La joia de reveure el Canigó els dies de llum afortunada

Dimarts van caure cinc centímetres de la primera enfarinada al cims pirinencs, però la neu no ha pres i ahir divendres el cim del Canigó encara no lluïa l’edredó d’hivern. Sempre que deixo enrere el municipi del Voló camí de Ceret al volant del cotxe, m’aturo a l’apartador de la rotonda de la carretera local, al peu del cartell que indica l’entrada a la comarca del Vallespir. Aquest punt ofereix una vista majestuosa del massís del Canigó. Baixo del cotxe i m’hi encanto uns instants reverencials. L’atmosfera de cada dia varia i només el vent de tramuntana dibuixa amb claredat a l'horitzó la silueta de la muntanya sovint enteranyinada. Tant se val, la meva mirada li reserva el mateix afecte. Sempre he cregut que la visió del Canigó incentiva la vitalitat anímica, actua com un reactiu contra els estats boirosos, fa revenir les fonts del desig i invita a palpar les formes del món com si fos un petit parnàs. Em recalco al cartell indicador que diu “Vallespir”, m’acaro a la muntanya, alço una mica la veu i li declamo els versos immortals de Verdaguer: “La tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l’altívol Pirineu”. Torno a pujar a cotxe una mica més feliç i entro a Ceret com si anés en carrossa. Per cert, demà diumenge 8 de novembre fa 367 anys del Tractat dels Pirineus de 1659 que va situar el Canigó a França.