19 d’abr. 2021

Defensa sostinguda del pintor Masolino davant de Masaccio

Va ser mal vist que al meu llibre Ofici d’amant a Florència afirmés que m'agradava més el fresc d’Adam i Eva (foto adjunta) fet pel pintor Masolino al voltant del 1420 a la Capella Brancaci que no el famós de Masaccio sobre la mateixa parella situat a la paret del costat, contràriament al que sosté l’opinió acadèmica sobre la primacia del segon a aquesta “Capella Sixtina del primer Renaixement”, salvant les distàncies que es vulgui amb la del Vaticà. A la seva ressenya del llibre, Narcís Comadira va qualificar la meva opinió de "dervergonyida". Poc temps després es faria justícia a Masolino arran dels comentaris dedicats a la brillant restauració de la Capella Brancaci, la qual es va allargar molt més del previst, del 1983 al 1990, però que revelaria al capdavall un cromatisme inèdit dels frescos. El diari Le Monde va reconeixia que Masolino "surt engrandit de la prova de la restauració". Van aprofitar per esborrar les fulles de pàmpol sobrepintades damunt dels innocents sexes d'Adam i Eva, tant a la versió de Masolino com a la de Masaccio. El mural suposadament secundari de Masolino a la Capella Brancaci florentina presenta els dos

16 d’abr. 2021

La vida majestuosa però lànguida de les Drassanes barcelonines

Qualsevol capital europea que disposés d’un monument gòtic de les dimensions, la història i la ubicació de les Drassanes barcelonines ja l’hauria convertit en focus d’atracció internacional. Aquí no. Deu ser el destí de les institucions culturals gestionades per la Diputació de Barcelona: portar una vida econòmica assentada però sense gaire projecció. L’edifici creat a finals del segle XIII ocupa 19.000 metres quadrats, restaurats a preu fort durant les últimes dècades com a Museu Marítim. Es troba arran de mar, a un punt especialment freqüentat del final de la Rambla. Aquests dies es pot recórrer tot el recinte amb una calma desconeguda i espero que fugaç. Al costat de la incalculable col.lecció permanent, organitza exposicions temporals ben

14 d’abr. 2021

Mort i resurrecció del Frenasu, l’últim bar de carretera

Quan abandono l’autopista a la sortida Figueres-sud i supero amb un últim esforç la circumval.lació de la capital empordanesa, el trencant de la carretera cap a Llançà ofereix un afortunat paisatge d’hortes i sembrats amb barreres de xiprers contra la tramuntana, petits viaductes de reg, ferum de purins alguns dies, la via del tren de França i el genoll esgarrinxat del castell de Quermançó. El primer canvi de rasant obre la plana de Pedret i Marzà, migpartida per una recta inacabable d’asfalt on el cotxe s’embala tot sol. A aquesta recta s’hi va matar en accident de circulació el col.lega periodista

12 d’abr. 2021

Tulipes i “maatjes”, la primavera arriba també a Holanda

Holanda és una terra baixa atlàntica i deltaica, té la humitat enfonsada al caràcter, però quan arriba el bon temps coneix un esclat vital sense comparació. Els anys sense confinament pandèmic com ara, un milió de devots peregrinen de finals de març a finals de maig al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, on floreixen de cop set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent al llarg de trenta hectàrees de parterres. El cop de sang de les liliàcies provoca una autèntica il.luminació de fe en el paper social de les flors. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un dels indicadors subtils del grau de civilització de cada lloc. Els holandesos han convertit les flors en una demostració de força i de cultura, una altra exhibició del seu domini de la naturalesa. El segon gran moment primaveral del petit país plujós arriba amb l’aparició als carrers de les parades de “maatjes” o arengades noves marinades, engolides pels vianants allà mateix amb un estudiat moviment de suspensió per la cua amb els dits damunt la boca esbatanada, orientada delitosament cap al cel (com

10 d’abr. 2021

El déu Pan no va comparèixer ahir a la basílica barcelonina del Pi

Qualsevol concert musical en viu és per definició una font probable de sorpreses petites o grans, però el que vaig presenciar ahir sota la magnífica acústica de la nau gòtica de la basílica barcelonina del Pi supera l’expectativa. Amb el títol “Despertant instruments adormits”, era la cloenda de la campanya iniciada el 2017 pel músic Antoni Madueño per recuperar els instruments musicals representats en pedra a la monumental portalada romànica de Ripoll, així com les partitures medievals transcrites al seu scriptorium i a l’arxiu parroquial de Santa Maria del Pi.
El grup coral L’incantari estava acompanyat per instruments de l’època com la giga, la viola, l’harmònium portatiu, l’arpa, la rota (arpa-cítara), el corn, En canvi per qüestions pressupostàries ahir no va actuar l’habitual flauta de Pan. Probablement el primer instrument amb què l’home primitiu va fer música era una flauta de canya i la llegenda grega del déu Pan em

7 d’abr. 2021

Les suites per a cello de Bach i el perfil de la serra de l’Albera

Les famoses sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach mantenen una estreta relació amb el perfil de la serra de l’Albera, l’extrem del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. En tots dos casos l’aparent austeritat de recursos melòdics assoleix en realitat la bellesa i l’harmonia més alta. Enfront de la massa sonora de les grans simfonies i les grans orquestres, enfront dels cims més acreditats del Pirineu, el despullament instrumental de les suites per a cello de Bach i el perfil endolcit de l’Albera al moment d’entrar al mar representen una culminació, un do de pit, un prodigi palpitant. No depèn només de la partitura ni de les xifres orogràfiques. Hi ha moltíssimes versions disponibles d'aquestes suites i moltes muntanyes com l’Albera,

5 d’abr. 2021

Les bunyetes de Pasqua, com la magdalena de Marcel Proust

Menjar bunyetes per Pasqua és una segregació de la memòria que durant la resta de l’any dorm entre la cendra. Equivalen més o menys als brunyols empordanesos de les mateixes dates, als crespells del Vallespir, Cadaqués i les Balears, a les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer i una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva meridional. Les bunyetes són úniques i exclusives. Van íntimament associades a l’emoció de l’airet de primavera, la suggestió de la flaire de la tarongina que incorporen, la noblesa del millor oli i el cruixent més dolç del flux de les estacions. Són la fibra íntima d’una festa. S’acostumaven a preparar durant les vigílies excitades de la celebració de la Pasqua, al final de les

1 d’abr. 2021

Tots hi serem al Port amb la desconeguda primavera

Ahir passejava pel moll de la riba al Port de la Selva i em va semblar percebre inesperadament un alè diferent a la galta, al clatell, al lòbul de l’orella. Acaba d’entrar la primavera amb dies rutilants capaços de contrapuntejar els grisos de l’hivern amb un luxe platejat que el canvi d’hora allarga, però asseguraria que la vibració que vaig sentir no responia només al tomb estacional del calendari. Procedia més aviat de l’atmosfera humana, la qual adoptava una densitat amable, més feta a la presència de l’altre, com si intuís la sortida de la penombra col.lectiva d’un túnel. Tothom anava amb mascareta, la campanya de vacunació acumula retards de gestió i això encara durarà. Aquell alè inesperadament diferent de l’aire era un fenomen tènue,

31 de març 2021

La burrícia no és patrimoni dels burros, al contrari

Per alguna remota i equivocada raó cultural es considera l’ase, burro o ruc (Equus asinus) menys elegant i més obtús que el cavall, però van protagonitzar al seu costat durant llargs segles la mobilitat i el transport. Abans de la màquina de vapor i la revolució industrial del segle XVIII, el ases (amb la seva femella, la somera) i els muls o matxos eren un vehicle corrent i formaven un autèntic exèrcit. Ara en subsisteixen alguns a les finques rurals com animals de companyia i vestigi de la noblesa de la raça. De tant en tan vaig a saludar l’afectuós amic Fidel (foto adjunta) i la seva parella Estrella que campen a la finca vinícola Can Torres, de Joan Carles Torres i Barbara Magugliani, al veïnat de Vilartolí de Sant Climent Sescebes. Molt a prop, entre Masarac i Rabós, la suïssa Denise Wirth en manté setze exemplars com a muntura per als BurroTrek,

29 de març 2021

Josep Pla no té Premi d’Honor, només carrers i places a tot el país

Si el nomenclàtor que bateja carrers i places de cada municipi no deixa de ser un termòmetre dels valors canviants de cada època, cal concloure que Josep Pla ha triomfat com a personatge públic, no només com un dels prosistes catalans més llegits. Avui l’escriptor té carrers al seu nom a Barcelona, Tarragona, Martorell, Tiana, Mataró, Sant Andreu de la Barca, el Masnou, Calafell, Porqueres, Cornellà de Terri, Anglès, Salt, Sarrià de Dalt, Santa Coloma de Farners, l’Armentera, Platja d’Aro, Sant Antoni de Calonge, Gironella, Caserras i Collbató. Té igualment avingudes que li han estat dedicades a Palafrugell, Lloret de Mar i Reus, així com passeigs a Puigcerdà, Besalú, Vilanova del Vallès, la Seu d’Urgell i Sant Julià de Vilatorta. I, finalment, té places a Girona, Parets del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Figueres. En canvi el Premi

26 de març 2021

Senyora presidenta de Grècia, que sigui per molts anys!

Estimo Grècia --l’antiga i la moderna-- i m’alegro que aquests dies celebri el 200 aniversari de la seva independència, sota l’actual presidència republicana de l’advocada Katerina Sakelaropulu. Ni al país ni a ella no els ha estat senzill arribar fins aquí. Les cruels retallades econòmiques a què es va veure sotmesa la població grega arran de la crisi del deute del 2009 al 2015 va ser una de les pitjors decisions de la cancellera Merkel com a dirigent hegemònica de la Unió Europea. El país impulsor durant l’Antiguitat del concepte de democràcia va convertir-se en el banc de proves de la laminació dels drets ciutadans i els equilibris socials.

24 de març 2021

Quasi tots els bons restaurants són una història d’amor, com el Bo.TiC

El vailet Albert Sastregener (Ventalló, 1979) creia que volia ser cuiner i el seu pare el va col.locar sense gaire fe als quinze anys, per veure si li passava la dèria, a la cuina del restaurant tradicional Can Bech de Fontanilles. Tot seguit es va formar durant set anys a l’Escola d’Hostaleria de Girona mentre feia pràctiques a la cuina del Mas Pau de Figueres, l'Aliança d'Anglès, l'Àbac de Barcelona, el Roser II i el Molí de l'Escala, així com a Can Pipes de Mont-ràs, on va arribar a cap de cuina. La seva parella Cristina Torrent (Salt, 1982) treballava a Barcelona de dissenyadora de moda i els caps de setmana ajudava a un restaurant de l’Escala. No ho

22 de març 2021

Degollen arbres centenaris als vorals de carreteres secundàries

Els freixes i plataners que custodiaven amb elegància els vorals de la vella i bellíssima carretera secundària C-253 de Figueres a Vilabertran, Peralada i Garriguella ja es van veure delmats sense misericòrdia per la serra mecànica fa dos anys. Ara han passat de nou pel mateix tràngol una altra quantitat dels que hi sobrevivien, dintre d’unes obres de manteniment viari sobre las quals no s’ha aclarit del tot l’autorització prescriptiva. Algunes mans disconformes han col.locat creus blanques de fusta al peu de les rabasses o soques dels arbres mutilats com a senyal mortuòria i crida d’atenció. A la sortida de Peralada, m’he acostat a acariciar-ne els monyons com qui intenta oferir un gest de condol que sap inútil, ínfim en comparació amb el

19 de març 2021

Una cita a Venècia el tercer dissabte de juliol amb codi QR

Més d'un terç de la població de Venècia va morir l'any 1575 arran d'una pesta portada per naus genoveses a través de la Ruta de la Seda. Un cop superada la pandèmia, la Sereníssima República va encarregar a l’arquitecte Andrea Palladio en agraïment una església votiva. Va ser la petita meravella del Redentore, abocada al canal de la Giudecca, al costat de la gran basílica del mateix arquitecte a San Giorgio Maggiore i de la Salute el segle següent sobre la mateixa línia visual. Estrenada el 1592, es convertiria en tradició muntar un pont provisional de barques cada tercer cap de setmana de juliol per anar en peregrinació sobre les aigües del canal al Redentore a agrair el final de la pesta. La “Festa del Redentore” s’ha mantingut fins avui

17 de març 2021

El nom de Margarita Rivière a una plaça del barri de les Corts

M’alegra que el nomenclàtor barceloní dediqui a partir d’ara una plaça del barri de les Corts a la periodista Margarita Rivière, igual com ho fa des del 2013 a Josep M. Huertas Claveria al Poblenou. Són dos col.legues i amics que recordo amb freqüència com a mestres en aspectes diferents. El fet d’escriure el 1991 a quatre mans amb Rivière el llibre Pasqual Maragall, un rebelde en el poder (Plaza y Janés) em va permetre compartir de prop una col.laboració iniciada de molt joves a l’Escola de Periodisme, aureolada pel fet que ella era una mica més gran i formava part dels cursos superiors. Ser amic de Huertas i de Rivière era un títol d’orgull.

15 de març 2021

Una altra situació insòlita l’estiu vinent: no pagar a l’autopista

Els últims temps han estat abundants en situacions insòlites, a les quals caldrà sumar el fet de poder circular sense pagar per l’autopista de Tarragona a la frontera francesa a partir del 31 d’agost vinent, talment com l’efecte d’una altra anhelada vacuna. El govern central acaba de confirmar i reconfirmar que la concessió del peatge expira i no serà allargada un cop més. El 26 de juny del 1970 el general Franco inaugurava oficialment el tram de l’autopista AP-7 de Cardedeu a Maçanet de la Selva, que des d’un any abans estava en servei de Barcelona a Granollers. Només un any més tard la nova via unia Barcelona amb Girona i el 1976 amb la frontera. Hem pagat doncs durant més de cinquanta anys el concessionari privat d’aquesta obra pública. El contracte de concessió per 35 anys especificava que serien improrrogables, però

12 de març 2021

Els sonsos hauran d’esperar uns dies més, com el desconfinament

Alguns pensem que les màximes delícies es troben sovint a les petites coses, per exemple al “peixi minuti”: angules, sardinetes fresques acabades de pescar, sonsos i xanguets, que són el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar. La Direcció General de Pesca de la Generalitat ha allargat la veda del sonso, que s’havia d’aixecar el 28 de febrer, fins el 15 de març com a mínim. No és cert que els sonsos siguin “sonsos”. S’han de saber preparar, és clar, com tantes altres coses en aquesta vida. La fritura o fregitel.la d’aquestes petiteses és un art delicadíssim al qual excel.leixen per tradició les cuineres andaluses i algunes d’aquí. No es tracta només de la mena de farina de l’arrebossat, també de la qualitat i la

10 de març 2021

La tramuntana no bufa com abans, on anirem a parar?

Em vaig fer acompanyar per dos màxims especialistes, Arnald Plujà i Josep M. Dacosta, per localitzar amb precisió, veure amb els meus ulls i tocar amb els meus dits la llegendària EMA (Estació Meteorològica Automàtica) de Portbou, instal.lada el 1998 al cim litoral de la Punta de l’Ocell, la qual registra les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. Vista sobre el terreny pot semblar una instal.lació escarransida, irrisòria i sense atractiu. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, un santuari civil, un punt de referència nacional. L’anemòmetre aixecat a deu metres de terra i 196 metres d’altitud envia plusmarques de fins a 200 km/h, encara que la velocitat del vent sigui inferior a la plana. El protagonisme de l’estació meteorològica de Portbou pel que fa a la tramuntana presenta una particularitat reveladora de la distància entre la tècnica oficial i la realitat sobre el terreny: ningú no sap anomenar amb exactitud on està situada, com es diu el punt on la van

8 de març 2021

Els germans Roca decideixen baixar de l’Olimp per ser normals

Seguint les passes del fenomen del restaurant El Bulli del cuiner Ferran Adrià a Cala Montjoi de Roses, consagrat com el millor del món per la revista britànica The Restaurant Magazine durant els quatre anys seguits del 2005 al 2009, el Celler de Can Roca dels tres germans gironins va rebre el mateix guardó el 2013 i el 2015. Eren establiments dedicats a una caríssima cuina experimental, amb llistes d’espera per aconseguir-hi una reserva. El Bulli va plegar i ara els germans Roca anuncien que obriran al centre de Girona “un restaurant normal, a una cantonada normal, d’una ciutat normal”.

5 de març 2021

La plaça de Sant Pere del Vaticà tenia horari nocturn

Els primers d’anys d’anar a Roma no posava els peus a la plaça de Sant Pere del Vaticà, em semblava massa clerical. Els amics romans, perfectament laics, em van fer adonar del meu error. La plaça de Sant Pere és una de les millors de Roma, i punt. M’hi portaven al vespre, quan les aglomeracions de fidels ja s’havien disgregat. Havent sopat compràvem un “gelato da passeggio” i jugàvem a corredisses al bosc de la triple columnata de Bernini que cenyeix l’espai amb una escenografia gairebé felliniana, quan encara no es trobava barrada per les tanques de seguretat i els controls d’accés. Les

3 de març 2021

El retorn a escena de Guillermina Motta per cantants interposades

El Festival Barnasants i la cantautora Sílvia Comes han tingut la bona pensada de dedicar un concert de dones cantants als temes gravats anys enrere per Guillermina Mottta, feliçment present en carn mortal entre el públic de la vetllada. Va ser la número 8 dels Setze Jutges i em continua semblant una llàstima la seva retirada dels escenaris, que ella alegrava amb atreviment i encant poc freqüents. L’octubre del 1979 li vaig fer una llarga entrevista per al setmanari L’Hora al seu acollidor domicili barceloní (foto adjunta) arran de la sortida del disc “Una bruixa com nosaltres” i la gira escènica amb els actors Biel Moll i Carles Velat. Totes les cançons del disc eren compostes per dones, igual que l’últim

1 de març 2021

D’una consolació a l’altra, si pot ser a Cotlliure, arran de mar

En plena època de consolacions voluntarioses, guardo un gloriós record d’haver-me consolat molt bé a l'hostatgeria de l’ermita de la Mare de Deu de la Consolació, als afores de Cotlliure, a una clapa boscosa amb generoses fonts d’aigua prop del mar. Els autòctons hi celebren els aplecs i repeixos de festa a les dates assenyalades del 1r de maig, el diumenge següent del 15 d’agost i la festa patronal del 8 de setembre, quan acudeix la cobla i s’hi ballen sardanes abans d’escometre les costellades. La capella ha estat reconstruïda en diverses ocasions, l’última el 1975, i l’allotjament renovat. Disposa d’una esplanada amb taules i bancades per muntar les cargolades,

20 de febr. 2021

El mercat gracienc de l’Abaceria serà Hollywood, algun dia

L’Ajuntament de Barcelona acaba d’informar amb la simulació fotogràfica adjunta sobre com serà el futur mercat de l’Abaceria al seu emplaçament de sempre a la Travessera de Gràcia. Farà tant de goig com el de la Concepció, el de Sant Antoni o qualsevol dels altres quinze que ja han estat rehabilitats, dintre de la xarxa de mercats municipals barcelonins. També es troba en obres el de Sant Andreu a la plaça porxada neoclàssica del Mercadal, autèntica joia a un dels antics pobles amb caràcter annexionats des de començaments del segle XX. Barcelona disposa avui d’una extraordinària xarxa

18 de febr. 2021

L’agudesa de la llum del matí al temple de cap Súnion

Primer ens hauran de fer una o dues punxadetes, però un dia o altre tornaré a voltar aquests marbres escrostonats i llepats pel salobre dels segles al temple de Posidó del cap Súnion, com cada cop que sóc a Atenes i m’escapo de bon matí amb l’autobús de línia que ressegueix amb parsimònia els seixanta-nou quilòmetres de costa del golf Sarònic que separen l'indret del centre de la capital. La lentitud del mitjà de transport prepara l’esperit a interioritzar allò que l’espera, el minúscul partenó solitari i grandiós, la vivacitat de la solitud dels segles, la dignitat dreta i expectant d’un apogeu de l’home. Recórrer de nou aquestes ruïnes permet recitar a mitja veu el suc d’or dels versos que Carles Riba els va dedicar. Sobre el

15 de febr. 2021

La llibreria de Ceret no plega perquè els clients no volen

El carrer major de la vila fronterera de Ceret, que oficialment es diu Boulevard Maréchal Jofre i la gent anomena la Passejada, té una mica de tot a l’esfera comercial, així com un reputat Museu d’Art Modern i algunes terrasses de cafès autènticament catedralícies, com les del Grand Cafè, el Cafè de France i el Pablo. També té una petita llibreria. Tot i que la gran superfície veïna de la Maison de la Presse vengui llibres, el petit establiment Le Cheval dans l’Arbre és l’única llibreria amb vocació literària, inclús l’única d’aquesta mena a tota la comarca del Vallespir. La va obrir el 1986 Michèle Cardonne i la regentava des del 1997 Jean-Luc Pélissou. Al moment de jubilar-se, el perill de veure-la plegar es feia imminent. Un centenar de clients han aportat diners per constituir la societat cooperativa que

12 de febr. 2021

Els castanyers d´Índies viuen una vellesa esplèndida, segons on

La reforma urbanística moderna de París dissenyada el XIX pel baró d’Haussmann va posar de moda la plantació de castanyers d’Índies com a arbres de filera als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les espectaculars flors verticals en forma de raïm erecte de tonalitat blanca, rosada o blava a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. La moda parisenca va ser seguida a múltiples indrets, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a l’avinguda Michel Aribaud de Ceret, quasi

10 de febr. 2021

Fra Angelico no respira igual a Madrid que a Florència

El lluminós retaule de l’Anunciació pintat per Fra Angelico cap el 1450 a Florència que exhibeix el museu del Prado a la col.lecció permanent és més elaborat que el gran fresc d’aquest pintor sobre el mateix tema que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Ara bé, l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga. Es troba al mateix lloc on va ser pintada, a l’escala d’accés al primer pis del convent, que encara pugen els visitants d’avui. Hi topen materialment, després d’un sobtat colze de l’últim tram de l’escala. L’efecte sorpresa provoca un instant de vacil.lació davant la presència d’una obra tan coneguda a través de les reproduccions. El visitant no pot mantenir impertèrrit el pas. Dubta sobre la conveniència d’allargar

8 de febr. 2021

Algunes ruïnes es modernitzen a Roma, la Ciutat Eterna

Roma no se l’acaba ningú, per això és la Ciutat Eterna. El dia 1 de març vinent, després de llargs anys d’obres de restauració, obrirà al públic el mausoleu de l’emperador Octavi August, la tomba circular més gran del món (87 metres de diàmetre). Es troba en ple centre urbà, just al costat de l’Ara Pacis (foto adjunta) que ell mateix va fer construir i que va ser recobert l’any 2006 per l’arquitecte Richard Meier, també autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. Richard Meier ha aconseguit convertir aquest racó a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística esbojarrada, en una plaça

6 de febr. 2021

Joan Manté, el cap de sala del Motel de Figueres que ho sap tot

Quan arribo al Motel Empordà de Figueres m’agrada saludar Jaume Subirós o els seus fills, que patronegen la barca. Tot seguit busco amb la mirada la presència de Joan Manté, el cap de sala. Si aquell dia no hi és, em refio sense la més mínima recança dels seus col.legues, però m’agrada més quan hi és. Joan Manté representa al Motel com una assegurança a tot risc, la certesa que l’àpat rutllarà fins als detalls suposadament més secundaris, que en realitat són el toc culminant. Hi treballa des del 1979. Jaume Subirós sempre ha estat un patró afable, però dintre de la personalitat que ha imprès al Motel la discreció personal i les maneres contingudes juguen un paper constitutiu. Joan Manté ha portat aquestes virtuts al mateix grau acusat. Un cap de sala com ell ho veu tot, ho sap tot i coneix tothom, però

5 de febr. 2021

“Sei grande, grande come te, sei grande solamente tu”

Reclosa voluntàriament des del 1978 a Lugano (Suissa italiana), la cantant Mina farà vuitanta-un anys el 25 de març vinent i jo encara tal.larejo “Grande, grande, grande” amb el seu mateix entusiasme. El mèrit és tot d’ella, de la vitalitat de la seva veu de soprano i la decisió de retirar-se de la vida pública en ple èxit, sense deixar d’enregistrar des d’aleshores quasi un disc per any, l’últim el 2019 amb onze temes compartits amb el cantautor Ivano Fossati. La “tigressa de Cremona” porta quaranta tres anys sense concedir entrevistes ni aparèixer en públic, però treballant al seu gust i fent el que li canta. El 1959 ja es ballaven els seus primers èxits: el twist “Tintarella di luna”, “Un anno d’amore” o la melodramàtica “Il celo en un stanza”. Enregistraria 1.500 cançons més de múltiples gèneres. Al disc del 1971 apareixia “Grande, grande, grande”, tot seguit “Parole, parole” o “L’importante e finire” (que tothom va entendre referida a l’orgasme). El 1998 va sortir el disc

3 de febr. 2021

Escultures de Maillol llueixen igual a París que a Banyuls

Els jardins parisencs de les Tulleries són el privilegiat museu permanent a l’aire lliure de tota l’obra monumental (dinou figures femenines, generalment nues, de mida natural o superior) de l’escultor rossellonès Aristides Maillol, que sempre va viure la meitat de l’any a la capital francesa i l’altra meitat a la localitat natal de Banyuls. La de la foto adjunta és l’anomenada “La nit” (1909), que amaga la cara amb els braços abraçats als genolls, en un replegament que augmenta la sensació d’acollida d’aquest redós enjardinat amb doble filera de til.lers i bancs de seure, al qual s’accedeix per una curta escalinata. És un dels indrets més agradablement concebuts de París i dels més visitats del món. L’esplanada dels jardins de les

1 de febr. 2021

Robert Ruark, descobridor sense descobrir de la Costa Brava

Robert Ruark era un escriptor famós als Estats Units que amb la renda dels drets d’autor va poder portar una vida de milionari del 1953 fins a morir el 1965 a un  xalet de la platja de Sant Antoni de Calonge amb dues minyones (foto adjunta), secretari, jardiner i xofer per als seus dos cotxes Studebaker i Roll-Royce, per als quals va fer construir un garatge de disseny als arquitectes emergents Enric Tous i Josep M. Fargas. Havia descobert l’indret arran de l’amistat amb l’actriu anglesa Madeleine Carroll, residenciada al Castell Madeleine de la mateixa localitat quan no es trobava rodant a Hollywood. Ells dos van ser responsables dels estiueigs de Truman Capote a Palamós el 1960 i 1961, així com de les visites d’Ava Gardner (originària de Carolina del Nord com Ruark), David Niven, Robert Mitchum, John Wayne, Peter Sellers i Lee Radzivill, entre d’altres. El

30 de gen. 2021

El lideratge europeu de Catalunya en plantacions de marihuana

Els mossos d’esquadra fa temps que alerten que Catalunya s’ha convertit en la Silicon Valley del conreu clandestí de marihuana, per la seva situació geogràfica estratègica de distribució europea. Menys complicada d’obtenir que l’haixix, la cocaïna o l’heroïna, fomenta l’aparició de petits o grans emprenedors de plantacions cada cop més sofisticades, sobretot les d’interior que poden arribar a quatre collites anuals, a uns preus de venda que el mercat negre dispara. L’informe El mercat de la marihuana a Catalunya, elaborat pels mossos d'esquadra el setembre del 2020, avisa que les dimensió d’algunes màfies abocades a aquest negoci

28 de gen. 2021

Tornaré a Roma per placetes com aquesta

Entre els poderosos atractius que fan de Roma una ciutat per passejar i civilitzar-se hi figura el fet que el centre històric de l’antic imperi se situa exactament al mateix punt que el centre actual de la capital italiana, encavallats en estreta convivència. D’aquesta manera, a la Piazza di Pietra que acull les vuit altes columnes subsistents del temple de l’emperador Adrià s’hi troba igualment, davant per davant del monument, el petit bar Salotto 42 presidit per la majestuosa buguenvíl.lea d’un to morat cardenalici, la qual tornarà a florir puntual la primavera vinent perquè l’establiment pugui desplegar unes tauletes a l’aire lliure, com també  ho fa l’Enoteca Spiriti del costat a l’hora de dinar i de sopar. Torno sempre al caput mundi per placetes com aquesta. La

27 de gen. 2021

Bicentenari de les independències llatinoamericanes : balanç de discòrdies

Quan un europeu viatja al llarg d’Amèrica Llatina es veu sorprès per la quantitat de similituds que troba al mosaic de països veïns que s’autoconsideren tan diferents del país del costat, distanciats pel patriotisme nacional de cadascun. Enguany es commemora el bicentenari de la independència del Perú (focus de la plata i l’or de l’imperi espanyol) i dels països de d’Amèrica central (Panamà, Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica). El 2009 i 2010 ja es va celebrar el bicentenari de la independència de sis països com Argentina, Bolívia, Xile, Colòmbia, Equador, Mèxic i Venezuela. El principal balanç va ser la negativa absoluta a

26 de gen. 2021

La capella de Calonge predestinada a ser de l’església ortodoxa

Els edificis circulars amb cúpula semiesfèrica són típics de l’estil bizantí i poc habituals a les nostres latituds. La capella de Sant Jordi que l’arquitecte Guillem Cosp va aixecar el 1953 a la urbanització anomenada Comtat de Sant Jordi, al sector de Treumal del terme de Calonge, vaadoptavr aquesta forma per raons que s’ignoren, probablement sense més raó precisa que la decisió de l’arquitecte. Ha acabat sent propietat de l’església bizantina, venuda pel bisbat de Girona l’any 2014 a una branca ucraïnesa dels cristians ortodoxos, degut al volum creixent de residents russos a la zona. La capella, amb el seu peristil o galeria de columnes, és molt visible al peu de la carretera entre Platja d’Aro i Palamós. De la venda va quedar-ne exclosa una de les cèlebres escultures de Sant Jordi que contenia, obra de l’artista Joan Rebull, traslladada a l’església del Carme de Calonge. Altres Sant Jordis destacats de Rebull figuren avui a la façana de la casa barcelonina Tecla Sala de Pau Claris cantonada Casp i davant la façana de la Diputació, a la

25 de gen. 2021

La gendarmeria fa aquests dies el milhomes als passos de frontera

Durant els meus anys de periodista transfronterer com a corresponsal a Barcelona del diari L’Independant de Perpinyà m’hi desplaçava sovint i vaig intimar una mica amb la psicologia particular de les policies que vigilen la ratlla dels dos cantons. Més que vetllar per la seguretat de tots, semblava que els molestés que la gent passés lliurement d’un cantó a l’altre, com si això posés en qüestió la seva feina. S’acaba de produir una rebufada d’aquell esperit. El president Macron va visitar el post de frontera de La Jonquera-Pertús el 5 de novembre i va comprometre’s a reforçar la vigilància per qüestions

23 de gen. 2021

Portada per al pensador francès que “inspira el món”, modèstia a part

Tinc el mal costum de llegir Le Nouvel Observateur (ara L’Obs, amb la furiosa mania francesa de les contraccions). L’últim número sorprèn amb la portada dedicada a l’envellit Bruno Latour, un dels filòsofs francesos actuals que “inspira el planeta”, segons el titular immodest de la revista. Les catorze pàgines interiors sobre el personatge giren al voltant del lubricat malabarisme ideològic dels pensadors francesos, del qual sempre s’aprèn alguna cosa, encara que tot sovint per sota de l’expectativa. L’any 2012 vaig haver de passar uns mesos absorbit per la traducció de les seves Lecciones de sociología de las ciencias, editat aquí pel segell Arpa. L’encàrrec editorial no em va divertir gaire, però em va fer recordar intensivament aquell malabarisme. Al meu llibre Retrat de França amb francesos, publicat el 1998, ja intentava descriure el salt acrobàtic de la generació de Sartre, Camus, Levi-

22 de gen. 2021

Albert Boadella té un amic noble i li dedica un llibre

Albert Boadella acaba de publicar el llibre El duque sobre la seva vella amistat amb Ignacio Medina y Fernández de Córdoba, duc de Sogorb, tot i que a cap moment no el designa pel seu nom. El comediant ha trigat molts anys a parlar de la relació, nascuda casualment a un dels sopars de la bodeguiya de la Moncloa en època de Felipe González, amb un dels nobles espanyols més acreditats i visitant freqüent de Catalunya, entre d’altres motius perquè també era comte d’Empúries abans de traspassar aquest rang a la seva filla, entre més de cinquanta títols nobiliaris que acumula la Casa de Medinaceli, de la qual presideix la fundació privada de més llegat artístic i documental d’Espanya. La condició de duc és la més elevada de la

18 de gen. 2021

Coses que poden passar al metro, algunes magnífiques

A la xarxa de metro sempre hi passen coses i algunes de magnífiques. Ahir vaig anar a contemplar l'impressionant mural permanent de 90 m2 acabat de pintar per l'artista Philippe Stanton i els seus alumnes al vestíbul de l'estació barcelonina Guinardó-Sant Pau en homenatge als treballadors sanitaris. L'estació Ríos Rosas del metro de Madrid acaba de ser empaperada amb el text complet de la novel.la Fortunata y Jacinta, arran del centenari de la mort de Pérez Galdós. El metro de Londres, el mític “the tube” (foto adjunta d'abans de l'era de la mascareta), va ser el primer del món i avui és un dels més extensos. Ara vol associar el nom de patrocinadors comercials a algunes estacions per disminuir el dèficit d'explotació (els billets cobreixen el

15 de gen. 2021

Josefina Bonaparte, pell dura de la llegenda del vici i la virtut

Les llegendes tenen la pell dura, sobretot les falses. Per exemple la que pretén continuar presentant Josefina Bonaparte, primera consort de Napoleó i futura emperadriu al seu costat (abans de ser rellevada en el càrrec per una jove arxiduquessa d’Àustria), com la mitja virtut criolla irresistiblement viciosa que feia perdre el cap al gran general. La magnífica biografia sobre Josefina publicada per Françoise Wagener (escrita i datada a Fontanilles, Baix Empordà) posa les coses al seu lloc de manera documentada, però l’escriptor de moda Jean-Marie Rouart arriba a més lectors quan, amb napoleònic estil novel.lesc i delectança masclista,

14 de gen. 2021

Estranya maledicció tanca de nou la moderna biblioteca de Fort Pienc

La moderna biblioteca pública del barri barceloní de Fort Pienc, al costat de l’Estació del Nord, torna a estar tancada des d’abans de les festes nadalenques per obres de reparació de durada indefinida, malgrat tractar-se d’una de les joies de la corona de la xarxa. Va ser inaugurada el 2003 i guardonada aquell any amb el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura. Els tres pisos i la magnífica terrassa de la biblioteca ja van estar tancats el 2016 durant prop d’un any per la caiguda d’una part del fals sostre. Allò més incomprensible no és la reiterada necessitat de reparacions a una obra nova, sinó la lentitud d’aquestes reparacions a un centre

12 de gen. 2021

Adoldf Florensa, l’arquitecte principal amb carrer secundari

El que resulta més sorprenent de l’arquitecte Adolf Florensa és que fos capaç d’intervenir a totes les obres privades que porten la seva signatura mentre era arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona, del 1924 fins la jubilació el 1959. Aquelles obres van marcar una llarga època a la ciutat i arreu de Catalunya: la casa Cambó de la Via Laietana (1925), el palauet Abadal de la Diagonal (1927, ara banca Mediolanum), el Foment del Treball (en col·laboració amb Josep Goday, 1931), alguns edificis de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), la reforma del Barri Gòtic barceloní (1949), del claustre de la Catedral, de l’Ajuntament, del Palau de la Virreina, de l’antic Hospital de la Santa Creu com a Biblioteca de Catalunya, de la Capitania General (antic convent de la Mercè) i les Drassanes, així com la culminació de la urbanització de S’Agaró (1960) i la restauració del monestir de Poblet, la catedral de Vic i els castells de Peralada i de Mequinença, entre d’altres. És cert que va coincidir amb tres períodes d’especial embranzida: l’obertura de la Via Laietana, la reparació de les destrosses de la Guerra Civil i el

11 de gen. 2021

La forta minva de les platges no és culpa dels temporals

Un dels problemes al qual l’administració pública ha demostrat més incompetència les últimes dècades és la lluita contra la desaparició de la sorra de les platges després dels temporals. Cada any es llencen al mar milions d’euros del pressupost públic per abocar sorra de drenatge a les platges esmussades, que el temporal següent se’n tornarà a endur. No afecta només la comarca del Maresme, les platges de Barcelona, les de Sitges o el delta de l’Ebre. La incompetència se situa a la manca de coratge per reconèixer que la culpa no és dels temporals que sempre han existit, sinó del rosari de

9 de gen. 2021

Amb la “rosette” de la Legió d’Honor francesa al trau de la solapa

Un dels reconeixements que acumulava el metge gastroenteròleg Francesc Vilardell Viñas, que acaba de morir a Barcelona, era la de president de la Societat de Membres de la Legió d’Honor francesa a Catalunya. Es tracta d’un dels seus reconeixements menys reconeguts, atès que l’associació dels catalans guardonats amb la més prestigiosa distinció francesa porta actualment una vida quasi inexistent. Figura entre les entitats recollides a la pàgina web del Consolat de França a Barcelona, però l’enllaç no es pren la molèstia d’enumerar les persones d’aquí que han rebut

8 de gen. 2021

Mal gust de les escultures a les rotondes: exemples i excepcions

La proliferació de rotondes a les carreteres del país ha provocat una altra febrada associada, la d’escultures monumentals plantades al seu centre, de vegades amb un horripilant mal gust municipal. Aquest rotondisme kitsch ha donat peu a antologies sucoses, com l’estudi Enmascarando la pobreza del paisaje urbano: rotondas y arte público, de Elia Canosa i Ángela García, o bé l’exposició presentada el 2007 a Olot per David Santaeulària Rotondisme. Donant voltes a l’art públic. Assenyalar amb el dit casos concrets del nostre entorn resultaria tan feridor com ho és la visió d’aquests esguerros. Em limitaré, doncs, als dos monumentals

7 de gen. 2021

La Terra pot prescindir dels humans, quasi sempre ho ha fet

Els humans som uns simis una mica evolucionats i molt presumptuosos. Creiem dominar la Terra i això ens està portant a la probable extinció de la nostra espècie damunt d’aquest planeta, el qual continuarà amb tota tranquil.litat la seva vida biològica sense nosaltres, com un alliberament. Va viure molt temps sense humans. Ara sabem de manera científica que el Big Bang que donaria origen a l’univers es va produir fa 13.800 milions d’anys. De la formació de la massa condensada del planeta Terra només fa 4.500 milions d’anys. De les primeres cèl.lules vives amb nucli que hi originarien la vida, fa 3.000 milions d’anys. Dels primers animalons, 700 milions d’anys. Els primers vertebrats, 500 milions d’anys. Els primers mamífers, 200 milions. Els primers homínids, 4 milions, els primers humans 2,5 milions, els primers Homo sapiens com nosaltres tot just la nimietat de 150.000 anys, quan un mamífer vertebrat de la família dels micos africans va començar a desenvolupar el cervell més que la resta de sers vivents. Per tant, el planeta Terra ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. Els 150 mil.lenis de vida humana a la Terra van transcórrer primer a un ritme lentíssim, accelerat per tres revolucions

5 de gen. 2021

“Ser fadista é triste sorte”, en la mort de Carlos do Carmo,

Sóc un fidel amant del fado, de manera que un dia d’agost del 2010 vaig agafar l’AVE de Madrid per assistir al concert de Carlos do Carmo als Jardins Sabatini, convençut que seria una de les últimes oportunitats d’escoltar en viu el veterà fadista portuguès, el gran patriarca del gènere després de la mort d’Amália Rodrigues el 1999. Em vaig equivocar una mica, no va ser l’últim dels seus concerts. Carlos do Carmo acaba de morir aquest 1 de gener a Lisboa, als 81 anys. Era el fill de la pionera Lucília do Carmo i l’hereu de la seva casa de fados O Faia, al Barrio Alto lisboeta, on va

4 de gen. 2021

Nous interiors d’illa: humiliació penosa de l’espai públic

Quan Ildefons Cerdà va projectar l’any 1860 el nou barri de l’Eixample barceloní, preveia que els interiors de cada illa de cases fos un espai enjardinat d’accés públic. La gasiveria especuladora ho va impedir de manera rotunda. Anys enrere l’Ajuntament democràtic va engegar una política de recuperació d’alguns d’aquests interiors d’illa, que avui superen la cinquantena. Se n’acaben d’obrir dos més: el de l’antic cinema Novedades al carrer Casp amb Passeig de Gràcia (foto adjunta) i el de l’antic cinema Niza a la plaça de la Sagrada Família. Tots dos són d’una

2 de gen. 2021

El bicentenari de Napoleó i la seva cèlebre estàtua milanesa

Aquest any entrant es commemora el bicentenari de la mort de Napoleó Bonaparte, l’únic emperador en la història de França. Amb els seus deliris de “grandeur” i invasions dels països veïns va marcar la història europea, per tant l'efemèride es traduirà en nombrosos actes, d’un signe o d’un altre. En el meu cas personal –ja m’ho perdonaran— celebraré en particular poder reveure la cèlebre obra de l’escultor Antonio Canova que representa Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua --amm l'aire d'un déu i els cos d'un guerrer-- al pati d’entrada de l’Acadèmia de Brera milanesa, un indret que a l'enamorat Stendhal li semblava més bonic que el pati del Louvre. La col.locació donada a l’estàtua al punt de pas obligat