30 de gen. 2015

Escoltar el ritme lluminós dels versos de Hölderlin, no només llegir-los


El jove es dirigia un dia d'estiu a Biniali, a la costa sud de Menorca, amb el manuscrit sota el braç de la seva traducció al català de l'Hiperió de Friedrich Hölderlin. Anava a casa del mestre Santiago Olives a demanar consell. Es van acomodar amb un refresc de llimona al jardí, un hort voltat de parets baixes i puntejat per quatre arbrissons. El mestre, en comptes de disposar-se a rebre les preguntes del visitant, va demanar-li de llegir en veu alta alguns fragments de la traducció. I el visitant va dir: "La terra estimada de la pàtria torna a omplir-me de goig i de tristesa. M'enfilo cada matí als cimals de l'istme de Corint i, com l'abella entre les flors, la meva

27 de gen. 2015

La lliçó de Grècia: hi ha solució i es troba a les urnes

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Fa ben pocs mesos resultava poc imaginable que una força d’esquerra alternativa arribés per àmplia majoria electoral al govern d’un país europeu. S’acaba de produir precisament a Grècia, que no és un país tan perifèric, tan petit ni tan oriental com alguns voldrien pensar. El resultat electoral grec no és exclusivament grec, ni de bon tros. Aquest país va ser escollit a partir del 2008, arran de la crisi financera internacional, com a banc d’experimentació suposadament més fàcil per aplicar-hi la brutal, injusta i contraproduent política

26 de gen. 2015

El meu últim llibre relata sobre el terreny els motius de l'actualitat grega

El mes de juny es va publicar el meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis, publicat per Voliana Edicions, al qual la història, l’economia i també les relacions sentimentals serveixen per conversar al llarg dels escenaris de la capital hel.lena amb els personatges del relat, en un diàleg socràtic de plena actualitat. El país impulsor a l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha vist convertit per la crisi en el banc de proves de la laminació arreu d’Europa dels drets ciutadans i socials. Grècia és un símbol d’intensa capacitat evocadora també en aquest aspecte, el punt d’origen d’una civilització i alhora de les depreciacions més recents. El llibre trasllada l’ànsia de coneixement mostrada per la cultura clàssica grega a l’explicació del món d’avui, sota aquella mateixa llum enlluernadora. “El focus genètic del nostre sistema de valors malviu com un ancià marginat i alhora es revela com un dels llocs més experimentats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar-li l’ombra d’un sentit”, diu el pròleg. Es va presentar a la Llibreria 22 de Girona per Xavier Pla, a la Llibreria Altaïr de Barcelona per Rafel Nadal, a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú per Patrícia Gabancho i Bienve Moya, i a la Llibreria Dòria de Mataró per Manuel Cuyàs. Rafel Nadal va dir a la presentació: “Els que heu llegit

25 de gen. 2015

La poesia blanca trobada a Delfià, ahir amb tramuntana

Ahir vaig anar amb amics a voltar la poesia blanca de les basses de Delfià, veïnat de Rabós (Alt Empordà) que compta 18 habitants censats als voltant de l’església de Sant Romà, una d’aquelles capelles del romànic pirinenc supervivent des del segle XI, cofada amb un deliciós campanaret d’espadanya. Anava amb tres autoritats de primer rang: el biòleg divulgador Josep M. Dacosta, la mestra i exalcaldessa socialista de Rabós Rosa Maria Moret i el director de la revista Alberes, especialitzada en aquests topants, David Pujol. L’indret no té bar, restaurant ni cap mena d’establiment públic. Té una cosa millor: la làmina d’aigua de les basses de Delfià o del mas Faiet, la qual reflecteix l’ermita, el mas i el cel de tramuntana contra la tela pintada de la serra de l’Albera, més concretament del Puig d’Esquers, com una aquarel.la absolutament única en el sentit més gran, senzill i inusual, on la grandesa

23 de gen. 2015

Argentina: t’estimo molt, però “aflojá un poquito”

L’aparent suïcidi del fiscal argentí que l’endemà havia d’informar al Parlament sobre les seves indagacions a propòsit del grau d’implicació del govern en l’encobriment dels autors de l’atemptat terrorista que va costar 85 morts l’any 1994 a l’entitat jueva AMIA de Buenos Aires ha tornat a disparar les freqüents alarmes sobre la seguretat jurídica que ofereixen les institucions democràtiques argentines. Les alarmes poden ser justificadíssimes, però no són innocents. S’inscriuen en la lluita dels últims anys (dels últims segles) entre les poderoses forces oligàrquiques i les que no s’hi sotmeten del tot, com és el cas del govern peronista de

22 de gen. 2015

Els pressupostos del 2015 confirmen i mantenen les retallades socials

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sota un deliberat hermetisme tècnic, els pressupostos de l’administració autonòmica per al 2015, discutits aquests dies en comissió al Parlament de Catalunya, representen el principal instrument de govern d’un país i el mirall de les prioritats que cada força política defensa. L’acord previ entre CiU i ERC per aprovar els pressupostos ja permet saber que la partida destinada al departament de Benestar Social per al pla de lluita contra la pobresa només augmentarà el 2015 en un 2,3%, a un moment de crisi en què el risc de pobresa

21 de gen. 2015

Qui té criteri i duros, fuma puros (de tant en tant)

No dubto que fumar perjudica la salut i que deixar de fer-ho és una decisió sàvia i gratificant, per això crec que hem de restituir al tabac la condició de ritu excepcional, de celebració ocasional, de plaer assaborit esporàdicament, com qualsevol altre plaer no rutinari. Confondre l’addicció al tabac industrial del cigarret amb el fet de fumar de tant en tant un puro de qualitat (cigar enrotllat a mà amb fulla llarga, no amb picadura) seria com equiparar un alcohòlic amb un enòleg. Les campanyes de les autoritats sanitàries contra el consum de tabac tenen un fonament indiscutible, però també són escandalosament hipòcrites. Resulta evident que la millor opció per a la salut és no fumar, de la mateixa manera que ho seria renunciar a altres

20 de gen. 2015

Elogi breu i convençut d’un dia de color gris

Ahir feia un dia gris i vaig pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia o mediocritat, com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, a un to apesarat, sord, àton, indecís, macilent, desesmat, lívid i plomís. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major: del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i n’hi hauria

19 de gen. 2015

L’escassa contribució occidental a la modernització de l’islam

Ara ja sabem per què el president Obama no era present a la manifestació de París al costat dels altres caps d’Estat i de govern. Ho ha manifestat sense embuts pocs dies després amb un parell de frases carregades amb bala, al moment de rebre a la Casa Blanca el premier britànic David Cameron: “La nostra població musulmana se sent americana. A algunes parts d’Europa això no és el cas”. El primer ministre britànic no va deixar de replicar molt vagament: “Alguns ho tenien tot. Així que no perdem de vista la verinosa narrativa que això implica, no perdem mai de vista el veritable cor de l’assumpte”. L’enfrontament de

16 de gen. 2015

La tòfona i la vida mateixa tenen un sentit molt amagat a la terra

La tòfona és un fong boterut i carnós d’aspecte poc afortunat, el valor del qual se centra en l’intens aroma d’entranya de la terra que ofereix. Actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar, és una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. A ple hivern els senders humits d’algunes comarques es veuen transitats per homes solitaris, precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori de la terra, que ells ausculten com la palpitació d’una víscera viva. Les tòfones viuen en simbiosi parasitària amb les arrels dels roures, àlvers, til.lers i avellaners, de les quals en xuclen la limfa i n’extreuen el perfum. Només el musell dels gossos és capaç de detectar-les amb un instint molt

15 de gen. 2015

La "torre Eiffel" catalana oblidada al fons del mar

El far de l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, era una joia de l’enginyeria, la torre Eiffel dels fars. De fet encara ho és, però es troba miserablement enfonsat a deu metres de profunditat i cinc quilòmetres de l’actual línia de costa. Tot i enfonsat, continua sent un símbol, un testimoni mut i oblidat d’un do de pit de la tècnica, així com de la descurança posterior i de la pèrdua de terreny de delta per l’embat de les onades i la disminució del cabal de “lo riu”. Resulta incomprensible que l’aventura del far de l’illa de Buda encara no hagi estat objecte d’alguna iniciativa èpica, vist com a sentinella incomprès d’un sol.liloqui crepuscular. El 1860 ja es va construir a l’illa deltaica un primer far provisional amb torre de fusta, a l’espera d’inaugurar el definitiu d’estructura metàl.lica encarregat al fabricant anglès John Henderson Porter, sobre plànols de Lucio del Valle. Va ser el més alt llavors d’aquestes característiques (55 metres), aixecat el 1864 a la platja de l’illa de Buda, a l’embocadura del braç navegable de l’Ebre. L’estilitzada forma piramidal, esvelta i insòlita, es troba reproduïda fotogràficament a tots els llibres de l’especialitat. Va ser transportada per via marítima des del port de Gloucester, a través de l’estret de Gibraltar. Una escala interior de 365 graons conduïa al

14 de gen. 2015

La veritat de la Barcelona del barraquisme, no fa tant temps

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A la flamant platja olímpica de Barcelona, a tocar dels bars de moda arran de sorra i la moderna silueta dels parc biomèdic d’alta recerca científica, a l’ombra de la monumental sardina metàl.lica de l’arquitecte-escultor Frank Gehry, s’hi acaba d’inaugurar el primer dels onze plafons que seran col.locats a diversos punts de la ciutat per recordar que allà hi va haver durant llargs anys mísers barris d’habitatges de barraques que mereixen recuperar la dignitat dels que hi van créixer i la indignitat d’aquells que els van obligar a viure-hi, quan la

13 de gen. 2015

A Aiguablava fins i tot s’hi arriba a descobrir el Mediterrani

El mateix diari barceloní que l’any 2012 va anunciar amb honors de portada la descoberta a una finca privada de Palamós d’un ampli claustre romànic de procedència desconeguda que després va resultar fals, ara proclama a tota pàgina amb la mateixa lleugeresa que s’ha trobat “L’últim jaciment inèdit català” a la veïna platja d’Aiguablava (Begur), al turó de la Punta d’Es Mut actualment ocupat per un Parador Nacional. La lectura de la pàgina sencera fa sospitar un resultat similar a la primera de les exclusives sensacionals. Es pot entendre que un diari d’informació general no tingui coneixements arqueològics detallats, però n’ha de tenir sobre periodisme i contrastar les informacions abans de publicar-les a tota pàgina i de qualificar-les com ho fa al

12 de gen. 2015

La Revolució francesa d’ahir i la que espera per demà

El republicanisme francès, fill de la Il.lustració i de la Revolució del 1789, ha consolidat un règim al qual el laïcisme, la separació de la religió dels afers públics, ha estat un pilar constitutiu, avui assentat. La religió és una senya d’identitat privada, no de la vida civil democràtica. La llibertat d’expressió inclou el dret a la irreverència i la sàtira, inclosa la sàtira impia de les diferents religions. Algunes organitzacions islàmiques franceses van denunciar davant la justícia el setmanari Charlie Hebdo quan el 2006 va reproduir les caricatures de Mahoma publicades per la revista danesa Jyllands-Posten. El judici va tenir lloc al cap d’un any i el tribunal va absoldre el setmanari. L’afer va quedar entès, des d’un punt de vista democràtic. Al costat d’aquest fet,

9 de gen. 2015

Allò que enlluerna, en realitat, a la nova biblioteca més gran del país

A Girona s’acaba d’estrenar la biblioteca més gran del país en dimensions, una biblioteca amb afortunada alzina a la porta, salvada de les llargues obres de construcció, incòlume, orgullosa i guapíssima. Ahir dijous vaig tenir la sort d’assistir a la visita pública que hi encapçala cada dia la pròpia directora de l’equipament, Lourdes Reyes Camps (a la foto, feta per Jaume Fabre). Ara ja no sé què m’agrada més: el flamant equipament públic gratuït, la fortuna de l’alzina que presideix la porta d’entrada o el generós dinamisme bibliotecari, encarnat en aquest cas per la directora. La nova Biblioteca Carles Rahola de Girona enlluerna d’entrada per l’amplitud d’espais i per la claror natural que els arquitectes guanyadors del concurs de projectes (els argentins de Rosario residents aquí Mario "Pirulo" Corea i Sebastián Guerrico i el català Lluís Moran) han volgut que hi entri. Despunta igualment per la càlida accessibilitat que proposa a totes les sales, per les ganes de fer la vida més agradable a tothom mentre facilita la lectura. La manera de gestionar les biblioteques s’ha actualitzat molt, l’ús que en fa el públic també. Seria un error massa fàcil deixar-se enlluernar pels aspectes externs del

8 de gen. 2015

La política de “frau” Merkel es revela com l’autèntic frau

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gestió de l’actual crisi econòmica a Europa ha estat imposada per la política conservadora d’austeritat dels pressupostos públics i de retallades socials de la cancellera del país hegemònic a la Unió Europea (el més extens i més poblat de tots, després de la reunificació del 1990). La política dictada per Angela Merkel s’ha revelat errada. La seva fórmula no ha solucionat el problema candent de la recessió i ha estès la precarietat, però la doctrina alemanya imperant manté

7 de gen. 2015

El tango inèdit de Borges, de Jorge Sarraute i d’Elba Picó

La fundació madrilenya Casa del Lector i la Fundació Internacional Jorge Luis Borges anuncien que el 2015 editaran les quatre conferències que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el tango, un material inèdit recuperat imprevistament dècades després a partir de quatre velles cassettes. Ajuntar les dues paraules Borges i tango representa un atractiu assegurat, encara més tenint en compte que l’escriptor sostenia a contracorrent la particular teoria segons la qual l’autèntic tango dels barris populars portenys es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions

6 de gen. 2015

El gran error de l’AVE s’inflarà encara més el 2015, any electoral

El govern espanyol acaba d’anunciar que el 2015, any d’eleccions, invertirà 3.561 milions d’euros (dels quals només 285 milions procediran de la Unió Europea) per afegir un miler de quilòmetres a la xarxa de l’AVE i unir vuit capitals de província més amb Madrid (Zamora, Lleó, Palència, Burgos, Cadis, Granada, Castelló i Múrcia). Allò que no diu el govern és que la segona i la tercera ciutat (Barcelona i València) continuaran sense connexió ferroviària d’alta velocitat. Tampoc no diu que la inversió efectuada fins ara de 54.000 milions d’euros a la xarxa d’AVE la converteix a la més extensa del món (després de la Xina i sense comparació amb els països europeus veïns) i la de menys ocupació de viatgers i mercaderies. La principal obra pública espanyola de les últimes dècades continua marcada pel gran disbarat de marginar el corredor mediterrani, de la mateixa manera que el naixement de la xarxa ferroviària espanyola va

5 de gen. 2015

El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina

La sacralització embadalida del luxe delirant de l’antic palau reial de Versalles, símbol dels excessos de la monarquia, va ser obra de la pròpia Revolució del 1789. El juny del 1794 un acord de la Convenció revolucionària declarava Versalles palau nacional i estipulava que seria mantingut i conservat per l’erari públic. El mateix any s’hi va obrir un Museu de l’Escola Francesa, un Museu d’Història Natural i altres dependències similars, desallotjades per Napoleó per tornar-les a habilitar com a la seva residència particular. Les obres de rehabilitació serien continuades per Lluís XVIII, i encara no han acabat, eternes com un pou