27 de set. 2021

Tintin i el capità Haddock reviuen avui al seu castell de la vall del Loira

El castell de Cheverny era un palauet de la noblesa francesa entre els molts que abunden a la vall del Loira, fins que el dibuixant belga Hergé es va inspirar en la seva silueta per convertir-lo en la residència imaginada del capità Haddock i el seu company Tintin, amb el nom fictici de castell de Moulinsart, a les estances  del qual transcorre la història de Les Joies de la Castafiore. Aquesta segona vida és la que arrossega avui fins aquí tintinòlegs d’arreu del món a corrua feta. Hi troben una àmplia exposició interactiva sobre el popular personatge bevedor, rondinaire i malparlat, proferidor sistemàtic d’insults i renecs recargolats que en versió original recopilaria Albert Algoud al llibre L’intégrale des jurons du capitaine Haddock i en català el seu traductor Joaquim Ventalló, fins a sumar-ne vuit-cents al llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp. Els visitants d'avui, previ pagament de l'entrada de 17€ per adult,  hi troben un parc minuciosament mantingut gràcies a les rendes de Tintin, un dels pocs castells acreditats de la vall del Loira que ha pogut escapar a la nostàlgia aristocràtica gràcies als populars personatges

24 de set. 2021

Avui és festa grossa a Cotlliure pel centenari d’en Petit Louis

El paisatge mariner de Cotlliure no es veu presidit només pel cèlebre campanar fàl.lic plantat al mar, també per la invariable presència xerraire d’un personatge popular, sempre present al cèntric Cafè Solà o a la barra del bar dels Templiers, quan no es tanca una estona a la casa on va néixer, a un dels carrerons de la vila vella, per tallar les seves maquetes d’antigues barques catalanes. El centre d’operacions del Cafè Solà, regentat per Laurent Puigsarbé, no només ha convocat la festa del centenari en viu, en directe i en persona de Louis Baloffi, més conegut com a Petit Louis. També ha decidit que a partir d’ara totes les persones centenàries que hi entrin tindran barra lliure, amb la simple presentació del carnet d’identitat. Igual com el seu pare, Louis Baloffi va exercir de mariner, pescador, pintor i vinyataire. Es defineix com a “mig francès, mig català”, tal com es comprova quan parla qualsevol de les dues llengües amb l‘accent punxegut de l’altra. El poble de Cotlliure ha canviat molt al llarg d’aquests cents anys. Quan el pintor Henri Matisse va descobrir-lo el 1905 i el va llançar a la fama internacional amb els seus quadres, deia: “Els colors es convertien en cartutxos de dinamita que la llum feia esclatar”. La llum i els colors encara hi són: l’obscura

23 de set. 2021

El gran edifici literari de Marcel Proust arrenca a aquesta caseta

Pocs municipis canvien de nom per adoptar el d‘una ficció literària que els ha donat fama. Això és el que ha fet la petita vila francesa d’Illiers (3.000 habitants), a trenta quilòmetres de la ciutat de Chartres, enmig de la llegendària plana cerealera de la comarca de la Beauce (el “graner de París”), d'una ruralitat sumptuària que més que llaurada sembla emmoquetada. Marcel Proust hi va passar els estiueigs d’infantesa entre 1877 i 1880 a casa de la tieta paterna Elisabeth Amiot (de soltera Elisabeth Proust), la cèlebre tante Léonie que a la novel.la li ofereix les petites magdalenes preparades per la cuinera Françoise, convertides en el detonant inicial del gran edifici literari d’A la recerca del temps perdut. L’escriptor va rebatejar el poble d’Illiers amb el nom

22 de set. 2021

El TGV celebra els primers quaranta anys d’un despropòsit

El govern francès celebra aquests dies amb pompa el quaranta aniversari de l’entrada en servei del primer TGV de Lió a París i anuncia la inversió de 6.500 milions d’euros per a noves línies d’alta velocitat fins l’any 2035. Després del fracàs de l’avió Concorde (el “Vietnam industrial francès”), l’enginyeria del país veí es va abraçar al TGV. Espanya s’hi va sumar amb desmesura, Alemanya i Gran Bretanya amb un comptagotes més prim. El 1986 els governs espanyol i francès anunciaven la construcció del TGV entre Barcelona i la frontera per enllaçar amb París i la resta d’Europa, amb previsió d’inaugurar-lo arran dels Jocs Olímpics barcelonins. No va arribar fins el 2013. La

21 de set. 2021

Elogi amorós de les cadires metàl.liques als parcs de París

Les cadires metàl·liques pintades de color verd que des del 1923 es troben a disposició del públic als Jardins del Luxemburg --i per imitació a d’altres espais verds del centre de París-- s’han convertit en un símbol estimat, potser perquè aquí no abunden els dies de clima benigne que permeten solaçar-s’hi. Només d’arribar a la ciutat procuro anar a seure-hi una estona, inclús si es troben perlades per la rosada o el plugim. Per a mi és com l’incípit del viatge, l’epígraf col.locat al començament del relat, el ritu d’iniciació joiós, sintètic i depuratiu. Aquests instants asseguts poden ser el preludi d’una migdiada afortunada o d’una nit de justícia poètica. Fins el 1974 la figura amable de la chaissière passava a cobrar vint cèntims de franc per usuari, a

20 de set. 2021

Doble impacte de la simfonia “Tità” de Mahler a la Philharmonie de París

Assistir com vam fer dijous passat a la interpretació de la Simfonia núm. 1 “Tità” de Gustav Mahler a la sala ultramoderna de la Philarmonie de París representa un doble impacte. L’execució musical per part de l’orquestra de la casa, sota la direcció del jove mestre finlandès Klaus Mäkelä, va ser impecable, mesuradament titànica, amb un equilibri exigent entre les tensions i les llangors, més alguna francesilla com ara que les vuit trompes (vuit!) s’aixequessin de la seves cadires per tocar l’apoteosi de l’últim moviment. Malgrat tot es feia difícil abstreure’s de les formes espectaculars donades per l’arquitecte Jean Nouvel a l’interior de la gran sala simfònica que porta el nom de Pierre Boulez (2.400 butaques) i concentrar-se en la música. Aquest

14 de set. 2021

Cervera de la Marenda vol ser capital de les figues de moro

L’ajuntament de la localitat fronterera de Cervera de la Marenda ha posat a disposició de l’activa entitat Cerbère Cactus Association vint hectàrees de terres comunals abandonades per la vinya amb la intenció de plantar figueres de moro destinades a l’explotació comercial com a fruit, confitura, farratge, cosmètics i altres derivats. L’associació, creada el 2020, organitza tallers de divulgació i activitats de difusió al voltant d’aquest conreu alternatiu. Es dóna el cas paradoxal que a l’altre cantó immediat de la ratlla de frontera la Generalitat ha declarat les figueres de moro com a espècie invasora a combatre i eliminar. Les de creixement espontani

10 de set. 2021

Difícil imaginar Emma Corrin en el paper de Lady Chatterley

La jove actriu britànica Emma Corrin, llançada a l’estrellat pel paper de lady Di a la sèrie The crown, protagonitzarà també a la plataforma Netflix l’adaptació televisiva de la famosa i escandalosa novel.la L’amant de lady Chatterley, malgrat que la seva imatge innocent s’adigui poc d’entrada amb el paper. El personatge creat per l’escriptor D.H. Lawrence a la novel·la del 1928 s’inspirava en la seva muller, la baronessa alemanya Frieda von Richtofen, i en l’amant carabiniero italià que tenia amb coneixement de l’escriptor malalt i disminuït, mentre el matrimoni vivia a Spottorno (Ligúria). Lady

8 de set. 2021

Desembarca el gegant Amazon a Figueres amb un retruny sord

No és gens habitual que a la plana de Figueres li creixin de cop, al costat dels xiprers i les oliveres, altíssimes columnes blanques de nova construcció, en dimensions descomunals que criden l’atenció visual durant la circumval·lació de la capital empordanesa per la carretera nacional, com una nova catedral que presideix el paisatge del segle XXI. Es tracta del desembarc imperial del gegant nord-americà Amazon amb el seu nou centre logístic desplegat a una parcel.la de 175.000 metres quadrats del polígon (ara en diuen “hub”) Logis Empordà, situat entre els petits municipis de Vilamalla i el Far d’Empordà (que els autòctons pronuncien “Alfà”,

6 de set. 2021

El tren ens va fer canviar d’època, com avui Internet

El transport de persones i mercaderies a velocitats desconegudes gràcies als nous ferrocarrils va presidir la revolució industrial del segle XIX i va suposar un canvi d’època, igual com avui Internet. Fins aleshores la funcionalitat de la xarxa viària terrestre era inferior al temps dels romans, degut al cost de mà d’obra que hauria representat mantenir-la en bon estat de circulació. L’única carretera catalana pròpiament dita a començaments del segle XIX era la de Barcelona al Pertús, mínimament finançada per l’Estat i amb moltes dificultats de circulació per l’estat variable del ferm. La diligència de passatgers entre Barcelona i Madrid significava una setmana de viatge en el millor dels casos, que es convertiria en només vint hores de tren a

3 de set. 2021

Estació central de Florència, primer compàs d’una sintonia

Santa Maria Novella no només dóna nom a la famosa església que es reconeix com emblema de Florència per la policromia del marbre zebrat verd-i-blanc de la façana, les pilastres corínties i les volutes renaixentistes a cada costat. L’adjacent estació ferroviària central de la ciutat també es diu Florència-Santa Maria Novella. Va ser construïda el 1935, durant el període de l’anomenat feixisme arquitectònic mussolinià, dintre del repte modern que volia dialogar amb l’elegància històrica, cosa que l’arquitecte toscà Giovanni Michellucci va aconseguir amb mèrit admirable. És una de les estacions ferroviàries més agraciades que conec. L’església veïna amb la qual l'estació havia de compartir espai urbà ja es deia “Novella”, per distingir-se de la

1 de set. 2021

Luxemburg només és petit segons com es miri

Tothom pensa que el país europeu més pròsper és Alemanya, però les últimes estadístiques recorden que en renda per càpita Luxemburg se situa al capdavant, degut a la proporció entre riquesa disponible i volum de població. Alguns encara creuen que Luxemburg és un país d'opereta. Altres, més ben informats, el veuen com la quinta essència de l'art de prosperar a l'ombra de les potències veïnes. Allò que ningú no li discuteix és el mèrit d'haver convertit una minúscula clariana de bosc en país amb la riquesa més elevada i  relativament ben repartida. Dotze vegades més petit que Catalunya, es tracta d’un territori amb Estat. Un Estat aparentment ingràvid, però eficaç, molt eficaç. Dels 450.000

30 d’ag. 2021

L’enigma del cartell industrial al peu de la carretera turística

Aquells que tenim la curiositat a flor de pell ens preguntem sobre coses que en altres condicions passarien més desapercebudes, com aquest cartell de carretera que des del 1966 manté la grafia en castellà impàvida i embalsamada al paratge de la Valleta, prop de l’arribada a Llançà. Es tracta de la companyia líder arreu d’Espanya i segona d’Europa en elaboració dels blanquinosos feldespats, que extreu allà mateix de la pedrera Carmina abans de depurar-los. Abasteix sobretot la ceràmica sanitària de la factoria Roca a Gavà, a part d’altres usos menys copiosos en fabricació de vidre, peces de material refractari o abrasiu, esmalts i paviments. D'aquesta manera, és molt possible que la majoria de ciutadans del país tinguin cada dia contacte

27 d’ag. 2021

La maledicció de l’illa grega de Skorpios o els capricis de la fortuna

Recasada amb el magnat Aristòteles Onassis, Jackie Kennedy va ser fotografiada de lluny per un pararazzi completament nua mentre prenia el sol a una platja a de l'illa de Skorpios, quan tenia 43 anys i una esplèndida silueta. La foto, avui visible a qualsevol buscador d'Internet, va fer la volta al món i va significar la maledicció d’aquella illa privada grega, propietat del seu segon marit, el qual hi havia fet obres costoses per donar confort a un indret escandalosament pobre i escandalosament bell. La parella s’havia casat a aquesta illa. Aristòteles Onasis va morir el 1975 després de set anys de matrimoni i va deixar l'illa en testament a la filla Christina Onassis, que moriria el 1988, als trenta-set anys. La néta Athina la va vendre per 117 milions d’euros a un altre

26 d’ag. 2021

La fal.lera dels cargols a les terres catalanes de França

Pels camins inescrutables de la tradició, la cargolada s’ha convertit en un senyal d’identitat, un dels plats més tradicionals i pessebrístics a les trobades d’àpat de les terres catalanes de França. A moltes carnisseries del Rosselló venen els cargols vius en bosses de xarxa de cent unitats. A la Plaça del Mercat de Perpinyà hi opera una botiga especialitzada de fa generacions. En la modalitat d’establiment públic, el temple del cargol és el restaurant Domaine de Rombeau a Ribesaltes, que en serveix un centenar de quilos per setmana durant tot l’any, en graelles individuals de trenta-cinc closques. A part de la sal i el pebre, l’ingredient fonamental és la llenya de cep de vinya i branques de rabassots tan fàcils d’aconseguir a una comarca vinícola, la qual

25 d’ag. 2021

Les cartes privades de Flaubert o les novel.de la vida real

És un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb amistats, familiars i amants supera en molts moments les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el vitalisme, el geni directe que hi aboca sense filtres ni estructures de ficció argumental. El Flaubert en estat pur, a raig, a la regalada, es troba a la seva deliciosa correspondència. El gran defensor de l’estil com a principal raó de l’obra literària el posava igualment a les cartes privades que va començar a escriure als dotze anys i va mantenir fins a morir als cinquanta-nou. L’obra completa de l’autor de Madame

24 d’ag. 2021

Mirada sinuosa sobre la llarga recta de la carretera a Pedret i Marzà

A la sortida de Figueres en direcció a Llançà i Portbou la carretera travessa, a altura de Vilabertran, camps de conreu ufans i tofes boscoses d'arbres d'aigua en paral.lel a la via del tren de França. Després de passar el curs de la Muga, remunta una esquena d’ase i es precipita, als afores de Pedret i Marzà, a una de les rectes més cinematogràfiques de la geografia empordanesa, com la qualifica amb raó Josep M. Dacosta a l’últim número de la revista semestral Alberes, per la panoràmica i la llargada de la cinta d''asfalt fins al turó de fons coronat pel castell roquer de Quermançó. La recta interminable podria semblar anodina i no ho és gens. Condensa una essència de la contrada, a la qual actua com a eix distribuïdor a través

19 d’ag. 2021

Transbordadores de taronges a Cervera, epopeia en dos actes

Una de les principals exportacions i quasi l’única que circulava en direcció a França per la nova connexió ferroviària internacional a partir de la seva obertura el 1878 eren les taronges, que calia transbordar amb cabassos de vint quilos, a peu de braços, dels vagons d’ample de via espanyol als francesos a la primera estació de Cervera de la Marenda. La mà d’obra masculina disponible no era suficient i es va convertir en un ofici femení, organitzat pels transitaris que les contractaven en colles. Van arribar a sumar tres-centes treballadores, vingudes de tota la comarca rossellonesa en funció de les necessitats de cada moment de l’any. El febrer del 1906 van protagonitzar una de les primeres vagues femenines en reclamació de l’augment de vint-i-cinc cèntims de franc per tona que desplaçaven (fins aleshores cobraven un franc per tona). A l’hivern arribaven moltes taronges que calia reexpedir amb agilitat perquè no es fessin malbé i per no col.lapsar l’estació, de manera que la reivindicació es va veure satisfeta. El desenllaç seria molt diferent arran de la vaga de l’octubre

18 d’ag. 2021

Dos ous ferrats i viscuts, el luxe culminant de la màxima senzillesa

Després de recórrer durant un any els bars de quaranta mercats de Barcelona per al nostre llibre Cuines amagades (editorial Cossetània), és lògic que els lectors ens preguntin a Àngela Vinent i a mi pels secrets de la ruta, pels llocs més recomanables. Intentem informar-los amb varietat d’opcions, però no sempre diem tota la veritat. En realitat el bar de mercat que ens va robar el cor és un dels més marginats i reduïts, el de Ciutat Meridiana a la Plaça Roja d'aquest barri. Va ser per culpa de la nostra intenció d’esmorzar dos ous ferrats “sense res”, adreçada a la mestressa i única

17 d’ag. 2021

Les regues urbanes de la modernitat edilícia a Nimes

A diferència d’altres ciutats on l’estació ferroviària central es troba encaixada en un barri atapeït o degradat, a Nimes li han muntat una avinguda senyorial, un accés d’honor cap al nucli urbà presidit per les Arenes romanes encara en activitat. L’any 2013 van endreçar aquesta Avinguda Feuchères que condueix a l’estació amb una reurbanització folgada, amable i acollidora. Una de les idees més atrevides i encertades va ser reconèixer el paper urbà les regues d’aigua que a algunes ciutats del sud francès ressegueixen les voreres amb antigues funcions de neteja i actuals d’ornament. Aquí les van monumentalitzar a banda i banda de l’avinguda, pavimentades amb marbre i el pam d’aigua de sempre que flueix amb alegria. Els nens i de vegades alguns adults hi xipollegen en llibertat, a

16 d’ag. 2021

L’estàtua arraconada al “Village Catalan” de l’autopista de Perpinyà

L’àmplia àrea de descans de l’autopista prop de Perpinyà batejada “Village Catalan”, la primera després de passar la frontera, conté l’escultura de Paul Belmondo, pare de l’actor, dedicada “Aux ouvriers de l’autoroute” en memòria d'aquells que la van construir i especialment dels que hi van deixar la vida en accident laboral, sobretot durant la construcció dels tres alts viaductes seguits de Calcina, Pox i la Roma que sobrevolen la vall del Pertús. L’escultura ha quedat arraconada per les noves edificacions de cafeteria sense cap relació estètica amb l’estil de poble català que va donar el 1978 al conjunt de l'àrea de descans l’arquitecte Jehan Bertran de Balanda per encàrrec del Departament (Diputació) dels Pirineus Orientals

14 d’ag. 2021

Una escapada a Savoia, amb molts llacs i pics gegants

Hem anat a buscar la fresca durant una setmana curta a Savoia, amb escapada fronterera a Ginebra, una regió on quasi totes les ciutats dispoen d'un llac extensíssim i un pic muntanyós elevat. Els llacs alpins tenen un punt aristocràtic i lànguid, amb la sumptuositat d’un camp de golf, una mansuetud de calcomania i un melodisme d’himne bíblic dominical. El d’Annecy alimenta la fama de tenir les aigües més pures d’Europa, mancades de l’imprevist de les onades. És l’escenari estiuenc de la recordada pel.lícula d’Éric Rohmer Le genou de Claire, però el director volia evitar les belleses naturals de postal i va deixar en segon pla l’exquisidesa dels paisatges. A Ginebra el llac Leman (foto adjunta) atrau de sempre milionaris i diplomàtics a la recerca d’una

6 d’ag. 2021

La glòria incombatible de les ostres de Leucata, a peu d’obra

M’agrada escapar-me a Leucata a menjar les ostres criades al gran estany de Salses, camí de Narbona. Ostres com aquestes o millors es poden trobar més a prop (i més cares), però un poblat lacustre d’aspecte suburbial vietnamita tan desguinguellat i autèntic, això només a Leucata. Els ostricultors instal.lats a les aigües de la immensa làmina de l’estany van ser autoritzats a oferir-ne la degustació a peu d’obra, sense llicència ni preu de restaurant. El poblat s’ha convertit en una visible i concorreguda excepció, a la qual tot penja d’un fil elemental i directe. En comptes d’aburgesar-lo amb les normes que regeixen arreu, les autoritats franceses han tingut el bon criteri de deixar fer i obrir just al costat un Museu de l’Estany envejablement didàctic sobre els

5 d’ag. 2021

El memorial franquista oportunament “tunejat” al coll de Portbou

La memòria històrica també necessita de vegades una mica d’imaginació, enginy i originalitat, encara que es refereixi a temes tan dramàtics. N’hi ha hagut prou amb quatre pots de pintura de color diferent per convertir els carreus d’aquest monument franquista al coll fronterer dels Belitres, entre Portbou i Cervera de la Marenda, en una cosa més acceptable, angelical i poètica, sense necessitat d’aterrar-lo. El segon carreu, el de color blau, proclama amb lletres gravades a l’altura de la vista: “A la memoria de los caídos de la IV División de Navarra que ocupó esta plaza el día 10-2-1939”. En realitat no va registrar aquí cap caigut, perquè més de cent mil soldats i civils republicans ja havien passat a França per aquest post de frontera sense combats directes. La

4 d’ag. 2021

La fajosa de la Maçana a Argelers, patrimoni del món mundial

La UNESCO acaba d’incorporar a la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat la fajosa de la Maçana que la gent d’Argelers té com a referència totèmica, la fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris a la fronterera serra de l’Albera, tot just a cinc quilòmetres de distància del Mediterrani. Poder-la recórrer a peu malgrat les fortes restriccions d’accés al bosc protegit és un dels privilegis que m’ha ofert la llarga freqüentació d'aquella comarca. Ho vaig fer amb el col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu, un dels millors coneixedors de l’Albera, i amb Josep M. Dacosta (tots dos a la foto adjunta), biòleg figuerenc i un altre atles comarcal amb cames. Bernat Rieu era en aquell moment regidor de l’Ajuntament d’Argelers, la qual cosa

3 d’ag. 2021

Aplaudiment, barretada i devoció pel licor de llimona Quevall

De tota la vida s’elaboraven a les cases de les comarques vinícoles licors i destil.lats domèstics, elixirs de llarga vida i son plàcid, fins que la producció es va industrialitzar. Ara tornen alguns licors artesans, com si diguéssim “de garatge”, per aprofitar la moda dels ingredients naturals de quilòmetre zero, el refús de conservants i la batalla contra l’excés de sucre afegit. Aquesta és la fórmula bàsica que m’ha portat, empès per una fe llarga i activa, fins la porta de la minúscula destil.leria que des del 2018 porta el nom de Quevall Licors Artesans, a la planta baixa i antic garatge de la casa familiar del jove matrimoni d’Isaac Castelló i Pilar

2 d’ag. 2021

Cervera de la Marenda o els desenganys dels amors de frontera

Passejava sovint a l’hivern pels carrers de la localitat fronterera de Cervera de la Marenda i em repetia que a l’estiu es deuen animar una mica més, mentre mirava de reüll aquest cartell de carretera a l'entrada, intacte des de l’època del general De Gaulle. Els últims dies m’hi he desplaçat en dues ocasions per comprovar que, al pic de la temporada, els carrers de Cervera semblen tan migrats i sense limfa com la resta de l’any. Colles de nens juguen a la platja, les reduïdes àrees d’estacionament de cotxes s’omplen amb prou feines, les quatre botigues mal comptades presenten un esquematisme rigorós, les taules de cafè sota els plàtans de la plaça major (Place de la République) tenen una clientela esclarissada i dubitativa. A Cervera

1 d’ag. 2021

Eixordador silenci sepulcral als boscos cremats amb repetició

Caminar per una superfície forestal carbonitzada, tumefacta, adormida a la unitat hospitalària de grans cremats, és una de les experiències més fúnebres, inesborrables i alliçonadores que es poden viure al voltant del gran desastre de cada estiu, perfectament previst i miserablement deixat a la seva sort per les autoritats responsables. El juliol del 1983 va cremar el massís de les Gavarres. El juliol del 1986 un total de 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà fronterer (40% de la superfície de la comarca) i 68.000 al conjunt de Catalunya. El 1994 encara més extensió: 76.000 hectàrees, sobretot al Montseny, Bages i Berguedà. L’Alt Empordà tornaria a cremar el 2012. La llista és

23 de jul. 2021

L’indret més sumptuós del món que conec, ara tancat i barrat

Cadascú deu tenir el seu paisatge preferit, un lloc predilecte per motius de naixença, d’elecció o de record meravellat, ja sigui a les grans capitals, a les comarques de prestigi o al racó més entaforat del mapa. Quan penso en l’indret més sumptuós del món que conec, trio sense vacil.lar aquest senzill passallís damunt del bassal amb joncar a l’inici de la pujada al Coll de Banyuls, a cavall dels municipis d’Espolla i Rabós. Es tracta d’una tria molt personal i no necessita més arguments que la llibertat de gustos, però els arguments per a mi hi són. És un dels escenaris del meu últim llibre Banyuls mon amour (Vibop Edicions). Pot semblar que

22 de jul. 2021

Veig aparèixer el planeta Venus al cel de la posta amb una nova mirada

Últimament he passat hores lentes i complagudes a un balcó davant la badia tancada amb gran elegància per la serra de l’Albera, l’extremitat dolça del Pirineu quan s’ajaça al Mediterrani. Alguns dies la força geològica de la serralada fronterera es dibuixa clara i esvelta a l’horitzó, altres dies sembla més allomada per un tel de calitja o pel tirabuixó d’un núvol penjat com un escapulari, però sempre la línia de la carena protagonitza una mesurada apoteosi visual portada en palmes pel meu afecte. Just després de cada posta de sol, la persona que m’acompanyava em feia observar com apareixia la llumenera del planeta Venus darrere

21 de jul. 2021

És senzill d’entendre: “Cuba sí, ianquis no”

Aquests dies s’han produït a diverses ciutats de Cuba les manifestacions de carrer més importants dels últims anys contra el règim castrista per part de ciutadans tips de la ineficàcia del sistema en aspectes importants, començant per l’abastiment alimentari.  Castristes i anticastristes han saltat sobre l’ocasió per defensar o qüestionar en bloc la “Revolución” al poder des de fa més de seixanta anys. Els manifestants brandaven l’eslògan “Patria y vida” davant del revolucionari “Patria o muerte”. El debat és etern i insoluble entre partidaris i detractors del règim cubà, tant a l‘interior com a l’estranger. Els arguments no han canviat ni canviaran.

20 de jul. 2021

L’exili de les obres d’art per damunt l’exili de les persones

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acaba d’obrir l’exposició “El Museu en perill. Salvaguarda i endreça de l’art català durant la Guerra Civil”, nova iniciativa al voltant d’una operació de salvament del patrimoni artístic català i espanyol que ha estat estudiada per tots cantons i en detall, molt més que l’exili de de mig milió de persones els mateixos dies i pels mateixos passos fronterers. Les atencions reverencials que van rebre les obres d’art no tenen punt de comparació amb el cruel tracte simultani a soldats i civils republicans que passaven a França.
Ho va expressar amb claredat el corresponsal del del Daily Telegraf, Henry Buckley, a un crònica recollida posteriorment al seu llibre Vida y muerte de la República española: “El mundo entero estaba emocionado por la salvación de unas seiscientas obras maestras del arte español e italiano que eran custodiadas cerca de Figueres después de su larga odisea. Pero no nos

19 de jul. 2021

Veure cremar la “selva” de la serra de Roda o la història es repeteix

Aquest últim cap de setmana he vist cremar en viu i en directe l’antiga “selva” boscosa de la serra de Roda que va donar nom als pobles de Selva de Mar i el Port de la Selva, així com al Golf de la Selva, dintre de l’actual Parc Natural del Cap de Creus. Les flames han deixat al descobert, embolcallades per un sudari de cendra, les feixes escalonades que s’enfilaven heroicament fins el cim de la muntanya per aprofitar el terreny dedicat al monoconreu de secà de la vinya i l’olivera, un terreny que ara esgarrapen les construccions turístiques. Molta gent s’ha commogut amb la visió de muntanyes i valls en combustió atiada per la tramuntana, però pocs han recordat que aquesta “selva” ja es trobava desforestada i abandonada al simple matollar des del domini feudal

9 de jul. 2021

Orgull amb totes les lletres: sindicalista, llibertària i paradista

Alguns s’han estranyat que a la placa que bateja la nova plaça adjacent al mercat de Sant Antoni barceloní amb el nom de Conxa Pérez Collado hi figuri la triple condició de sindicalista, llibertària i paradista, com si la tercera de les atribucions no es trobés a l’altura de les altres. La seva equivocada impressió només es pot deure a la ignorància del paper social que sempre han tingut els quaranta mercats municipals de Barcelona, una xarxa mantinguda i renovada avui de manera flamant, perduda a tantes altres ciutats en la voràgine de l’especulació immobiliària. Els paradistes són els autèntics

8 de jul. 2021

La moda dels “xuixets” fa enyorar els xuixos barrocs i voluptuosos

Una de les primeres coses que m’agradava fer quan arribava a la ciutat de Girona era entrar a alguna de les pastisseries del meu recorregut, comprar un xuixo barroc, rubicund, voluptuós i lluent acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre caminava xino-xano tot mirant aparadors i saludant algun amic o conegut que passava. Un cop menjada la peça, em recomponia els llavis ensucrats amb el tovallonet de paper, feia un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i donava gràcies als gloriosos artesans pastissers de “les dulces” en general i del xuixo en particular. Tenia la impressió que encara hi guanyaven si els menjava tot caminant pel carrer Nou sense perdre el pas, fins a desembocar al lluminós i

7 de jul. 2021

Ciutats mitjanes del sud de França ens passen la mà per la cara

Mentre aquí desestimem la proposta de sucursal del museu de l’Hermitage de Sant Petersburg a la Barceloneta i ni tan sols ens posem d’acord sobre l’ampliació de l’aeroport, les ciutats mitjanes i suposadament somnolents del sud de França acaben d’obrir equipaments culturals de primer nivell que ens passen la mà per la cara. Narbona ha obert un modern Museu Romà encarregat a l’arquitecte Norman Foster, amb pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat (foto adjunta), amb pressupost de construcció de 59 milions, també

5 de jul. 2021

Consideració al peu dels fal.lus esculpits a la muralla d’Empúries

La fal.locràcia no està ben vista pel discurs ideològic actualment dominant, però no sempre ha estat així. La muralla romana d’Empúries presenta, esculpits sobre els seus carreus, dos grans fal.lus d’aquella època. Els arqueòlegs hi passen de puntetes, amb prou feines els miren de reüll. El primer fal.lus (foto adjunta) es troba a la dreta de l‘entrada central de la muralla. Mesura trenta-cinc centímetres d'un dinamisme muscular cisellat en visió frontal. L’altre, prop de l’entrada sud-occidental, el duplica gairebé de mida però la seva forma és menys definida. Els experts ho consideren una tradició itàlica sense més importància. Quan l’arqueòleg Martín Almagro va documentar les excavacions de postguerra a aquesta muralla romana, apuntava amb

4 de jul. 2021

Avui fa vint anys que Ernest Udina es va matar al Montblanc

Avui fa vint anys que el col.lega Ernest Udina es feia aquesta foto al cim del Montblanc. Hi va arribar sense deixar mai de fumar un cigarret rere l’altre. S’hi va fer unes fotos de felicitat que els amics conservem per gentilesa de la família. Pocs minuts després, al camí de baixada, una relliscada el va estimbar mortalment. Ernest Udina Abelló, el segon dels onze fills de Santiago Udina Martorell i Elvira Abelló Serra, va ser de jove un pioner de la incorporació a la lluita obrera, a continuació un periodista destacat com a corresponsal a París durant la transició democràtica, col.laborador del president Tarradellas i un dels seus primers biògrafs, director del Centre Internacional de Premsa de Barcelona i analista polític free lance. Era més coses encara, dintre d’una amalgama d’activitats entre les quals feia equilibris. La muntanya era una de les nombroses passions que practicava, malgrat el seu aire sovint tan circumspecte. Per commemorar els seixanta anys d’edat va voler fer el cim del Montblanc, el sostre del seu europeisme militant, entre d’altres militàncies. El Montblanc, als Alps francesos, exerceix una

2 de jul. 2021

Nuesa de les nostres intencions a la platja lliure de la Tamariua

Anem a la Tamariua els dies que ens llevem amb desig de platja lliure, primitiva, salvatge, sense més comoditats que les del prodigi natural. S’ha de caminar una mica amb el cabàs de les tovalloles a la mà, la mirada imantada per la proximitat irisada del mar i la glòria del cel tibant i pur que hi encaixa. És una platja tranquil.la perquè la majoria dels que hi van comparteixen el seu estat d’esperit recòndit, la consciència de l’excepció, el privilegi de la intimitat. No té sorra, com a molt una llenca escadussera de pedrigolet. Tota la resta són còdols, els més confortables del món per emmotllar-hi el cos i l’ànima. Es troba catalogada com a no tèxtil, però aquestes catalogacions fugen espontàniament de l’estricta

30 de juny 2021

Arriba a les llibreries el meu nou llibre “Banyuls mon amour”

L’editorial Vibop, fundada per Montse Serra, acaba de publicar el meu nou llibre Banyuls mon amour que gira al voltant de tres coses alhora: el punt neuràlgic de l’antic pas de contrabandistes del Coll de Banyuls convertit en flamant carretera fronterera, l’anomenada de les vinyes verdes vora el mar d’aquell cantó immediat d’una ratlla oficial que no divideix tant com voldria i, finalment, l’atracció de l’obra de l’escultor banyulenc de projecció internacional Aristides Maillol. Fa temps que conec el camí del coll de Banyuls, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya quan només era una pista de terra en mal estat. M’agrada portar-hi els amics per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons selectes. No deixa de ser un dels passos més assentats del Pirineu mediterrani des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal. El pas del Coll de Banyuls pot semblar minúscul i apartat, per contra jo el veig com una proa exacta del meu món, un microcosmos que em fa violentament feliç. Li trobo un detallisme entendridor, l’elegància de la naturalitat, un salvatgisme mitigat, una eloqüència sense parauleria, una petitesa

29 de juny 2021

Lluna plena vestida de gala al cim de Sa Perafita, a Cadaqués

L’altre dia vam decidir anar a contemplar la lluna plena a Sa Perafita, en ple territori de la Tramuntana Republik, proveïts amb el cava, la coca i la il.lusió astral del solstici d’estiu. Després de recórrer una part important dels 115 revolts que separen Cadaqués del món (malgrat trobar-se a només disset quilòmetres de Roses), vam arribar al cim marcat per la cruïlla de la carretera vella del Port de la Selva, l’inici de la baixada cap al nucli de Cadaqués i l’ombra esfèrica de la base militar del Pení. La lluna va acudir a la cita amb vestit de gala color maduixa, en pleniluni rodó. El deixant dels seus riells platejats damunt del prodigi de la badia de Cadaqués, tocada per la claredat letàrgica de la nit il.luminada i gronxant-se damunt la superfície arrissada

19 de juny 2021

La cita sempre pendent de la megalomania a Sant Petersburg

Els nous rics del gegant energètic rus Gazprom han encarregat un gratacels de 150 pisos a Sant Petersburg, el segon més alt del planeta, dintre de la cursa a favor d’aquesta mena d’edificis impulsats per la pretensió grotesca de gratar el cel. Procuraré no prostrar-me davant del vedell d’or, ni tan sols mirar-lo si ho puc evitar. Recorreré com de costum la Perspectiva Nevski i, cansat de caminar, seuré a un banc de la Plaça de les Arts presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin, un lloc recollit i pacífic per descansar de les colossalitats. Quan Vladimir Putin va passar de primer tinent d'alcalde de Sant Petersburg a president de

17 de juny 2021

A Llançà, a l’ombra ufana de l’Arbre de la Llibertat

Els tentacles de la construcció turística s’han desplegat davant del mar de Llançà d’una manera estentòria, com salta a la vista des de qualsevol angle d’observació. Fa pocs dies encara s’hi van manifestar un centenar de persones contra la nova urbanització prevista a la pineda situada davant de la platja de la Farella, amb tres edificis de 63 habitatges, tres xalets i un hotel. Això no treu que el millor acostuma a trobar-se al costat del pitjor en aquest país tan triturat per la manca d’urbanitat de l’urbanisme. El nucli antic de Llançà, a segona línia del front de mar, disposa d’una de les places més agradables que es fan i es desfan. Es troba davant l’església parroquial, a un espai presidit per l’ufanós Arbre de la Llibertat. No podria expressar millor l’acollida

16 de juny 2021

L’antic municipi de Sarrià no reclama pas la independència

El barri de Sarrià recorda enguany el centenari de la pèrdua de la seva independència municipal, aquella annexió a Barcelona que va passar de ser inicialment controvertida a assumida avui sense discussió. Qualsevol país i qualsevol ciutat s’han format a força de suprimir la independència del territori del costat i annexionar-lo. La qüestió és si els annexionats n’han tret una consciència de benefici o no. En cas negatiu, mantenen viu l'anhel de segregació. En cas afirmatiu, els antics municipis de Sants, les Corts, Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta i Sarrià se senten favorablement annexionats i dependents. La diferència entre els dos

15 de juny 2021

Els grecs anomenaven ataràxia el vell somriure dels déus

Ahir vaig passar tot el matí sense fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar. El fet em va procurar un plaer desconegut. No vaig intentar desxifrar-lo ni tampoc entendre què hi havia a entendre. Només vaig aferrar la sensació física, corporal, del plaer de no fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar durant unes hores seguides. La situació va acabar per despertar-me un impuls de tendresa, em va allunyar dels dies ferits d’indiferència i em va conduir a l’estat d'absència de neguit que els vells grecs anomenaven ataràxia. L’escenari atresorava llums i aires diferents al llarg del pas de les hores, amb la l’arbitrarietat de la vida quan es mostra capaç d’alçar-se amb una puresa de to audaç, carregada de matisos i poc inclinada a lluites

11 de juny 2021

Bunyol estrepitós: la Casa Rosa repintada de blanc a Calella de Palafrugell

L’elegant “passeig dels senyors” a la platja del Canadell de Calella de Palafrugell es veu separat del següent nucli de la localitat, a la platja de la Malaspina i el cèntric Port Bo, per la punta rocosa de Can Genís, a l’extremitat de la qual Josep Genís Pardas va construir el segle XIX l’emblemàtica casa que porta el seu nom, més coneguda com la Casa Rosa per l’estucat de les seves façanes. Des d’aleshores la Casa Rosa sempre havia estat d’un característic i atractiu color rosat. La Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat ha decidit que, arran de les obres de reforma per part del nou propietari, les façanes de la Casa Rosa havien

10 de juny 2021

Troballa romana al Penedès: un país cobert de vinyes i d'esclaus

Al moment de cavar el terreny fa trenta anys per plantar la vinya de l’Heretat Laverna a Torrelles de Foix (Alt Penedès) ja s'hi van trobar indicis arqueològics romans. Ara la família propietària ha decidit associar-se amb la cooperativa d’arqueòlegs Arqueovitis i pagar de la seva butxaca l’excavació que ha fet aflorar les restes d’una vila romana del segle I, amb elements de l’antiga explotació vinícola en bon estat de conservació. No ho han considerat una nosa per a l’activitat actual, sinó un atractiu potencial de visitants. Una gran part de la Catalunya romana es dedicava al cotitzat producte d’exportació que era el vi. Les obres de l’estació del tren

3 de juny 2021

El sumptuós nu escamotejat de la senyoreta Murphy

El museu Cognacq-Jay de París acaba d’obrir una exposició de pintura cortesana llicenciosa del segle XVIII francès i ha comès la indecència de mostrar només els peus, al cartell i a la portada del catàleg (foto adjunta), de l’incitador nu integral de boca terrosa ofert per la senyoreta Marie-Louise Murphy, retratada pel pintor François Boucher amb les natges en pompa. Es tracta d’una vella coneguda meva a qui he dedicat algunes indagacions. Malgrat no ser cap obra mestra del nu ni del retrat, el quadre destaca per la franquesa de la utilitat eròtica amb què va ser concebut com a imatge dels encants de la noia que la cort de Lluís XV volia convertir en una de les amants encarregades de distreure el rei. N’existeixen dues versions pintades pel mateix François Boucher el 1751 i el 1752, en idèntica postura sdraiata bocconi, com dirien en italià. A la primera Marie-Louise Murphy tenia setze anys i Lluís XV havia demanat que la pintessin per poder-se orientar sobre els atractius que li lloaven els seus subministradors en la matèria. La segona versió confirmava d’una manera encara més oberta els mèrits de la noia, convertida ja en fugaç amant del rei, el qual se’n va cansar aviat per recaure

31 de maig 2021

Neurona bloquejada del centralisme francès, “déjà vu" i “sant tornem-hi”

Més d’un miler de persones van tornar a manifestar-se dissabte als carrers de Perpinyà i altres ciutats de França en defensa de la immersió escolar en llengua regional (com anomenen el bretó, el català, l’eusquera, l’occità o el cors), que el Consell Constitucional del país veí ha declarat contrària a la llei després que el Parlament l’aprovés. La manifestació va ser un “déjà vu”, un “sant tornem-hi” que encara es repetirà unes quantes vegades, atès que la República francesa manté bloquejada de fa segles la neurona del centralisme i es resisteix a evolucionar en aquest aspecte, com han fet altres països europeus. L’alteritat de les identitats regionals, el pluralisme de les realitats territorials, l’elogi de la varietat interna és una noció aliena, per no dir contraposada, als principis fundacionals de la Revolució del 1789. Ja venia d’abans. A França l'integrisme centralitzador haurà estat successivament monàrquic, revolucionari, bonapartista i republicà, amb una obstinació pròpia d'aquella neurona bloquejada, d'aquella

28 de maig 2021

D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà

Feia temps que no em venia tant de gust un bon havà Partagàs després d’esmorzar, a l’hora de llegir el diari. Devia ser pel panorama que tenia al voltant. L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l'esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure. La suma d’elements (el menjar, el panorama del voltant, la calma) crea una atmosfera de momentani paradís que no assolirien en cas de donar-se per separat. De vegades exagerem una