29 de des. 2021

Un escàndol molt britànic a la Costa Brava, sense anar més lluny

La plataforma HBO estrena avui amb gran reforç publicitari la sèrie Un escándalo muy británico sobre el sonor procés de divorci el 1963 als tribunals britànics de la rica hereva americana Margaret Campbell i el seu segon marit, que aquest va guanyar a força d’esventar el nom dels nombrosos amants de la seva muller. Això mateix va passar amb el divorci a Londres de Dorothy Webster, que el 1927 es convertiria en la “russa” del castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell per fugir de les repercussions d’aquell judici. Ho va fer en companyia del segon marit, el rus blanc Nicolau

27 de des. 2021

L’autèntic “final feliç” del comerç xinès , vist de prop al barri

A la Dreta de l’Eixample barceloní abunden els residents xinesos i els seus comerços: supermercats, botigues d'electrònica, perruqueries, basars, bars, etc. Durant dècades la visibilitat aquesta comunitat s'havia circumscrit a petits restaurants típics de gestió familiar esforçada i discreta. Això ha canviat degut a l’auge comercial xinès en general. Els basars i els majoristes del carrer Trafalgar van saltar la Granvia en totes direccions. La moda de les perruqueries xineses i cases de massatges amb “final feliç” es va veure controlada i la prostitució va tornar als reductes convencionals. La promptitud amb què van tancar demostra que l’obligació de complir la llei per part de tothom es veu més respectada si les autoritats compleixen amb la seva de fer-la respectar. La Xina serà la primera economia mundial l’any 2050, seguida pels Estats Units, l’Índia, el

23 de des. 2021

L'èxit de la col.lecció francesa Que-sais-je? mostra un camí

La venerable col.lecció francesa de llibres de petit format Que-sais-je?, fundada el 1941, acaba d’editar el seu volum número 4.129 dedicat a la biografia de Dante i la Divina Comèdia, escrit pel professor Carlo Ossola. El fet no tindria res de particular si la mateixa col.lecció no hagués dedicat ja el 1995 un altre volum al mateix tema per part d’un autor diferent, que ara han trobat convenient de renovar com a signe de vitalitat editorial. Cada any la col.lecció francesa, el nom de la qual prové de la cèlebre pregunta de Montaigne, edita trenta títols nous i en reedita un centenar del seu catàleg, sempre amb 128 pàgines a un preu actual de 9 euros. Representa una exhibició consolidada d’esperit de síntesi, capacitat didàctica i qualitat de la vulgarització encarregada als millors especialistes. El conjunt de títols del catàleg Que-sais-je? ha venut fins ara dos-cents milions d’exemplars, capdavanters de l’èxit a múltiples països dels llibres de petit format, curts i econòmics, condensats i no per això mancats de res. Aquí han destacat col.leccions semblants, com la batejada Nuevos Cuadernos de l’editorial Anagrama, la

21 de des. 2021

Silvio Berlusconi no en té prou, vol una última operació estètica

Estimo Itàlia, li dedico viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític ha estat un desastre persistent. Silvio Berlusconi (85 anys) es tornarà a presentar aquest mes de gener al capdavant del seu partit Forza Italia a les eleccions a president del país, després d’haver encapçalat el govern en tres períodes del 1995 al 2011, d’haver estat condemnat per frau fiscal el 2013 i de tenir encara pendent el judici per suborn de testimonis en un cas de prostitució de menors a les seves festes “bunga bunga” d‘anys enrere. El mandat de l’actual president de la República italiana, Sergio Mattarella, expira el 3 de febrer i abans el Parlament ha d’elegir successor. El candidat necessita

19 de des. 2021

Anja Bihlmaier feia tremolar ahir a l’Auditori la simfonia de Sibelius

Confesso predilecció per la Segona Simfonia de Sibelius des que la vaig “descobrir” en la versió de la Saint Louis Simphony Orchestra al Palau de la Música el 17 d'abril de 1985. Ahir dissabte vaig córrer a l’Auditori per escoltar-la de nou en viu per l’OBC i la batuta de la jove directora alemanya Anja Bihlmaier, la qual havia debutat a aquest mateix escenari el mes de maig amb la Quarta Simfonia de Schumann (l’actual temporada OBC suma vuit directores estrangeres invitades). No sabria dir si ahir m’atreia més l’obra o la directora, però el resultat va ser com una radiant “confessió de l’ànima”, una fusió de destresa i

17 de des. 2021

Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys, inclús dècades, però sempre és important comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns vells camins. De fet jo en tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i en mantinc aquests dos fins avui. El primer és una mica car, per a les èpoques més despreocupades. L’altre és econòmic i digníssim, per a moments potser més eufòrics en altres sentits. Representen dos punts de referència fixos, introntollables com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’esperit indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Els grans palaces parisencs han envellit malament a força d’injeccions de botox dels petrodòlars. El luxe de talonari és la cosa que es panseix més de pressa malgrat que el guarneixin cada vegada amb més farbalans. El Meurice i el Plaza

15 de des. 2021

Passar la nit o bé despertar al museu, dues opcions

Als museus que m’interessen hi entro a l'hora en punt de l’obertura matinal, la qual cosa em deixa quasi sempre una primera estona de plena  intimitat a les sales, abans que no comenci a arribar el públic. No equival exactament a passar-hi la nit, però és com despertar-se en contacte estret amb la bellesa. Els visitants de museus acostumen a recorre els museus de manera maratoniana, jo prefereixo reveure una obra determinada. M’encamino de dret al que m’interessa, em concentro a una limitació assumida i això em resulta més gratificant que el generalisme. A la milanesa Pinacoteca de Brera, segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència, la meva elecció és la Sala 24 (foto adjunta). Només conté

13 de des. 2021

La barrera impúdica al moll de la Barceloneta encara s’amplia

Alguns escàndols es consoliden i s’amplien, com la privatització del moll del passeig de la Barceloneta, barrat al públic després d’haver-lo obert arran de les obres olímpiques del 1992. Des del 2010 es dedica de manera excloent als megaiots de gran luxe, en ple centre de la ciutat, amb l’aprovació i l’impuls de l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme Antoni Vives. Ara acaben d'anunciar la segona ampliació d’aquesta Marina Port Vell, després de la del 2016. L’empresa privada que la gestiona anuncia que l’any vinent invertirà 20 milions d’euros més per augmentar-ne la capacitat, fins a 55 amarratges per a megaiots de més de 70 metres d’eslora. La barrera metàl.lica que impedeix el pas del públic al moll s’hi mantindrà. Sobre

9 de des. 2021

El feixisme es renta la cara a les pròximes eleccions franceses

Els veïns de dalt, vull dir els francesos, comencen a excitar-se amb les eleccions a la presidència de la República que se celebren cada cinc anys i aquest cop s’escauen el 10 d’abril vinent en primera volta i el 24 d’abril la segona. No pas pel resultat final, atès que tothom augura la reelecció d’Emmanuel Macron per un segon mandat, sinó pel paper en ascens del neofeixista Éric Zemmour, els vots del qual aniran a parar a la segona volta a la ultradretana Marine Le Pen, encara que que no li serveixi per superar el candidat més ben situat. En aquestes eleccions tothom pren posicions de cara al futur, quan Macron no es pugui presentar a un tercer mandat. La candidata socialista Anne Hidalgo,

7 de des. 2021

Els cops amagats de les carreteres secundàries: el cas de Torrentí

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà. Les conec una mica, les estimo molt i encara m’hi sorprenc a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent. Per exemple durant la curta estona de recórrer la que uneix el petit municipi de Torrent amb el veïnat de Torrentí i Sant Feliu de Boada. Són vies aparentment molt secundàries i en canvi per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell, Pals o Torroella de Montgrí, acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa lenta la petita carretera deserta de Torrent a Torrentí com si em desplacés en carrossa. Absorbeixo amb els ulls un dels

6 de des. 2021

Presentat el meu últim llibre “Banyuls mon amour” a la fira Indilletres

El meu últim llibre Banyuls mon amour” es va presentar ahir diumenge a l’escenari de la concorreguda fira Indilletres, de la Bisbal d’Empordà, la qual va aplegar en la seva quarta edició prop de 5.000 visitants al llarg del cap de setmana, el doble que l’any anterior. La presentació va anar a càrrec de Montse Serra, directora de l’editorial Vibop. Banyuls mon amour gira al voltant de tres temes: el punt sensible de l’antic pas de contrabandistes del Coll de Banyuls convertit en flamant carretera fronterera actualment barrada per decisió de les autoritats franceses, les vinyes verdes vora el mar d’aquell cantó immediat d’una ratlla oficial que no

4 de des. 2021

L’actual exposició de Perico Pastor a Sant Cugat, una lliçó de vitalitat

Una exposició del dibuixant i pintor Perico Pastor com la que presenta fins el 7 de febrer a La Galeria de Sant Cugat (carrer Sant Jordi núm. 14) podria no tenir res d’excepcional, atès que es tracta d’un autor reconegut, accessible i productiu. Però aquesta ho és perquè l’artista ha volgut explicar al programa de mà que el centenar d’obres que hi ofereix van néixer durant una estada de rehabilitació funcional a l’Institut Guttmann, després de cinc setmanes en coma a l’UCi de l’hospital de Sant Pau: “Aquest és el tema: el nostre cos és capaç de coses meravelloses, espectaculars o modestes, que donem per descomptades fins que un accident ens

1 de des. 2021

Altafulla: l'opulentíssima vil.la romana d’Adrià en estat lamentable

Els historiadors creuen més que probable que el gran emperador romà Adrià s’allotgés una temporada a la luxosa vil.la romana dels Munts, a Altafulla, durant l’estada que va fer l’hivern de l’any 122 al 123 a Tàrraco, capital de la Hispània Citerior, situada a vint quilòmetres de distància. Va ser condicionada amb sumptuoses comoditats com cap altra arreu d’Hispània, amb termes de mar incloses, però avui presenta un aspecte lamentable en comparació amb el seu potencial històric. La vil.la romana dels Munts podria tenir en proporció un significat equivalent a la restaurada Vil.la Adriana de Tivoli (Roma), a l’impacte de les cèlebres

29 de nov. 2021

Reimprimir i rellegir Miquel Pairolí, un exercici just i savi

La reedició que acaba d’aparèixer en un sol volum dels tres dietaris que va publicar l’autor gironí Miquel Pairolí, mort prematurament el 2011, als 56 anys, és una notícia literària, una iniciativa editorial i un acte de justícia. La idea no ha estat de cap dels tres segells que van publicar aquells dietaris el 1990, el 1999 i el 2010, sinó de la petita Editorial Gavarres, tan vinculada al paisatge de l’autor. Rellegir la prosa de Pairolí novament impresa obliga a recordar el segon pla condescendent al qual es va veure situada per error o per enveja en vida de l’autor. Era un escriptor de poble, concretament de Quart d’Onyar, encara que dominés diferents gèneres literaris i es fes present amb freqüència a la premsa com articulista. La reedició d’ara és tota ella una reivindicació callada, dintre del mateix estil que practicava en persona. Les novetats editorials duren tres o quatre mesos amb prou feines al taulell de les llibreries, tot seguit es veuen engolides per la voràgine dels que venen al darrere i passen a ser un objecte de biblioteca, en el millor dels casos. Rellegir --i reimprimir– és un

26 de nov. 2021

La novel.la del viatge secret de Pau Casals al Vendrell en ple franquisme

La novel.lista Maria Jaen torna aquests dies al taulell de novetats amb una fantàstica història verídica, d’aquelles que demostren que la realitat acostuma a superar la ficció. A Estimat Pablo (editorial Rosa dels Vents, Plaza y Janés en castellà) relata el viatge secret de dos dies de Pau Casals a la localitat natal d’El Vendrell, malgrat la prometença de no posar mai els peus a l’Espanya de Franco. Ho va fer per enterrar al panteó familiar la seva dona Francesca “Frasquita” Vidal Puig, que acabava de morir a Prada de Conflent el 17 de gener del 1955, després de casar-se in articulo mortis. Aquell viatge va ser revelat més endavant pel seu germà Enric Casals a la llarga entrevista que em va concedir per al setmanari

24 de nov. 2021

L'editorial Gavarres vista en viu als seus locals de Cassà de la Selva

El director del grup editorial Gavarres, Àngel Madrià, ha volgut que ens trobéssim als seus locals de Cassà de la Selva i m’hi he desplaçat de bon grat perquè es tracta d’una petita empresa cultural dinàmica, sorgida de la iniciativa local i consolidada amb visió estratègica. Àngel Madrià va començar treballant el 1982 de delineant muntador de pàgines al Punt Diari gironí al costat del mestre Enric Marquès. Més endavant es va instal.lar pel seu compte i el 2002 va editar el primer número de la revista semestral Gavarres, a la qual va afegir el 2006 la revista Cadí-Pedraforca, el 2008 Garrotxes, el 2009 Alberes i el 2021 Garona-Nogueres. Totes cinc es dediquen a temes locals amb un un disseny atractiu i acumulen una enormitat d’informació recent, una mina

22 de nov. 2021

A favor dels molins de vent al Tibidabo i a la Costa Brava

Tants els governants com els governats ja accepten que el canvi climàtic degut a l’excés d’emissions a l’atmosfera de residus de combustibles fòssils té un impacte ambiental potencialment catastròfic, però els uns adopten mesures vacil.lants a pas de tortuga i els altres es resisteixen a sacrificis o canvis d’hàbits per resoldre-ho. Els combustibles fòssils (carbó, petroli, gas natural) encara representen el 85% de la producció d’energia mundial, només un 4% menys que vint-i-cinc anys enrere. El debat ja es va produir anys enrere amb la campanya internacional “Nuclear no, gràcies” i avui

19 de nov. 2021

El gelat d’ametles a Can Joan de s’Aigo, també a l’hivern

No m’he permès mai anar a Palma de Mallorca sense passar en algun moment per Can Joan de s’Aigo, a l’època de l’any que sigui, en les circumstàncies que sigui, amb calma o de revolada. Dels seus tres locals a la ciutat, el més antic és el vaixell insígnia del 1977 al carrer Sanç, el més conegut des del 1990 al carrer del Baró per la decoració barroca (foto adjunta), el més recent al carrer Sindicat, al local de l’antic bar Triquet. Tots tres són hereus d’una tradició que remunta al 1700 i al propietari de l’antic local del carrer Fiol, el “nevater” valldemosí Joan Thomas, més conegut per Joan de s’Aigo perquè que s’abastia de gel a les “cases de neu” o geleres artificials de la serra de Tramuntana per elaborar el famós gelat d’ametla. Poc després va

17 de nov. 2021

“Llengo amb tàperes” a Mallorca, victòria del realisme poètic

El col.lega Andreu Manresa i jo teníem un delicat assumpte pendent d’ençà que va publicar el llibre El menjar i les illes i li vaig retreure a la meva ressenya que no hi parlés de les tàperes, una de les peces mestres de la cuina illenca ni que sigui per la immortal recepta de “Llengo amb tàperes”. Vam quedar que ho discutiríem a la primera ocasió, la qual es va presentar dissabte passat a la taula del restaurant Can Nofre de Palma de Mallorca. Vaig acudir a la cita una mica esporuguit perquè Andreu Manresa és la reencarnació del mite vivent de Felanitx, considerada com la vila amb més “cervells” per metre quadrat del món. En efecte, el personatge és un pou d’informació, ciència, estimació i literatura lluminosa. Per sort no vam haver de discutir

15 de nov. 2021

Tres dies al port de Sóller sense parar de ploure

He passat el cap de setmana al port de Sóller, simplement per la petita glòria de ser-hi i contemplar el mar com si em trobés a Delfos, en plena Serra de Tramuntana que s’alça contra aquest vent al llarg de noranta quilòmetres del litoral nord de Mallorca. No ha deixat de ploure o mig ploure durant tres dies. Era la cua de la borrasca Blas, idò m’ho he agafat amb filosofia hidratada. Aquesta mena de dies també tenen el seu atractiu i la seva conveniència, inclús davant del mar gran, convertit en tinter de paraules i bullidor d’idees. Igualment hi ha vida els matins sense sol i les tardes nocturnals, sota el cel bromós de núvols sense pàlpit sobreimprès. Es pot passejar amorosament sota un paraigua i comprovar que la capçada de les oliveres mallorquines adopta amb la pluja el verd platejat més elegant del món. Divendres al migdia vam dinar la porcella d’encàrrec a la fonda amagada, un tall de festí medieval, ”deessa daurada de banquet”, lentament esmaltada al forn com una joia d’orfebreria, acompanyada amb un vi negre vellutat de Binissalem. La migdiada va resultar reparadora i la passejada del vespre gairebé obligatòria, amb el paraigua convertit en extensió natural del braç. L’endemà dissabte era dia de mercat als carrers de Sóller, amb aquella

11 de nov. 2021

Castell de Sant Ferran a Figueres, malaguanyat del primer dia fins avui

Sempre hi ha hagut un problema de dimensions entre Figueres i el seu castell militar de Sant Ferran. Quan el rei Ferran VII va manar construir-lo el 1752 com a “clau de la frontera” del Tractat dels Pirineus, la capital empordanesa comptava 1.800 habitants i el recinte militar havia de poder acollir 6.000 soldats i 1.500 genets amb els seus cavalls. La immigració dels treballadors de la construcció del castell va triplicar el cens de Figueres en trenta anys. El castell va convertir Figueres en una ciutat, però es va revelar inútil militarment i va ser expugnat amb facilitat arran de tots els enfrontaments amb les tropes franceses. El castell no servia, senzillament. Del 1906 al 1922 s’hi va instal.lar un penal militar. El 1936 va servir per a la

8 de nov. 2021

“Allegro con fuoco” a la casa pallaresa dels amics

Arriba un moment de l’any que em fa il.lusió passar hores del vespre davant d’una llar de foc encesa, sense més ocupació que contemplar el ballet que dibuixen les flames lentes al ritme del crepitar somort dels tions, dintre d’una retrobada amb luxes bàsics d’una elegància extrema com aquest. Tant pot ser un plaer solitari i monologal com, en altres ocasions, una culminació de la sobretaula conversada amb les amistats. Una llar del foc és la boca de l’escenari del foc, una estufa de llenya la seva gàbia. Aquí parlo de la llar de foc en tot l’esplendor funcional, atiada parsimoniosament genoll en terra pel manescal de foc (només n’hi pot haver un), proveïda d’una xemeneia que s’empassa el fum amb tiratge impecable i esmaltada per l’ús freqüent, savi i

6 de nov. 2021

Fortuna i terrasses de cafè al carrer major de Ceret els dissabtes

Un dels atractius de la vila de Ceret, capital de la comarca del Vallespir, són els reguerons que fan córrer al llarg de les voreres l’aigua més eixerida, frescal i melodiosa del món. Reguen els plataners centenaris, sobrealimentats pels baixants d’aigua del Pirineu, que formen a banda i banda del carrer major un autèntica volta vegetal puntejada per les terrasses del Grand Cafè, el Cafè de France o el Pablo. Seure una estona a aquests terrasses és un dels actes més civilitzats que brinda el país. Els nombrosos concurrents al mercat setmanal del dissabte al matí hi van sobretot per l’escenari, perquè anar a fer la passejada a Ceret és un ritu, un

4 de nov. 2021

Al professor Molas li agradava la tafaneria, lloada sigui

En una conversa de sobretaula entre els dos matrimonis a la nostra antiga casa de Palafrugell, el professor Joaquim Molas ens va sorprendre amb un elogi franc de la tafaneria com una de les vies legítimes de coneixement humà, una sociologia de base que ell mateix practicava amb criteri i delectança. La trobada a casa responia en gran part a aquella tendència. Les seves paraules no representaven cap descoberta, però sí una primícia que ho admetés en privat el professor de llarga trajectòria. La referida sobretaula apareix a la pàgina 380 del seu voluminós i magnífic dietari

2 de nov. 2021

Les pedres de Venècia, agraïdes a John Ruskin i a la passió

El sol de migdia a Venècia fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina, convertida en hotel car al moll de les Zattere. Estucada d'un ocre terrós de xocolata, ha estat ennoblida amb una placa de redactat molt evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix sovint el toc d'inspiració sense perdre el punt de grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Quan passo pel davant m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa (1877). Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nel nostro San Marco quasi

28 d’oct. 2021

El compte enrere fatídic de Venècia a l’aparador de la farmàcia Morelli

La cèntrica farmàcia veneciana Morelli ha cedit una petita franja del seu aparador per col.locar el comptador digital actualitzat cada setmana amb l’estadística oficial del web de l’Ajuntament sobre el degoteig fatídic d’habitants censats a aquesta ciutat incomparable, a la qual l’ocupació turística encareix fins a nivells prohibitius els habitatges dels residents. Van instal.lar-lo el 2008 i aleshores indicava la xifra de 60.704 habitants. Ara marca 50.502. És una manera lacònica de resumir el fenomen a la cara mateix dels milers de visitants que desfilen cada dia davant l’aparador de la farmàcia situadas al Campo San Bartolomei, presidit l’estàtua de Carlo Goldoni, al barri del pont de Rialto. La xifra es refereix als habitants censats del cèntric barri vell

27 d’oct. 2021

Regular legalment la prostitució i de passada també la nostra mirada

El govern espanyol s’ha compromès a presentar una proposta de llei que reguli la situació “alegal” en què es troba la prostitució (no està prohibida ni autoritzada) al primer país d’Europa i tercer del món en volum d’aquest negoci, després de Puerto Rico i Tailàndia. Catalunya ostenta el rècord d’acollir el bordell més gran d’Europa, el Club Paradise de la Jonquera, inaugurat el 2010 com ampliació “moderna” d’una llarga tradició. Una batuda policial del 2015 va detenir a aquest establiment 118 noies (el 70% romaneses) per a control d’identitat i 396 prostitutes a onze bordells de menors dimensions a la mateixa comarca. També va establir que el 63% dels vehicles que hi aparcaven eren de matrícula francesa. Les escletxes de la normativa han estat fins ara l’especialitat dels responsables del ram i els seus advocats, amb la certesa que la llei vigent permet una part d’aquesta activitat. El macro-prostíbul Club Paradise (3.000 m2, 80 habitacions, 150 prostitutes al pic de la temporada, sales d’espectacle amb capacitat per a 600 clients) va obrir amb

26 d’oct. 2021

El “Cagallibres” de Venècia amaga més coses sota l’abric

Els venecians l’anomenen "il Cagalilbri" perquè l’estàtua del pròcer Niccolò Tommaseo s’aguanta mitjançant una pila de llibres que semblen sortir de sota l'esquena de l’abric. La popularitat li ve donada pel fet de trobar-se al Campo Santo Stefano, una de les places més esbarjoses de la ciutat dels canals, punt de pas obligat entre el sector del Ponte dell’Accademia i la plaça major de San Marc. El sòcol de l’estàtua forma uns graons als quals s'hi pot seure i sentir-se feliç, a una ciutat on es camina molt i els bancs escassegen. Il Cagalibri s’ha convertit en punt de cita a l’hora d'andare per ombre o bé fare il giro d'ombre. No significa “caminar per l’ombra” com podria semblar, sinó anar de tapes. L’ombra és en llengua veneciana el típic got de vi que acompanya els cichéti o tapes a les tavernes tradicionals o bacari (pronunciat bàcari). La ruta dels millors bacari és un tresor amagat que els venecians acostumen a guardar com a botí particular. Un dels més coneguts es troba sota la influència del Cagalibri, el Bacaro Da Fiore al carrer de Le Boteghe que surt d’aquesta plaça, fàcil de detectar per la quantitat de clientela local que l’omple des del carrer i caracteritzat pel peixet fregit de primera qualitat. L’ombra o gotet de vi

25 d’oct. 2021

El director Gustavo Dudamel i la renovació de la música clàssica

L’experiència de viatge audiovisual al cor de la música, de la mà del director Gustavo Dudamel i la Mahler Chamber Orchestra, que proposa el CaixaForum barceloní amb tècniques de realitat virtual demostra no només la capacitat de convocatòria del jove mestre veneçolà, convertit en símbol de renovació generacional en un món tan “clàssic” com la música clàssica. Demostra igualment una renovació generacional entre el públic, una nova mentalitat des de la batuta del director fins als assistents als concerts. Gustavo Dudamel (42 anys) acaba de ser nomenat director

22 d’oct. 2021

A les estàtues eqüestres, el cavall sempre per damunt del cavaller

El cavall és un dels animals més ben construïts per l’elegància, l’aplom natural d’aquest noble quadrúpede. En canvi a les estàtues eqüestres dels poderosos acostumen a coixejar, en el sentit que l'animal sempre els guanya en prestància. La part del lluïment de l’escultor pertoca de costum al cavall. El millor exemple d’aquest fet és el monument venecià esculpit per Andrea Verrochio del cavaller Bartolomeo Colleoni al campo de San Zanipolo. Als campi o places de Venècia no hi ha quasi mai monuments escultòrics, almenys no n'hi havia durant la vigència de la Sereníssima, la qual tenia prohibit el culte a la personalitat com a signe distintiu del sistema de govern d’aquesta pròspera república. A un moment en què les arques públiques es trobaven molt necessitades, el condottiere bergamasc Bartolomeo Colleoni, comandant de les tropes venecianes, va deixar en herència al comú una substanciosa donació econòmica a canvi de que li fos erigida una estàtua "davant de Sant Marc". El govern va acceptar els diners, però no va transigir en erigir cap estàtua a la plaça de Sant Marc, on encara avui no n'hi ha ni una. L'estratagema va consistir en emplaçar-la davant de la Scuola de Sant Marc,

20 d’oct. 2021

La ciutat de Venècia i els amors morts que reviuen

Els sotoporteghi son els típics passatges venecians sota les cases, estrets com un forat de guardiola i indispensables per comunicar entre carrers. El Sotoportego Trevisan de la foto adjunta es troba al moll de les Zattere i tinc motius renovats per passar-hi amorosament. Sempre m'ha enfarfegat la literatura decadentista sobre Venècia, la plorera dels estetes, el nyigo-nyigo dels malencònics. "Que c'est triste Venise au temps des amours mortes", cantava Aznavour. A mi no m’ha semblat mai trista, inclús quan hi he passejat a retaló els amors morts. Em pregunto com es pot associar la languidesa a un lloc que acull tothom d'entrada amb una navegació tan majestuosa al llarg del Canal Grande. Jo només hi veig l'espectacle inesgotable del curs de la vida, conduït damunt les ondulacions de l'aigua per carrosses de motor o de rem. Arran d’un dels meus viatges venecians més desconsolats vaig quedar a sopar amb la Bellezza per aclarir alguns malentesos i explicar-li que el vell lligam entre ella i jo era independent de les persones que hagués vist al meu costat en èpoques successives. La sobretaula es va allargar i em va demanar que féssim el cafè o el gelat al bar Da

19 d’oct. 2021

A la platea de la Fenice de Venècia, ni que sigui amb repertori alemany

Al teatre de la Fenice hi acudeixo sempre que puc, programi el que programi durant els dies de la meva estada a Venècia. Diumenge passat era un concert simfònic germànic, amb la tercera simfonia de Bruckner i la tercera de Brahms, interpretades per l’orquestra de la casa sota la batuta del director Hartmut Haenchen. A aquest escenari Giuseppe Verdi hi va estrenar Rigoletto, La Traviata i Simon Boccanegra, que no és poc dir. La simple existència de la sala ja és un miracle. Ha cremat quatre vegades des del 1774. Set anys després de l’últim incendi reobria el 2003 “com’era e dov’era”, un lema que ja s’havia aplicat al campanar ensorrat de Sant Marc el 1912 i que tornaria a aplicar-se al Liceu barceloní. La sala actual de la Fenice només té vint

16 d’oct. 2021

Monument barceloní a les Il.lusions Perdudes, excel.lent idea

El ninotaire i escultor barceloní Toni Batllori va tenir l’excel.lent idea de dedicar un Monument a les Il.lusions Perdudes, col.locat l'any 2015 a l’avinguda Diagonal cantonada amb la Rambla del Poblenou, tallat en un bloc de granit de quinze tones. Les il.lusions perdudes mereixen efectivament un monument, a Barcelona i arreu. De tant en tant es bo rellegir l’opus magnum de Jaume Fabre, la recopilació Art públic de Barcelona, hi parla de més de tres mil escultures als carrers, places i façanes de la capital catalana. Se'n va fer el 2009 una primera edició en paper, actualitzada des d’aleshores per l’autor al web de l’Ajuntament barceloní, dintre d’un projecte que va iniciar a quatre mans amb el col.lega Josep M. Huertas Claveria i que va continuar fidelment després de la mort d’aquest el 2007. Il.lusions perdudes també és el títol d’una novel.la de Balzac, publicada el 1837 dintre del fresc narratiu de La comèdia humana per relatar el fracàs del jove provincial Lucien de Rubempré en la lluita per guanyar la glòria literària a París sense gaire escrúpols. Marcel Proust deia que era el millor llibre de Balzac. Georg Lukács opinava que retrata “la transformació en mercaderia de la literatura”. El llibre acaba de ser

15 d’oct. 2021

Els colors grisos tardorals de París són d'un altre caràcter

Els elegants grisos tardorals de París acostumen a presentar-se amb el vel propi del clima atlàntic, tot i així de vegades lluu el sol i els incita a adoptar un to més efusiu. Són els dies que París es gronxa en el somni de la seva distinció. Quan plou cal aixoplugar-se al Louvre per contemplar des dels finestrals els jardins de les Tulleries, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a la nau gòtica de l’església de Saint-Merri o tancar-se a l’habitació de l’hotel a practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat. Sobretot cal saber esperar. Després de la pluja els grisos de París pugen sempre

14 d’oct. 2021

No he acabat mai d’entendre l’atracció i el prestigi de Versalles

Encara em costa d'entendre l’elevada consideració i el pressupost de manteniment que rep el castell reial de Versalles, símbol de la pompa grandiloqüent, venal i corrupta de la monarquia que va acabar a la guillotina arran de la Revolució del 1789. El rei Lluís XIV va fer construir als afores de París aquesta mise-en-scène megalòmana de la majestat del monarca, presentat com a superhome digne d’exercir el poder absolut per dret diví, a un fabulós castell enjardinat de 700 estances i 13.000 m2 sota teulada. L’espectacle del fastuós paper personal del sobirà era la seva forma de governar i simbolitzar l’Estat més poderós, estructurat i burocratitzat del món occidental. S’hi va instal.lar el 1677 en un deliri de luxe, extravagància i frivolitat. Al llibre Louis XIV et vingt millions de Français, l’historiador Pierre Goubert apunta: “Nou subjectes del rei Lluís treballaven amb les seves mans de manera ruda i obscura per permetre al desè lliurar-se a les activitats burgeses o simplement a la peresa”. Durant el versallesc regnat de Lluís XIV la fam, la pesta i les guerres van delmar dos dels vint

13 d’oct. 2021

El privilegi d’esmorzar davant la corba perfecta de la badia de Roses

L’Almadraba Park Hotel de Roses, de la mateixa família i la mateixa estatura que el Motel Empordà de Figueres, suma una quantitat d’atractius als quals he dedicat un llibre, però confesso la secreta predilecció pels seus esmorzars davant del mar. De vegades val la pena matinar i llevar-se a les set del matí, l’hora que aquí es produeix un espectacle únic. Salpen del port catorze embarcacions de pesca alhora i desfilen sota els balcons de primera línia de mar com una comitiva principesca, a la perfecta corba de la badia acabada de despertar pel sol naixent. Si la mar és plana o suaument arrissada, dibuixen a l’aigua uns deixants uniformes que semblen cal.ligrafiar-la. La subsistència de la pesca de proximitat és un dels privilegis mediterranis que no

7 d’oct. 2021

La vinya considerada com una vella familiaritat, quasi un miracle

És molt possible que un ciutadà mediterrani prengui diàriament cafè i mengi xocolata sense haver vist mai una planta de cafè ni una mata de cacau, tan característiques a altres latituds. En canvi la vinya forma part del nostre paisatge familiar, històric i actual. Davant d’una vinya, m’agrada aturar-me i mirar-la de prop, de vegades acariciar-la i tot, amb la certesa que el vi és un miracle primigeni de la mateixa estatura que convertir el blat en farina de pa o les olives en oli. Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana silvestre en cep de vinya i va començar a vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va entendre que la terra té una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Va passar a

6 d’oct. 2021

Obre a Cotlliure el primer "bar d'anxoves" amb una carta sorprenent

L’any 1865 el port de Cotlliure comptava 140 embarcacions de pesca i 800 pescadors. No en queda cap en actiu, però sí dues consolidades empreses locals de salaó d’anxoves, sense entrar ara en la competència secular amb les de Cadaqués i l’Escala. Malgrat que la majoria d’anxoves de totes aquestes localitats procedeixen avui de Portugal o d’Argentina, mantenen la tècnica tradicional de salaó. L’empresa Roque disposa d’una botiga en ple nucli de Cotlliure. La casa Desclaux ha anat més enllà i acaba d’obrir al cèntric carrer Pasteur de la localitat el “primer bar d’anxoves de França”. De fet es tracta d’un petit restaurant que

5 d’oct. 2021

El secret d’un senyal de carretera aparentment banal

Aquest senyal de carretera no sembla tenir res d’especial, però ho té. Es troba al Coll dels Belitres de Portbou, a l’antic post de frontera, el punt on la tramuntana bufa amb més intensitat comprovada de tot el país. L’Estació Meteorològica Automàtica de Portbou, instal.lada el 1998 prop d'aquest cim litoral, registra dades sobre les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica, amb plusmarques de fins a 200 km/h, encara que la velocitat del vent sigui inferior a la plana. El municipi de Portbou sempre ha tingut cops amagats. Les persones d’avui paren poca atenció al vent de cada dia, no saben distingir una tramuntana exaltant i higiènica d’una marinada llefiscosa, segurament perquè influeix menys que abans en la seva vida quotidiana.

4 d’oct. 2021

La carretera del Coll de Banyuls continua tancada deu mesos després

L’escàndol més intolerable no és que la prefectura o govern civil de Perpinyà decidís unilateralment l`11 de gener d’enguany tancar i barrar la carretera transfronterera del Coll de Banyuls per motius genèrics de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, en contradicció amb les disposicions del Tractat de Schengen. El principal escàndol és que deu mesos després continuï tancada i barrada sense cap més explicació i sense reacció per part de les autoritats implicades de la Generalitat i del govern d’Espanya (que té competència exclusiva en matèria de fronteres). La prefectura va tancar aquell dia cinc passos secundaris, del Mediterrani a la Cerdanya i la Vall d’Aran. Continuen tancats de Puigcerdà a la Tor de Querol, el Portilhon a la

1 d’oct. 2021

Ni que fos pels plecs de la túnica de la Victòria de Samotràcia

Jo tornaria a París ni que fos per remirar la Victòria de Samotràcia, i amb això en tindria gairebé prou. L’escalinata Daru del museu del Louvre és la perspectiva majestuosa construïda expressament per emmarcar aquesta escultura grega de grans dimensions, col.locada al centre del lluminós replà superior, entre el formigueig de visitants als seus peus. La peça en marbre blanc de Paros mesura cinc metres i mig d’alçada, esculpida als voltants de l’any 190 aC per representar la deessa grega de la victòria Niké amb les ales desplegades, vestida amb una túnica de plecs i alçada a la proa d’una nau pètria. Es troba escapçada. Va ser descoberta el 1863, a miques entre les runes d’un santuari de la petita illa grega de Samotràcia pel vice-cònsol francès Charles Champoiseau, el qual es va afanyar a enviar-la a París amb permís de l’ocupant turc. Cada cop que la contemplo recordo la història més bella de totes les que s’han escrit sobre aquesta peça. Es de María Kodama, ja vídua de Jorge Luis Borges: “En una ocasió vaig preguntar al meu pare què era la bellesa. Em va regalar un llibre de reproduccions d’escultures gregues i em va ensenyar la Victòria de Samotràcia. ‘Però no té cap’, li vaig dir. El pare em va contestar:

29 de set. 2021

Els déus dadivosos de la lectura al tabernacle de la llibreria Delamain

Una de les primeres coses que faig en arribar a París és entrar tutto tremante a la cèntrica llibreria Delamain, un ritual que activa la flama trèmula d’algunes emocions, invoca un poder sobre la imaginació i em desperta una il.lusió, un propòsit creatiu, el rejoc mental d’un afany espontani. Fa llargues dècades que ho repeteixo, amb la funesta inclinació de voler entendre les coses, trobar el sentit dels fets i explicar-me el món a través dels llibres, fins a comprovar la futilitat de l’enigma. Ingmar Bergman feia dir a un dels personatges de la seva pel.lícula Sonata de tardor: “Envellir és com escalar una gran muntanya: durant la pujada les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, àmplia i serena”. Es tracta de la llibreria més antiga de París en

28 de set. 2021

"Eroica" Cristina Masanés, sense hac i amb molta fe en la literatura

Cada dia es publiquen molts llibres i, per alguna estranya raó, determinats títols sobresurten i es fan un lloc propi. Aquest és el cas del dietari que acaba de publicar Cristina Masanés a l’editorial L’Avenç amb el títol Eroica (sense hac, quan Beethoven va subtitular la seva tercera simfonia “Sinfonia eroica, composta per festeggiare il sovvenire d'un grand'uomo" , dedicada a Napoleó, l’idioma italià ja havia decidit que la lletra hac inicial manca de valor fonètic i l’havia suprimida). Es tracta d’un dietari del confinament escrit amb una fe abassegadora en la literatura pura, aquella que surt de l’ànima sense cap més condició ni enquadrament que la perícia de l’autora per expressar el seu estat d’ànim. El fil argumental és relativament secundari, uneix el record de la mare suïcida (“Ens va ensenyar a estimar, que és

27 de set. 2021

Tintin i el capità Haddock reviuen avui al seu castell de la vall del Loira

El castell de Cheverny era un palauet de la noblesa francesa entre els molts que abunden a la vall del Loira, fins que el dibuixant belga Hergé es va inspirar en la seva silueta per convertir-lo en la residència imaginada del capità Haddock i el seu company Tintin, amb el nom fictici de castell de Moulinsart, a les estances  del qual transcorre la història de Les Joies de la Castafiore. Aquesta segona vida és la que arrossega avui fins aquí tintinòlegs d’arreu del món a corrua feta. Hi troben una àmplia exposició interactiva sobre el popular personatge bevedor, rondinaire i malparlat, proferidor sistemàtic d’insults i renecs recargolats que en versió original recopilaria Albert Algoud al llibre L’intégrale des jurons du capitaine Haddock i en català el seu traductor Joaquim Ventalló, fins a sumar-ne vuit-cents al llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp. Els visitants d'avui, previ pagament de l'entrada de 17€ per adult,  hi troben un parc minuciosament mantingut gràcies a les rendes de Tintin, un dels pocs castells acreditats de la vall del Loira que ha pogut escapar a la nostàlgia aristocràtica gràcies als populars personatges

24 de set. 2021

Avui és festa grossa a Cotlliure pel centenari d’en Petit Louis

El paisatge mariner de Cotlliure no es veu presidit només pel cèlebre campanar fàl.lic plantat al mar, també per la invariable presència xerraire d’un personatge popular, sempre present al cèntric Cafè Solà o a la barra del bar dels Templiers, quan no es tanca una estona a la casa on va néixer, a un dels carrerons de la vila vella, per tallar les seves maquetes d’antigues barques catalanes. El centre d’operacions del Cafè Solà, regentat per Laurent Puigsarbé, no només ha convocat la festa del centenari en viu, en directe i en persona de Louis Baloffi, més conegut com a Petit Louis. També ha decidit que a partir d’ara totes les persones centenàries que hi entrin tindran barra lliure, amb la simple presentació del carnet d’identitat. Igual com el seu pare, Louis Baloffi va exercir de mariner, pescador, pintor i vinyataire. Es defineix com a “mig francès, mig català”, tal com es comprova quan parla qualsevol de les dues llengües amb l‘accent punxegut de l’altra. El poble de Cotlliure ha canviat molt al llarg d’aquests cents anys. Quan el pintor Henri Matisse va descobrir-lo el 1905 i el va llançar a la fama internacional amb els seus quadres, deia: “Els colors es convertien en cartutxos de dinamita que la llum feia esclatar”. La llum i els colors encara hi són: l’obscura

23 de set. 2021

El gran edifici literari de Marcel Proust arrenca a aquesta caseta

Pocs municipis canvien de nom per adoptar el d‘una ficció literària que els ha donat fama. Això és el que ha fet la petita vila francesa d’Illiers (3.000 habitants), a trenta quilòmetres de la ciutat de Chartres, enmig de la llegendària plana cerealera de la comarca de la Beauce (el “graner de París”), d'una ruralitat sumptuària que més que llaurada sembla emmoquetada. Marcel Proust hi va passar els estiueigs d’infantesa entre 1877 i 1880 a casa de la tieta paterna Elisabeth Amiot (de soltera Elisabeth Proust), la cèlebre tante Léonie que a la novel.la li ofereix les petites magdalenes preparades per la cuinera Françoise, convertides en el detonant inicial del gran edifici literari d’A la recerca del temps perdut. L’escriptor va rebatejar el poble d’Illiers amb el nom

22 de set. 2021

El TGV celebra els primers quaranta anys d’un despropòsit

El govern francès celebra aquests dies amb pompa el quaranta aniversari de l’entrada en servei del primer TGV de Lió a París i anuncia la inversió de 6.500 milions d’euros per a noves línies d’alta velocitat fins l’any 2035. Després del fracàs de l’avió Concorde (el “Vietnam industrial francès”), l’enginyeria del país veí es va abraçar al TGV. Espanya s’hi va sumar amb desmesura, Alemanya i Gran Bretanya amb un comptagotes més prim. El 1986 els governs espanyol i francès anunciaven la construcció del TGV entre Barcelona i la frontera per enllaçar amb París i la resta d’Europa, amb previsió d’inaugurar-lo arran dels Jocs Olímpics barcelonins. No va arribar fins el 2013. La

21 de set. 2021

Elogi amorós de les cadires metàl.liques als parcs de París

Les cadires metàl·liques pintades de color verd que des del 1923 es troben a disposició del públic als Jardins del Luxemburg --i per imitació a d’altres espais verds del centre de París-- s’han convertit en un símbol estimat, potser perquè aquí no abunden els dies de clima benigne que permeten solaçar-s’hi. Només d’arribar a la ciutat procuro anar a seure-hi una estona, inclús si es troben perlades per la rosada o el plugim. Per a mi és com l’incípit del viatge, l’epígraf col.locat al començament del relat, el ritu d’iniciació joiós, sintètic i depuratiu. Aquests instants asseguts poden ser el preludi d’una migdiada afortunada o d’una nit de justícia poètica. Fins el 1974 la figura amable de la chaissière passava a cobrar vint cèntims de franc per usuari, a

20 de set. 2021

Doble impacte de la simfonia “Tità” de Mahler a la Philharmonie de París

Assistir com vam fer dijous passat a la interpretació de la Simfonia núm. 1 “Tità” de Gustav Mahler a la sala ultramoderna de la Philarmonie de París representa un doble impacte. L’execució musical per part de l’orquestra de la casa, sota la direcció del jove mestre finlandès Klaus Mäkelä, va ser impecable, mesuradament titànica, amb un equilibri exigent entre les tensions i les llangors, més alguna francesilla com ara que les vuit trompes (vuit!) s’aixequessin de la seves cadires per tocar l’apoteosi de l’últim moviment. Malgrat tot es feia difícil abstreure’s de les formes espectaculars donades per l’arquitecte Jean Nouvel a l’interior de la gran sala simfònica que porta el nom de Pierre Boulez (2.400 butaques) i concentrar-se en la música. Aquest

14 de set. 2021

Cervera de la Marenda vol ser capital de les figues de moro

L’ajuntament de la localitat fronterera de Cervera de la Marenda ha posat a disposició de l’activa entitat Cerbère Cactus Association vint hectàrees de terres comunals abandonades per la vinya amb la intenció de plantar figueres de moro destinades a l’explotació comercial com a fruit, confitura, farratge, cosmètics i altres derivats. L’associació, creada el 2020, organitza tallers de divulgació i activitats de difusió al voltant d’aquest conreu alternatiu. Es dóna el cas paradoxal que a l’altre cantó immediat de la ratlla de frontera la Generalitat ha declarat les figueres de moro com a espècie invasora a combatre i eliminar. Les de creixement espontani