18 de gen. 2019

La vida fluctua, però alguns dies encara escolto tangos

Quan una amable redactora de l’editorial RBA que publicava l’any 2008 el llibre De Carlos Gardel al tango electrónico va escriure el resum de l’obra que figura a la contraportada, va definir el meu treball com una “tangografia”. Em va convertir en una cosa tan horrorosa com un “tangògraf” arran d’aquell quart llibre (que no seria l’últim) sobre història del tango i més en particular del tango a Catalunya i Espanya. Ho he estat a unes èpoques més que a d’altres, la vida fluctua. En una ocasió la cantant argentina Elba Picó, resident a Barcelona, em va demanar que escrivís quatre ratlles a la caràtula d’un dels seus discos. Vaig dir-hi que el tango és sobretot un ball que ha demostrat capacitat de relleu generacional i de salts continentals, una música en constant evolució, una poètica, una història i el reflex d’una actitud davant de la vida, tot plegat facilitat per la irradiació d’una cosmòpoli de 14 milions d’habitants com Buenos Aires i una projecció internacional que genera actualment milongues (ballades) de tango cada setmana a Barcelona i moltes ciutats europees, americanes i japoneses (a Barcelona el 31 de gener vinent la milonga dels

16 de gen. 2019

Retirada republicana del 1939: història d’una foto històrica

Una de les fotografies més conegudes de la retirada republicana del 1939 va ser feta als voltants de Prats de Molló a primers de febrer per un reporter desconegut i publicada el 18 de febrer del 1939 al setmanari francès L’Illustration. Van haver de transcórrer cinc dècades abans d’identificar els fotografiats. Mariano Gracia portava de la mà la seva filla coixa Alicia, de set anys. El nen de segona fila, igualment amputat, era el seu germà Amadeo, de quatre anys, el qual avançava amb l’ajuda d’un civil també amb cama de fusta. L’adolescent del fons era el tercer germà, Antonio, de dotze anys.  El bombardeig franquista de la localitat natal de Monsó (Osca) havia causat el 20 de novembre del 1937 la mort de la mare Pilar Bamala i les amputacions dels dos germans petits. El pare i els tres fills van anar refugiats a la Garriga fins el final de la guerra. Durant la retirada el grup familiar va passar per Ripoll, Camprodon i el Coll d’Ares. A l'arribada a les envistes de Prats de Molló va fer la foto un dels reporters de premsa

14 de gen. 2019

Ferida oberta: 80 anys de la retirada republicana a França

Una dels principals capítols de la Guerra Civil va ser la retirada a França per la frontera catalana de mig milió de civils i soldats en quinze dies, del 27 de gener gener al 10 de febrer del 1939. La magnitud sense precedents d’aquell èxode i la duríssima rebuda aplicada per França tindria enormes conseqüències. Després de la batalla de l’Ebre les tropes franquistes havien desplegat un ràpid avanç als 250 km que separen Tarragona de la frontera francesa. Barcelona, Girona i Figueres van caure sense resistència, com ho faria més tard Madrid. La retirada de les tropes republicanes no va ser cap desbandada caòtica, la pràctica totalitat van passar la frontera en formació a les ordres dels seus oficials. El govern republicà continuava controlant el 30% del territori: la capital madrilenya i la costa mediterrània entre Almeria i València. En aquelles importants reserves militars es basava la política de "Resistir es vencer" mantinguda pel cap del govern, Juan Negrín,

12 de gen. 2019

Ahir vam anar a vetllar el poble difunt de Sant Marçal de Quarantella

Ahir vam anar amb Quim Curbet a vetllar el poble difunt i digne d’elogi de Sant Marçal de Quarantella, veïnat deshabitat del municipi de Vilademuls que una immobiliària ha posat a la venda al preu sumptuós de 2 milions d’euros per vuit cases a restaurar. De pobles deshabitats n’hi ha més d’un centenar a Catalunya, sobretot al Pirineu desposseït. El fenomen és menys corrent a la plana de la província de Girona, al terraprim que uneix el Pla de l’Estany amb l’Empordà, escenari suaument ondulat i drenat per múltiples rieres que aboquen al Ter, ben comunicat a 20 km escassos de Girona ciutat, amb vistes al Canigó. Encara que ni

10 de gen. 2019

Un inoblidable esmorzar de motxilla a l’illa de Portlligat

En alguna ocasió m’han portat a l’illa de Portlligat per fer-hi un sumptuós esmorzar de motxilla a base de ceba i anxova (més algun paté francès i algun embotit ibèric), amb coca de pa de la fleca de l’Àngel, una ampolla de vi i un cigar havà. El corn de l’abundància surt d’una petita motxilla de l’amic capaç de conduir-nos-hi a rem malgrat el grop de tramuntana i fer-nos voltar tota l’illa a peu abans de procedir a l’àpat, gràcies un coneixement del terreny terrestre i marítim imbatible i a un paladar també molt ben entrenat. Són amfitrions, esmorzars i escenaris que no s’obliden. La badia de Portlligat deu el nom a l’illa de sis hectàrees que “lliga” o tanca el petit port natural. L’illa és la clau de volta que fa possible la bellesa redossada del paratge, la seva ingravidesa

8 de gen. 2019

L’autèntic monument gòtic del Palau del Lloctinent és la parra

Dintre del conjunt gòtico-renaixentista de la Plaça del Rei barcelonina, el Palau del Lloctinent alberga l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Més ben dit, albergava. L’arxiu es va traslladar el 1994 a un edifici modern del carrer Almogàvers. La vella seu del segle XVI continua sent propietat del ministeri de Cultura i té doble accés per la Plaça del Rei i pel carrer dels Comtes. Al magnífic pati de la planta baixa tothom tendeix a mirar amunt, per l’alçada de tres pisos del palau restaurat, l’elegància de línies, la galeria porxada del primer pis, les balustres, les gàrgoles... Però de vegades cal mirar també arran de terra i adonar-se que un dels elements monumentals més destacats d'aquest casal és la parra de tres peus

4 de gen. 2019

La gola mutant del Ter sota la llum candent de tramuntana d’ahir

Ahir vam anar a caminar al delta del Ter davant les illes Medes amb Josep Lloret i Josep Capellà just pel plaer de passar-hi els ulls i no trobar cap objecció important, només aquell aleteig de la vida en les seves formes més directes, impulsives i molt sovint inexpressables perquè tan sols poden arribar a ser transcrites per un xacona de Bach o un bolero ajustat a les contradiccions dels sentiments. Dic això perquè la gola del Ter no és una geografia fixa ni immutable. Al contrari, es tracta d’una desembocadura mutant, movedissa. En primer lloc, les dues ribes del bocal, els dos llavis de la gola, es transformen contínuament de dibuix i de situació, degut a l’embat canviant del vent i de la sorra, del curs d’aigua i les onades. En segon lloc, la zona de dunes ha rebut

3 de gen. 2019

La Gioconda està d’aniversari, la gernació davant del quadre augmentarà

No em molesta la gernació exagerada que s’agrumolla cada dia davant de la Gioconda al Louvre. Fa temps que conec el quadre i amb remirar-lo de lluny en tinc prou. Al contrari, celebro que sigui el museu més concorregut del món i que els visitants hi acudeixin. Aquest any encara n’hi haurà més, pel cinquè centenari de la mort de Leonardo Da Vinci i les commemoracions programades, tot i que la Gioconda no es mourà d’on és ni el seu enigmàtic somriure tampoc. Sempre m’ha semblat discutible el costum d’anar inexcusablement de museus quan es visita una ciutat, com si formés part insortejable del circuit establert. Jo no ho faig. Generalment només hi torno si tinc un motiu precís i