15 d’abr. 2024

Ahir a la Font del Soc, amb certa tremolor republicana i federal

Ahir vaig experimentar una certa tremolor republicana i federal quan vaig aconseguir per primer cop tocar amb els dits la pedra i el raig de la Font del Soc, històric santuari laic dels antics republicans federals empordanesos, voltat de lliris innocents, que actualment es troba a l’interior d’una finca privada. Aquesta font de Vilabertran, als afores de Figueres, era un lloc tradicional d’aplecs i berenades populars. El diumenge 12 de juny de 1842 s’hi van congregar un miler de republicans federals, oposats a la monarquia isabelina i la regència del general Espartero. Van decidir desfilar en manifestació fins la Rambla de Figueres, on van llegir un manifest del seu líder exiliat, Abdó Terradas, elegit alcalde de la capital empordanesa l’any anterior i

12 d’abr. 2024

Els últims secrets de Dali i el secret de Josep Playà

Els últims secrets de Dalí m’interessen relativament poc d'entrada, en canvi els libres ben escrits m’interessen molt. El volum que porta aquest títol, acabat de publicar per Josep Playà Maset a la col.lecció Periodismes de l’editorial Gavarres, m’ha fet passar unes estones de lectura sensacionals. També m’ha demostrat que per escriure grans novel.les alguns autors poden cenyir-se estrictament a la realitat més asèptica, si saben escriure com ho fa Playà. Els últims secrets de Dalí és una novel.lassa, sota l’aparença real de memòries tardanes dictades per l’exalcalde figuerenc Marià Lorca al voltant del seu tracte personal i institucional amb el pintor. S’ha de reconèixer que les maniobres d’alta o baixa volada que voltaven activament la fortuna de Dalí durant els seus últims anys de vida i primeres dècades de posteritat ofereixen material de sucós voltatge, amanit amb les ocurrències pròpies de l’artista. En realitat les memòries dictades per l’exalcalde Lorca ocupen la meitat o menys del llibre, mentre que la part més substanciosa l’hi posa el context de cada episodi afegit per Playà amb una capacitat narrativa i una documentació brillants. L’encert es veu arrodonit pel disseny gràfic

11 d’abr. 2024

Dotzenes de parcs èolics a l’Empordà, no pas un de sol

L’enginyer Pep Puig i Boix, president de l’Associació Europea per les Energies Renovables, acaba de manifestar alt i clar a l‘última edició del setmanari Empordà que a aquesta comarca "no s’hauria de muntar un parc eòlic, sinó dotzenes”. Afegeix sobre l’eòlica marina projectada davant del golf de Roses: “El parc Tramuntana és la millor iniciativa dels últims temps. Els científics que hi estan en contra són gent que no han vist mai un parc eòlic de la vora ni han investigat els parcs eòlics existents al mar que fa vint anys que funcionen”. Al mateix moment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba d'avalar la postura de

2 d’abr. 2024

L’arròs a la cassola de Can Mach, prop del centenari, la frontera i el cel

El restaurant Can Mach, amb hotel i supermercat annexos, és gairebé més extens que el minúscul veïnat de 30 habitants de Tapis, agregat de Maçanet de Cabrenys, a tocar de la ratlla de frontera. El menjador té capacitat per a 180 comensals, molts dels quals són veïns francesos admirats de poder menjar bé a aquests preus. Els dies de festa com ahir hi serveixen fins a 300 àpats. El llegendari arròs de muntanya dels seus inicis continua plenament vigent, prop de cent anys després, servit damunt les estovalles de quadres vermells i blancs, com una penyora d’eternitat que cavalca totes les èpoques, totes les misèries i totes les ampliacions. L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar fer-hi menjars per a caçadors, contrabandistes i transeünts del recòndit camí fronterer entre Tapis d’aquest cantó i Costoja del costat francès. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, que solia incorporar conill, senglar i bolets. El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls Guiset van continuar el negoci i el 1989 van ampliar el restaurant. El nét Antoni Mach Valls i la

28 de març 2024

Les bunyetes de Millars o la magdalena de Proust millorada

La Pasqua té a molts llocs el seu dolç característic. Després de passar per la fira del brunyol de Garriguella, m’agrada tornar aquests dies a la fira de la bunyeta de Millars, a 20 km de Perpinyà, un poble de molins d’oli amb el qual es fregeixen les bunyetes. Les bunyetes de Pasqua són com la magdalena de Proust millorada. Equivalen als crespells de Cadaqués o les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer, a més d’una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva. Les bunyetes són úniques, flamants, rodones i radiants. Van íntimament associades a l’airet de primavera, la flaire de la tarongina que incorporen el millor oli del món i el cruixent més dolç. Són la fibra

25 de març 2024

Biografia monumental sobre Josep Pla, entre la mida i la grandesa

No és necessari estar d’acord amb totes les pàgines ni tots els enfocs de la monumental biografia que acaba de publicar Xavier Pla amb el títol Un cor furtiu. Vida de Josep Pla per proclamar que es tracta d’un llibre admirable que honora dos Pla d’una mateixa revolada. L’autor ha disposat durant més de vint anys d’una triple plataforma: l’accés a la documentació familiar de l’homenot, la Universitat de Girona i l’editorial Destino. La feinada personal del biògraf ha estat la quarta pota indispensable de la taula que ara ens serveix, cuinada a foc lent. Una de les proeses del llibre és aconseguir mantenir l’interès del lector al llarg de 1.500 pàgines en paper bíblia, carregades d’episodis i èpoques molt diferents al voltant d’una trajectòria vital summament

21 de març 2024

S’edita el meu llibre “Motel Empordà, elogi de l’amor estable”

Acaba d’aparèixer a l’editorial Gavarres el meu dietari escrit com a client complagut del Motel Empordà de Figueres al llarg dels anys, un llibre en el qual entrellaço les impressions personals amb la narració sobre la trajectòria i les singularitats d’aquest hotel-restaurant, així com els plats que han protagonitzat la seva anomenada dintre d’una excepcional continuïtat. Obert el 1961 per Josep Mercader, des d’aquell mateix any hi treballa Jaume Subirós, que el dirigeix des del 1979. En el seu pròleg al llibre, Subirós escriu: “Febrés diu en una de les pàgines que treballem d’una manera que els italians anomenarien con sprezzatura (naturalitat aplomada) i en francès en dirien tenir panache i avançar amb allure. Jo aplicaria aquests mateixos qualificatius al llibre de Febrés, i ho faria amb la mateixa emoció argumentada que ell hi ha posat”. L'epíleg ha estat

20 de març 2024

No hem tingut hivern, però avui entra la primavera

Com que no hem tingut hivern i patim sequera ho notarem menys, però avui entra la primavera i alguns ens mostrem confiats, malgrat el canvi climàtic, l’escalfament global i el desordre de les estacions. No hem tingut hivern, però espero tenir primavera. L’augment de la claror diürna (el 31 de març canvia l'hora) i la pol.linització ens alteraran lleugerament la sang amb un escreix d’activitat metabòlica. La sensació que l’aire comença a fer el tomb ens alegrarà el dia, sense excessos bucòlics. L’ànim més despert ens exposarà als impulsos, mentre que d’altres cauran en l’astènia primaveral i les irritacions al.lèrgiques. El

18 de març 2024

Els llibres no ho ensenyen tot, l’excés de llibres encara menys

La cultura i la seva transmissió van ser durant mil.lenis exclusivament orals. L’invent de l’alfabet i l’escriptura implicava una minoria de comptables i escribes cortesans. Sòcrates no va escriure mai ni una ratlla i això no li treu el lloc capdavanter en la civilització clàssica. Els pocs llibres manuscrits que subsistien durant la llarga Edat Mitjana eren copiats a mà als scriptoria dels monestirs. El tomb de la impremta de Gutenberg significaria a partir del 1440 la multiplicació d’exemplars, tot i que encara no arribessin a la majoria social illetrada. Gutenberg va morir arruïnat. Només la societat industrial i l’extensió de l’escolarització el segle XIX portarien a imprimir llibres en quantitats “industrials”. Van vaticinar que la ràdio, el cinema, la televisió o Internet escombrarien els llibres, però se’n publiquen més que mai. Una altra cosa és que siguin llegits i assimilats, o que la seva acumulació sigui sempre sinònim de coneixement. El fet de sumar llibres i més llibres a casa no equival per força a entendre més coses ni pot substituir per sistema la paraula dialogada, l’experiència viscuda o la reflexió personal. Així ho demostren,

15 de març 2024

La vida moderna penja d’un fil, d’un cable de fibra òptica

La República del Iemen és un país petit i convuls de la península d’Aràbia, ara dominat pel moviment islamista del rebels huthis, el qual controla alguns punts del corredor marítim del Mar Roig per on transita una part estratègica del comerç mundial. El 18 de febrer van atacar amb míssils i van enfonsar un vaixell mercant carregat amb 21.000 tones de sulfats. L’àncora descontrolada va tallar tres cables submarins de fibra òptica, dels que discorren pel fons dels set mars del món i asseguren el 95% de les comunicacions internacionals, en especial d’Internet (només el 5% ho fan per satèl.lit). La companyia explotadora va redireccionar el trànsit de dades per altres cables submarins similars de la zona. L’atac s’hauria sumat

13 de març 2024

El mercat dels dissabtes a Ceret, candidat a la fama televisiva

El concurs del mercat de carrer més bonic de França que organitza cada any la televisió francesa mobilitza nombrosos orgulls locals i ofereix visibilitat a petites viles que no acostumen a rebre atenció televisiva la resta de l’any. Cada departament compta amb un candidat i el mercat dels dissabtes a Ceret representa enguany els Pirineus Orientals amb tot mereixement, no només per la gent que congrega, sinó sobretot per l’atractiu de l’escenari als carrers ombrejats pels plàtans centenaris de més de 30 metres d’alçada que els

11 de març 2024

Més pianistes del país al carrer que a les sales de concerts

L’admirable Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona per a joves pianistes d’arreu del món arriba aquest mes de març a la 69ena edició anual amb una particularitat: no s’hi ha presentat cap català entre els 73 inscrits i només tres de la resta d’Espanya, la qual cosa palesa un problema de fons en el sistema educatiu del país. A moltes altres latituds és l’instrument més sol.licitat per infants, adolescents i joves, que el consideren d’aprenentatge sens dubte esforçat, però menys que altres com el violí. Dels 73 concursants d’enguany (17 noies i 56 nois), 10 procedeixen de Corea del Sud, 7 de la Xina, 7 de Rússia, 4 del Japó i 4 dels Estats Units, tot i que una desena del total viuen als Estats Units. L’estrepitosa absència de concursants catalans només té una contrapartida, un consol relatiu:

4 de març 2024

El plagi ben entès al gratacels barceloní ara restaurat

El grup immobiliari que l’any 2021 va comprar el gratacels de 24 plantes d'oficines a la Diagonal barcelonina cantonada amb el carrer Balmes acaba d’invertir 20 milions d’euros en la rehabilitació de l’edifici nascut el 1969 com a Banc Atlàntic, abans de convertir-se en Banc de Sabadell. Es tracta d’una còpia confessa del gratacels milanès de 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit  en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia. Els arquitectes barcelonins Francesc Mitjans i Santiago Balcells no només el van

1 de març 2024

Decréixer, un concepte antipàtic i alhora vital de necessitat

Créixer sembla un fet natural i positiu, però si un fill nostre creixés fins els 3 metres d’alçada i continués creixent,  tindria un problema de col.lapse i autodestrucció. Això és el que ha passat amb la moderna societat industrial: cada vegada més producció per assegurar la multiplicació de beneficis mal repartits, al marge dels recursos naturals disponibles i de la millora proporcional dels serveis públics. Els països amb més elevat Producte Interior Brut no són els que gaudeixen de més benestar, com ha quedat desmostrat per tots els estudis. Els abanderats de l’actual sistema diuen –i apliquen-- que cal continuar augmentant la producció de qualsevol cosa que generi beneficis econòmics als seus promotors com a penyora d'un

26 de febr. 2024

Un “racó de pensar” sota el gran viaducte ferroviari de Colera

Colera és un poble “amb biga” i quan hi passo procuro seure una estona als bancs col.locats sota el gran viaducte ferroviari del tren de França, sotmesos al retruny dels combois cada vegada més escassos. És un dels meus “racons de pensar”, sota l’ala d’una obra d’enginyeria que l’any 1878 ens va obrir les portes i les vies d’Europa. El viaducte de 187 metres de llarg vola 20 metres per damunt del nucli de Colera. La part superior en ferro, construïda per l'empresa francesa de Gustave Eiffel, va ser retorçada i llançada daltabaix per la tramuntana la nit del 5 de desembre del 1877, durant la seva construcció i abans de ser fixada completament als quatre monumentals pilars d’obra. En canvi els cinquanta bormbardeigs del creuer franquista Canarias i

23 de febr. 2024

Ahir a Cotlliure en l’aniversari de la mort d’Antonio Machado

Ahir dijous feia 85 anys, dia per dia, que Antonio Machado va morir de pena a l’exili de Cotlliure, el 22 de febrer del 1939, i vam anar a inclinar-nos davant la seva tomba en senyal de respecte i memòria. El poeta i una part de la seva família van voler seguir durant la guerra tota la itinerància del govern de la República (Madrid, València, Barcelona, Figueres), com a compromís personal amb la legitimitat democràtica. Antonio Mahado va passar a França per Portbou i Cervera al costat dels soldats i civils en retirada. Es va allotjar a Cotlliure i va morir 26 dies després d’arribar-hi, durant els quals només va tenir esma per escriure un sol vers: "Estos días azules y este sol de la infancia"... La tomba de Machado al cementiri vell de Cotlliure s’ha convertit

19 de febr. 2024

Nu femení davant del mar a Sitges, Tossa, Lloret, Banyuls

La primera llum encara tendra del matí extreu els millors reflexos al bronze de la Dona mediterrània, l’escultura de Lluïsa Granero col.locada el 2009 a Sitges, davant la cèntrica platja de Sant Sebastià, amb la corba de la badia, el palau de Maricel i el campanar de l’església parroquial de Sant Bartomeu com a teló de fons terrestre. Al litoral català s’han erigit altres nus femenins de la mena, en especial la monumental i subtil Dona marinera, de 2,40 metres d’alçada, encarregada el 1966 a l’escultor Ernest Maragall i Noble, situada a la Cala Banys de Lloret de Mar. En canvi l’escultura de l’actriu Ava Gardner vestida, aixecada al mirador de la Vila Vella de Tossa de Mar en record del rodatge a la localitat de la pel.lícula Pandora i l’holandès errant, entra dintre d’una altra categoria. El rècord se l’emporta

15 de febr. 2024

La platja d’Argelers recorda ara el camp de refugiats republicans

Per commemorar el 85 aniversari de la rebuda inhumana dispensada pel govern francès el febrer del 1939 a mig milió de refugiats republicans espanyols, meitat soldats i meitat civils, una exposició de 50 fotografies de l’època al lloc mateix on van crear el camp de concentració de la platja d’Argelers acaba de ser muntada fins el 22 d’abril per l’ajuntament de la vila i l’associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode). Al punt on se situava l’entrada principal del camp s’aixeca des del 1999, sota els balcons de l’Hotel Grand Lido, un monòlit amb la inscripció: "A la memòria de 100.000 republicans

14 de febr. 2024

Dinar amb els germans Llavina al restaurant Cigró d’Or de Vilafranca

El del davantal és cuiner, l’altre és el seu germà escriptor i professor. Després de deu anys de feina a la localiat natal de Gelida, on el 2009 va rebre el premi de Cuiner de l’Any, Oriol Llavina va traslladar el restaurant Cigró d’Or al primer pis del mercat municipal de Vilafranca del Penedès. Ahir vaig dinar-hi amb el seu germà escriptor, Jordi Llavina. No era la primera que ho intentàvem, però de vegades és ple a vessar i ahir vam tenir més sort. En primer lloc, s’hi menja deliciosament bé, amb un menú equilibrat entre el primer de verdura, el segon de peix i el tercer de carn. En segon lloc, és un restaurant ampli, ben decorat, amb claror natural, cuina a la vista i còmoda separació entre les taules. S’hi pot parlar pacíficament, sense haver d’alçar la veu, en tot

12 de febr. 2024

La filera de xiprers com a obra mestra a Montepulciano

La bellesa del xiprer assoleix la màxima expressió al caminal de doble filera, humil i alhora triomfal, que condueix amb astúcia escenogràfica fins l’església de San Biagio als afores de Montepulciano, a la província toscana de Siena. Es tracta d’una obra mestra del Renaixement deguda a l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un altre miracle artístic del Cinquecento toscà. L’harmonia de línies i proporcions del temple es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat cobert per una calma assolellada i provincial. S’inspira, a petita escala, en el projecte de Donato Bramante per a la basílica de Sant Pere del Vaticà que no es va realitzar. La rara harmonia de l’indret la protagonitza igualment el recurs al caminal de xiprers que hi desemboca de manera molt intencionada. Sóc un fervorós admirador dels xiprers a la Toscana, a l’Empordà i al conjunt del Mediterrani per la seva elegància afuada, lírica, erecta, greu i alhora gràcil. El

8 de febr. 2024

Surt el meu llibre "L'or perdut dels llimoners i altres narracions"

Acaba de publicar-se el meu llibre L’or perdut dels llimoners i altres narracions (Edicions de la Ela Geminada), amb relats escrits a partir d'episodis viscuts al llarg de paisatges predilectes com ara Girona, Cadaqués, Empúries, Sicília, Rio de Janeiro... S’endinsa en la memòria personal i el dietari amb un estil que vol ser líric i alhora mordaç per deixar testimoni d’una època i una actitud davant del món, descrit amb sensibilitat, ironia i amplitud de la mirada. A partir de la infantesa més àvida de coneixements, arriba fins la maduresa del viatger que sembla acomiadar-se dels escenaris recorreguts amb passió en circumstàncies molt diverses i amb un compromís amb la veritat íntima d'allò que li suggereixen. El llibre serà presentat el dimarts 27 de febrer a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres per Isabel Guzmán, el dimecres 28 de febrer a la Llibreria 22 de Girona per Antoni Puigverd i el dijous 7 de març a la Llibreria Ona-Pau Claris de Barcelona per

7 de febr. 2024

El Perseu de Florència, una elecció sentimental

Després d'anys de recórrer i escriure Florència,  ara prefereixo seure com qualsevol vianant al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. Es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Em vaig dedicar a conèixer els cànons reverencials de l'art, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat que potser no ressegueix la versió oficial de la història de l’art, perquè ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art. Allò que m’agrada més del Perseu és la ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent que l’admira o simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense mirar-lo perquè ja l’ha fet seu dintre del nobilíssim mobiliari urbà de cada dia. A Florència l’art i la bellesa ha estat massa temps

6 de febr. 2024

Janot Martí, l’última cosa que li va sortir bé a Cervera de la Marenda

Jean Martí, que tothom anomenava Janot, va ser el dinàmic  alcalde socialista de Cervera de la Marenda durant trenta anys, del 1965 al 1995. El retrat adjunt pertany al meu llibre del 1986 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, l’època del nostre tracte, quan la inquietud permanent li feia obrir les portes amb freqüència als periodistes i belluguets com ell. Va ser una de les últimes coses que li va sortir bé a Cervera de la Marenda, Des d’aleshores la població del municipi ha passat de 2.400 a 1.200 habitants. L’alcalde de l’últim racó de França va arribar a vicepresident del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló perquè quasi tothom entenia el seu socialisme arrelat, pràctic, de resultats tangibles, basat en una feina infatigable. Els mítings electorals i les reunions públiques de Janot Martí eren un espectacle assegurat, sobretot quan topava amb els vells cacics com un jugador de rugbi. L’altre espectacle privat era dinar a casa seva, abocada sobre la badia de Cervera, els llobarros locals a la brasa de rabassots que preparava la seva muller Arlette. La sobretaula consistia sovint en una sortida amb la

2 de febr. 2024

Si hi ha justícia inversora, Portbou renaixerà

Aquest edifici annex en obres a la gran estació ferroviària de Portbou pot ser vist com una supèrflua gota d’aigua en l’oceà de la necessitat reinversora de RENFE al municipi fronterer o bé com l’embrió d’una reparació històrica. Ahir em vaig acostar amb l’alcalde Gael Rodríguez (foto adjunta) al futur Centre de Competències Digitals de RENFE, el primer d’aquestes característiques a Catalunya i el setè d’Espanya, dedicats a la investigació i desenvolupament de tecnologies emergents al sector ferroviari. Es tracta d’una petita inversió de 260.000€ que ocuparà 10 empleats, mentre que el mateix centre de RENFE a Linares (Jaen) n’ocupa 112, el de Mèrida (Extremadura) 64, el de Miranda de Ebro (Burgos) 54, el de Terol 43, el

31 de gen. 2024

La cistelleria innova molt més enllà dels cistells

Aviat descobrirem que la vella artesania de la cistelleria en fibres naturals (boga, canya, jonc, pita, ràfia, espart, balca, vímet, sisal, bambú) té un esplèndid futur amb nous productes i nous dissenys, tal com apareix a la Fira de les Fibres Vegetals que se celebra a Mas de Barberans (Tarragona) o a la Fira Internacional del Cistell de Salt que enguany arriba a la 25ena edició. No haurien subsistit si fessin només cistells, estores i seients de cadires. L'empresa Tramats de Torroella de Montgrí, iniciada el 2004 per Josep Mercader i Magda Martínez, rep cada cop més encàrrecs creatius del sector artístic, arquitectònic i interiorista, com la

29 de gen. 2024

L’infinit univers redescobert de les Suites per a cello de Bach

Acaben de sortir dues noves versions discogràfiques de les Suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach, a càrrec de la francesa Valérie Aimard i del japonès Michiaki Ueno, la qual cosa no és cap notícia important perquè es tracta d’una de les obres més versionades de la història de la música. La notícia és la infinitat de versions sense aturador d’una obra oblidada fins que va redescobrir-la Pau Casals i va posar-la en òrbita mundial. Dintre d’una despullada senzillesa aparent, semblaven simples exercicis d’estudi per a un instrument secundari de quatre cordes que no havia estat mai solista. Fins el dia que Casals va descobrir-ne el 1890 a una botiga de música de Barcelona la

26 de gen. 2024

Les coses com les barreja el riu al passallís de Sobrànigues

Sempre baixo un moment del cotxe al passallís de Sobrànigues per dir en silenci una jaculatòria laica a favor de l’aigua. Tinc una estimació particular per aquest pas a gual sobre el riu Ter que fa de pont sense ser-ho del tot. Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat al municipi de Sant Jordi Desvalls, prop de Flaçà. La carretera secundària travessa la passarel.la de ciment bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua sobre l’antiga passera de carros. L’indret és un flascó de les essències de la civilització de ribera, a l’últim tram del Ter camí de la gola de Torroella Montgrí. El Baix Ter balandreja somort i temperat als meandres de Bordils i rega els camps de conreu, d’horta, fruiterars i boscos de ribera d’àlbers,

24 de gen. 2024

L’eternitat de l’ànec amb naps a Can Bonay de Peratallada

Ahir vaig dinar l’ànec amb naps del restaurant Can Bonay de Peratallada, a la carta des del dia que va obrir l’1 de maig del 1936. Quan Enric Bonay Carrera i la seva dona Montserrat Riembau van comprar la casa vella de la plaça de les Voltes per obrir-hi una fonda, la clientela estava formada sobretot per paletes i treballadors. Després van arribar els turistes, quan l’establiment ja era regentat amb nova empenta pels fills Maria Lluïsa Bonay Riembau i Joaquim Fanals. Van fer pocs retocs al menjador i molts a la cuina. Plenament consagrats, el 1978 van agafar el relleu els dos fills de la tercera generació, Josep i Enric Fanals Bonay. L’ànec amb naps s’ha mantingut a tot moment incòlume, indesplaçable, etern. La continuïtat és sempre un mèrit escàs, una força interior que no té res a veure amb l’immobilisme. Tot i així també cal preguntar-se a la taula de Can Bonay com ha evolucionat o retrocedit la suculència de l’ànec i dels naps. Atès que Peratallada només té 188 habitants censats, des del 1977 es va agregar als pobles veïns de Fonteta i Vulpellac per formar el nou municipi de Forallac. S’hi ha restaurat moltes cases i molts carrers. L’únic que no ha canviat és l’ànec amb naps de Can Bonay.

22 de gen. 2024

El mite vivent de Riccardo Muti reapareix entre els gentils

Als seus actius 83 anys, l’últim dels grans mites vivents en matèria de direcció d’orquestres simfòniques i d'òpera protagonitza aquest mes de gener una reaparició entre el públic europeu amb una mini-gira a París, Brussel.les i Luxemburg al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Chicago, de la qual n’és director titular des del 2010 en una mena de voluntari “exili”, després de dimitir per discrepàncies amb la política cultural italiana de director musical de la Scala de Milà que va ocupar durant vint anys. Poc abans s’havia permès un gest inèdit i ressonant. Després de la interpretació del famós cor “Va pensiero” de l’òpera verdiana Nabucco, que a Itàlia és com un himne nacional, va interrompre la funció per adreçar-se al públic en contra de les retallades culturals del govern de

20 de gen. 2024

Enterrar el camarada Lenin, centenari assumpte pendent

Aquest diumenge 21 de gener s’escau el centenari de la mort de Lenin. La seva despulla embalsamada continua exposada al mausoleu de marbre i granit en forma de piràmide esgraonada que li van erigir a la Plaça Roja de Moscou, encara més cèntric que les acolorides cúpules bulbades de la veïna catedral ortodoxa de Sant Basili. Les cues de visitants acostumen a ser llargues, inclús quan les temperatures baixen sota zero. El 1953 es va convertir en tomba per a dos, atès que hi va ser exposat Stalin costat per costat. Només va durar 9 anys, abans de la destalinització general. Més de la meitat dels russos d’avui s’han pronunciat en diferents enquestes a favor d’enterrar la despulla de Lenin en comptes de mantenir-la al sarcòfag de vidre a prova de bales exposat al públic. Les autoritats prefereixen deixar-ho

18 de gen. 2024

El estius absolutament discrets de Balenciaga a la Costa Brava

La plataforma Disney Espanya acaba de presentar la sèrie de ficció televisiva en sis capítols dedicada a la vida del cèlebre modista Cristóbal Balenciaga, instal.lat a París des del 1937. Un episodi desconegut de la seva molt discreta vida personal va transcórrer en successives vacances privades d’estiu dels anys 1960, amb el secretari Ramón Esparza, al castell del matrimoni Woevodski de Cap Roig a Calella de Palafrugell. Hi va dissenyar en secret una part de les col.leccions, invitat i protegit  pels propietaris Nicolau Woevodski i Dorothy Webster, tal com vaig exposar al meu llibre Cap Roig, el llegat d'un somni. A la primera ala construïda del castell, el matrimoni Woevodski hi va habilitar unes dependències reservades al repòs i la feina de Balenciaga i Esparza. El modista va triar aquest lloc per les possibilitats de discreció que suposava. El dormitori de Balenciaga, amb ampli llit de baldaquí, així com les habitacions annexes del pis superior comunicades per una escala interna, s'aboquen a l'esplèndida escalinata de pedra (foto adjunta) que condueix al jardí botànic de la finca, a la qual els rengles de xiprers flanquegen la visió del mar i les Illes Formigues. Alguns estius les col.leccions de Balenciaga van ser ideades aquí, amb la mateixa reserva que a la maison de l'avinguda

16 de gen. 2024

Els catalans de França tindran referèndum per canviar (de nom)

La presidenta del Consell General (Diputació) dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, acaba de reiterar que enguany convocarà un referèndum per consultar els habitants del departament sobre el canvi de nom, que podria ser Pirineus Catalans, Pirineus Mediterrani o bé País Català, tot i que la proposta que se sotmetrà a votació encara no està decidida. En qualsevol cas, no contempla “Catalunya Nord”. La consulta ja formava part de la seva campanya electoral. Respon al malestar nord-català arran de la creació governamental l’any 2014 de la regió d’Occitània per la fusió de les antigues Migdia-Pirineus (capital a Tolosa de Llenguadoc) i Llenguadoc-Rosselló (capital a Montpeller). Els nord-catalans van replicar que no han

15 de gen. 2024

Lideratge català en barraquisme escolar, vergonya consolidada

Un total de 412 escoles públiques catalanes continuen impartint classe en 979 barracons provisionals o mòduls prefabricats en fusteria d’alumini, segons les últimes dades de la conselleria d’Educació, per manca d’inversió o simplement de vergonya suficient. La lenta substitució d’alguns barracons es veu contrarestada per la creació de nous i la xifra global oscil.la any rere any al voltant del miler d’aules. Una de cada deu escoles públiques catalanes continua tenint barracons. El fenomen es va disparar arran de la crisi de les retallades del 2008, quan els dos governs successius del president Artur Mas va disminuir d’un 20% el

12 de gen. 2024

Els “cannoli” sicilians o el punt d’honor de la pastisseria

A Itàlia algunes grans cafeteries conserven el gloriós costum de pastisseria associada i s’hi pot demanar amb el mateix gest una beguda i qualsevol dels pastissos individuals que exhibeixen a la vitrina com una de les expressions més nobles de l'ànima del lloc, una manera de viure i celebrar-ho. El dolços han jugat sempre un gran paper al Mediterrani, tot i així la pastisseria és la més delicada de les preparacions comestibles, la que sucumbeix pitjor a la industrialització. Abans tots els visitants d’arreu d’Itàlia que es desplaçaven a Sicília tornaven a casa sostenint entre els dits la capsa d'una cassata per obsequiar al retorn, com de Mallorca es torna amb una ensaïmada. Potser avui la cassata no viatja tant, però sobre el terreny es manté omnipresent, ja sigui de mida familiar o en reducció individual que es pot menjar a qualsevol cafeteria digna d’aquest nom. Els canalons dolços o cannoli són l'altra gran especialitat lasciva, sobretot farcits al moment en les diferents variants. Servits en un plat, si es volen menjar amb ganivet i forquilla no resulta gens fàcil trencar el cilindre de galeta sense esclafar el farciment i rebre’n l'esquitxada. Si s'adopta el costum natural de menjar el cannolo amb

11 de gen. 2024

El cul de Napoleó impera al pati milanès de Brera

Un amic m’ha fet cas i, de viatge a Milà, no ha deixat d’anar al museu milanès de l’Acadèmia de Brera, el segon més ben proveït d’Itàlia després dels Uffizi florentins. Un cop allà, ha tingut la gentilesa de fer aquesta foto al pati d'accés, amb la portada del meu llibre publicat l’any 2000 i la prova del delicte com a teló de fons: el cul més ben tornejat de la història de l’escultura. L'escultor neoclàssic Antonio Canova hi va representar Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua. La peça i l’emplaçament van seduir Stendhal i més endavant a mi, per la col.locació al punt de pas obligat de l’entrada que permet observar de prop el prodigi. Alguns em van criticar l’ús de la paraula “cul” en un títol literari i, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Amb el mordent de la imatge carnal jo volia compensar al llarg del llibre la grisor atribuïda a la ciutat de Milà, malgrat que concentra una poderosa elegància en múltiples aspectes. Reconec la feblesa d'estar enamorat com Stendhal quan vaig adonar-me de l'eminència de l'estàtua, tot i que això no em sembla una prova de càrrec. La peça de Canova és una demostració reeixida de la bellesa d’aquesta zona corporal. Hi vaig trobar un fil conductor, una

9 de gen. 2024

La tramuntana torna a batre poderosos rècords a Portbou

Les ventades més fortes de tota la Península Ibèrica les registra l’Estació Meteorològica Automàtica de Portbou, instal.lada el 1998 al cim litoral de la Punta de l’Ocell, prop de l’antic post duaner del Coll dels Belitres. Aquest 8 de gener ha tornat a marcar una ratxa de tramuntana de 169,9 km/h, tot i bufar força menys al nucli urbà i que la seva velocitat mitjana el mateix dia hagi estat de 77,8 km/h. L’episodi de vent del 24 de gener del 2009 va donar una ratxa de tramuntana rècord de 200,2 km/h, amb una velocitat mitjana de 99,7 km/h. Vista sobre el terreny, l’estació meteorològica de Portbou pot semblar una instal.lació escarransida, irrisòria i sense atractiu, però és un punt de referència que mereixeria un monument com el Peine del Viento de l’escultor Chillida

8 de gen. 2024

El luxe d’un bon concert de silenci, la millor música segons com

Alguns dies surto a escoltar el silenci. No tinc res contra la gresca compartida, ben al contrari. Els humans ens definim per anar en grup, som una espècie social, com les abelles. Això genera inevitablement una reverberació que de vegades resulta excessiva i fa enyorar la dosi de silenci per deixar reposar els timpans. Podem tancar els ulls davant de situacions desagradables, però no podem tancar l’oïda a les sensacions sonores abusives. Pel silenci hi circula un so intern que també és música, una de les millors quan se sap escoltar, amb infinites escales, ritmes, harmonies i luxes auditius. No parlo de cap silenci místic, misantròpic, primmirat ni autista, sinó productiu, compensatori i generós. Per contra allò que en català

5 de gen. 2024

És català qui viu i treballa a Catalunya, també àrab o negre

Article dedicat al rei Baltasar, era el meu preferit.

Durant la meva infantesa sentia amb freqüència la paraula “xarnego” en sentit despectiu. Ha desaparegut de l'ús corrent perquè les forces polítiques democràtiques d’oposició al franquisme van entendre que necessitaven englobar tothom, de manera que van dictaminar que “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, Francesc Candel va escriure el llibre Els altres catalans i de l’antiga animadversió no se’n va parlar més a nivell general. També se’n pot dir assimilació. Ara cal la mateixa operació amb els nombrosos immigrants àrabs, negres o sud-americans, malgrat que alguns siguin de religió o color de pell

4 de gen. 2024

Els grans cafès de Perpinyà es regeneren de mà en mà

Perpinyà sempre ha estat una ciutat de grans cafès amb populoses terrasses que la meteorologia afavoreix, amb permís de la tramuntana. Són cèntriques institucions de trobada, sobretot per a la població rendista. Puc estar segur de veure desfilar en algun moment del dia tots els elements de la vida ciutadana als cafès de la rambla de la Llotja, la plaça del Castillet, la plaça Aragó o la plaça de la República (abans del Mercat). No calen cites, tothom passa per davant d’algun d'aquests observatoris a un moment o altre, per un motiu o altre. Toi i així la vida urbana canvia amb rapidesa i algunes d’aquestes institucions es veuen sacsejades, com un cop a l’estómac dels hàbits de la ciutat. El 2022 va canviar de mans el Cafè de la Poste, al peu del Castillet (foto

2 de gen. 2024

La glòria del Canigó nevat, una vitalitat anímica

Molts països tenen una “muntanya sagrada” com a centre d’antigues llegendes, elevacions prominents d’atractiu mític i real. A Catalunya el massís del Canigó compleix aquesta funció amb tota elegància. La seva aparició al fons de l'escenari del paisatge depèn de si bufa tramuntana per esbandir l’horitzó. Són dies agraïts pel dibuix accentuat amb punta fina i or tebi del color de les coses, quan la claror de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs possible d'un quadre de Tiepolo portat a la realitat. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una prestància sumptuosa. A l’hivern la lluor de la neu excitada pel sol dona al Canigó un fulgor diamantí, una vitalitat anímica que magnifica la ratlla de l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l’exalta. El paisatge sempre ha necessitat la mirada de la cultura per ser desxifrat i una mica de poesia per valorar-lo entre la gent. A la majoria de catalans ens costa recordar que el Canigó es troba íntegrament en territori francès, com un detall merament administratiu. La seva presència mítica en la nostra mirada deu molt