19 d’abr. 2021

Defensa sostinguda del pintor Masolino davant de Masaccio

Va ser mal vist que al meu llibre Ofici d’amant a Florència afirmés que m'agradava més el fresc d’Adam i Eva (foto adjunta) fet pel pintor Masolino al voltant del 1420 a la Capella Brancaci que no el famós de Masaccio sobre la mateixa parella situat a la paret del costat, contràriament al que sosté l’opinió acadèmica sobre la primacia del segon a aquesta “Capella Sixtina del primer Renaixement”, salvant les distàncies que es vulgui amb la del Vaticà. A la seva ressenya del llibre, Narcís Comadira va qualificar la meva opinió de "dervergonyida". Poc temps després es faria justícia a Masolino arran dels comentaris dedicats a la brillant restauració de la Capella Brancaci, la qual es va allargar molt més del previst, del 1983 al 1990, però que revelaria al capdavall un cromatisme inèdit dels frescos. El diari Le Monde va reconeixia que Masolino "surt engrandit de la prova de la restauració". Van aprofitar per esborrar les fulles de pàmpol sobrepintades damunt dels innocents sexes d'Adam i Eva, tant a la versió de Masolino com a la de Masaccio. El mural suposadament secundari de Masolino a la Capella Brancaci florentina presenta els dos

16 d’abr. 2021

La vida majestuosa però lànguida de les Drassanes barcelonines

Qualsevol capital europea que disposés d’un monument gòtic de les dimensions, la història i la ubicació de les Drassanes barcelonines ja l’hauria convertit en focus d’atracció internacional. Aquí no. Deu ser el destí de les institucions culturals gestionades per la Diputació de Barcelona: portar una vida econòmica assentada però sense gaire projecció. L’edifici creat a finals del segle XIII ocupa 19.000 metres quadrats, restaurats a preu fort durant les últimes dècades com a Museu Marítim. Es troba arran de mar, a un punt especialment freqüentat del final de la Rambla. Aquests dies es pot recórrer tot el recinte amb una calma desconeguda i espero que fugaç. Al costat de la incalculable col.lecció permanent, organitza exposicions temporals ben

14 d’abr. 2021

Mort i resurrecció del Frenasu, l’últim bar de carretera

Quan abandono l’autopista a la sortida Figueres-sud i supero amb un últim esforç la circumval.lació de la capital empordanesa, el trencant de la carretera cap a Llançà ofereix un afortunat paisatge d’hortes i sembrats amb barreres de xiprers contra la tramuntana, petits viaductes de reg, ferum de purins alguns dies, la via del tren de França i el genoll esgarrinxat del castell de Quermançó. El primer canvi de rasant obre la plana de Pedret i Marzà, migpartida per una recta inacabable d’asfalt on el cotxe s’embala tot sol. A aquesta recta s’hi va matar en accident de circulació el col.lega periodista

12 d’abr. 2021

Tulipes i “maatjes”, la primavera arriba també a Holanda

Holanda és una terra baixa atlàntica i deltaica, té la humitat enfonsada al caràcter, però quan arriba el bon temps coneix un esclat vital sense comparació. Els anys sense confinament pandèmic com ara, un milió de devots peregrinen de finals de març a finals de maig al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, on floreixen de cop set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent al llarg de trenta hectàrees de parterres. El cop de sang de les liliàcies provoca una autèntica il.luminació de fe en el paper social de les flors. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un dels indicadors subtils del grau de civilització de cada lloc. Els holandesos han convertit les flors en una demostració de força i de cultura, una altra exhibició del seu domini de la naturalesa. El segon gran moment primaveral del petit país plujós arriba amb l’aparició als carrers de les parades de “maatjes” o arengades noves marinades, engolides pels vianants allà mateix amb un estudiat moviment de suspensió per la cua amb els dits damunt la boca esbatanada, orientada delitosament cap al cel (com

10 d’abr. 2021

El déu Pan no va comparèixer ahir a la basílica barcelonina del Pi

Qualsevol concert musical en viu és per definició una font probable de sorpreses petites o grans, però el que vaig presenciar ahir sota la magnífica acústica de la nau gòtica de la basílica barcelonina del Pi supera l’expectativa. Amb el títol “Despertant instruments adormits”, era la cloenda de la campanya iniciada el 2017 pel músic Antoni Madueño per recuperar els instruments musicals representats en pedra a la monumental portalada romànica de Ripoll, així com les partitures medievals transcrites al seu scriptorium i a l’arxiu parroquial de Santa Maria del Pi.
El grup coral L’incantari estava acompanyat per instruments de l’època com la giga, la viola, l’harmònium portatiu, l’arpa, la rota (arpa-cítara), el corn, En canvi per qüestions pressupostàries ahir no va actuar l’habitual flauta de Pan. Probablement el primer instrument amb què l’home primitiu va fer música era una flauta de canya i la llegenda grega del déu Pan em

7 d’abr. 2021

Les suites per a cello de Bach i el perfil de la serra de l’Albera

Les famoses sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach mantenen una estreta relació amb el perfil de la serra de l’Albera, l’extrem del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. En tots dos casos l’aparent austeritat de recursos melòdics assoleix en realitat la bellesa i l’harmonia més alta. Enfront de la massa sonora de les grans simfonies i les grans orquestres, enfront dels cims més acreditats del Pirineu, el despullament instrumental de les suites per a cello de Bach i el perfil endolcit de l’Albera al moment d’entrar al mar representen una culminació, un do de pit, un prodigi palpitant. No depèn només de la partitura ni de les xifres orogràfiques. Hi ha moltíssimes versions disponibles d'aquestes suites i moltes muntanyes com l’Albera,

5 d’abr. 2021

Les bunyetes de Pasqua, com la magdalena de Marcel Proust

Menjar bunyetes per Pasqua és una segregació de la memòria que durant la resta de l’any dorm entre la cendra. Equivalen més o menys als brunyols empordanesos de les mateixes dates, als crespells del Vallespir, Cadaqués i les Balears, a les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer i una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva meridional. Les bunyetes són úniques i exclusives. Van íntimament associades a l’emoció de l’airet de primavera, la suggestió de la flaire de la tarongina que incorporen, la noblesa del millor oli i el cruixent més dolç del flux de les estacions. Són la fibra íntima d’una festa. S’acostumaven a preparar durant les vigílies excitades de la celebració de la Pasqua, al final de les

1 d’abr. 2021

Tots hi serem al Port amb la desconeguda primavera

Ahir passejava pel moll de la riba al Port de la Selva i em va semblar percebre inesperadament un alè diferent a la galta, al clatell, al lòbul de l’orella. Acaba d’entrar la primavera amb dies rutilants capaços de contrapuntejar els grisos de l’hivern amb un luxe platejat que el canvi d’hora allarga, però asseguraria que la vibració que vaig sentir no responia només al tomb estacional del calendari. Procedia més aviat de l’atmosfera humana, la qual adoptava una densitat amable, més feta a la presència de l’altre, com si intuís la sortida de la penombra col.lectiva d’un túnel. Tothom anava amb mascareta, la campanya de vacunació acumula retards de gestió i això encara durarà. Aquell alè inesperadament diferent de l’aire era un fenomen tènue,