31 de des. 2012

La demografia, una ciència que fa rodar el cap

Des del mes d’octubre som 7.000 milions d’habitants al planeta Terra i els experts en demografia calculen que superarem els 9.000 milions l’any 2050. Es tracta del creixement més vertiginós en tota la història de la humanitat. Atès que un milió i mig dels actuals humans passen gana i que l’increment de població es produeix sobretot als països pobres, dintre del cercle viciós de la misèria, els mateixos experts anuncien que les necessitats alimentàries creixeran el 70 % respecte a les d’avui, si pretenem que tothom mengi una mica, sense parlar del dret a l’educació i altres serveis bàsics. Però resulta que el rendiment mitjà de les terres

27 de des. 2012

Oleguer Pujol, El Mundo i el pecat d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El diari El Mundo obre l'edició en paper d'avui amb un titular a tota portada referit al fill gran de Jordi Pujol: “Oleguer Pujol acumula cientos de millones con solo cuarenta años”. Ja hi som pel tros una altra vegada! El diari “líder de información en español”, com proclama el seu lema, continua esperant que augmentarà l’audiència amb revelacions poc contrastades, com la recent sobre els presumptes comtes bancaris a Suïssa de Jordi Pujol i Artur Mas, extreta d’un “esborrany” policial que ningú no ha confirmat posteriorment. És una llàstima que la solvència informativa d’El Mundo es trobi per terra, perquè les acusacions que llança haurien de ser exposades amb una mica més de rigor per altres mitjans de comunicació, els quals s’apressen a descartar-les amb l’argument de la manca de

Dels pisos patera als "bed and breakfast"

Els pisos de rellogats, un fenomen característic de la mísera postgerra, ha tornat de la mà de l’actual crisi econòmica. Adopten altres noms, encara que la base és la mateixa. En els casos extrems dels immigrants més desemparats se’n diuen pisos-patera. Però també cada vegada més la classe mitjana, d’ingressos econòmics amputats, lloga per dies a turistes, a través d’Internet, habitacions del propi habitatge. Aleshores se’n diu bead and breakfast. Barcelona va superar l’any passat tots els rècords, amb 7’4 milions de visitants reconeguts pels organismes del ram. Els hotels de la ciutat han passat de 118 establiments l’any 1990 a 350 avui, i de

26 de des. 2012

El truc i la destresa de la literatura de viatges

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats o els aventurers més arriscats. De vegades s’escriu sense sortir de casa, amb la imaginació, el record o la destresa literària del cop d’ull. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben a l’Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos dies a la capital grega, l’agost del 1806. Retornat a França, va cisellar-ne el record com una elegia encara inigualada. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro sense baixar del vaixell durant el sol dia de la seva estada, el 3 de gener del 1957, arran del primer

24 de des. 2012

Llum sobre Joan Estelrich, però sense enlluernar-nos

La tardana aparició d’una part dels Dietaris de Joan Estelrich (1896-1958), que acaben de ser publicats per l’editorial Quaderns Crema, venen a projectar una mica més de llum directa sobre un dels intel.lectuals més vitals, enciclopèdics, brillants i cosmopolites de l’època republicana, amic i contertulià de Valéry, Huxley, Maurras, Mauriac, Claudel, Keyserling o Pirandello, exactament encaixonat entre Eugeni d’Ors i Carles Riba. El mallorquí Joan Estelrich va ser el nostre Stefan Zweig, salvant les distàncies. Nascut a Felanitx de família humil, primer es va guanyar la vida d’empleat del diputat terratinent menorquí Gabriel Squella, després de Joan March i, finalment, de Francesc Cambó. Des del 1995 l’aleshores director de la Biblioteca de Catalanya, Manuel Jorba, va tenir accés als documents inèdits d’Estelrich, llegats a la institució pels descendents, i va preparar aquests Dietaris. No es van poder publicar al moment de les commemoracions del centenari d’Estelrich i s’han vist editats vuit anys després. Ara bé, aquella mica més de llum directa sobre el personatge que permeten els Dietaris tampoc no hauria

22 de des. 2012

L’escarni de la conselleria de Benestar Social

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

La conselleria de Benestar Social hauria de desaparèixer del pròxim govern de la Generalitat, per coherència amb les retallades que s’han concentrat precisament en les seves polítiques. Valdria més crear una conselleria de Promoció del Negoci Bancari o bé, si Esquerra Republicana s’hi posa forta, de Control del Negoci Bancari. El govern de la Generalitat deu en aquests moments 453 milions d’euros a les entitats de serveis socials, dels quals el 65 % corresponen a contractes i subsidis signats pel departament de Benestar Social, tal com ha

"King of Kings, and Lord of Lords, Hallelujah, Hallelujah!”

Ahir vaig tenir la satisfacció inusual de tornar a escoltar de preu dret, tal com es mereix, la interpretació en viu del famossíssim “Al.leluia” de Händel, del seu oratori El Messies, per part de The Ripieno Consort i el cor de cambra Dyapason, en un vibrant concert convocat al Centre Cívic Pere Pruna de Barcelona. Anys enrere encara vaig presenciar al Palau de la Música com algunes persones del públic, ben poques, es posaven dretes quan el cor entonava aquest "Al.leluia", en un gest de reconeixement i admiració davant d’un dels fragments musicals més gloriosos de la història de la humanitat, sense cap connotació religiosa necessàriament. La tradició de posar-se dret a aquest moment és

20 de des. 2012

Sí, demà és la fi (d’una etapa) del món

No sé què del calendari maia preveu que demà dia 21 es produirà la fi del món i aquesta mena de profecies acostumen a esvalotar una part del galliner, ni que sigui per fer tabola. En canvi jo tinc la sensació d’haver viscut realment aquests últims temps la fi d’un món. Després de la Segona Guerra Mundial (60 milions de morts), el capitalisme i la democràcia van fer un pacte tàcit de postguerra, derivat de llarguíssimes lluites dels

18 de des. 2012

La imatge del pescador Hermós reencarnada en l’empresari Esteve

L’altre dia remirava pausadament l’empresari químic Antoni Esteve Cruella durant un acte públic i barrinava a qui em recordava tant aquella cara i aquell posat. No aconseguia desxifrar dintre de la meva memòria de fesomies la semblança que em ballava pel cap amb insistència, fins que de cop se’m va encendre la llumeta. Aquest representant de la indústria catalana familiar s’assembla molt al cèlebre pescador palafrugellenc Sebastià Puig Barceló, l’Hermós, amic de Josep Pla i protagonista d’algunes de les seves memorables narracions. Es dóna el cas que l’empresari Antoni Esteve Cruella és criat –durant els estius, s’entén—a Calella de Palafrugell, com l’Hermós. També és dóna el cas que la seva potent empresa familiar Esteve Química

17 de des. 2012

El “pintre brut” de Ceret que triomfa a París

La petita joia per ella sola del museu de l’Orangerie (un antic hivernacle de tarongers als cèntrics jardins de les Tulleries de París, a tocar del Louvre) presenta actualment una exposició del cèlebre pintor d’origen lituà Chaïm Soutine, ben conegut a Ceret amb el sobrenom catalano-rossellonès del “pintre brut” arran de l’estada que va fer del 1919 al 1922 a la localitat vallespirenca, consagrada com a “meca del cubisme” pels sojorns immediatament anteriors de Picasso. L’actual exposició a l’Orangerie aplega només una selecció de vint quadres de Soutine, però ha gaudit de ressonant projecció internacional pel renom del lloc on s’exhibeix i la quantitat de públic que hi desfila habitualment. Això m’ha fet pensar a la magna exposició

14 de des. 2012

La presumpta libido dels nostres polítics

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El sainet del presumpte assetjament sexual per part del president de la Diputació de Girona és un petit escàndol de províncies al costat de l’episodi de Dominique Strauss-Kahn a la primera superpotència, però ens toca més de prop. La cambrera del Sofitel novaoiorquès Nafissatou Diallo acaba d’obtenir al voltant de 4 milions de dòlars en la demanda civil contra Strauss-Kahn per l’agressió sexual que va patir a la suite del polític, malgrat que aquest no ha estat imputat a causa de les

12 de des. 2012

Sempre ens quedarà París, també als amants de l’orgue

Abans que no es construís el Beaubourg o Centre Pompidou al costat mateix, de jove sortia a gambades del metro Hotel de Ville per arribar a l’hora als fabulosos concerts gratuïts d’orgue a l’església gòtica de Saint-Merri i poder escoltar Johann Sebastian Bach, mentre repassava mentalment tot el que havia vist i après aquell dia a París. Els concerts gratuïts a Saint-Merri es continuen celebrant encara avui, a tocar de les estridències del Beaubourg.  Per variar una mica, altres dies anava a l’església de Saint-Eustache, al mateix barri dels Halles, una altra joia gòtica que per les seves grans dimensions anomenen “Notre-Dame la petite”, però aquí sense cues ni

9 de des. 2012

Una obra mestra en venda aquests dies per 7’99 euros

Pel mòdic preu de 7’99 € es pot comprar aquests dies un regal majestuós, l’edició remasteritzada pel segell espanyol Malanga de 39 cançons de la discografia de João Gilberto entre 1958 i 1961, el moment de glòria de la revolució que va representar la bossa nova i de l'home que va canviar la història de la música brasilera gràcies a la perfecció minimalista d’una cèl.lula rítmica d'acompanyament de guitarra, una síncope, un temps musical que ell va inventar: la seva llegendària batida. També, és clar, per la seva manera de vocalitzar en murmuri intimista el canto falado o cantar baixinho, una síntesi entre la cadència del samba i el swing del jazz oposada a les efusions, gesticulacions i vibratos dels vells sambes patriòtics que ja no representaven el desig de modernitat de les classes mitjanes brasileres, la modernització en curs del país. El qualificatiu de bossa nova (cosa nova, nova onada) es va deure primordialment a l'aportació de João Gilberto, més

7 de des. 2012

Leo Messi surt en defensa del català, ja és prou notícia

Leo Messi sap que les seves paraules són escoltades i escrutades per molta gent. No s’ha distingit mai per prodigar-les, encara menys en temes extraesportius. Per això cobren un valor desacostumat les que va pronunciar ahir en roda de premsa, a propòsit del polèmic projecte de llei del govern central per retallar la presència del català a les escoles de Catalunya mitjançant una nova regulació estatal: “Sí que he escuchado lo que quieren hacer con el catalán. Yo lo único que puedo decir es que desde llegué aquí [l’any 2000, als 13 anys] estudié, aprendí y crecí con el catalán y nunca tuve ningún problema. Todo lo

Elemental, estimada banca

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Esquerra Republicana ha tornat a posar damunt la taula de negociació amb CiU la seva proposta d’una taxa sobre la banca similar a l’existent a alguns països europeus i que ja s’aplicava a les comunitats autònomes d’Andalusia, Canàries i Extremadura, abans que el govern central no l’anul.lés tot presentant la setmana passada al Senat una esmena a la Llei Tributària que crea un impost estatal damunt els dipòsits bancaris amb un tipus de gravamen zero, i per tant anul.la l’impost autonòmic amb una argúcia legal que

6 de des. 2012

Els curvilinis 104 anys de l’arquitecte Oscar Niemeyer

L'arquitecte carioca Oscar Niemeyer, reconegut mundialment com el mestre i el poeta de la corba, ho relacionava amb les corbes corporals de les dones del seu país. Les seves memòries es titulen As curvas do tempo. Als cent anys d’edat encara mantenia l'estudi d'arquitectura obert a Rio de Janeiro, al costat dels fills, néts i associats, amb els finestrals abocats a la platja de Copacabana. Als 96 anys va enviudar i es va tornar a casar amb la secretària. I repetia: "Cada vegada que somnio una corba, penso immediatament en una dona. La dona és sens dubte la més gran de les arquitectures. No m'atrau la línia recta, dura, inflexible, creada artificialment per l'home. Allò que em fascina és

5 de des. 2012

L’actual comtessa d’Empúries és una noia amable

Els títols nobiliaris i les seves propietats es continuen transmetent per via hereditària, de manera que l’actual comtessa d’Empúries és una noia sevillana nascuda l’any 1986 a Nova York i resident a París, Blanca de Medina Orleans Bragança, filla del duc de Sogorb --de la casa ducal de Medinaceli-- i de Maria da Gloria de Orleans i Bragança i Borbó-Dues Sicílies, princesa imperial del Brasil i cosina del rei Joan Carles (la seva àvia materna, Maria Esperança de Borbó-Dues Sicílies, era germana de la comtessa de Barcelona, muller de don Joan de Borbó). L’actual comtessa d’Empúries i el seu pare han demostrat ser persones amables, encara que això no tingui res a veure amb el manteniment de les propietats. Quan al moment de complir vint anys el pare va traspassar-li la titularitat del comtat d’Empúries (un dels múltiples títols nobiliaris de la família), la noia va pronunciar en català

4 de des. 2012

“El quadern gris” de Josep Pla guanya un altre color

Després d’uns quants anys de dormir el son dels justos al calaix de l’editorial, finalment acaba de publicar-se l’esperada edició d’El quadern gris, de Josep Pla, revisada pel professor Narcís Garolera per deslliurar-la de les més de 500 errates tipogràfiques i correccions abusives, conegudes des del moment mateix d’aparèixer la primera edició l’any 1966, gràcies a les observacions fetes en privat per l’autor amb l’ajuda del seu col.laborador palafrugellenc Jordi Pujol i Cofan. L'ímproba tasca duta a terme ara per Narcís Garolera encara n’ha descobertes més, de manera que restituteix al lector

3 de des. 2012

Les diferents corrupcions de Montcada i Reixac

Montcada i Reixac és un petit municipi de 34.000 habitants limítrof amb Barcelona i encaixonat entre dues autopistes, dues vies de tren de llarg recorregut, deu polígons industrials i la fàbrica de ciment Asland. El pas de 300.000 vehicles diaris l’han convertit en un tradicional campió dels índex de contaminació. “Aquí molts veïns anem amb el Ventolín a la butxaca”, declarava recentment un resident. Per acabar-ho d’adobar, l’alcaldessa Maria Elena Pérez ha sortit aquests dies fotografiada pels diaris a la seva entrada als jutjats, imputada per un pressumpte delicte de tràfic d’influències. Fins i tot si finalment resulta exculpada, ja haurà pagat la "pena del telediari", la condemna de veure's

30 de nov. 2012

Suspens europeu a Espanya en despesa social

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els humans som animals socials. L’estat democràtic és un pacte social. Consisteix –o consistia— a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis que necessiten els ciutadans: educació, sanitat, transports públics, protecció social. Per tant els contribuents reben allò que han pagat prèviament via impostos. Per contra, les últimes dades publicades aquesta setmana per l’oficina europea d’estadística Eurostat revelen que Espanya es troba quatre punts per sota de la mitjana en despesa social, que es precisament

29 de nov. 2012

Que vénen els russos! Benvinguts…

A l’època de la guerra freda entre les dues superpotències, l’expressió “Que vénen els russos!” pretenia infrondre la por a una invasió, ni que fos ideològica. Ara els russos ja han vingut i tothom els acull com el manà. Enguany es preveu que sumin 750.000 turistes russos a Catalunya, un 40 % més que el 2011. S’han convertit en un “mercat emissor” molt cotitzat, concretament el sisè del turisme a Catalunya, i el quart pel que fa a la despesa per turista, atès que els seus viatges acostumen a allargar-se entre 10 i 14 dies. Segons els estudis de Turisme de la Generalitat, els visitants russos deixaran 1.500 milions d’euros a Catalunya el 2012, enfront dels

27 de nov. 2012

Dalí sempre ven, això és el que compta

-->
Que un far de la modernitat com el Centre Beaubourg de París es torni a refugiar en l’exposició antològica d’un clàssic com Salvador Dalí constitueix un recurs a la facilitat i una manca d’imaginació. L’anterior antològica daliniana al mateix lloc, inaugurada el 1979 pel pintor en persona, continua sent la més visitada (840.000 persones) en la història del conegut centre cultural parisenc, però des d’aleshores han passat més coses en el món de l’art contemporani dignes de ser reflectides a un indret que es volia avantguardista quan va obrir el 1977. El fet de ser l’antològica daliniana probablement més àmplia de totes les realitzades fins

26 de nov. 2012

Els morts perfectament previstos del tren

L’Estat d’Europa amb més quilòmetres de flamants trens AVE i menys coherència territorial de la nova xarxa ferroviària d’alta velocitat manté a Catalunya 190 passos a nivell a nuclis urbans, carreteres i camins, als quals s’han registrat una vintena d’atropellaments mortals els últims deu anys, com el del 23 de novembre en ple casc urbà de Salou, “platja d’Europa”, per part d’un tren Euromed. Només al tram d’intensa circulació ferroviària entre Tarragona i Vandellós hi subsisteixen set passos a nivell, dotats amb barreres automàtiques i senyalització semafòrica que no impedeixen els accidents mortals. Els plans del govern central i de l’autonòmic per substituir gradualment els passos a nivell per un túnel de vianants o un vial elevat avancen igual que les obres del corredor mediterrani: “A aquest ritme no s’acabaran fins al 2034”, declarava l’alcalde de Salou arran de l’últim accident. Els passos a nivell en ple nucli de Salou, Sant Feliu de Llobregat o Figueres, entre d’altres, sumen una llarga llista d’atropellaments mortals. Alhora que les obres de posada al dia de les línies ferroviàries convencionals coneixen aquesta

25 de nov. 2012

Sopar electoral de forquilla

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Pretendre conèixer i calibrar el resultat electoral a través dels informatius especials que ofereixen diaris digitals, ràdios i cadenes de televisió des d’abans de tancar les urnes es converteix en un sopar d’infinit pica-pica amb massa forquilles. L’únic que compta només arriba a l’hora del ressopó, quan tothom ja està empatxat. La fórmula informativa destinada a donar una imatge de dinamisme i immediatesa acaba resultant un àpat precipitat i indigest, sense manera humana de trobar-hi

Elogi i enyorança de la sensual Stéphane Audran

La reestrena aquests dies als cinemes amb còpia restaurada de la memorable pel.lícula “El festín de Babette”, arran dels 25 anys de la seva presentació, brinda l’oportunitat de reveure un dels millors papers de la gran actriu francesa Stéphane Audran, massa poc valorada per l’star-system en comparació amb les primeres estrelles cinematogràfiques del seu moment. Allò que ara es recupera a la pantalla gran no és només una pel.lícula excepcional, una faula moral sobre el paper cohesionador dels plaers compartis, sinó també una enyorada actriu de

22 de nov. 2012

La mena d'independència que jo aniré a votar


Dedico una part del meu temps a seguir l’actualitat política, encara que no em diverteix especialment ni ho faig per inclinació vocacional. Avui he estat temptat, una mica provocativament, d’escriure aquest article setmanal sobre qualsevol altre tema, com a contrapès testimonial de “l’estat d’excepció informatiu” que suposen les campanyes electorals o, durant la resta de l’any, la telenovel.la quotidiana de la partitocràcia. No ho faré, perquè de provocacions ja n’anem sobrats. M’inclino,

16 de nov. 2012

Els desnonats, únics herois de la crisi

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

No hi ha dubte possible. La pressió social i únicament ella ha forçat el govern i els bancs a revisar les condicions legals amb què fins ara s’han dut a terme les excecucions forçoses d’hipoteques i els desnonaments judicials i policials dels habitatges, és a dir, dels habitants abocats a la morositat per la situació econòmica general. Darrere la denominació “pressió social”, igual com darrere l’eufemisme de la paraula “mercats”, hi ha persones concretes que s’han

15 de nov. 2012

El meu últim llibre publicat


Al costat de la biografia del famós escultor rossellonès, aquest llibre que acabo de publicar desplega dos recorreguts personals, el de Maillol i el de l’autor, separats per tres generacions i units per un mateix amor sensual del paisatge “grec” de Banyuls. El mestre ho va traduir en nus femenins monumentals que li suposarien el reconeixement mundial, sense desvincular-se de la terra que l’inspirava, igual com m'ha inspirat ara aquest llibre que desgrana i comparteix els motius d’una atracció, tot coincidint amb l’estrena de la pel.lícula “El artista y la modelo”, de Fernando Trueba, al voltant de la vida d’Aristídes Maillol.

10 de nov. 2012

Ferran Mascarell ja formava part d’aquell viatge a Sant Petersburg


La signatura l’1 de novembre a Moscou d’un conveni entre la viceministra de Cultura de la Federació Russa, Ala Iúrievna Manílova, i el conseller de Cultura del govern de la Generalitat, Ferran Mascarell, per tal de facilitar la instal.lació al recinte del port de Barcelona d’una extensió permanent del cèlebre museu de l’Hermitage de Sant Petersburg va ser presentada com

9 de nov. 2012

Contineu escrivint cartes, si us plau

La recent publicació de la intensa correspondència mantinguda entre Paul Auster i J.M. Coetze, convertida en el llibre Ara i aquí. Cartes (2008-2011), ve a desmentir l’estrepitosa profecia que tots vam llançar sobre la desaparició del costum d’escriure cartes i per tant del gènere literari epistolar, després de la proliferació del correu electrònic, els SMS i altres innovadors sistemes de comunicació sincopada i instantània entre persones. El vaticini no s’ha complert, es continuen escrivint i enviant cartes personals, el vell i fecund gènere epistolar persisteix amb excel.lents

5 de nov. 2012

Una revaloració tardana del Paral.lel

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Ni que sigui amb un segle de retard, tot allò que ha representat l’avinguda del Paral.lel en la cultura popular catalana es veu reconegut i valorat a l’àmplia exposició que s’acaba d’estrenar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Potser el que s’hi reconeix i s’hi valora sigui més exactament la cultura popular catalana, la qual cosa encara té més mèrit. Durant massa temps –i encara ara— només

30 d’oct. 2012

Estimo Sicília i no sóc mafiós

Fa molts anys que segueixo l’actualitat de Sicília i m’hi desplaço sempre que puc. No ho faig per feina ni per negocis, sinó perquè estimo aquella illa amb una fidelitat i uns resultats d’hospitalitat a prova de molts altibaixos. Avui Sicília torna a sortir als diaris i aquest cop no és de forma sagnant. Diumenge un home d’esquerres i declaradament anti-màfia va guanyar les eleccions regionals, després que Roma destituís el governador anterior, sospitós d’haver mutiplicat excessivament la sospita tradicional de corrupció i malbaratament. Es tracta de Rosario Crocetta (en italià Rosario és un nom de pila masculí, amb l’equivalent femení de

26 d’oct. 2012

El comerç xinès de Barcelona i el final feliç

Aquest article també ha aparegut a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Durant llargues dècades la visibilitat de la comunitat xinesa resident a Barcelona es va circumscriure als petits restaurants típics, tot sovint de gestió familiar esforçada i discreta. Això ha canviat molt en pocs anys, degut a l’auge comercial xinès en general. Dels petits restaurants típics es va passar a la multiplicació de basars de tot a cent i als majoristes tèxtils del carrer Trafalgar. La comunitat xinesa va començar a estendre’s, en particular al barri de Fort Pienc de la Dreta de l’Eixample, des d’on aviat

23 d’oct. 2012

Allò que s’entén per un bon sou

He passat algunes tardes al despatx brussel.lès amb vistes de Joaquín Almunia, vice-president de la Comissió Europea, per ajudar-lo a escriure un llibre. Tot sovint em portava a dinar a un restaurant dels voltants abans de posar-nos a la feina. Amb la seva cordialitat habitual em deia que m’invitava ell de la seva butxaca, atès que els responsables europeus tenen un bon sou i a canvi d’això no poden imputar cap despesa personal a la institució. Amb la meva educació també habitual no vaig gosar mai preguntar-li què entenia per un bon sou. Em vaig quedar amb l’interrogant fins avui, en què

18 d’oct. 2012

En record del bandejat de Willy Brandt

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquesta setmana s’ha commemorat el 20è aniversari de la mort del canceller Willy Brandt, un dels polítics social-demòcrates que més va marcar arreu d’Europa una tendència que ara es troba en delicades hores baixes, després d’haver-se desviat cap a les polítiques neoliberals del centre-dreta. El sòlid SPD alemany de Willy Brandt va recollir a les últimes eleccions alemanyes del 2009 un 29 % dels vots, el pitjor resultat de la seva història, després d’haver governat

15 d’oct. 2012

Els “maître-à-penser” de l’última fornada

Un encàrrec editorial m’ha fet passar els últims mesos absorbit per la traducció d’un llibre de l’antropòleg Bruno Latour (a la foto), el pensador francès actual més divulgat. El text no m’ha divertit gaire, però que m’ha fet recordar intensivament l’especialitat francesa del pensament malabar, en la versió actual. Al meu llibre Retrat de França amb francesos, publicat el 1998, intentava descriure el salt acrobàtic de la generació de Sartre, Camus, Levi-Strauss, Foucault i companyia cap a la dels nouveaux philosophes de Bernard-Henry Levy, Julia Kristeva, Barthes, Lacan, Deleuze, Derrida, Lyotard, Baudrillard i acompanyants. La següent

12 d’oct. 2012

La Unió Europea no mereix el Nobel de la Pau

La idea fundacional de la Unió Europea mereix el premi Nobel de la Pau que li han adjudicat avui, la seva realitat no. La UE està imposant actualment una política de sortida de la crisi que reincideix en els errors del neoliberalisme, aprofundeix la bretxa entre classes socials i entre països del nord i del sud, la qual cosa representa tot el contrari de la seva idea fundacional i de la democràcia mateixa. A la segona postguerra mundial, la creació de la Unió Europea no va ser res més que alçar una barrera contra un nou enfrontament entre els seus membres, de la mateixa manera que

Tanqueu d’una vegada les Facultats de Periodisme!

La brutal reducció anunciada d’una tercera part de la redacció del diari El País ha commogut especialment perquè es tracta d’un periòdic insígnia, però en realitat correspon a la tendència general dintre d’una professió que s’està quedant en pell i ossos, mentre les Facultats de Periodisme del conjunt d’universitats d’Espanya continuen fabricant 3.000 joves llicenciats cada any en ciències de la comunicació d’una forma enganyosa, deslligada de la realitat laboral, que només serveix per fer més grossa la bola de neu de la sobreformació professional. Jo em vaig formar

11 d’oct. 2012

La taxa Tobin torna a volar sobre el niu del cucut

Aquest article també ha aparegut a eldiario.es, secció Catalunya Plural

La cimera europea d’aquest 18 d’octubre a Brussel.les debatrà per enèsima vegada l’aplicació de la taxa Tobin sobre transaccions financeres, la qual fa llargs anys que sobrevola el niu del cucut de les cimeres internacionals sense que els caps de govern decidexin aplicar-la de forma coordinada. 
L’Assemblea Nacional francesa va aprovar el juny del 2011 una taxa del 0’05 % sobre la compravenda de productes financers (bons, accions, divises o derivats) i la iniciativa va ser titllada de cortina de fum electoral del president

8 d’oct. 2012

Melina immortal, al metro d’Atenes

La fotografia mural de Melina Mercouri que han col.locat a les dues andanes de l’estació Acròpolis del metro atenenc s’ha convertit en el millor monument que el país li devia, un monument molt més noble que el bust escarransit inaugurat a uns jardinets dels voltants. Quan els socialistes de Papandreu van arribar al poder el 1981, convertir l’actriu i activista Melina Mercouri en ministra de Cultura va ser un encert. Exerciria el càrrec durant prop de nou anys, fins el moment de la seva mort. El problema era que la inexperiència va portar-la a creure que en política podia continuar sent ella mateixa, utilitzar el mateix mètode d’abocar el prestigi personal, la passió, la generositat i els

30 de set. 2012

Entendre Buenos Aires, assumpte pendent

Buenos Aires encara no l’he entès. L’he estimat molt, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses –la joia i també la vilesa— però no sempre entendre-les. Per això hauria calgut, potser, una mica més d’estabilitat. Les pujades de sucre sentimentals han gaudit de massa més prestigi que la seva decantació, els efluvis de massa més poesia que la mansuetud, l’exhalació massa més que la inhalació. L’amor ha estat més una passió irrompent que una arquitectura, un embat que ha destil.lat bombolles. Quan m’he sentit aclaparat per la manca d’explicacions que Buenos Aires acostuma a oferir sobre la seva sort canviant, embafat pel

27 de set. 2012

Sobre la utilitat del meu ofici envilit

L’hegemonia dels grups dirigents no és només econòmica i política, també és cultural, per exemple a través de la ideologia que destil.len els grans mitjans de comunicació en el seu gota a gota quotidià, una pluja fina de simplificacions que acaba per impregnar-ho tot. No només han globalitzat les finances i la producció, també els mitjans informatius majoritaris, la informació. El nazisme i tantes altres tiranies van arribar al poder després de dominar el dia a dia ideològic, com aquell qui diu sense fer res més, amb un lent però constant desplaçament de l’opinió pública cap a la condició de massa acrítica i si molt convé el fanatisme. La social-democràcia, l’esquerra, no ha sabut lliurar la batalla ideològica amb els instruments dels mitjans de comunicació massius. La despolitització és l’arma per

25 de set. 2012

El meu vaticanòleg de confiança per a dies com avui

Avui el secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Tarcisio Bertone, és a la nostra ciutat per rebre el IV Premi Internacional Comte de Barcelona que atorga la fundació vinculada al Grup Godó, a un moment en què la maquinària vaticana es troba somoguda per qüestions internes, més o menys com sempre de fa llargs segles. La vida orgànica del Vaticà és un dels gèneres informatius més prestigiosos, el qual ha fascinat nombrosos professionals d’arreu del món residents a Roma pel secretisme que es dediquen a indagar i revelar en la mesura del permès a cada moment, dintre d’una mena d’esport consolidat. La condició

22 de set. 2012

El poeta Iorgos Seferis, la llum i els llibres

Iorgos Seferis va ser un poeta marcat per l’estil de Paul Valéry i per l’ofici sinuós de diplomàtic, amb una obra de vegades fosca de tan culta. Però també va ser l‘home que subratllava a Kihlé: “Estic segur que a la llum grega hi ha un procés d’humanització”. Al discurs de recepció del Premi Nobel manifestava el 1963 davant del selecte auditori que Grècia seria un país petit, sense massa res d’especial, si no fos “pels esforços de la seva gent, el mar i la llum del sol”. Està ben dit, però no treu que Grècia també té un cantó fosc i pot projectar visions ben ombrívoles. Els grecs s’han hagut d’acostumar amb freqüència a caminar a les fosques, igual com l’orb Homer, capaç tanmateix d’irradiar tantes coses amb les seves paraules. Iorgos Seferis va visitar Barcelona el 1964 i va pronunciar a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el 25 de setembre del 1964 el pregó inaugural de la Fira del Llibre d’Ocasió, que es repeteix aquests dies al Passeig de Gràcia. En aquella ocasió va dir, en francès:

17 de set. 2012

El vell invent grec de la democràcia encara pot servir (i 2)

La noció grega de democràcia, de ciutadania governada per regles consensuades i no per la llei del més fort, va representar una evolució crucial, un pas de gegant en la història de la humanitat. Vint-i-cinc segles després aquella noció manté l’empremta, la vigència de principi en la nostra cosmogonia. Aquells atenencs van imaginar i aplicar la democràcia com una actitud vital, el predomini d’un cert grau de racionalitat del debat enfront de la barbàrie, la llibertat dels ciutadans enfront de la submissió als oligarques, l’emancipació de la raó, el dret i la cultura enfront de

14 de set. 2012

El vell invent grec de la democràcia encara pot servir (1)

Paraules com hecatombe, catàstrofe, cataclisme, apocal.lipsi, caos o drama són d’origen grec. N’hi ha moltes més. També ho són les paraules Europa i democràcia. Grècia va regalar a Europa el seu nom, el sistema social democràtic, els fonaments cívics de tota la seva cultura, fins i tot l’anagrama de la seva actual moneda única, la lletra € o èpsilon de l’alfabet grec. Europa era una deessa de la mitologia grega de la qual Zeus es va enamorar per la bellesa dels seus ulls, fins l’extrem de prendre la forma d’un atractiu toro albí per raptar-la i endur-se-la a l’illa de Creta. Més ençà de la mitologia, l’embrió dels conceptes de llibertat, de democràcia, del valor del logos o coneixement i per tant de la raó, de la ciutadania com a consciència d’individu en funció

13 de set. 2012

Una modernitat sense democràcia ni drets socials

La Xina serà la primera economia mundial l’any 2050, seguida pels Estats Units, l’Índia, el Brasil i Mèxic, en aquest ordre. L’Occident democràtic de l’Estat del benestar ha perdut pistonada davant l’auge asiàtic i els anomenats països emergents. De moment, el primer milionari del món a la llista Forbes ja és un mexicà, Carlos Slim; els gratacels més alts del món es troben als Emirats, la principal indústria cinematogràfica a l’Índia i les cadenes televisives amb més audiència són l’àrab Al Yazira, l’índia NDTV i la xinesa

8 de set. 2012

La resurrecció de Bruges la morta

L’editorial Vaso Roto acaba de reeditar la novel.la del belga Georges Rodenbach titulada Bruges la morta, que tant va influir en simbolistes i decadentistes, per exemple els autors catalans de començaments del segle XX addictes al clixé de la "Girona grisa i negra", i que més endavant serviria de base a l'inquietant film d’Alfred Hitchcock "La dona que va viure dos cops". A Bruges no hi queda ni rastre d'aquell esperit obscur, s'ha convertit en un exemple de restauració de nuclis medievals. Havia estat una capital europea, un centre del comerç hanseàtic i de la irradiació cultural que aquesta prosperitat permetia. L'humanista valencià

7 de set. 2012

La poesia pendent de pagar impostos

Hem de trobar una poesia vibrant al fet de pagar impostos, una emoció estètica a la fiscalitat, un sentiment positiu a l’IRPF i a l’IVA, perquè són la principal garantia de l’Estat democràtic, el principal i quasi únic instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social consisteix –o consistia—a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis que necessiten els ciutadans: educació, sanitat, transports públics, protecció social. Per tant els contribuents reben allò que han pagat prèviament via impostos. Els impostos pateixen

6 de set. 2012

L’autèntica cantada d’havaneres de Calella, la de Sant Roc

Al meu entendre la veritable cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell no és la famosa de cada primer dissabte de juliol. Aquella és la de TV 3. Per al meu gust l’autèntica és la de Sant Roc al voltant de la festa patronal del 16 d’agost, una cantada gratuïta que organitza l’associació de veïns a la minúscula platgeta d’aquest barri calellenc i que conserva encara avui les essències del que havia estat la cantada grossa. L’escenari és un roca de la caleta i els cantaires hi actuen desinteressadament. Això no treu que és un escenari tan històric i tan valuós com la “catedral” de la veïna platja del Port Bo, potser més i tot. Aquest té una placa que diu: “Damunt d’aquesta roca recordem en Càstor, la seva guitarra i les nostres cantades. Barri de Sant Roc”. Durant llargs anys Càstor Pérez va acompanyar-hi els cantaires voluntaris i el 1999 hi va fer debutar en públic la seva filla Sílvia Pérez Cruz amb la interpretació inoblidable de la cançó