5 d’abr. 2021

Les bunyetes de Pasqua, com la magdalena de Marcel Proust

Menjar bunyetes per Pasqua és una segregació de la memòria que durant la resta de l’any dorm entre la cendra. Equivalen més o menys als brunyols empordanesos de les mateixes dates, als crespells del Vallespir, Cadaqués i les Balears, a les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer i una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva meridional. Les bunyetes són úniques i exclusives. Van íntimament associades a l’emoció de l’airet de primavera, la suggestió de la flaire de la tarongina que incorporen, la noblesa del millor oli i el cruixent més dolç del flux de les estacions. Són la fibra íntima d’una festa. S’acostumaven a preparar durant les vigílies excitades de la celebració de la Pasqua, al final de les abstinències quaresmals i l’entrada del bon temps. Més que menjar-les, les bunyetes es combreguen en una concelebració contra l’oblit i la brioxeria industrial.
De la dimensió d’un plat, s’elaboren amb una finíssima pasta pastissera (ous, mantega, sucre, tarongina, sal, llevat i llimona). L’oli roent del fregit (30 segons per cada cara) les ondula, les recobreix d’aèries butllofes daurades i les converteix en un disc solar rutilant. Es deixen refredar empilades i s'empolvoren amb sucre lluent.
A la perifèria de Perpinyà, Millars és conegut com el poble de les bunyetes i els molins d'oli (les dues coses van lligades). El municipi, de 4.000 habitants, disposa de quatre fleques-pastisseria. Per Pasqua trec a passejar algunes efusions i la lluita contra les conspiracions rutinàries. M’acosto quan puc a Millars. “Pinta el teu llogarret i seràs universal”, deia Tolstoi.




0 comentaris:

Publica un comentari