que ja concentren el 75% de les vendes d'alimentació. Al renovat mercat de cada barri no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi anem sobretot perquè ens fem la il.lusió que és més fresc, més bo i més sociable.  Cada barri, cada mercat i cada parada són un món. Viure i comprar equival a triar en funció dels gustos, les ganes i les possibilitats de cadascú, i això els mercats ho faciliten d'una manera singular. L'any 2020 vam escriure amb la col.lega Àngela Vinent el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats

El moll privat de la Barceloneta canvia de mans per tercer cop

Acaba de canviar de mans per tercera vegada en quinze anys la vergonyosa concessió privada que tanca amb barrots (foto adjunta) el moll de la Barceloneta més integrat a la ciutat, per dedicar-lo als iots de luxe. El fons d’inversió monegasc Mirazur Capital n’ha comprat el 52% de les accions a l’anterior fons d’inversió Quinvest, que les havia adquirides al primer promotor, la societat anglesa Salamanca Group. Aquest tram del moll portuari paral.lel al Passeig Joan de Borbó va ser obert al públic arran de les obres olímpiques de 1992. El va privatitzar el 2010 l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme, Antoni Vives, a continuació conseller d’inversions de la monarquia d’Aràbia Saudita. Al moment del pitafi, l’arquitecte Oriol Bohigas va dir:

El llibre "Els Rahola, una saga infinita", quasi una història del país

Dissabte es va presentar a de Cadaqués el meu nou llibre Els Rahola, una saga infinita (editorial Gavarres) al voltant d’una família amb nombroses branques escampades els últims segles a Roses, Girona i Barcelona, fins a dibuixar ella sola quasi una història del país. La descendent que sona en la societat mediàtica d’avui deu ser la periodista i escriptora Pilar Rahola, però la saga originària de Cadaqués és gairebé tan antiga i prolífica com la dinastia dels Habsburg i forma un arbre genealògic de rebrots insospitats. Tots els Rahola provenen de Cadaqués, amb branques implantades seguidament a altres llocs arran de la prosperitat generada per la navegació comercial a vela, a la qual s’havien abocat com armadors, capitans i consignataris de vaixells. Després esdevindrien advocats, polítics, arquitectes o editors. El cognom Rahola abunda menys que abans al Cadaqués d’avui. A més dels Rahola López i els Rahola Pallàs (Manuel Rahola Pallàs, actual tinent d’alcalde, va presentar del llibre), Nico Rahola López heretaria la botiga de diaris, la llibreria-papereria Rahola a l’entrada del poble. El petit restaurant Es Racó el dirigeix Juli Rahola Noguer, procedent d’una altra branca familiar. Pel

Els petons tan incòmodes a les noves butaques de cinema

El cinema barceloní Gran Sarrià, de la cadena Cinesa, ha remodelat les vuit sales amb butaques inclinables que permeten a l’espectador acarar-se a la pantalla gran gairebé en horitzontal. La iniciativa m’ha recordat els “love seats” implantats el cèntric cinema gironí Albéniz l’any 1998, quatre anys abans de tancar definitivament les portes. Eren butaques dobles per a parelles, sense reposa-braços intermedi. La innovació em va alegrar i vaig deixar-ne constància al meu dietari Alguns rastres marcats a la neu, en honor al plaer d'anar al cinema en parella, abraçar-se per darrere el coll sense necessitat de contorsions, acomodar-se junts,

Els devastadors focs previstos de cada estiu, i seguim

Abans cada generació guardava memòria del gran foc que havia cremat algun sector de la seva comarca, ara el termini s’ha escurçat. El foc de 1928 a les Gavarres ha passat als annals per la narració de Joaquin Ruyra “Entre flames”. Vint anys després, les flames van tornar el 1947 entre Romanyà i la Bisbal. Recordo la visió personal del foc de 1968 a les Costes de l’Alou, entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro. El juliol de 1983 tornava cremar el massís de les Gavarres. El 1986 van ser 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà (40% de la superfície de la comarca). El 2013 les flames van arrasar 30.000 hectàrees de l’Albera i va convertir en

Per començar, un aperitiu spritz-Suze abans de passar a taula de dinar

L’aperitiu spritz-suze amb el qual tenim costum de brindar abans de dinar al Motel Empordà és una peça de lluiment dintre de l’inventari de genialitats de Jaume Subirós, un combinat popular a les zones del nord d’Itàlia antigament ocupades pels austríacs. La paraula alemanya spritz deriva de spritzen, que significa ruixat o esquitxat, en aquest cas amb soda. La gràcia de l’spritz és que no té una sola recepta, encara que la base de partida sigui el vi blanc d’agulla prosecco (o xampany) amb Campari o un altre vermut amarg i soda. Hi ha centenars de spritzs diferents i aquí és on intervé el talent de cada autor. Jaume Subirós hi aplica el principi de proximitat i canvia el Campari per licor Suze, aperitiu